SANTA EULÀLIA DE BEGUES

Em costava un xic trobar l’ermita dedicada a Santa Eulàlia de Beguès, situada dalt d’un turonet i envoltada de carrers i edificis. Llegia que una de les més importants reformes a l'edifici es dugué a terme l'any 1832 – amb els diners d’Amèrica - , adoptant l'ermita l'aspecte amb el què ha arribat als nostres dies.

La descripció tècnica ens diu , ermita de nau única, de planta rectangular, amb teulada de teula àrab a doble vessant. A l'exterior destaca la façana principal, amb la porta allindada, de pedra, amb els muntants de carreus. Per sobre de la porta hi ha una finestra circular a mode de rosassa. Corona la façana, per sobre el cim de la cornisa, el campanar, d'espadanya d'un sol ull, de maó vist, rematat per una creu de ferro. A l'ull de l'espadanya d'aquest campanar hi ha una sola campana.

La façana nord de l'edifici presenta tres contraforts, mentre que a la façana oposada, al sector de l'absis, s'hi adossa un annex de planta quadrada, amb teulada a un sol vessant. La superfície de les quatre façanes presenta un arrebossat de color blanc.

No podíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés , accedir a l'interior de l'edifici, que segons llegia és molt senzill. Destaca l'embigat de fusta del sostre a doble vessant, així com el revestiment de les parets, decorat amb línies que imiten falsos carreus de roca. El sector del presbiteri es troba lleugerament elevat respecte al paviment de la nau, de manera que s'hi pot accedir pujant dos esglaons. Al fons de la zona de l'absis hi ha ubicat un retaule dedicat a Santa Eulàlia, titular de l'advocació del temple .

A la paret de l'epístola es troba la porta d'accés a la sagristia. Sobre el tram de l'entrada i adossat al mur de la façana principal es troba el cor, amb balustrada de fusta, sense cap element destacable.

Possiblement Santa Eulàlia era lloc de pregaria al segle XIX, i possiblement – de grat o per força – continuaria mantenint aquesta condició en el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) i desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, l almenys els ‘primers anys triomfals’ del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ); l’abandó generalitzat de la pràctica religiosa a partir de la dècada del 70 del segle, s’evidencia en la manca de cura de l’entorn i fins de l’edifici mateix de l’ermita.

SANT PERE I/O SANT ESTEVE DE VILAMARICS. MONISTROL DE MONTSERRAT

Rebia al meu ‘mur’ una fotografia del Marcel•lí Puigdellivol Prat d’una esglesiola al terme de Monistrol de Montserrat, que apareix en alguns documents sota l’advocació de Sant Esteve, i en altres de Sant Pere al lloc de Vilamarics, topònim que en la tesis del filòleg suís, Paul Aebischer (Hauteriye, 1897 -, 1977), evoluciona des de villa Haimirichs (nom personal germànic).

Pel que fa a l’accés trobava : Carretera de Castellvell a Marganell, quilòmetre 3'1 Km pista.

La descripció tècnica ens explica que es tracta d’un edifici romànic d'una sola nau coronada per un absis semicircular a llevant, al centre del qual s'obre una finestra de doble esqueixada coronada per un arc monolític de mig punt. La nau ha perdut totalment la coberta original però l'absis encara la conserva essent de quart d'esfera. La porta original era al mur de migdia, formada per un arc de mig punt amb grans dovelles. En el mur de ponent hi ha el campanar d'espadanya senzill.

L'edifici va ser refet l'any 1834, i durant aquestes obres els paraments interiors van ser enguixats i s'obrí una altra porta, de la qual només resta l'obertura. Possiblement també sigui d'aquesta època el contrafort que apuntala un dels murs laterals de la nau. Els murs exteriors pràcticament no estan decorats, només hi ha una cornisa al voltant de l'absis, sota el ràfec de la teulada. L'aparell és fet de blocs de pedra disposats en filades paral•leles.

L'any 1924 fou unida com a sufragània a l'església de Sant Cristòfol de Castellbell.

L'edifici fou abandonat l'any 1936 i avui resta en estat molt lamentable.

Xavier Sitjes Molins (Sallent, 1921), defensa que l’església conserva alguns elements pre-romànics, concretament un tros de paret del costat sud i un fragment de l'arc triomfal, que era de ferradura.

El Marcel•lí Puigdellivol Prat, afegeix ; petit enclavament d'uns 50 quilometres quadrats que consta de quatre masies Cal Montclar, Cal Felinco,Cal Pere-vila i Cal Llorenç i l'Alzina avui totalment desapareguda, esta totalment envoltat pels municipis de Castellbell i el Vilar,Marganell i Sant Vicenç de Castellet antigament era sufragània de Castellbell, a la cinglera de sobre l'Ermita hi ha la cova de Sant Pere on diu que s'hi va trobar la Imatge de la verge,sembla esser una construcció del segle X reformada al segle XII al segle XIX van continuar les reformes a la pedra que feia de llinda a la porta d'entrada al petit cementiri hi ha la data de 1834

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE PORQUERES. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

Ens aturàvem el Josep Olivé i Escarré i l’Antonio Mora Vergés, davant l’ església parroquial de Santa Maria de Porqueres situada vora l'estany de Banyoles, a l'altra costat d'aquesta població, enfront de l'antic castell de Porqueres.

L'edifici actual, del segle XII, és d'una nau de grans dimensions de planta rectangular i coberta a dues vessants.

La façana és coronada per un campanar, sobre la portalada, i de construcció posterior, del segle XVIII, adossat a l'espadanya original. Les parets portants són de carreus ben tallats amb una cornisa de pedra sobre mènsules, que remata les façanes. Interiorment s'estructura en una sola nau, coberta amb volta de mig punt. Els murs són rematats per una cornisa.

En un costat té el cementiri, i al costat de la carretera un comunidor.

La coberta amb volta de canó sobre arcs torals, i absis semicircular, més baix. La tipologia de l'absis a l'interior és ben singular: sota una imposta decorada amb palmetes, una sèrie d'arcuacions damunt pilars formen tres absidioles, a més de dues capelles laterals en el tram rectangular del ingrés, que s'obre dins del gruix del mur.

L'absis és separat de la nau per un arc triomfal, que havia estat de ferradura, que descansa sobre columnes. Els capitells d'aquestes són decorats amb fullatge de tradició moresca, mentre que les impostes ho són amb figuracions de Déu creador i del pecat original, a la dreta, i de Jesús i la Mare de Déu a l'esquerra. Són d'un gran interès iconogràfic i escultòric, i mostren clares influències dels obradors de Ripoll.

ESGLÉSIA NOVA DE SANT CRISTÒFOL / MENNA DE LA BEQÀ

Llegia que als anys 30 es bastí una nova església al centre del nucli urbà, per evitar el trajecte – proporcionalment més llarg a mesura que disminuïa la pràctica religiosa - que calia fer fins aleshores per anar del poble a l'antiga església de la Beqà.

La descripció tècnica ens diu ; església de planta rectangular, de tres naus, orientada al nord-est. La capçalera és quadrada, i està lleugerament rebaixada respecte a l'alçada de la resta de l'edifici. El parament de la façana és fet amb blocs irregulars de pedra. L'edifici presenta un campanar de torre, de planta quadrada, adossat a la dreta de la façana principal, de planta baixa i tres pisos. Exteriorment té una finestra a cada planta, estretes i amb arc de mig punt, a l'estil de les espitlleres del romànic, essent més altes i amples les del pis superior, on es troben les campanes.

Segons l’informe, ja abans del 1936 es prohibí qualsevol acte de culte en públic (pàg. 39); els pares de la Sagrada Família de Sant Josep Manyanet hagueren d’abandonar el poble (pàg. 39). També afirma que la destrucció del temple no fou imputable a cap feligrès del poble (pàg. 45); els feligresos es posaren a favor del rector (pàg. 46). Desaparegueren dues imatges romàniques; la de Sant Genís i la de la Mare de Déu de les Neus (pàg. 73), una creu processional (pàg. 85), una casulla vermella de seda i or, una capa pluvial i dos frontals brodats en seda i or (pàg. 80). Es conservà l’arxiu parroquial.

http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf

La proximitat al ‘cercle boig’ es faria notar dissortadament, tant com la ‘capacitat rapinyaré – ja que les imatges romàniques – aquí, i arreu – no van ‘desaparèixer’ per a tothom.

Del mestre d’obres i/o arquitecte ni un mot, malgrat ser aquesta una conseqüència de la nostra condició ‘colonial’ , ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

De la qüestió Cristòfol / Menna us deixo un enllaç : http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

CAPELLA DEL SAGRAT COR DE LA CASA TEODORO BOSCH I ESTANCA DE BEGUES.

No sabia trobar cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici i la capella d'estil neogòtic del Sagrat Cor de Jesús, annexa a la casa familiar de Teodoro Bosch i Estanca ( Barcelona 1824 - Barcelona el 26 de novembre de 1887). Com autora d’una reforma s’esmenta Maria Eulàlia Riera Llauger.

La descripció tècnica ens explica ; edifici de planta d'una sola nau de cinc crugies amb volta de creueria, i tres trams més a l'absis que no formen, però, capelles. El sostre és a doble vessant excepte a la zona de l'absis, que presenta un vessant per cada tram d'aquest, tres en total. A l'exterior l'espai que ocupa cada tram es troba entre contraforts.

Darrere de l'absis, a la part central, hi ha la sagristia que forma una absidiola exterior adossada coronada per un petit campanar rematat per un pinacle que arriba pràcticament fins a l'alçada de la teulada de l'edifici. L'alçat dels murs de l'edifici es resol a partir de dos trams horitzontals: un més baix, de parament llis sense portes ni obertures, que arriba aproximadament a l'alçada de l'absidiola exterior que hi ha adossada a l'absis; i un tram superior, on es troben les finestres d'arc ogival amb traceries, i vitralls moderns; una per cada tram, tretze en total, a les quals cal afegir la de la façana principal. A l'interior del temple destaca, al tram de la primera crugia, el cor, situat a l'alçada entre la porta d'entrada, comunicat a l'edifici principal per un arc rebaixat i el finestral de la façana principal, amb un arc carpanell molt rebaixat a la part inferior i amb barana decorada amb florona a la part superior. La façana principal de la capella presenta un portal d'entrada coronat per un timpà amb tres arquivoltes en degradació d'arc ogival, sobre el qual hi ha un gran finestral, igualment d'arc ogival, format a partir de tres finestres allargassades amb vitralls coronades per un rosetó. Cal destacar el timpà de la porta, decorat per una imatge del Sagrat Cor emmarcada per una màndorla, així com els capitells de les columnetes que donen suport a les arquivoltes i als brancals de la porta, tots amb decoració vegetal de fulles i flors de factura molt fina i polida. A la llinda del portal d'entrada, sota el timpà, hi ha esculpida la frase "Cor Meum Vigilat".

Feia una fotografia des de l’exterior.

Sou pregats de fer les vostres aportacions al’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA TORRES VILARÓ DE BEGUES

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, davant el magnífic edifici de l’Ajuntament de Begues.
No ens sobtava – encara formem part del REINO DE ESPAÑA- no trobar cap dada en relació a l’autor d’aquest edifici que si hem de creure les dades de la fitxa de Patrimoni s’alçava de cop i volta un dia indeterminat del segle XX – pensem que com més tard, dins del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera )-.

Les des diuen; torre d'estiueig feta construir per la família Torres Vilaró, de Barcelona, a principis del segle XX i actualment seu de l'ajuntament.

La façana de l'avinguda Torres Vilaró ofereix una impactant policromia amb la combinació de frisos ceràmics de diferents formes, dibuixos i colors. Les finestres del primer pis evoquen l'estil gòtic mentre que les del pis superior són d'inspiració romànica.

La façana que dóna al carrer Onze de Setembre es caracteritza per la seva doble galeria porticada.

I la descripció tècnica; edifici de planta rectangular, amb planta baixa i dos pisos. Les façanes estan obertes als quatre costats i presenta tres crugies per planta. És de composició simètrica a partir dels buits de la planta baixa. Presenta una interessant ornamentació a la façana principal, amb elements neogòtics, una obertura balconera i barbacana de ferro forjat en filigrana i aplacat ceràmic de colors molt vistosos a manera de sanefes entre les diferents plantes.
Corona l'edifici un timpà triangular ornat, sanefa, motllures i cornisa amb barbacana de fusta. La coberta és a dues vessants. Fusteria de fusta. A ambdós costats de la façana principal hi ha una tanca de paredat antic i reixes de ferro forjat.

Ens agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com dels noms i cognoms dels promotors, i de les dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte.

A casa del ferrer, ganivet de fusta, diu la saviesa del nostre poble, aquí però, hi ha una clara voluntat política de furtar la petita història del nostre Patrimoni històric.

SANT CRISTÒFOL / MENNA DE LA BEQÀ.

Quan ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, per admirar la façana de la que fou primera església parroquial de Begues , observàvem que els muntants del portal presenten columnes d'orde toscà que suporten un entaulament clàssic, amb arquitrau, fris decorat amb tríglifs i cornisa, sobre el qual descansa un frontó doble. Al centre del timpà hi ha una imatge escultòrica en baix relleu del bust d'un Crist barbat, envoltat amb una túnica, el qual presenta el braç dret alçat i la mà en actitud de beneir, mentre que a la mà esquerra sosté un globus terraqüi. Als extrems del frontó i al cim del mateix hi ha tres escultures més en baix relleu: a l'extrem esquerre hi ha una imatge de Sant Jordi alat, portant l'escut amb la creu a la mà esquerra i la llança a la dreta, amb la qual sotmet a un drac als seus peus. El personatge porta armadura de màniga curta i casc. El cim del timpà està coronat per una estàtua de Sant Cristòfor, amb el nen Jesús sobre l'espatlla esquerre i el bastó a la mà dreta. Ambdós personatges vesteixen amb túnica. El rostre de Sant Cristòfor està mutilat, tot i que s'observa la part baixa d'una barba. Finalment, a l'extrem dret del frontó hi ha la imatge de l'arcàngel Miquel amb una espasa a la mà dreta i un plat de balança a la mà esquerra.

Em sembla versemblant la tesis del Pere Balañà Abadia, que defensa la procedència del topònim de la Vall homònima del Líban, a tall d’exemple trobem prop d’aquí Mediona que deriva del nom d’una de les tribus pobladores, convertit ara en nom de poble, Mediona , Sant Quintin de, o Gelida ; i de ben segur, que tothom recorda : "Marata", "Vinganya", "Masmut", "Minfami", "Miravet", "Alfarràs", "Alacanar", de la procedència àrab de molts cognoms tampoc caldran gaires proves : Messeguer, Gomà, Codina, Cassany, Galceran, Boada o Amat, entre els més corrents , i Ivorra, Jorba, Gassol, Massutí, Cadafau, Castellsaguer, Xexart, Zamit, Serreinat o Salem, potser menys habituals, finalment ,Beneseit, Benejam, Bennàser, Benimeli , ens fan evident la primitiva pertinença tribal dels seus portadors.

La polèmica - científica religiosa - que s’ha suscitat en relació a la figura històrica de Sant Cristòfor o Cristòfol, arriba massa tard, i no suscitarà – sense cap mena de dubte – cap exaltació de la feligresia.

http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor.

David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

La crònica parla de Begués a l’altiplà que separa les comarques del Garraf, l’Anoia i el Llobregat jussà, mal dit BAIX per imposició del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL

Pel que fa a l’adscripció comarcal ens sembla que s’ha triat – com quasi sempre – la menys lògica. Insistim en que al divisió comarcal de Catalunya es feia i es refeia, amb la part en que l’esquena per el seu nom.

L'Església de Sant Cristòfol és documentada des de l’any 981.

L’any 1575 el Vicari General de la diòcesi dóna llicència al rector de Begues per a construir una església nova al lloc on hi ha la vella. El 1579 el Vicari General autoritza beneir la nova església construïda a Begues.

A l’any 1940 es feia una església amb la mateixa advocació dins del nucli urbà