El Lluis Salses publica una fotografia del poble de l’Espluga , que es troba
en l’inici del congost que forma el riu
Lavansa abans d’unir-se al Segre a l’indret del monestir dels Tresponts, dalt
d’un penyal que domina totalment el curs del riu, on apareix en prima pla la
que havia estat església parroquial advocada a Sant Fructuós (o Fruitós), bisbe de Tarragona,
al terme de Lavansa i Fórnols, a la comarca de l’Urgell jussà, a la Vegueria “
in pectore” dels Pirineus.
La parella romànica, la Maria Rosa i el Miquel, escrivien ; l’església és
en un finca privada ,…
http://indretsescbergueda.blogspot.com/2013/12/sant-fruitos-de-lespluga-la-vansa-i.html
El Joan-Albert Adell i Gisbert i la Maria Lluïsa Cases i Loscos, expliquen
a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0622201.xml
L’església i el poble abandonat de l’Espluga es troben en l’inici del
congost que forma el riu Lavansa abans d’unir-se al Segre a l’indret del
monestir dels Tresponts, dalt d’un penyal que domina totalment el curs del riu.
Per a anar-hi, cal seguir la pista que des de Sorribes porta a Montan pel
coll d’Arnat. Abans d’arribar dalt del coll ja es veu el poble, i unes cases a
peu de camí, on cal deixar el vehicle, si és de quatre rodes, i continuar a peu
per un camí perdedor, que en una mitja hora porta a l’església i al poble.
L’església és situada al costat del fossar, fora del poble, i arran del cingle
pel seu costat nord
El poble de l’Espluga de Lavansa és escassament documentat, i tan sols
apareixen esments escadussers en documentació referida a la vall de Lavansa.
En el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell apareix el
topònim Spelunka com a parròquia de la vall de Lavansa.
En un document del 1068, suposadament relatiu al terme de Sant Martí de la
Guàrdia, s’esmenta com a límit d’unes vinyes situades en aquest terme, ipsa
Spulzela, que hom pot identificar amb Espluga.
En un document del 1082, el testament d’Arnau, fill de Mir, s’esmenta com a
deixa un alou de Espulga, que cal identificar com l’Espluga.
L’any 1313 Ot de Montcada, com a
tutor de Pere Galceran de Pinós, reclamava al comte d’Urgell la potestat sobre
una sèrie de castells i llocs de la vall de Lavansa, entre els quals s’incloïa
el “castro et villa d’Espluga de Lavança”. Aquest castell integraria la llista
de llocs i castells venuts l’any 1371 per Pere Galceran de Pinós al capítol
d’Urgell.
En el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell, del 1391, dins del
deganat d’Urgellet, consta el lloc de Spelluncha, sense més referències a la
parròquia o església de Sant Fruitós. En el Llibre de Visites del 1758
s’esmenta, dins el terme de Lavansa, l’església parroquial de Sant Fruitós,
administrada pel rector de Lavansa.
L’església de Sant Fruitós, malgrat estar abandonada, conserva part del seu
rústec mobiliari, com pot ser l’altar, els bancs laterals i un senzill
confessionari
L’església de Sant Fruitós és un edifici d’una sola nau, coberta per una
volta d’aresta de dues tramades amb un arc toral central, i capçada a llevant
per un absis quadrat, cobert amb volta de canó.
La porta, en arc de mig punt, s’obre en la façana sud, en l’angle sud-oest,
i en el mur de ponent hi ha una finestra d’una sola esqueixada, del mateix
tipus que una finestra cegada oberta en el mur sud de l’absis on, estranyament,
manca una finestra oberta a la testera de llevant.
Sobre el mur de ponent, i de la mateixa amplària que aquest, hi ha un
campanar d’espadanya de dos ulls, amb arcs de mig punt escanyats, que és com la
prolongació vertical de la façana.
L’aparell és de carreuó desigual, i reble, amb carreus de pedra tosca més
ben treballats als angles. L’interior és arrebossat.
Al mur sud s’hi ha afegit una sagristia, i tot el conjunt té l’aspecte
d’haver estat sobrealçat, probablement en el moment de construir-se les voltes
de la nau que substitueixen la coberta original, segurament d’embigat de fusta.
Aquest sobrealçament és especialment visible en el mur nord, i en el sector de
l’absis, on el carener de la coberta ha estat alçat fins a coincidir amb el
carener de la coberta de la nau.
Les seves característiques fan pensar en una datació anterior al segle XI,
ja que manté les característiques de la forma absidal, i també la tecnologia
constructiva, malgrat la rusticitat, que es donen en aquest moment. D’altra
banda, l’absència d’arc triomfal invita a una datació més avançada, dins el
segle XI, seguint fórmules arquitectòniques arcaïzants, d’acord amb les
reserves manifestades per Xavier Barral Altet (Barcelona, 1947)
Trobava una entrada a Wikipedia, Cal Valentí de l'Espluga, que confirma l’afirmació “l’església és en un finca privada ,…”; alhora no trobava enlloc la declaració com
Patrimoni Històric d’aquesta esglesiola,
https://ca.wikipedia.org/wiki/Cal_Valent%C3%AD_de_l%27Espluga
Arreu de Catalunya, anem deixant el mateix missatge; No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.
Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, recordeu SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT
A Catalunya la sanitat pública no està valorant els historials mèdics per veure quina de les vacunes és menys “ perillosa” per a cada ciutadà, el resultat en nombre de morts és força elevat, i l’excusa “ més en mata la Covid.19” és una més de les grolleries a que en té acostumats aquest sistema pervers.
Ah!, estem al costat dels que defensen les Vegueries, i de qualsevol iniciativa que permeti retornar la vida tant als pirineus, com a d’altres indrets de Catalunya que pateixen un sever despoblament, i una vergonyant manca de serveis, la Segarra és una mostra sagnant.
