LA CASA ESPELTA DEL FIGARÓ. ‘ TERRITORI RASPALL’

El Xavier Casadó Colom , la Rosa Ventura Cutrina i l’Antonio Mora Vergés ens arribàvem fins al Figaró; començàvem davant de la Casa Espelta, al final del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer, en la meva darrera visita, xerrant, xerrant, vaig marxar sense retratar-la, certament obtenia però – almenys per a mi – informació molt valuosa en relació a l’edifici que l’Eloi Espelta Guasc h, encarregava a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937 - l’any 1908, i que aquest concloïa l’any 1910 com així consta en un medalló.



Anteriorment hi havia aquí Can Pere Puig.

La casa romandrà dins del patrimoni de la família Espelta, durant tota la vida del fill del promotor, Josep Espelta Graciot, i fins una data relativament recent en la que el seu net Josep Maria Espelta Guardia se’n desprenia. Avui – com quasi tot el país – està en mans dels bancs.





Esmenava l’oblit de la primer visita, mentre la Rosa Ventura Cutrina i el Xavier Casadó Colom, s’admiraven dels bellíssims edificis, que anaven trobant mentre baixaven per les ‘Escales del Àngelus ‘ fins a l’antiga carretera de Ribes de Fresser, on aniria a recollir amb el vehicle.





Manuel Joaquim Raspall i Mayol, marcava ‘ territori’ en el sentit de deixar una petjada positiva arreu per on va treballar, va transformar – per a be – el món de la seva època, i juntament amb una generació d’arquitectes genials, ens va deixar – si calia – la prova fefaent del talent, del treball i de l’honestedat que ens caracteritzen com a poble.

LA TORRE DEL LLIMÓ. CAMBRILS. TARRAGONA

La descripció desprès de la restauració, amb un pressupost de 1.908.023,99 euros, destinats per un costat a la millora de la torre, i per altre a la construcció de la resta del centre de dinamització del barri antic de Cambrils, no li fa justícia :

Torre de planta circular, cilíndrica. Va tenir un pilar central de fusta que recoçava les bigues en forma radial. Troneres quadrades. Porta tapiada cap el poble amb un matacà vertical damunt. Restes de quatre matacans. Destaquen les seves espitlleres. El seu coronament resta malmès, en part. Obra de paredat, còdols i carreus, amb reforços de maons.



Com mostra la fotografia llueix esplèndida.

Cambrils ha vist desaparèixer – amb absoluta indiferència – una bona part del seu Patrimoni Històric i/o Artístic, això en un context de turisme de sol, alcohol, ..., no es considerava important; ara quan les classes ‘econòmicament febles’ passen més que estretors, i no poden des de la seva absoluta misèria continuar amb ‘la festa’, tothom s’adona de la importància que tenia allò que ‘el vent d’especulació s’endugué’ , donant lloc a coses curioses :

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/329092-la-torre-del-llimo-sera-un-centre-public.html

A l’Ajuntament de Cambrils quasi li fan ‘jaque mate’ amb la dita Torre Torre de l'Hort de Maria, o Torre del Llimó :

http://www.324.cat/noticia/1848616/baixcamp/LAjuntament-de-Cambrils-obligat-a-pagar-prop-d12-MEUR-mes-per-lexpropiacio-de-la-Torre-del-Llimo

Llegiu el que és publicava des de la Revista Cambrils amb el títol INNOCENTADA :
http://www.revistacambrils.com/index.php?c_noticia=14139

Ens podeu explicar a l’email coneixercatalunya@gmail.com la raó d’aquest nom de ‘ Torre del llimó’?.

ERMITA DE SANTA ELENA D’ÀGER. LA NOGUERA

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, seguien la petjada experta del Joan Farré Farré, sherpa emèrit de les terres de la Catalunya interior , del ‘forat negre’, i retrataven l’ermita de Santa Elena d’Àger , considerada des del segle XV - data en que tothom coincideix en que s’aixecava - en el lloc de benedicció del terme.

Des d’aquella data no trobava cap referència a Santa Elena – de la que no en diu res l’enciclopèdia de ‘Barcelona’ -. Àger, necessita un Catàleg del seu Patrimoni Històric i/o Artístic, i si ens hem de creure que Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1982 ) moria efectivament a Madrid, el dia 20 de novembre de 1975, està més que clar, que les explicacions per no tenir-lo – encara – son excuses de mal pagador.

La descripció tècnica ens explica : ermita amb absis semicircular i volta de canó rebaixada, molt modificada en la darrera restauració – no ens diu en quina data es duia a terme, i no en trobàvem cap referència enlloc - .

La coberta de lloses de pedra i teula àrab ha estat substituïda per unes plaques d'uralita a dues vessants sobre la volta, esfondrada. Observem que al damunt d’aquesta coberta, s’han tornat a posar teules.

La porta amb arc rebaixat està protegida pel porxo, dues finestres i dues bancades d'obra als laterals.

Els murs són de carreus reblats, arrebossats i blanquejats a la façana principal.

1970. Es conserva la tipologia original. Una creu de ferro presideix el carener a l'entrada.

Sou pregats de fer-nos arribar més informació – o d’esmenar aquesta si és del cas – a l’email coneixercatalunya@gmail.com , en la tasca de recuperar la memòria històrica, únicament podem prescindir de les Institucions politiques i dels seus servidors, als catalans ‘ de peu’ us necessitem a tots.

Us deixem un enllaç als Goigs : http://goigsdelignasi.jimdo.com/la-noguera/àger/santa-elena

SANTA MARIA DE MONTALEGRE DE LA NOGUERA

El Tomàs irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, seguint la petjada experta del Joan Farré Farré, sherpa emèrit de la Catalunya interior , del ‘ forat negre’ , s’arribaven fins al Santuari de la Mare de Déu de Montalegre, al municipi de les Avellanes i Santa Linya (Noguera), al límit amb el de Camarasa, situat a 866 metres d’altitud, en un cim de la serra de Mont-roig.

No trobava enlloc dades històriques d’aquest edifici, que el Tomàs embolcalla amb flors magnifiques.



S’explica que en el dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya, 1936-39, hi havia una imatge de la mare de Déu, a la que acompanyava un pastoret.

Se sap que l’any 1936, i a causa dels actes vandàlics i/o sacrílegs , uns veïns de Vilanova de la Sal van decidir amagar la imatge de la Mare de Déu, per tal de protegir-la. En acabar les hostilitats bèl•liques, aquests veïns van
recuperar la imatge d’on l’havien amagat i la van tornar al seu lloc d’origen.



La figura del pastoret fou amagada uns dies més tard , però, únicament per una persona, veïna de Vilanova de la Sal, que dissortadament va morir durant la guerra. Amb ella, va desaparèixer també tota esperança de poder saber on estava amagat el pastoret de Montalegre.



Ara des del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, s’ha endegat una acció que pretén mitjançant la història oral i amb la recerca, no només trobar el pastoret, sinó també recuperar la memòria històrica d’aquells temps.
Us deixo un enllaç als Goigs d’aquesta advocació.

SANT ROMÀ D’OREIS. GISCLARENY. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Ens expliquen el Miquel Pujol Mur, i la M. Rosa Planell Grau, com ho hem de fer per visitar l’indret anomenat Sant Romà d’Oreis, al terme de Gisclareny al Berguedà sobirà-

Deixant el vehicle a l’aparcament que permet veure les fonts del Bastareny, creuarem el pont i enfilarem per la pista de terra costa amunt, vers la muntanya coberta de neu, fins la gran masia de Molnell. Poc abans d’arribar-hi a mà esquerre surt un viarany molt ben senyalitzat de blau i fites que després de pujar aproximadament una hora ens porta a l’ermita.

Per les fotografies de Catalunya Romànica de fa aproximadament una trentena d’anys i ser un lloc perdut en la muntanya pensàvem trobar unes restes, un munt de pedres i et aquí la nostra sorpresa a trobar-la més neta i conservada que en les fotos de l’Enciclopèdia.

L’església de Sant Roma situada dins l’antic comtat de Cerdanya, a la vall de Brocà fou una sufragània de la veïna de Sant Iscle de Molnell, dins els dominis de la baronia de Pinós i Mataplana. Les noticies documentals són escadusseres.

El Lloc d’Oreis (Aureys i Oreylls) apareix esmentat com pertanyent a la parròquia de Molnell. L’any 1288 Pere Lasala d’Aureys és titulà parroquià de Molnell. Es coneixem diverses deixes testamentaries a l’església de Sant Romà des de finals del segle XII fins al XVIII. El 1447 els llegats continuaven per l’església de Sancto Romano de Oreylls, Com en un testament en el qual es fa un llegat per l’oli d’una llàntia.

L’església devia quedar aviat abandonada, almenys durant l’edat moderna, car no es esmentada com a sufragània ni capella en el segle XVIII.

L’edifici encara es visible i ens permet conèixer la seva estructura original ja què no han estat fets ni afegitons ni modificacions. Suposem que tenia una única nau de petites dimensions (6 metres de llarg i 2'60 metres d’ample), de planta pràcticament quadrada rematada per un absis semicircular orientat cap a llevant, enfonsat i possiblement, cobert amb quart d'esfera. Interiorment els murs que s’han conservat marquen l’arrencada de la volta que devia ser de canó

Els murs de la nau són llisos, sense ornamentacions amb un parament de grans carreus de pedra desbastats disposats a trenca punt i deixats a la vista.

Al mur de migjorn i vers el capdavall de la nau s’obre la porta d’accés, una bonica construcció molt austera, feta amb uns blocs no gaire grossos, però massissos, escairats i sense polir i rematada per un arc de mig punt.

En aquest mateix mur, situada més o menys enmig de la nau, hi ha una obertura en el gruix de la paret, a manera de fornícula, coberta amb un arc de mig punt fet amb dovelles. A mur de ponent també hi ha una obertura coberta amb un arc adovellat.

Després de visitar l’ermita d’Oreis i contemplar el bell paisatge només ens quedà el retorn molt menys feixuc que la pujada.

Entonem un al•leluia per la persona o persones que han tingut cura de la neteja i conservació de les seves restes.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

TORRE DELS JUNYENT A PALOU

La torre - avui restaurant - és la casa pairal dels Junyent. La porta del barri és un gran arc, a la dovella central del qual hi ha un relleu amb tres cares que semblen coronades sobre dos escuts: al primer hi ha el lleó rampant, dels Junyent i a altres tres flors de lis i un arbre arrencat.



Nota històrica dels Junyent ; família del segle XV, en la qual destacaren Joan Junyent, marmessor de la reina Violant, Berenguer de Junyent, Francesc Junyent, conseller de Barcelona i comandant d'una galera en la guerra de Nàpols, un altre Francesc Junyent, destacat en 1542 en els fets d'armes de Perpinyà, Galzerà de Junyent, citat entre 1535 i 1555 a les Corts de Montsó, Miquel Junyent, que participà en els esdeveniments de 1597 i 1598, i un nou Francesc Junyent, citat en 1688 i 1697 i a les Corts de 1701





Del conjunt construït destaca, al costat de llevant, una torre de planta quadrangular i tres plantes d'alçada, amb coberta plana, limitada per merlets graonats, donant nom al conjunt de les edificacions. A la cantonada SO hi ha el buit d'un campanar d'espadanya, sense campana, que pertanyia a la capella situada a la planta baixa, la de la Verge de les Aigües, denominació camperola de la Mare de Déu de les Neus; la imatge que és venerava a la casa consistia en una talla de pedra, i va perdre's decapitada, l'any 1936 en els dies foscos del darrer genocidi contra Cataunya.



El Josep Salvany Blanch retratava l’any 1915 el Retaule de la Mare de Déu de les Aigües de Palou. Biblioteca de Catalunya

L’antic terme, bàsicament agrícola (cereals i llegums) i de població en bona part disseminada, que comprenia la caseria del Junyent, s’ha convertit en àrea d’expansió urbana i industrial de Granollers i actualment té urbanitzada o edificada la quasi totalitat del territori

ERMITA DE SANT JAUME DE LES TORRES DE CAS.ÀGER. LA NOGUERA

Rebia unes bellíssimes fotografies del Joan Farré Farré, d’aquesta esglesiola, situada als alts de Montclús, a 904 metres, no gaire lluny de Montesquiu, dins del terme d’Àger, a la comarca de la Noguera. Se’ns explica – com un fet molt ressenyable - que l’edifici es va voler traslladar a l'Autopista com a element decoratiu, i que la proposta va topar amb fortíssima oposició per part del municipi, que va acabar aconseguint-ne la restauració, en el seu lloc original.

La descripció tècnica ens diu : edifici d’una sola nau d'una nau amb tres alçades creixents des de l'absis fins a la nau amb nínxols als murs interiors. El tram de la nau comprès entre l’absis i el primer arc toral és una mica més ample que la resta i més baix, diferència que s’aprecia millor a l’exterior. Sembla que aquest correspon a la primera etapa de construcció de l’edifici que hom situa entre el segle XI i principis del XII. A darreries del segle XII es devia allargar la nau a partir del mur de ponent.

Té dues portes a la façana de migjorn, finestra espitllera a l'absis i lateral, i espitllera en creu al mur de ponent.
Els arcs torals, reforç de la volta de canó, són continuació dels pilars rematats per capitells amb els relleus dels nobles de l'època.

Els murs són de filades de carreus de pedra i la coberta ha estat restaurada amb lloses de pedra.

Hi ha noticies que l’església romànica de Sant Jaume de Cas, l’any 1592 era oberta al culte, i que al segle XVIII al lloc hi havia un hospital de caritat.

Sou pregats d’ampliar i/o corregir aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com