CONTRADES EN
SILENCI
Des del pont de Llinars d’Aiguadora
vam seguir el camí del poble i càmping i en arribar a la bifurcació de Santa
Maria de la Mata vam agafar la pista de
terra que porta fins el cadenat.
Nosaltres amb el nostre tarannà de caminar vam deixar el cotxe abans i vam
emprendre el camí a peu costa amunt fins la cadena. Aleshores vam continuar per
la pista planera aproximadament una mitja hora fins a la enrunada església.
El paratge és feréstec, abrupte i
tancat de muntanyes. Fa anys que el silenci, entenen per silenci la manca de la
veu humana, tret de petits lapsus de temps, impera en les Canals de Catllarí.
Durant l’estona de la nostre visita només una esquella perduda en la muntanya
amb el seu dring anunciava que havia una senyal del treball humà. Les restes de
la Casa Gran i de la casa de l’Església romanien oblidades.
El lloc és situat en un enclavament
dels vessants occidentals dels rasos de Peguera limitant amb els municipis
berguedans de Fígols, Castellar del Riu i el de Guixers que pertany al
Solsonès. Estranyat que sigui del municipi de Montmajor quan la seva demarcació
resta més avall vaig trobar l’explicació després de consultar diferents dades.
L’enclavament d’una superfície de 5,45 m2 va ser comprat per un ric
comerciant de Montmajor al s. XIV. La història em crida l’atenció així com la
vista de la Casa Gran i les seves arcades i hem decidim tornar una altra dia
per fotografiar-la més detingudament i escriure sobre ella i el seu enrunament.
L’església de Sant Martí de les
Canals de Catllarí o del Catllarí es troba situada en la Vall del Lord
pertanyent al comtat d’Urgell. Depenia del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles
i segurament mai no fou església parroquial.
Sant Martí és esmentat en l’acta de
consagració de l’església monacal del monestir de Tavèrnoles, consagrada l’a.
1040 pel bisbe Eribau d’Urgell. Entre les moltes possessions del monestir hi
que remarcar les esglésies de Santa Coloma de Llinars i Sant Martí de Catllarí.
Apareixen esmentades com (Sancte Columbe
de Linars et Santi Martini de Caslarill cum decimis et oblationibus et omni
iuri spirituali)
El lloc és documentat des de 1170
fins al s. XIV. El topònim sofreix diferents variants, al 1269 Castaerill, al
1307 Castlarye, al 1705 apareix ja com Catllarí, sense oblidar que al s. XII s’anomena
Caslarill.
Al s. XIV era sotmesa a l’església
de Castellar del Riu. Després depèn de Sant Iscle de Llinars d’Aiguadora. L’a.
1374 fou reformada, i consagrada novament pel bisbe Joan, titular osonenc i
vicari de l’abat de Santa Maria de Gerri de la Sal. Al s. XVII era sufragània
de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars.
L’a. 1847 fou decorada al gust de l’època
i l’a. 1855 fou col·locat un retaule pintat per Pujol de Morunys (Folgueroles
1734-Sant Llorenç de Morunys 1809). Josep
Pujol i Juhí va ser l’últim escultor del barroc català. Pintor, tallista i escultor amb
molts treball realitzats en terres osonenques, berguedanes i pitees (Sant Llorenç
de Morunys). Les seves columnes eren conegudes pels estudiosos com columnes
Pujol. El seu avi i el seu pare treballaven també en la construcció de retaules
i va ser continuador de la seva tasca formant escola més tard amb els seus
fills.
L’edifici és d’una sola nau amb un
absis semicircular a llevant. La volta de la nau és esfondrada. L’absis és
aixoplugat amb una volta de quart d’esfera i és lleugerament apuntat.
La porta d’accés tal com ens ensenya
una marcada obertura era al mur de migjorn. Al mur de ponent s’alça un esvelt i
massís campanar d’espadanya de dos obertures acabades en arcs de mig punt
adovellats.
Hi ha moltes suposicions sobre la
seva datació. Ës parla d’un possible temple pre-romànic del s. X modificat i reconstruït
en època romànica potser al s. XI.
L’edifici de lluny se’ns presenta formós
però a l’aproximar-nos veiem que és rodejat i ple interiorment d’esbarzers i
altres arbustos punxeguts. Que hi ha un mur que ens impedeix fotografiar exteriorment
l’absis i que a més també l’espai és ple d’esbarzers. Poca capa podia compartir
Sant Martí en aquesta situació.
Un record per uns murs que en el seu
moment van tenir vida, van ser aixopluc de la fe i de l’existència dels seus
feligresos,i ara decauen inexorablement.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada