Hi ha un llarg camí des de casa
seva; i una carretera en obres que no s’acaben mai, i on hi ha una retenció
rere l’altre, ja que per fer cinc quilometres trigués quaranta minuts tancat a
dins del cotxe. Sempre està content, a vegades fa careta de sorpresa, però els
ulls se l’il·luminen quan en arribar veu la joguina que té al rebedor, a l’entrada
del pis.
¾
Un
cotxe? - diu mirant-se als pares, com si preguntés si el pot agafar.
Li treuen l’embalatge i poc després, al menjador se sent.
¾
Tut-Tut- I un petit vehicle de color blau, i s’arrossega
per terra mentre l’empeny amb la seva petita mà conduint-lo per tot arreu.
Després hem sortir junts als carrer,
a cercar un lloc on menjar, se’ns ha fet molt tard, hi ha llocs que no ens
volem servir; però a la fi, hem trobat un restaurant.
Prop de la taula hi ha un patí amb
plantes, on inquiet se’ns escapa per fer córrer el seu cotxe. I m’arrossega amb
ell, com si fóssim nens de la mateixa edat.
A la fi després de dinar fa una
petita rabiola, perquè vol jugar molt més, i no l’importa el lloc, sinó el
moment joiós de jugar.
Anem a voltar pel passeig. Hi ha
animalons: vaques, cavalls, i els seus ulls de nen de ciutat se’ls mira, per
dibuixos sap que són, però no els coneix.
També al parc infantil li criden l’atenció
el tobogan i la màquina de tren: són el seus preferits, mentre els grans el
vigilem per que no en faci una de grossa i es faci mal.
Que agradable es viure sense
pressions de diners, treball i temps, solament fent el que ens agrada, en el
moment que ens agrada i gaudint-lo.
S’ha fet tard ha arribat el moment
de la separació; un petit toc de llavis i una forta abraçada; i una senyal d’adéu
ens ha separat.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada