Em cridava l’atenció un petit cobert a la Colònia Vidal , en que un rètol diu : "safareigs dels vius i dels morts" . això em confirma que les primeres cases que es feien a la colònia , no tenien aigua corrent, malgrat trobar-se – aparentment – al costat d’un riu.
Hi ha un fort desnivell entre el pla de la colònia, i la fàbrica que aquesta si, està quasi a nivell del riu, on retorna l’aigua del canal un cop feta la feina.
No trobava cap informació al respecte, però està clar que amb la producció elèctrica, ja va ser possible disposar d’equips de bombeig, i progressivament d’aigua corrent a les cases dels treballadors.
Els anomenats safareigs, paraula d’origen àrab ṣaharij – era una instal•lació doble, de la qual només se n'ha conservat una part – estaven a l’aire lliure, i la denominació feia referència als ‘usos’ que rebien : el dels “vius” ( sans, en realitat ) servia per rentar la roba de la major part de les famílies, ja que malgrat les duríssimes condicions de vida - els treballadors havien de suportar una jornada laboral de dotze -o més- hores diàries (sis dies a la setmana) dins una fàbrica plena de perills, soroll i incomoditats - , la malaltia era una excepció i no una norma. Contràriament el dels “morts” (malats, en realitat) es destinava a rentar la roba de malalts, i dels difunts quan això succeïa.
Les normes d’ús dels safareigs eren considerades irrenunciables pels seus usuaris, i tenien una clara relació amb les preocupacions sanitàries de l'època, en les que aquesta pràctica es tenia per eficient alhora d’impedir i/o frenar les epidèmies als nuclis de població, com eren – aleshores si – les colònies industrials.
Els nens començaven a treballar als sis anys, i l’esperança de vida no superava els 60 anys. El PP ens vol fer tornar a aquell infern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada