ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ DE TORTOSA

El Miguel Sánchez Reina, publicava una excel•lent fotografia, que obvia en tant que ‘mirada parcial’ el fet dissortat que la Capital de la ‘quinta província’ acabava el segle XX immersa en un retrocés econòmic, social i cultural innegable.

Qui diria avui que Tortosa, al segle XVI, era una de les ciutats més importants de Catalunya, i comptava amb un Col•legi per a la formació de teòlegs dominics, la fama del qual portà els poders públics a la construcció d'un altre Col•legi annex, per a la formació de cristians nous. Ambdós serien coneguts amb el nom de Reials Col•legis de Tortosa i es convertirien en l'embrió dels futurs estudis universitaris, on es podia obtenir el grau de doctor en Teologia i el de llicenciat en Filosofia i Art.

A nivell arquitectònic són un dels millors exemples de l'arquitectura civil renaixentista del país. En destaca el pati, considerat un "unicum", que està decorat amb bustos dels reis de la Corona d'Aragó, de Ramon Berenguer IV a Felip IV.

En aquest espai es troba el Centre d'Interpretació del Renaixement, que gestiona i divulga el patrimoni generat arran del festival de recreació històrica, la Festa del Renaixement.

Les primeres notícies que tenim de l'establiment dels frares al lloc daten de la fundació del convent de Sant Domènec el 1321.

El col•legi de Sant Jordi i Sant Domènec fou fundat el 1368 pel bisbe Jaume d'Aragó per l'ensenyament de joves. Més tard fou cedit als dominicans.

L’any 1568 li va ser concedit el caràcter d'Estudi General, confirmat per Felip IV el 1645, amb la facultat de concedir graus acadèmics. Funcionà com a tal fins al Decret de Nova Planta (1717). Prèviament, el 1544, Carles V fundà el col•legi de Sant Jaume i Sant Maties (avui de Sant Lluís) per a l'educació de joves musulmans conversos. Arran de l'expulsió dels moriscos el 1611 s'utilitzà per a l'educació dels joves de la ciutat.

L’any 1824 fou convertit en seminari conciliar, fins al seu trasllat el 1877, i continuà com a col•legi.
Fou seu del centre associat de la Universitat a Distància entre els anys 1972 i 1983.

Esperem veure ressorgir ben aviat - com l’au fènix - aquesta Ciutat del profund decandiment en que es troba avui.

Compte però, que de vegades – de forma interessada – es confon l’au fènix , amb l'àguila imperial utilitzada per la Dictadura espanyola.

DE COM I PERQUÈ S’AIXECAVEN LES ESGLÉSIES ‘MASTODONTIQUES’.

Feia una recerca – no exhaustiva – de les dates en que s’aixecaven algunes de les esglésies ‘mastodòntiques’ en les poblacions properes al mar, a l’entorn de les ciutats de Reus i Tarragona.

De l’adjectiu ‘mastodòntic’ , en diu el diccionari català- valencià –balear del Institut d’Estudis Catalans :

Extremadament corpulent, de grandària descomunal [*].

L’accepció em serveix per qualificar moltes de les esglésies aixecades amb els beneficis del comerç amb Amèrica; en la relació que veure en tots els casos hi ha una coincidència amb aquest creixement econòmic , us deixo un enllaç que us en donarà informació :

http://catalunyacomerc.cat/web/docsHistoria/docs/comerc_amb_america.pdf

Datació: 1711-1728 Sant Martí d’Aleixar ( 1679 Hab, l’any 1787) tancava l’any 2012 amb 926 hab.

Datació: Segles XVII-XVIII Santa Maria Assumpte de Maspujols.

Datació: Segle XVIII Santa Maria de la Nativitat de Vilaplana (1167 hab, l’any 1857 ) , tancava l’any 2012 amb 628 hab.

Datació: Segle XVIII Santa Caterina de Vinyols i els Arcs

Datació: Segle XVIII (1759-1765) Sant Martí del Morell ( 1168 hab, l’any 1857)

Dins del segle XXI només les poblacions MOLT properes a Reus i/o Tarragona, han vist créixer la seva població, per raons estrictament residencials, amb l’ excepció del Morell que té un nucli industrial actiu.

Està clar que era un ‘altre món’ el que es vivia aquí als segles XVIII, XIX, i fins a les primeres dècades del segle XX, assistència ‘socialment obligatòria’ als oficis religiosos – això demanava dimensionar les esglésies per encabir almenys el 50% de la població -, front d’una caiguda lliure pel que fa als fidels que assisteixen de forma regular i habitual als oficis en l’actualitat, que es pot quantificar en el millor dels casos entre el 5 i el 10% de la població.

També en l’ordre econòmic les circumstàncies eren unes altres, la producció agrícola tenia la venda garantida en els ‘mercats esclaus’ de les colònies, i això no esperonava a fer recerca per millorar el rendiment de les explotacions, i/o per cercar altres fonts de riquesa.

Estar lligats al REINO DE ESPAÑA, ni aleshores, ni ara, ens ha anat bé als catalans, ni a Catalunya.

SANT ESTEVE D’ALÀS. ALÀS I CERC. L’URGELL SOBIRÀ

La demografia ens explica que el màxim de població s’assolia en el cens de 1857 amb 1326 ànimes, i que es mantindrà per damunt del miler fins a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), el genocidi contra Catalunya, i el segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) comportaran un degoteig constant de població, que lluny de trobar aturador amb la ‘Democraciola’ que sorgia a la mort del sàtrapa s’ha agreujat – si això era possible – fins assolir els 376 habitants al tancament de l’any 2012.

La Rosa Ventura Cutrina i en Xavier Casadó Colom, em feien arribar un enllaç de la seva visita al poble d’Alàs, al terme d’Alàs i Cerc, a la comarca de l’ Urgell sobirà, en el que recollien imatges de l’església parroquial dedicada a Sant Esteve, s’explica que el temple era originàriament romànic, però que va ser molt modificat - amb els ‘diners d’Amèrica - , tant que és difícil descriure l'estructura de l'església romànica.

És d'una nau i absis angular arrodonit.

Té la bau coberta amb volta de creueria, amb uns arcs torals que no arriben a terra, porta adovellada, amb grans dovelles, al frontis actual.

El campanar és una torre quadrada de 3,60 metres x 4,50metres.

Recollim pel que fa al topònim la tesis d’un origen iber que té en el mot basc iratze ‘ falguera’ la seva concreció, la tesis d’un origen del llatí vulgar CERCU, que provindria del llatí clàssic QUERCU ʻalzina, roureʼ, en el cas de Cerc, citat en la documentació antiga Cerco (Segle IX), vindria a confirmar aquesta hipòtesis.

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

DÉU VIU A LLABERIA

No trobareu cap dada històrica d’aquesta població que forma part del terme de Tivissa, a la comarca de Ribera d’Ebre.
El REINO DE ESPAÑA té com a virtut molt especial la de reeixir en els seus errors, i persisteix en la concentració de municipis, com a solució a l’escassetat dels recursos públics, que l’estultícia i la corrupció endèmica de les elits polítiques ha comportat tradicionalment.

Això – lo de concentrar municipis – no arregla lògicament els estralls dels sobres de Barcenas, i/o les comissions diverses que les empreses paguen, ara a uns, ara als altres, per poder treballar. Comporta – i aquest és també un efecte volgut des del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL – una dissolució de la identitat pròpia dels col•lectius absorbits , qui se’n recorda ja dels llaberiencs ?,

01-03-1971, Camil José Guiu, 1937-1991 retratava aquesta esglesiola de Sant Joan Degollat, que aixoplugaria els austriacistes ferits de Pere Joan Barceló i Anguera (Capçanes, 1682 - Breisach el Vell, 3-4 de setembre del 1743), heroi català més conegut com a Carrasclet; i seria testimoni de l’estavellament de l’avió que duia entre d’altres a l’heroi del nazisme, Alexander von Scheele, curiosament com el Carrasclet amb el grau de Coronel fins a la seva mort.

De l’heroi català en podeu trobar alguna dada fins a Internet, de l’altre els seus correligionaris – inclosa la 34a Cancellera d'Alemanya , Angela Dorothea Merkel (cognom de naixement: Kasner, Hamburg, 1954), no tenen gaire interès en que se’n parli. No trobava cap fotografia de l’ Alexander von Scheele, malgrat que el III Reich va fer de la imatge una forma de dominació.

Les imatges de l’interior de l’església de Sant Joan Degollat, un dels monuments més importants en l’àmbit del romànic tarda en aquesta zona , reforçaven – si calia - l’afirmació del títol:

Déu viu a LLaberia.

MERCAT MUNICIPAL DE TORTOSA

Miguel Sánchez Reina visitava Tortosa, i retratava entre altres indrets el seu mercat; la fotografia em portava records dels anys en que no hi havia ‘parades fitxes’ , i entrava al mati per esmorzar una baldana, abans d’anar a visitar la família, i sempre quedava bocabadat per la paret plena de bacallà sec, hi havia fora, al davant , un mercat del peix que s’ha enderrocat, i Tortosa , brillava amb llum pròpia al món de la gastronomia gràcies al Sibony o Siboney. Entre aquells i aquests dies, només hi ha en comú, la percepció quasi física de la misèria econòmica, que curiosament devem a capitostos gallecs, oi ?.

L’any 1884 s'encarrega a Joan Abril i Guanyabens (Mataró, abril de 1852 - Tortosa, juliol de 1939), el projecte del Mercat Municipal.

Per motius econòmics – a Tortosa li sobra ‘consens’ o li falta capacitat de lideratge - molts elements del projecte inicial d'Abril no es van realitzar; la claraboia , els ventiladors centrals que recorrien la carena, un passatge interior elevat per col•locar més caselles...

L'estructura metàl•lica s'encarregà a "Torras Herrerias y Construcciones S.A.", dirigida per Joan Torras i Guardiola (Sant Andreu de Palomar, 1827 - Barcelona, 1910 ) arquitecte i mestre d'arquitectes com Elies Rogent, Antoni Gaudí i August Font.)

Fins juliol de 1926 Joan Abril i Guanyabens , també va ser l'arquitecte del bisbat de Tortosa, redactant diferents projectes de restauracions arreu del territori diocesà així com treballs per a la Catedral i el palau episcopal gòtic de Tortosa, el projecte per al campanar de Xerta l'any 1910, el convent de les Mínimes a Móra d'Ebre (1894), etc. Com a arquitecte diocesà bastí el Temple de la Reparació (1903 benedicció; carrer de la Mercè) i la imponent església del Roser (1914) al barri de Ferreries.

La descripció ens diu ; edifici aïllat aixecat entre la Plaça de la Pau, carrer Felip Pedrell, Plaça del Mercat i Avinguda Generalitat, amb orientació paral•lela al riu. La planta és rectangular i d'una sola nau (84 metres x 32 metres ), amb una porta oberta enmig de cadascuna de les quatre façanes. A l'espai central es situen tres fileres de parades, i en els laterals, aprofitant l'espai entre contraforts, hi ha caselles també de venda. En alçat s'aprofiten els espais entre contraforts per obrir allargades finestres, que aprofiten també el semicercle de la porta a les dues façanes principals. La coberta es composa de 14 jàsseres armades de ferro laminat, amb forma parabòlica i 26 metres de llum, sense cap tirant, que es sostenen sobre els contraforts, d'obra cuita i pedra. Del terra a la carena de la coberta, a dues aigües, hi ha 22 metres, els murs tenen una alçada de 12 metres i els laterals i 15'30 metres els cantoners. A l'exterior, les portes principals són de mig punt amb arquitrau i timpà obert per finestres radials.

L’any 1941, "Regiones Devastadas" comença la reconstrucció i reforma, com a conseqüència dels estralls soferts en el genocidi contra Catalunya 1936-39

L’any 1948 es du a terme la construcció de botigues adossades a la façana lateral est.

La decoració actual és senzilla, ja que està molt mutilada pels efectes de la contesa bèl•lica. Es juga amb el maó vist i estucat. Els contraforts es coronen amb merlets. En els arcs de les portes hi ha alternança de dovelles en color blanc i roig.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ERMITA DE SANT BLAI DE L’ALEIXAR. EL CAMP JUSSÀ

Els diners d’Amèrica permetien refer aquesta esglesiola al segle XVIII , després d'enderrocar – lògicament - la primitiva església romànica. M’explicava un molt bon amic, sacerdot, que el romànic es mantenia únicament en aquells indrets de la geografia catalana, on no arribava – o bé o feia de forma feble – el ‘progrés’ econòmic.

La descripció ens explica ; edifici de paredat amb reforços de carreu. Alguns arcs són de maó. Una nau,tres trams, presbiteri, porxo i casa de l'ermità. Coberta am volta de canó i llunetes i creueria, i exteriorment amb teula àrab, de dos aiguavessos. Espadanya de maons quelcom feta malbé, d'un sol cos. Al sud-sud-est, restes d'un antic edifici adossat, que va tenir un arc de mig punt de carreu a la porta.

Sant Blai va patir les conseqüències del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39; com per exemple que de l'interior de l'ermita no en quedés res, i després (llibre d'actes de l'Ajuntament, 1939) fos necessari fer una sèrie d'actuacions encaminades a superar-ne les conseqüències: es va dur a terme l'acte simbòlic de reposició de la imatge del sant; es va dotar d'una mesa (1945), obra encarregada a l'escultor Modest Gené Roig (Reus, 5 de novembre de 1914- Bata - la Guinea - 29 d'octubre de 1983) per a la parròquia , i col•locada després a l'ermita; l'any 1953, s'hi celebraren festes solemnes "amb ocasió de la restauració".

Fins l’any 1966 -una "mida" ens ho recorda- no s'hi va portar la llum.

L’any 1981 es va refer la teulada.

L’any 1983 s'hi va dur l'aigua.

L’any 1997 es va enrajolar amb pedra natural.

El miracle per excel•lència va ser salvar un xiquet de morir ofegat per una espina que tenia clavada a la gola. D'ací li ve la fama a sant Blai com a remei per a tots els mals de gola. Segons una llegenda, se li acostaven també animals malalts perquè els guarís.

El martiri de Blai va consistir a esquarterar-lo amb grans raspalls de ferro, com els que s'usaven per a cardar la llana. Potser per això, alguns gremis de cardadors el tenien com a patró.

Recordeu alguna de les oracions del Sant ?.

"Sant Blai gloriós, lleva'm la tos."

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL FOSSAR MUNICIPAL DE SANT QUIRZE DE BESORA. OSONA. BISAURA.

Rebia un e.mail del Josep Sansalvador Castellet de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera, en el que en relació a la Capella del fossar de Sant Quirze de Besora, em deia ‘La Capella es dedicada al Sant Crist’.

No havíem tingut ocasió de visitar aquest cementiri el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, i em limitava a retratar-lo des de fora del recinte.

No trobava tampoc cap dada a la pàgina del Consistori, i donava per suposat que com per arreu, el trasllat es feia adduint raons de salubritat pública - que mai s’han acreditat enlloc -. Aquesta operació a nivell de tot el REINO DE ESPAÑA, va suposar l’alliberament de terrenys dins de les poblacions, i la transformació en ‘zona de serveis’ de superfícies agrícoles. Cal valorar-la com una de les operacions especulatives de major importància econòmica i social, en la llarguíssima llista de ‘negocis’ fets a l’empara del mal dit ‘interès general’.

Algun dia caldrà divulgar els noms i cognoms de les famílies que literalment es feien la ‘barba d’or’, amb el trasllat dels cementiris al REINO DE ESPAÑA. Tinc clar que no hi haurà gaires ‘sorpreses’ i trobarem que es repeteixen les nissagues que veuen la ‘res pública’, com una ‘menjadora particular’.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com