SABEU QUINA ADVOCAVIÓ TÉ O TENIA LA CAPELLA DE CAN PONSICH A SARRIÀ?. BARCELONA

 

No sabia trobar l’advocació de la capella de  can Ponsich al carrer Domínguez Miralles, 11-19, tampoc imatges del interior,  sou pregats, si en teniu  dades i/o imatges de fer-nos-les arribar a l’email castellardiari@gmail.com

L’arquitecte fou August Font i Carreras (Barcelona, 2 de juny de 1845 - Barcelona, 6 de març de 1924

El darrer propietari fou,  José María de Ponsich y de Sarriera  (  1892-  13, de març de 1982) que  el 1979 la va vendre a l'Ajuntament, que la va rehabilitar el 1984 amb la participació dels arquitectes Esteve Bonell Costa (Bañolas, Gerona; 1942  i Josep M. Gil Guitart (Sabadell, 1950),

Allotja dependències de la Guàrdia Urbana i l’escola de música.

L'annexió “ manu militari “  de Sarrià a Barcelona que  es va formalitzar per Reial Decret el 4 de novembre de 1921,  comportava al ensems  la “ pèrdua “ de valuosa documentació històrica – diria que més que volguda, per les “ autoritats”  furibundament anticatalanes -. I a dia d’avui dissortadament no s’ha fet  res per recuperar-ho, oi?.

Com es deia ja a l'època de l'Ermessenda de Valrà, el llop muda les dents, però no els pensaments.

Elevem a l'Altíssim la  nostra sempiterna  pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!!

 Havia demanat ajuda al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ), i a volta d’email com és bon costum rebia un parell d’imatges :

Capella-oratori Advocació desconeguda

Primera capella

Sense culte

Can Ponsich - Josep Mª de Ponsich i de Castells

Any 1990 era la sala de juntes de la Guardia Urbana de Sarrià

Carrer Dominguez Miralles, 1, al jardí

Autor i data foto: Josep Sansalvador Castellet - 17-II-1990

 

Capella-oratori Advocació desconeguda

Segona capella

Sense culte

Can Ponsich - Josep Mª de Ponsich i de Castells

Any 1990 era els vestuaris de la Guardia Urbana de Sarrià

Carrer Domínguez Miralles, 1, baixos

Autor i data foto: Josep Sansalvador Castellet - 17-II-1990

Dissortadament el món actual celebra la ignorància com a virtut progressista, on el buit informatiu sobre el patrimoni catòlic no és casual, sinó un triomf ideològic que esborra Déu, sants i advocacions al ritme de la indiferència secular

La ignorància ja no és pecat, sinó mèrit en una societat que substitueix el Sant Sopar per pantalles ,  i sacrifica esglésies, capelles i  oratoris per urbanisme depredador, convertint la memòria religiosa en "nosa" prescindible.

Un poble sense memòria és un poble vençut