SANT SADURNI DE LA LLENA. EL SOLSONÈS

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés pel terme de Lladurs, d’una extensió semblant a la comarca del Barcelonès, i amb una població que cabria perfectament en un pis de l’eixample. Plovisquejava quan ens aturàvem davant l’església de dedicada a Sant Sadurní; per recollir-ne imatges ens faria novament servei un paraigües mític.

Al topònim LLena , li atorga Coromines el sentit ‘ llosa’. A la pàgina de l’Ajuntament de Lladurs trobem : El topònim Llena, propi de diverses cases de la comarca, s’aplica en la documentació medieval (lena) a certes partides de terra, que són petits planells humits o prats.

Sant Sadurní, també conegut per Sant Serni al Pirineu, va ser bisbe i màrtir a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc al segle III. Les llegendes diuen que va ser el primer evangelitzador de Catalunya. En època medieval es van aixecar moltes esglésies sota la seva advocació, principalment al Bisbat d’Urgell. La repoblació d’aquestes terres desprès de la victòria contra els sarrains, es va fer amb persones que procedien de franca, i conseqüentment – aleshores com ara – quan la gent emigra s’emporta els seus sants i/o verges i les seves particulars devocions.

Està documentada l’any 1106, i les característiques constructives confirmen que es va alçar en el segle XII; figura també en la relació de parròquies visitades pel vicari arquepiscopal de Tarragona a la diòcesi d’Urgell els anys 1312-1313.

L’edifici de nau rectangular amb absis semicircular orientat a llevant, està construït amb carreus ben tallats i picats disposats regularment.



La finestra de doble esqueixada centrada a l’absis està coberta amb un arc de mig punt que no s’avé amb la llum externa de la finestra, el que indicaria que va ser reaprofitat d’una altra edificació.

Les reformes posteriors de l’església van aixecar els murs originals i van afegir-hi dos cossos laterals.



El campanar d’espadanya amb dues obertures de mig punt, també es va refer no fa masses anys.



L’interior – al que no podíem accedir - ens expliquen que està arrebossat i pintat, i presenta volta de canó. El fossar el superàvem quasi un centenar de metres abans, quan agafàvem la pista que ens menarà fins a l’església.

El dia rúfol aconsella tenir l’aviram tancat, això ens estalvia la possible visió del malèfic animal que la llegenda associa al mas de l’Alzina :


contemplen un gall negríssim que empeny una de les finestres, esvoletega sorollosament amb les ales i amb uns cacarequeigs que espanten la fadrinalla corrent esmaperduda escales avall, nous crits del gall que salta a la sala, s’hi passeja amb alarmants crits i renouers esvoletecs d’ales... El gall no era de la casa, el país no en tenia de tan grossos; la gent xiuxiueja, la gent sospita i la casa A.... s’emmurria, sorprèn i la por perdura, els mals averanys, la soledat...


Tens la sensació física, quasi la percepció de que en aquestes terres la solitud és una pesada llosa.