MAS ROMANÍ, FONT-RUBÍ. EL PENEDES SOBIRÀ

Tornava al nucli dels Pujols al terme de Font-Rubi, em calia retratar de nou el Mas Romaní, desconec les raons, però en una primera visita, la meva Canon un cop feta la fotografia- tenia un número assignat - no em permetia accedir-hi, potser és un problema de la targeta, en tot cas, no estic gaire content de Canon i els seus productes.

Del lloc trobava únicament :

Masia de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a dues aigües i torratxa central amb coberta de pavelló. Gran galeria d'arcades de mig punt a l'ala lateral i posterior. Façana de composició simètrica amb balcons al pis i coronament. Casa dels masovers adossada. Jardí davanter i passeig de xiprers i rosers.

Edifici molt emblemàtic de primers de Segle XIX.

Dintre la finca s’hi troben les fonts de Mas Romaní i del Rascle

A ressaltar de la Masia Mas Romaní. Estil : Eclecticisme ; Època, segle XIX

De qui va fer l’edifici enlloc ni un mot, ni dels propietaris en aquella època.

La fundació del Celler, Mas Romaní S.A, es de l’any 1971, i trobava un enllaç al que m’adreçaré per demanar informació.

Com una clàusula d’estil, en totes les cròniques que tinguin relació amb aquestes terres, ens cal reiterar una vegada i altra : que el Penedès ha de prendre consciència dels seus valuosos actius patrimonials històrics i artístics.

Son certament un país petit, però no pas en qüestions d’art i/o cultura, només demogràficament.

SANT ROMÀ DE LA CLUSA. CASTELL DE L'ARENY. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens expliquen la seva visita per les terres del Berguedà sobirà, en aquesta ocasió fins  al lloc de la Clusa, i la seva església dedicada a Sant Romà.

El diccionari en relació al mot  clusa,  té varies definicions ,  en aquest cas n’ hem preferit dues que corresponen: 1. Vall disposada transversalment a la direcció de les capes d’un terreny i l’altre: 2. Pas estret fortificat entre muntanyes. La primera per la direcció de les capes de la muntanya i la segona a l’observar la masia cal Comellas que sembla una casa forta per controlar el pas per la vall.

Per arribar-hi abans de sortir de Vilada, en direcció a Borredà, hi ha una bifurcació a mà esquerra amb l’ indicació de cal Xocolater, una CTR preciosa, i Sant Romà de la Clusa. Nosaltres seguirem una pista de terra un xic accidentada i revoltada (millor en 4X4) que ens permet travessa el congost d’impressionant davallada (Pas d’Escalell penjat sobre profunds precipicis solcats per la riera de la Clusa) i arribar fins a l’església de Sant Romà de la Clusa, refugi i casa de colònies. Proper hi ha també el molí de la Clusa un dels més septentrionals construït a finals del segle XVII o principis del XVIII i que va funcionar fins després de la Guerra Civil

Antigament era un petit poble i parròquia, actualment pertany al municipi de castell de l’Areny. El topònim de la Clusa es esmentat en l’AC de Sant Llorenç prop de Bagà l’any 983. El monestir posseïa en aquest lloc dos masos i les seves terres ( Et in ipsa Clusa masos .II. cum suas terras).

Apareix esmentada com una de les esglésies que formaven part del bisbal d’Urgell en l’ACCU document amb data aprox. de finals del segle X o inicis  del XI. L’església consta com parròquia en la visita l’any 1312 del prefecte del Seu d’Urgell.

L’any 1336 Pere de Fonollet vescomte d’Illa en nom de la seva muller Marquesa, senyora de la Portella i Lluçà cedeix als homes de la parròquia tot el bosc conegut amb el nom de la Clusa.

la retratava Francesc Blasi i Vallespinosa (Valls, Alt Camp, 23 de gener de 1875 - Barcelona, 1 d'abril de 1949) entre 1919 i 1938

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/id/19061/rec/1948

L’església és d’una sola nau coberta amb volta de canó sense arcs torals de reforç, lleugerament apuntada i de poca alçaria. La nau és rematada amb un absis semicircular de dimensions més petites, orientat a llevant amb una finestra. La porta d’entrada situada al mur del sud és amb arc de mig punt adovellat i en la mateixa paret hi ha també una finestra. A ponent s’alça el campanar d’espadanya de dos ulls. La coberta a dos aigües és de teula àrab a la nau i teula romana a l’absis. Va ser restaurada entre els a. 1963 i 1965. Hi havia una bella imatge de majestat vestida i policromada destruïda l’a. 1936.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/3131

https://algunsgoigs.blogspot.com/2021/11/goigs-sant-roma-la-clusa-castell-de.html

I aquí transcric el poema que hi ha a una placa al costat de la porta d’entrada i que diu així.

CANÇÓ DE SANT ROMÀ.

Al vell fossar

de Sant Romà

beneíem la terra,

beneíem el pa.

Els morts, llavor de vida,

En terra dormen esperant demà.

Ai el goig que venia

Ai el goig que se’n va!

Al vell fossar

 de Sant Romà,

si l’amor fa rotllana,

ja la boira es desfà.

Sota la terra pia

comparteixen els morts un mateix pa.

Ai l’amor que venia

Ai l’amor que se’n va!

Al vell fossar

De Sant Romà

Pomellet de centfulles

que el cor en guarirà.

Si la mort em prenia

No voldria altre indret per reposar.

Ai la mort que venia

Ai la mort que se’n va

Jordi Enjuanes- Mas.

La pista continua i ens hauria portat a Sant Julià de Cerdanyola o a Falgars si la presencia de neu i possiblement glaç en la part superior no ens hagués fet retrocedir el camí. Com sempre ens hem dit amb optimisme: Tornàrem un altre dia.

El 30.5.2024 s’aprovava l’amnistia, els “ caïnites “, ho tenen clar SI al narcotràfic, SI al tràfic de persones, SI a la corrupció, NO  als drets de les dones, NO al drets de les minories, NO a l’amnistia, NO a la democràcia,.. NO,NO,NO,...

Que Romà i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels berguedans  ,  aranesos  , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

MALSON. El pistolerisme

El  significat que vull donar al mot que encapçala el text és el que trobareu a l’entrada número 1 del diccionari català - valencià -balear :  Son intranquil, amb sensació d'opressió al cor i amb somnis angoixosos.

Em fitxava em  moltes imatges de la ‘vaga general’, hi veia màquines de retratar tecnològicament molt avençades; sembla que s’està fent – ara des d’organitzacions que res tenen a veure amb els governs – un banc de dades i imatges dels que treballen en la repressió de les llibertats.

En tot cas a nivell de carrer, en un i altre bàndol, hi ha únicament la ‘ classe de tropa’; els/les responsables,  cada cop hi ha més dones, malgrat el manteniment ex lege  de la vella concepció romana que defensa la seva manca de qualitats físiques i psíquiques - l'anomenada imbecilitas sexus o fragilitas -, son prou coneguts i reconeguts.

Estem devaluant tot els ‘actius’, també la vida mateixa :

http://relatsencatala.cat/relat/un-problema-de-300/125778 

 

Avui accedir a l’adquisició d’armes és fàcil i senzill, si ho afegim a  les retallades a l’esquinça’t  sistema de protecció social, que havíem aconseguit a Catalunya – amb  notable retard vers la resta d’Espanya, atesa la nostra condició de poble esclau - ; a  les imatges de violència – aparentment gratuïta -  en la jornada de vaga general, tot plegat, va anar  a dormir amb nosaltres, tant amb els que encara estan actius laboralment, com als que el sistema ha fet fora del món del treball, i/o les persones jubilades que veiem com ens laminen la prestació que hem pagat al llarg de més de quaranta anys de feina. 

Em despertava el so inconfusible d’un tret, i la sensació d’haver assistit a una ‘ execució’ pròpia del pistolerisme que es va generalitzar entre el 1919 i el 1923 a l'Estat Espanyol.

No recordo – ni vull intentar-ho – quin dels bàndols feia el paper de víctima, i quin el de botxí.  

Dissortadament tenim una ‘ especial habilitat ‘ per anar endarrere com els crancs. 

ESPINALBET. CASTELLAR DEL RIU. EL BERGUEDÀ

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens expliquen la seva visita a aquest interessant indret del Berguedà, quin topònim acabat amb ET, tindria el mateix significat que Espinabell, indicant però en aquest cas el sufix, una major importància i/o dimensió.

Pujant per la carretera del santuari de Queralt cal agafar la cruïlla que porta fins els Rasos de Peguera. A uns cinc km. trobem un trencall a mà dreta que, per una carretera cimentada, passa per una sèrie de cases i una font força coneguda pels berguedans, ens porta fins el conjunt format pel castell i l’església de Sant Vicenç d’Espinalbet que juntament amb les quatre cases properes forma el nucli del petit poblat. Són cases esparses disposades en replans al vessant de la muntanya. També proper a l’església hi ha un antic cementiri.

Al 831 (o 839) el lloc d’Espinalbet figura a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell.

L’església de campanar quadrat correspon a les obres fetes al segle XVIII i forma conjunt amb l’edifici anomenat la Rectoria. Les proporcions d’aquest edifici, les restes de muralles i la seva proximitat a la esplanada voltada de carreus i mirant a llevant, dona peu per creure que és l’antic castell propietat de Guillem de Berguedà. Possiblement es tractava d’una torre de defensa que controlava el sector de Castellar del Riu i l’edifici annex. També podem creure que gran part de les seves pedres han servit per edificar o reformar l’església i altres edificacions.

Guillem de Berguedà en el seu testament de 25 d’abril de 1187 deixa al seu germà Berenguer en altres:”et kastrum de Espinalbeto icum illorem pertinenciiis” i reconeix tenir-lo en feu del rei d’Aragó. No hi ha més dades però segons opinió de Martí de Riquer aquest edifici són les restes del castell del trobador.

L’església, segons dades d’CR. perquè no hem pogut accedir-hi, és d’elements barrocs i neoclàssics feta a finals del segle XVII i/o inicis del segle XVIII en substitució de l’anterior també dedicada a Sant Vicenç. És de construcció senzilla d’una sola nau, presbiteri quadrat i capelles laterals. El parament és de pedres sense treballar disposades en filades i unides amb morter. Les cantonades són ben escairades i fetes en pedres de mida gran.

La trobem documentada a segle XII quan la família vescomtal del Berguedà hi cobrava els delmes. Fou església parroquial durant l’època medieval segon ho confirma la visita al deganat de Berga l’any 1312.

Actualment es realitzen unes obres de reforma de la Rectoria.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

ERMITA DEL FENERS i MARE DE DÉU RELIQUIARI. ARGOLELL. L’URGELL SOBIRÀ

L’Enric Sànchez-Cid ens envia una deliciosa crònica en la que ens explica el viatge que el va porta fins a les terres del l’Urgell sobirà, i concretament a la població d’Argolell, del topònim d’aquest indret trobem dos possibles explicacions :

ARGO f. (Alg.), per aigua. FON.: áɾgu (Alguer, ap. ALC, c. 36). Ell és el reflex del sufix llatí .Ellus, que tenia la funció de crear diminutius. Estaríem davant d’un topònim descriptiu .

ARGOLELL topon. Llogaret agregat al municipi de Civís (comarca de la Seu d'U.).
ETIM.: pre-romana segons W. Meyer-Lübke Noms lloch Urg. 4.

Seguint la carretera de La Seu d’Urgell a Andorra, poc abans d’arribar a la frontera i a l’esquerra, surt el vial que travessa la Valira i, bifurcant-se, mena a Argolell, per la carretera de la dreta, i per la de l'esquerra a Asnurri i Ars.

Un cop s'ha arribat al poble d’Argolell es surt per un camí cap a tramuntana i a 1 km. es troba la capella del Fener dins d’un camp. És una construcció de planta rectangular coberta amb encavallades de fusta i un absis semicircular a llevant amb volta de quart d’esfera

La imatge de la Mare de Déu i de l’Infant va ser trobada per un pastor en un faner (terreny on l’aigua aflora sense veure’s un punt concret per on ho faci), prop del veïnat i la va traslladar a l’església parroquial. Va estar-hi fins els avalots del 1936, que va poder ser salvada portant-la a Sant Julià de Lòria (Andorra). Al final de la guerra i retornar-la, es van trobar que l’ermita no reunia les condicions per sojornar-la i decidiren guardar-la a casa d’un veí.

La Mare de Déu del Fener, de finals del segle XII o principis del segle XIII, es presenta assentada en un tron escambell de quatre muntants de secció quadrada rematats per pinyes quadrades, punxegudes i llises. Duu corona amb decoració pintada simulant pedres precioses i en els quatre punts cardinals apareix la flor de lis. En la part posterior de la imatge apareix un esvoranc tancat per una tapadora en que la frontissa està feta de teixit i guix: era el lloc on s’hi guardaven relíquies, sobre tot del pessebre o de la Vera Creu.

L'ús de practicar a les estàtues una cavitat (marededéus de Vinçà, de Formiguera, d'Espirà de Conflent, d'Ur, la nº 67 del MFM, aquesta de Faner-Argolell, etc.), existia des de l'època preromànica. La de Santa Foy de Conques (prop de Tolosa de Llenguadoc), a l’entorn de l’any 1000, contenia el cap d'un màrtir... Fins els darrers anys del segle XV no es va acabar aquest costum.

Les imatges reliquiari van ser la primera motivació per realitzat imatges exemptes de la Mare de Déu on es guardaven les seves relíquies: sembla ser que a l’any 959 el bisbe de Clermont-Ferrand fou el primer que se li va ocorre aquesta solució. En els llocs on les deesses romanes havien tingut més arrelament en temps reculats, les imatges relíquies de la Mare de Déu varen tenir una presència substitutiva d’aquelles deesses desplaçades pel cristianisme, barrejant-lo amb l’idolatria, a tal punt s’arribà que dins d’algunes imatges cristianes s'introduïen ídols adorats pel poble.

Aquesta Mare de Déu de Feners, amb la mà dreta deuria prémer un objecte (qualsevol dels atributs simbòlics que caracteritzen la iconografia mariana del romànic: flor, fruit, pom, ceptre, vareta...) i amb l’esquerra manté al Fill per l’espatlla i assegut a la cama esquerra de la Mare, porta corona llisa emmerlatada i, amb la mà dreta, posada a davant de la Mare, beneeix. Amb la mà esquerra sosté un llibre obert recolzat sobre la cama.

La posició de la mà dreta, beneint, davant de la Mare sembla ser que sigui una de les característiques que es veuen en les imatges del territori del bisbat d'Urgell i, principalment, de les que s'han trobat a les Valls d'Andorra.

SANTA MARIA DE LES ARENES. ORIOL FANTOVA MORA. 9 ANYS

La tarda del dimecres 28 de març de 2012 tenia ocasió de fer una petita excursió amb el més gran dels meus nets, l’Oriol Fantova Mora.

M’enduia les màquines de retratar la ‘vella’ OLYMPUS FE-100 que té alhora , un objectiu magnífic, i un ‘cor’ – sensor - molt delicat, que dona símptomes d’ estar-se acabant . Demanava Uribi et orbe a la firma OLYMPUS que em regalessin una nova màquina, però sembla que el meu missatge no arriba al destinatari adequat. Li deixava a l’Oriol.

Jo m’enduia la Canon 1000-D – de la que no he arribat mai a sentin-me’n tant ‘enamorat’ com de la OLYMPUS - , i quan arribaven a Santa Maria de les Arenes, feien ambdós un seguit de fotografies.

Li calien unes mínimes indicacions a l’Oriol pel que fa a un enquadrament correcte; i el resultat de la seva feina em sorprenia molt agradablement quan tenia ocasió de visionar-lo a l’ordinador de casa.

Ningú aconsegueix que totes les fotografies siguin ‘bones’, tant cert com que hi ha persones, que tot ho troben bé.

Us afegeixo una de les imatges perquè jutgeu vosaltres la seva qualitat, i discerniu si efectivament és una bona fotografia, o una manifestació – del tot lògica altrament – de l’amor d’un avi pel seu net.

coneixercatalunya@gamil.com

MASIA GRABUACH. FONT-RUBÍ. MODERNISME AL PENEDÈS SOBIRÀ

M’aturava davant la façana on destaca el nom Masia Grabuach; Josep Puig i Cadafalch, l’arquitecte modernista, nascut amb Mataró , però amb arrels vallesanes, va rebre l’encàrrec de refer la casa pairal de Grabuach, a Font-rubí, propietat des de la desamortització de Madoz a meitat del segle XIX ,d’en Pau Suriol i Casanoves; aquesta família des de principis del segle XVII , havien estat masovers de les terres dels Senyors de Font-rubí en el Castell de Grabuach.

Únicament podia entreveure una minima part de la façana, que segons llegim ; s'ordena simètricament a banda i banda d'un espai central on trobem una balconada. La decoració és plenament modernista amb les baranes de ferro dels balcons i les finestres, les ceràmiques, a vegades amb la tècnica del picadís, i les vidrieres emplomades de colors amb motius florals o vegetals, realment esplèndides. Adossada a la dreta de la façana podem veure la torre de planta circular feta de totxo vist i amb decoracions de ceràmica vidrada.

El Modernisme uneix la tradició històrica de l’arquitectura-art amb la nova tendència de l’anomenada fins ara enginyeria, que aporta nous materials i una nova concepció de l’espai i de les estructures. El Modernisme és en si mateix contradictori. Per una banda rebutja el món industrial submergint l’edifici en un embolcall de decoració naturalista d’elements florals i atmosfèrics, d’herbeis i d’animalons, que l’envaeix per dins (als sostres, a les escales, als mobles o als arrambadors) i per fora (als panys de façana, a les portes i finestres, als balcons i coronaments). Pel seu característic ambient rural, el Penedès és un marc idoni per al desenvolupament d’aquestes artesanies. I per altra banda, s’introdueix de ple en la industrialització, utilitzant els nous materials, com ara les bigues i jàsseres de ferro, i assajant amb ells unes estructures totalment innovadores; organitzant l’espai intern amb un nou criteri de funcionalitat que esdevindrà la primera arquitectura-art moderna.

A principis de segle XX, el desenvolupament econòmic i social del sector vitivinícola lligat al fervor modernista va fer que moltes masies fossin remodelades seguint els patrons d'aquest nou corrent.

Us deixo un enllaç molt interessant : http://www.turismepropbarcelona.cat/pdfs/AltPenedesvinyescat11.pdf

Està en la línia de ‘ posar en valor’ els actius patrimonials històrics i artístics del Penedès.

EL RELLOTGE DE SOL DE CAN NADAL DE LA BOADELLA

M’aturava a Can Nadal de la Boadella, a les envistes del Plà del Penedès; a la pagina web del Celler s’explica que l’any 1941 , tot just superada la contesa bèl•lica, Ramon Nadal i Giró, fundador de NADAL , nascut l’1903 tot just quan a l'Alt Penedès s'estava iniciant la replantació de les vinyes assolades per la fil•loxera, tornava a replantar les vinyes, que li havien estat expropiades per construir un camp d’aviació per les forces aèries republicanes.

De la història d’aquesta nissaga que es remunta a les primeries del segle XVI, en dona fe un pergamí signat pel notari Francesch Berthomeu, datat de l'any 1510, en el que certifica la propietat d'una finca agrícola, a nom de Pere NADAL , situada aleshores en terme de l’actual Torrelavit [ malgrat hi ha constància història, l’any 1853 de la voluntat d’unir ambdós termes, Terrassola i Lavit, no fou fins l’any 1920 en que la fusió es dugué a a la pràctica, assolint per consens el nom de Torre-Lavit ].

El rellotge de sol, recull i resumeix el procedir exemplar d’aquesta casa.

DEL SOL QUAN PASSA MÉS ALT

I DE RAÏM CUIDA’T COM CAL

EN FEM EL XAMPANY /CAVA NADAL

Ens complau llegir encara : A l'Heretat NADAL mai no s'ha deixat de conrear la vinya i elaborar vi, ...

Que per molts segles.

SANTA PERPETUA, EN TERME DE SANTA CECILIA DE VOLTREGÀ. OSONA. CATALUNYA

Visitava Santa Cecilia de Voltregà, 9 km 2 , dins d’aquest petit terme es troba l’ermita de Santa Perpetua,coneguda també com de Vespella. El camí d’accés supera en menys de dos quilometres el desnivell entre la plana 522,3 metres i els 790 del turó on s’aixeca l’esglesiola dedicada a la màrtir.

Quan assolia el cim trobava un grup de persones que feinejaven per mantenir l’edifici. Això em permetia accedir a l’interior on observava la imatge gòtica de la santa,

el exvots que pengen de la paret,

i m’obsequiaven amb un exemplar dels goigs.

La Irene Tironi Laporte havia visitat Santa Perpetua des de Sant Bartomeu de Grau, i n’havia fet una excel•lent i documentada crònica.

Els comentava que a http://www.rostoll.cat/obaga/ podien recavar informació, i fins ajuda, en la tasca de recuperar la música dels Goigs.

Amb el temps just per tornar al Vallès Occidental m’acomiadava de la Fina Vila, i de la resta de persones que generosament esmerçaven el seu temps, fent tasques d’arranjament d’aquesta petita església, situada en un dels miradors naturals de la comarca d’Osona.

M’agradarà tenir noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com de com evolucionen els projectes vinculats a Santa Perpetua.

EL MARQUET DE LES ROQUES. SANT LLORENÇ SAVALL. EL VALLÈS SOBIRÀ

L’edifici, i fins l’indret mateix ens evoquen la memòria de Joan Oliver i Sallarès, ‘Pere Quart’, gràcies a la tecnologia digital, juntament amb la imatge fotogràfica, us puc deixar un enllaç amb la pàgina que Endrets ‘ Geografia literària dels Països catalans’, ha confegit posant en relació els creadors i els llocs que els inspiraren.

Ha plogut molt d’ençà que s’escrivien les paraules que podreu llegir – i àdhuc escoltar -, i dissortadament ni a favor de la casa - que avui pertany a la Diputació de Barcelona, que ha esdevingut ‘de facto’ el major propietari feudal de Catalunya -, ni del País, que torna a situar-se en un atzucac.

Joan Oliver i Sallarès – i moltes més persones - havien de marxar fora de Catalunya per salvar la seva vida; tornaven anys més tard amb la vida desfeta, amb l’únic desig ja de ‘morir a casa’.

La remor política ens porta a pensar que no hi haurà més ‘ corrandes d’exili’, i que s’acomplirà per a molts el desig de ‘morir a casa’. Voldria equivocar-me.

SANT SALVADOR DE SANT JUST JOVAL. OLIUS. EL SOLSONÈS. CATALUNYA

Quan creuàvem la urbanització denominada del Pi de Sant Just, prop ja de Solsona, ens cridava l’atenció un rètol : Sant Just de Joval. El topònim etimològicament es un derivat de jou; trobem també a l’entrada del Diccionari Català – València – Balear, de l’ Institut d’Estudis catalans; Llindar de fusta (Pont de S., Sort, Senterada); cast. dintel.

El lloc pertany al terme d'Olius, aquí hi ha la casa del comú i des del 1954 l'església parroquial ‘nova’, que serveix les masies del sector i la nova urbanització.

Ens arribàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, fins l'antiga església de Sant Just de Joval, situada prop d’un fossar , surt esmentada l’any 1079, en l’acta de Consagració de sant Esteve d’Olius, de la que dependrà com a sufragània fins al començament del segle XX. Llegim que ara resta sense culte.

El nom d'aquesta església, es deu a la seva proximitat a l'antiquíssima masia de Joval, a l'extrem SE del terme, al límit amb el de Clariana. De fet, el terme d'Olius inclou solament una part de l'àmbit de l'antiga parròquia, l'altra part correspon al terme de Clariana de Cardener.
L’església ha estat objecte de restauració, s’han eliminat afegits, com podeu veure en aquest enllaç :
https://sites.google.com/site/fototecasolsones/home/fotos-antigues/olius/el-pi-de-sant-just-1/fitxes/sant-salvador-de-sant-just-joval

Ens cridava l’atenció l’escala exterior d’accés al campanar sense campanes.

Us deixem un enllaç al POUM d’Olius on trobareu més informació d’aquesta esglesiola.
http://olius.ddl.net/fotos/olius/poum/Cataleg_de_proteccions.pdf

L'església primitivament estigué sota l'advocació de Sant Just però en difondre's la devoció a Sant Salvador, aquesta advocació va suplantar la del inicial titular.

La substitució va venir facilitada per la coincidència de que Sant Just i Sant Salvador se celebren el mateix dia, el 6 d'agost. Val a dir, però, que al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya hi apareix amb el topònim de Sant Just de Joval.

La festa major de Sant Just se celebra el diumenge següent de sant Salvador.

HEM PUJAT AL CIM DEL PLA DE BAGUET. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Crònica de la sortida del 16 març del present any de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur.

No és normal en aquestes narracions posar el dia però en aquest cas he volgut fer una excepció i posar la data a causa del canvi climàtic sofert en els darrers dies. Hem passat de quatre mesos de sequera a iniciar la primavera, un dimecres pràcticament només un dia, que va deixar el nostre petit país curull de pluja i neu. Benaurats els dies de pluja i neu, sempre que no faci cap mal!

El dia de la nostra petita sortida era una dia solejat i formós. La temperatura era agradable i tret que el verd dels prats era canviat pel color groguenc de l’herba marcida ens invitava a passejar i gaudir de la panoràmica.

Vam seguir la carretera de la Pobla de Lillet a La Molina, passant per la cruïlla que porta a Castellar de n’Hug fins el coll de la Creueta( aprox. 1952 m.)  En aquests punt vam deixar el cotxe i vam seguir a peu per una pista de terra ampla i en bon estat, barrada als vehicles per la tanca dels forestals i ramaders. Senzillament era la pista que d’haver-la seguida ens hagués portat als peus del Puigllançada.

En sortir del cotxe ja va haver el primer avís, una ratxa de vent ens va saludar no gaire amablement. Un xic arraulits pel fred vam aprofitar la protecció de la carrosseria del vehicle per enfundar-nos els polars i altra roba. Lamentablement, confiats que som, van deixar a casa alguna peça de roba que no ens hauria fet cap nosa. 

I vam començar la nostra breu singladura. Senzillament es tractava d’arribar a dalt del cim del Pla de Baguet (una cinquantena de m. de desnivell i admirar els paisatges de la Cerdanya). Només estirar un xic les cames i practicar una estona el saludable esport de caminar. Segurament allò que Déu o l’evolució de l’espècie, segons Darwin, ens va dotar: dues cames per fer camí damunt la terra d’aquest món.

La primera revolta del camí ens porta a un tancat ramader i una gran bassa artificial. Com la muntanya se’ns mostrava tan propera van seguir una estona més caminant per la pista fins la propera revolta. Aleshores per un viarany entre les dues muntanyes vam pujar fins arribar al coll. Pel prat d’herba seca i tova  entre els dos cims ens vam apropar al cim de la muntanya on hi ha un refugi de pedres. Només una pedra per seient i un petit mur per protegir-nos del vent. El vent fred seguia bufant i malgrat la fantàstica visió de la Cerdanya, l’estació de La Molina i el Pla d’Anyella, a vista de ocell, no ens vam aturar gaire estona. El Pirineu era omnipresent davant nostre amb els seus cims empolsinats de neu.

Caminant per la petita vall ens vam arribar a l’altre cim de la petita elevació de terreny on ens esperava una meravellosa panoràmica damunt les terres del Berguedà. El Pedraforca, la serra de Catllaràs i el Moixeró eren visibles des del nostre mirador enlairat. Les fondalades pròximes s’esmunyien cap a Castellar de n’Hug.

En baixar ens vam trobar un pilar fet de pedres com un gegantesca fita que no he pogut esbrinar que és però, si algú m’ho sap dir li agrairé enormement.

Una excursió suau, fàcil però el vent i la temperatura ens la va convertir en un record no massa agradable. Però amb ganes de tornar-hi i avançar un xic més de camí. 

Fotografia: Rosa Planell Grau.

Text: Miquel Pujol Mur.

Vae victis

En venia al cap aquesta expressió en veure el que des del PP es qualifica de ‘deriva sobiranista’ , els catalans demanen senzillament que la quantitat de diners que des de 1714 satisfan en concepte d’alcabala o paria, per garantir – relativament – la indemnitat de les seves vides i hisendes.

L’expressió en la llengua llatina significa «Ai, dels vençuts», i s’empra per evidenciar que en aquelles relacions en que les parts no son iguals – cas d’Espanya i Catalunya - el compliment dels acords depèn SEMPRE i ÚNICAMENT de la voluntat del més poderós. Recordeu l’ impagament dels milions deguts en època socialista – i que possiblement el PP, no pagarà tampoc - . Uns i altres son plenament conscients que això es tradueix en patiment i àdhuc la mort de persones. No cal que us digui que tractant-se de ‘persones catalanes- el tema els rellisca moltíssim.

Amb tota urgència ens cal un ‘ primo de zumosol’ que ens faci costat; només Alemanya està actualment en posició de fer aquest paper, i no tinc gens clara la seva voluntat d’acceptar aquest rol. En el període 1936-1939 es van apuntar al carro espanyol.

En tot cas recomanaria al Rei Artur que s’asseguri de tenir assentats a la Taula Rodona, autèntics i veritables Cavallers, compromesos amb la causa catalana fins a la mort.

TORRE MALLA. PARETS DEL VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

El topònim Malla té com un dels significats possibles la seva procedència de la llengua àrab al-màdar al-ulya ‘ indret enlairat’; li escau certament quan t’hi apropes des de Parets del Vallès Oriental.

Està situat a menys d’un quilometra del darrer carrer urbanitzat, i escassament a un trentena de metres de la casa, hi ha el safareig. L’aigua prové del pou de la Torre d’en Malla.

Es defensa un origen romà tant de la casa, com del safareig; dissortadament però, l’any 1706 – se’ns ha passat celebrar-ho com cal - l'exèrcit de Felip V – amb l’ànim clar de ‘dessolar la terra ‘ - va cremar l'església parroquial i l'arxiu de Parets; entre altres raons malauradament, això ens serveix per justificar el desconeixem que tenim respecte d’una bona part de la nostra història.

Tenim força documentada la voluntat – la mala voluntat - del franquisme d’eliminar les millors terres de conreu de Catalunya , urbanitzant-les per acollir ‘l’exèrcit de reserva’ que alhora que acontentaria als capitalistes, suposaria un cop mortal a la llengua i la cultura de Catalunya. Curiosament empraria models urbanístics que malgrat el seu origen madrileny, on millor s’havien acollit era als territoris soviètics, parlem de la ‘ciutat linial’ d’ Arturo Soria y Mata - que amb totes les mancances que us podeu imaginar - creixerà entre altres llocs a les ribes del Tenes.

De la torre trobem : Edifici de planta quadrangular amb dues torres de defensa avançades, dos portals dovellats, una finestra gòtica biforada, un rellotge de sol, i en el cos central un medalló amb unes imatges que ens evoquen als àngels foragitant Adam i Eva del paradís.

Agrairem – si la sabeu – l’explicació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'edificació actual, per la seva estructura, correspon a l'època gòtica.

La casa ha estat restaurada i és el centre d’una explotació agrícola. En aquest enllaç trobareu més informació : http://www.torremalla.com/historia

La torre de Malla, presideix l'espai natural més important de Parets, dins l'àmbit de Gallecs.

ITACA ; NO HI HAURÀ DONCS MÉS CORRANDES D’EXILI ?

Sentia de lluny la remor dels convergents en el seu congres :  

Si ataquen la pàtria mia

Jo no penso pas fugir

No vull morir d’enyorança

és lluitant, que vull morir !!!

I recordava, una vegada més, l’obra d’un vallesà universal Joan Oliver i Sallarès ,’ Pere Quart’

En aquest enllaç el sentireu recitant ell mateix la seva obra.

http://www.youtube.com/watch?v=BP9yhXoBwnM

Aquí serà la veu del  Lluic Llach la  que sentireu.

http://www.youtube.com/watch?v=nuO0Vxstnkk

Aquesta publicació està destinada únicament als mitjans digitals, això permet posar-vos enllaços que us faran senzill seguir l’itinerari ‘sentimental’ que us proposo.

El nostre és no cal explicar-t’ho gaire un País Petit.

http://www.youtube.com/watch?v=fe9glUwA79M

I, dissortadament avui els que vivim en les terres que van veure néixer, fugir,  i tornar – viu – al Joan Oliver i Sallarès ,’ Pere Quart’, d’aquesta comarca no podem dir ja :

Que com el Vallès

No hi ha res !

Davant de la superpoblació – no posarem noms de lloc ja que no son els que hi viuen els culpables - , ens cal admetre a contracor :

Que avui el Vallès

No val res !!!!

Els feixistes no van venir tots de l’espanyes, molts ja vivien entre nosaltres, i encara  ho estan a dia d’avui.

ESGLÉSIA ROMÀNICA DE SANT ESTEVE DE VINYOLES. LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA .CATALUNYA

Superava ‘l’església nova’ i continuava turó amunt fins arribar a la petitíssima plaça que dona accés a la l’església romànica de Sant Esteve que limita amb l’abisme pel altres dos costats.

Apareix citada l'any 957 en una venda de béns situats al castell d'Orís, a la vila de Vinyoles. La funció parroquial d'aquesta església no es documenta fins el 1060, i no la mantindrà fins ‘l’entrada en servei de la nova’; actualment amb la fortíssima davallada d’assistents als oficis religiosos, potser caldria replantejar-s’ho, oi ?. Si més no, com en el cas de Sant Miquel de Terradelles, atenen a les condicions climatològiques, una faria servei els mesos de fred, i l’altra els mesos de calor.

El temple primitiu fou renovat i entorn el 1106 es consagrà la nova església, que tenia a més de l'absis central, dedicat a Sant Esteve, dos altars laterals sota les advocacions de Santa Maria i Sant Jaume, segons un document de l'any 1174.

Els anys 1619 i 1685 es construïren sengles capelles laterals, i més tard, l'any 1892, Josep Galzeran erigí una rotonda com a capella del Santíssim que deformà l'aspecte estètic de l'edifici.

L'any 1936 fou aterrat un campanar de torre que s'erigia sobre el mur de ponent, obra segurament del segle XVII i posteriorment retocat, que devia ésser construït quan fou canviada la porta primitiva, al mateix temps que era modificat el cimbori, on hi hagué possiblement el campanar primitiu. Aquestes obres eren possibles en una bona part gràcies a la col•laboració de la noble casa de Conanglell, l'escut de la qual hom féu gravar en una de les parets del presbiteri.

L'església romànica de Sant Esteve, ha estat motiu de restauració pels "Amics de Verdaguer", en record a l'exercici del ministeri sacerdotal que Mossèn Cinto Verdaguer exercí en aquesta parròquia, on fou vicari entre els anys 1871 i 1873. L'edifici ha estat dignificat i s'ha suprimit l' esmentada capella del Santíssim, bé que s'han conservat les capelles construïdes el segle XVII.

Pel que fa a la descripció tècnica l’edifici forma part del Mapa de Patrimoni Cultural de les Masies de Voltregà :

http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08117

Edifici d'una nau encapçalada a l'est per un absis semicircular, que és precedit per un presbiteri curt, assenyalat per un parell de fornícules, una per banda, obertes al gruix del mur. Presenta coberta a dues vessants de teula aràbiga. La nau és coberta amb una volta de canó, de perfil apuntat i reforçada per dos arcs torals, també apuntats, que la divideixen en tres trams, dels quals el més proper a l'absis és cobert amb una volta de canó, de mig punt. Aquesta té en la seva base quatre trompes i dos arcs que l'escurcen, en una solució que sembla pensada per a construir-hi una cúpula sobre trompes, que no s'arribà a realitzar. La porta s'obre a la façana oest, on també hi ha un òcul que, juntament amb unes finestres de doble esqueixada, situades a l'absis i a la nau, i un petit òcul que s'obre en el tram de la volta transversal, constitueixen la il•luminació del temple.

Exteriorment l'absis apareix ornamentat amb un fris d'arcuacions llombardes, dividit en dues sèries de nou arcs i una central de sis, per dues lesenes. L'església fou reformada en època barroca amb la construcció de capelles als murs nord i sud. L'aparell és de petits carreus irregulars, simplement escairats, lligats amb morter de calç i ciment, disposats en filades uniformes i irregulars. En les ampliacions de la nau l'aparell és molt irregular, sense formar filades, i amb les cantoneres de carreus ben tallats.

Us deixo uns enllaços molt interessants :

http://www.endrets.cat/text/1398/mossen-galceran-l-acompanya-a-dalt-juan-sebastia.html
http://www.endrets.cat/indret/147/llorer-de-vinyoles-d-oris-masies-de-voltrega.html
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=1710
http://relatsencatala.cat/relat/esglesia-nova-de-sant-esteve-de-vinyoles-les-masies-de-voltrega-osona-catalunya/1037474

Ah!, i la recomanació de visitar aquesta església i la resta d’edificis monumentals que es troben dins al terme de les Masies de Voltregà.

http://relatsencatala.cat/relat/sant-miquel-dordeig-les-masies-de-voltrega-osona-catalunya/1037328
http://relatsencatala.cat/relat/sant-miquel-de-la-guardia-de-les-masies-de-roda-osona-catalunya/1037323
http://relatsencatala.cat/relat/lemboscada-ermita-de-can-cama-cami-de-vinyoles-a-ordeig-les-masies-de-voltrega-osona-catalunya/1037308
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2012/02/santa-barbara-de-conanglell-les-masies.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/02/santuari-de-nostra-senyora-de-la-gleva.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/02/santuari-de-la-gleva-les-masies-de.html

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE QUADRES. ISÒVOL. LA CERDANYA JUSSANA

Rebia unes magnifiques imatges de la sortida per les terres d’Isòvol, que feien suara el Feliu Añaños i Masllovet i la seva esposa; l’indret fins al 1716 va pertànyer a la vegueria de Cerdanya, i des de llavors fins al 1833, al corregiment de Puigcerdà, excepte en el període 1812-13, en què fou del departament del Segre, francès. D'aleshores ençà és de la província de Girona. Pertany al partit judicial i a la rodalia de Puigcerdà. El terme comprèn els pobles d'Isòvol, All i Olopte, les cases del Raval d'Olopte i el despoblat d'Alf.

Depenen de la parròquia d'All, vora el Segre, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Quadres, del que ens expliquen :

És una església d'una nau, amb absis semicircular, en què conviuen construccions de diferents èpoques. La nau és capiample i resulta curta per l'amplada que té. El parament exterior de les parets és de carreus regulars, ben treballats, de dimensions mitjanes, propi del segle XII, amb una finestra de doble esqueixada i arc monolític al començament de la nau. Aquest tipus de construcció comença sobre un sòcol de dues o tres filades de grans carreus quasi quadrats, possiblement part d'una construcció bastant més antiga, i arriba fins a l'arrencada de la volta de pedra, marcada per una corniseta llisa que corre a tot el volt, aproximadament a un metre sobre el paviment, que indica com amb el temps, ja sigui per les riuades del riu Segre veí o per les arrossegalles del torrent d'All, el nivell dels terrenys circumdants va anar pujant, deixant cada cop més enfonsada l'església, fins que hom optà per aixecar-ne una de nova sobre els murs de la vella. Els carreus del sòcol varen ser posats de manifest per unes excavacions de fa pocs anys.

Això va passar abans del 1698, que és la data gravada a la clau de l'arc de la porta actual. L'església nova la varen fer d'estil barroc amb pilastres, arcs de mig punt, motllures i frisos de gruix, amb volta de maó prim sota encavallades de fusta. És de creure que amb l'experiència del passat el nou temple fou construït amb el pis més elevat que el terra del voltant. Això no obstant, avui en dia cal baixar uns graons per entrar-hi.

L'absis és d'un gran diàmetre i fàbrica més rústega, composta de carreuons desbastats i disposats en filades horitzontals d'altures variables, sense el sòcol de carreus grans, quedant l'ampit d'una i altra arran mateix del terrenys de fora.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2023/01/poema-la-mare-de-deu-de-quadres-isovol.html

El recinte del santuari tenia una portalada ornamentada amb motius escultòrics molt semblants als de la porta de l'església de Ger, que és del 1740. A l'últim quart del segle XX la portalada va ser adquirida per un particular i traslladada a Ventajola.

El santuari era molt freqüentat abans de la construcció de la carretera actual (en època medieval acollia pelegrins i caminants); el 1936 va ser incendiat i d'aleshores ençà restà i sense culte regular; recentment s'hi han portat a terme obres de restauració i s'hi fa un aplec el segon diumenge de setembre.

El Santuari de la Mare de Déu de Quadres, del municipi d'Isòvol, dins la Parròquia d'All, molt malmès  l’any  1936, com a conseqüència de l'alçament armat dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, i les dues imatges de Maria (una de romànica i una de gòtica) foren cremades junt amb els retaules.

https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Girona&ver=1512#tgv

https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Girona&ver=1519#tgv

Que la Marededéu,  i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  kurds,   gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

El tribunal de Justícia de la Unió Europea, identifica als catalans com 'grup objectivament identificable'

https://elmon.cat/politica/tribunals/concepte-minoria-nacional-sentencia-tjue-601654/

El duo de “la calç viva”,  parla de “ minories en extinció “

https://www.elnacional.cat/es/politica/gonzalez-guerra-contra-amnistia-independentistas-chantaje-minorias-extincion_1096992_102.html

Com cantava la Trinca :

https://www.youtube.com/watch?v=Fnlj0Hmj-g0m cantava la Trinca, tranquil, Jordi tranquil  

https://www.youtube.com/watch?v=wQK6HDOoB4k

“a qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia”,