dijous, 16 d’agost del 2012

L’OMBRA FUGISSERA. Conte negre.

El Joan és desperta alertat per un petit soroll que entra per la finestra del carrer. Potser només ha estat el miol d’un gat cercant parella en les taulades del veïnat. Amb els ulls mig clucs observa la porta del dormitori i veu amb espant una ombra negra que el mira des de la llinda.

Només és una simple ombra fugissera que dansa seguint el ritme de la suau aura que belluga les cortines del proper menjador i la claror de la llum del carrer. La nit és xafogosa i un lleu ventet transporta encara la calor del dia. En el llit els llençols arrugats i mal posats transmeten la humitat i l’olor de la suor. Asserenant-se i deixant de banda les idees il•lògiques sobre les ombres torna a endormiscar-se.

Però ja no dorm com en el primer son, el son profund i reparador que vitalitza el cos i recarrega el cap de nous pensaments. No, aquest cop és una letargia inquieta plena de trenta mil idees que nerviosament el fan rodolar d’un costat a l’altre del llit sense trobar la pau del vertader dormir.

Entortolligat de peus, amb els llençols que el mantenen com presoner del jaç obre altre cop els ulls i aquests, com la agulla imantada de la brúixola buscant el nord, fiten la porta.

Esmaperdut torna a veure l’ombra que l’aguaita fixament i instintivament com quan era un simple nen busca eludir la visió emparant-se amb les mans. En ple desori mental pren el coixí i se’l posa damunt el cap. Poc a poc l’espasmòdic panteix del respirar també és modera i com qui juga a cuca amagar treu el cap de sota i mira.

L’ombra roman amb el seu suau tentinejar. Sembla portar a la mà una vara llarga i dalt de tot la confosa forma de la dalla immòbil, però tremolosa al mateix temps, com aguantada per unes mans neguitoses i inquietes. Una caputxa negra li cobreix el cap i enmig de la foscor de la cara destaquen dos forats blancs on dos ulls fixes, de mirada clara i sense fons que miren com travessant el tot i el res. La boca com ombra desdentegada somriu amb el somriure ple de l’amargor d’una existència desagradable.

El Joan resta quiet, parat i sense esmà ni un sol moviment belluga el seu cos. Només la mirada de qui vol fugir i no troba sortida es mou en el seu rostre. Les mans agafades com en una pregària força temps oblidada, el cor desbocat i la boca volent desgranar una elemental oració mig oblidada.

El pensament voleia com fent un repàs a la vida. Els pecats, plens de vivències, potser tampoc eren tants pecats si no circumstancies de la pròpia existència volen mostrar-se i com en un joc fondre’s en la distància dels anys. Tants errors comesos, tantes faltes compartides i tantes de rebudes, com si fos en un llibre de comptes buscant un saldo favorable per justificar la vida.

El Joan cau en un ensopiment, lassat de veure’s forçat a extreure records llunyans quasi infantils. Pares, germans, amics, família en tots cerca comprensió fins de les faltes no fetes però que són un murmuri inconfessable en el fons de la consciència.

Alleujat pel repàs intern, surt del somni i observa de reüll la porta on el sol matiner ha esborrat la figura sinistra. Només resta el so d’una veu fosca que com un auguri ha gravat aquestes paraules en l’interior de la ment: “Avui no, pot ser demà, o més enllà, no sé pas quan, encara no m’han donat el dia i l’hora però té en compte que un dia o un altre tornaré”

En el camí de la nit fosca, en total solitud i el camí desconegut, que poca cosa som els humans malgrat que la lleu llum de la llanterna de la fe ens guií pel desigual camí.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 14 agost 2012.

dimecres, 15 d’agost del 2012

VIL•LA CLOSA D’ESCALÓ. LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

En la sortida d’Amics del Romànic del Berguedà a Pallars visitàrem la vil•la closa d’Escaló.

Segons Joan Coromines, Escaló és un topònim romànic medieval, de la paraula llatina scala (mateix significat actual).

Escaló és situada a la part dreta del riu Noguera Pallaresa i domina el lloc clau d’inici de la Vall d’Àneu, a la boca de la vall del riu Escart. Just passada la població en direcció nord-oest s’obre la vall d’Àneu, la porta de la qual era constituïda pel castell, ara només en resta la torre i el monestir del Burgal.
L’antic terme fou fusionat l’a. 1971 amb el de Jou al de la Guingueta d’Àneu. Comprenia a més els pobles d’Escart i Estaron, el despoblat d’Arides, el santuari de la Roca d’Escart i les restes del monestir del Burgal

Una vil•la closa és una població protegida per muralles, sense edificacions extramurs. Antigament podia ser un lloc castral. És un tipus de població típic de l’època antiga i de l’edat medieval. Pràcticament la part posterior de les cases constituïen part de la muralla i entre les cases hi havia dues petites travessies que permetien accedir a un cinturó de ronda.

Té sencer el portal que mira a l’O. I reconstruït el de l’extrem contrari.

Hi ha un únic carrer ( 100m.) dins el recinte emmurallat si exceptuem el parell de travessies. A costat i costat s’aixequen cases de pedra amb parets mitgeres a la part baixa on s’obre un porxo, bé amb arc de mig punt o bé en llinda de fusta. En algunes a més hi ha un pis alt amb un petit balcó a la façana.

Els llosats de llicorella a dues aigües són poc inclinats. La façana de la casa és una de les vessants.

Hi ha cases en estat ruïnós i altres han sofert actualitzacions sense respectar l’entorn això fa que quedi el conjunt bastant desdibuixat. Però val la pena fer-hi una visita i passejar amb tranquil•litat pel carrer principal fins a l’altre porta de sortida que dona al riu d’Escart i a l’antic molí. Damunt nostre la torre de guaita.
Aproximadament hi ha una trentena de cases amb noms tan curiosos com casa Cabaler, casa Cardaire, casa Borda o casa Xorra. Altres els seu nom indica clarament l’ofici: casa Baster, casa Barber, casa Ferrer, casa Moliner o casa Sastre.

Menció especial un balcó de fusta que té balustres perfilats i gravats. Al centre hi ha gravat un cercle que encercla una roseta de quatre pètals, a la part superior i inferior hi ha un rectangles que emmarca diferents motius. El passamà és també decorat amb motius fent ziga-zagues.
Tot un món de vides tancat entre muralles per salvar el do inapreciable de la vida.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 12 agost 2012.

dimarts, 14 d’agost del 2012

FUENTEHERIDOS. SERRA D’ARACENA. HUELVA


No vull deixar passar el temps per parlar d’aquest poblet de la serra d’Aracena del que guardem un agradable record tant la Rosa Planell Grau com el Miquel Pujol Mur. Potser una de les causes sigui a les tardes quan queia el sol i pujàvem amb la família a sopar tranquil•lament a la plaça del poble, situat a pocs km. de Jabugo, a paladejar el gustet del pernil. Malgrat no deu ser el mateix 5J el sabor que deixava era molt força saborós. Tot no acabava amb el pernil, el formatge d’ovella, cabra o vaca i altres plats, també eren dignes d’apreci.
Però deixant apart aquests valors nutritius la nostra atenció va ser la font de “doce caños” de la que brollava amb gran quantitat una aigua fresquíssima. Mirant i donant la volta a la plaça vam trobar tota una sèrie de ceràmiques, que seguien el camí de la sèquia, amb detalls de la terra i l’aigua que ens van cridar l’atenció. La font forma part de la deu d’inici on neix el riu Múrtigas. Només vull fer una simple transcripció de les frases escrites:
EL AGUA: Lieva, mai, quebraero con cimbera i con ferido son raíces entrañables del agua de Fuenteheridos.

FERIDO: Ferido es turno de riego vez de vida, vez de pan que no pasa el ferido este año sin regar.

CIMBERA: Agua que riega un secano significa la cimbera; lo que riego en Fuente heridos con la alberca la Higueruela.

QUEBRAERO: Quebraero es división regar a un pago, o a otro, que nuestra madre la fuente tiene agua para todos.

MAI: Surco de los manantiales mai es la madre, la acequia. Baja la agua hasta mi huerto por la cuesta maiguerra.

LIEVA: Camino de desafios, de trabajo de parranda, caminito de la lieva me va acompañando el agua.
Ens va cridar l’atenció aquestes denominacions i ens vam felicitar per saber comprendre la llengua en què són escrites.

Saber i voler entendre altres llengües o també formes de pensar sempre és un grau de maduresa.

A Catalunya, els de la terra ho practiquem, altres nouvinguts el hi costa d’entendre-ho.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 11 agost 2012.

dilluns, 13 d’agost del 2012

SANT PERE DE CASTELLAR DE LA RIBERA. SOLSONÈS.

Anàvem La Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur i’l’Antonio Mora Vergés, pel terme municipal de Castellar de la Ribera, de 60,12 km2, que amb una població, l’any 2010 de 156 habitants; es troba a l’extrem de ponent del Solsonès, en contacte amb la comarca de l’Alt Urgell i centrat per la conca mitjana de la ribera Salada, que el travessa d’est a oest, ens havien precedit en la visita al turó on s’aixeca l’església de Sant Pere, el Tomàs Irigaray Lopez , i la Carmen Toledo Cañadas, que en explicaven relació al temple parroquial de Castellar de la Ribera el següent :

La documentació relativa a l’església, és per dir-ho de forma políticament correcta - més aviat escassa- , sabem però, que el 10 de gener de 1037 un tal Ramon , va deixar en el seu testament una mula a Sant Pere de Castellar.
Res o ben poca cosa, resta ja d’aquell edifici romànic, potser un bloc de pedra rectangular, be que mutilat, encastat al mur de tramuntana del temple, vora el frontis, decorat amb dos motius inscrits en sengles cercles, i algun carreu a l’interior dels baixos de la rectoria.

L’Església de Sant Pere de Castellar que veiem avui, és bàsicament obra del segle XVIII; la fàbrica és de planta rectangular amb dos capelles laterals.
A l'exterior, destaca el campanar d'espadanya amb dos finestres i l'ull de bou del frontis.

De l'interior s'ha de fer especial esment, a l'altar barroc, el cor i la volta de canó.

Al pla de Sant Pere hi ha una font que literalment ‘ ens va retornar a la vida’, fins al punt que saciada la nostra set, recolliríem les imatges que il•lustren aquesta petit relat, abans de retornar a Castellar del Vallès, que amb una superfície de 44,7 km², supera els 22.000 habitants; això representa una densitat de 508,14 habitant/km².

Que Catalunya no està ben ‘organitzada’ sembla que és una obvietat, oi ?.

Ah!, el Sant Pere que presideix el terme no porta el ‘atributs que li son propis’, això més que a les ‘ retallades’ – que potser també – s’ha de llegir en clau demogràfica, amb un tant minso nombre d’habitants el miracle és que l’església encara estigui dempeus.

Text, recull de dades i fotografia: Antonio Mora Vergés
Castellar del V. 4 juliol 2012

diumenge, 12 d’agost del 2012

BADIA I BOSCOS DE SANT FELIU SASSERRA. BAGÈS.


La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur hem tornat al mas Badia a Sant Feliu Sasserra.
Vaig deixar expressat en una altra crònica el vincle, diguem-ne familiar amb aquesta casa. Allò que havia estat un gran mas vinculat a abats i monjos actualment és un castell de sorra que espera en el transcurs dels anys desaparèixer confonent-se en la mateixa terra on ha viscut. S’han caigut algunes parts més de la seva estructura i el seu aspecte és més desolat, com un gegant agenollat, però amb el cap alçat, que espera el cop final.

Però el motiu de la sortida ha estat centrat en els recents focs que han assolat les contrades de Sant Feliu Sasserra.
Veure un incendi sempre remou alguna fibra del nostre interior. La aspecte de la desolació, de l’olor a ferum cendrós, quatre pals ennegrits, abans arbres, que s’aixequen cap el cel com demanant ajuda igual que els soldats ferits clamen salvació en la guerra. Ni els uns ni els altres volien viure el que els ha passat però portats pel foc inclement han vist destruïda la seva existència.

SALVI'NS EL SENYOR DE LES GUERRA I DEL DESCUIT HUMÀ.

En una altra crònica vaig escriure “Quan sigui tard segurament plorarem i ens lamentarem” parlant de la desídia en què viuen els nostres boscos. Són com una gran bomba que un dia pot esclatar per falta de treball i atenció, ara tothom parla de la manca de treball i les institucions no som capaços de protegir la nostra terra. I no ens hem d’oblidar de les perdudes humanes i dels béns materials que possiblement no haguessin estat assolats per les flames del bosc. Tampoc hem de menysprear el gran risc dels bombers en les tasques de apagar el foc i que cada any és salda en la mort d’algun dels intrèpids treballadors. Un dia Sant Feliu, l’altre el Cap de Creus, l’altre... quants altres ha d’haver-hi.

No hi ha arbres ni herbei, tot és negre, menys mal que albirem a la llunyania el verd dels boscos indemnes. No s'escolta el cant dels ocells ni els seus vols. No hi ha flors ni papallones. Només pudor a socarrim, el negre del cremat i el blanquinós de la cendra.
Com l’esperança és innata en el cor dels humans esperem recobrar mitjançant el temps un bé perdut i anorreat.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 9 agost 2012.

dissabte, 11 d’agost del 2012

JARDINS ARTIGAS. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ.

PETJADES GAUDIDIANES
En aquesta ocasió la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens van decidir a visitar la Pobla de Lillet i un de molts dels seus atractius que van voler conèixer són els Jardins Artigas o com eren anomenats en la seva idea primigènia el Jardins de ca l’Artigas.

L’a. 1905 Gaudí anar a la Pobla de Lillet amb l’encàrrec de construir el xalet de Catllaràs, un refugi de muntanya pels enginyers de les mines de carbó que proveïen a la fàbrica de Ciments Asland, propietat d’Eusebi Güell. Aquest ric industrial va ser el principal mecenes de Gaudí. Durant la seva estança de dos dies s’hostatja a casa de l’industrial tèxtil Joan Artigas Alart, al costat mateix de la factoria a la vora del riu Llobregat. Entre la casa i el riu havia un terreny conegut amb el nom de Font de la Magnèsia i l’industrial aprofita per demanar a Gaudi li donés idees per fer-hi uns jardins. Gaudí que aleshores construïa al Barri de Gràcia el Parc Güell realitzà un projecte en menor escala i a més envia paletes que havien treballat en l’edificació del Parc barceloní.
Les similituds d’estil i d’estructura són evidents. L'aprofitament del material propi de l’entorn i la mostra de la gran religiositat del mestre també. Les figures del bou: Sant Lluc, l’àliga: Sant Joan, el lleó: Sant Marc i l’àngel (actualment desaparegut): Sant Mateu eren col•locades formant una creu.

Altres elements a destacar són la Glorieta en el lloc més alt i que fa de mirador. La Cova on originalment era la font de la Magnèsia i on Gaudí utilitza els seus habituals arcs catenaris. La Cascada, una font d’aigua feta en el típic trencadís gaudinià. El Pont dels Arcs i també el Pont de l’Arc Coix. Molt llocs per visitar i per treure detalls de la seva construcció.

En la dècada dels a. 1950, els Artigas van marxar a viure a Barcelona i el jardins queden abandonats i passen desapercebuts als investigadors gaudinians fins l’a. 1971 que és confirma "urbi et orbi" l’autoria de Gaudí. Actualment són propietat municipal i estan oberts al públic. Es celebren vetllades musicals al vespre, malgrat sigui estiu és prudent portar una petita roba d’abric.

Una de les moltes "perles" berguedanes dignes de admirar, aquesta deguda a la mà humana i al geni d’un artista.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 9 agost 2012.

divendres, 10 d’agost del 2012

SANT JAUME DE FRONTANYÀ. BERGUEDÀ

Aquest petit escrit voldria ser un homenatge a en Faust Guitart Escobet (1919-2008), que em va impressionar fortament per la seva bonhomia i personalitat, malgrat que la nostra coneixença no passés d’uns quants viatges amb les sortides organitzades pels Amics del Romànic del Berguedà. L’any 1998 l’Ajuntament de Berga li atorgar per votació el Premi de la Cultura Popular. La seva producció fotogràfica, es calcula en unes 18.000 fotografies, va llegar-la a l’Arxiu Comarcal del Berguedà. Va ser durant vuit president d’Amics del Romànic del Berguedà

El 22 d’abril d’enguany en la celebració del XXIV Aniversari d’Amics del Romànic del Berguedà vam visitar un lloc emblemàtic de la nostra terra: Sant Jaume de Frontanyà. En la invitació una fotografia feta per en Faust Guitart Escobet i un text amb una explicació del desenvolupament del monestir. He fet una còpia de la fotografia de mitjans del segle passat on és veu la rectoria edificada al s. XVII i l’acompanyo amb unes d’actuals. Més què res per comparar abans i ara.

També transcric l’explicació de la història del monestir que descriu la invitació.

El lloc de Frontanyà va ser poblat d’antic i va ser llavors quan es va erigir una petita església preromànica dalt de la cinglera, en un lloc conegut com a Sant Jaume de Frontanyà Vell.

Al s. XI aquesta església va quedar petita i va ser aleshores quan es va edificar la que ens ha pervingut. Un magnífic exemplar del primer romànic català, a redós de la qual nasqué una canònica regular agustiniana que va allargar la seva existència fins el 1592, quan el papa Climent VIII extingí el monestirs de canonges de Sant Agustí existents a Catalunya. Un any després, el 1593, en crear-se el bisbat de Solsona, Frontanyà passa a ser una possessió seva.

L’església és un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals, amb un transsepte que s’obre a la capçalera amb tres absis semicirculars. El transsepte és cobert amb volta de canó i al creuer s’alça una cúpula vuitavada sobre trompes còniques que, a l’exterior, pren la forma d’un cimbori de dotze costats, únic a Catalunya. La façana de ponent presenta una rica composició: les lesenes formen sis plafons ornamentals amb arcuacions cegues i repartits en dos registres. L’inferior voreja la porta i el superior un gran òcul. Sobre la façana hi havia un petit campanar d’espadanya de dos ulls, substituït posteriorment per l’actual.

Procedeix d’aquesta església una taula pintada a tremp d’ou amb escenes de miracles de Sant Jaume, avui conservada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
Descansi en pau en Faust amb el record de tots els que com ell estimem aquesta terra berguedana.

Text i transcripció dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia antiga: Faust Guitart Escobet.
Fotografia actual: Rosa Planell Grau.
Berga, 24 juny 2012.