BAULA, EL DESTI DELS HUMANS

Parlàvem dels canvis – a pitjor- pel que fa al món del treball.

Em recordava el meu interlocutor que en totes les feines - per simples i senzilles que fossin- si el treballador/a es sentia implicat hi havia un possible recorregut ascendent :

Si hom feia de cambrer en un restaurant, podia aspirar a ser en algun moment del futur el Maître.

Si treballava en el sector tèxtil –  avui quasi desaparegut al Regne d’Espanya – i s’aplicava, podia assolir la categoria d’encarregat, majordom, contramestre ,....

En el sector de la construcció els manobres aspiraven a ser uns paletes de primera.

Els mecànics ,...

Les ‘cosidores de peces’, amb els anys i l’experiència assolien la categoria de cuidanta [ paraula tècnica, que no es recull a l’enciclopèdia de Barcelona ]         

Sempre hi ha hagut persones que treballen per viure, i no tenen cap aspiració ‘professional’ i accepten encantats fer el mateix durant tota la vida.

Les perspectives futures ens dibuixen un escenari sinistre, en el que s’aplicarà amb el màxim rigor el taylorisme, que  consisteix en la divisió de les tasques dels processos de producció, i que suposa l'aïllament del treballador.  Això facilita la imposició d'un salari variable, que es justifica en el valor proporcional que l'obrer afegeix al procés.

Aquesta forma d'organització industrial té – suposadament -  la finalitat d’augmentar la productivitat i evitar el control dels obrers sobre el seu temps de treball. És  allò  ‘ tant progressista ‘d'aplicar mètodes científics,  d'orientació positivista i mecanicista,  a l'estudi de la relació entre l'obrer i les tècniques modernes de producció industrial, amb la finalitat de maximitzar l'eficiència de la mà d'obra i de les màquines i eines, mitjançant la divisió sistemàtica de les tasques, l'organització racional del treball en els seus processos i seqüències, i el cronometratge de les operacions, més un sistema de motivació amb el pagament de primes al rendiment, suprimint qualsevol improvisació en l'activitat industrial.

Recordeu les parts d’una bicicleta ?.

Doncs al capdavall, l’única peça essencial son cadascuna de les baules que formen la cadena; podem anar amb un plat únic, amb un pinyó únic, fins sense seient,   per descomptat  amb un manillar  molt senzill i/o fràgil, i sense frens. Si es trenca una baula el viatge s’ha acabat.

L'enginyer Frederick W. Taylor ja ho sabia;  com també dissortadament que les baules no tenen cap sentiment de ‘classe’,  ni el més petit sentiment solidari les unes amb les altres.

Potser és l’hora de canviar tot això, oi ?

SANT MARTÍ DE BROÇÀ. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

Sant Martí de Brocà es situada a tramuntana de Guardiola de Berguedà, a uns 900 m. d’alçada al vessant de la muntanya de sant Marc. Davant seu hi ha la vall del Llobregat i Sant Llorenç de Guardiola (prop Bagà). Aquesta vall va pertànyer sempre al comtat de Cerdanya.

L’antic poble de Brocà és esmentat des de l’any 839 en la acta de consagració de la catedral d’Urgell amb el nom de la vall “Vaguranense i l’any 889 amb el nom de “balle Bucaranense”. Al segle IX hom anomenava la vall de Brocà, la vall del Bastareny i també la de Lillet.

L’any 889 el prevere Ariolf donava al monestir de Ripoll diferents alous i dominis entre ells sant Martí de Brocà. Tot i la presència del monestir de Ripoll el lloc pertanyia prioritàriament al monestir de Sant Llorenç.

L’església va ser consagrada l’any 1081 segons consta en l’acta desapareguda en el segle XX.



L’edifici té una sola nau coronada per una capçalera formada per un absis central a llevant i dues capelles que donen al conjunt la forma d’una creu llatina.

La nau és coberta amb volta apuntada. Un arc triomfal d’accés a l’absis sosté el campanar d’espadanya d’un sol ull.



El mur exterior de l’absis és bellament ornamentat amb arcuacions cegues força singulars.



La porta original devia trobar-se en el mur de migdia però en el segle XIX fou oberta la porta moderna.

El 25 d’abril, festivitat de sant Marc, és fa un aplec i després de la missa es reparteix el panet de sant Marc.

Tant Brocà com Gavarrós formaven part de la baronia de Pinòs i al segle XVIII passaren a mans dels ducs d’Alba.

SANT PERE MÀRTIR. TERME DE MONISTROL DE CALDERS . MOIANÈS. BAGES

Monistrol es va separar de Calders en virtut d’una llei del Parlament de Catalunya de data 5 de juliol de 1.934. Fins aleshores hi havia un únic terme, en el que s’havia aixecat la petita capella, gairebé oratori de Sant Pere Màrtir, erigida a la fi del segle XVIII.







Quina raó explica que els calderins alcessin aquesta esglesiola damunt del Pla de la Llandriga, al caire de l’altiplà de Mussarra, al començament de la Serra de les Abrines ?

Els Goigs de Sant Pere Màrtir ho expliquen palesament :
Quan amenassen els cels
Trons, llamps, pedra i tempestats,
Invocant-vos els fidels,
Prompte es veuen deslliurats.



Malgrat que res en el paisatge d’avui ens ho recordi, en aquestes terres la vinya i les oliveres foren força abundants dins del terme, i es té notícia que el 1782 s'hi feien 1 500 càrregues de vi i unes 300 d'oli.

Sant Pere Màrtir, fou edificada a les envistes de Monistrol, fa més de 200 anys, per tal d’impedir el pas de les tempestes de pedra i granit, que acostumàvem a malmetre la verema.

Sobta per als qui ho desconeixen – que son legió - , el passat vitivinícola d’aquest poble, com el conreu generalitzat de la vinya per les terres del Bages, que li va atorgar fins a l’arribada de la fil•loxera, la qualificació de zona de major producció de Catalunya.



Tot al voltant d’aquesta capella s’ha transformat – no sempre per a millor -; només Sant Pere Màrtir, vetlla des d’aquestes alçades, ara, com ho ha fet d’ençà que li aixecaven aquest minúscul edifici a darreries del segle XVIII.

LA CASA DEL RIU DE MONTCLAR. EL BERGUEDA JUSSÀ

Us recomano molt la lectura d’aquest PDF , trobareu a la seva pagina 14 la imatge d’aquesta casa, que és avui un munt dolorós de runes.

http://www.montclar.cat/recursos-compartits/arxius/miscelania-de-montclar/Miscelb7lania%20sobre%20Montclar%2002-05-05.pdf/view

Veieu imatges d’aquest mateix indret – també en color – de l’any 2.011

Costa d’entendre com en un espai relativament curt de temps, una casa como aquesta s’esfondra, i quasi desapareix davant dels nostres ulls.

Joan Ballarà, l’any 1965, ho explica en llengua castellana, perque aleshores Déu – segons el feixisme – només entenia aquesta parla .

“Más tarde vino el trazado y la construcción de las carreteras modernas; por ellas empezaron a circular los vehículos a motor en sustitución de los viejos carros, y Montclar, quedó aislado. Desviadas las rutas que por allí pasaban, el pueblo se vio olvidado. Poco a poco sus gentes fueron emigrando a otras zonas, de manera especial hasta la ribera del Llobregat, donde las industrias textiles absorbían cuanta mano de obra se presentaba. Y así en Montclar empezaron a cerrarse casas que más tarde se convirtieron en ruinas. Unas se desmoronaron de puro viejas, otras fueron derrumbadas adrede a fin de aprovechar tejas, vigas, puertas y ventanas en otras edificaciones fuera del lugar. Montclar quedó convertido en un montón de ruinas alrededor de su iglesia románica, asimismo, cerrada. Así llegamos al momento presente y de las 25 casas existentes en lo que podríamos llamar casco urbano sólo una sigue habitada de forma continuada y otra sólo en algunas épocas del año. Montclar es un pueblo triste, silencioso, sin vida.”


Aquesta és la clàssica explicació ‘progressista’ , la gent marxa perquè vol viure en millors condicions. En realitat – lleguin-t’ho tal com pertoca – la gent marxa del mon rural, perquè la Dictadura empitjora fins a nivells insuportables les condicions – econòmiques, sobretot - en que ja vivien.

A Barcelona, a les ribes del Llobregat, al Vallès, feia falta ma d’obra de baixa qualificació, ‘l’exèrcit de reserva’, i amb aquesta acció s’aconseguien dos objectius cabdals pel Regimen; s’anorreava definitivament la capacitat agrícola de Catalunya, i els desplaçats s’afegien a l’allau d’emigrats d’altres indrets d’Espanya, que com el sucre en el cafè, farien desaparèixer la llengua catalana.

Avui prop de l’església de Sant Martí hi ha un petit nucli de cases refetes. Dissortadament aquesta ‘empenta recuperadora’, no va arribar a temps per salvar la Casa del Riu.

Mentre – a contrallum – recollíem imatges, per intermediació de Sant Martí, del que deia l’Amades :

Sant Martí va ajudar els catalans en la seva lluita contra els sarraïns i
els va produir molt d’estrall. Els moros li tenien un gran odi i havien jurat fer-lo perdre.

Aixeco al bon déu la meva pregaria; Senyor allibera el teu poble !!!!!

SANTUARI DE LA MARE DE DEU DELS TORRENTS. L’ESPUNYOLA. EL BERGUEDÀ

Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, seguint la petjada del Josep Salvany, que l’any 1.925, recollia una imatge magnifica d’aquesta església – avui quasi oblidada - que fou Santuari de la Mare de Déu dels Torrents.

Aleshores era ja un edifici modern depenent de la parròquia de Correà. A la façana llueix la data 1.884

La tradició oral parla d’una esglesiola romànica que al segle XII i XIII era servida per una comunitat de clergues i llecs desdonats [ pensem que vol dir donats * ]

(*) Rebien aquesta denominació i també més tard la d'oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus bens en possessió a un monestir. També s'anomenaven així en el dret català, les persones que s'acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d'ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs. Actualment aquesta figura jurídica encara vigent, s’aplica en algun dels nostres Monestirs.

El Santuari de la Mare de Déu dels Torrents, apareix esmentat com a parròquia l’any 1312 en la visita pastoral, al deganat de la Vall de Lord.

Al segle XVIII el santuari consta com a sufragània de Sant Sadurní del Cint.

Hom pensa que la fil•loxera, i la seva terrible conseqüència que va ser fi del comerç amb Amèrica, comportaran l’abandonament de la contrada, per una bona part de la feligresia , i el subsegüent tancament, abandó i oblit d’aquesta Santuari.

La tallar romànica de la MARE DE DÉU de gran bellesa i única en el seu estil, es troba a l’Església de Sant Martí de Correà; esperem que com en altres llocs de Catalunya, tinguin força per oposar-se al seu espoli en nom de la seguretat.

El Santuari – al que s’accedeix per una pista de terra - es troba al sector sud-oest del terme municipal de l’Espunyola.

El Berguedà necessita amb urgència que s’elabori un cens del patrimoni històric i cultural, i que se’n faci alhora que una acurada conservació, un actiu turístic. Al món hi ha moltes persones que pagarien per poder veure ‘in situ’, aquestes meravelles.

LES MAGRANES

Ara que arriba la tardor, els magraners ja llueixen aquestes belles flors vermelles que ja van prenen forma el que seran les novelles magranes.

Les magranes una de les fruites més preuades de la tardor, dolces, madures, quan les parteixes mils de grans vermells com robis et comviden a delectar-te amb la seva menja.

Quan el granet et fa crec a la boca i tot el suc s’escampa gola avall, i després d’aquest, un altre i un altre, gaudint d'aquest dolç sabor de la magrana fins al final. Si encara no l’heu provat, proveu-les ara que aviat serem en plena temporada

ESGLESIA NOVA DE SANT MARTÍ DE PUIG-REIG. EL BERGUEDA JUSSÀ

Em sobtava – relativament – l’absoluta absència d’informació a la pàgina de l’Ajuntament de Puig-Reig, sobre la nova església Parroquial de Sant Martí.

Per altres fonts m’assabento que a l’octubre de 2.010, el dia 17, tingué lloc la solemne celebració del 50è aniversari de la inauguració i benedicció de la nova església parroquial de Sant Martí, i el 25è aniversari del seu acabament i la seva consagració.

Si recordo bé allò de les ‘ quatre regles’, aquesta església fou aixecada durant el darrer i/o els darrers anys la dècada dels anys 50 – mentre es feien possiblement el treballs de restauració de la romànica - , a la que substituiria dins de la dècada dels 60.

Fora interessant fer conèixer les dades de les persones que van intervenir en la seva construcció. Així és fa la història.

QUI POT FER-NOS DE ‘PRIMO DE ZUMOSOL’ ?

Històricament els catalans en això de cercar aliats, som com a mínim maldestres; l’any 1.714 ens venien a canvi d’un penyal ple de mones els anglesos, i defugíem l’oferiment Napoleònic d’integrar-nos en una França respectuosa amb la nostre llengua i cultura en les primeres dècades dels segle XIX.

Està clar que sense algú que faci el paper de PRIMO DE ZUMOSOL, no obtindrem mai, no ja la llibertat, sinó fins la possibilitat mateixa de reivindicar-la per vies democràtiques.

Avui l’Europa de l’euro és un poti-poti d’interessos amb una característica comuna, en tots els estats es detecta un descens alarmant de ‘democràcia en sang’, quan es fa un anàlisi força general. Els nostres veïns francesos son clarament centralistes pel que fa al sistema de govern, i d’un exacerbat nacionalisme pel que fa a la seva llengua i cultura, fins al punt que per defensar-la i/o imposar-la es passen pel forro allò dels drets de l’home i del ciutadà; no son creïbles en el paper del PRIMO DE ZUMOSOL. Pel que als nacionalistes espanyols, tant del P.P, com del P.S.O.E, ja no amaguen la seva voluntat d’acabar amb aquesta història de las ‘ nacionalides históricas’.

Pensar en Alemanya és un somni foll; per enlloc es veu un candidat pel paper de PRIMO DE ZUMOSOL, i sense aquesta figura no ens tocarà cap altra que anar acceptant més i més retallades, no únicament en l’aspecte econòmic – que també – sinó en l’àmbit de les llibertats personals de cadascú.

És – en sóc molt conscient- una reflexió gens esperançadora pel que fa al nostre futur, i m’agradaria molt d’equivocar-me. En les pròximes setmanes i mesos veurem – tots plegats – com evoluciona la situació.

SANT JOAN DEGOLLAT, L’OBLIDAT DE PUIG-REIG- EL BERGUEDÀ JUSSÀ

L’havíem buscat el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, quan tot just la primavera començava tímidament; en aquella ocasió ens rendíem davant l’absoluta manca d’informació sobre aquesta esglesiola.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/sant-marcal-de-la-serra-direnna-o-de.html



A les acaballes de l’estiu tornàvem a provar-ho, i aconseguíem finalment accedir-hi seguint aquestes indicacions : des de l’antiga carretera Manresa-Berga ; tot just superat el trencall del Guixaró , escassament a cinquanta metres , sense cap senyalització – com és mala costum d’aquestes terres - comença una pista que superant una forta pendent ens portarà fins a l’anomenada CASAGRAN.



Des d’aquesta casa se’ns fan visibles els trossos de l’espadanya que suportava la campana de Sant Joan Degollat; el camí per accedir-hi surt des del camp que hi ha davant la casa.

D’una extrema senzillesa, l’edifici d’una sola nau orientat a llevant i sense absis, aguanta els embats dels anys, protegit possiblement per l’oblit en que es troba.

Al mur de migdia – com pertocava, en aquelles èpoques en que s’havien d’aprofitar els recursos naturals - hi ha la porta d’entrada, està coberta amb el que sembla una planxa llautó, que malgrat el seu mal estat , protegeix encara la fusta; la portalada és de mig punt adovellada i coberta amb una arquivolta de dovelles més petites.



Ens expliquen del seu interior – al que no podem accedir - que està cobert amb volta de pedra, i forma un arc un xic ovalat, tot i que la volta és una mica apuntada. El terra és de cairons. Exteriorment la teulada és de teula àrab.

Eclesiàsticament Sant Joan Degollat va ser sempre sufragània de Sant Martí de Puig-Reig.



En els primers anys del segle XX , va desaparèixer – no per tothom - un retaule dedicat a Sant Joan; no hem trobat enlloc cap referència al seu autor, i/o a la seva antiguitat.

Costa d’imaginar-se com era el paisatge, quan es va aixecar – possiblement ben entrar el segle XIII – aquesta esglesiola; avui veiem únicament herba, matolls, esbarzers, i una vegetació que ens recorda les garrigues, on els pins son l’excepció, malgrat trobar-nos al costat del Llobregat.



Retratem des de tots els angles Sant Joan Degollat; ens temem que malgrat la perfecció dels seus carreus – o potser per això mateix – el seu declivi s’acceleri en els propers anys. En un país empobrit per l’estultícia i la corrupció, el patrimoni cultural, tornarà dissortadament a tenir consideració de - matèria primera – per a fer diners.

OH! OH! OH!

ohhhhhhhh!!!!!!!!!!!!
oooooooohhhhhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!!
oooooooooooooooooohhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!!

LA  PRIMAVERA , de  SANDRO BOTICELLI.
Si voleu veure'n l'original el trobareu al a Galeria dels UFFIZI, a Florència

PASSATGE DE BERGA

Aquests passatge de Berga, és un estret carrerò que enllaça la Plaça de la Creu i el Passeig de la Pau amb la Plaça de Catalunya. A la primavera quant les flors estan en el màxim esplendor, fa goig de pasar-hi, aquests penjolls de flors liles, a més de color i olor alegren una mica aquest estret carreró de cases velles.

HEM FET LA VOLTA ALS ESTANYS DEL CARLIT. CATALUNYA NORD

Com una gran part dels divendres els membres de la nostra colla, l’Àngela, la Rosa el Lluís i el Miquel ens vam aixecar d’hora, i sense plorar, per fer una nova sortida. La nostra intenció era aprofitar aquests darrers dies del mes de setembre per aproximar-nos al Pirineu. Ens semblà que les condicions atmosfèriques són més propicies.

També volíem conèixer una part de la nostra terra, la Cerdanya francesa de la que malauradament vam quedar marginats pel Tractat del Pirineu de l’any 1659 signat per Felip IV.

A dos quarts de 7 ens va reunir per sortir de Berga en cotxe en direcció a Puigcerdà. Vam travessar la frontera per la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame), continuarem el viatge en direcció a Sallagosa i Montlluís. En la rotonda d’entrada a Montlluís hi ha molt ben senyalitzada la direcció per arribar fins els estanys de les Bolloses. Aproximadament fins al primer llac uns 90 quilometres.

Durant els mesos de juliol i agost les autoritats franceses no deixen arribar amb cotxe particular fins el llac. Tenen muntat un servei de navetes (autocars) que traslladen els excursionistes (randonneurs, queda bé així en francès) fins el refugi, cobrant és clar. En aquest món, si no és a canvi del vil metall, pocs serveis hi ha de franc.

Vam aparcar el cotxe a la zona indicada, sota la presa de l’estany de les Bolloses. El mur de ciment ens imposà només el pensar en la quantitat d’aigua que manté retinguda. Vam agafar els estris, motxilla i pals, i vam començar el primer tros de camí que ens aproximà al Hotel de les Bones Hores.

Davant l’hotel, comença , assenyalat per un grup de pedres, el camí per fer el recorregut, ja afamats per la matinera sortida i el viatge, abans de cremar calories vam decidir sumar-n’hi unes quantes més.

Davant nostre el llac i tot un reguitzell de piragües inflables per fer la delícia dels afeccionats a l’esport nàutic. Precisament a nosaltres, gent de terra endins, l’aire fresc i la visió de l’aigua, també freda, no ens inspirava gaire l’esperit.

La nostra caminada era visitar la vessant oriental del Carlit que forma part del circ glacial on s’origina el riu Tet.

Després d’esmorzar vam iniciar la ruta que com tots els camins de muntanya s’inicien pujant. Arrels i pedres van ser els nostres companys de viatge durant una estona fins arribar a la petita paret que com gats vam ascendir. La paraula gat em va bé per donar la benvinguda a la nova companyia a casa de l’Àngela i el Lluís, la gateta Rosseta.

I després de passar el petit mur vam continuar el camí per un senderol on van tornar a ser companys de viatge de les pedres i les arrels. Una mica més tard prosseguirem el nostre anar endavant seguint les marques grogues, alguna de blava i les fites, més d’una de grans dimensions. Les pedres no han volgut acomiadar-se del nostre camí i com si fos un laberint pugem fent giragonses cap a la dreta o l’esquerra.

Ja a dalt del primer tram veiem a la nostre dreta l’estany del Viver però no ens deturem perquè sabem que a la baixada hi tornarem a passar.

Més amunt albirem l’estany Negre, el Sec i el de la Comassa. Pel costat del darrer estany prosseguim muntanya amunt. Passem un pujol per baixar després el torrent que uneix dos estanys i travessem el pontet de fusta. Aleshores primer suament i després més enrampat continuem prenent alçada per un terreny granític i esquistós fins a arribar al punt que ens havíem marcat en el nostre periple. El tossal Colomer, davant nostre s’alça altiva la Pica del Carlit, el pic més alt del Pirineu Oriental, lleugerament bifurcat i tenint com a company el Carlit de Baix. I des d’aquest punt davallem cap el punt de sortida.

L’estany Sobirà, l’estany de Trebens, el de Castellar i finalment el de les Dugues ens acompanyen en el camí i les seves aigües es comuniquen un estany a l’altre. La pesca és ben servida en aquests llocs, perquè vam veure com les truites que es bellugaven en l’aigua transparent dels llacs. Entre l’estany de Castellar i els de Dugues travessem una zona de roques on se sent el cant rialler de l’aigua per sota els nostres peus.

Pugem altre cop i per un sender pedregós i trencat ens arribem a l’estany de Viver. L’estany que havíem deixat per veure al pujar.

Circumdem l’estany i tornem a baixar entre mig de pedres i roques fem quasi saltirons d’una pedra a l’altra. Alguna palanca de fusta i camí avall. Més pedres i arrels. I per fi el mur a l’inrevés i poc després les roques de l’inici on havíem esmorzat.

Oh, que preciós és el cotxe quan arribés ja cansat de la sortida, Al•leluia! Al•leluia! Que bé s’assenta un en el seient encoixinat del vehicle.

I ja poca cosa més, cercar un lloc d’esbarjo amb una taula per dinar, a la vora del riu que baixa plàcid i brillant, Parlar, menjar i viure el dia de sol i aire fresc. Per cert el sol picava un xic massa.

Una mica més tard recollir la taula i buscar el lloc apropiat per prendre el reconfortant cafè.

I per acabar el soroll del moviment de mobles que sentíem a casa de sant Pere,i que s’anunciava ja al migdia, va finalment deixar caure el seu raig d’aigua.

Berga, 17 setembre 2011

SANT PERE DE l'ESGLEIOLA. L’ESPUNYOLA. EL BERGUEDÀ JUSSÀ

Defujo adjectivar aquesta comarca, ho faig perquè d’adjectius n’hauria de fer servir més d’un; per ser-vos sincer una munió, i encara dissortadament , positius els menys.

Deixàvem la carretera que des de Casserres mena fins a l’Espunyola, i ens arribàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, fins al lloc anomenat de l'Esgleiola, aquest topònim apareix per primera vegada en un document del 1112, en que s'esmenta l'església de Sant Pere de l'Esgleiola com un dels límits d'una donació realitzada per un particular a Santa Maria de Solsona.

Al 1314 el cavaller R. Cespunyola ven al seu oncle R. de Sant Serni la tercera part del delme que rebia de les parròquies de Sant Climent de l'Espunyola i de Sant Pere de l'Esgleiola i dels seus termes, això és, el terç del delme de blat, vi, carnalatge,llana, formatge, cànem, lli i demés que ell pogués rebre; a més també li va vendre els masos de Segats de la parròquia de Sant Climent i el de "Cruilops de la de Cesgleyola" (SERRA VILARÓ:1989:VOL.I, 475).

L'església consta dins la parròquia de Sant Climent de l'Espunyola essent-ne sufragània. Tot i els seus orígens romànics no es conserven visibles restes d'aquest període, en aquesta etapa es trobava situada dins els límits del comtat de Berga i en el terme del castell de L'Espunyola.

L'església està situada sobre un tossal rocós a la zona sud-est del municipi, prop del límit del terme municipal amb els veïns municipis de Casserres i Montclar.



El temple que veiem avui és obra bàsicament del segle XVIII amb una façana d'estil neoclàssic, datada el 1831.

Feien obres al contigu edifici de la Rectoria, però segons ens deien no tenien la clau de l'església de Sant Pere.

És un edifici d'una sola nau orientada nord-sud, amb el cor als peus (extrem sud), i al costat de ponent una capella (on hi ha el confessionari) i l'accés al cor i al campanar que és situat a l'angle sud-oest, i la pica baptismal a l'extrem també sud-oest de la nau; al costat de llevant hi ha una altra capella amb un altar amb el Sagrat Cor de Jesús al centre, a un costat un Sant Josep i a l'altre el Sagrat Cor de Maria, i a l'angle nord-est la sagristia. L'ingrés a l'altar és a partir d'uns graons i un cancell de separació, està presidit per una imatge de Sant Pere dins una fornícula existent en el mateix mur, i a sobre un Sant Martí, al costat oest Sant Jaume i a l'est Sant Antoni, aquests tres sobre uns pedestals que estan encastats al mur. La nau és coberta amb volta de canó amb llunetes i formant trams separats per arcs faixons; en tota la llargada dels murs laterals a l'alçada de l'inici de les voltes hi ha una motllura decorativa que, en els pilars dels arcs, a més, són decorats amb uns capitells. L'interior és arrebossat i pintat amb motius decoratius que imiten un carreuat als murs i elements florals als arcs. El cor és suportat en arcs carpanells.

El campanar és de planta quadrangular, cobert per una teulada de quatre vessants i amb una obertura en cada costat, en una de les quals hi ha una campana; l'accés és a través d'una escala de cargol de pedra. Exteriorment l'església és molt uniforme, bastida amb murs de carreus força ben tallats i polits, i grans cantoneres ben escairades i també polides. La portalada d'accés, situada a la façana principal, és d'estil neoclàssic, és flanquejada per pilastres de línies rectes i força senzilles, sobre la llinda hi ha una franja de pedra amb la inscripció "XV. TU ES PETRUS Rx ET SUPER HANC PETRAM AEDIFICABO ECCLESIAM MEAM" i a sobre un frontó amb acabat arrodonit i a dins, al centre, unes claus de Sant Pere dins elements vegetals i a costat i costat posa "ET TIBI DABO CLAVES REGNI CAELORUM". Més amunt de la portalada hi ha un carreu amb la data 1831 en números romans i a sobre un òcul també amb contorn de pedra.



Al costat de l'església té adossada la Rectoria, i a pocs metres cap al nord-est, a peu de la carretera hi ha el cementiri; l’indret presenta en general un aspecte descurat.

SANTUARI DE MERITXELL. ANDORRA

Rebia una bellíssimes imatges de l'antic santuari de Meritxell, d'origen romànic, que havia estat reformat i ampliat el segle XVII, i que dissortadament va ser destruït per un incendi l’any 1.972. Les restes d’aquella església han estat condicionades com un espai per al record, d’aquells que varen tenir el goig de veure’l dempeus.

A la seva vora s'aixecà ara un nou temple, obra monumental de l’arquitecte Ricard Bofill, que va ser inaugurat el 1976.



La nova església acull de forma permanent visitants d'arreu que volen conèixer directament un dels llocs de devoció més importants d'Andorra, el dedicat a la seva patrona.





Bofill, en projectar el nou santuari, va voler reflectir alguns elements simbòlics que posessin de manifest les particulars connotacions d'aquest espai singular: amb el sol incrustat damunt l'altar va voler significar el nom de Meritxell, provinent, segons el filòleg Coromines, del mot latí meridiem, migdia; amb les dues naus que es creuen, la confluència dels camins que porten de l'una a l'altra frontera i de la vall del Valira del Nord a la del Valira d'Orient; amb les parets tallades horitzontalment per la part superior, l'incendi que colpí el temple, i amb el claustre descobert, la protecció de la Mare de Déu que vetlla sobre el cel d'Andorra.



A l'interior hi ha una reproducció de la talla romànica de la Mare de Déu, així com les escultures corresponents als set Sants titulars de les parròquies andorranes, que donen fe de Meritxell com a Santuari Nacional.



El Tomàs Irigaray Lopez, té l’habilitat de fer ‘parlar’ les imatges.

CALLA, QUE NO SENTIREM EL ‘ PARTE’.

Amb aquesta frase se’ns advertia que  el Régimen [ aleshores Democràcia Orgànica ],  entrava a casa mitjançant les ones de la radio per posar-nos al dia.

Aleshores la mentida - a la radio, als diaris, a les escoles,... -  era tant habitual, que la major dels qui van sobreviure, no saben discernir avui el gra de la palla.

Avui tornem a estar tots pendents  del ‘parte’ *,  la raó és que  la situació econòmica – molt més dolenta del que ens expliquen -  evoluciona a pitjor d’hora en hora.  Avui tenim una ‘Democraciola’ , que bàsicament ha servit per portar-nos – com deia el General Franco ‘ del borde del abismo – al infern d’un present treballat a cops de corrupció, estultícia, desvergonyia i un absolut menyspreu per les anomenades classes treballadores.

Em confesso astorat davant la immunitat dels qui han  portat el país a la ruïna.

No certament per l’augment dels robatoris i de tota mena de delictes, tant contra el patrimoni, com contra les persones. Dissortadament això amb aquest panorama acabarà esdevenint ‘ normal’.

 Per els qui van arribar desprès de 1.978, un petit incís d’informació ‘ històrica’.

*"Parte".

S‘anomenaven així  [Parte]  els informes relatius a l’evolució  del conflicte bèl·lic , que s’emetien  radiofònicament durant la Guerra Civil, en els - Inoblidades AÑOS DE PAZ-  van  ser substituïts per un informatiu més convencional, que va mantenir durant els anys de dictadura el mateix nom. Durant el franquisme totes les ràdios privades tenien l'obligació de connectar amb la ràdio pública espanyola a l'hora de l'informatiu o, com se li va designar, "parte".

Per això les persones que van viure el franquisme encara avui segueixin identificant com  "el parte"  qualsevol tipus d'informatiu, tant radiofònic com televisat

Ah!, aleshores Déu havia de parlar en castellà, i  només en castellà !.

 No teniu la sensació de que tot plegat sembla repetir-se ?.

SANT MARTI DE CAPSEC. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Rebia una belles imatges de la que fou església parroquial de Sant Martí, del poble de Capsec , pertanyent avui al municipi de la Vall de Bianya (Garrotxa). Fins a començament del segle XX, quan el canvi dolar / pesseta estava 1 a 5 [ avui està tècnicament – gràcies a la nostra pertinença a l’euro- a 1/ 150 ] no va caldre ‘ retallar municipis’. Properament caldrà revisar aquesta crònica, perquè – ara toca – altra vegada bufen vents de ‘reducció democràtica’.

El rodal, inclosa l’església romànica de Sant Martí, fou possessió de Sant Pere de Camprodon.

La planta de l'església és d'una sola nau, amb volta de canó lleugerament apuntada. A la capçalera hi ha un absis semicircular, amb una finestra central.

És destacable una petita àbsida, a la banda nord, que sembla que correspon a l'església anterior a l'actual. Al costat oposat hi ha la sagristia.

Els terratrèmols del segle XV causaren greus danys a l'edifici, que s'hagué de refer; particularment la seva alta torre del campanar, bastida sobre la façana de ponent i modificada en èpoques posteriors.

De l'església de Sant Martí de Capsec, es diu amb raó que és un dels edificis romànics més bonics del segle XII, i hores d’ara un dels millors atractius del municipi de la Vall de Bianya.

Ens crida l’atenció el que a primera vista sembla un comunidor, reconvertit ara en fossar. Viure per veure !

L'any 1994 s'efectuà una restauració que va permetre la supressió, a l'interior del temple, d'una sèrie d'afegitons que amagaven els murs originals. La porta d'entrada és al costat de migdia. La pica baptismal d'immersió, decorada de manera senzilla, és molt interessant.

LA MASIA DE MUSSARRA. MONISTROL DE CALDERS

Teníem el Feliu Añaños Masllovet, el Joan Lomas Gavilan, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, el privilegi i el plaer d’accedir a l’interior de la Mussarra, masia del terme de Monistrol de Calders, al Moianès situada a 660,8 metres d’altitud, davant per davant de Talamanca, de la que la separa la fondalada que la riera d’aquest nom ha conformat al llarg dels segles.



La casa ‘capitalejava’ un grup de masies que arribaren a tenir parròquia pròpia, a l'alta edat mitjana; l'església, romànica de Sant Pere situada al costat de llevant de la masia de Mussarra, n’és una prova fefaent.

El 13 i 14 d'agost del 1714 aquesta masia acollí les tropes borbòniques comandades pel Comte de Montemar, que atacà les tropes austriacistes del Marquès del Poal a la batalla de Talamanca, que tingué lloc a prop, a sota i al sud de la masia.

Calia fer un petit pròleg històric, abans de recollir imatges de les escales exteriors que donaven accés a les tines del vi – una d’elles fa funció ara de dipòsit de les aigües pluvials - .



De l’interior ens meravellava :



El forn de pa.



L’espai on hi havia les quadres del bestiar – es conserva encara una de les menjadores -.



El celler, que compartia espai amb el moli d’oli.



I, en el nivell superior la ‘sala’, que rebia llum per d’ambdós costats, i exercia al ensems, de lloc de trobada, i de distribuïdor de la casa.

La situació de la casa amb vistes a Montserrat, el Bages i els primers contraforts del Pirineu; la sensibilitat de la propietat pel que fa a mantenir el màxim d’elements ‘històrics’ conciliant-los amb l’ús residencial; i l’estructura simple, alhora que senzilla – sense artificis – de l’edifici , ens permeten afirmar que Mussarra és avui , una de les masies més belles del Moianès.

Agraíem la seva finesa a la propietat, abans d’acomiadar-nos, amb el nostres millors desitjos pel que fa al devenir de la casa i dels seus estadants.