SANT MIQUEL D’ENGOLASTERS. ESCALDES- ENGORDANY. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Seguint el nostre periple andorrà aquest cop van pujar muntanya amunt fins arribar-nos a l’església de Sant Miquel d’Engolasters. Situada en el planell del mateix nom, aigües avall del llac d’origen glacial anomenat també d’Engolasters. Des d’aquest punt a 1504 m. d’altitud es domina tot el vessant esquerra de la vall del Valira i té una visió extraordinària de tota la vall d’Andorra.

És una construcció d’origen preromànic aixecada en un moment indeterminat entre els s. XI-XII i un clar exemple de la simplicitat del romànic andorrà. Està declarada com Bé d’Interès Cultural.

La nau és de planta rectangular amb l’absis semicircular situat a l’est. Les mides de l’edifici són reduïdes. Està coberta amb un sostre cisellat de fusta i damunt recoberta amb llicorella als dos vessants. Els blocs de pedra per aixecar els murs són grossos i mig escantonats i formen parets que superen el mig metre de gruix.

La porta s’obre a migjorn.

L’absis també de reduïdes mides és més baix que la nau. La coberta és de quart d’esfera i exteriorment està decorat amb un fris de tretze arcuacions llombardes fetes de pedra tosca. També s’obren dues finestres petites de doble esqueixada cobertes amb un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària. L’absis també és recobert amb llicorella.

El campanar és una torre de planta quadrada molt esvelta i molt gran respecte a la resta de l’edifici. Fa 17,5 m. d’alçada i té tres pisos i en cada un d’ells una finestra geminada en cada cara. Les finestres inferiors són coronades amb arcuacions cegues. Les finestres superiors ho estan per una arcuació a mig punt. Al darrer pis hi ha en dues façanes uns caps humans esculpits en pedra tosca. La coberta enllosada té forma piramidal i és a quatre vessants. 

El porxo s’hi va afegir als s. XVII-XVIII i va ser reconstruït als anys 60 del s. XX.

A l’interior hi ha una reproducció de les pintures romàniques atribuïdes al Mestre de Santa Coloma que decoraven el temple. A la part central s’emmarca la figura del Crist en Majestat vestit amb un roba molt cenyida. A la dreta l’Arcàngel Sant Miquel amb la figura del drac com representació del diable (molt malmesa) abatuda als peus de l’Arcàngel. També està representada l’àguila, símbol de Joan Evangelista. Sota aquesta composició són representats set apòstols entre els qual s’identifica Sant Pere per les claus que sosté i Sant Pau per la seva calbesa. Les pintures originals es troben actualment al MNAC.

I un xic més amunt s’inicia uns del camins per admirar la vall del riu Madriu declarat com Patrimoni Mundial de l’UNESCO l’a. 2004 com a paisatge cultural, categoria a la qual només pertanyen 64 espais naturals de tot el món. Un tresor que s’ha forjat en el temps gràcies a l’harmonia entre la naturalesa i l’home.

Hi ha tantes coses a admirar en aquest petit estat del Pirineu i què a més té la nostra llengua com idioma oficial.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

SANTA MARIA D’AVIÀ. BERGUEDÀ JUSSÀ

Moltes vegades els humans ens deixem per l’últim moment les coses que tenim més properes i aquest cop he de reconèixer que així ha estat. Ara per reparar la falta vull parlar un xic de l’església de Santa Maria d’Avià. En moltes ocasions hem passat per davant seu i ens hem parat per admirar-la detingudament. En ocasió de caminades que tan ens agrada practicar també ens hem acostat al temple.

L’església s’alça en un  indret planer, envoltat d’alzinars i conreus proper al poble d’Avià. Es trobava dins els límits de l’antic comtat de Berga i sota la jurisdicció eclesiàstica del bisbal d’Urgell, dependent del monestir benedictí de Sant Llorenç prop Bagà.

La primera notícia documentada és l’a. 983 en l’acta de consagració de l’església de Sant Llorenç prop Bagà com una donació. Altres dades parlen de la consagració del temple pel bisbe Nantigis d’Urgell, el dia 12 de gener de l’a. 907. També se’ns diu que fou edificat pel comte Guifré el Pelós repoblador de la zona, però va ser el seu fill el comte Miró que el constituí en parròquia. El 1003 el comte Oliba Cabreta el cedí al monestir de Santa Maria de Serrateix. 

Martí de Riquer ha identificat un sirventès de Guillem de Berguedà, “Ben fo ver” atacant al bisbe d’Urgell Arnau de Preixens (1167-1194) com una referència indirecta a l’església de Santa Maria per haver fortificat el Soler d’Avià, casa veína i situada al bell mig de les possessions del trobador i vescomte.   

El 1290 el bisbe d’Urgell Pere d’Urtx  confirmà i donà  al monestir de Sant Llorenç prop Bagà i el seu abat que tenia la potestat d’anomenar el rector i el dret sobre els delmes, les oblacions i altres.

Fou parròquia segons la visita l’a. 1312 del canonge d’Urgell Galceran Sacosta i estavara dotada de sis lliures anuals.

Durant la Guerra Civil fou destruïda i utilitzada com magatzem. L’a. 1973 la Diputació Provincial de Barcelona va restaurar-la reobrint-la al culte. Actualment es celebren determinats actes i alguna cerimònia.

L’edifici és una nau amb volta de canó reforçada amb dos arcs torals, absis semicircular i porta amb dos arcs de degradació coberts amb arcs de mig punt adovellats.

Els mur de tancament de la nau tan a llevant com a ponen sobrepassen l’alçada de la teulada, més el darrer on encara s’adreça un esbel campanar de dos ulls. La teulada de la nau és dos vessants i coberta de teula així com l’absis.

La llum entra en l’interior mitjançant quatre finestres de doble esqueixada, una a l’absis, l’altre al mur de ponent i les altres dues en el mur de migjorn.

En el seu interior hi ha una reproducció del frontal de fusta, pintat, de mitjans del s. XII o principis del XIII. L’autoria se l’hi atribueix al Mestre d’Avià i es conservat al MNAC.

Dividit en cinc compartiments, el central i major dedicat a Maria sedent amb l’Infant a la falda. Els altres representen l’Anunciació i Visitació de Maria a Isabel, la Nativitat, l’Epifania i la Presentació de l’Infant al temple.

En la part exterior i a la intempèrie hi ha una pila beneitera del s.XII.

 

Text i  recull de dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau 

  

ALEX

El petit Alex està assegut al menjador del pis. Ha vingut amb els seus pares a visitar a l’avi. A veure a l’avi que viu lluny.

Hi ha un llarg camí des de casa seva; i una carretera en obres que no s’acaben mai, i on hi ha una retenció rere l’altre, ja que per fer cinc quilometres trigués quaranta minuts tancat a dins del cotxe. Sempre està content, a vegades fa careta de sorpresa, però els ulls se l’il·luminen quan en arribar veu la joguina que té al rebedor, a l’entrada del pis.

¾    Un cotxe? - diu mirant-se als pares, com si preguntés si el pot agafar.

Li treuen l’embalatge i poc després, al menjador se sent.

¾    Tut-Tut-  I un petit vehicle de color blau, i s’arrossega per terra mentre l’empeny amb la seva petita mà conduint-lo per tot arreu.

Després hem sortir junts als carrer, a cercar un lloc on menjar, se’ns ha fet molt tard, hi ha llocs que no ens volem servir; però a la fi, hem trobat un restaurant.

Prop de la taula hi ha un patí amb plantes, on inquiet se’ns escapa per fer córrer el seu cotxe. I m’arrossega amb ell, com si fóssim nens de la mateixa edat.

A la fi després de dinar fa una petita rabiola, perquè vol jugar molt més, i no l’importa el lloc, sinó el moment joiós de jugar.

Anem a voltar pel passeig. Hi ha animalons: vaques, cavalls, i els seus ulls de nen de ciutat se’ls mira, per dibuixos sap que són, però no els coneix.

També al parc infantil li criden l’atenció el tobogan i la màquina de tren: són el seus preferits, mentre els grans el vigilem per que no en faci una de grossa i es faci mal.

Que agradable es viure sense pressions de diners, treball i temps, solament fent el que ens agrada, en el moment que ens agrada i gaudint-lo.

S’ha fet tard ha arribat el moment de la separació; un petit toc de llavis i una forta abraçada; i una senyal d’adéu ens ha separat.

Miquel Pujol Mur                                                     

SANT MIQUEL DE LES CANALS, VILADA. BERGUEDÀ SOBIRÀ

La nostra aproximació a la petita església de Sant Miquel va ser des del fons de la riera de la Portella. Vam deixar el cotxe a la cruïlla al costat de la riera (700 m. d’alt. aprox.) i amb tot l’ànim vam seguir la pista forestal fins a Sant Miquel (1000 m. d’alt. aprox.) Segurament hi ha altres camins però tots ells han de vèncer la forta pujada. En arribar al plans la petita esglesiola va semblar com si es volgués protegir sota el brancatge dels arbres que la fan invisible però sabedors de la seva existència vam continuar el nostre peregrinatge fins la seva porta. A pocs metres i enlairada en el cim del proper pujol s’alça la casa de pagès de Canals.

Es tracta d’un petit edifici romànic del s. XII del municipi de Vilada. Situada dins l’antic comtat de Berga, al terme parroquial de Sant Joan de Vilada i posteriorment integrada en el dominis de la baronia de la Portella.

Probablement no va passar de ser una simple capella rural, ja fora dels límits del castell de Roset. No hi ha cap testimoni documental de la seva existència durant l’època medieval però possiblement fou el centre d’un petit nucli rural força dispers.

Al s. XVIII era una capella de la masia veïna i ni tan sols depenia de Sant Joan de Vilada.

L’edifici de reduïdes dimensions té forma rectangular amb volta de canó i rematat per un absis semicircular vers llevant.

L’absis d’una amplada no usual és cobert en quart d’esfera i s’obre directament a la nau. Havia una finestra en el centre ara tapiada i s’obri una a migdia.

 Al mur de migjorn es troba l’antiga porta actualment tapada. Es tracta d’una porta coberta amb unes gracioses dovelles força estretes  i recolzada damunt uns brancals, alternant-se les pedres  en horitzontal i vertical.

Damunt de l’actual porta vers a ponent hi ha una espitllera en forma de creu llatina. L’espadanya que remata la paret de ponent no és l’original.

L’interior és completament enguixat. De l’altar només queden unes restes, no essent tampoc l’autèntic, però serveix per dipositar algun record familiar. Clavada a la paret una postal de Sant Eudald.  

Per una vegada es podia accedir a l’església només tancada, com ens va dir l’amable persona que treballava en el mas, per impedir que les vaques poguessin entrar.

Un bon matí amb una mica d’esport, una visita a l’església i una bona panoràmica per admirar.  

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau

SANT PERE DE SORPE. PALLARS SOBIRÀ

Els Amics del Romànic del Berguedà en la darrera sortida vam visitar la població de Sorpe per conèixer la seva església sota l’advocació de Sant Pere. Aquesta població és situada en l’anomena’t Alt Àneu en el Pallars Sobirà.

Aquesta església ha sofert gran quantitat de reformes durant els anys de la seva existència però es pot datar l’origen en el s. XII.

El parament és de blocs de pedra granítica o pissarrosa escairats excepte a les obertures tapades en el curs de les moltes reformes fetes en l’església on el parament és més petit i sense escairar.

Originalment l’edifici era de planta basilical amb tres nau encapçalades per tres absis, dels que només es conserva com a baptisteri el del lateral nord, havent desaparegut el central i el del lateral sud. En realitat és va capgirar el sentit de la nau posant l’altar al fons i on anava antigament havia el suprimit absis central va obrir-se la nova porta d’entrada. L’antiga porta és pot apreciar tapiada en la façana original segons la reforma del s. XV. La teulada del temple és a dos vessants.

L’absis que resta és decorat amb arcuacions cegues i bandes llombardes de pedra tosca i un fris denticulat. Al centre s’obre una finestra esqueixada de mig punt actualment mig tapada.

La torre campanar és una torre prismàtica amb coberta a dos vessants amb també decorada amb arcuacions cegues que emmarcant unes finestres tapades.

Elements que vam poder admirar va ser el retaule renaixentista amb una fornícula de Sant Pere del s. XVI-XVII (mig cobert per plàstics) després del procés de conservació i en fase de nova col·locació.

La pica baptismal  tallada en un bloc de granit amb el vas de 120 cm. de diàmetre i uns 30 d’alçada amb decoració en la part superior per un fris en alt relleu de serps i ànecs enfrontats i en la part inferior temes vegetals formant palmetes.

A l’entrada de l’església es troba una pica d’oli formada per una pedra que serveix de base, probablement una estela, decorada amb una figura humana dibuixada fins els genolls; el vas, en forma rectangular i escapçat (46 x 31 cm), està decorat amb figures d’animals : un lleó amb rostre humà i els peus d’un altre animal estirat o a punt de saltar.

Buscant dades m'he meravellat de que quasi totes les seves parets fossin recobertes per pintures. Actualment  es conserven en el MNAC i el Museu Diocesà d’Urgell.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

SANT CLIMENÇ DE PINELL DE SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, tornàvem a la  Comarca del Solsonès, en aquesta ocasió pel terme de Pinell  d’una extensió de 92 km2, i  214 habitants de dret.

