IN MEMORIAN DE SANT VICENÇ DE PINÓS. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia que a mitjans del segle XIX s’anomenava Pinós i Matadeporros, i s’incorporaven aleshores els municipis de Matamargo, Sangrà y Vallmanya, no trobava dades de la població en aquell període, a darreries de l’any 2016, constaven censades en els seus 104,3 km² de superfície 297 persones.

Pinós és un exemple clar de la manca de dades sobre el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya.

L’enciclopèdia catalana ens en dona una minsa informació, i els amics de wikipedia no han fet – encara - cap pàgina en la nostra llengua.

Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de l'església de Sant Vicenç , de la que llegia que era parroquial del terme de Pinós i d'ella depenia el santuari de la Mare de Déu del Pinós.

Sant Vicenç apareix esmentat l’any 1295 en les deixes d’un testament.

Amb la categoria de parròquia – que manté avui encara – s’esmenta l’any 1282, i en la visita pastoral de l’any 1313.

Possiblement el primer castell de Pinós fou molt aviat abandonat , dalt però, de l'enlairada serra es va mantenir el nucli important de poblament fins a la darrera despoblació del segle XX

Quan a la descripció patrimoni Gencat ens diu, edifici d'una sola nau, coronada per un campanar d'espadanya al mur de ponent (nau de 6,30 X12,30 metres ).

L'església fou àmpliament modificada al segle XVIII i això ha afectat sensiblement al conjunt de l'edifici; de la obra romànica conserva únicament la part del mur de migdia, mur en el qual fou oberta la porta del segle XVIII i que encara conserva una elegant finestra de doble esqueixada perfectament adovellada.

El Jordi Contijoch Boada en publicava una imatge del interior l’any 2001

L'església està orientada a llevant i és adossada a les cases veïnes.

Aquest indret té per a mi un record agredolç :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/02/sant-vicenc-de-pinos-del-solsones.html

Pinós té molt a ‘ viure’ :

Santuari de Santa Maria de Pinós

Església de Sant Vicenç de Pinós

Sant Pere de Vallmanya

Santa Maria d'Ardèvol

Capella de Miralles

Església de Sant Pere de Matamargó

Església de Sant Just d'Ardèvol

Església de Sant Miquel de Vallmanya

SANTA MARIA DE L’AVELLANA, O DEL MAS SALA. PINÓS. EL SOLSONÈS

QUE EN SABEU DE L’ESGLÉSIA DE SANT GRAU, A LA MASIA DE SANGRÀ. A LA COMARCA DEL SOLSONÈS.

CAPELLA DE SANTA MAGDALENA. ANNEXA AL CEMENTIRI DE PINÓS. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

I per descomptat els edificis escolars anteriors a la dictadura franquista; la població al cens de 1930 era de 934 ànimes, i si apliquem el criteri dels terços, hi havia 311 persones en edat escolar. Ens agradarà tenir-ne noticia i si és possible imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Sou pregats d’afegir-vos a la tasca de recuperar la memòria històrica; la República Catalana haurà de resoldre el gravíssim problema de la despoblació de la Catalunya interior.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.