Al llarg del segle XVII s’hi afegí, també, una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser. Sembla que va ser beneïda l’any 1722.
La Capella va agafar molta popularitat, i a la santa Missa del diumenge hi assistien un nombre important de feligresos d’altres masos, aquest fet va fer que la parròquia de Sant Julià se’n ressentís i el bisbe de Barcelona, Bernardo Ximénez de Cascante y Martín (1725 - 1730) hagués de recordar, l’any 1726, a la família Sala que, si continuava aquest costum, solament permetria que assistissin a la capella una persona de cada casa de pagès i que si no es complia aquesta disposició es veuria obligat a retirar el permís de celebració de missa.
La façana de la capella hi havia un escut, on es veia esculpida una mà esquerra que aguantava un ramell de cinc maduixes; escut que quedà complementat amb el nom de SALA
https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/iglesia-del-sanatorio-torrebonica?tmpl=%2Fsystem%2Fapp%2Ftemplates%2Fprint%2F&showPrintDialog=1
L’any 1930 es beneïa la nova capella dedicada aquesta vegada a la Mare de Déu de Montserrat
A Castellar del Vallès, el conflicte entre el rector de l’església de Sant Esteve – ja instal·lada a l’actual ubicació – i la capella de Sant Pere va acabar també al Bisbat.
No li han calgut ajuts externs a l’església catòlica per arribar fins aquest tristíssim present, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada