http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/palafrugell/field/all/mode/all/conn/and/order/title/page/1
Imatge del Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya
El Joan Dalmau Juscafresa em passava unes fotografies d’una Creu que forma part del Patrimoni Arquitectònic de Palafrugell II, 1989.
Alhora també una imatge d’una capellà de carrer en la que s’intueix una imatge en forma de creu inserida a la paret.
A l’esplanada , al davant de la hostatgeria de Sant Sebastià, hi havia una creu de forja obra de Joan Gich i Girbau (1909-1974), desapareguda.
La Creu fins a la CARTA COLECTIVA DE LOS OBISPOS ESPAÑOLES (1937) era un símbol associat a la cultura, a la llibertat, a l’esperança, fins per alguns a la fe. https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
L’ Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), en va ser el darrer testimoni.
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=3221
D’aleshores ençà – i amb tantes excepcions com vulgueu a Catalunya i fora – la Creu ha servit bàsicament per intimidar, per negar la llibertat, per negar l’esperança, fins per negar al mateix Déu Creador, així Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, es permet rectificar la plana al mateix Déu que va crear els pobles, afirmant : "No se puede ser independentista y buen católico".
La Creu NO ÈS únicament un símbol dels catòlics, ni dels que anomeno ESGLÉSIA CATÒLICA REFORMADA DE ESPAÑA, ni dels que segueixen/seguim al Bisbe de Roma. Per a moltes persones arreu del món continua associant-se a la cultura, a la llibertat, a l’esperança, ...
El Conèixer Catalunya naixia per ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, dit això, èticament, no podem sinó constatar que els dies passen i la situació de presó de Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpetua de Mogoda, Barcelona, 1975), i del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964), no la podem considerar fets ‘quotidians’, com tampoc ho son les de l’Oriol Junqueras i Vies (Barcelona, 11 d’abril de 1969), Raül Romeva i Rueda (Madrid, 12 de març del 1971), Jordi Turull i Negre (Parets, Barcelona, 1966), Josep Rull i Andreu (Terrassa, 2 de setembre de 1968), Meritxell Borràs i Solé (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 12 d'abril de 1964), Dolors Bassa Coll, ( Torroella de Montgrí , Girona), 1959), Joaquim Forn Chiariello (Barcelona, 1 d’abril de 1964), i Carles Mundó i Blanch , Gurb, Osona, 1976 ), continua. El mateix succeeix amb l’exili forçat de Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 19 de març de 1957), Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971, Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975)i Carles Puigdemont i Casamajó (Amer, Girona, 29 de desembre de 1962) 130è president de la Generalitat de Catalunya; En cal persistir i fer arribar a l’Altíssim les nostres pregaries per la llibertat dels uns i pel retorn en llibertat dels altres.
Sobta el silenci de la Jerarquia de l’Església Catòlica del REINO DE ESPAÑA, que beneïa la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, i assumia tot l’horror que allò va desfermar .
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
El ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera (Utiel, Valencia, 15 de octubre de 1945), Cardenal Arquebisbe de València, fidel al ‘sostenella y no enmendalla’, en nom de Déu, llença més llenya al foc.
Recorda sempre.
Els comicis del dia 21-D de persistir l’estat de presó i/o exili dels líders catalans seran qualsevol cosa menys democràtics.
L’acumulació de tots els procediments a la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb l’excepció dels membres de Cos de Mossos d’Esquadra - del tot insostenible - fa pensar en la possible llibertat condicional amb fiança per a TOTS.
Pablo Llarena Conde (Burgos, 1963), sembla que no prendrà cap decisió en relació als empresonats fins al dilluns, dia en que el jutge belga escoltarà als exiliats.
El REINO DE ESPAÑA no vol que Bèlgica els tregui ‘ els colors’.
Els partits de “l’eix del mal” que es reclamen catalans, fan precampanya majoritàriament en llengua castellana, i sempre, sempre, sempre, emprant paraules que deixen clar que com el ‘ camarada’ Antonio Cañizares Llovera, defensen el ‘sostenella y no enmendalla’.
Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada