ALEX

El petit Alex està assegut al menjador del pis. Ha vingut amb els seus pares a visitar a l’avi. A veure a l’avi que viu lluny.

Hi ha un llarg camí des de casa seva; i una carretera en obres que no s’acaben mai, i on hi ha una retenció rere l’altre, ja que per fer cinc quilometres trigués quaranta minuts tancat a dins del cotxe. Sempre està content, a vegades fa careta de sorpresa, però els ulls se l’il·luminen quan en arribar veu la joguina que té al rebedor, a l’entrada del pis.

¾    Un cotxe? - diu mirant-se als pares, com si preguntés si el pot agafar.

Li treuen l’embalatge i poc després, al menjador se sent.

¾    Tut-Tut-  I un petit vehicle de color blau, i s’arrossega per terra mentre l’empeny amb la seva petita mà conduint-lo per tot arreu.

Després hem sortir junts als carrer, a cercar un lloc on menjar, se’ns ha fet molt tard, hi ha llocs que no ens volem servir; però a la fi, hem trobat un restaurant.

Prop de la taula hi ha un patí amb plantes, on inquiet se’ns escapa per fer córrer el seu cotxe. I m’arrossega amb ell, com si fóssim nens de la mateixa edat.

A la fi després de dinar fa una petita rabiola, perquè vol jugar molt més, i no l’importa el lloc, sinó el moment joiós de jugar.

Anem a voltar pel passeig. Hi ha animalons: vaques, cavalls, i els seus ulls de nen de ciutat se’ls mira, per dibuixos sap que són, però no els coneix.

També al parc infantil li criden l’atenció el tobogan i la màquina de tren: són el seus preferits, mentre els grans el vigilem per que no en faci una de grossa i es faci mal.

Que agradable es viure sense pressions de diners, treball i temps, solament fent el que ens agrada, en el moment que ens agrada i gaudint-lo.

S’ha fet tard ha arribat el moment de la separació; un petit toc de llavis i una forta abraçada; i una senyal d’adéu ens ha separat.

Miquel Pujol Mur                                                     

SANT MIQUEL DE LES CANALS, VILADA. BERGUEDÀ SOBIRÀ

La nostra aproximació a la petita església de Sant Miquel va ser des del fons de la riera de la Portella. Vam deixar el cotxe a la cruïlla al costat de la riera (700 m. d’alt. aprox.) i amb tot l’ànim vam seguir la pista forestal fins a Sant Miquel (1000 m. d’alt. aprox.) Segurament hi ha altres camins però tots ells han de vèncer la forta pujada. En arribar al plans la petita esglesiola va semblar com si es volgués protegir sota el brancatge dels arbres que la fan invisible però sabedors de la seva existència vam continuar el nostre peregrinatge fins la seva porta. A pocs metres i enlairada en el cim del proper pujol s’alça la casa de pagès de Canals.

Es tracta d’un petit edifici romànic del s. XII del municipi de Vilada. Situada dins l’antic comtat de Berga, al terme parroquial de Sant Joan de Vilada i posteriorment integrada en el dominis de la baronia de la Portella.

Probablement no va passar de ser una simple capella rural, ja fora dels límits del castell de Roset. No hi ha cap testimoni documental de la seva existència durant l’època medieval però possiblement fou el centre d’un petit nucli rural força dispers.

Al s. XVIII era una capella de la masia veïna i ni tan sols depenia de Sant Joan de Vilada.

L’edifici de reduïdes dimensions té forma rectangular amb volta de canó i rematat per un absis semicircular vers llevant.

L’absis d’una amplada no usual és cobert en quart d’esfera i s’obre directament a la nau. Havia una finestra en el centre ara tapiada i s’obri una a migdia.

 Al mur de migjorn es troba l’antiga porta actualment tapada. Es tracta d’una porta coberta amb unes gracioses dovelles força estretes  i recolzada damunt uns brancals, alternant-se les pedres  en horitzontal i vertical.

Damunt de l’actual porta vers a ponent hi ha una espitllera en forma de creu llatina. L’espadanya que remata la paret de ponent no és l’original.

L’interior és completament enguixat. De l’altar només queden unes restes, no essent tampoc l’autèntic, però serveix per dipositar algun record familiar. Clavada a la paret una postal de Sant Eudald.  

Per una vegada es podia accedir a l’església només tancada, com ens va dir l’amable persona que treballava en el mas, per impedir que les vaques poguessin entrar.

Un bon matí amb una mica d’esport, una visita a l’església i una bona panoràmica per admirar.  

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau

SANT PERE DE SORPE. PALLARS SOBIRÀ

Els Amics del Romànic del Berguedà en la darrera sortida vam visitar la població de Sorpe per conèixer la seva església sota l’advocació de Sant Pere. Aquesta població és situada en l’anomena’t Alt Àneu en el Pallars Sobirà.

Aquesta església ha sofert gran quantitat de reformes durant els anys de la seva existència però es pot datar l’origen en el s. XII.

El parament és de blocs de pedra granítica o pissarrosa escairats excepte a les obertures tapades en el curs de les moltes reformes fetes en l’església on el parament és més petit i sense escairar.

Originalment l’edifici era de planta basilical amb tres nau encapçalades per tres absis, dels que només es conserva com a baptisteri el del lateral nord, havent desaparegut el central i el del lateral sud. En realitat és va capgirar el sentit de la nau posant l’altar al fons i on anava antigament havia el suprimit absis central va obrir-se la nova porta d’entrada. L’antiga porta és pot apreciar tapiada en la façana original segons la reforma del s. XV. La teulada del temple és a dos vessants.

L’absis que resta és decorat amb arcuacions cegues i bandes llombardes de pedra tosca i un fris denticulat. Al centre s’obre una finestra esqueixada de mig punt actualment mig tapada.

La torre campanar és una torre prismàtica amb coberta a dos vessants amb també decorada amb arcuacions cegues que emmarcant unes finestres tapades.

Elements que vam poder admirar va ser el retaule renaixentista amb una fornícula de Sant Pere del s. XVI-XVII (mig cobert per plàstics) després del procés de conservació i en fase de nova col·locació.

La pica baptismal  tallada en un bloc de granit amb el vas de 120 cm. de diàmetre i uns 30 d’alçada amb decoració en la part superior per un fris en alt relleu de serps i ànecs enfrontats i en la part inferior temes vegetals formant palmetes.

A l’entrada de l’església es troba una pica d’oli formada per una pedra que serveix de base, probablement una estela, decorada amb una figura humana dibuixada fins els genolls; el vas, en forma rectangular i escapçat (46 x 31 cm), està decorat amb figures d’animals : un lleó amb rostre humà i els peus d’un altre animal estirat o a punt de saltar.

Buscant dades m'he meravellat de que quasi totes les seves parets fossin recobertes per pintures. Actualment  es conserven en el MNAC i el Museu Diocesà d’Urgell.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

SANT CLIMENÇ DE PINELL DE SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, tornàvem a la  Comarca del Solsonès, en aquesta ocasió pel terme de Pinell  d’una extensió de 92 km2, i  214 habitants de dret.

Ens cridava l’atenció l’escut que presideix la llinda de l’església dedicada a Sant Climenç, "Sancto Clemente".

Ens semblava encara més extraordinari que fins l’any 1896 va ser església sufragània de Sant Pere de Miravé; des d’aquella data va passar a ser sufragània de Sant Miquel de Pinell fins l'any 1909 , per  aconseguir finalment  la categoria de parròquia.

Avui totes aquestes  “denominacions eclesials”  que impliquen jerarquia i subordinació, semblen no tenir massa sentit en un context d’agnosticisme o d’ateisme per alguns, que no té comparació amb qualsevol altre moment de la nostra història.

Les primeres noticies documentals del lloc de Sant Climenç són del 1199 quan Ponç de Pinell donà a Guillem, espòs de la seva filla, els castells de Pinell, Miraver i "Sancto Clemente".

L'any 1375 apareix com a domini del comtat de Cardona i en el segle XVIII dins del batlliu de Solsona.

 

De la descripció tècnica de l’església llegim: edifici d'una nau amb absis rodó. La nau està coberta amb volta de canó i té dos arcs torals i un arc presbiteral, tots de mig punt.

Al segle XVIII, es va obrir el mur entre l'arc toral i el presbiteral per donar accés a la nova sagristia.

El mur sud ha estat buidat amb grans arcs per donar pas a una nau que es va construir l'any 1932 al damunt de l'antic cementiri.

A la façana principal es troba la porta d'entrada, que imita el romànic, i una finestra en forma de creu. El parament és de carreus en fileres. L'absis està decorat amb una gran cornisa.

Finestra al absis de doble esqueixada i d'arc de mig punt format per dues dovelles: clau i contra clau i dues grans pedres acabant de formar l'arc.

Sembla increïble però es cert ; Sant Climenç és el poble més important del municipi (hi ha la seu de l'ajuntament i l'única escola del terme municipal) i és també l'únic que té un nucli de poblament agrupat,  a redós del que fou  castell i vila closa, i  l'església . A la resta  Madrona, Miravé, Pinell i Sallent,  únicament hi ha els edificis religiosos on es congregaven els veïns de les masies que hi pertanyen.  

Text i fotografies: Antonio Mora Vergés

EMOCIONS I SENSACIONS

En trobar-me amb aquestes dues paraules, em vaig quedar dubtós, que volia dir l’una i l’altra. I vaig recórrer al diccionari per a cercar el significat de cadascuna d’elles. A continuació transcric el que aquest ens explica.

 

Sensacions: Acció de sentir. Impressió causada en el subjecte mitjançant els sentits. Impressió forta de sorpresa, d’estupor, d’admiració.

Emocions: Estat d’ànim que oscil•la entre el placer i el desplaer i reacció relativa a l’objecte que la provoca, que pot variar entre l’atracció i la fugida.

 

Com què la qüestió no era suficientment clara vaig decidir buscar dues paraules més que em semblava que podien aproximar-se a dites explicacions, eren amor i sentiment.

 

Amor: Inclinació o afecció profunda envers d’una persona basada en l’atracció sexual, però que sovint comporta altres sentiments.

 

Sentiment: Capacitat de percebre pels sentits mitjançant sensacions, sensibilitat. Estat afectiu que té per antecedent immediat una representació, afecció. Disposició emocional que té per objecte una persona o cosa per exemple: la simpatia l’antipatia. I l’explicació més llarga: Coneixement immediat no explicable, remarco ( no explicable), per les soles dades dels sentits, intuïció més o menys confusa que hom no pot justificar racionalment, remarco també (no pot justificar racionalment) ; pressentiment, intuïció, consciència.

 

Aquestes definicions poden ser molt fredes, sempre que és consideri que són les bases sobre les que es sostenen les relacions humanes. Totes aquestes idees deixen en una posició força dolenta la representació del “cor ferit d’amor, tenir un bon cor, del ai al cor“. Perquè no està anomenat en cap de dites explicacions. Això ens fa pensar que el cor és el principal impulsor de la sang dintre del nostre organisme. I que tots els altres conceptes que desenvolupen les relacions dels humans( potser també dels animals) depenen del cervell. Veritablement els sentits envien els seus impulsos a aquest òrgan que és el que després envia ordres, perquè reaccioni adequadament el nostre organisme, a les sensacions, emocions, amor, etc…

 

I on queden els romàntics?, que parlen del cor destrossat per l‘amor. I el morir d’amor?

I Cupido que en les seves fletxes fereix el cor del enamorats?

I els poetes?

 

A continuació posaré un petit grup d’exemples relacionats amb aquestes qüestions.

 

Qui no recorda el primer petó a la persona estimada?. (Com que som en temps moderns no clarificaré el sexe de dita persona). Quin atreviment per una part ! I quin desitjar quan s’atrevirà! Qui no pensa en el voleiar de dues mans que mig es toquen?. Però dubten d’agafar-se fins que una pren la de l’altre.

 

Qui no recorda el naixement del fill? Quan el nounat és tret de la mare. I agafada la parella de les mans senten el plor del nounat. Quina felicitat! Us diuen el nen és normal. Qui no recorda un nadó? Que sentint la escalfor del pit de la seva mare cerca amb la boca oberta el mugró per alletar-se.

 

Qui no recorda un infant?. Que en acabar de treure les joguines del “Caga Tió”, fica les mans a sota de la manta, provant si n’hi ha cap més oblidada.

 

Són emocions?. Són sentiments?. O és que el nostre cervell també és deixa enganyar o s’autoenganya per viure noves il•lusions, que ens apartin del instint animal o de la materialitat d’aquest mon.

 

Pot ésser s’hagi d’indicar el temps de l’acció.

 

Per què ara amb les discoteques, Internet i SMS els valors poden haver canviat o modificat.

 

Miquel Pujol Mur

Berga, 20 novembre 2005

TERRA DE CÀTARS I TEMPLERS, QUERALT. BERGUEDÀ

Dins el marc de les activitats organitzades per l’Ajuntament de la ciutat amb el nom de”Berga viu l’estiu ’12” vam assistir diumenge 16 de setembre al matí a la ruta dedicada a “Terra de Càtars i Templers. El testament de Guillem de Berguedà a Queralt”

 

Una trentena de persones vam gaudir del mestratge del nostre guia el Toni Gol que en les seves explicacions, la lectura de escrits i poemes ens va fer recordar la història del catarisme i l’Ordre del Temple de Salomó i el seu lligam amb Catalunya.

 

El catarisme va ser un moviment religiós originari de Bulgària i que va tenir gran número d’adeptes en Occitània entre altres llocs d’Europa i va arrelat amb gran força a Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix. També coneguts com Bons Homes.

 

El catarisme va ser combatut pel Papa Innocenci III i el seus successors amb la predicació de cistercencs i dominics, el Concili IV del Laterà, la Croada albigesa i amb la Inquisició.

 

Els Templers eren una ordre militar i religiosa fundada l’a. 1118 pel cavaller de Xampanya, Hugues de Payens i altres cavallers francesos. La seva finalitats era ajudar el pelegrins que anaven als Llocs Sants del pillatge dels lladres sarraïns. Els templers feien vots de pobresa, castedat i obediència.

 

L’Ordre del Temple a Aragó i Catalunya s’inicia l’a. 1131 pocs dies abans de la mort del comte Ramon Berenguer III. A partir de l’a. 1134 el seu poder augmenta considerablement al ser un dels legítims hereus del rei d’Aragó, Alfons el Bataller.

 

L’a. 1187 Guillem de Berguedà en el seu testament lliura a l’Ordre bona part de les seves possessions, entre elles el castell de Puig-reig i el lloc de Fenollet. En els seus sirventesos fa referència a Pere de Berga i Ponç de Mataplana com a possible seguidors del catarisme.

 

Després de la mort en combat de Pere II el Catòlic en la batalla de Muret (1213) lluitant per les llibertats del comtats de la Catalunya nord contra les tropes del croats capitanejades per Simó de Monfort, el seu fill Jaume I, el nostre gran Rei conegut amb el sobrenom del Conqueridor, va ser instruït pel mestre templari Guillem de Mont-Rodon al castell de Montzó.

 

El gran poder econòmic de l’Ordre del Temple va ser causa de la seva desfeta. El rei Felip IV de França davant del deute qie tenia amb ells i el poder que ostentaven, per sorpresa l’a. 1307 va fer empresonar a 138 cavallers templaris sota l’acusació d’idolatria, de sodomia i altres abusos obligant al Papa Climent V a procedir contra l’Ordre. El procés va durar des de 1307 a 1314. Malgrat els resultats favorables a l’Ordre la pressió del rei francès va obligar al Papa a manar la supressió i fa fer morir a la foguera als caps més importants.

 

En fi un matí cultural ben aprofitat amb un bon mestre i excel•lent poeta. Uns paratges inigualables, tant la panoràmica de l’interior del Berguedà com a mirador de la Catalunya Central.

 

Lluny de ton cor l’esdevenir que aterra,

que amor és sols la veritat divina,

i escala de Jacob sobre la Terra

los sigles són. Humanitat, camina.

Àngel Guimerà
 

Queralt punt emblemàtic d’inici o final del Camí dels Bons Homes.

 

Text extret del full de sortida d’en Toni Gol Roca per Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

LA PALLA I L’ÓS.

La mare i el nen són asseguts a una de les tauletes del bar Negre a la plaça de Sant Joan. Han demanat un parell d’orxates per beure i el nen juga a bufar la palla i fer enlairar com un coet l’embolcall de paper fi.

El nen riu i li demana l’altre embolcall a la seva mare i novament bufa la palla, corra a cercar-la i novament bufar.

Les seves alegres rialles omplen els voltants de la plaça. La mare gaudeix de les riallades del nen i també de la caiguda de la tarda quan declina el sol i l’ombra refresca l’ambient calorós del dia.

Tot d’una un soroll de panderetes i trompetes trenca el xiuxiueig de les converses de les persones que s’asseuen a les taules.

Baixen pel carrer Major, provinents de la plaça de Sant Pere, tot un grup de zíngars cantant i ballant. Davant seu un ós bru balla grotescament seguint la música de la fanfàrria i les cançons que emeten els seus acompanyants. Al ser enmig de la plaça tots els zíngars fan una rotllana i l’ós balla aixecant un peu, ara l’altre i bellugant el cap amunt i avall com si gaudis de la muixeranga.

El nen bufa novament la funda de la palla i veu com s’eleva i fent giragonses cau a terra. Justament cau davant els peus de l’animal que segueix amb la mirada la trajectòria descendent. Al distreure’s rep un cop de bastó del domador. El nen corrent es ficà entremig de tots per prendre novament el seu joguet i en alçar-se mira la cara de l’ós i veu que mentre balla els seus ulls ploren.
 Què et passa- va preguntar el nen- Si balles no pots plorar. Ballar és alegria.
 Alegria a cop de bastó- va contestar l’ós- Aprendre a ballar a fuetades i amb planxes cremant als peus. Poc menjar i algun premi per recompensa. Sempre encadenat. Aprofita el teu món i riu. Un món en llibertat és el somni de tothom.

El nen es retira sense prendre la funda i s’asseu a la taula amb sa mare.

Aquell dia va començar a saber que volia dir llibertat, malgrat fos sense música ni xerinola.

Miquel Pujol Mur.