En ocasió de retratar la capella de Santa Magdalena de la masia Setó, a la parròquia de Sant Climenç, al terme de Pinell des Églises, coincideixo amb la tesis de mossèn Antoni Bach i Riu ( Berga, 1907 + Solsona, 31 d’octubre de 2014) , en el sentit de que evoluciona des del topònim Sator o Sa Tor , amb l’article salat del català anterior a 1714, que s’intentarà eliminar des d’aquella data a sant i fetge, ‘ la torre’; advertia una construcció de pedra seca, amb escales, de la que no se’n diu res al Catàleg de masies, 72 de 113 :
http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20masies%20i%20cases%20rurals.pdf
Havia documentat a la masia de Rexach al terme de d’Olost, a la comarca natural del Lluçanès, el que s’anomena alli, una ‘tina de glans’ : explicava d’aquella que es tracta d'un tina picada a la roca mare, de 3'80 metres de diàmetre interior, envoltada per un mur perimetral de maçoneria de pedra d'1 metre d'alt, coronat amb grans blocs de pedra. A la banda nord-est hi ha una entrada que permetia l'accés a l'interior de la tina.
Des de temps immemorials les masies que tenien rouredes/alzinars , utilitzaven les glans per a engreixar els porcs (a les zones on no hi havia rouredes, desprès de la mal dita ‘conquesta d’Amèrica’ , s'utilitzava sobretot el blat de moro).
Al Lluçanès central, en general, hi ha, i havia encara en èpoques recents en major nombre, grans rouredes/alzinars que permetien collir glans a tothom qui ho volia, amb la condició d'haver de donar la meitat a l'amo de la roureda/alzinar.
Per a conservar les glans, moltes masies tenien la tina, o el pou on hi feien anar aigua, i deixaven allí les glans, mantenint-se tendres i fresques tot l'any.
El pla de la capella de Santa Magdalena està literalment encatifat de glans, això venia a reforçar la meva hipòtesis, que voldria però confirmar amb els propietaris de la casa. Esperem noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.
L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.
El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.
Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada