EL MAS FERRER DE SANTA MARIA DE VILADELLEVA. CALLÚS. BAGES

La casa es documentada al segle XI quan es produeix una venda de la família Montcada.

Posteriorment l’any 1033 es dona un alou amb l'església de Santa Maria de la Lleva.

Durant el segle XV fou la residència dels senyors feudals de la vall.

L’edifici presenta diverses fases constructives. A la façana es pot observar la juntura de dues edificacions. A migjorn s'hi troba el portal amb reixa de ferro que dona al pati o era de la masia. Construïda amb pedra amb filades irregulars i unides amb morter de calç. Coberta de teula. Presenta embigats de fusta i peces de ceràmica. Envoltada per un recinte de muralles. A la part central, a la llinda de la finestra es pot observar, esculpit, un escut d'armes de la família.

LES ESCOLES PÚBLIQUES DE LA II REPÚBLICA A CALLÚS. BAGES

El 21 de maig de 1933 es va dur a terme la inauguració de l'edifici de les Escoles Públiques de Callús, amb l'assistència de l'Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859- Barcelona, 25 de desembre del 1933).

A la fitxa tècnica no es fa esment del mestre d’obres i/o arquitecte al que devem aquest edifici escolar d'una sola planta; a la façana que dona al carrer Jacint Verdaguer s'hi troben tres portes de punt rodó d'accés a l'interior amb dues finestres acabades amb un marc d’obra a la part superior, el projecte constava de tres aules: una per a nens, una segona per a nenes i la darrera mixta per a pàrvuls.

Cada una d'elles disposa d'uns finestrons de fusta.

El parament es troba arrebossat i pintat de color cru.

La República aixecava escoles, i facilitava l’accés al coneixement als fills dels treballadors; la ‘Democraciola’ s’entesta en tancar escoles, i en posar pals a les rodes d’aquest dret inalienable a l’educació.

Ens agradarà saber les dades del mestre d’obres i/o arquitecte, que presentava al President Macià el resultat del seu treball que materialitzava l’esforç d’un poble, sou pregats qualsevol dels callussencs de bona voluntat, de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL PONT MEDIEVAL DE LA MARGINEDA. ANDORRA LA VELLA

Em confesso ‘enamorat’ de la bona feina fotogràfica de l’Àngela Llop Farré, activitat artística que em dona ocasió d’anar ‘ fent via’ en el camí infinit de Conèixer Catalunya.

En aquesta ocasió retratava el pont de pedra granítica d’un sol ull que salva el curs del riu del riu Valira. Aquest pont formava part de l’antic camí ral que travessava el país partint de la frontera hispanoandorrana fins a dividir-se en dos a la sortida d’Andorra la Vella. En aquest punt, el pont permetia que el camí canviés de riba, passant de l’esquerra a la dreta del riu.

Amb uns basaments bens realitzats, presenta un arc d’esquena d’ase rebaixat de gran diàmetre, amb barana de pedra. Els seus murs mostren les diferents etapes constructives. El pont ha estat construït amb carreus i pedres diverses, així com dovelles de pedra tosca. Les pedres del pont han estat lligades amb morter de calç. El pont està empedrat en tota la seva superfície, igual que la part del camí ral a tocar del pont. Dels ponts medievals que s’han conservat, és el més alt i esvelt. Presenta una llargada des d’un extrem a l’altre de 33 metres i una alçada màxima de 9,20 metres, la llum és de 9,50 metres , la potència del pont a la part central d’1,60 metres i l’alçada de la barana de 0,80 centímetres, les filades dels paraments són de pedra disposades amb una intencionalitat de filades horitzontals. L’arc d’esquena d’ase es recolza sobre dos pilars de secció rectangular, un d’ells molt visible i l’altre cobert per l’heura i per les terres dipositades als costats que serveixen de suport al pont.

Les dovelles són de pedra tosca, per tal d’alleugerir-ne l’estructura, i els murs són fets en gran part amb pedres de granit dites valirenques, ja que havien estat arrossegades pel riu Valira fins al mateix lloc on s’aixeca el pont.

L’any 2007 es dugué a terme l’excavació en extensió del pont de la Margineda, dins del projecte integral de restauració del monument, que permetrà la seva recuperació i millora; aquests treballs han permès documentar les diferents fases d’utilització, el seu estudi arquitectònic i evolutiu, així com la recuperació dels seus paviments originals realitzats en pedra relligada amb morter de calç. Cal destacar la descoberta d’un canal fet en pedra per evacuar les aigües provinents de la part superior del propi pont, i que es localitza en el prat de sota de l’estrep esquerra del monument. Aquest canal es construí en el mateix moment que el pont. La documentació escrita recuperada durant l’estudi ha permès conèixer amb força exactitud el moment de construcció del pont. És a finals del segle XV, en concret a l’any 1487, quan es constata l’existència d’un nou pont identificat com el pont de la Margineda: el document escrit, recuperat de l’Arxiu Comunal de Sant Julià de Lòria, fa referència a l’existència d’un pont nou en aquest indret, "…que del Coll de Vita Romana tirant al Pont Nou e de Prat Primer tirant a Palomera…". A més, aquest document en concret fa una descripció dels límits parroquials entre Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria on el pont de la Margineda restaria inclòs, de manera que facilita la seva identificació i ubicació exacta.

L’estudi permet concloure que el pont de la Margineda fou bastit entre els segles XIV i XV, i alhora , confirma i justifica la seva qualificació com a ‘medieval’.

LA CASA ANÒNIMA DEL CARRER SERAFÍ JULIÀ 10 DE SANT ESTEVE SESROVIRES

Llegia de la descripció tècnica que se’n fa al Catàleg de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA ; Casa d'estil popular de planta baixa i dues plantes pis, bastida durant el segle XIX a peu del camí que sortia del nucli primitiu del poble, convertit en el carrer Nou, posteriorment anomenat carrer de Serafí Julià. Ni una paraula dels promotors, ni del mestre d’obres i/o arquitecte.

La façana és de composició simple, però representa l'arquitectura popular pròpia de les edificacions que constituïren el primer eixample o creixement del poble. La façana es composa seguint dos eixos de composició. Un primer eix de composició que ordena el portal i dos balcons a la part superior. Un segon eix que ordena una porta a planta baixa i dues finestres a les plantes superiors. Un ràfec suportat per mènsules d'obra configura el remat de la coberta. A la planta baixa s'accedeix a l'edifici a través d'un portal d'arc rebaixat. Els dos balcons, centrats sobre el portal, recolzen cadascun sobre dues mènsules i són protegits per una barana de ferro forjat ben treballada. A l'alçada del replanell de cada finestra hi és construïda, al llarg de tota l'obertura, una motllura recolzada sobre dues petites mènsules, sobre la qual obren els dos finestrons de cadascuna. A nivell del forjat del sostre de la planta baixa i del sostre de planta primera, hi és construïda una motllura longitudinal que lliga amb la llosa d'ambdós balcons. Cal destacar el tractament del revestiment de la façana. La superfície de la façana és d'arrebossat amb acabat pintat amb un emmarcat perimetral de totes les obertures.

A nivell de planta primera i planta segona hi són construïts uns esgrafiats disposats a banda i banda de cada balcó. Els esgrafiats composen un total de quatre plafons dissenyats amb motius florals, emmarcats per un encintat perimetral. El fons d'esgrafiat és de color blanc, feta la incisió sobre un lliscat superficial de color burdeus.

Cal considerar que la singularitat d'aquesta façana no resideix, tan sols, en l'existència dels esgrafiats que l'ornamenten, sinó en la claretat compositiva que presenta.

Cap dada tampoc de l’autor d’aquests esgrafiats.

Sou pregats els sesrovirencs de bona voluntat d’ajudar-nos a completar la informació bàsica del Patrimoni Històric Col•lectiu a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL MODERNISME INDOCUMENTAT DE SANT VICENÇ DE MONTALT. El MARESME

No em sorprenia la manca de dades sobre el Patrimoni Modernista de Sant Vicenç de Montalt, a les darreries del primer feixisme hi havia un cens de 823 persones, que superaran el miler a la mort del Dictador, Francisco Franco; la ‘Democraciola’ farà pujar fins el cens fins asl 5.878 habitants a darreries de l’any 2012.

Em una crida als santvicentins de bona voluntat per documentar . com cal – el Patrimoni Històric de Sant Vicenç, i d’una forma molt concreta de la casa de número 13 del Passeig Marítim de la que diu la fitxa tècnica :

Edifici cantoner , de planta baixa i un pis, amb un pati al voltant. Està cobert a dues aigües amb rajoles vidriades. Hi ha una torre semicircular a la mateixa alçada de la casa.

Ens calen les dades dels promotors i del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici. Agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , l’Ajuntament, com totes aquestes entitats públiques, té l’obligació legal de fer-ho, la llei però no estableix cap sanció en cas d’incompliment, ni cap termini per dur-ho a terme, la ‘Democràciola’ començava l’any 1978, i certament no ha tingut temps per els Catàlegs de Patrimoni Històric, però de deixar ‘sense patrimoni’ una gran part de la ciutadania.

El món s’admira no tant per l’estultícia i la corrupció de les ‘elits’ politiques del REINO DE ESPAÑA, com per la paciència infinita del poble davant d’aquest escàndol.

CAN NADAL DE CALDES D’ESTRAC, EL MARESME

Quan retratava un trosset d’aquest edifici situat prop de la via fèrria per la part baixa, i de la N-II per la part superior, em venien cap algunes dades que us permetran entendre aquest desgavell ; Caldes d’Estrac assoliria possiblement els 1.000 habitants a darreries del primer feixisme ( Dictadora de Primo de Rivera ), i trigaria quasi 30 anys en tornar a recuperar aquell cens, això com en altres llocs, tenia una relació directa amb la duríssima repressió duta a terme pels ‘lleials’ a Franco. Es tancava l’any 2012 amb 2.773 habitants, el ‘tope’ màxim per un terme municipal de 0,90 km², limitat al màxim per tota mena d’infraestructures ‘públiques’, tren, carretera, autopista de peatge,....

El ‘Régimen’ es va proposar destruir la imatge mítica de poble d’estiueig de la burgesia catalana, i en bona mesura dissortadament ho ha aconseguit.

De la casa trobava : La família de l’alcalde de Barcelona , Josep Maria de Nadal i Vilardaga (Barcelona, 30 d'abril de 1845 – 1908), decidia l’any 1884 reformar la seva residència amb els encara visibles elements neomorescs.

Josep Maria de Nadal i Vilardaga va renunciar al títol nobiliari de Marqués de la Unión del Llano, que Maria Christina Désirée Henriette Felicitas Rainiera von Habsburg-Lothringen (u Österreich), qualificada pel poble com «Doña Virtudes», li va atorgar despres de signar el 20 d'abril de 1897 el Decret d'Agregació, pel qual Gràcia, Sants, Les Corts, Horta, Sant Martí, Sant Gervasi i més tard Sarrià, passaven a pertànyer al terme municipal de Barcelona.

Llegíem a la fitxa tècnica que la reforma es va portar a terme segons un projecte de l'arquitecte Jeroni Martorell , pensem que no es pot tractar del Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1877 - 1951), perquè obtindria el títol d'arquitecte l’any 1903, i l’obra es va acabar l’any 1891. Ens agradarà aclarir l’autoria d’aquesta reforma, i també – posats a demanar – les dades del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava originàriament l’edifici, sou pregats d’enviar-nos un email a coneixercatalunya@gmail.com

Can Nadal, Juntament amb les cases del Marquès de Comillas (avui desapareguda), de Can Cabanyes i de Can Cassasses, formava part de les primeres cases d'estiueig de Caldes.

Joaquim Maria de Nadal i Ferrer (Barcelona, 1883 - 1972), va ser secretari del polític Francesc Cambó i Batlle (Verges, Baix Empordà, 2 de setembre de 1876 - Buenos Aires, Argentina, 30 d'abril de 1947) , i cronista oficial de la ciutat de Barcelona.

En el seu llibre ‘Un Tros de Barcelona’ descrivia la vida estiuenca de Caldes d'Estrac de principis del segle XX.

En els anys foscos del genocidi contra Catalunya (1936-1939) la casa va ser la seu del Comitè de la República.

LA CASA GARRIGA DE CALDES D’ESTRAC.

Del topònim Estrac, es recull a ‘l’encilopedia de Barcelona ‘ sembla que prové del topònim Estarac, que segons Balari i Jovany prové del nom cèltic Astaracus, derivat del llatí Asterius.

Algú feia córrer – sense fonament – que els ‘gals irreductibles’ Asterix i Obelix, ho eren perquè venien a prendre les aigües, i no per la famosa ‘poció màgica’.

Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 –1 de setembre de 1931), aixecava dues torres bessones per encàrrec de dues germanes de les que agrairem els noms i cognoms a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En els anys del genocidi contra Catalunya (1936-1939) va ser la seu del consolat de la Gran Bretanya que, com moltes altres delegacions internacionals, havia fugit dels bombardejos que patia Barcelona.

A mitjan anys seixanta del segle XX – en plena efervescència del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) - , es va enderrocar una de les dues cases.

La descripció tècnica de la ‘sobrevivent’ ens diu ; Torre d'estiueig de semisoterrani, planta baixa i dues plantes amb jardí. Palauet d'estil neoclàssic afrancesat. La construcció és aïllada, envoltada de jardí. La façana principal està orientada en sentit sud-est, de cara a la mar. El cos central de l'edificació sobresurt de la resta de la façana. La planta baixa presenta varis accessos, el primer pis destaca per un balcó amb baranes d'aspecte neoclàssic, centrat, i finestres laterals. La segona planta té un altre balcó del mateix estil que l'anterior, però, en aquest cas, amb continuïtat a tota la façana, amb finestres d'arc de mig punt, mansardes i al capdamunt coberta de pissarra. La façana posterior, que dóna al carrer Ciutat de La Paz, crida l'atenció, tot i mantenir el mateix estil de la part davantera, per una certa anarquia de les finestres que hi trobem, sobretot perquè s'observa que algunes de les obertures que s'han fet no mantenen l'estètica original, és a dir, es veuen massa modernes i sense cap tipus d'interès artístic. Les façanes laterals sí que han mantingut l'estil neoclàssic en finestres i balcons, i només destacaríem com a afegit modern la presència de tendals de color blau. Respecte al tancament de la finca, cal assenyalar el mur de pedra exterior al voltant de tota la torre, amb porta d'entrada principal allargada i de ferro. La vegetació del jardí és molt abundant, i podríem destacar-ne les varietat de plantes i l'arbrat. El jardí ocupa dues terceres parts de la finca