La Josefa va venir a casa a fer feines l’any 1978. Era d’un poble de la província de Saragossa. El marit l’havia plantada amb set fills i ella es va haver de deixar la pell per anar-los pujant. Gràcies a l’incipient estat del benestar d’aleshores, tots van poder anar a escola i es van vacunar quan tocava. Van rebre unes atencions mínimes que els van permetre accedir a l’educació i a la sanitat públiques. Aviat, el fill gran es va col•locar com a depenent en una botiga, i va passar a guanyar un sou fix. A continuació, es van anar situant els altres, i, treballant i alhora estudiant, alguns van arribar fins i tot a fer carrera universitària, de manera que tots van a assolir una qualitat de vida raonable. Ara, aquest procés ja serà molt menys viable perquè l’escola, els metges i les medecines en general s’hauran de pagar de la pròpia butxaca, perquè ens estan imposant el model nord-americà, per no dir el bolivià, de campi qui pugui i com pugui.
Per cert, ja que he esmentat Bolívia,, en els anys del boom immobiliari, van venir a tot Catalunya, molts llatinoamericans, fugint de la misèria, amb una mà al davant i l’altra al darrera. No duien “papers” però gràcies a l’empadronament van poder accedir a determinats serveis públics essencials per a la seva supervivència. Quan el boom va fer crack la majoria va haver de tornar per on havia vingut, amb l’amargura al cor i la bossa escurada, però d’altres s’hi van quedar amb o sense documents d’identificació. N’he conegut uns quants casos que no esmentaré, no fos que a les meves velleses vinguessin les Esquadres i em perseguissin, com a les rates, “fins a les clavegueres”.
Des de els darrers processos electorals, moltes coses han canviat. Els qui governen des de Madrid, que també van obtenir un importat grapat de vots a Catalunya, van explicar superficialment el seu programa electoral. Però ara s’està veient que sí que hi havia definit un programa concret: era ocult i consistia a controlar els dèficits de les administracions retallant sous i prestacions a les classes mitjanes i baixes, però sense tocar ni un pèl als poderosos. (amb el govern de la Generalitat de Catalunya fent de cap-gros en aquest ball de gegants).
Posaré un exemple sobre el cas de l’assistència sanitària pública als “sense papers”, segons allò que preveuen les darreres decisions del Consell de Ministres del passat divendres, dia 20 d’abril de 2012. Sembla -sense conèixer totalment l’abast de la mesura- que sota l’excusa d’evitar l’anomenat “turisme sanitari” el que es pretén, amb algunes excepcions, és excloure del sistema de salut públic aquells estrangers que com a única documentació puguin exhibir –repeteixo- el certificat d’empadronament. Aquesta mesura sembla socialment perversa, econòmicament poc rellevant o fins i tot perniciosa, i, des d’una perspectiva moral, profundament anticristiana.
És socialment perversa perquè és insolidària en recaure en un dels sectors més indefensos i necessitats de la població (recordem el cas de la Josefa que he explicat al principi), que, com algú ha dit molt bé, obligarà moltes persones a triar entre el menjar o les medecines. És econòmicament poc rellevant perquè en el millor dels casos arribarà a representar un estalvi d’uns cinc-cents milions d’euros per a l’Estat, quan, per exemple, el deute dels clubs de futbol només amb Hisenda s’acosta als vuit-cents milions, que, avui per avui, semblen incobrables. I pot arribar a ser molt perniciós perquè la nostra societat de consum, com en totes i des de sempre, el creixement s’ha basat en l’explotació de la mà d’obra barata o fins i tot en l’esclavisme. Què seria de la nostra economia dita “de mercat” o capitalista si els “sense papers” es morissin per manca d’assistència sanitària? Quantes activitats no es veurien paralitzades o greument afectades? Qui faria les pitjors feines?. I, finalment, per als cristians, es tracta d’una decisió contraria a l’Evangeli, al missatge de Jesús basat en la fraternitat amb els desvalguts (estalviaré als lectors les cites bíbliques), i que sembla més aviat maquinada per una mena de dimoni obsessionat per la dèria de les retallades socials, sense que ni tan sol s’hagi vist per enlloc l’acció justiciera del nostre bon patró Sant Jordi, el de la rosa i el llibre, ocupat, com deu ser, a defensar donzelles. És que tots els governants seran sempre uns escanyapobres inconfessos?
Antoni Ibáñez-Olivares
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada