ERMITA DE SANTA EUGÈNIA. LES PILES. LA CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de l’ermita de Santa Eugènia, la descripció tècnica ens explica que és un edifici compost d’una sola nau de planta rectangular i amb una coberta de doble vessant. Al costat dret s’hi construí una altra edificació segurament destinada a la rectoria. La porta principal es troba a la façana principal, a la llinda de la portalada està inscrita la data de construcció del temple, l’any 1806, al damunt d’un escut.

A la part superior de la façana es troba un petit rosetó on es pot veure la imatge de Santa Eugènia i en remata l’estructura un petit campanar d’espadanya situat a la part central .

La retratava  el SALVADOR PALAU RAFECAS "EL GALO" ( Santa Coloma de Queralt , la Conca de Barberà,  6-4-1948 ) l’any 1987

https://calaix.gencat.cat/handle/10687/64573

En publicava els Goigs Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva

https://algunsgoigs.blogspot.com/2021/07/goigs-santa-eugenia-les-piles-conca-de.html

Les Piles, la Conca de Barberà, Tarragona ,    Catalunya,  disposen – encara – d’un interessant Patrimoni Històric, que cal documentar amb rigor, i que és sens dubte el  nostre MILLOR  actiu .

Hi ha un públic per aquest turisme de “ cultura”  que espera amb ànsia poder gaudir de les “ ciutats humanes “ de Catalunya.

El turisme de sol, alcohol – i altres excessos – està bé, i molt bé a Barcelona i al litoral.

El món viu un moment especialment complicat, per aquesta raó,  aprofitem per deixar constància de les víctimes  del  genocidi jueu,  del tràfic de persones , del narcotràfic, de la corrupció endèmica i sistèmica, de la desatenció sanitària  i social que per manca de recursos econòmics - regalats pels " caïnites "  a les classes " altes" del REINO - ha fet augmentar a Catalunya la mortaldat i la morbiditat,   .... ,

 La reinstauració del virregnat  no és una bona noticia per a Catalunya

Senyor, teva és la venjança.

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ. LES PILES. LA CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava – no sense problemes tècnics - l’església de Sant Martí, a les Piles, dit també les Piles de Gaià, la descripció tècnica ens diu que és un temple de característiques barroques consagrat l’any 1723 que conté elements neoclàssics. L’edifici consta d’una sola nau, absis semicircular i una coberta amb una teulada a doble vessant.

La façana és d’estil neoclàssic, amb una portalada d’arc rebaixat de pedra tallada i on es pot observar la data de consagració gravada a la seva llinda. Al mig de la llinda hi ha esculpida una voluta que es situa just a sota d’una petita fornícula, actualment buida. Per damunt de la capella es troba un petit rosetó. A l’esquerra de la façana es va construir un campanar de planta quadrada on s’ha col•locat un rellotge.

L’advocació de Sant Martí la portaven fins a Catalunya les tropes franques que s’afegien als comtes catalans en la tasca de foragitar als sarrains.

ELS ‘OBLIDATS’ SAFAREJOS DE LES PILES. LA CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Els retratava a la tornada de la visita a l’ermita de Santa Eugenia, i el seu abandó em provocava una decepció, veníem quasi de la gloria, i ens trobàvem – metafòricament- al infern de la incúria, molt ampli dissortadament en aquesta colònia mediterrània del REINO DE ESPAÑA, que els nadius diem – i escrivim – Catalunya.

M’encanten els safarejos, els cellers, les escoles, els escorxadors , ... representen – almenys per a mi – un avenç important en l’existència de les classes més humils.

Els safarejos servien alhora que per rentar la roba, d’espai de comunicació en el que s’arranjaven sovint - per experiències compartides - problemes de parella, de salut , i fins econòmics.

Avui sembla que tot és més fàcil, però les persones vivim aïllades, amb la NOSTRA màquina de rentar, la NOSTRA assecadora, la NOSTRA ,... i som víctimes d’una medicalització absoluta de les nostres vides, ja per problemes somàtics, ja per problemes psíquics.

Ens cal apagar de tant en tant el NOSTRE aparell de televisió i sortir a passejar, possiblement ben aviat trobarem companyia, i retrobarem el plaer de relacionar-nos amb altres persones.
Quan al topònim les Piles la Generalitat de Barcelona ens diu ; en la documentació antiga ipsas Pilas (s. XI) ʻles Pilesʼ, plural de pila, potser en el sentit orogràfic. Manuel Bofarull i Terrades q.e.p.d recull dos possibles significats , ‘pilars, columnes’, ‘recipient de pedra ample per recollir aigua’.

ELS ‘OBLIDATS’ SAFAREJOS DE SARRAL. LA CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Els retratava a la tornada de la visita a l’ermita dels Sants Metges, i el seu abandó em provocava una decepció, veníem quasi de la gloria, i ens trobàvem – metafòricament- al infern de la incúria, molt ampli dissortadament en aquesta colònia mediterrània del REINO DE ESPAÑA, que els nadius diem – i escrivim – Catalunya.

M’encanten els safarejos, els cellers, les escoles, els escorxadors , ... representen – almenys per a mi – un avenç important en l’existència de les classes més humils.

Els safarejos servien alhora que per rentar la roba, d’espai de comunicació en el que s’arranjaven sovint - per experiències compartides - problemes de parella, de salut , i fins econòmics.

Avui sembla que tot és més fàcil, però les persones vivim aïllades, amb la NOSTRA màquina de rentar, la NOSTRA assecadora, la NOSTRA ,... i som víctimes d’una medicalització absoluta de les nostres vides, ja per problemes somàtics, ja per problemes psíquics.

Ens cal apagar de tant en tant el NOSTRE aparell de televisió i sortir a passejar, possiblement ben aviat trobarem companyia, i retrobarem el plaer de relacionar-nos amb altres persones.

Quan al topònim Sarral ens diu la Generalitat de ‘ Barcelona’ ; en la documentació antiga (ipsa) Reyal (segle XII) ʻla reialʼ, grafia aglutinada de lʼantic article salat sa ʻlaʼ i ralʻreialʼ, en el sentit de ʻlloc de jurisdicció reialʼ.

SANT JAUME DE VALLESPINOSA. PONTILS. CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

La primera notícia relativa al castell de Vallespinosa correspon a l'any 1193, propietat aleshores de la família Cervelló, tot i que els Clariana també hi posseïen drets. La capella castellera estava dedicada a Santa Maria. I ja era bastida l'any 1193; possiblement l'església de Sant Jaume es va construir durant aquests anys, atesa la impossibilitat d'ampliar l'altra, i en un moment en el qual les necessitats deurien créixer. En aquest període cal situar la consolidació de la repoblació de l'indret. Diferents llegats testamentaris van afavorir-la durant el segle XIV. Durant el segle XX es va afegir una nova planta damunt l'església per habilitar l'escola pública, espai actualment en desús.

La descripció tècnica ens diu ; edifici d'una sola nau, amb presbiteri pla no diferenciat. Està cobert amb volta de canó apuntat que arrenca d'una imposta. Durant el segle XIX van obrir-se dues capelles, rectangulars i amb volta de creueria, a la zona immediata al presbiteri. A la del costat de l'epístola hi apareix, en la clau de l'arc, l'heràldica dels Cervelló. L'altra capella va ser ampliada tardanament en direcció als peus de l'edifici. La porta d'accés, que s'obre a la façana de ponent, és moderna. L'aparell només és visible en aquelles parts on no hi ha arrebossat. Es tracta de carreus regulars, tallats a cop d'escoda i disposats en el mur de manera isòdoma.

Els segles han tornat aquest indret possiblement ple d’esbarzers, en un jardi, li escauria més Vall Plàcida, oi ?.

LA NOUVELLE ÉGLISE DE SANTA MARIA. OLLERS. BARBERÀ DE LA CONCA. TARRAGONA. CATALUNYA

No trobava aquesta església dins la llista de parròquies de l’arquebisbat de Tarragona.

M’explicaven que com a conseqüència de la destrucció - avui està en ruïna total - de l’església barroca durant els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern de la II República Española , es va habilitar un habitatge al que se li va afegir una torre i un portal d’entrada definit per un arc escarser, al que es donà accés per unes escales, com a nova església.

Penso que també Mn. Adam Safianczuk, que viu a Sarral, és el rector de Vallverd, i de Barberà de la Conca, és el responsable d’aquest temple.

Ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com les dades del metre d’obres i/o arquitecte, i la ‘petita història’ d’aquest edifici.

SANT JOAN BAPTISTA DE VALLVERD DE QUERALT. SARRAL. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA. CATALUNYA.

No trobava cap referència de l’església de Sant Joan Baptista de Vallverd de Queralt, i si curiosament del Mas del Cogul, avui abandonat i en un estat de degradació molt avançat, i que tenia una capella advocada a la Marededéu del Roser, Patrona de la comarca de la Conca de Barberà.

S’aixecava passat el conflicte bèl•lic que provocava la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Española, que s’enduria més d’un milió de vides, i que ensorraria de forma irreversible el darrer esforç de regeneració democràtica al nostre país.

Hom pensa que algunes de les pedres de l’anterior església –advocada a la Marededéu del Roser, segons m’explicaven - s’aprofitaven per bastir aquest temple de línies funcionals, i en el que només el campanar ens fa pensar en un edifici religiós.

Mn. Adam Safianczuk, que viu a Sarral, és el rector de Vallverd i almenys també de Barberà de la Conca.

Ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com les dades del metre d’obres i/o arquitecte, i la ‘petita història’ d’aquest edifici.

EL ROQUER DE CASTELLTERÇOL. EL MOIANÈS. CATALUNYA

Fèiem un viatge llampec al Moianès – menys de dues hores – en el que portava al Jordi entre d’altres llocs,, a les poues de la Ginebreda, a la capella de Sant Gaietà, a la poua de la Vinyota, i al al rentador de llanes, dit el Roquer ; és una construcció singular, que es troba situada just al darrera de les últimes naus del Vapor, a l’altre costat de la Riera de Fonts Calents. Es tracta d’una bellíssima construcció feta amb pedra amb una volta de mig punt amb dovelles de pedra picada que formen un arc, entregat pels dos costats a sengles parets de pedra. Dita volta de pedra, dona peu a una volta d’uns 10 metres de diàmetre, quasi 8 de radi i d’uns 10 metres de fondària, que va a morir al fons de la bauma o espluga de pedra natural molt erosionada pel pas del temps. Sota aquesta paràbola s’hi troba l’ampli espai conegut com el Roquer de 100 metres quadrats de superfície.

A l’arribar-hi hom troba la paret de tanca amb àmplia portalada d’entrada d’1’55 m d’amplada per 2’15 m d’alçada, emmarcada amb pedra picada i coberta amb una llinda també de pedra de quasi 2 m de llarg. A l’estança s’hi entra a través d’una porta de dobla fulla que s’aguanta amb perns de ferro. Un cop a dins hom troba un allarga taula de pedra de més de 6 metres de llargada per 80 cm d’amplada, que s’aguanta sobre pilars d’obra. Darrera la taula amb una separació d’1’40 cm., hi ha un llarg pedrís de pedra d’uns 10 metres de longitud inclinat cap a dins, per on hi passava l’aigua i on hom podia rentar-hi la llana o la roba, com si d’un llarg safareig es tractés. De fet hi ha dos canals d’aigua separats per gruixudes pedres preparats per a rentar-hi llana en els quals en diferents trams hi ha les motllures picades a la pedra que permetien l’entrada de coves, dins dels quals s’hi posava llana bruta sortida de la tosa o esquilada de les ovelles que s’anava rentant amb el constant recorregut de l’aigua. El disposar de dos canals permetia la possibilitat de tenir-ne un d’estanc per a estovar la llana i un altre de recorregut ràpid per rentar-la, amb el corresponent estalvi d’aigua. El curs de l’aigua degudament canalitzat, segueix enllà tota l’estança i al final hi ha una grossa reixa de ferro ben treballada que deixava passar l’aigua però no pas un tou de llana o bé un cova que s’hagués escapat.

Darrera d’aquests dos canals n’hi ha un tercer que va directament des de l’entrada de la bassa de fora cap a dins i passant pel repeu de la roca, s’ajunta amb l’aigua dels altres dos i continua lliure cap a la sèquia que portava l’aigua per regar els horts de més avall i fer anar els molins fariners de Sant Joan i Molí Xic. Al fons a l’esquerra de la sala hi ha les restes del que fou un foc amb la corresponent reixa on de ben segur s’hi feia escalfar aigua. Al seu costat i cap a la meitat de l’estança s’hi troba una pica excavada en pedra, d’un metre de diàmetre i de 40 cm. de fondària amb desguàs per a l’aigua.

Aquí s’hi devia tenir aigua calenta destinada al rentat i aparellament de la llana i ja en el segle XX destinada a rentar la roba. A l’entrada del Roquer, a mà dreta tres graons de pedra ens deixen en un petit replà que té a la paret de la dreta una porta falsa on hi ha dos tubs que regulaven l’entrada de l’aigua als dos canals ja dits. Darrera de la paret a la part de fora hi havia un embassament d’aigua, alimentat per una sèquia que portava l’aigua des de la Riera al Roquer. Tornant a dins, però, al fons a la dreta hi ha una escala feta d’obra que porta a la part superior de la volta que està enrajolada. Aquí suposem que s’hi devien pujar coves de llana a assecar o altrament tenia d’altres utilitats per descobrir.

L’esplendor de la indústria tèxtil durant els segles XVI, XVII i XVIII a Castellterçol va anar en declivi durant el segle XIX, de manera que tot fa pensar que quan als primers anys del segle XX, es va construir la fàbrica del Vapor, ja feia anys que el Roquer havia plegat les activitats que, per altra banda,va donar lloc a un aprofitament del indret, ja que molts veïns de Castellterçol varen rentar la roba al Roquer fins a la passada Guerra Civil, és a dir fins el 1940. Progressivament la generalització de l’aigua corrent a les cases va deixar obsolet i abandonat el lloc fins a dates molt recents.


Malgrat que en els arxius municipals no hi hem sabut trobar referències del Roquer, tot fa pensar que des del segle XVI, i durant els segles XVII, XVIII i XIX, el Roquer fou un dels primers indrets on la importantíssima indústria tèxtil de Castellterçol va néixer i donà vida, feina i fama merescudes, al Gremi de Paraires de Sant Joan, que era el seu patró.


En efecte, aquest Gremi es rentava la llana, la tenyia, l’estricava (estirar els plecs de llana tenyits o adobats) i la teixia i comercialitzava, malgrat que cada feina tenia el seu local adequat.

Moltes de les llindes que hi ha en algunes cases de Castellterçol, donen fe de l’antiguitat del Gremi de Peraires, ja que moltes duen dades i gravats referits al ram del tèxtil. Si que hem trobat però una cita en Les Meravelles de Castellterçol on, el pintor, poeta i escriptor Josep Gallés, deixen clar que fou un lloc molt important. Vegeu sinó aquestes estrofes:

També a la riera està

El gran rentador de llana,

Fet de quan amb tanta ufana

Aqueix art se cultivà.

Que era per allà el mil sis cents

Que tots de paraire feien

I créixer els carrers es veien

Amb gent fins a trenta cents.

Unint-se en societat

Qual tres administradors

Dits cònsuls son tres senyors

Que cada any s’han canviat.

S’anomena de Sant Joan

I per tal industria té

Estricadors, tint, Roqué,

Premsa i sala molt gran.

No conèixer el Moianès és un pecat.

POU DE GLAÇ DE LA FONT DE LA VINYOTA. CASTELLTERÇOL. EL MOIANÈS. CATALUNYA

Fèiem un viatge llampec al Moianès – menys de dues hores – en el que portava al Jordi entre d’altres llocs, al rentador de llanes, a les poues de la Ginebreda, a la capella de Sant Gaietà, i a la poua de la Vinyota; es tracta d'una construcció subterrània coberta amb volta de pedra a l'exterior. Tot el parament està treballat amb blocs de pedra perfectament encaixats. L'estructura és cilíndrica d’ aproximadament 10 metres de profunditat. En la part superior presenta 4 obertures a manera de llunetes. A l'interior, en les partes del cilindre, s'obren uns forats utilitzats en el seu dia per enganxar les bastides.

Els pous de gel es construïren i obtingueren la seva major rendibilitat en el decurs dels segles XVII, XVIII i part del XIX quan la fabricació i comercialització del gel representava una bona font d'ingressos. No obstant, durant la primera meitat del segle XX alguns pous continuaren funcionant, malgrat que l'aparició del gel artificial amb l'arribada de l'electricitat i els transports moderns fessin desaparèixer aquest tipus d'indústria. Els últims pous en funcionament ja no comercialitzaven amb els hospitals, mercats,... de Barcelona, sinó que eren d'ús propi. Les condicions necessàries per a la construcció d'un pou de glaç, són la proximitat a les vies de comunicació, amb llocs de consum no gaire allunyats i la seva instal•lació en llocs de fortes glaçades i bones aigües. El gel es recollia a l'hivern a les basses o rieres properes al pou. Es tallava en blocs i s'emmagatzemava per capes recobertes de palla, vegetació i gel trossejat dins les poues fins que a l'estiu, segons la demanda, s'extreia a darreres hores d ela tarda, i es transportava durant la nit fins a la seva destinació, hom pensa que en el viatge es perdia quasi la meitat de la carrega.

No conèixer el Moianès és un pecat.

SANT GAIETÀ DE LA GINEBREDA. CASTELLTERÇOL. EL MOIANÈS. CATALUNYA

Fèiem un viatge llampec al Moianès – menys de dues hores – en el que portava al Jordi entre d’altres llocs a la poua de la Vinyota, al rentador de llanes, a les poues de la Ginebreda, i a la capella de Sant Gaietà, restaurada el 1883, en el costat del matí té encastada la llinda d'un antic pou de gel, amb una invocació piadosa, avui quasi il•legible [BENEDICITE GELU ET FRIGUS, DOMINO. BENEDICITE GLACES ET NIVES, DOMINO ], referent a l'antic i lucratiu comerç del gel,( gel i fred, beneïu el Senyor, glaços i neu, beneïu el Senyor) . L’interior buit – tot i que net – de l’edifici, ens envia un testimoni d’abandó i oblit.

Joan Capdevila, en el seu excel•lent treball “ les poues, Una industria desapareguda “ ens explica, en relació tant a la ¨capella, com a l’advocació del seu titular :

“La indústria del gel estava acollida al seu patró Sant Gaietà, el qual té dedicada una ermita a escassa distància de la Ginabreda i a uns dos-cents metres de la carretera de Castellterçol a Moià, en el terme municipal de Castellterçol. Per la festa patronal del gremi, Sant Gaietà, s’hi feien lluïdes trobades (aplecs), on tots els del gremi i els amics i jovent, hi celebraven l’aplec. Es feia una missa solemne que solia cantar el Cor Parroquial; després en eixint de missa, es jugava a la virolla i s’hi rifaven llonganisses, coques i ous. Tenim fotografies de primers del segle XX de Josep Gallés on s’hi veuen a moltes persones davant l’ermita, i moltes dones duen un pa rodó sota l’aixella. Els rifaven? Els donaven els del Gremi als més pobres? Aneu a saber... Cap al tard s’acabava la festa amb el cant dels goigs. Precisament en una de les llindes de pedra laterals de la capella, esmentada avui encara hi ha una inscripció gravada en una pedra sorrenca que amb el pas dels anys es va esborrant , i que deia, escrit en llatí: «BENEDICITE GELU ET FRIGUS, DOMINO. BENEDICITE GLACES ET NIVES, DOMINO.» Es a dir, gel i fred, beneïu el Senyor, glaços i neu, beneïu el Senyor».

No conèixer el Moianès és un pecat.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. GUIALMONS. LES PILES. CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava aquesta església de la que ens diu la descripció tècnica que és d'una sola nau amb el presbiteri pla. Va coberta per una volta de canó apuntat que arrenca d'una imposta. La porta d'accés originària està ara en desús, però es conserva a la part dels peus de l'edifici, oberta en el mur del sud. És d'arc de mig punt i adovellada. No mostra cap mena d'ornamentació i únicament una motllura, a manera de guardapols, recorre la totalitat de l'arc per l'exterior. En la mateixa façana s'ha conservat una finestra romànica també d'arc de mig punt i amb una petita arquivolta a l'interior. Tipològicament recorda l'estructura de la portalada romànica a l'església de Forés. El material constructiu emprat a la totalitat de l'edifici és el carreu de pedra, tallat amb cura i disposat en el mur a la manera "isodoma". L'edifici, amb el pas dels anys, ha quedat totalment rodejat per les cases del poble. Per aquesta raó va haver-se de construir la nova porta d'accés, tardanament.

L'església es deuria bastir durant la segona meitat del segle XII, malgrat aparèixer documentada fins el segle XIV, moment en el qual era afavorida per repetides deixes testamentàries, segons consta en els testaments de l'escrivania pública de Santa Coloma de Queralt. No va ser mai parròquia ja que figura com a sufragània de l'església de Figuerola.

El castell del lloc es menciona el 1132 com a propietat de la família Timor (una nissaga emparentada amb els Queralt, senyors de Santa Coloma).

CELLER DE SARRAL. CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Pere Domènech i Roura (Barcelona, 1881 – Lleida, 1962),fill de Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850[ – 27 de desembre de 1923), és l’autor d’aquest magnífic edifici del que ens diu la descripció tècnica; planta basilical de tres naus de dues filades de 10 columnes cada una. La nau central s'eleva una mica més que les laterals. A les columnes s'insinuen, al lloc corresponent, els capitells amb la mateixa obra de maó que puja des de terra. Pel costat nord, l'edifici es prolonga a tot ample per formar el moll d'entrada de la verema i la sala de màquines. A la façana hi ha un frontó triangulat amb finestrals rectangulars. S'utilitzen diversos materials: maó vist en muntants i llindes de finestres i cornisa, arrebossat en els murs.

Contra una opinió tant extensa com infundada Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), no fou l’únic arquitecte que va dissenyar i construir cellers.

CELLER DE ROCAFORT DE QUERALT. CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), és l’autor del celler al llarg dels anys 1918, 1931, 1947, del celler de Rocafort de Queralt.

Llegia que va ser el primer celler de Martinell, de tres naus, construït en tres fases, per al qual va estudiar les innovacions que havien aplicat als cellers els seus predecessors i hi va afegir la gran millora dels arcs equilibrats o parabòlics autoportants, que se sostenen sols, gaudinians per excel•lència, com el sistema era desconegut a la zona, els paletes van haver d'aprendre-ho des de l'inici ; va foradar els carcanyols dels arcs, com farien a l’Espluga de Francolí , celler projectat per Lluís Domènech i Montaner i que dugué a terme l'any 1913 el seu fill, també arquitecte, Pere Domènech i Roure, de manera però, més exagerada per tal d'estalviar materials. Sempre va fer prevaler la premissa de combinar la innovació arquitectònica amb les necessitats dels viticultors. Segueix l'estructura de les naus principals d'estiba, paral•leles, amb les tines i els cups, i una de transversal per a les màquines i la descàrrega. Exteriorment tenen un basament de maçoneria i un parament superior llis on s'obren els grans finestrals, per a l'entrada de llum natural, resolts amb maó vist. Hi dissenyà sistemes de ventilació automàtica.

La façana principal destaca per la seva monumentalitat, aconseguida mitjançant un joc de textures i certs detalls decoratius. La seva composició està ordenada en tres nivells segons les textures i materials utilitzats: un primer nivell o sòcol de pedra en el qual s'integren les finestres baixes de ventilació i les portes d'accés (emmarcades amb carreus de pedra i arc de mig punt, tret de la de llevant, en què l'arc és rebaixat); un segon nivell de parament llis on es troben les finestres superiors, fetes amb maó col•locats a plec de llibre (formades per un seguit de finestres verticals englobades sota un gran arc trevolat), i on destaca el fris ceràmic amb el nom del sindicat , i un tercer nivell de coronament de l'edifici.

CELLER DE PIRA. CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), és l’autor del celler de Pira, del que ens diu la descripció tècnica que és de planta rectangular amb distribució basilical.

La façana principal té una composició formada per un ample grup de finestres verticals disposades simètricament, de forma esglaonada damunt de les dues portalades de mig punt. Les finestres són fetes de maó vist combinat amb rosca "per llarg" i "plec de llibre" en els pilars. La part baixa presenta un sòcol de maçoneria carejada. La façana té una cornisa de rajola, maó i teula. L'interior, amb nau central i dues laterals, té una estructura d'arcs parabòlics de maó amb entramat de fusta seguint els vessants de la coberta de teula ceràmica vermella.

El sindicat agrícola de Pira es constituí l'any 1917, la Secció Vinícola fou qui s'encarregà de la construcció del celler. Les obres començaren l’any 1919.

Aleshores tenia una capacitat de 10.000 hectolitres que més tard fou ampliada.

CAPELLA DE LA CASA RECTORAL DE BARBERÀ DE LA CONCA. TARRAGONA. CATALUNYA

Ens arribàvem fins a Barbera de la Conca per recollir imatges entre d’altres de la seva església parroquial advocada a santa Maria, de la que us deixo un documentat enllaç :
http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/15347/102539

L’església estava tancada com a conseqüència d’una escletxa, sorgida com a conseqüència d’un esvoranc que ultra l’edifici religiós, ha posat en risc moltes cases d’aquesta vila : http://www.radiomontblanc.cat/node/10274

Preguntava en quin lloc es duien a terme els oficis religiosos, i m’explicaven que s’havia habilitat un espai a la casa rectoral, on Mn. Adam Safianczuk - que comparteix el seu ministeri almenys amb Sarral - celebra la santa missa els diumenges i dies festius a les 11,00 hores.

Demanava permís per a retratar-la, tota vegada que en tractar-se d’una instal•lació ‘provisional’ no en tinguéssim imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )

El Sant Crist és obra d'un rector que va romandre a Barberà de la Conca.

La Marededéu del Roser, que celebrarà properament la seva diada, està exposada a l'entrada

Esperem que el tema de l’escletxa es resolgui ben aviat.

La dissort esfereïdora de l’església de la Marededéu del Roser a Vallverd de Queralt. Sarral. La conca de Barberà. Tarragona. Catalunya

M’ho explicava un veí del poble responen a la meva pregunta en relació al maltret absis que conforma una de les parets de l’ actual Cementiri.

L’església fou bombardejada fins a la seva quasi absoluta destrucció en el decurs del conflicte bèl•lic que es generava per la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Espanyola, la Jerarquia Catòlica amb l’Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp 1869 - Toledo 1940), cardenal primat d'Espanya durant la Guerra Civil, al capdavant promovia la signatura d’una carta recolzant al feixisme contra el Govern democràticament escollit, i l’ Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), la única veu opositora, havia de marxar a l’exili on lliuraria l’anima al Senyor.

No en trobava cap dada més enlloc, cosa entenedora atès que passaria a dependre administrativament de Montbrió de la Marca, i l’any 1972 quan eren més que evidents les raneres del Regímen, s’acordava l'annexió de Montbrió a Sarral, i Vallverd de Queralt passava a formar part d'aquest municipi.

En cada bugada es perd un llençol, i en cada annexió un xic de la ‘petita història’ cal felicitar – i em dol haver de fer-ho - al Ministerio de Incultura y Odio Racial.

QUI FA UN COVE FA UN PANER. EL XALET CÈSAR MARTINELL BRUNET. CABRA. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Construït l'any 1918, segons consta en el trencadís que corona la façana, és un xic anterior al edifici del celler i trull del Sindicat Agrícola, Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), faria al llarg de la seva existència més habitatges unifamiliars, i per descomptat molts edificis destinats a altres usos que els Cellers que li han atorgat justa fama.

La descripció ens diu ; habitatge unifamiliar aïllat, format per un soterrani i una planta principal, a la qual s'accedeix per una escala central amb balustres. La façana principal, d'estructura simètrica, presenta com a elements més remarcables, a més de l'escala, les tres obertures del pis principal amb emmarcament esglaonat de maó, i el coronament, on es v utilitzar com a motiu ornamental la combinació de trencadís i de maó.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de les dades del promotor d’aquest singularíssim edifici de Cabra.

SANT JOAN BAPTISTA. L’ORTA. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún m’enviava unes imatges de l’església parroquial d’Orta, a la Terra ‘Noble’, l’edifici està a tocar de l’Ajuntament , en la mateixa plaça, popularment coneguda con la plaça de Missa.

La construcció d’estil gòtic data del segle XIII, és d’una sola nau amb volta ogival i arcs de creueria, reformes posteriors van fer obertures per posar-hi vitralls i donar més llum a la part de l’absis, orientada de cara el sol i que es distingeix per fora per la seva grandiositat en comparació a les cases que la rodegen.

La façana disposa de la portalada principal amb rosassa de vitralls al mig, per acabar amb campanar d’espadanya molt gran, amb sis forats destinats per les campanes, disposats en dues fileres, en primer terme les tres més grans en línia, i les petites formant un grup de dos i una en el punt més d'alt que fou construïda al segle XVII. Al costat lateral esquerra hi ha una altra porta romànica, afegida a la construcció original, que passa bastant desapercebuda en quedar encaixada en un racó de la plaça, al costat d’una casa construïda a tocar paret amb l’església de fa segle i mig. A la part exterior i a cada costat de la façana, dos contraforts esbiaixats de clara influència occitana, amb espitlleres a la part alta, amb escala per accedir a la part superior.

Cal fer un especial esment en aquesta església, del seu sostre fet amb la delicadesa de la pedra ben polida , que es manifesta en les seves voltes i claus, també en la pila baptismal situada a la dreta de l’entrada, amb escala d’accés al cor que l’aguanta un arc escarser.

L’altar major va patir els estralls de la darrera guerra, en que es van destruir – entre molts objectes valuosos - el seu esplendorós retaule, joia de l’art gòtic del segle XIV que constava de divuit taules pintades a l’oli.

La darrera reparació general es va fer a meitat del segle XX, i es van canviar els vitralls per donar més claredat a l’interior. Darrerament han sortit a la llum unes taules amb pintures medievals, que feien de barana de contenció a l’orgue desaparegut durant la darrera guerra civil, que estan en estudi i restauració.

L’amic Sergi Campas Canalias la visitava al març d’aquest mateix any.

CAN SANTFI. GELIDA. PENEDÈS SOBIRÀ. BARCELONA

No tenia ocasió de retratar en la meva darrera visita a Gelida, aquest casal amb teulada a dos vessants, dos pisos i golfes amb clàssica distribució interior, alterada darrerament, d'entrada, menjador i cuina, etc. i escala que porta a la sala, repartidora de les habitacions superiors. Cal ressenyar especialment la decoració modernista i noucentista que cobrí materialment les parets de la casa i també el jardí entre els anys 20 i 30 per obra del ceramista Josep colomer i Bosch de Noya (1879-1939), fill de la casa, i autor de monumentals plafons ceràmics, adossaments de parets, gerros de gres, vidrieria pintada, esmalts i recobriments de trencadissa de rajoles formant bancs, brolladors, parterres i una cova d'animals fantàstics.

L’obra de Josep colomer i Bosch de Noya, fou equiparable a la dels millors artistes del seu temps , incomprensiblement però , fins al moment,és molt desconeguda.

Josep colomer i Bosch de Noya, estigué sempre en contacte amb l’avantguarda intel•lectual del país, i es tractava amb freqüència amb els artistes i escriptors de la seva època.

Us deixo un enllaç en el que podreu veure més informació i imatges : http://www.gelida.org/mas2/santfi.htm

La Generalitat de ‘ Barcelona’ quan al topònim ens diu’ en la documentació antiga Gelide (S. XI), potser és d’origen àrab `’. Hi ha almenys dues hipòtesis , ‘ lloc gèlid ‘ o ‘lloc nou ‘ , ambdós tenen base ja que el poble s’alçava en un indret obac, i possiblement els àrabs el creaven de nou.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. PALAU DE RIALB. BARONIA DE RIALB. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

El Xavier Ripoll Soria retratava l’església parroquial de Palau de Rialb, advocada a Santa Maria, a la comarca de la Noguera.

La descripció tècnica ens diu ; església de tres naus, separada per tres arcades i absis N convertit en sagristia. Volta de canó esfondrada i coberta amb encavalles de fusta i teula. Arcuacions tot al llarg del mur Sud en els ses dos nivells, a l'igual que la resta del mur Notd romànic. Porta de ponent amb impostes i arcades decorada amb dents de serra. Porta també de mig punt a migdia. Campanar de paret a ponent sobre la finestra espitllerada del cor. Absis amb tres finestres, la central tapiada i lesenes. Absidioles amb finestra central i lesenes.

Entre els anys 1914 i 1916 es va fer l'aixecament de plànol i la descripció per Joan Serra i Vilaró (Cardona, 24 de març de 1879-Tarragona, 27 d'octubre de 1969), i es feren fotografies per en Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956)

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE MONTAGUT. MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

L’Anna Maria Marín Hernández, retratava l’església parroquial del poble de Montagut, advocada a Sant Pere, que es troba aixecada en el punt més elevat del nucli urbà, i que encara conserva restes importants de la seva primitiva factura romànica que posteriorment va ser modificada. La planta es defineix per les seves tres naus amb els seus corresponents absis encara que, des de l'exterior, només és visible la part superior del central: unes dependències parroquials construïdes poc temps després d'acabada la guerra civil (1936-1939) amaguen la resta. Dins, una cornisa recorre tota la nau principal que està separada de les laterals per pilars distribuïts irregularment a cada costat del temple.

Les naus laterals havien estat plenes d'altars que avui es troben mal conservats o desfets. A la dreta hi ha Sant Isidre, amb Sant Antoni Abat i Sant Antoni de Pàdua; el Sagrat Cor i Sant Miquel Arcàngel. A l'esquerra hi ha Crist amb la Creu, La Puríssima i una gran estàtua de Sant Pere. Pica baptismal situada en una petita capella als peus de la nau esquerra del temple. És vuitavada, presentant una decoració a base de cares humanes que reprodueixen testes d'homes i dones amb llargues cabelleres. L'àmplia base que la sosté disposa igualment de vuit costats. Amida 90cm d'alçada (amb base) i 30cm (únicament la copa). Piques d'aigua beneïda situades a les peus de les naus, al costat de la porta d¡ingrés. Les copes són rodones, presentant la decoració de testes humanes (quatre en cada una) i entre elles arquets cecs; el fust és molt esvelt i estriat i la menuda base que les sosté és cilíndrica. Amiden 100cm d'alçada total; 81cm de diàmetre i 19cm de l'alçada de la copa.

A destacar la ferramenta romànica de la porta de l'església situada a la façana principal a ponent, la porta conserva tota la ferramenta així com els forrellats romànics originals. Tota la façana ponentina rés conserva, llevat de l' esmentada porta. Sota el teulat hi ha una pedra on es llegeix: "A 26 AB 1669" data que respon a l'ampliació aleshores efectuada. El campanar, modern, s'assenta sobre l'extrem sud-ponentí i no ofereix res de remarcable.

LA CREU DE SANT VICENÇ FERRER. GANDESA. LA TERRA ‘ NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

La tradició explica que Sant Vicenç Ferrer (València, 1350 - Gwened, Bretanya, 1419) s’aturà a descansar en un indret a l’antic camí que condueix des de Gandesa a la Fatarella, a la partida anomenada de la Gaeta, ho commemora una columna rematada amb una creu de pedra, que retrataven el Josep Gironès Descarrega, i la Mònica Garcia Llop, i que em feia arribar el Joan Serra Saún.

Afegeix la tradició pietosa que en ocasió de passar per allí un xiquet que duia el dinar als familiars que treballaven en un camp proper, el Sant li va i assenyalar un punt del barranc proper, i va dir-li que si obrien un pou que mai es secaria, on trobarien aigua suficient; ho corrobora la família actualment propietària que afirma que malgrat el cabal minva en ocasió, mai s’ha assecat aquest pou únic en aquella parany.

Un deixo un enllaç a un treball de recerca de l’Antoni Navarro i Esteve ‘EL CARRER DEL CALL I SANT VICENT FERRER A VILALBA’

CONJUNT MEDIEVAL DE MONTSERBÓS. FIGOLS DE TREMP.PALLARS JUSSÀ

El Pere Miret Serra, retratava de forma magnifica, el conjunt de despoblat i necròpolis de Montserbós que es troba situat a prop de la carretera que uneix Tremp amb Pont de Montanyana.

Per arribar-hi cal agafar una pista que surt molt a prop del km 8 en direcció sud i condueix a escassos metres de l'ermita romànica de Montserbós.

En aquest turó s'hi assenten, a més, les restes d'un altre edifici religiós d'època romànica, amb planta de creu llatina, al voltant del qual s'identifiquen les restes d'antigues edificacions, relacionades amb el conjunt, que formarien diverses estances i estructures d'un clos fortificat. D'aquestes estructures, lligades amb morter de calç, només resten les primeres filades, essent molt difícil de distingir-les de l'orografia del terreny, la resta del despoblat se situa al sud i a l'oest de l'església restaurada, i no és possible distingir cap estructura definida degut al potent nivell d'enderroc; les referències orals parlen de l'existència en aquest punt de l'antic poble de Castissent.

Fotografia de Raul Pastó Ceballos

Fotografia de Raul Pastó Ceballos

Al voltant de l'església encara dempeus de la Mare de Déu de Montserbós, son visibles tota una sèrie de retalls a la roca corresponents a la resta d'una necròpolis d'inhumació amb tombes antropomorfes, se’n individualitzen una dotzena, cridant l'atenció una amb l'estructura molt ben conservada, de 172 centimetres de llarg i una amplada de 60 centimetres a la zona de les espatlles i 44 centimetres a la zona dels peus, i que conserva l'orientació típica E-W, tot el que resta de la necròpolis ha estat espoliat, i només es veuen els retalls de les tombes, no es descarta però la possibilitat de l'existència de més inhumacions pels voltants de l'ermita.

Fotografia de Raul Pastó Ceballos

http://www.ajuntamentdetremp.cat/arxius/documents/POUM/APROVACIO-DEF/3-Catalegdepatrimoni/Arqueoligicipaleontologic.pdf

ERMITA DE SANT JOAN DE LA MUNTANYA. PONTONS. EL PENEDÈS SOBIRÀ.BARCELONA

L’Angela Llop retratava aquesta ermita de Sant Joan de la Muntanya que es troba situada a la riba dreta de la riera de Pontons, a 720 metres d'altitud; l’any 1968 l'església va ser restaurada i durant aquestes obres es descobrí l'ara antiga de l'altar i un reliquiari de fusta que contenia un pergamí amb la data de consagració de la primitiva església, l’any 1075, d‘aquella construcció només se'n conserva la capçalera, la resta de la nau fou modificada posteriorment.

La descripció ens diu que és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular, arcs cecs i bandes llombardes, coberta a dues vessants i contraforts, la porta d'accés es troba a un dels murs laterals, la volta, derruïda, ha estat substituïda per encavallades de fusta, hi ha arcs formers i torals i un arc triomfal que separa l'absis de la nau, el material bàsic de la construcció és la pedra.

Originàriament fou l’església del Castell nou de Pontons.

Sovint ens trobem amb la denominació ‘ capella’ per fer referència a un temple religiós de la confessió catòlica, situat fora del casc urbà de la població, en aquests casos el correcte és emprar ‘ ermita’, i/o ‘ santuari’ si és del cas ; de la mateixa forma quan parlem d’un petit temple situat dins del casc urbà hem de parlar de ‘capella’.

ERMITA DE SANT SALVADOR. PONTONS. EL PENEDÈS SOBIRÀ.BARCELONA

L’Angela Llop retratava aquesta ermita troglodita de planta rectangular, situada sota una balma i que aprofita la roca per absis.

Els murs de migjorn i ponent estan muntats sobre uns arcs rodons.

Volta de canó cintrada de canyes i arcades interiors de punt d'ametlla.

Portal adovellat a la façana Nord.

Sovint ens trobem amb la denominació ‘ capella’ per fer referència a un temple religiós de la confessió catòlica, situat fora del casc urbà de la població, en aquests casos el correcte és emprar ‘ ermita’, i/o ‘ santuari’ si és del cas ; de la mateixa forma quan parlem d’un petit temple situat dins del casc urbà hem de parlar de ‘capella’.

CHAPELLE DE NOTRE-DAME DE LA MERCÈ. PONTONS. EL PENEDÈS SOBIRÀ.BARCELONA

L’Angela Llop retratava aquesta capella neomodernista construïda l'any 1945, situada a la llera del riu, al costat del pont, construcció d'una sola nau, amb dues capelles laterals, la coberta exterior, molt deteriorada , està feta amb volta de maó pla sustentada per arcs parabòlics.

Tenim moltes preguntes ; qui en va el promotor ?. Quina era la causa i/o motivació que el duia a fer-ho ?. Qui en va ser el mestre d’obres i/o arquitecte ?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ERMITA DE SANT BARTOMEU. VILAMITJANA. TREMP. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Josep Leco publicava una crida ‘ Salvem la Capella de Sant Bartomeu de Vilamitjana ‘ , al face de lo Pallars Jussà.

Vilamitjana va ser un municipi independent fins l’any1972, quan el franquisme donava senyals d’esgotament, actualment és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia, integrada al terme de Tremp, que tancava l’any 2013 amb un cens de 207 habitants.

Trobava poca informació de l’ermita de Sant Bartomeu de Vilamitjana, que avui sense sostre, era una capella romànica de l'antic terme de Vilamitjana, situada 1,5 quilòmetres al nord de la vila closa del mateix nom, dalt d'un turó al vessant meridional de la Serra dels Nerets, en el paratge denominat com l'ermita, Sant Bartomeu.

L’edifici com el seu mateix patró ha patit, i pateix, un escorxament continuo, ens afegim a la petició del Josep Leco.

EDIFICI DE LA CASA DE LA VILA DE GELIDA. PENEDÈS SOBIRÀ. BARCELONA

La Casa de la Vila de Gelida es troba situada en l'extrem de la illa que fa xamfrà amb els carrers de la Barceloneta i de Colom.

És un edifici públic que consta de soterrani, planta baixa i dos pisos, amb coberta de teula àrab.

L'edifici ha estat sotmès a diverses transformacions i reformes.

Com el CAP, el dissabte estava tancat amb pany i forrellat.

La Casa de la Vila de Gelida va iniciar-se l’any 1879, en aquella dat es va dur a terme la col•locació de la primera pedra; l'autor del projecte inicial va ser l'arquitecte Laureà Arroyo i Velasco (Barcelona, 1848 - Las Palmas de Gran Canaria, 1910), d’aquest projecte només se’n va realitzar una part, i l’any 1924 Josep Ros i Ros (Martorell, 1885 - Martorell, 19 de març de 1951) va dissenyar un projecte de distribució interior i reforma.

EL MOLI DE LA LLAVINA. CENTELLES. OSONA. CATALUNYA

El Pere Joan Serra Falguera retratava el que sens dubte és un dels molins medievals més ben conservats de la comarca d'Osona i de tota Catalunya.

El mas primitiu ja està documentat al segle XI, el molí és posterior.

Les primeres notícies que en tenim provenen d'un document de Sant Pere de Casserres datat ja l'any 1331.

La família Llavina se’n faria càrrec al voltant de l’any 1400.

Tot i les nombroses reformes que ha patit tant el mas com el molí, encara avui es pot observar la seva magnificència.
El conjunt d’edificis i elements arquitectònics conservats per la propietat així com el propi molí i la bassa fan d’aquest indret un lloc molt interessant.

Al moli s’elaboren també formatges de cabra i de vaca, entre els que destaca el Blau.
http://www.molidelallavina.com/Cataleg_premsa_premis/Blau_Osona_2.html

El podeu visitar – prèvia reserva al telèfon 626 168 826, Martí – i sempre que aneu amb un grup de sis o més persones.

http://www.molidelallavina.com/Visita_moli_premsa/Que_es_pot_fer.html

CASA DEL ‘SENYOR’. GELIDA. PENEDÈS SOBIRÀ. BARCELONA

Casal fortificat situat al centre històric de Gelida, al carrer Àngel Guimerà cantonada Marquès de Gelida. És de grans dimensions, i consta soterrani, planta baixa, principal i golfes. La planta és rectangular. Dos cossos laterals annexes i tres cases entre mitgeres configuren un petit pati interior. Als extrems de la façana principal hi ha dues torres octogonals de guaita amb espitlleres. La porta principal és d'arc de mig punt i presenta, damunt de la dovella central, un escut dividit en quatre parts coronades pel casc d'un cavaller. Les finestres són de pedra tallada.

La Casa del Senyor, que ha rebut també al llarg del temps els noms de Cal Marino, Casa Bruguera i el Castell de Baix, contribueix a la configuració de la imatge històrica de Gelida. És un casal fortificat del segle XV. Possiblement fou construït per la família Bertran, barons de Gelida, aleshores senyors del poble i propietaris del castell. L'escut que apareix al damunt de la porta de la façana principal de la casa llueix les armes de Francesc de Tort i d'Oluja (Casseres v1590 - Gelida 1653), casat el 1615 amb Àngela Despalau, filla dels senyors de Gelida.

M’expliquen que actualment, l'edifici allotja l'Associació d'Amics del Castell de Gelida, i en un futur serà seu del Museu de Gelida.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE. GELIDA. PENEDÈS SOBIRÀ. BARCELONA

El 14 de juny de l'any 1857 es va col•locar la primera pedra de l'església parroquial de Sant Pere, fins aquella data exercia com a parròquia, l’església del Castell.

El 16 de novembre del 1860 va enfonsar-se una de les arcades de la nau central (els arquitectes Josep Simó i Fontcuberta i Elies Rogent i Amat (Barcelona 18 de juliol de 1821 – Barcelona 21 de febrer de 1897) van visitar Gelida per tal d'obrir l'expedient de responsabilitat per la caiguda de l'arc).

El projecte de l'església és de l'arquitecte Francesc Vallès. la direcció de les obres va ser encomanada a Josep Nolla i Inglada (Barcelona, 1806 —Premià de Mar, Maresme, 1872) i a Ramon Urpí. L’any 1862 es reprenen les obres sota la direcció de Josep Simó i Fontcuberta, i el 1871 (25 de juny) s'acabaren i es va traslladar el sagrari.

El 24 d'abril del 1916 es va col•locar la primera pedra de la capella del Santíssim, obra de l'arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987).

La descripció ens diu ; església d'una sola nau amb capelles laterals entre contraforts. Arcs torals amb volta entre arc a la nau i volta de canó a les capelles laterals. Coberta a dues aigües de teula àrab. Accés per escalinata central.

L'estil de l'edifici és el neoclassicisme, amb alguns elements historicistes.

Les parets estan ornamentades amb mosaic de colors amb representacions florals (lliris) i simbòliques (els símbols dels quatre evangelistes). Destaca el retaule compost per una fornícula d'arc de mig punt central, amb la imatge de Sant Pere (de fusta policromada) vestit amb túnica i mantell i portant orla i els seus atributs, emmarcada per relleus de bronze de marcs quadrangulars, amb les representacions de les escenes de la vida del Sant (els miracles, l'estada a la presó, la fugida de la ciutat, etc. També conserva pintures murals, policromes, figuratives, on es representen dues escenes de la vida de Sant Pere, a qui està dedicada l'església. Una escena representa a Pere pescant i Crist que el crida, en un primer pla, sobre un fons de paisatge marítim. L'altra, disposada en un interior arquitectònic, on Pere rep les funcions de Sant Pere, envoltat dels altres apòstols i deixebles. Ambdues escenes estan emmarcades amb una orla ornamentada de fullatge estilitzats.

Campanar octogonal amb coberta de pavelló de rajols vidriada.

La Capella annexa del Santíssim, és de planta rectangular amb petita cúpula i llanterna, amb cobertes de teula àrab, el sostre i la cúpula de la capella estan organitzat seguint les pautes de la tradició gaudiniana i formen arcs parabòlics i una estrella de vuit punxes al mig de la qual s'obre una claraboia amb vidres de colors.

EL PONT MEDIEVAL DE SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Plantalech Albertí , retratava el pont medieval que travessa la riera de Sant Miquel, estructurat amb tres arcs de mig punt, construïts amb carreus ben tallats, hom pensa que malgrat situar-ne l’aixecament al segle XII, que degué ser reformat en dates posteriors.

És un pont dels anomenats ‘d’esquena d’ase ‘, l'arc central és més gran que els dos laterals, i això fa que el punt central sigui el més alt de la construcció.

Les baranes actuals no son originàries, sinó que s'han reconstruït amb maçoneria.

Les pilastres presenten estreps triangulars de reforç a la base.

CASA DEL MARQUÈS DE GELIDA. PENEDÈS SOBIRÀ. BARCELONA

Arnau Calvet i Peyronill (Barcelona 1874 - 1956), aixecava als voltants de l’any 1911, aquest edifici del carrer Sant Lluís, 13-19, per encàrrec de Joaquim Jové i Costas, I Marquès de Gelida, en agraïments als seus desinteressats serveis a la pàtria:

≪El acaudalado naviero de Barcelona D. Joaquín Jover y Costas, ha ofrecido al Gobierno de S.M. sus dos magníficos vapores transatlánticos "J. Jover Serra" y "Miguel Jover", para transportar gratis en sus dos viajes de retorno de la isla de Cuba, los jefes, oficiales y soldados del Ejercito y de la Armada que deban regresar a la Peninsula por enfermos o inutilizados, cuidando el Sr. Jover, siempre gratuitamente, de su manutención y asistencia durante el viaje.≫
Diario La Época, Madrid, 23 de enero de 1896, página 2

La descripció ens diu ; gran xalet d'estiueig format per diferents cossos, projectat en un estil modernista molt influït per la sezession vienesa. Això es fa ben palès a la façana de llevant, la qual planteja un balcó suportat amb columnes de maó vist, material que es fa servir també a la barana, amb l'obertura emmarcada amb un gran arc ogival farcit de ceràmica de tons blaus i decorat amb altres motius ceràmics de diferent color.

En l’actualitat la casa s’ha transformat en Residència d’Avis.

El titular del títol nobiliari des de 1991 és Eusebi Güell i Sentmenat, IV marquès de Gelida, IV vescomte de Güell .

EDIFICI DE LA CLÍNICA VETERINÀRIA CAP I CUA. GELIDA. PENEDÈS SOBIRÀ. BARCELONA

Lluís Mas i Civil, aixecava aquest edifici l’any 1903, per encàrrec de Josefa Oliver.

La descripció ens diu ; edifici en cantonada que configura en gran mesura la imatge de la plaça de l'Església, és un casal de notables dimensions, amb un cos lateral a mode de torre, de planta baixa i dos pisos, el pis superior mostra finestres geminades de tipus balconer, les obertures estan emmarcades amb guardapols motllurats que a cada pis tenen formes diferents., Al capcer hi ha escrit Villa Sebastian.

Als baixos hi ha Clínica Veterinària Cap I Cua, en la que m’atenien molt diligentment en ocasió d’una caiguda, que em permetia tenir noticia de primera ma, que els gelidencs , així com les persones que visiten la població, no tenen atenció mèdica els caps de setmana.

CAN TORRES DE GELIDA. LA MANSIÓ SENYORIAL

Retratava des de la porta la façana de Can Torres a Gelida, un dels millors – sinó el millor – exponent de l’aportació arquitectònica que farien els estiuejants.

No trobava cap dada del promotor més enllà del seu cognom, ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmal.com , lloc i dates de naixement i traspàs.

Tampoc del mestre d’obres i/o arquitecte que projectava aquest ‘singular edifici ‘ , agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmal.com

La descripció ens explica que és un edifici d'estil afrancesat amb teulades de pissarra, que consta de planta, dos pisos i una torratxa, la planta és quadrangular.

Cal esmentar molt especialment els espaiosos salons interiors, l'extraordinària qualitat dels materials emprats, i els jardins esponerosos que l'envolten amb palmeres, pins, avets i plantes tropicals.

Que no disposi Gelida d’un Catàleg de Patrimoni en línia, no em semblava tant catastròfic – que ho és – com el fet gravíssim que patia en pròpia carn , que els gelidencs , així com les persones que visiten la població, no tenen atenció mèdica els caps de setmana.

CAPELLA DE LA INMACULADA CONCEPCIÓ DE MARIA. GELIDA. PENEDÈS SOBIRÀ.

Retratava la façana de la Capella - actualment dessacralitzada – advocada a la Immaculada Concepció, de l’antic convent i col•legi de les Germanes Franciscanes de Gelida.

La descripció tècnica ens diu en relació a l’edifici que s’aixecava sota la direcció del mestre d’obres Joan Pascual i Batlle; espaiós casal de gran solidesa, en forma de U, que consta de cellers amb voltes de rajola, tres plantes i golfes.

Els interiors es divideixen entre els serveis als baixos o cellers, aules d'ensenyança, habitacions d'internes i clausura als pisos superiors, disposats a l'entorn del pati en forma de U esmentat. Cal destacar l'harmoniositat monumental de la façana que fa xamfrà, els arquets de les golfes, i la capella de la Immaculada d'una sola nau amb espadanya, adossada a l'edifici.

Les Monges Franciscanes, venien a Gelida a precs del Rector Josep Perera, amb la tasca de corregir la manca d'instrucció de les noies de la vila, i començaren les classes el dia dos de gener de 1888, dos anys després, durant la Festa Major del 1890, fou beneïda la primera pedra del Col•legi i capella pública de la Immaculada , advocació que em confirmaven des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )

L’edifici de propietat municipal acull actualment el CIC (Centre d’Iniciatives Culturals) de Gelida.

CAN VALLS - ESCOLES VELLES. GELIDA. EL PENEDÈS SOBIRÀ. BARCELONA

No trobava el millor angle per retratar aquesta gran casa quadrangular, de coberta plana de terrat, de planta amb voltes i dos pisos, que aixecava l’any 1891 sota la direcció tècnica del mestre d’obres Joan Pascual i Batlle, per encàrrec de la família Valls.

De la descripció tècnica reproduïm ; la planta principal, presenta una tribuna afegida en època modernista, de cinc cares i escalinates a la part posterior. L'interior ofereix grans espais il•luminats.

A la II República Española , la casa es convertí en escola nacional i aleshores s'alterà tota l'antiga distribució interior.

Cal destacar les restes del gran jardí que l'envolta, al garatge -avui convertit en vivenda del masover- i la cova d'invenció fantàstica, avui aparedada.

Una campanya popular en va evitar l'enderrocament l'any 1977.

Queia com un sac damunt l’espai dedicat a Parking i tenia ocasió de comprovar que els caps de setmana Gelida no disposa de servei mèdic, sortosament m’atenien a la Clínica Veterinària Cap i Cua.

Com és possible que una població que tenia 7.123 habitants a darreries de l’any 2013, i que rep una important afluència turística, pateixi aquesta gravíssima mancança ?

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DEL COLLELL. SANT FERRIOL. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Ingrid Garcia Briera‎ retratava la façana d’aquest santuari que es troba en el veïnat del Torn, a 14 quilòmetres de Banyoles i a 4 quilòmetres de Mieres.

La seva tradició diu que el segle VIII, el Baró de Cartellà va donar una gran part de la seva propietat per edificar una petita capella dedicada a la Verge, arran d’una promesa pel guariment del seu fill després d’una greu malaltia. Aquest fill, després, va fundar un monestir benedictí del qual va ser prior. Tot aquesta tradició no té fonament en cap document. Així el document més antic que en parla data del 1198.

El segle XV el temple quedà interdit a causa, sembla, d’un crim que s’hi va cometre. Aquest interdit durà uns 20 o 25 anys. Fins i tot es va utilitzar les seves dependències per quadres. El 1483 es va tornar a revifar la devoció en aquest temple degut a l’aparició de la Mare de Déu a Miquel Noguer, veí del Torn. Segons Constants: “Era cap al tard, i aquest anava a tocar, com de costum, l’oració del perdó, quan la porta barrada s’obrí de pinta en ample i aparegué davant seu una Donzella amb vestits blancs que, entre plors i grans laments, li féu la triple comenda de treure l’entredit, la penitència del poble i l’endegar processons i romiatges cap al seu santuari”.

Les visites a aquest santuari són nombroses i importants. El propi rei Ferran el Catòlic hi va anar acompanyat dels seus fills, i Carles V, Felip II i Felip III li van concedir diversos privilegis. Molts papes, des d’Innocenci VIII fins a Pius XI, van concedir regalies espirituals al santuari. Degut a la seva popularitat es van fer nombroses remodelacions. El 1578 es va ampliar i es va construir una hostatgeria i un petit hospital per als peregrins malalts. El 1670 es va ampliar l’interior del santuari amb diversos altars. Inclús hi havia, al recinte, una carnisseria i una ferreteria. A finals del segle XV es va crear la confraria de la Immaculada Concepció. El 1589 la del Roser i el 1612 la del Santíssim Nom de Jesús. Durant tres segles la seva reputació no va parar de créixer. Però el 1785 va començar la seva decadència per problemes en la seva administració. El 1806 els bens del Collell van ser venuts a causa de la desamortització.

L’any 1852, el bisbe Florenci Llorente, va inaugurar un col•legi per a nois pobres per tal de preparar-los alhora per la carrera eclesiàstica.

El 1915 comencen els treballs del temple actual, obra de l’arquitecte Josep Ramon, inaugurat el 1949. Aquest es va consagrar el 1952 i el 25 d’octubre del 1953 es va fer la coronació canònica de la Verge.

La guerra del 1936 va ser desastrosa per aquest santuari ja que fins el 1939 es va convertir en presó. Poc abans d’acabar la guerra es van afusellar molts dels presoners religiosos o laics. Una creu rememora aquells fets.

El 1942 va deixar de ser seminari i es va convertir en un centre docent regentat pels capellans diocesans que impartien classes junt amb professors seglars.

A partir dels anys 90 va anar davallant l’assistència d’alumnes fins que l’any 1998 es va decidir el seu tancament. Actualment S’ha convertit en una casa de colònies on l’estiu s’hi organitzen campus d’esports. També hi ha un restaurant i s’hi celebren casaments.

La imatge de Santa Maria del Collell és d’estil romànic del segle XII i ha aconseguit arribar fins els nostres dies. La podem veure en una fotografia del Jaume Catalan, presidint el cambril del santuari nou. És una talla de fusta acolorida de roig i blau. Posta el Fill a la falda, i té la mà dreta en acció de beneir i amb l’esquerra aferma un llibre.

Hi ha una edició dels goigs anomenada “Goigs a llaor de Nostra Dona Santa Maria del Collell” i diu:

“Han passat generacions
i la vall és la mateixa;
els pobles, les quatre fonts,
els pradells, els camps de xeixa
i els màrgens, i l’ocell,
l’hostalot i la porxada:
Verge Santa del Collell,
empareu nostra contrada”

Una altre edició, del 1953, diu:

“Sembradora de boneses,
guarniu nostres pits d’amor!
Deu-nos a beure tendreses
en la font de vostre cor.
feu tranquil•la nostra mort
quan l’hora ens sia arribada.
Assistiu-nos, gran Senyora
del Collell intitulada!”