L’enciclopèdia catalana explica que el castell està encimbellat en un contrafort de la serra d’Ordal, a 304 metres d’altitud, al S de la Torre-ramona.
Qualificat de balcó del Penedès, es veuen les muntanyes de l’Alt Penedès i, més enllà, el puig de Montagut i el Montmell, al límit entre el Baix Penedès i lrAlt Camp. Des del castell es domina la plana per on corre l’Anoia i per on passava el camí que es dirigia a la marca, a la frontera. De les restes conservades del castell de Subirats es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres rodones i que al mig hi havia la torre mestra. S'hi han trobat teules i restes de ceràmica iberoromana, cosa que evidencia una anterior ocupació del lloc. Des del 2014 es realitzen visites guiades per les restes.
Per la seva posició estratègica, el castell de Subirats era un punt fortificat d’observació vers les terres de ponent, d’on procedien les escomeses sarraïnes. El castell, de domini comtal, fou bastit en un indret que havia estat aprisiat, i consta el 917 com a residència del vescomte de Barcelona, Ermenard, i del seu germà Udalard. A mitjan segle X, però, Olèrdola, que ja era ferma possessió dels comtes, per les seves millors condicions estratègiques, desplaçà Subirats en el paper de plaça forta fronterera. Si bé l’alta jurisdicció del castell de Subirats pertangué a la casa comtal barcelonina, en posseïren el domini directe els vescomtes de Barcelona, excepte per un curt període, immediatament posterior a la invasió d’Almansor, en què Ènnec Bonfill de Cervelló fou senyor de Subirats. A la primeria del segle XI posseïa el castell Geribert, fill del vescomte Guitard; de la seva muller Ermengarda, que era filla del comte Borrell de Barcelona, el castelldeSubirats passà a mans de Mir Geribert, el qual s’intitulà príncep d’Olèrdola. En el seu tes-tament del 1060 deixà el castell a la seva vídua, Guisla de Besora. El 1067 el castell era d’Arnau Mir, fill de Mir Geribert, succeït pel seu fill Jordà de Santmartí, i d’aquest passà a altres personatges de la família, que es cognomenaren deSubirats o de Santmartí, ja que posseïen tots dos castells. Els succeïren els Vilaragut (segles XIII i XIV). Pel fogatjament de vers el 1370 se sap que el castell de Subirats era de Berenguer d’Abella, majordom i conseller de l’infant Joan. Posteriorment pervingué als Cervelló (1377); acabada la guerra contra Joan II, però, els béns de Guerau Alemany de Cervelló foren confiscats per la seva lleialtat a la causa de la generalitat, i el castell de Subirats fou concedit a Roderic de Perea. Reincorporat a la corona el 1493, poc temps després el rei Ferran vengué la castlania a Miquel Joan de Gralla, alt funcionari reial. Els Gralla posseïren la castlania del castell de Subirats fins el 1611, que fou venuda als Milsocors.
El castell de Subirats fou enderrocat durant la guerra dels Segadors per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, cinquè marquès de los Vélez, (Mula, Múrcia, 1602 - Palerm, Sicília, 1647). Aquesta “gesta gloriosa” li valgué el reconeixement com a “Grande España”.
La corona s’atorgà el domini de les parròquies del terme de Subirats.
De l’abandó total del castell en donava fe Pascual Madoz en el seu Diccionario Geográfico Estadístico Histórico, publicat el 1849.
Rossend Flaquer i Barrera (1873-1947),el retratava:
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1919401.xml
https://www.turismesubirats.cat/directori/el-castell-de-subirats/
https://www.castellscatalans.cat/imatges/subirats.pdf
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Subirats
Quan al topònim Subirats, hi ha força coincidència en que és un derivat del llatí SUPER ‘sobre, damunt’, probablement en relació amb la situació alterosa del castell.
Li explicava al Raul Pastó Ceballos, en ocasió de documentar el topònim VESPELLA, a la comarca del Tarragonès, que – com quasi tot en aquest món - la toponímia està MOLT lluny de la veritat absoluta, i els millors lingüistes, i citava al Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) acostumen a recollir TOTES les tesis conegudes, i només per excepció – quan el sentit és MOLT clar – eviten decantar-se per una o altra. En aquest cas en concret, hi ha un acord general.
Que la Mare de Déu , l'apòstol Sant Pere i Sant Martí i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels , amazcis, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada