Arribàvem al Mas dit del Bosc o també del Bosc de Mussarra, i ens aturàvem per esmorzar a l’era , assentats sota l’alzina, contemplant entre mos i mos, el magnífic conjunt d’edificacions, que fou en temps propietat de la comunitat de preveres de Moià. Anàvem el Joan Lomas Gavilan, El Feliu Añaños Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés .
Sembla que cal datar-la l’any 1.570, amb una primera gran ampliació l’any 1.789 - pensem per l’època en els ‘ diners d’Amèrica’ aconseguits amb el cultiu de la vinya - Monistrol de Calders fou aleshores un dels llocs millors pel que fa al conreu de la vinya – avui sense cap presència significativa dins del terme municipal - ; com succeeix amb l’excepció d’ Artes a la resta de poblacions del Bages, que assolirà en aquell període històric, la ‘pírrica qualificació’ de primera i màxima zona pel que fa a la producció vitivinícola.
Els edificis actuals formen un complex que ultrapassa el volum d'una masia antiga. Això es deu que al llarg del segle XX aquesta masia fou engrandida amb pedres procedents d'altres masies rònegues: el Casalot (o mas Alzina Martina), el mas Pla, el mas Pujol i possiblement el mas Llandric.
En la dècada dels 1950 – en el període més ‘viu’ del feixisme - prop del mas, es va erigir una capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser, precedida d'un atri. Dirigí l'obra Baca i Pericot i la va decorar Ferdinandus Serra. En la diada d’aquesta advocació mariana, tradicionalment el primer diumenge d’octubre, segons ens explica el Joan Moliner Manau , que hi va assistir en alguna ocasió , s’hi celebrava un aplec obert a tothom. El costum – bon costum – es va perdre fa alguns anys.
Aquest any 2.011 ens confirmaven des de l’Ajuntament de Monistrol de Calders, que tampoc tindrà lloc Aplec.
Gràcies a l’habilitat excepcional del Tomàs Irigaray Lopez, podreu gaudir en la contemplació de l’absis, el sostre i el campanar d’espadanya, d’aquesta esglesiola neoromànica aixecada en honor de la Mare de Déu del Roser.
En aplicació de la normativa eclesiàstica és ‘condició sine quan nom ‘, obrir al públic en general, els oratoris, capelles, ermites i/o esglesioles de titularitat privada, almenys en la Diada de la corresponent advocació; l’ incompliment comporta la pèrdua de la condició d’edifici religiós, i la consegüent prohibició de dur-hi a terme celebracions i actes relacionats amb la fe catòlica.
Ens agradaria tenir ocasió de recollir imatges de la Mare de Déu del Roser d’aquest Mas del Boc de Mussarra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada