LA MASIA DE L’AMETLLA DEL VALLÈS ÉS LA CASA SINDREU ?

Anàvem la Rosa Ventura Cutrina, el Xavier Casadó, i l’Antonio Mora Vergés, a dinar al Restaurant LA MASIA de l’Ametlla del Vallès.

Els demanada dades de la seva història més recent , qui va ser el promotor de l’edifici, qui en va ser l’arquitecte ,... a la seva pàgina : http://www.lamasiadelametlla.com/ca/la-masia no hi ha cap referència a aquests extrems.

Trobava a la fitxa tècnica que l’edifici està datat l’any 1920 – no s’esmenta al promotor - i en relació l’autoria s’adjudica a Salvador Valeri i Pupurull (Barcelona, 1873-1954). Us pregunto, aquesta va ser la casa de l’escriptor Carles Sindreu i Pons ( Barcelona, 1900 - Garriga, 1974 ) ?. A l’arquitecte Salvador Valeri i Pupurull, únicament se li reconeix una casa a l’Ametlla del Vallès, i se l’anomena Casa Sindreu.

La descripció tècnica ens diu : Edifici en alineació de vial, de planta rectangular, situat a l'extrem de migdia de la parcel•la original.

L'edificació principal consta de planta baixa, dos pisos i golfes, amb coberta de teula àrab a dues vessants, i la crestallera perpendicular a la façana principal.



Els dos cossos laterals annexos, de només una planta, estan coberts amb un terrat. La façana principal és simètrica i s’estructura verticalment mitjançant cinc eixos que responen a les crugies interiors. Els brancals i llindes de les obertures, així com els arcs, estan revestits amb esgrafiats. Els arcs de mig punt del segon pis a més, s’emmarquen amb peces vidriades de color verd. A la part superior de la façana es situa el respirador de les golfes, emmarcat amb un esgrafiat i tancat amb una reixa. La tanca que delimita el pati davanter és una extensió del basament de paredat.

Sou pregats de fer-nos arribar qualsevol informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

AJUNTAMENT I ESCOLES DE L’AMETLLA DEL VALLÈS

Retratava al Xavier Casadó Colom i a la Rosa Ventura Cutrina, quan sortien de l’edifici de l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès, on havien anat a demanar un plànol de la població.



És un edifici de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall Mallol, que s'acabava l'any 1913 – atents a celebrar el seu Centenari - les obres varen ser finançades per Sebastià Torres i Planas, propietari de Can Camp, finca que acabaria adquirint l’ajuntament l'any 2006, per tal de dedicar-la a equipaments; les dificultats de tota mena, així com l’altíssim cost de la seva recuperació – la casa era una veritable ruïna - varen aconsellar enderrocar l'edifici el 2008, restant dempeus només la capella de la Mare de Déu del Roser de Can Camp.

L’Ajuntament és un edifici aïllat i elevat respecte al nivell de la plaça, que està format per un cos central destinat a les dependències de l’ajuntament originàriament, i els dos cossos laterals annexos que acollien les escoles públiques, una per a noies i un altra per a nois, conformava un conjunt molt propi i característic de principis del segle XX, que era un model seguit també en altres poblacions.

La descripció tècnica ens diu : La composició és simètrica respecte a l'eix que forma el cos central. De la façana central en destaca l’arc de la porta d’entrada amb dues columnes amb capitells, el balcó central i el coronament que inscriu un rellotge de sol, motiu central dels esgrafiats geomètrics florals de la façana. A ambdues bandes del cos central es situen els cossos laterals, amb obertures d’arcs de mig punt rebaixats i tripartits per pilars de totxo. Un sòcol de pedra coronat amb un filet de totxo unifica els tres cossos.

Aquesta particular tipologia es repeteix a l’edifici de l’Ajuntament de les Franqueses del Vallès , i encara que de forma diferent, també al del Figaró-Montmany.

S’aplicava aquí la teoria de ‘que fent i desfent, aprèn l’aprenent’, i es pretenia alhora que impartir-los cultura, que des de ben menuts, els estudiants valoressin la importància de tenir un govern, just i honrat. Això no va tenir continuïtat; li desagradava profundament al Dictador Primo de Rivera, no ho van assumir mai els Partits Politics – de cap signe -, i per descomptat no ho va permetre més Francisco Franco, ni cap dels seus ‘continuadors’ en aquest període que pietosament hem batejat com ‘Democraciola’.

CAPELLA DE SANTA DIGNA DE LLERONA. LES FRANQUESES DEL VALLÈS

Ens aturàvem la Rosa Ventura Cutrina, el Xavier Casadó i l’Antonio Mora Vergés, a l’Ajuntament de les Franqueses del Vallès, edifici modernista que data de 1912, i que va ser construït per l’arquitecte Albert Juan i Torner (Barcelona, 1872-1957), per encàrrec de Joan Sanpera i Torras ( Les Franqueses 4 de setembre de 1840 - 9 de setembre de 1914 ) , primer marquès de Les Franqueses del Vallès.

Cercàvem un plànol, i alguna informació, i van trobar amb escreix ambdues coses.

Gràcies a les indicacions rebudes – i a la tasca impagable dels ‘meus sherpas’ la Rosa i el Xavier – retratava, per fi !!! , ni que fos lateralment, i des de darrera la Capella de Santa Digna; la història ve de lluny :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/12/masia-can-santa-digna-llerona.html

I, tot seguit la resposta amatent de l’Arxiu Gavin del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, i del Josep Sansalvador Castellet:

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/01/capella-de-santa-digna-de-llerona-les.html

No m’aventurava a pujar dalt de les vies del tren per recollir una millor imatge d’aquesta capella de petites dimensions, de la que diu l’explicació tècnica : orientada cara al Nord, es troba dins de les propietats de Can santa Digna, sense estar però, enganxada a la casa; d'una nau única i absis circular cobert amb volta de canó a l'interior i teulada a dues vessants a l'exterior. La façana té un portal d'arc de mig punt adovellat, al seu damunt una finestra d'ull de bou i un campanar d'espadanya. La nau te dues finestres d'arc rodó a banda i banda i una finestra en l'absis.

L'actual església es va construir l'any 1635 per Joan Salomó.


L'any 1587 es va donar permís per enderrocar la capella vella, de que t se'n aprofità la planta.



S’esmenta la capella als llibres parroquials de Llerona dels anys 1466 i 1548.
També la trobem citada en les visites pastorals de 1508 "capellae heremitanae videlicet sta. Digne" i en les de 1606 i 1756 "sub invocatione sanctae Dignae, in domo Rovira de Sancta Digna".

Els anys 30 del segle XX va ser restaurada per J. Esteve.

CAN MILLET DE L’AMETLLA DEL VALLÈS

Visitava amb el Xavier Casadó Colom, la Residencia Millet Park de l’Ametlla del Vallès, ens rebia molt amablement el senyor Lucas Millet Elizalde, i ens explicava que l’edifici originàriament del segle XIV, va pertànyer a la família Xammar fins l'any 1907, en que l’adquiria Joan Millet i Pagés , germà del primer director de l'Orfeó Català, qui va encarregar a l'arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), l’any 1908 fer una remodelació integral de l’edifici d'acord a l'estil modernista de l'època.

Manuel Joaquim Raspall i Mayol , va respectar l'estructura basilical i els elements gòtics més destacats: finestres conopials i geminades i el portal amb dovelles. El canvi estructural més destacat fou la incorporació d'uns pinacles al capcer i la torre mirador, típica de les cases-jardí modernistes que, a més de ser un signe de distinció, incorporaven els dipòsits d'aigua, cosa que al ensems que garantir-ne el subministrament, permetia gaudir dels efectes de la pressió, en les diferents tasques personals i/o col•lectives que es duien a terme a la casa; el modernisme va incorporar als seus edificis tot un seguit de millores que avui vivim com a quotidianes , però que eren aleshores un luxe a l’abast únicament de la burgesia emergent.

La descripció tècnica ens diu : Masia de planta irregular amb estructura interior formada per tres crugies, planta baixa, dos pisos i golfes. La coberta és a dues vessants i en sobresurt una torre mirador acabada amb una coberta a quatre vessants amb un potent ràfec i barbacana coronada per una interessant reixa.



Pel que fa als elements decoratius destaquen l'aplicació del trencadís, la forja a les finestres i baranes, els vitralls i la decoració interior amb simbologia catalanista: el drac, les quatre barres i la Mare de Déu de Montserrat.



Quan ens acomiadàvem, i desprès de manifestar-li al Lucas Millet i Elizalde, el meu personal agraïment pel exquisit tracte que havíem rebut, adquiria el compromís de fer-li arribar la nostra publicació.

Us deixem un enllaç a la pàgina de la Residència.

Antonio Mora Vergés

LA CASA ESPELTA DEL FIGARÓ. ‘ TERRITORI RASPALL’

El Xavier Casadó Colom , la Rosa Ventura Cutrina i l’Antonio Mora Vergés ens arribàvem fins al Figaró; començàvem davant de la Casa Espelta, al final del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer, en la meva darrera visita, xerrant, xerrant, vaig marxar sense retratar-la, certament obtenia però – almenys per a mi – informació molt valuosa en relació a l’edifici que l’Eloi Espelta Guasc h, encarregava a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937 - l’any 1908, i que aquest concloïa l’any 1910 com així consta en un medalló.



Anteriorment hi havia aquí Can Pere Puig.

La casa romandrà dins del patrimoni de la família Espelta, durant tota la vida del fill del promotor, Josep Espelta Graciot, i fins una data relativament recent en la que el seu net Josep Maria Espelta Guardia se’n desprenia. Avui – com quasi tot el país – està en mans dels bancs.





Esmenava l’oblit de la primer visita, mentre la Rosa Ventura Cutrina i el Xavier Casadó Colom, s’admiraven dels bellíssims edificis, que anaven trobant mentre baixaven per les ‘Escales del Àngelus ‘ fins a l’antiga carretera de Ribes de Fresser, on aniria a recollir amb el vehicle.





Manuel Joaquim Raspall i Mayol, marcava ‘ territori’ en el sentit de deixar una petjada positiva arreu per on va treballar, va transformar – per a be – el món de la seva època, i juntament amb una generació d’arquitectes genials, ens va deixar – si calia – la prova fefaent del talent, del treball i de l’honestedat que ens caracteritzen com a poble.

LA TORRE DEL LLIMÓ. CAMBRILS. TARRAGONA

La descripció desprès de la restauració, amb un pressupost de 1.908.023,99 euros, destinats per un costat a la millora de la torre, i per altre a la construcció de la resta del centre de dinamització del barri antic de Cambrils, no li fa justícia :

Torre de planta circular, cilíndrica. Va tenir un pilar central de fusta que recoçava les bigues en forma radial. Troneres quadrades. Porta tapiada cap el poble amb un matacà vertical damunt. Restes de quatre matacans. Destaquen les seves espitlleres. El seu coronament resta malmès, en part. Obra de paredat, còdols i carreus, amb reforços de maons.



Com mostra la fotografia llueix esplèndida.

Cambrils ha vist desaparèixer – amb absoluta indiferència – una bona part del seu Patrimoni Històric i/o Artístic, això en un context de turisme de sol, alcohol, ..., no es considerava important; ara quan les classes ‘econòmicament febles’ passen més que estretors, i no poden des de la seva absoluta misèria continuar amb ‘la festa’, tothom s’adona de la importància que tenia allò que ‘el vent d’especulació s’endugué’ , donant lloc a coses curioses :

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/329092-la-torre-del-llimo-sera-un-centre-public.html

A l’Ajuntament de Cambrils quasi li fan ‘jaque mate’ amb la dita Torre Torre de l'Hort de Maria, o Torre del Llimó :

http://www.324.cat/noticia/1848616/baixcamp/LAjuntament-de-Cambrils-obligat-a-pagar-prop-d12-MEUR-mes-per-lexpropiacio-de-la-Torre-del-Llimo

Llegiu el que és publicava des de la Revista Cambrils amb el títol INNOCENTADA :
http://www.revistacambrils.com/index.php?c_noticia=14139

Ens podeu explicar a l’email coneixercatalunya@gmail.com la raó d’aquest nom de ‘ Torre del llimó’?.

ERMITA DE SANTA ELENA D’ÀGER. LA NOGUERA

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, seguien la petjada experta del Joan Farré Farré, sherpa emèrit de les terres de la Catalunya interior , del ‘forat negre’, i retrataven l’ermita de Santa Elena d’Àger , considerada des del segle XV - data en que tothom coincideix en que s’aixecava - en el lloc de benedicció del terme.

Des d’aquella data no trobava cap referència a Santa Elena – de la que no en diu res l’enciclopèdia de ‘Barcelona’ -. Àger, necessita un Catàleg del seu Patrimoni Històric i/o Artístic, i si ens hem de creure que Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1982 ) moria efectivament a Madrid, el dia 20 de novembre de 1975, està més que clar, que les explicacions per no tenir-lo – encara – son excuses de mal pagador.

La descripció tècnica ens explica : ermita amb absis semicircular i volta de canó rebaixada, molt modificada en la darrera restauració – no ens diu en quina data es duia a terme, i no en trobàvem cap referència enlloc - .

La coberta de lloses de pedra i teula àrab ha estat substituïda per unes plaques d'uralita a dues vessants sobre la volta, esfondrada. Observem que al damunt d’aquesta coberta, s’han tornat a posar teules.

La porta amb arc rebaixat està protegida pel porxo, dues finestres i dues bancades d'obra als laterals.

Els murs són de carreus reblats, arrebossats i blanquejats a la façana principal.

1970. Es conserva la tipologia original. Una creu de ferro presideix el carener a l'entrada.

Sou pregats de fer-nos arribar més informació – o d’esmenar aquesta si és del cas – a l’email coneixercatalunya@gmail.com , en la tasca de recuperar la memòria històrica, únicament podem prescindir de les Institucions politiques i dels seus servidors, als catalans ‘ de peu’ us necessitem a tots.

Us deixem un enllaç als Goigs : http://goigsdelignasi.jimdo.com/la-noguera/àger/santa-elena