Per accedir-hi cal agafar, des del P.K. 1172'100 de la CN-340 (tram Tarragona-Barcelona), un desviament a mà dreta en direcció al Càmping Tamarit. Seguint aquest desviament i a uns 1.300 metres, aproximadament, s'arriba al Castell de Tamarit. El jaciment està envoltat pel Càmping Tamarit al NE i per la muntanya "El Puig" al SW, aquesta muntanya presenta una vegetació de bosc de pi blanc amb matolls. És a tocar de mar, a la dreta de la desembocadura del riu Gaià, i s'aixeca en un esperó rocós.
La descripció ens diu que tot i el marcat aspecte defensiu que li confereixen el seu emplaçament i la muralla que en delimita el perímetre, el castell, situat dins la vila i a partir del qual es formà el nucli de poblament, fou destruït en el decurs de la guerra dels Segadors, els anys 1640-1647.
Encara que no hi ha restes evidents del que fou el nucli fortificat del segle Xl ni de les seves ampliacions i reformes baixmedievals, estem davant d'un bon exemple a les comarques tarragonines de vila closa medieval. Sembla que el tancament o emmurallament de la vila, igual com en molts altres indrets de Catalunya, fou manat per Pere III el Cerimoniós a mitjan segle XIV en el context de la guerra contra Castella. Tot i que es pot resseguir bona part del seu traçat, cal saber que molts trams han estat reformats o modificats en èpoques posteriors. Un bon punt des d'on observar el recinte murat és a la petita cala de la platja. Des d'aquí, es fa evident l'aspecte fortificat de tota la vila: són els murs de tancament dels propis edificis, amb les façanes principals obertes a la plaça dins la vila, els que formen la línia de muralla. A l'extrem oest d'aquesta línia perfectament tancada pels edificis s'hi afegí un tram de muralla atalussada amb dues balconades d'artilleria, que correspon a una de les reformes d'època moderna. En canvi, a l'extrem oriental s'hi troba un edifici sense coberta i amb portada gòtica que cal datar en època baixmedieval. Del conjunt que forma aquesta línia fortificada en sobresurt del seu traçat i alçada una construcció en forma de torre quadrada —a l'interior de la vila queda adossada a l'església—. Tot i el seu aspecte baixmedieval que li confereix el seu parament i la galeria o mirador sota teulada, alguns autors li atribueixen un origen altmedieval. Davant d'aquest clos murat s'hi troba una torre de guaita .Es tracta de la típica "torre de moros" construïda per a defensa contra els freqüents atacs pirates que afectaren la costa catalana els segles XVI-XVII. S'accedeix a l'interior de la vila per una porta d'arc de mig punt oberta a la muralla. Abans d'arribar-hi cal passar per un petit pont que salva el desnivell del fossat, excavat per reforçar en aquest sector més vulnerable la muralla. Des de la plaça es fa novament evident la disposició defensiva dels edificis, dels quals ara es veuen les façanes principals. La construcció més remarcable és l'església romànica de Santa Maria, amb el seu campanar d'espadanya. D'una sola nau i amb capçalera recta, és un dels exemples més primerencs d'arquitectura romànica del segle XII al Baix Gaià. Successives reformes al llarg dels segles n'han alterat de forma significativa el seu traçat original.
