ESGLÉSIA DE SANTA EULÀLIA D'ASNURRI. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 

El Jordi Vila Juncá exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atès la situació de “ presó comarcal “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, el aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.

M’enviava fotografies de l’església d’Asnurri, advocada  Santa Eulàlia de Mèrida(Mèrida , 290 + Mèrida, 10 desembre 304 ) , al terme de les Valls de Valira.  Em deia un “católico, apostólico y romano”, que la santa era extremenya; hi ha massa persones que pensen que el bon Déu parla castellà en la intimitat, oi?.  

L’havia fotografiat . A.Moras l’any 1983

Hem demanat a Patrimoni Gencat , i a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) ,al Bisbat d’Urgell,..,  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

La Rosa Planell i el Miquel Pujol, l’havien visitat l’any 2011, i en explicaven la seva visita:

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/santa-eulalia-dasnurri-valls-de-valira.html

 Patrimoni Gencat en diu; edifici que originàriament havia estat un temple romànic, i que al llarg dels segles, ha patit grans transformacions.

 

Actualment, es tracta d'una església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera que s'obre a un breu tram preabsidial Aquest, està enlairat respecte de la nau i s'hi accedeix mitjançant tres graons, està connectat a la nau amb dues pilastres de secció rectangular.

 

La coberta era inicialment de volta de canó reforçada per tres arcs torals que descansaven sobre pilastres adossades als murs laterals. Posteriorment, la volta fou substituïda per una encavallada de fusta tal com la veiem avui dia.

 

Els dos trams centrals de nau estan ocupades per dos parells de capelles laterals afrontades i comunicades a la nau central a través de sengles voltes de canó. Als peus de la nau hi ha un cor en alt de fusta.

 

El parament interior de l'església ha estat repicat i rejuntat amb ciment en la darrera restauració del conjunt.

 

L'accés al temple es troba al mur de ponent, oposat a l'altar major. La porta, centrada en la façana, és d'arc rebaixat i adovellat. Per sobre trobem un un ull de bou adovellat. Aquests dos elements són fruit de la restauració de 2007, ja que anteriorment estaven descentrats respecte l'eix de simetria. La coberta, a doble vessant, és de llosa.

 

A l'absis trobem tres finestres adovellades de doble biaix separades per l'arrencada de dues bandes llombardes que queden interrompudes. Una quarta finestra, actualment cegada, s'obria en el tram preabsidial.

 

El conjunt és coronat per un campanar de torre, enlairat a la meitat sud de l'absis, de secció octogonal, quatre finestres al nivell superior obertes als quatre vents, i coberta piramidal.

 

L'aparell dels paraments exteriors és totalment vist, i està format per carreus irregulars de pedra de llosa ben travada amb morter de calç.

 

Al costat nord l'església té una sèrie de murs adossats de difícil interpretació.

 

L'església de Santa Eulàlia d'Asnurri és el resultat de successives modificacions de l'edifici romànic del segle XI. Aquestes consisteixen bàsicament en la substitució de la primitiva volta de canó per una coberta de fusta, en l'obertura de les capelles laterals i la construcció del campanar. Aquestes modificacions, tot i no estar datades, les hauríem de situar durant l'edat moderna.

L’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de les Valls de Valira, faria bé i molt bé, en demanar una còpia de la fotografia de la Mare de Déu d’Asnurri, desapareguda en el dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República

https://amatller.org/el-instituto/sobre-la-fototeca/tarifas-y-copyright/

Llegia a https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0615101.xml

A l’església de Santa Eulàlia d’Asnurri es venerava una imatge de la Mare de Déu que desaparegué l’any 1936. L’Arxiu Mas, però, encara conserva una fotografia (clixé J.M.-486 azul = 1155 rojo) de la qual hem pogut extreure un estudi aproximat de la peça. Consta al revers de la fotografia que feia 70 centímetres  d’alçada i era de fusta policromada.

La Mare seia sobre una cadira de tipus cofre sense muntants diferenciats. Vestia túnica, mantell i sobremantell i duia corona. El Nen seia sobre el genoll esquerre de la Mare, duia corona i portava un llibre obert sobre la seva cama esquerra, on a través de la fotografia encara es pot llegir la inscripció IHS XPS; beneïa amb la mà dreta. La seva indumentària estava composta per una túnica i un mantell, disposat a manera de toga clàssica.

 

La marededéu d’Asnurri era una imatge feta dins la mateixa línia estilística que la imatge procedent de Ger (Gironès) i actualment conservada al MNAC (inv. 65 503). Aquesta línia estilística —tot i que amb certes reserves tractant-se d’un estudi fet a partir d’una fotografia— sembla visible no tan sols en el sistema d’indumentària de la Mare i el Fill, o en el tipus de seient emprat, sinó també en el tractament formal i fins i tot tècnic de la peça.

 

Es pot considerar la possibilitat que totes dues formessin part d’un mateix taller, o bé que l’una fos model de l’altra. En aquest últim cas, la Verge procedent de Ger constaria com a model de la marededéu d’Asnurri, atesa la major qualitat formal (molt més acurada en els detalls ornamentals tant de la indumentària com del mateix tron) i tècnica (en el tractament dels plecs i de les caracteritzacions facials) de la talla procedent de Ger. De la mateixa filiació és la marededéu núm. 271 del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, la qual cosa fa més evident l’influx estilístic de les marededéus de la Cerdanya (vegeu el vol. XXIII de la present obra, pàgs. 331 i segs.) i de manera més palesa la relació concreta amb la marededéu de Ger.

 

Quant a la datació, a la fotografia de l’Arxiu Mas consta com una talla del segle XIII. D’altra banda, la marededéu de Ger ha estat datada del segle XII en línies generals. Si establim la relació estimada —model/“còpia”— o tan sols la correspondència estilística entre la Verge de Ger i la d’Asnurri, no es pot establir una gran barrera cronològica. Una detecció adient per a la peça d’Asnurri seria el començament del segle XIII

Quan al toponim, trobava ; Asnurri (L): avellanar que tiene zarzas (asun-urritz)

LA NATURALEZA EN LA TOPONIMIA ESPAÑOLA, II

de Gonzalo Mateo Sanz​(Valladolid, España, 1953 )

I l’Enciclopèdia Catalana en diu; el topònim, preromà, conté el mot basc uri , que significa ‘poble’.

Si teniu ocasió d’accedir a una Biblioteca on tinguin el diccionari filològic i l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), explique-nos a l’email coneixercatalunya@gmail.com que en diu el mestre.

Amb l’excusa de la Covid.19 tampoc son accessibles les biblioteques, almenys NO la de Castellar del Vallès.

ESGLÉSIA PARROQUIAL D'ARS, ADVOCADA A SANT MARTÍ DE TOURS. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vila Juncá exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atès la situació de “ presó comarcal “ en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.

M’enviava fotografies de l’església parroquial d’Ars, al terme de les Valls de Valira,  a la comarca de l’Urgell sobirà, advocada a Sant Martí de Tours.

L’havia fotografiat . A.Moras l’any 1983

Hem demanat a Patrimoni Gencat , i a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centrede Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) ,al Bisbat d’Urgell,..,  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

 Patrimoni Gencat en diu de l’església  de Sant Martí de Tours d’Ars,  que és un edifici d'una nau, de planta lleugerament irregular, esbiaixada a la banda de tramuntana i, i d'aparell irregular.

Fotografia del interior.Jordi Contijoch Boada

En l’actualitat s’ha dut a terme una reforma que ha permès fer lluir la paret de pedra.DGPC/SPA

 L'absis, separat de la nau per un arc triomfal, és quadrat i cobert per una volta de canó.

La nau, coberta amb encavallades de fusta, té l'accés lateral al costat de migdia.

Adossat a la part esbiaixada del mur s'alça un campanar de planta circular, amb dos pisos de finestres geminades separades per columnes i capitells mensuliformes i arcuacions a la part superior. Construït amb aparell irregular disposat en filades. És coronat per una teulada cònica de pissarra, sota el ràfec de la qual corre una filera d'arcuacions cegues de tipus llombard i petites espitlleres. El campanar, al qual les espitlleres superiors i del primer pis confereixen un caràcter defensiu, és possiblement l'element més rellevant de l'església, atesa la seva estructura cilíndrica que el converteixen -juntament amb el de Santa Coloma d'Andorra, de factura i disseny més acurats- en una de les poques mostres del romànic català d'aquesta tipologia, que sembla circumscrita a les valls pirinenques de l'Alt Urgell i d'Andorra

Joan-Albert Adell i Gisbert / Maria Lluïsa Cases i Loscos amplien aquesta informació, i expliquen que procedent de Sant Marti d’Ars el Museu d’Art de Catalunya conserva una naveta, catalogada amb el núm. 12093, que fa 3 × 15 × 8,5 centímetres.

El recipient, de forma oval —de nau— i poca profunditat, ha perdut el peu que probablement era força baix, si s’ha de jutjar per altres navetes conservades. La part superior, la més important artísticament, la constitueix la tapa, formada per dues superfícies planes que s’uneixen en la part central per una frontissa; així el recipient es pot obrir per un costat i l’altre mitjançant unes nanses col·locades als extrems, també desaparegudes, tot i que, probablement, devien acabar en un cap de serp, com sol passar en la majoria de navetes conservades.

Tots els elements d’ornamentació de les tapes s’han disposat seguint un cert principi de simetria. Al centre de cada una d’elles hi ha una mena de medalló calat i cisellat que representa un animal fantàstic que es cargola sobre si mateix. Als extrems dels dos triangles que formen les tapes, s’hi han col·locat sis caboixons verds, incrustats en un òval en relleu. La resta de la superfície ha estat decorada amb esmalts: sobre un fons blau intens evolucionen llargues tiges al voltant del medalló central, per a acabar en palmetes de tres fulles, que reomplen cadascun dels espais lliures entre els caboixons.

 

S’ha emprat la tècnica de l’esmalt de rebaix o “champlevé”, que consisteix en un rebaix de la planxa metàl·lica, coure en aquest cas, i el seu reompliment de pasta d’esmalt, prèviament contornejat amb fils de metall.

 

En el catàleg de l’exposició “El Arte Románico”, celebrada a Barcelona i Santiago de Compostel·la l’any 1961, apareix classificat com una obra de filiació llemosina; efectivament, tant la utilització del “champlevé” i els colors intensos, com els motius vegetals que deriven en palmetes són característics d’aquest taller del sud de França. Cal ressaltar la incorporació de caboixons en l’ornamentació, ja que és difícil trobar-los en altres obres llemosines i, fins i tot, en esmalts catalans. La comparació amb altres navetes de diversos museus catalans evidencien aquest fet. En el mateix Museu d’Art de Catalunya, cap de les navetes conservades no presenta aquesta característica. Una de les que se li assembla més, conservada al Museu Marès (núm. 627), té gairebé els mateixos elements —palmetes, medalló central cisellat, fons blau intens—, però li manquen els caboixons. En l’orfebreria hispànica caldria anar fins el període preromànic per tal de trobar l’ús habitual de caboixons que formen part de la decoració.

 

És difícil veure en aquesta obra una dependència directa del taller de Llemotges, sobretot perquè una de les seves particularitats és el treball en sèrie, que realitza de manera gairebé industrialitzada. Les seves obres són fàcilment recognoscibles i, de fet, es poden trobar peces a Catalunya que han estat adjudicades de manera convincent a Llemotges. Però no és aquest el cas. Per tot això seria possible plantejar l’existència d’un corrent d’orfebreria esmaltada que, influïda per Llemotges, posseiria les seves pròpies característiques. En aquest sentit es troben unes arquetes, dos al MAC i una al Museu Marès, que incorporen caboixons a la tècnica del “champlevé” i que tindrien certa semblança amb aquesta naveta. Tot i així no es poden establir relacions estilístiques amb seguretat, ja que entre aquest conjunt de peces hi ha clares diferències. Només la classificació i l’estudi de tots els esmalts llemosins de Catalunya permetrien distingir amb nitidesa possibles centres de producció en el Principat, encara que sense perdre la influència francesa.

 

Gairebé totes les peces esmaltades en “champlevé” són de datació tardana, dins el segle XIII.(MFF)

Quan al topònim Ars , dèiem en ocasió de documentar l’edifici que havia acollitl’escola pública, abans i durant la dictadura Franquista;  el diccionari català valencià balear suggereix  alguns possibles significats, Buc o canó de suro on fan la bresca les abelles, Planta espinosa de diverses espècies dels gèneres Crataegus, Lycium, Prunus, Rhamnus i Cotoneaste, derivat  etimològicament  d'origen pre-romà, emparentat amb el basc arte, ‘alzina’; en castellà hi ha la forma arte com a nom de plantes espinoses, i en mossàrab es troben formes procedents d'un tipus *artĕa (que és també el que es mostra en el cat. ross. arça: cf. Corominas DECast, i, 293). El  Jordi Vila Juncá que trepitjava el terreny ens dirà si alguna d’aquestes propostes li sembla versemblant.

Que Sant Martí que es partia el capell amb els pobres, , intercedeixi  davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

EDIFICIS ESCOLARS DE CATALUNYA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. ARS. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ.LLEIDA

 

Ens havíem proposat des del Conèixer Catalunya recuperar, fins on sigui possible – aquí la cruesa del  «Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra»,   ens fa força la guitza -   imatges i histories del edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquia.

El Jordi Vila Juncá exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades.

 

Li havia  demanat que preguntés – si trobava a qui fer-ho –  on era l’edifici /s que aixoplugaven l’escola pública amb anterioritat a  la dictadura franquista, i  habitualment també en els anys  posteriors al conflicte bèl·lic que  s’iniciava amb l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.

M’enviava una fotografies amb aquest peu de foto, Antiga escola d'Ars,   actualment son dues vivendes .

Ars és un nucli de població i una entitat municipal descentralitzada del municipi de les Valls de Valira, a l’Urgell sobirà;  fins a l'any 1970,  quan malgrat la  ranera de la  dictadura franquista ja  no es podia amagar,  Ars va deixar de ser un municipi independent,  que  comprenia els pobles de Ministrells, Sant Joan Fumat i Ferrera dels Llops.

Quan al topònim el diccionari català valencià balear suggereix  alguns possibles significats, Buc o canó de suro on fan la bresca les abelles, Planta espinosa de diverses espècies dels gèneres Crataegus, Lycium, Prunus, Rhamnus i Cotoneaste, derivat  etimològicament  d'origen pre-romà, emparentat amb el basc arte, ‘alzina’; en castellà hi ha la forma arte com a nom de plantes espinoses, i en mossàrab es troben formes procedents d'un tipus *artĕa (que és també el que es mostra en el cat. ross. arça: cf. Corominas DECast, i, 293). El  Jordi Vila Juncá que trepitjava el terreny ens dirà si alguna d’aquestes propostes li sembla versemblant.

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com  les aportacions, fotografies, records, vivències,.., de persones que haguessin aprés aquí les primeres lletres.

 

Farem arribar aquestes publicacions a les administracions locals, amb l’ànim d’esperonar-los a recuperar la “petita” memòria històrica.

EDIFICIS ESCOLARS DE CATALUNYA ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL COL·LEGI CASSÀ D’ARENYS DE MAR. EL MARESME

 

Ens havíem proposat des del Conèixer Catalunya recuperar, fins on sigui possible – aquí la cruesa del  «Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra»,   ens fa força la guitza -   imatges i histories del edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquia.

El Joaquim Gibert Font m’enviava unes magnifiques fotografies de l’escola Cassà, fetes per  la   Cristina S. R.

Llegia de la història de l’escola ;  als orígens del Cassà, hi trobem dues fundacions fetes per a l'ensenyament dels infants de la nostra vila. Una primera és l'anomenada de Joan Baptista Cassà, consistent en un llegat de 25.000 "duros".

 

Aquestes 125.000 ptes.es troben dipositades, actualment, en paper de l'Estat, al Banc d'Espanya, i produeixen la renda anual d'unes 4.000 ptes. que són administrades per l'Ajuntament d'Arenys de Mar.

 

La segona fundació és la denominada "Patronat de les Escoles Catòliques del Marqués de la Quadra", consistent en un edifici del carrer de Sant Pere, 43. En són marmessors el Rector, el Batlle i el primer Vicari de la Parròquia.

 

L'Any 1905 es concertà un conveni entre les dues fundacions d'acord amb el qual les rendes de la fundació "Cassà" es destinarien al sosteniment de l'escola ubicada a la propietat del "Patronat Marqués de la Quadra", i els executors testamentaris d'aquest vetllarien perquè "en todo tiempo no se dé al edificio otro destino que el de las escuelas catòlicas".

 

Organitzada l'escola, aquesta fou encomanada, primer, als Germans de Sant Gabriel, els quals la regentaren fins l'any 1969, moment en què es veieren precisats a deixar-la, cosa que plantejà un greu problema per a la continuïtat de la mateixa. Fou aleshores quan la parròquia s'avingué a fer-se'n càrrec d'una manera plena i total.

 

El "Patronat del Marqués de la Quadra" acceptà complagut aquesta solució i signà un document on feia constar que deixava el local amb caràcter gratuït i per temps indefinit per a Escola Parroquial.

 

Al mateix temps, la Parròquia gestionà i aconseguí la col·laboració de l'Escola Pia de Catalunya i així fou com, en endavant, es pogué comptar amb un Pare Escolapi com a director del Col·legi. A partir del 1980, el Director fou un laic i el càrrec l'exerceix actualment la senyora Paquita Zaragoza i Bayarri.

 

El mes de gener de 1999 s'inicia una nova etapa en la història del Cassà, es presenta en una assemblea de pares i mestres, això convertirà  l'escola en una Cooperativa de mestres i pares, que agafarà la titularitat que fins ara havia tingut la Parròquia de Santa  Maria d'Arenys de Mar

 

El darrera canvi que es fa a l'escola, és en el curs 2001-02, quan en el mes de setembre s'obre la LLAR D'INFANTS, també amb una línia, per aquest motiu i  en l'actualitat l'ensenyament impartir és fins a 12 anys, amb totes els curs amb una línia EDUCACIÓ INFANTIL I EDUCACIÓ PRIMÀRIA

Ajudeu-vos en aquesta recerca dels edificis escolars de Catalunya  anteriors a la dictadura franquista, és un deure moral, amb els nostres ascendents per la magnifica feina duta a terme, i amb els nostres descendents  perquè no oblidin els seus orígens.

Qui perd els orígens perd identitat.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PUBLICA DE SANT JOAN FUMAT. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vila Juncá exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades.

Li havia  demanat que preguntés – si trobava a qui fer-ho –  on era l’edifici /s que aixoplugaven l’escola pública amb anterioritat a  la dictadura franquista, i  habitualment també en els anys  posteriors al conflicte bèl·lic que  s’iniciava amb l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.

M’enviava imatges de l’antiga escola  del  nucli de població de  Sant Joan Fumat , avui ,  una entitat municipal descentralitzada de les Valls de Valira, a la comarca de l’Urgell jussà.

Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com  les aportacions, fotografies, records, vivències,.., de persones que haguessin aprés aquí les primeres lletres.

Farem arribar aquestes publicacions a les administracions locals, amb l’ànim d’esperonar-los a recuperar la “petita” memòria històrica.

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ AL NUCLI DESHABITAT DE TOST. RIBERA D’URGELLET. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

En ocasió de la publicació de l’església “ Nova” de Castellar del Tost, advocada a Sant Joan  Baptista , i Sant Martí, de la que no en parla la Catalunya Romànica, trobava la imatge de l’església de Sant Martí de Tost, que incorporàvem en  aquella publicació:  

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2020/12/esglesia-parroquial-de-castellar-de.html

Esmentaven que l’església de Sant Martí de Tost es troba en l'antic poble, avui despoblat, i prop de les ruïnes del castell. És bàsicament un edifici gòtic i posterior que conserva alguns elements d'època romànica. Resta el parament de l'angle sud-oest amb vestigis de dues porta, un òcul i tres finestres de doble esqueixada. Les dovelles de la porta presenten un tret característic de l'arquitectura del segle XI, alternen gres vermell i pedra calcària blanca amb intenció decorativa.

Fotografia. A. Moras. 1983

El Bisbe Eribau d'Urgell consagrà, el 1040, l'església parroquial de Sant Martí, magníficament dotada de bens i relíquies ofertes per l'Abat Oliba de Ripoll.

 A aquests tresors s'han d'afegir un escrit autògraf i una arqueta en forma de creu que es conserva, des del 1924 al Museu Episcopal de Vic.

Aquest museu guarda també una part del baldaquí de l'altar dels segles XII-XIII.

L'altra és al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0629001.xml

De l’autor/a de les fotografies l’any 1983, A. Moras, no n’he trobat referencia enlloc, i ningú fins al dia d’avui ha sabut donar-me’n cap informació, sou pregats de fer-nos arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com  el seu nom, el cognom matern, i el lloc i data de naixement i traspàs – si fos el cas -, i si fos possible informació sobre la seva peripècia vital.

 

Catalunya us ho agrairà.

Que Sant Martí que es partia el capell amb els pobres, , intercedeixi  davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

IN MEMORIAM DE L'ERMITA DE SANT ESTEVE. CALONGE I SANT ANTONI. L'EMPORDANET. GIRONA

 

El Joan Dalmau Juscafresa m’envia regularment enllaços, imatges i/o dades perquè l’empresonament comarcal se’m faci més  suportable, a ell, i a tants altres amics, els agraeixo aquesta delicadesa.

De l’ ERMITA DE SANT ESTEVE, A la vall de Ruàs, Els Molins, al terme de         Calonge i Sant Antoni, a la comarca de l’Empordanet com la denominava un dels seus fills més eximis, Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981). En ocasions em refereixo a la comarca com l’Empordà jussà.

 

La Maria Mercè Pibernat i Domènech, la retratava l’any 1987, i precisava;   la desaparició de la portalada és recent, conseqüència de l'espoli a que estan sotmeses les construccions allunyades dels nuclis habitats, ja que en una fotografia de l'any 1980 resta encara intacta.

 De l’ermita de Sant Esteve, ens diu Patrimoni Gencat; Està situada sobre un petit promontori, proper als masos Artigues i Rosselló, voltat de boscos de sureres.

 

La petita construcció de planta rectangular, sense absis destacat, tenia una teulada a dues vessants sostinguda per embigat de fusta avui inexistent. Només resten 3 de les parets, de parament de pedres sense treballar travades amb argamassa, ja que la façana ha estat derruïda per aprofitar les pedres de la llinda, d'arc rebaixat, i els brancals de carreus ben escairats. Al costat esquerra hi havia una pedra rectangular. Amb un relleu decoratiu de caire popular que ha estat traslladada al Museu de Calonge.

 

A la banda de migdia hi han restes de fonaments que devien pertànyer a un porxo i a la casa de l'ermità. El conjunt és ruïnós i ha quedat colgat per la vegetació.

A  l’excel·lent treball  ESGLÉSIES DEL BAIX EMPORDÀ de Mn. Josep Maria Marquès i Planagumà (Cruïlles, Baix Empordà, 8 d'octubre de 1939 - Girona, Gironès, 8 de novembre de 2007), ens diu :

Llicència de demanar caritat, 1448 (Q 4, f 68). Llicència de celebrar, després de reedificació, 1587 (R 1586-9, f 127).

Bibl.: AME, 131. Ibid., p 379, hom proposa amb molta versemblança la identificació de l'ermita amb la "parrochia Sancti Stephani que est sub appendicio Sancti Martini de Romaniano", (CC 79), citada ja el 939 (Blanco, 2), tot i que cal tenir en compte que també fou anomenada "Sancti Stephani de villa Filafamis" (Blanco, 9).  

Sense imatges en  deixa constància també el COAC de Girona. 

Que el protomàrtir Sant Esteve, intercedeixi  davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

ESGLÉSIA PARROQUIAL D’ALBET ADVOCADA A SANT MARTÍ DE TOURS. MONTFERRER I CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vila Juncá exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades.

 

En aquesta ocasió publica una fotografia de l’església de Sant Martí d’Albet, al terme de Montferrer i Castellbò, en la que apareix  possiblement, la porta tapiada original.

L’havia fotografiat . A.Moras l’any 1985

 

 

 

Hem demanat a Patrimoni Gencat , i a l’Arxiu Nacional de Catalunya  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

Patrimoni Gencat explica que  Sant Martí d’Albet havia estat un  monestir ja ruïnós el 914, i qualifica l’actual  església com “edifici tardà” . D'una nau rectangular acabada exteriorment amb forma arrodonida. Cobert amb volta de canó.

 

Construcció rústega de pedres unides amb morter sense fer filades.

 

Situada a un altar, talla policromada barroca de Sant Martí del segle XVII.

 

Església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular que arrenca dels murs de la nau sense plec absidial ni solució de continuïtat de cap mena.

 

A l'interior, la nau està coberta per una volta en arc escarser, i el presbiteri, més estret que la nau i obert a aquesta a través d'un arc de mig punt, està cobert per una volta de canó. El presbiteri presenta un fris motllurat de guix a l'arrencada de la volta i uns angelots en relleu també de guix com a motiu ornamental. Al mur nord de la nau s'obre una capella en arc de mig punt, que presenta una coberta en volta de canó i que és evident en planta, de manera que la capçalera té més amplària que la resta de l'església i la línia de la façana nord queda migpartida per un entrant que es correspon amb aquesta capella. L'interior de la nau presenta també un cor de fusta en alt als peus.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada.

La porta d'accés al temple es troba al mur nord, prop de la cantonada nord-oest, és en arc de mig punt i és contornejada per una motllura de secció rectangular, pintada de blanc, a la qual s'hi accedeix a través d'una escalinata de pedra de cinc graons. La motllura de la porta d'accés contrasta vivament amb els foscos paraments de pedra vista, de pedra de pissarra disposada toscament fent filades i, pel que fa al mur nord i a la capçalera, sense cap mena d'articulació murària -a excepció de la porta- atesa la manca d'altres obertures i d'ornamentació arquitectònica. Aquest parament presenta traces d'haver-hi hagut estructures adossades, com ara un pòrtic a la porta principal i una altra estructura indefinida al mur occidental, actualment desaparegudes. Al mur de migdia, hi ha una porta actualment tapiada, també contornejada per una motllura arrebossada, de forma similar a l'actual porta d'accés. També hi ha dues finestres espitllerades, situades a diferents alçades de la meitat est d'aquest mur, i dues finestres més de forma quadrangular, ubicades just a sota del ràfec de la coberta, en un espai que ha estat visiblement sobrealçat en un moment de reforma més o menys recent del temple.

 

La coberta exterior del temple és un llosat de doble vessant, coronada per un campanar d'espadanya d'un sol ull arrebossat, que es troba al capdamunt de la capçalera del temple.

 

Tot plegat ens presenta un temple de cronologia incerta, tot i que possiblement s'hauria de situar la seva construcció en els darrers segles de l'edat moderna, o bé al segle XIX, molt fidel a les formes constructives tradicionals de l'entorn immediat de la vall.

Quan al topònim, ALBET és un diminutiu etimològicament derivat del llatí albus, ‘blanc’.

Que Sant Martí, que es  partia la capa amb els més desvalguts  intercedeix  davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.