Ens cridava l’atenció l’escut que presideix la llinda de l’església dedicada a Sant Climenç, "Sancto Clemente".

Ens semblava encara més extraordinari que fins l’any 1896 va ser església sufragània de Sant Pere de Miravé; des d’aquella data va passar a ser sufragània de Sant Miquel de Pinell fins l'any 1909 , per  aconseguir finalment  la categoria de parròquia.

Avui totes aquestes  “denominacions eclesials”  que impliquen jerarquia i subordinació, semblen no tenir massa sentit en un context d’agnosticisme o d’ateisme per alguns, que no té comparació amb qualsevol altre moment de la nostra història.

Les primeres noticies documentals del lloc de Sant Climenç són del 1199 quan Ponç de Pinell donà a Guillem, espòs de la seva filla, els castells de Pinell, Miraver i "Sancto Clemente".

L'any 1375 apareix com a domini del comtat de Cardona i en el segle XVIII dins del batlliu de Solsona.

 

De la descripció tècnica de l’església llegim: edifici d'una nau amb absis rodó. La nau està coberta amb volta de canó i té dos arcs torals i un arc presbiteral, tots de mig punt.

Al segle XVIII, es va obrir el mur entre l'arc toral i el presbiteral per donar accés a la nova sagristia.

El mur sud ha estat buidat amb grans arcs per donar pas a una nau que es va construir l'any 1932 al damunt de l'antic cementiri.

A la façana principal es troba la porta d'entrada, que imita el romànic, i una finestra en forma de creu. El parament és de carreus en fileres. L'absis està decorat amb una gran cornisa.

Finestra al absis de doble esqueixada i d'arc de mig punt format per dues dovelles: clau i contra clau i dues grans pedres acabant de formar l'arc.

Sembla increïble però es cert ; Sant Climenç és el poble més important del municipi (hi ha la seu de l'ajuntament i l'única escola del terme municipal) i és també l'únic que té un nucli de poblament agrupat,  a redós del que fou  castell i vila closa, i  l'església . A la resta  Madrona, Miravé, Pinell i Sallent,  únicament hi ha els edificis religiosos on es congregaven els veïns de les masies que hi pertanyen.  

Text i fotografies: Antonio Mora Vergés

EMOCIONS I SENSACIONS

En trobar-me amb aquestes dues paraules, em vaig quedar dubtós, que volia dir l’una i l’altra. I vaig recórrer al diccionari per a cercar el significat de cadascuna d’elles. A continuació transcric el que aquest ens explica.

 

Sensacions: Acció de sentir. Impressió causada en el subjecte mitjançant els sentits. Impressió forta de sorpresa, d’estupor, d’admiració.

Emocions: Estat d’ànim que oscil•la entre el placer i el desplaer i reacció relativa a l’objecte que la provoca, que pot variar entre l’atracció i la fugida.

 

Com què la qüestió no era suficientment clara vaig decidir buscar dues paraules més que em semblava que podien aproximar-se a dites explicacions, eren amor i sentiment.

 

Amor: Inclinació o afecció profunda envers d’una persona basada en l’atracció sexual, però que sovint comporta altres sentiments.

 

Sentiment: Capacitat de percebre pels sentits mitjançant sensacions, sensibilitat. Estat afectiu que té per antecedent immediat una representació, afecció. Disposició emocional que té per objecte una persona o cosa per exemple: la simpatia l’antipatia. I l’explicació més llarga: Coneixement immediat no explicable, remarco ( no explicable), per les soles dades dels sentits, intuïció més o menys confusa que hom no pot justificar racionalment, remarco també (no pot justificar racionalment) ; pressentiment, intuïció, consciència.

 

Aquestes definicions poden ser molt fredes, sempre que és consideri que són les bases sobre les que es sostenen les relacions humanes. Totes aquestes idees deixen en una posició força dolenta la representació del “cor ferit d’amor, tenir un bon cor, del ai al cor“. Perquè no està anomenat en cap de dites explicacions. Això ens fa pensar que el cor és el principal impulsor de la sang dintre del nostre organisme. I que tots els altres conceptes que desenvolupen les relacions dels humans( potser també dels animals) depenen del cervell. Veritablement els sentits envien els seus impulsos a aquest òrgan que és el que després envia ordres, perquè reaccioni adequadament el nostre organisme, a les sensacions, emocions, amor, etc…

 

I on queden els romàntics?, que parlen del cor destrossat per l‘amor. I el morir d’amor?

I Cupido que en les seves fletxes fereix el cor del enamorats?

I els poetes?

 

A continuació posaré un petit grup d’exemples relacionats amb aquestes qüestions.

 

Qui no recorda el primer petó a la persona estimada?. (Com que som en temps moderns no clarificaré el sexe de dita persona). Quin atreviment per una part ! I quin desitjar quan s’atrevirà! Qui no pensa en el voleiar de dues mans que mig es toquen?. Però dubten d’agafar-se fins que una pren la de l’altre.

 

Qui no recorda el naixement del fill? Quan el nounat és tret de la mare. I agafada la parella de les mans senten el plor del nounat. Quina felicitat! Us diuen el nen és normal. Qui no recorda un nadó? Que sentint la escalfor del pit de la seva mare cerca amb la boca oberta el mugró per alletar-se.

 

Qui no recorda un infant?. Que en acabar de treure les joguines del “Caga Tió”, fica les mans a sota de la manta, provant si n’hi ha cap més oblidada.

 

Són emocions?. Són sentiments?. O és que el nostre cervell també és deixa enganyar o s’autoenganya per viure noves il•lusions, que ens apartin del instint animal o de la materialitat d’aquest mon.

 

Pot ésser s’hagi d’indicar el temps de l’acció.

 

Per què ara amb les discoteques, Internet i SMS els valors poden haver canviat o modificat.

 

Miquel Pujol Mur

Berga, 20 novembre 2005

TERRA DE CÀTARS I TEMPLERS, QUERALT. BERGUEDÀ

Dins el marc de les activitats organitzades per l’Ajuntament de la ciutat amb el nom de”Berga viu l’estiu ’12” vam assistir diumenge 16 de setembre al matí a la ruta dedicada a “Terra de Càtars i Templers. El testament de Guillem de Berguedà a Queralt”

 

Una trentena de persones vam gaudir del mestratge del nostre guia el Toni Gol que en les seves explicacions, la lectura de escrits i poemes ens va fer recordar la història del catarisme i l’Ordre del Temple de Salomó i el seu lligam amb Catalunya.

 

El catarisme va ser un moviment religiós originari de Bulgària i que va tenir gran número d’adeptes en Occitània entre altres llocs d’Europa i va arrelat amb gran força a Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix. També coneguts com Bons Homes.

 

El catarisme va ser combatut pel Papa Innocenci III i el seus successors amb la predicació de cistercencs i dominics, el Concili IV del Laterà, la Croada albigesa i amb la Inquisició.

 

Els Templers eren una ordre militar i religiosa fundada l’a. 1118 pel cavaller de Xampanya, Hugues de Payens i altres cavallers francesos. La seva finalitats era ajudar el pelegrins que anaven als Llocs Sants del pillatge dels lladres sarraïns. Els templers feien vots de pobresa, castedat i obediència.

 

L’Ordre del Temple a Aragó i Catalunya s’inicia l’a. 1131 pocs dies abans de la mort del comte Ramon Berenguer III. A partir de l’a. 1134 el seu poder augmenta considerablement al ser un dels legítims hereus del rei d’Aragó, Alfons el Bataller.

 

L’a. 1187 Guillem de Berguedà en el seu testament lliura a l’Ordre bona part de les seves possessions, entre elles el castell de Puig-reig i el lloc de Fenollet. En els seus sirventesos fa referència a Pere de Berga i Ponç de Mataplana com a possible seguidors del catarisme.

 

Després de la mort en combat de Pere II el Catòlic en la batalla de Muret (1213) lluitant per les llibertats del comtats de la Catalunya nord contra les tropes del croats capitanejades per Simó de Monfort, el seu fill Jaume I, el nostre gran Rei conegut amb el sobrenom del Conqueridor, va ser instruït pel mestre templari Guillem de Mont-Rodon al castell de Montzó.

 

El gran poder econòmic de l’Ordre del Temple va ser causa de la seva desfeta. El rei Felip IV de França davant del deute qie tenia amb ells i el poder que ostentaven, per sorpresa l’a. 1307 va fer empresonar a 138 cavallers templaris sota l’acusació d’idolatria, de sodomia i altres abusos obligant al Papa Climent V a procedir contra l’Ordre. El procés va durar des de 1307 a 1314. Malgrat els resultats favorables a l’Ordre la pressió del rei francès va obligar al Papa a manar la supressió i fa fer morir a la foguera als caps més importants.

 

En fi un matí cultural ben aprofitat amb un bon mestre i excel•lent poeta. Uns paratges inigualables, tant la panoràmica de l’interior del Berguedà com a mirador de la Catalunya Central.

 

Lluny de ton cor l’esdevenir que aterra,

que amor és sols la veritat divina,

i escala de Jacob sobre la Terra

los sigles són. Humanitat, camina.

Àngel Guimerà
 

Queralt punt emblemàtic d’inici o final del Camí dels Bons Homes.

 

Text extret del full de sortida d’en Toni Gol Roca per Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

LA PALLA I L’ÓS.

La mare i el nen són asseguts a una de les tauletes del bar Negre a la plaça de Sant Joan. Han demanat un parell d’orxates per beure i el nen juga a bufar la palla i fer enlairar com un coet l’embolcall de paper fi.

El nen riu i li demana l’altre embolcall a la seva mare i novament bufa la palla, corra a cercar-la i novament bufar.

Les seves alegres rialles omplen els voltants de la plaça. La mare gaudeix de les riallades del nen i també de la caiguda de la tarda quan declina el sol i l’ombra refresca l’ambient calorós del dia.

Tot d’una un soroll de panderetes i trompetes trenca el xiuxiueig de les converses de les persones que s’asseuen a les taules.

Baixen pel carrer Major, provinents de la plaça de Sant Pere, tot un grup de zíngars cantant i ballant. Davant seu un ós bru balla grotescament seguint la música de la fanfàrria i les cançons que emeten els seus acompanyants. Al ser enmig de la plaça tots els zíngars fan una rotllana i l’ós balla aixecant un peu, ara l’altre i bellugant el cap amunt i avall com si gaudis de la muixeranga.

El nen bufa novament la funda de la palla i veu com s’eleva i fent giragonses cau a terra. Justament cau davant els peus de l’animal que segueix amb la mirada la trajectòria descendent. Al distreure’s rep un cop de bastó del domador. El nen corrent es ficà entremig de tots per prendre novament el seu joguet i en alçar-se mira la cara de l’ós i veu que mentre balla els seus ulls ploren.
 Què et passa- va preguntar el nen- Si balles no pots plorar. Ballar és alegria.
 Alegria a cop de bastó- va contestar l’ós- Aprendre a ballar a fuetades i amb planxes cremant als peus. Poc menjar i algun premi per recompensa. Sempre encadenat. Aprofita el teu món i riu. Un món en llibertat és el somni de tothom.

El nen es retira sense prendre la funda i s’asseu a la taula amb sa mare.

Aquell dia va començar a saber que volia dir llibertat, malgrat fos sense música ni xerinola.

Miquel Pujol Mur.

PIRINEU, BELLES MUNTANYES III.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Zeus decideix salvar la vida del seu fill i estudia consciençosament la situació. Si Pirene, era l’encarregada del foc dels déus, per tant sabia que no podia oblidar-se de la seva obligació. Per tant la culpable era Pirene i Hèrcules no en tenia cap de culpa.

Com la falta era preservar el foc, només havia un mitja per punir i al mateix temps donar exemple als altres mortals, i era el foc novament el mitja per reparar l’ofensa rebuda.

Un dia Hèrcules va sortir a caçar vestint la pell de lleó i la seva clava(maça). Aleshores Zeus aprofitar l’ocasió per manar a tots els dracs del món anessin on vivia la parella i aprofitant l’absència de l’home, no deixessin sortir la jove del temple i encenguessin l’edifici.

La jove sabent la causa del càstig no va intentar fugir acceptant el sacrifici de la seva vida per salvar a Hèrcules. Agenollant-se va entonar una oració, més la cançoneta amb la seva harmonia impedia que el foc cremes la cambra.

Enfadat Zeus va demanar l’ajuda d’Hefest, fill i déu ferrer, perquè aboqués el carbó i el foc de la seva farga damunt el temple per acabar amb la vida de la jove. Quant tot va ser complert i el silenci emmudir el paisatge, ni els ocells s’atrevien a cantar, va tornar Hèrcules.

Va desesperar-se, va plorar fins la darrere llàgrima, cosa no habitual amb un déu, i fins i tot va alçar els punys al cel cercant l’Olimp. Recollint el cos de l’esser estimat va voler construir un mausoleu per recordar-la sempre.

La diposita al terra cobert de fi i suau herbei verd i començar a posar pedra damunt pedra per cobrir el bell cos. Zeus volia deixar el cos de la noia sense sepultar per demostrar el seu càstig i la seva força, com avís per altres, va voler impedir-ho enviant altre cop els dracs per fer fugir al seu fill.

Però Hèrcules encara sanglotant podia més què els maleïts animals i els va vèncer esclafant-los damunt les pedres i trepitjant-los fins a fer-los morir.

Finalment va enterrar a Pirene, va cobrir-la de flors, sorra fina i pedres. Va aprofitar, fins i tot, els cossos i les pells dels dracs per protegir-la mentre plorava desconsoladament i les seves llàgrimes regalimaven damunt la terra i les roques formant estanys on es miralleja el cel.

Les agudes i els cims ens mostren les escates i les cuirasses dels dracs o les seves panxes arrodonides. Al hivern un llençol blanc cobreix el cos estimat per protegir-lo.

D’aquell amor neix el Pirineu amb el seus indrets salvatges com la passió.
Amb el record de les llàgrimes en els estanys del color del cel blau.
La pau del silenci, repòs dels amants, en els seus racons només trancat pel dringar de l’aigua al davallar pel rierol.

El jove desperta de la seva paràlisi. Tot ha desaparegut, el vell ja no hi és només la font, però si hi ha una petita foguera al seu davant. Alça els ulls vers l’horitzó i veu com el sol i les ombres encara juguen en els cims.

Observa la esquena d’una carena sembla tenir la forma d’una esquena de drac.

Poc a poc desentumeix el cos i refà el camí vers les muntanyes estimades. Potser ara encara les estima més.

Pirineu tes blanques comes cantem a l’eternitat

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

PIRINEU, BELLES MUNTANYES II.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Poc a poc els ulls del vell van apoderant-se dels del jove i abduint les idees de la seva ment mentre el cos continua immòbil en un estat de catarsi total. Sense paraules només amb els sentits es transmeten les preguntes. Diu el vell:
 Jo t’ensenyaré el principi del temps.
 I tu qui ets, què m’has pres la força.
 Sóc el vell druida fugitiu dels segles. L’home estudiós de la humanitat castigat, pels déus per saber massa dels seus secrets i misèries, a no descansar mai. Però calla, veu i escolta.
 L’holandès errant?
 No, vinc de més lluny des del principi de la civilització. Quan déus i homes lluitaven i convivien junts. Ara calla! Veu i escolta en silenci.
Amb els ulls oberts, esbatanats de curiositat i escoltant el murmuri que surt de la gola del vell resta quiet mentre la suor nerviosa dels seus palmells, malgrat el fred, se li traspua als genolls travessant la roba dels pantalons.

Van formant-se imatges davant seu com en un cine d’estiu, més ara no hi ha ningú que l’envolti, només el monòton cant del druida.

Veu l’enamorament d’Hèrcules vers la bellesa innocent de la vestal Pirene. També els dubtes en el pensament de la formosa jove per un home tant fort, que li recorda el seu propi pare Atlas, prototip d’home fort i pacífic que sustenta el món damunt de les seves espatlles. Però tem la passió d’Hèrcules, la seva intemperància, les seves rauxes i la seva brutalitat de mascle orgullós. Més Hèrcules la assetja com una rapinyaire vigila sa pressa. La segueix per tot arreu i li canta cançons d’amor i follia. L’hi fa ofrena de flors i arrenca del fons de la terra or, plata i gemes per fer-li les més boniques joies del món.

Encantada per les paraules i l’amor d’Hèrcules finalment cedeix. Aleshores esclaten totes les passions reprimides del humans i dels déus en un deliri sense límits. La terra tremola sota els seves escomeses i carícies. Els animals fugen avergonyits per les mostres excitants de la parella. El sol com convidat prudent apaigava el seu llum per tapar la manca d’impudícia dels amants.

Finalment després d’esser curulls de la seva fogositat els dos cossos descansen arrapats com feres l’un a l’altre. Pirene gira el cap i mira al seu voltant. Apartant les mans d’Hèrcules que la vol torna a apropar altre cop al seu cos, s’aixeca i camina. Finalment desconsolada s’asseu a terra i observa que el foc dels déus que com a vestal havia promès guardar encès es apagat i no crema. Hèrcules s’acosta i veient les llàgrimes de l’estimada caure galta avall vol absorbir-les amb els seus llavis però Pirene l’aparta i segueix plorant.

Desesperat Hèrcules cerca com encendre novament el foc i baixa a la plana i en una borda pren amb les mans les brases, sense notar les cremades, per fer un foc nou.

Arriba al costat de Pirene que plora estirant-se els cabells. Encén la nova foguera i poc després noves flames brollen en alegre joc.

Els apassionats es tornen a enroscar de nou amb el joc amorós sense deixar això si de guaitar el foc.

Però Zeus ho ha vist tot i malgrat veu a Hèrcules feliç per primer cop no pot deixar la falta sense càstig. Prou sap que Hera, la seva esposa serà assabentada per deu mil veus i voldrà eliminar a Hèrcules com va intentar quan era un nadó i va ficar-li dues serpents al bressol del fill del seu home Zeus i la seva amant i filla. Hèrcules amb la seva força va ofegar a les dues serps en el mateix llit.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

PIRINEU, BELLES MUNTANYES I.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

El jove camina amb el cap cot mirant fixament davant seu. És molt d’hora perquè sap que només permeten entrar lliurament al parc natural quan s’aixeca el dia. Té el propòsit de fer una bona caminada per conèixer els indrets amagats que li fascinen. El sol comença a alçar-se en el firmament i la seva claror tot just lluita amb la foscor als cims de les muntanyes de la vall d’Incles. El joc de la llum i la negror dona mil formes a les muntanyes.

La vall encara dorm el son nocturn, el rierol en la propera fondalada canta el despertar dels somnis, però convida a fer la darrera volta, dins el sac de dormir o en els llençols, als que dormen en el llit, i emmurriar-se un xic més.

El matí és fresc però malgrat la fredor de l’aire en arribar a la font, un inexplicable desig interior, el va fer apropar a fer un glop d’aigua.

S’aproximà i sorprès observà un home vell que s’asseu arrupit en la petita plana vora la font. Davant seu té un petit foc del què només brillen unes poques brases. Va vestit pobrament , els peus són un manyoc de roba i cuir. La resta del vestit més aviat és una manta mal posada que tot just li tapa la pell. Una gorra de pell sense adobar cobreix el seu cap, encara hi resten un quants flocs del pel de l’animal que feia anys havia estat el seu propietari. Però a pesar de la mísera indumentària el somriure amable que es destaca en el seu arrugat rostre fa que s’hi aproximi sense cap recança.
 Hola – diu, més què res per saludar com diuen que són les normes de bona educació.
 Hola jove, què vol beure una mica d’aigua, és freda però si s’asseu a la vora del foc aviat veurà que reconforta la ment i el cos.
 Però té molt poc foc i no ens escalfarà als dos.
 No hi ha problema- i posant la mà rere seu tragué un petit feix de llenya que va posar a les brases i amb una lleugera bufada en pocs instants unes llargues flames escalfen l’ambient i donen nova vida al racó.
 Caram que ràpid ho ha fet. Jo sóc una mica manasses amb això d’encendre foc.
 L’experiència, amic, l’experiència. Tu encara és molt jove, quan tinguis la meva edat n’hauràs après.

El jove pren un got d’aigua de la font i s’asseu vora la foguera. Seran uns breus minuts però ser amable no costa gens i a vegades trobés una coneixença que pot ajudar-te en certs moments difícils. Beu un glop de l’aigua que freda com gel travessa el seu interior i fa que, com desprès d’un gran esforç, la persona resti passiva i insensible. Per sobre les flames veu la cara de l’home i els ulls criden la seva atenció. Són blaus com l’aigua dels llacs de les muntanyes en un dia clar però amb els reflexes del blau fosc d’un dia de tempesta i de llamps que com guspires amagades llueixen en l’iris dels ulls.

No fa gaire que ha començat a caminar, més l’aigua quasi glaçada, les flames que escalfen la matinada i la companyia de l’home el fan sentir-se relaxat en demesia.

Els ulls blaus del vell xaruc semblen a cada instant més grossos com si volguessin atraure’l i emportar-se’l al fons d’un l’estany d’aigües blaves. Vol parlar, però no pronúncia cap so, només escolta un murmuri que surt de la boca de l’home com un cant interior que adorm el cos i l’esperit.

El seu inconscient fa una pregunta:
 Què pot donar tanta bellesa a les muntanyes.
La veu sense cap paraula solament el brunzir monocord li dona la resposta:
 Espera en silenci i sabràs la resposta. Vull contar-te una història molt antiga.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

MUSEU CAL CRISTO. LA MOSQUERA. ENCAMP. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Aquesta crònica de la nostra visita al Museu Casa Cristo també voldria ser una carta d’agraïment per l’amable acollida del personal que vam trobar als diferents llocs que vam visitar. Gent com el Robert, la Queralt i les persones que vam atendre’ns a Pal, Santa Coloma, Sant Miquel d’Engolasters, la Cortinada, al mateix Hotel Univers i altres llocs dels que vam gaudir ens parlem d’una bona organització, d’una professionalitat i d’un país que vol atraure al visitant i donar-li a conèixer les diferents ofertes de cultura, de natura, de jocs per infants i d’esport que és poden desenvolupar en les seves contrades en totes les estacions de l’any. Gràcies a tothom per la seva atenció i per fer-nos adonar-nos de la bellesa del seu país. Encara ens resta molta terra andorrana per trepitjar i on deixar la nostra humil petjada.

El Museu Casa Cristo ens mostra la forma de viure en el segle XIX i la primera meitat del XX de les famílies senzilles i treballadores, lluny de les cases de les persones riques del país, És una casa estreta i rectangular del carrer Cavallers, 2. Un estret carrer del poble de la Mosquera, actualment en el nucli de població d’Encamp.

A l’entrada hi ha el portal on trobem un bon sortit de les diferents eines de treball del camp ja polides per l’ús . També el rebost i el petit celler.

Al primer pis la cuina, la llar de foc, la taula i les cadires. Les armes de foc (escopetes) penjades de la paret. El dormitori de la fadrina i el del matrimoni, tot dins la més elemental austeritat, ni un sol estri superflu. Malgrat tot, no mancava el retrat de boda del matrimoni, en blanc i negre, matisat pel pas dels anys. Un sol armari en l’habitació i tot de baguls per guardar l’aixovar de la casa. Per higiene, que lluny comparat ara, els orinals de sempre a sota cadascú dels llits, la palangana i la gerra d’aigua per rentar-se criden la nostra atenció.

El pis superior es dedicat a la mainada i podem veure bressols i nines. A pesar de tot poques joguines es veuen en aquest habitacle.

Damunt de tot les golfes amb no gaire espai per posar-se dret. La teulada està construïda amb taulons de fusta recobert de lloses de pissarra. Molt curiós d’observar l’entramat de la coberta de fusta.

Una casa de poble de gent humil i treballadora que el Comú ha volgut reservar per que les noves generacions veiem les dificultats de viure en terres fredes i sense tants falsos oripells.

Les seves característiques constructives i el fet que els seus primers ocupants apareguin citats en documentació del segle XVIII permeten datar-ne la construcció entre aquest segle i el principi del XIX. És un exemple del tipus de cases propietat de famílies humils que sorgeixen en aquesta època com a conseqüència de la bonança econòmica per la qual va passar Andorra al segle XVIII, determinada pel treball de les fargues i la bona conjuntura per a la pràctica del comerç amb França i Espanya.

Aquesta situació es va acabar al final del segle XIX, i va ser en aquest context que la casa va canviar de propietat. A partir dels anys quaranta només va ser ocupada temporalment, fet que ha permès que arribés fins a nosaltres mantenint-ne la integritat.

El Comú d’Encamp l’ha convertit en una casa museu i la seva visita permet conèixer com era l’interior d’una llar de l’Andorra d’abans.

COM DIU L’ESLOGAN D’UN ANUNCI DE LA GUIA “A ANDORRA, ÉS IMPOSIBLE AVORRIR-SE”. DE VERITAT: HI HA TANTS DETALLS A OBSERVAR.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau

SANT VICENÇ D’ENCLAR. STA. COLOMA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.
Al matí vam decidir pujar a veure l’església de Sant Vicenç d’Enclar. Ens havien dit que era l’altra església de campanar circular d’Andorra i des del poble de Santa Coloma havíem albirat la seva original forma.

Ens va costar una mica trobar-ne l’accés més finalment va ser pel carrer dels Barrers, ja què l’altre punt per arribar ens van dir que era tallat. I la tercera possibilitat és la ruta ferrada ja lluny dels nostres propòsits. La pujada és sobtada (230 m. aprox. de desnivell) i ha de tenir-se tota la força de voluntat i els ànims de la Rosa per pujar la costa fent ziga-zagues i guanyant el camí metre a metre. Però finalment la Rosa i la seva càmera van assolir el cim i ens van donar el testimoni fotogràfic de l’església.

Segons dades la fortalesa d’Enclar ja existia en època visigoda. Quan Sunifred I a l’a. 843 va fer-se càrrec de l’administració política, econòmica i militar del seu comtat el castell ja formava part de les fortificacions que protegien les valls d’Andorra i vigilava l’entrada de la Seu d’Urgell.

Surt esmentat l’a. 952 en l’acta de consagració de l’església de Sant Martí i Sant Feliu de Castellciutat quan el comte Borrell va dotar-la amb el castell i l’església de Sant Vicenç. El castell, no obstant continuà en poder dels comtes durant el s. XI.

L’a. 1099 l’església passa a mans del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, malgrat el castell continuava en poder dels comtes d’Urgell. L’a. 1190 el comte Ermengol VIII d’Urgell cedí el castell al vescomte Arnau de Castellbó.

Els conflictes i lluites que durant bona part del s. XIII hagueren entre el Foix i els bisbes d’Urgell culminaren amb la signatura dels coneguts Pariatges. El primer l’a. 1278 i el definitiu el 1288. En aquest document s’establí que el comte de Foix atures les obres que portava a terme en Sant Vicenç i que s’enderroqués el que s’estava construint. A partir d’aquest moment l’enclavament va perdre tota la seva importància militar i només va continuar el culte en l’església, fins el s. XIX.

Aquest església va ser juntament amb Santa Coloma, una de les primeres edificades a Andorra.

La nau és de planta rectangular i no presenta cap obertura llevat de la porta. L’absis és quadrat separat per un arc triomfal més estret que la nau i cobert amb volta de canó i la resta de l’edifici amb encavallades, llates de fusta i lloses de llicorella.

La paret dels peus de la nau i la paret de migjorn de l’absis hi ha varies filades en opus spicatum.

La porta actualment és amb arc de mig punt i oberta al sud.

El campanar de planta circular és adossat a la paret de migjorn. És coronat amb un pis de quatre finestrals i amb un segon pis de set petites finestres d’arc ultrapassat i damunt d’elles el llosat.

El recinte era protegit per una muralla i s’han trobat restes de l’antic poble.

Des de 1999 és troba en la llista de l’UNESCO para ser declarada com Patrimoni de l’Humanitat.

Només es pot accedir a peu i que n’és de fatigosa la pujada. Llàstima no haver trobat cap indicatiu a l’entorn com és habitual en la majoria de les esglésies, ermites o capelles de la terra d’Andorra.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

SANTA COLOMA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA
Havia en nosaltres un especial interès per visitar l’església de Santa Coloma, en el poble del mateix nom, actualment pertanyen a la parròquia d’Andorra la Vella. El nostre desig era contemplar el campanar que havíem llegit és únic a Andorra per la seva torre arrodonida i no vam pas quedar defraudats al veure el conjunt de l’església i el seu campanar.

La senyoreta que mostrava l’interior del temple, com totes les persones que feien aquesta tasca en altres esglésies, va mostrar-se molt amable i servicial. Va ser una llàstima no poder donar la volta total a l’edifici i contemplar i fotografiar l’absis per ser els terrenys de propietat particular

L’església és inventariada des de l’a. 2003 com Béns d’Interès Cultural.

L’origen és en part preromànic i fou aixecada en un moment indeterminat anterior al segle IX, situada en el nucli de població de Santa Coloma, que en algun moment de l’edat mitjana apareix com a parròquia. S’esmenta en l’ACCU amb el nom de Sancta Columba. En la visita arquebisbal de 1312 se l’anomena com ecclesia Sancte Columbe de Valle d’Andorra i és la primera en la qual s’aturà el visitador. Altres documents anteriors, com un de l’a. 1268, parlen de Santa Coloma com a terme o demarcació de terres i finques.

L’edifici actual és de planta rectangular coronada vers llevant per una capçalera quadrangular. Aquesta cos de construcció es comunica am la nau per mitjà d’un arc triomfal ultrapassat més estret i baix que l’absis. La capçalera s’il•lumina amb dues finestres, una encarada a migjorn i l’altra a llevant. Aquestes finestres de pedra tosca es cobreixen amb un arc de forma el•líptica, segurament fruit de recents restauracions. La volta de canó que el cobreix ha estat feta de pedra tosca. L’absis durant molt temps va ser utilitzat com sagristia.

La teulada és de encallades de fusta i a dos vessants cobert amb llicorella. Al costa de migjorn hi ha un pòrtic que protegeix l’entrada i serveix per aixopluc del fidels. L'accés al temple es realitza mitjançant una porta amb arc de mig punt decorada amb una arquivolta de dents de serra i una creu de pedra sobre el clau.

Al costa de migjorn de l’església fou afegit el campanar de torre. A Catalunya són ben pocs el campanars de planta circular: Sant Vicenç d’Enclar a Andorra, Santa Maria del Bruc a Anoia, Sant Sadurní de Gavarra i Sant Martí d’Ars a l’Alt Urgell. El campanar cilíndric de 17, 76 m. és una singularitat. En el campanar, de quatre nivells de finestres geminades, destaca el tractament exterior del mur decorat amb frisos de tres, cinc i sis arcuacions cegues entre lesenes angulars que es fan més evidents als dos nivells superiors. Al capdamunt de les dues lesenes que emmarquen la finestra del darrer nivell de la façana sud, hi ha respectivament un cap esculpit en un carreu de travertí. Aquests caps es caracteritzen per tenir una barbeta més o menys prominent, que podria tractar-se de la representació d’una barba llarga.

En un moment indeterminat del segle XII es realitza una primera gran reforma de l’edifici. Entre els segles XIII i XVII es duen a terme petites obres de manteniment encaminades a millorar les condicions d’ús. Passat l’any 1730 es tapen les finestres del campanar per reduir el corrent d’aire a l’interior de la nau. Entre els anys 1740 i 1749 es porta a terme una segona gran reforma interior de l’espai arquitectònic. Entre els anys 1741 i 1749 es realitza el retaule dedicat a santa Coloma. Al principi del segle XX es realitzen petites obres de manteniment de la nau. En un moment lleugerament anterior a l’any 1926 s’arrenquen les pintures murals romàniques de l’absis. Entre els anys 1933 i 1934, l’arquitecte Cèsar Martinell restaura l’interior i l’exterior del la nau, consolida l’estructura del campanar i, al mateix temps, descobreix i restaura els fragments actuals de pintura mural romànica de l’interior de la nau. Entre els anys 1976 i 1977 es realitza una segona campanya de restauració encaminada a recuperar la imatge original de l’edifici. Durant els anys vuitanta l’Àrea d’Inventari i Conservació realitza diverses campanyes de restauració.

L'interior del temple conserva també una representació en fusta policromada de "La nostra Senyora dels Remeis", del segle XIII. Aquesta imatge que hi és venerada acusa un cert parentiu amb la de la catedral de la Seu d'Urgell tradicionalment designada amb el nom de la Mare de Déu d'Andorra. També s'hi venera el retaule de l'altar major (obra del segle XVIII) i les restes d'un sarcòfag.

Hi ha dos conjunts absidals d'origen andorrà, el de Sant Romà de les Bons i el de Sant Miquel d'Engolasters, que actualment es conserven al MNAC i que es daten als anys seixanta del segle XII, presenten trets estilístics que els relacionen amb l'autor de les pintures de Santa Coloma d'Andorra. La seva iconografia es caracteritza per la presència dels temes més habituals: la Maiestas Domini amb el Tetramorf al quart d'esfera (si bé a Engolasters l'àngel de Mateu ha estat substituït per l'arcàngel Miquel lluitant amb el drac), i figures dels apòstols al mur semicilíndric.

A l'interior, els fragments de pintures del s XII foren venuts pel bisbat d'Urgell al baró alemany Cassel van Doorn, d'origen jueu, durant els anys trenta.

En pujar al poder, els nazis requisaren les pintures, que després de la Segona Guerra Mundial passaren a formar part del fons artístic dels museus de Berlín Occidental. Restaurades a partir del 1989, el govern andorrà les adquirí al govern alemany, i l'any 2007 retornaren a Andorra.

Totes aquestes dades tretes de diferents canals són una petita mostra del sentiment que vam sentir al veure l’antiga església i la seu distintiu campanar. Si podeu acosteu-vos a conèixer aquest testimoni de segles passats.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

LES TREMENTINAIRES XI

LA CARTA DE COMIAT

Benvolguts pares,
Benvolgut fill Armand,
Benvolguts germans i nebots,

Desitjo que la pau i la salut sigui amb tots vosaltres.

Aquesta carta, estimada família, segurament us semblarà massa llarga, però la causa és que no sé quan us podré tornar a escriure, ni des de quin lloc.

Encara recordo la darrera trobada, aquella nit quan vaig arribar desfeta pel penós viatge des de Barcelona. Vaig deixar la ciutat entremig de les bombes que esclataven per tot arreu, i no ho vaig fer per voluntat pròpia, sinó que va influir en aquesta decisió les paraules del meu vell mentor, al qui li dec tot en la meva professió, el doctor Elies, que em va dir:

 Tu, Júlia, fuig. Jo ja en quedo amb tota aquesta desfeta. Tens un fill i una vida per lluitar, jo ja estic al cap del carrer i el que em passi poca importància té. Ets una bona doctora i trobaràs un lloc o altre per continuar treballant i per demostrar l’orgull de ser catalana, davant qualsevol contingència. Segurament hi haurà una altra guerra després d’aquesta, i serà més monstruosa encara. Fuig i no giris el cap enrere, no creguis les paraules dels encantadors de serps que diuen que els països estrangers vindran en la nostra ajuda, vaticino temps molts durs per a Europa, ens deixaran oblidats a la nostra sort i venuts a la voluntat del guanyador. Vaig perdre els dos fills a la batalla de l’Ebre i la dona en un bombardeig, tot més igual, tu ets l’única persona estimada que em queda, salva la vida i recorda’m de tant en tant.

Em va donar una cordial empenta, en va donar les claus del seu cotxe, el meu havia estat requisat, i em va dir carinyosament: “fuig”.

I vaig començar un viatge sola, desesperada, entre gent desesperada, n’hi havia que no dubtaven en posar-se davant per fer-me frenar i pujar al cotxe. Sort vaig tenir de trobar-me el Fred, el metge de les Brigades Internacionals que darrerament m’ajuda en la taula d’operacions i que em va fer una mica de guardaespatlles, si no m’haurien tret del volant i m’haurien deixat abandonada enmig de la carretera. El veu conèixer perquè era l’home que m’acompanyava en arribar al mas i que va quedar adormit, extenuat, de l’esforç de caminar i arrossegar-me. Quan en un revolt de la carretera volada vam perdre el vehicle, tothom va desaparèixer sense preocupar-se de ningú.

Recordo haver passat el castell del comte de Fígols com entre les boires d’un mal somni. Els amics Granera ens van deixar un petit burret, suposo que els hi heu tornat, grans persones. Les grans persones es coneixen en temps de desesperança.

Després ja ho sabeu, vam arribar una nit amb vosaltres. Que bonic era l’Armand adormit, tan tendre, i, a l’endemà, a continuar el nostre èxode, quasi no vaig poder estrènyer al meu fill per acomiadar-me A continuació Bellver, la Portella Blanca i França. Algú va comentar que si les tropes franquistes ja havien agafat la Seu. No vaig poder veure l’Isidre, ara que va penjar els hàbits tampoc ho deu ser persona grata al ulls dels invasors, mentre continuï vivint en Andorra deu estar salvat.

Vaig arribar a França i, com si fos una leprosa, em van portar amb un carro a un camp de concentració. No penseu en França com un lloc de salvació, no són com el príncep del conte que cercava la jove de la sabata de cristall, parlen de llibertat, però de la seva llibertat, nosaltres som una nosa i una llosa al mateix temps, prou problemes tenen amb el seu veí alemany, el Fuhrer del bigotet, que va ajudar a l’altre del bigotet a destruir el nostre futur.

El cunyadíssim, el Serrano Sunyer, en una interpel•lació francesa sobre que fer amb nosaltres, va contestar que érem uns apàtrides indesitjables, per tant ja no som res, sols ens queda la força del catalanisme per considerar-nos integrats a una terra.

Els gavatxos ofereixen als homes, principalment, contractes per lluitar i col•laborar en la lluita contra el nazisme. A les dones treball en fàbriques d’armament, molta por hi ha també.

Ara deixem la política, parlem de nosaltres, quasi més que res de mi. Ja saps mareta que he estat sempre una mica egoista, com quan em tibaves de les orelles, em deies noia mal criada i em deixava mimar pel pare. Semblava que em tenies enveja, quan enyoro aquells moments perduts amb els somnis de la infància.

Mare, pare, vigileu no sigui que a causa d’unes terres perdéssiu la vida. Una vida és més important que qualsevol terra que es posseeixi. Tingueu cura del meu fill, l’Armand, el tendre plançó d’un home altruista.

He tingut sort després de tantes aventures amb el Fred, ha estat un company meravellós en l’infortuni, en la fugida i en arribar a França, sense ell no hauria arribat, les meves minvades forces no m’haguessin permès trobar el punt final.

En aquest moments, està tractant perquè marxi amb ell a Anglaterra, ja que treballàvem junts en el projecte del doctor Josep, més val en aquest moments no esmenar cognoms sobre la profilaxis en la cura de les ferides i la reparació de les fractures dels ossos.

Quan sàpiga quin ha estat el meu destí, crec que potser a Oxford o voltants, us el faré arribar, sempre a mans de gent de confiança i en secret, no són temps de gaire aldarulls ni alegries a casa dels vençuts.

Tingueu cura de tot i de tots, ompliu de petons al meu Armand, no deixeu que s’oblidi de la seva mare i rebeu una forta abraçada amb tota l’estimació de la vostra filla i germana,

Júlia

Per sort, per la Júlia, el seu avenir es va complir, va formar part de l’equip d’un gran metge i una gran persona, va continuar treballant en la medecina i aquella investigació, que va néixer com una petita poncella a Barcelona, va prosperar i va demostrar, que malgrat perdre una guerra civil, hi havia molts valors intel•lectuals i científics en aquest petit país.

Som i serem gent catalana

tant si és vol com si no és vol

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

Miquel Pujol Mur
Berga, 20 juny 2008