En l'avenç del comtat de Barcelona, Tamarit representa un enclavament estratègic com a punt més meridional, a les portes de la ciutat de Tarragona. Les incursions sarraïnes dificulten, però, la continuïtat en el seu poblament des del segle X. Els comtes de Barcelona demostren un especial interès en la possessió del castrum de Tamarit i així ho confirma la primera notícia que tenim documentada. Data de l'any 1049 i el comte Ramon Berenguer I compra el lloc a Bernat Sendred de Gurb (1019-1049), que el tenia per aprisió. Sabem, per tant, que fou abans d'aquesta data que s'ocupa Tamarit però no queda clar si Bernat Sendred basteix el castell de nou o si bé el reconstrueix sobre una fortalesa anterior. Entre el 1050 i el 1053 Ramon Berenguer I infeuda el lloc a Sunyer amb l'obligació de residir al castell i de donar al comte la meitat de les captures de peix i corall. En aquells moments deu resultar difícil una ocupació efectiva i continuada, ja que l'any 1060 els comtes recorren al llinatge dels Claramunt amb l'objectiu de tornar a infeudar el lloc. Les incursions dels almoràvits a començaments del segle Xll (1107-1108, 1114-1115) vers el Penedès fan suposar que Tamarit és un front de guerra. De l'any 1115 es documenta l'ocupació del castell. Probablement relacionat amb aquest fet, el 1119 Bernat Amat de Claramunt, nét de l'anterior i vescomte de Cardona, és destituït per Ramon Berenguer III per l’ incompliment del servei de guàrdia. Llavors aquest servei el formen entre cinc i deu guerrers que es reforcen en necessitats extraordinàries. Els Claramunt, però, recuperen aviat el castell i en mantenen el domini fins al segle XIV. L'any 1134, ja organitzada la ciutat de Tarragona, Tamarit presenta una estructura feudal força consolidada. Els Claramunt subinfeuden el castell al seu vassall Pere Mir de Banyeres, el qual, al seu torn, compta amb un castlà anomenat Ponç Guerau, amb residència al lloc. D'aquesta manera, a meitats del segle XII podem parlar de Tamarit com a lloc estable i poblat, fet que corrobora l'existència de la parròquia de Tamarit, documentada per la butlla papal de 1154 (en aquell moment les més properes eren Barà i Calders). Al segle XIII el monestir de Santes Creus rep donacions al castrum de Tamarit, a l'igual que en d'altres indrets del Baix Gaià. Així, Guillem de Claramunt dóna a començaments de segle la senyoria de l'estany de la Móra, tocant a la quadra del castell de Tamarit, amb totes les seves pertinences, per tal que el cenobi hi estableixi unes salines. Durant tota l'edat mitjana, Tamarit és un dels ports importants, amb activitat comercial i pesquera; és un dels pocs que disposa del privilegi de la lleuda. Els fogatges del segle XIV ens donen testimoniatge d'una població considerable, amb vuitanta famílies (1365-70). Pertany llavors a l'arquebisbat de Tarragona, que l'ha comprat l'any 1339 al baró Francesc de Vallgornera. A meitats del segle XIV és quan Pere III (1363) disposa l'emmurallament del nucli medieval de Tamarit. A partir del segle XV la vila closa de Tamarit, a causa de la seva situació estratègica, pateix continuats atacs corsaris i es ressent especialment en les guerres. Durant la guerra civil del segle XV, el lloc és ocupat per les tropes joanistes en el seu atac a Tarragona. A finals del segle XV (fogatge de 1495) es constata una forta davallada de població, amb només una quarantena de famílies. Per fer front a les incursions de les galeres, els jurats de Tamarit decideixen construir la torre de la Móra. En la guerra dels Segadors, del 1640 al 1647, la vila closa és abandonada a causa de les successives entrades de tropes de l'un i l'altre bàndol. Les destruccions són considerables, incloent l'edifici del castell. Tot i la reconstrucció, en especial de les muralles, Tamarit, després de la guerra, altra vegada veu reduïda la seva població, ara en una tercera part. En aquests segles l'arquebisbat és senyor del indret i a partir de 1681 comparteix el domini amb Francesc de Montserrat, el qual, enriquit en el transcurs de la guerra dels Segadors, compra Tamarit. El rei Carles II, agraït pels seus serveis, li concedeix el títol de marquès de Tamarit, que també portaran els seus successors, els quals en mantindran el domini fins a la fi del règim senyorial. Al llarg del segle XIX Tamarit es descompon gradualment a causa de l'existència de febres palúdiques per l'entollament de les aigües de la pluja i del riu. A meitats del segle XIX es comptabilitzen 146 habitants que a poc a poc l’acaben abandonant traslladant-se als pobles propers d'Altafulla i Ferran. Amb posterioritat, cal destacar la compra feta l’any 1916 pel col•leccionista Charles Deering a l'arquebisbe Antolín López Peláez (Manzanal del Puerto, província de Lleó, 31 d’agost de 1866 + Madrid el 22 desembre de 1918 ). Llavors Tamarit es restaura com a lloc de repòs, fet que comporta la privacitat de l'indret. Aquesta situació no canvia fins transcorregudes quasi set dècades, quan passa a mans d'una empresa privada dedicada a la restauració.
El Josep Olivé Escarré té 89 anys, i gaudia com un infant, de l’esplèndida vista des de la petita Cala Jovera
H’haviem escrit anys enrere d’aquest indret :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/04/castell-de-tamarit-o-de-charles-deering.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/02/castell-de-garidells-la-pedrera-dels.html
Els Montserrat no es feien seu l’escut ‘històric’ dels Tamarit.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada