TRIBUNA DEL BERGUEDÀ

ELS FELIUS. GURB. OSONA. CATALUNYA

2012-03-01T01:04:00.000+01:00

Accedia fins aquesta casa majestuosa coneguda com Els Felius; és sens dubte un dels edificis més vistos de la Comarca d’Osona, tota vegada que està situada en un pla elevat en relació a l’autovia C-17, just quan es supera l’entrada a Santa Cecilia de Voltregà.

En les distàncies curtes és on veiem les coses tal com son, i certament la casa ‘guanya’ quan la veus de prop.

En qüestions tècniques em remeto a la tasca excel•lent dels que han elaborat el Mapa de Patrimoni de Gurb :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08100

Es tracta d'una masia de grans dimensions formada per un volum principal de planta baixa, primer pis i golfes, un volum que forma una torre de major alçada adossat al sud-est i diverses estructures al voltant tancant un pati o lliça davant les façanes sud i oest de la masia. Està bastida amb murs de maçoneria de pedra a la part inferior i de tàpia a la resta, exteriorment arrebossats i pintats i amb cantonades delimitades amb carreus treballats. La teulada és de doble vessant amb aigües a les façanes principal i posterior. La façana principal, orientada al sud, es troba dominada per un cos adossat al davant que forma grans obertures a cada un dels tres nivells. Concretament hi ha quatre grans obertures a cada nivell, les de la planta baixa sustentades amb pilars de pedra treballada i les del primer pis d'arc de mig punt, que formen eixides. A la planta baixa hi ha un portal d'arc rebaixat emmarcat amb pedra treballada i dues finestres, una emmarcada amb pedra treballada i l'altra amb pedra bisellada. Al primer pis hi ha tres obertures emmarcades amb pedra bisellada, la central de les quals dóna accés a l'eixida. A l'extrem dret de la façana hi ha adossat el volum que forma una torre, que queda encaixat entre el volum principal, al nord, i l'església de Sant Pau dels Felius, al sud. La torre consta de cinc nivells, quedant el superior separat per un element decoratiu que consta d'una línia d'arcuacions cegues, a mode d'imposta, que permet que la part superior sigui lleugerament més ample que la resta de l'edifici. En tot el nivell superior les obertures, tres per façana, no tenen elements decoratius. En els nivells restants, en canvi, les obertures, una per nivell, estan emmarcades amb pedra bisellada i tenen un guardapols a sobre, amb decoració d'arc conopial i motius geomètrics als extrems. Amb aquesta tipologia hi ha tres finestres a les façanes est (una amb la data de 1635 i una creu a la llinda) i oest, i dues a la sud i la nord, quedant el nivell de planta baixa amb obertures només a la façana oest, amb accés des del pati tancat, on hi ha un portal d'arc rebaixat i dues espitlleres. La façana est del volum principal conté a nivell de planta baixa una porta i tres finestres, una de les quals emmarcada amb monòlits de pedra bisellada. A la resta de la façana hi ha deu finestres emmarcades amb pedra bisellada. La façana nord conté un cos semicircular adossat, l'antiga cisterna, que sobresurt uns quants metres a l'extrem superior i es troba coronat amb marlets a mode de torre. Aquest cos conté una obertura a planta baixa i primer pis, aquesta última emmarcada amb pedra treballada, i diverses espitlleres als nivells superiors. A la resta de la façana la distribució d'obertures és simètrica amb quatre finestres per nivell, emmarcades amb monòlits de pedra treballada a la planta baixa, amb pedra bisellada al primer pis i amb monòlits de pedra treballada a les golfes. La façana oest conté una porta i dues finestres a la planta baixa, cinc finestres emmarcades amb pedra bisellada i ampit motllurat al primer pis i tres finestres emmarcades amb monòlits de pedra bisellada a les golfes. El pati tancat, o lliça, que s'estén davant les façanes sud i oest de la masia queda tancat a l'oest per estructures i al sud per un mur coronat amb marlets on hi ha el gran portal d'accés, d'arc deprimit convex, emmarcat amb pedra bisellada i la data de 1763 inscrita a la llinda amb una creu intercalada. El mur uneix dues estructures als dos extrems: l'església de Sant Pau dels Felius a l'est i la pallissa, o cabanya, a l'oest, amb un portal principal emmarcat amb pedra treballada i llinda de fusta. Al costat d'aquestes dues estructures, i bastits sobre el mur que tanca la lliça hi ha dues petites torretes, amb diverses espitlleres cada una i base que sobresurt del mur formada per grans blocs de pedra treballada.

SENTMENAT. EL FOSSAR QUE VA CAPTIVAR AL GATO PEREZ

2012-02-29T18:11:00.000+01:00

Em refereixo a Xavier Patricio Pérez Álvarez ( Buenos Aires , Argentina 11 abril de 1951 - Caldes de Montbui , Catalunya , octubre 18 de 1990 ), artísticament Gato Pérez , va ser més que un músic d'origen argentí establert a Catalunya , que va destacar especialment en el gènere musical de la rumba catalana . Cal reconèixer-li que sense el seu impuls, aquesta música, mai hagués sortit de l’àmbit reduït d’una comunitat marginal, instal•lada dins d’una cultura que patia i pateix un ofegament sistemàtic. En aquest cas, s’ha d’afirmar de forma rotunda que ‘hostes vingueren, que la casa ens salvaren’.

Residia a Caldes per raons de salut, i sembla que en el trànsit d’anar i tornar de Barcelona, l’estètica de cementiri de Sentmenat, li va cridar tan l’atenció, que va demanar esser enterrat aquí quan arribes la seva hora.

Imagino que en aquella època, l’indret s’assemblava més a la descripció que el Joan Oliver i Sellarès – Pere Quart- en fa al seu poema ‘CORRANDES D'EXILI’ :

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Perdíem no tant sols un músic genial, sinó clarament un enamorat de Catalunya, més que un amic, i en aquesta Pàtria tant petita, això últim esdevé tràgic.

Us deixo alguns enllaços bàsics :

http://blogs.lavanguardia.com/hemeroteca/2010/10/18/la-repentina-muerte-de-gato-perez/
http://www.rockola.fm/artista/gato-perez
http://tu.tv/videos/gato-perez-mayo1990

No us serà fàcil accedir al cementiri de Sentmenat; i el desballestament sistemàtic d’instal•lacions d’aquesta mena, ho complicarà si és possible encara més. Demaneu els horaris a l’Ajuntament de la Vila.

Descansa en un nínxol senzill, quasi anònim.

SANT BARTOMEU DEL GRAU. EL LLUÇANÈS. OSONA. CATALUNYA

2012-02-29T12:16:00.001+01:00

Anàvem amb l’Antoni Ibáñez Olivares fins a Sant Bartomeu del Grau per recollir a la Irene Tironi Laporte, ens esperava un mati de troballes al Santuari de Nostra Senyora de la Gleva, en el terme veí de les Masies de Voltregà.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/02/santuari-de-la-gleva-les-masies-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/02/santuari-de-nostra-senyora-de-la-gleva.html
http://relatsencatala.cat/relat/santuari-de-nostra-senyora-de-la-gleva-art-i-religio-les-lletanies-de-la-santissima-mare-de-deu/1037232

A la tornada prop ja de les 13,00 hores, retratava ‘l’església nova’ , malgrat estar aixecada entre els anys 1780 i 1787, està dalt d’un petit turó al costat de la carretera.

És un edifici originalment de planta quadrangular , coberta a dues vessants (est-oest). Té tres naus, les dues laterals tenen la coberta en un nivell més baix que la nau central. Murs de pedra irregular lligada amb morter de cal.

L’any 1864 el cens parroquial era de 803 feligresos, i l’assistència als oficis religiosos – com per arreu en aquella època – podem estimar-la en un 50%, fem exclusió dels molts menuts, molt ancians, i persones malaltes.

El retrocés constant del nombre d'habitants des del tancament de la tèxtil Puigneró, en fam pensar que tornaríem en el millor del casos a una població semblant, però ara amb una pràctica religiosa en percentatges per sota del 10%. No trobava les dades del cens a la pàgina de l’Ajuntament.

L’any 1936 es va cremar el retaule major datat l’any 1806.

Passada la guerra de 1936-1939 es va restaurar el culte l'any 1940.

El 1967 es va construir l'escalinata davant l'església i, el 1986, es va clausurar el cementiri, situat a l'entorn de l'església; les restes òssies es varen retirar; actualment hi ha un jardí.
Finalment, el 1998, es va restaurar la casa rectoral i, durant la festa major de 2000, es va inaugurar l'exposició permanent d'orfebreria religiosa.

Ens acomiadàvem passades llargament les 13,00.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA POSA. ISONA. EL PALLARS JUSSÀ

2012-02-29T00:56:00.000+01:00

Rebia del José Antonio Uriz Rodríguez, una fotografia de l’esglesiola, ermita i/o capella de la Mare de Déu de la Posa, de la que explica Joan Amades ; "Fou trobada a la muntanya de Sant Antolí i decidiren portar-la a l'església parroquial. Quan eren pel camí, sentiren una veu que baixava del cel que els deia 'Posa, Posa!'; i tots van creure que volien dir que posessin, allí on es trobaven, la imatge que portaven, i allí mateix li aixecaren una capella i la denominaren de la Posa, per rememorar la veu que havien sentit".

El primer document en que l'esmenta aquesta esglesiola és del segle XVII.

Hom pensa però que fou aixecada a darreries del segle XI, o en les primeres dècades del XII, atès l’absis fet amb un aparell molt regular.

Al llarg dels segles XVII-XVIII fou més que reformada, refeta. Imaginen que com per arreu amb els ‘ diners d’Amèrica’.

Ens expliquen que a la base de l'altar hi ha una làpida romana dedicada al déu Mercuri, que procediria de les runes romanes d'Isona, i que fou incorporada al temple en la reforma del seu interior feta als anys 70 del segle XX. En aquella data es dugueren a terme la retirada de les runes dels voltants. No cal insistir gaire en que el santuari com tot el terme d'Isona, foren escenari d'una llarga i dura batalla, al llarg de tot el 1938, en el període denominat eufemísticament de la ‘ guerra civil ‘.

El temple fou molt malmès, el seu interior destruït i cremades les seves imatges, entre les que es trobava el seu retaule i la imatge romànica de la seva marededéu. L'actual imatge de la marededéu, que data del 1947 – i de la que agrairem la tramesa d’una imatge al coneixercatalunya@gmail.com – ens diuen que té força semblances amb l'antiga imatge.

Com record d’aquelles dates tràgiques, a la seva espadanya, com a campana, hi ha un fragment d'obús.

Trobava a http://goigsdelignasi.jimdo.com/el-pallars-juss%C3%A0/isona/ els goigs de sant Sebastià. Si existeixen els de la verge de La Posa, i els de Sant Roc, sou pregats de fer-nos-en arribar una còpia a coneixercatalunya@gmail.com

SANT MIQUEL D’ORDEIG. LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA. CATALUNYA

2012-02-28T21:08:00.000+01:00

Agafava el camí asfaltat que des de Vinyoles mena fins a Sant Miquel d’Ordeig [ aquesta advocació acostuma a trobar-se prop dels camins ]. L’insigne escriptor sabadellenc, Antoni Ibáñez Olivares, ens regalava un preciós relat sobre aquest sant precristià. http://www.guimera.info/avui/tribuna/SMiquel.htm

Em sorprenia veure un petit campanar d’espadanya sobresortint per damunt d’una tanca perimetral de filferro, reforçada amb vegetació. Sou pregats d’explicar-nos allò que sapigueu a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://relatsencatala.cat/relat/lemboscada-ermita-de-can-cama-cami-de-vinyoles-a-ordeig-les-masies-de-voltrega-osona-catalunya/1037308

La visió de l’absis de Sant Miquel, en un primer moment et permet suposar un exquisit respecte per l’edifici, els fils que passen per davant de la façana, alhora que ho desmenteixen clarament, em retornen a la meva personal convicció, d’un ànim declarat de ‘dessolar la terra’ per part de les companyies espanyoles de serveis públics.

Les Masies de Voltregà disposa sortosament d’un Mapa de Patrimoni, i en relació a aquesta esglesiola trobem :

http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08117

Pel que fa a l’edifici :

Església de nau única de planta rectangular, molt llarga, capçada a l'est per un absis semicircular. La nau està coberta per una volta de canó de perfil apuntat, reforçada per una arc toral menys apuntat. La coberta és a dues vessants de teula aràbiga. La porta original se substituí l'any 1618 per una de nova al refer-se la façana oest. Sobre aquesta fou bastit llavors un campanar d'espadanya de dos ulls. La porta és d'obertura rectangular amb brancals i llinda de pedra aristada i rematada amb un frontó circular; també s'hi obre un òcul. A l'absis hi ha una petita finestra de doble esqueixada, la qual per la cara exterior forma una arquivolta. Exteriorment l'edifici presenta arrebossada i pintada només la façana barroca. L'església és orfe de qualsevol ornamentació, llevat de la porta barroca i un senzill ràfec a l'absis. L'interior fou repicat arran d'unes obres de restauració l'any 1978. Presenta un aparell de carreuons simplement escairats, lligats amb morter de calç i disposats en filades uniformes i regulars.

Pel que fa a la seva història :

L'església es trobava dins l'antic terme del castell de Voltregà, al lloc d'Ordeig ("villa Ordege"), ja documentat l'any 975. L'existència del temple es constata l'any 1059, quan el noble Miró Foguet, més tard senyor del castell de Voltregà, dóna l'església amb el domini de la quadra d'Ordeig al monestir de Santa Maria d'Amer, al qual esdevingué vinculada fins a l'exclaustració del 1835. Els monjos de Santa Maria d'Amer van fer reedificar l'església, que fou consagrada l'any 1104 pel bisbe de Vic, Arnau de Malla, qui havia estat abat del monestir anys abans.
No sabem des de quan, però sí que anteriorment al 1154 l'església de Sant Miquel d'Ordeig tenia funcions parroquials. Segurament a causa del despoblament de la pesta negra del 1348 perdé aquestes prerrogatives, quedant vinculada com a sufragània de Sant Esteve de Vinyoles.

L'any 1618 es construí un portal nou d'estil barroc al mur oest suprimint l'antiga porta situada al sud, on s'hi adossà un cos d'edificació que enllaça l'església amb el Mas Soler Vell. El 1654 incendiaren l'església i fou cremat un retaule gòtic que el 1460 havia pintat el mestre barceloní Jaume Mesquerò. El 1724 el bisbe manà enlluir-la i fer un altar nou, que va ser destruït el 1936 en ser profanada l'església.

El 1978 fou restaurada traient un retaule que tapava la conca de l'absis i es va netejar l'interior del guix que cobria els murs romànics.

El Joaquim Sanitjas i Arcarons m ‘havia previngut sobre ‘ les obres de restauració ‘ . en aquesta qüestió hem deixat clara la nostra posició :

Entre l’ inacció – i per tant l’absoluta ruïna a curt termini - , i la uniformització del romànic català. Ens decantem pel mal menor.

SANT JAUME DE VILAMONTÀ. MANLLEU. OSONA. CATALUNYA

2012-02-28T11:39:00.000+01:00

Veníem des del trencall de Torelló la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés; ens portava fins a la Capital del Ter el desig de recollir imatges d’alguns dels seus indrets.

Començàvem per Sant Jaume de Vilamontà, no trobem cap explicació d’aquest topònim, que suposem alterat pel que fa a montà, i quan al prefix Vila, li atorguem un sentit de procedència, i fent un bon xic ‘ fantasia històrica’, li adjudiquem el significat ‘ de la muntanya’ , en relació lògicament als que vivien a les terres planes a la vora del Ter. Com sempre, si coneixeu el sentit, o en trobeu un de més ajustat, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La devoció al Sant té els seus antecedents en una esglesiola romànica, documentada com capella rural depenent de Santa maria de Manlleu des del 1247; s’aixecava prop del mas dit ara de Sant Jaume Vell, i va desaparèixer segons les cròniques al segle XVIII.

Com a conseqüència de l’epidèmia del còlera morbo de 1884, es va decidir aixecar per vot popular, aixecar novament una església – ara de naturalesa votiva - a Sant Jaume, el terreny fou cedit pel senyor Hipòlit Poquí, i edificada durant l’any 1885, es va obrir al culte l’any 1886 realitzant benedicció el bisbe Antoni Palau.

Retratava la façana i el rellotge de sol data a darreries del segle XX.

Us deixo alguns enllaços d’interès :

http://goigsmanlleuencs.blogspot.com/2010/01/lermita-de-sant-jaume-de-vilamonta.html

http://devocioteca.blogspot.com/2009/07/lermita-manlleuenca-de-vilamonta.html

http://www.manlleu.cat/mod/adreces-i-telefons/id84/ermita-de-sant-jaume-de-vilamonta.htm

A l’entorn de Sant Jaume de Vilamontà sembla que sortosament es desenvolupa tot un seguit d’activitats culturals, socials i de lleure, a banda de les estrictament vinculades al culte religiós.

SANT MIQUEL DE LA GUARDIA DE LES MASIES DE RODA. OSONA. CATALUNYA

2012-02-28T09:19:00.000+01:00

Quan assolíem una mínima elevació que ens permetia veure el Ter, creuàvem la línia invisible del terme de les Masies de Roda, sortíem del terme de Manlleu justament per poder-lo veure.

Ens arribàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, fins l’església de Sant Miquel de la Guardia, que atén les necessitats espirituals d’un nucli relativament modern d’habitatges. El topònim evoca clarament la funció d’aquest indret en altres èpoques.

L’església fou refeta l’any 1786 possiblement per atendre adequadament les necessitats del culte d’una feligresia creixent. Res doncs en aquest edifici ens recorda l’esglesiola romànica del segle XI amb categoria de parròquia, que mantindrà fins l’any 1116 en que per decisió del bisbe Ramon Gausfred passa a dependre del monestir de Sant Pere de Casserres.

Quan a la descripció tècnica trobem a :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08116

Església d'una sola nau de planta rectangular, amb l'absis carrat orientat a llevant. La nau està coberta per una volta de canó amb llunetes, dividida en quatre tramades per arcs torals sostinguts per pilastres adossades als murs laterals. Una cornisa motllurada recorre el perímetre de l'església, al nivell dels capitells. Als peus de la nau hi ha el cor, sostingut per una volta rebaixada. A l'extrem sud-est hi ha adossada la sagristia, amb la coberta exterior d'un sol vessant. Tant la porta d'accés a l'interior des del presbiteri com la finestra orientada a l'exterior del temple presenten les llindes gravades l'any 1786. De la mateixa manera, el portal d'accés a l'interior del campanar, situat al presbiteri, presenta la mateixa data gravada.

La façana principal presenta un portal d'accés d'arc escarser bastit en pedra, damunt del qual hi ha un rosetó adovellat amb vitralls acolorits.

El campanar de torre, adossat a la sagristia, és de planta quadrada, amb la coberta de pavelló i quatre finestrals allargats de mig punt, situats a la part superior de cada un dels paraments. La construcció està bastida amb carreuons ben desbastats disposats en filades regulars, exceptuant la part superior que sustenta la coberta, bastida amb còdols i pedra sense treballar. A les cantonades hi ha carreus ben treballats.

Depèn eclesiàsticament en l’actualitat de Sant Pere de Roda de Ter.

SANT PERE DE MADRONA. BERGUEDÀ CENTRE

2012-02-28T02:07:00.000+01:00

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, anaven en aquesta ocasió a un dels llocs més emblemàtics del Berguedà.

Si veniu de Barcelona, sobretot de nit, veureu lluir damunt la ciutat de Berga, a la serra de Queralt, en primer lloc, i més il•luminat el santuari Marià, i a seva la dreta , solitària damunt d’un penyal calcari que domina l’anomenat Pas Estret, el punt de llum que assenyala la presència de la senzilla església de Sant Pere de Madrona.

Seguint la carretera que puja al santuari de Queralt en el PK. 2,3 enmig d’un revolt molt pronunciat és troba el cartell que indica l’inici de la pista per arribar-hi , cosa que fèiem un cop deixàvem aparcat el cotxe,.

El camí fa pujada, però al cap de poca estona de caminar- trobavem escales de pedra i també bancs - ens deixava davant l’esplanada propera a l’esglesiola.

El lloc es esmentat com a castell per primera vegada l’any 980 (in castri Madronae) en una donació del comte de Cerdanya Oliba Cabreta i la seva muller al monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Era depenen del bisbat d’Urgell.

La primera referència documental de l’ecclesiam Santi Petri quae est fundata in Castro Matronae data del 13 de juliol de l’any 843, quan el vescomte Deilanus va vendre a l’església un alou situat a prop del castell de l’Estret.

L’església apareix documentada l’any 1060 en el testament de Ramon “Deurasen” on deixa a Sant Pere una quantitat de diners per pagar l’il•luminar l’església. Signen el document testamentari el vescomte del Berguedà Dalmau, la seva muller Arsèn i el seu fill Bernat Dalmau.

L’any 1183 Ramon de Madrona feia constar en les clàusules del seu testament que volia ser enterrat a l’església de Sant Pere i deixa a l’església el mas de Vilaformiu. Signa el testament, com a testimoni el trobador Guillem de Berguedà, senyor del testador.

Administrativament, es mantingué com a parròquia independent fins el 21 de novembre de 1633, en que un decret del Papa Urbà VIII establia que passés a ésser regentada per la comunitat de preveres de la parròquia de Berga, donada la dificultat de mantenir el culte regularment. Així va ser fins la creació del bisbat de Solsona l’any 1593.

Va mantenir la qualitat de parròquia fins al segle XIX, època en la qual passà a dependre de Sant Bartomeu de la Valldan, que havia estat sufragània seva.

Fou profanada l’any 1873 i malmesa durant la Guerra Civil del 1936-39.

L’any 1943 fou empresa la tasca de la seva restauració. Un parell d’anys més tard ja netejada i amb un altar nou hi fou entronitzada una imatge de Sant Pere, tallada per Jaume Pujals.

El temple està format per una nau coberta amb volta de pedra de canó apuntat, encapçalada a llevant per un absis semicircular –que s’alça sobre una base quadrangular- cobert amb volta de quart d’esfera. La unió entre la nau i el absis es realitza a través d’un arc triomfal de mig punt que no es manifesta volumètricament a l’exterior.

La porta, en forma d’arc de mig punt, s’obre a migdia, on es crea una plataforma a la manera d’atri, que es un esplèndid mirador de la ciutat de Berga i del Berguedà jussà.

Adossat a la façana oest del temple existeix una necròpolis externa.

Durant la intervenció arqueològica prèvia a la restauració de l’any 2007, va ser trobades seixanta quatre tombes a l’interior de l’església, totes han pogut ser documentades i corresponen al període dels anys 1671 al 1731.

Durant el segle XXI, s’han anat fent treballs de reparació, manteniment, i és l’any 2004 quan l’Ajuntament de Berga demana al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació una intervenció a fons. Aquesta va iniciar una intervenció integral,que és la més important feta fins ara i que va acabar el 2011.

En les darreres excavacions s’ha determinat que part dels seus murs pertanyen a l’antic castell de Madrona esmentat documentalment des del segle IX, però amb una antiguitat que possiblement es remunta al segle VII. L’excavació arqueològica de l’interior del temple ha permès desvetllar la identitat del castrum d’època visigòtica.

Els Amics del Romànic del Berguedà tenen un lligam molt especial amb aquesta església. L’any 1989 van plantejar la necessitat de reconstruir el campanar d’espadanya, i aprofitant la festa anyal, van fer una pujada simbòlica de materials, un any més tard l’obra era realitat. L’estiu de l’any 1995 es va substituir l’antiga porta d’entrada, atès el seu mal estat ; la nova va ser pujada fins a l’església amb l’esforç d’una bona colla de socis de l’entitat. Aquest darrer any 2011 les tasques d’aquesta Associació han estat l’acondicionament de l’escomesa elèctrica i l’ il•luminació interior de l’església

En la actualitat s’hi celebra missa el dia de Sant Pere, i també es fa un aplec el diumenge més proper, on es canten els goigs del Sant, i les ‘priores’ reparteixen unes coques en forma de clau als assistents.

L’ajuntament de Berga i els Amics del Romànic demanaran la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional per a Sant Pere de Madrona.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

SANTA MARIA DEL MAS D’EN BOSC O DE VILAFORTUNY. CAMBRILS

2012-02-27T21:05:00.001+01:00

Rebia una crònica de l’Enric Sànchez-Cid, en la que ultra l’erudita explicació relativa a la imatge de la Mare de Déu del Bosc i/o de Vilafortuny, de fusta policromada del segle XIV ; cara rodona, mentó entrat i riallera; asseguda en un escambell, coronada, i amb un vel que deixa veure la cabellera, porta un mantell que li cobreix les espatlles, envolta el braç dret, passa per damunt de la cama dreta i arriba al peu; el vestit, vermell, de coll rodó, cenyit per la cintura mitjançà un cíngol, arriba fins els peus veient-se la punta de les sabates, estan l'esquerra malmesa; els plecs dels mantell prenen la forma d'una V; amb la mà dreta sosté una poma i amb l'esquerra al Fill per l'espatlla.

L'Infant, assegut en el genoll esquerra de la Mare porta un vestit, també, vermell i amb els plecs aguts. Amb la mà dreta beneeix i amb l'esquerra hi té un llibre. L’original es guarda actualment al Museu Diocesà de Tarragona, la podreu veure a la Sala I (Antic refetor dels Canonges), catalogada amb el nº 29.

Ens explica que Vilafortuny es troba a tres Km. de Cambrils, per la carretera de la costa a Salou. Un cop s’arriba al semàfor i fent un gir a l’esquerra, s’entra a la Urbanització i es segueix en direcció a trobar la carretera N-340, de Tarragona a València. Poc abans d’arribar-hi, apareix a mà dreta el vial, indicat, que mena al Mas d’en Bosc on, sense dificultat, es troba l’ermita romànica de la Mare de Déu.

La capella del mas d'en Bosc és una construcció d'una sola nau amb teulada plana de dues vessants sostinguda per tres arcs torals i l'arc triomfal apuntat. Absis semicircular. Tres contraforts es situen en els murs laterals coincidint amb els arcs torals. A la façana nord s'hi obra la porta dovellada i un ull de bou sobre ella i un altre en el mur de llevant.

La història de l’indret es remunta fins a l'any 1076 , data en que moria el comte de Barcelona Ramon Berenguer I, el Vell, que havia aconseguit eixamplar la Catalunya cristiana des de l'Ordal fins els riu Gaià i Tarragona. En el seu testament, al deixar el comtat als seus fills Ramon Berenguer, Cap d'estopa i Berenguer Ramon, va portar moltes disputes entre els germans i, fins i tot, Cap d'estopa fou assassinat (1082). Encara que Berenguer Ramon II sempre va negar la participació en la mort del germà, tothom el va considerar culpable, al menys de manera indirecta.

El crim va produir una crisis que durà quatre anys (1082-1086), durant la qual va perillar seriosament l'obra de Ramon Berenguer I, però sortosament es va imposar el seny i la conciliació i pel juny de 1086 una Assemblea de magnats van arribar a un acord amb Berenguer Ramon II, en virtut del qual aquest cedia tots els drets al seu nebot, fill del Cap d'Estopa, que a la majoria d'edat fou en Ramon Berenguer III.

Berenguer Ramon II, en compliment d'una penitència va anar-se'n a Roma com a peregrí i el Papa Urbà II el va enviar a Terra Santa amb la primera Creuada (1097) on va morir. En espera de la majoria d'edat d'en Ramon Berenguer III es va fer càrrec del govern del Comtat de Barcelona i de continuar la reconquesta en el Camp de Tarragona, el Bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, que havia rebut del Papa Urbà II el nomenament d'Arquebisbe de la Tarraconensis.

Més enllà del riu Gaià no s'havia progressat, si bé s'havia conquerit la Conca de Barberà als sarraïns de Lleida. Aleshores l'Arquebisbe va concebre una estratègia per saltar-se les defenses del Gaià i va ordenar (Arxiu de la Corona d'Aragó) que es construís una torre forta (no un castell) i una església (després traslladada a l'actual Mas d'en Bosch) en el puig anomenat Vila Fortuny.

La idea era escollir i protegir un paratge a on es pogués desembarcar un exèrcit sense perill d'ésser atacada durant la maniobra militar i Vila Fortuny reunia les condicions idònies:

- tenia una platja de terra ferma i del pinar fins a la timba o turó eren tot aiguamolls on no podia atacar la cavalleria.

- en el turó hi havia hagut una vila romana i s'aprofità la pedra tallada i els fonaments per construir la torre forta ràpidament.

- poca era la distància a Tarragona i això permetia atacar als sarraïns per la reraguarda.

Aquesta estratègia va tenir tant èxit militar com polític i en el Concili de Saint Guilles (Provença) celebrat a l'any 1095, s'acceptà la separació de la província eclesiàstica de Tarragona de la seu de Narbona. Aleshores, Tarragona deixà de formar part de la Galia a nivell eclesiàstic.

La reconquesta militar del Camp de Tarragona la va acabar Ramon Berenguer III, el Gran, i el primer bisbe que va residir a la ciutat va ser Oleguer (Sant Oleguer), 1129, que portà a terme la repoblació de Tarragona, anomenant Príncep de la Ciutat al cavaller normand Robert Bordet o d'Aguiló. Sant Oleguer moria a Barcelona l'any 1137.

Per l'any 1154 en Guillem de Vilafortuny funda un poblat situat a quatre quilòmetres del municipi de Cambrils, que més tard fou anomenat Vilafortuny. La construcció del Castell de Vilafortuny data de la meitat del segle XII com apareix en un document que es troba en l'Arxiu de la Corona d'Aragó, on s'esmenta la cessió per part d'en Ramon Berenguer IV a Guillem Fortuny.

El comte barceloní vengué la seva jurisdicció a l'Arquebisbe de Tarragona, l'any 1391. Però hi ha la noticia que l'any 1294, en Pere Aicart, senyor de Vilafortuny, permuta aquesta propietat pel lloc i Castell de Torrebesses a la comarca del Segrià.

A l'any 1496 a la junta de fogatjament s'afirma que només hi viu en aquest paratge en Joan Oliver en el Mas d'Oliver (l'actual Mas d'en Bosc).

El paratge sofreix els atacs dels pirates i en tenim noticia que en segle XV, a causa de la destrucció del Castell de Vilafortuny i de l'Església de Bareyns, l'Arquebisbe de Tarragona ordena que s'aprofitin les pedres d'aquells edificis per bastir l'Església del Mas d'en Bosc.

Al juliol de 1582, el patró sarraí Morató, capitanejant set galeres, abordà a les cales de Salou i amb la seva gent morisca incendiaren i destruïren el Castell a més de robar en l'església del Mas d'Oliver.

L'exercit castellà, capitanejat per Pedro Fajardo de Requesens-Zúñiga Marqués de Los Vélez va assetjar la Vila de Cambrils el 15 desembre de 1640 amb 2.300 infants, 3.000 cavalls i 25 canons. La població estava defensada per 4.000 catalans (molts d'ells vinguts de Sarral) i manats per Antoni d'Armengol, Baró de Rocafort i Senyor de Vilafortuny. Es va pactar amb el cabdill castellà una rendició honrosa, que no va ser respectada i així fou com una càrrega de la cavalleria de l'exercit d'en Felip IV de Castella va fer una carnisseria dels defensors cambrilencs desarmats, penjant als dirigents sobrevivents i al seu cap el Senyor de Vilafortuny, Baró de Rocafort, de les torres de les muralles i de les finestres de la Casa de la Vila.

Vers a 1600, es té noticia que el Castell pertanyia a Angela Alentorn i ja en aquest segle els seus propietaris han sigut:

- la família Miró.

- la família Castellarnau.

- els Marquesos de la Mesa d'Asta, que ho foren fins els darrers anys de la dècada dels setanta.

- l'any 1960, la Marquesa de la Mesa d'Asta ven a "Rumasa" els terrenys entre la via del ferrocarril i la platja per iniciar-hi un complex turístic que s'ha anat desenvolupant fins l'actualitat.

- Més tard, aquesta mateixa empresa adquireix el Castell i, sembla, que amb certa relació amb l'Opus Dei, doten l'edifici d'habitacions amb serveis, restauren els salons i destinen una secció només pel personal del servei.

- L'empresari Antonio Cochs, de Cambrils, ho adquireix i, anys després, ho vent al col•lectiu format per Josep Mª Besora (Farmacèutic de Cambrils), Francisco Barrajón (Assessor Fiscal de TGN), Mario Trelles (Metge de Vilafortuny), que són els propietaris que el venen a Porcelanosa per fer-ne un hotel privat.

Dins d'aquest llistat es té que incloure com ocupants, no com a propietaris, al General Prim, que hi venia a descansar i, durant la Guerra Civil del 1936-1939, el Castell va estar ocupat pel Quarter General de la 5ª Divisió de les Brigades Internacionals i, entre els Oficials i amb la graduació de Capità, s'hi trobava Josip Broz, nat a Croàcia l'any 1892, polític iugoslau, cofundador i secretari del Partit Comunista, conegut per Mariscal Tito.

SANTUARI DE PUIG-AGUT. OSONA. CATALUNYA

2012-02-27T13:03:00.002+01:00

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz , i l’Antonio Mora Vergés , fins al santuari de Puig- Agut, ho fèiem en companyia de la boira, i m’aturava per fer la primera fotografia quasi al punt on termenegen Manlleu, Torelló i Santa Maria de Corcó.

S’ha escrit molt i bé d’aquest indret, que llevat justament del santuari, definiríem com un erm.
Com recull l’enllaç que trobareu més endavant i consta a l’Arxiu Municipal de Manlleu , el 10 de setembre de 1885 es prenia el següent acord – advertiu que el text està en llengua castellana - : “por unanimidad consagrar esta Villa y término municipal al Sagrado Corazón de Jesús (que se venerará en el templo que se levanta en Puig-agut) a fin de que bajo el amoroso amparo de su tierno Corazón, podamos nosotros y nuestros descendientes vernos libres de todas las calamidades presentes y futuras y á su vez colmados de prosperidades” i acabava el text dient que “entiende este municipio atraer así las Bendiciones que augura León XIII (del Sagrado Corazón de Jesús) sobre esta Villa y comarca y en las cuales nos confirma con su Bendición Apostólica”.

http://www.parroquiesmanlleu.net/fardepuigagut/sagratcor.htm

De la dedicació d’un altar a Nostra Senyora a Lourdes en trobareu tota la informació en aquest enllaç :

http://elfardepuig-agut.blogspot.com/2012/02/historia-de-laltar-de-la-verge-de.html

No hem sabut trobar cap enllaç que ens expliqui la presència de Sant Josep, quina imatge com la del Sagrat Cor, foren – segons les cròniques - sufragades pel Bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili.

Li dedicàvem l’any 2005 un dels nostres ‘secundaris d’Or’ a Sant Josep. Pensàvem i pensem que tradicionalment no li ha estat reconegut el seu excepcional mestratge :

http://www.guimera.info/avui/tribuna/StJosep.htm

Josep ens diu als homes del segle XXI, que com ell hem d’acceptar la voluntat de Déu, que ho hem de fer sense escarafalls, amb senzillesa , que lluny del que pot semblar, la vida no es un camí de roses , però que justament per això es tant meravellosa. La seva vida es la mostra palesa de la doctrina de Jesús, que es recull a Mc 9,35 “ si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots “.

Feia encara un parell de fotografies sota un fred intens.

CATALUNYA, TERRA DE MISSIÓ

2012-02-27T10:10:00.002+01:00

Reprodueixo del diccionari català - valència -balear, ara que sortosament encara el tenim; tant al territori valència, com al balear, el poble – que no s’equivoca mai,malgrat l’evidència del genocidi jueu – decidia atorgar al PP el poder.

Etimològicament.: pres del llatí missiōne, ‘acte d'enviar’.

I també :

Conjunt de sacerdots o religiosos enviats a predicar la fe entre els infidels.

Territori on fan aquesta obra de predicació.

Lloc on resideixen els encarregats de realitzar-la.

La pràctica religiosa – no únicament l’assistència a les funcions litúrgiques - està a Catalunya per dessota del nivell d’alguns països manifestament hostils a la religió catòlica.

M’ho explico – personalment – en bona mesura pel fet que d’ençà de 1714, els espanyols – sempre sota pal·li – han practicat una vegada i altra accions hostils contra Catalunya i els catalans. Costa fer confiança en un Déu que sembla complaure’s en les accions més vils :

Lo pa que no era blanc

deien que era massa negre;

el donaven als cavalls

sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,

n'engegaven les aixetes,

el tiraven pels carrers

sols per regar la terra.

A presència dels parents

deshonraven les donzelles.

Ne donen part al Virrei,

del mal que aquells soldats feien:

Llicència els he donat jo,

molta més se'n poden prendre.

No compteu que aquestes accions innobles s’aturin, ni ara, ni en cap moment del futur.

Suggereixo que atesa la concepció de Déu dels espanyols, monolingüe, centralista, taimat ,... es demani de Roma l’excomunicació, i en endavant se’ls consideri – com de fet son – una església separada.

Només aleshores serà possible començar de nou.

SANT ANTONI, QUINA PASSADA !!! . CASTELLAR DEL VALLÈS. CATALUNYA

2012-02-27T09:18:00.000+01:00

Actualment és una festa laica , finançada bàsicament amb diners de persones privades que s’estimen alhora els cavalls i les tradicions.

Aquest caràcter ‘popular’ – quin gran mal li ha fet el PP a la ortografia, oi ? - fa que any rere any, sigui un més dels que restem embadalits davant la corrua – nombrosíssima aquesta any – de besties, carros i persones, que avancen amb parsimònia seguint els compassos de la banda.

Seleccionava tres imatges per il•lustrar la crònica d’una de les millors passades que recordo a Castellar del Vallès.

Ah!, felicitats a tots els que amb ‘santa obstinació’, aconsegueixen mantenir aquesta ‘Passada’, malgrat l’enorme sacrifici econòmic que comporta, i que ens fan al ensems el regal del seu temps i les seves energies.

Gràcies.

LA TORRE DE LA POBLA. SÚRIA. BAGES

2012-02-27T03:09:00.000+01:00

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, prop les restes de la torre de la Pobla, hom pensa que en aquest indret des de molt antic hi havia un lloc de guaita i bada, que controlava el camí ral i garantia el trànsit de la sal procedent de Cardona.
Desprès de la reconquesta , al segle XI s’aixecà aquesta construcció militar romànica, que es comunicava visualment amb els castell de Súria i Sant Mateu.

Al segle XII va perdre la seva funció militar, les dependències van patir reformes, i el que inicialment era un pati emmurallat, amb coberts de fusta, es va compartimentar en diverses estances, separades amb parets de pedra, entre els quals es distingeix la cuina i la llar de foc central, la solera de la qual és una part d'una mola de molí. L’edifici va començar a funcionar com a mas. Apareix en la documentació de l’època com el mas de la Selva.

L'any 1499, el duc de Cardona amortitza el mas que ja està en ruïnes- i l'incorpora al mas de Reguant.

La seva desaparició va ser deguda, probablement, a l'escassa rendibilitat econòmica de l'explotació i a una catàstrofe natural provocada per una riuada que es va endur part de les construccions. La seva vida, relativament curta, permet apreciar clarament el que era una construcció militar medieval i la seva transformació en un mas medieval, previ a les grans reformes que van patir els masos a partir dels segles XVI-XVII.

La funció dels tres àmbits que ens han arribat era la següent ; el primer que es troba a mà esquerra era la cuina i llar de foc; el segon , també a l'esquerra, feia funcions de magatzem, on va aparèixer un munt important de calç i el tercer, a mà dreta, degué ser segurament el celler.

Quan la torre va adoptar un ús civil, a la planta superior es van construir colomars a les seves parets, encara visibles avui. El sostre que separa els dos nivells de la torre és una magnifica volta en falsa cúpula. També destaca la porta d'accés original, situada a mitja alçada.

L'excavació i restauració es va dur a terme l'any 2001.

Li convé a Súria, al Bages i a Catalunya, que es dugui a terme un Catàleg en el que s’incloguin les restes – encara força nombroses – del Patrimoni històric i cultural, que s’han pogut salvar de l’abandó i l’espoli. Aquesta tasca s’ha de dur a terme únicament amb ‘mans catalanes’ ja que en bona mesura el lamentable estat en que està avui aquest veritable tresor, té una clara relació amb les accions i/o omissions , que de forma conscient i voluntària s’han dut a terme des de les Administracions Espanyoles.

SANTA BÀRBARA DE CONANGLELL. LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA. CATALUNYA

2012-02-26T18:04:00.000+01:00

Deixava el vehicle aparcat dins del nucli d’habitatges situat a l’esquerra de la carretera en direcció Torelló, i malgrat constatar que recentment s’havia adobat el camp , «fems i aigua fan miracles», vaig arribar-me fins l’edifici religiós, ara aïllat i solitari.

Des del 1857 , desprès de la II guerra Carlina, com a lloc estratègic , Conanglell va estar ocupat per diferents serveis de l’exèrcit.

L’advocació de Santa Bàrbara, excelsa patrona de l’Arma d’artilleria ens permet suposar una presència majoritària de militars d’aquesta especialitat. La darrera destinació com a Casa de Remonta vindria a confirmar la nostra hipòtesis. Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En relació a l’edifici –que com a minin cal qualificar com ‘singular’-, trobem
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08117

Església de nau única amb murs de carques arrebossats i pintats, i coberta a doble vessant de teula aràbiga. Presenta un portal a la façana oest amb forma d'arc de mig punt sobre el qual trobem un frontó semicircular amb una creu inscrita a l'interior del quart de cercle; culminen la mateixa façana una rosassa sense vitralls, una finestra d'ogiva i un petit campanar d'espadanya. A la façana nord s'obre un segon portal també amb frontó semicircular decorat amb un crismó. Sota el ràfec dels murs s'aprecien decoracions gotitzants. A la façana est existeix un únic i petit absis. A l'interior es conserven restes d'artesanat.

El quadre Santa Barbara, obra de Josep Serra i Porsón, lluïa esplendorós en aquesta capella de la Casa de la Remonta d'Artilleria de Conanglell (Vic).

A mitjans del segle XX, quan el Regimen del General Franco es va sentir segur, els militars van abandonar aquestes instal•lacions.

A principis del segle XXI les restes que quedaven van ser enderrocades, i en el seu emplaçament es va aixecar un barri d'habitatges unifamiliars.

He tingut ocasió de veure esglésies dedicades a guardar bestiar, utilitzades com a garatge, o com un edifici auxiliar per a l’activitat – normalment agrícola - ; mai fins ara però, havia tingut ocasió de veure i retratar un edifici religiós tancat i barrat, sense altra destinació que fer de límit als tractors quan treballen el camp.

Agrairé més informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com per part de les autoritats corresponents : Religioses, Militars i/o Civils. Per descomptat també d’algun lector/a de qualsevol condició si ho sap.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE L’ALBA A PINÓS DEL SOLSONÈS

2012-02-26T00:02:00.000+01:00

la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem davant el Santuari de Pinós, que havien contemplat suara des de la Creu de Sant Vicenç.

Llegim que està dedicat a l’advocació de la Mare de Déu de l’Alba. No en trobava cap altra referència a l’ esmentada advocació mariana, en cap dels documents que vaig consultar.

Del lloc trobem :

Al cap de la carena, l’orde militar dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem hi construí una església (1.312) dedicada a santa Maria. Després de l’aparició de la Mare de Déu l’1 de setembre de 1507 - segons la tradició - a un tal Bernat, amo de cal Cases de Matamargó, s’edificà l’actual santuari que aglutina la devoció mariana de la comarca, que va assolir uns nivells tant elevats , que l'administrador Mn. Arcís Garriga, va considerar necessari sol•licitar a Elisabet de Josa, senyora de la baronia, ajudes per la construcció de l'hostal i la casa.

El comanador de Cervera, l'Ametlla i Puig-reig nomenava sempre el prior d'aquest santuari.
És un dels molts llocs de Catalunya on la Verge recull l'advocació de Verge trobada.

El Santuari és de planta rectangular, cobert de doble vessant i amb el carener paral•lel a la façana principal. Al portal, al bell mig de l'austera façana, repeteix la fórmula del frontó triangular sostingut per dues columnes estriades amb capitells dòrics sobre massisses pilastres.

Un òcul il•lumina l'interior de l'església i dos parells de finestres rectangulars a banda i banda de la porta són les úniques obertures de l'edifici.

Ens expliquen de l’interior de l’església – no teníem ocasió d’accedir-hi - que al cambril hi ha la talla policromada de la Mare de Déu de Pinós, barroca, aquesta imatge formava part d'un retaule que en els dies foscos del genocidi dut a terme contra el poble de Catalunya en el període 1936-39 es va perdre. Damunt de l'altar es pot observar un fragment del retaule barroc amb l'escena de la trobada de la Verge.

Al costat de llevant de l'església hi ha el gran edifici de l'hostaleria i les dependències annexes.

A la plaça del santuari s’hi aixeca una preciosa creu de pedra, que fa de rellotge de sol.

El monument que hi ha de la Rosa dels Vents es considera el punt del centre geogràfic de Catalunya.

Trobarem més informació i els Goigs a Santa Maria de Pinós del Solsonès en aquest enllaç :
http://goigsdelignasi.jimdo.com/el-solson%C3%A9s/pin%C3%B3s/

Agrairem infinitament – mai més ben emprat el terme, ja que parlem de la Mare de Déu – qualsevol informació relativa a l’advocació d’aquest santuari.

SANT QUIRO I SANTA JULITA D'OSSERA. ALT URGELL

2012-02-25T20:41:00.000+01:00

Feia prop d’un any que la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur no havíem pujat a Ossera. L’altre cop un blanc i prim mantell de neu cobria el camins que envolten aquesta aturonada població a 1.250 m. d’altitud

Poble del municipi de la Vansa i Fórnols (Alt Urgell) situat en el massís del Port del Comte. Segons dades de 2009 compte amb 25 h.

Les cases de pedra i amb cobertes de teules, segueixen l’esquena allargada del turó. Possiblement en la seva part alta podia haver estat l’antic castell d’Ossera, que Ermengol Josbert, fill del comte de Cerdanya, infeudà a Galceran de Pinós segons esment de l’a. 1107.
Les dades sobre toponímia de Manel Bofarull i Terrades ens diuen: Mentre que uns el consideren provinent d’os, i li donen el sentit de “fossar, cementiri”, altres el relacionen amb ós, amb el significat de lloc on abunden óssos. Per la seva situació dalt del cims i ser un lloc cobert per espessos boscos per la meva part li donaria la darrera explicació però no vull oblidar-me que a l’entorn es troba un o varis dolmens

L’església, sufragània de la parròquia de la Vansa està sota l’advocació de sant Quirze i santa Julita, mare i fill, que moriren màrtirs en temps de l’emperador Dioclecià. La denominació de Quiro respon a la forma local de Quirze. Adjuntem Goigs dels Sants Màrtirs.

L’església d’una sola nau, coberta amb quatre trams de volta i capçada al nord amb capçalera plana. Una teulada a doble vessant, construïda amb el sistema de llata per canal cobreix el conjunt. La façana de migdia és culminada per un campanar de dos ulls desiguals.

En el seu interior es conserva segons dades un retaule gòtic.
Construïda al s. XIX, substituí un primitiu temple medieval emplaçat a l’indret del prat de Sant Quiro a les masies d’Ossera.

Hi ha una ruta senyalitzada de descoberta botànica i camins i pistes forestals que ens ofereixen als amants de l’excursió a peu o en cotxe amples possibilitats de gaudir del impressionant paisatge.

També hi ha un taller d’escultura, un botiga d’herbes remeieres i també altres cases que es dediquen a elaborar productes artesans de la zona.

Les dones d’Ossera van ser les últimes a deixar l’ofici de trementinaire, molt popular en la vall de la Vansa i Fórnols. En Tuixén hi ha obert un museu dedicat a aquestes dones que voltaven pels pobles oferint els seus productes com la trementina i l’oli d’avet a més de herbes per guarir les malalties. Una forma de guanyar algun diner per subsistir.

I finalment no em podia deixar dos detalls: 1r. Les paraules escrites en un monòlit col•locat en la plaça al costat de l’església que diuen:

I si demaneu quin són els fruits del silenci us dirà,
El domini d’un mateix, el veritable coratge de la perseverança, la paciència, la dignitat i el respecte.
El silenci és la pedra angular del caràcter.

2n. Un petit cabirol que en quatre bots va travessar la pista de terra quan baixaven de caminar. Quina lleugeresa i quina simplicitat de moviments.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

UN PETIT REGAL.

2012-02-25T20:39:00.002+01:00

Un matrimoni jove amb el seu fill esperen en el moll de Sidney per embarcar en el vaixell que els ha de portar fins a Birmània. Fins aleshores el viatge ha estat pesat ja què enllaunats en l’avió des de Barcelona el temps se’ls ha fet llarg. Trenta-quatre hores dins l’aparell malgrat l’avió sigui nou i espaiós, i les hostesses molt amables, són cansades. Finalment s’havien cansat de veure, fins i tot, les cares dels altres passatgers.

I el frunzir dels motors, suau però insistent i perdurable havia fet que la Mònica hagués de demanar un calmant a l’hostessa. El Marc neguitós per la seva dona tampoc estava molt seré i el petit Pol feliç com un gínjol, inquiet i juganer el treia fàcilment de polleguera. Sort va tenir va tenir el nen de les hostesses que van fer-lo jugar en el saló de l’avió. L’Erika, una polonesa alta i ferma que es notava que tenia molta experiència i moltes hores de vol li va regalar un peluix amb la figura d’un petit coala.

La Erika no sabia català i al regalar-li li va dir en francès:

- Prenez vous petit garçon, c’est un petit jouet per toi.

El Pol no l’entenia però el Marc que xampurrejava una mica de francès ho va comprendre i fa dir-li al nen que li fes un petó a l’Erika. Al rebre’l la noia va posar-se vermella i unes llàgrimes van caure-li galtes avall, va aixecar-se i mig somicant va refugiar-se a la cabina de les hostesses.

El Marc m,entre amb un ull mirava a la seva esposa, la Mónica, que mal dormia va cridar a una altra hostessa que per sort entenia el català i li va preguntar.

- Què s’ha molestat?

Mentre entregava un got de taronjada al passatger de la fila de darrere li respongué.

- És que l’Erika fa poc va perdre el seu fill i fins ara no s’havia recobrat. L’hi feia tanta il·lusió. L’estimava amb bogeria.

Poc després l’Erika sortia de la cabina i jugava a estones amb el Pol.

Quan va aterrar l’avió, en sortir, les hostesses acomiadaven els viatgers i el Pol va agafar-se a l’Erika i li va fer dos petons a cada galta. La dona va reprimir-se per no plorar però va abraçar-se al nen com si no el volgués deixar marxar. Finalment va donar-li la mà, empenyent-lo cap els seus pares i un ample somriure va brillar en els seus llavis.

EN TOTES LES SITUACIONS ELS SENTIMENTS ENS MARQUEN LA VIDA I DEIXAR-LOS SORTIR, MALGRAT SIGUI PLORANT, DESCANSA L’ÀNIMA.

Miquel Pujol Mur

SANT ANDREU DE PUJOL. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

2012-02-25T20:36:00.002+01:00

Crònica de la vista realitzada per la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a aquest poble i església del Pallars Sobirà però situat en terrenys més propis del Pallars Jussà.

A la mort l’any 1010-11 del comte de Pallars Sunyer I va dividir el seu territori en dos comtats llegant al seu fill gran Ramon III les terres més riques i planeres del Pallars més al sud, des d’aleshores Pallars Jussà i al benjamí Guillem la zona situada més al nord, més muntanyosa i al mateix temps més protegida dels atacs del musulmans, llavors Pallars Sobirà. Però la divisió no va ser grata pels dos germans i van disputar-se durant anys la possessió de les terres. Per tant observant el mapa del Pallars notem que els dos comtats entren en el territori de l’altre.

Un dels motius de la nostre visita era conèixer un poble amb el mateix nom que el cognom propi i per arrodonir la situació contemplar que era envoltat de planells.
Pujol, pronunciat Puiol en la parla local. Joan Coromines explica el topònim Pujol, relacionant-lo amb Puig, a partir del mot comú puig, del llatí podiu(m) (elevació, turó petit). Amb l'afegitó del sufix diminutiu -olu(m) es creà Podiolo, que evolucionà fins a Pujol ja en el català medieval.

Pujol és un poble del Baix Pallars (Pallars Sobirà) a 841 m. d’altitud i amb 19 h l’a. 2009. Fins l’any 1969 s’anomenava Pujol de Peramea. Queda al sud-oest de l'actual cap de municipi, Gerri de la Sal, i al sud-sud-oest de l'antic, Peramea. És accessible des d'aquesta darrera població, per la Carretera de Pujol, un camí rural en bon estat o bé des de la N-260, una mica al sud del punt quilomètric 297, al nord-est del Túnel de l'Argenteria, per la continuïtat de la carretera anteriorment esmentada.

Situat a l'extrem meridional del pla de Corts, damunt l'entrada a l'estret de Collegats, al SW del terme i amb bones vistes del congost. El terme començava, venint del nord o del nord-est, a la Creu de Pujol.

El poble s'allargassa de llevant a ponent formant pràcticament un sol carrer a l'extrem del Pla de Corts, entre el paratge de la Terra i el de Les Farratges i Rengaret. Tot i que avui dia a penes hi romanen mitja dotzena de cases, entre les quals destaquen l'església i l'esplèndida casa pairal, de caràcter essencialment senyorial (havia tingut torres de guaita i senyaleres) Pujol n'arribà a tenir ben bé el doble, aproximadament una dotzena.

De la seva església parroquial de Sant Andreu, d'origen romànic però força modificada, depenien les de Cortscastell i Canals. Al poble, que el 1847 només tenia 4 cases, hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser. Sorprenentment no he trobat cap dada sobre la seva construcció ni història.

Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... al terme de Pujol. S'hi pot llegir que el poble està situat en un lloc alt, però pla, des on es domina, a l'oest, tot el Pla de Corts. Combatut pels vents del nord, el clima hi és bastant fred, però sa.

La terra és de bona qualitat, una mica sorrenc, i participa tant de pla com de muntanya, tot i que les muntanyes són roques molt àrides. S'hi collia poc blat, ordi, patates, oli, mongetes, peres, pomes i herba per a pastures.

Segons la dita popular dels entorns de Pujol: Els Coixos de Pujol, que no fan mal ni dol, són gent de pa i de pau.Malnom dels seus habitants: Coixos i Bufafocs.
Prop de Pujol hi ha la Cabana de la Mosquera, un dels monuments megàlits coneguts des de més antic de Catalunya.

Durant de la nostra breu estada va arribar un vehicle que portava els nens de retorn de col•legi i ens va sorprendre que hagués tanta mainada pel pocs habitants del poble.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau

EL SAGRAT COR DE PERICAS O DE LA COROMINA. TORELLÓ. OSONA.CATALUNYA

2012-02-25T18:14:00.000+01:00

Voltava pel terme de les Masies de Voltregà cercant prop de la carretera que comunica amb Torelló l’església de Santa Bàrbara de Connanglell, un entrador asfaltat semblava cridar-me, i ben aviat creuava el Ter per damunt d’un estret pont en el que s’insisteix amb lletres de grossos caràcters que cal tenir especial cura pel que fa al pes màxim que suporta aquesta estructura.

L’indret com veure posteriorment des del mirador de Sant Isidre és un vestigi del passat industrial d’aquesta terra nostra.

Entre la boirina distingeixo un campanar d’espadanya amb força semblances amb els que s’aixequen per les terres de la Segarra, quan trobo la forma d’accedir a l’edifici – que no és cosa senzilla – pregunto a unes persones sobre l’advocació d’aquesta església, i em manifesten no tenir-ne coneixement.

Em costa trobar informació a les ‘fons habituals’ :

Estic en terrenys de la que fou Colònia industrial, coneguda avui com de la Coromina, del municipi de Torelló (Osona), a uns 3,5 quilometres del nucli d'aquesta població, a l'esquerra del Ter i a l'interior d'un pronunciat meandre, aigua avall de la vila.

Quan a les dades històriques trobo :

Josep Pericas, de Vic, demanà l’any 1874 l'aprofitament de l'aigua del riu com a força motriu d'una fàbrica de filats i teixits en l'indret del mas de la Coromina.

El 1883 hi féu edificar una colònia industrial , i l’any 1903 una església d’estil neoromànic sota l’advocació del Sagrat Cor.

Al 1924 s’aixecarà també una ‘Casa de l’Amo’ a la Coromina. Aquest edifici va ser residència de l'arquitecte Josep Maria Pericas, i sintetitza els corrents noucentista, neoromànic i modernista, agermanats per aquest arquitecte.

La raó social d'aquesta indústria fou Pericas, Boixedo i Companyia fins el 1946, que la canvià per la de Filatures Ter SA. Fou destruïda parcialment el 1926 per un incendi, i el 1940, per l'aiguat del mes d'octubre.

El topònim és molt comú a Catalunya; Etimològicament del llatí *condomīnia, pl. de condominium, ‘terra que es té en copropietat’, ‘camp lliure d'impost’, ‘camp annex a una vila’ (cf el prov. cundamino i cundomino,mat. sign., ap. Mistral Tres. i, 620).

En aquest cas, com en el barri homònim de Cardona , - ambdós prop d’un corrent d’aigua, allà el Cardener, aquí el Ter - cal descartar un dels altres possibles significats : Camp de conreu, especialment de secà.

Com sempre, si podeu ampliar-nos aquesta minsa informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com us ho agrairem.

ISONA, LA CIUTAT D’ISIS, O TAMBÉ, LA CIUTAT DE L’AIGUA

2012-02-25T01:21:00.001+01:00

Recentment ampliàvem la família amb l’arribada de la Isona, el Jose Antonio Uriz Rodríguez, al ensems que ens felicitava , ens feia saber que té vers aquesta població dels Pallars jussà, una llarga tradició afectiva, fruit de la qual son un bon i nombrós grup d’imatges. Em proposava fer un seguit d’articles.

Topava amb el primer problema en constatar que a darreries del primer feixisme, l’any 1970 es creava el municipi anomenat d'Isona i Conca Dellà, de 139,36 km2 amb l'agregació a l'antic municipi d'Isona (38,7 km2) de 5 municipis més: Benavent de la Conca o de Tremp, Conques, Figuerola d'Orcau , Orcau i Sant Romà d'Abella. Habitualment – també en aquest cas – això comporta la pèrdua de les ‘ històries de cada lloc’.

Front de batalla a la guerra civil, , fou inclosa dins del catàleg de ‘Regiones Devastadas’, i reconstruïda en els primers ‘AÑOS TRIUNFALES’.

De ben segur que en algun racó de la Biblioteca Pública, hi ha una o més monografies que expliquen abastament per exemple, el procés que portaria a construir o reconstruir una font l’any 1.920.

O la bella i singular disposició de la Plaça de L’Ajuntament.

Se’m oferia com a sherpa per recórrer aquesta comarca plena d’història, el Jose Antonio Uriz Rodríguez; ho acceptava encantat, i dins d’aquest any 2012, si no ens destorba la salut i/o la pèssima situació econòmica del país, farem allò que ens sigui possible per conèixer i explicar les meravelles que es poden veure per aquestes terres de la comarca del Pallars Jussà, a l'esquerra de la Noguera Pallaresa.

Sou pregats d’enviar-nos els vostres articles,informacions i/o imatges relatives a Isona i comarca, a l’email coneixercatalunya @gmail.com

ESGLÉSIA DE LA PURÍSSIMA CONCEPCIÓ DE MARIA. COLÒNIA VIDAL

2012-02-24T00:07:00.000+01:00

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés al costat de l’església de la Puríssima concepció de Maria de la Colònia Vidal, d’estil neoromànic, que situada a costat nord de la plaça del mateix nom la presideix.

La seva ubicació va contribuir poderosament a donar unitat i sentit a la nova fase de la colònia.

Popularment era coneguda com a església nova perquè es va inaugurar l’any 1942 per substituir l’antic oratori cremat durant la Guerra Civil.

En alguns temps al Berguedà, era tradicional casar-se en aquesta església, la manca d’un adequat manteniment han obligat al seu tancament al culte.

El rodatge de la sèrie ‘Olor de Colònia’ ,ambientada aquí, malgrat narrar uns fets succeïts a la veïna Colònia Pons, podria per alguns significar una injecció econòmica, i si més no l’arranjament de l’església de la Puríssima concepció de Maria.

El temple disposa d’una planta de creu llatina amb una façana afrontada a la plaça. Té tres naus, una central el doble d’ample que les dues laterals i una quarta més curta fent de transepte. Cada nau està rematada a la capçalera per un absis, mentre que als peus del temple es disposa d’un nàrtex sota cor de volta escarcera.

Podeu trobar més informació en aquest enllaç :
http://www.puig-reig.cat/web/index.php?option=com_docman&task=cat_view&gid=102

El canvi d’ubicació obeeix sens dubte a les majors facilitats per a la filmació de la Colònia Vidal on els edificis dels treballadors s’aplegaven al pla, al redós de la Plaça.

Si té èxit- a qui correspongui – li suggerim ara una colònia del Riu Ter.
http://www.facebook.com/pages/Hist%C3%B2ria-duna-Col%C3%B2nia-T%C3%A8xtil-La-Farga-de-Bebi%C3%A9/258282807548028

SANT VICENÇ DE PINÓS DEL SOLSONÈS.

2012-02-23T22:04:00.000+01:00

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem per fotografiar Pinós del Solsonès dalt d’un turó, quan sonava el meu mòbil. La meva esposa em posava en antecedents que estava amb la meva mare a l’hospital Tauli de Sabadell; l’excursió es donava per acabada.

Avui, quan ja tenim la mare en situació d’alta hospitalària, i les úniques pèrdues ressenyables son unes arracades d’or; puc destinar una estona a cercar informació d’aquell indret :

Hom pensa en una datació a darreries del segle XI i/o principis del XII.

Sant Vicenç apareix esmentat l’any 1295 en les deixes d’un testament.

Amb la categoria de parròquia – que manté avui encara – s’esmenta l’any 1282, i en la visita pastoral de l’any 1313.

Les reformes, ampliacions ,i remodelacions, totes en la línia d’engrandir l’edifici, eliminant l’absis i la major del basament romànic, conclouen ben entrar el segle XVIII, a la porta apareix la data 1747.

Recollíem imatges del campanar, i del petit fossar situat al pla, que sensiblement ampliat a principis del segle XX, ens confirma en la impressió que es troben aquí la major dels pinosencs que no varem emigrar a partir dels anys 50.

Tinc per cert que aquí s’establia en un primer moment, el límit sud del ‘territori Pinós’ que començava tímidament a l’indret d’aquest nom a l’actual terme de Santa Maria de Merlès.

Sant Vicenç de Pinós del Solsonès, com Sant Esteve de Palaudaries al terme de Lliça d’Amunt a la comarca del Vallès Oriental, tindran sempre per a mi un ‘especial record’.

SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE LA GLEVA. ART I RELIGIÓ. LES LLETANIES DE LA SANTÍSSIMA MARE DE DÉU

2012-02-23T10:11:00.001+01:00

Anàvem a visitar el Santuari de Nostra Senyora de la gleva, la Irene Tironi Laporte, l’Antoni Ibáñez Olivares, i l’Antonio Mora Vergés. Els que ja coneixeu aquest emblemàtic lloc de la comarca d’Osona, sabeu que en cadascun dels bancs de fusta on s’asseuen els fidels, hi ha un plafó adornat amb una figura diferent.

En retratava unes quantes en la creença que les figures representarien possiblement els escuts de les famílies que tenien el privilegi de gaudir d’un o més bancs ‘reservats’.

Res més lluny de la realitat !, el que es representa als bancs del Santuari de la Gleva, son les lletanies de la Santíssima Mare de Déu :

Santa Verge de les verges,
Mare del Crist,
Mare de l’Església,
Mare de la divina gràcia,
Mare puríssima,
Mare castíssima,
Mare i verge,
Mare Inmaculada,
Mare amable,
Mare admirable,
Mare del bon consell,
Mate del Creador,
Mare del Salvador,
Verge prudent,
Verge digna de lloança,
Verge poderosa,
Verge clement,
Verge fidel,
Model de santedat
Seu de la saviesa,
Causa de la nostra alegria,
Temple de l’Esperit Sant,
Honor dels pobles,
Model de generositat amb Déu,
Rosa escollida,
Torre de David,
Torre de marfil,
Casa d’or,
Arca de la Nova Aliança,
Porta del cel,
Estel del matí,
Salut dels malalts,
Refugi dels pecadors,
Consoladora dels afligits,
Auxili dels cristians,
Reina dels Àngels,
Reina dels Patriarques,
Reina dels Profetes,
Reina dels Apòstols,
Reina dels Màrtirs,
Reina dels Confessors,
Reina de les Verges,
Reina de tots els Sants,
Reina concebuda sense pecat original,
Reina assumpta al cel,
Reina del sant Rosari,
Reina de la família,
Reina de la pau,
..

Únicament un símbol em remetia a la meva inicial presumpció, el d’una Confraria Religiosa instituïda en memòria dels anys de desterro que visqué la Sagrada Família a Egipte. Els confrares que es reconeixien com Esclaus de la Verge Maria Desterrada, tingueren gran importància en aquest Santuari de la Gleva, si atenem a la presència del escut que els identifica en diferents indrets, al cambril, al retaule ,...

Deixo testimoni de la meva personal gratitud a Mossèn Carles Izquierdo, Rector de la Gleva - Santa Maria, que m’atenia molt amablement, i s’avenia a contestar les meves preguntes en relació als plafons dels bancs.

Com sempre, sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT ANDREU DE SOCARRATS. BIANYA. LA VALL DELS SENTITS

2012-02-23T00:14:00.000+01:00

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas continuen enviant-nos cròniques de les seves sortides per ‘ la Vall dels Sentits’, en aquesta ocasió ens expliquen les seves impressions de l’antic poble de Sant Andreu de Socarrats , a la dreta del torrent de Santa Margarida, afluent per la dreta de la riera de Bianya.

El primer temple dedicat a Sant Andreu va ser bastit a mitjan segle X, dins els límits d'un alou pertanyent a la comunitat de monjos de Santa Maria de Besalú.

El bisbe de Girona Berenguer Dalmau el dia 13 de gener de 1117, consagrarà un segon temple, edificat damunt de l’anterior, aprofitant com era costum, els paraments religiosos, i àdhuc el material de construcció.

Les Visites Pastorals del bisbat de Girona de l’any 1432 descriuen que les esglésies de la Vall de Bianya (Santa Maria de Castellar de la Muntanya, Sant Andreu de Socarrats, Sant Feliu del Bac, Sant Martí del Clot (o de Bianya), Sant Martí de Solamal, Sant Pere Espuig, Sant Salvador de Bianya) van resultar totalment destruïdes pel terratrèmol i es van haver de construir barraques de fusta per acollir els altars i celebrar els oficis. A l’església de Vellanacorba (Sant Miquel de la Torre), a causa del terratrèmol, les campanes eren en un bastiment de fusta al cementiri.

Trobem en relació als efectes del sisme :

Valoració:

– Ha mort molta gent a diferents llocs de la vall, entorn de 150 persones
– Diverses esglésies destruïdes a tota la vall.
- Intensitat: VIII-IX

Reedificada després dels terratrèmols del segle XV, Sant Andreu conserva alguna resta de l'inicial estructura romànica; el seu absis semicircular, la part de la planta primitiva (a l'oest) i la pica baptismal.

L'any 1580 Sant Andreu perdrà la seva condició de parròquia filial de Besalú, i esdevindrà sufragània de la parròquia de Sant Joan les Fonts.

Posteriorment, es va convertir en una sufragània de Sant Josep Obrès, de la Canya.

L'any 1983 va ser restaurada i es van retirar part dels elements afegits al segle XVII, com l’edifici de la sagristia afegida al costat sud de l'absis semicircular. Malgrat tot, avui en dia, el temple té una planta similar a una creu grega, tot i que inicialment va ser construïda amb una única nau, coberta amb una volta lleugerament apuntada; , la volta de l'absis és decorada amb unes pintures realitzades l'any 1948 per l'olotí J. Casas.

El campanar, inicialment de paret, fou convertit en una torre, amb teulada a quatre vessants. En una de les seves pedres hi ha gravat l'any 1688. La porta d'entrada actual, de llum rectangular i amb una llinda de l'any 1769, és a la façana de ponent, protegida per un porxo.

Històricament el foc ha deixat la seva empremta en la toponímia en base a dos noms: es Socarrat i es Cremat. Apareixen juntament amb les seves formes femenines (sa Socarrada i sa Cremada) i plurals (ses Socarrades i ses Cremades) i algun diminutiu (es Cremadet). També poden actuar com a determinants d'un genèric: es mitjà Socarrat, es pinar Socarrat, sa tanca Cremada, es turó Cremat.

Per la seva banda un malnom present entre els topònims ens recorda que tristament bona part dels incendis han estat i són deguts a la ma de l'home: en Calafoc.

L’article salat - propi de la llengua catalana fins al genocidi de 1.714 – es conserva únicament en la llengua viva, a les Illes Balears, i en alguns indrets de la província de Girona. És freqüent però en la toponímia, fins en indrets propers a la Ciutat de Barcelona [ Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, SantLlorenç Savall, Sant Martí Sarroca, Vilalba Sasserra,... ], la intel·ligència no és un atribut de la gent roí.

QUAN L’ESGLÉSIA PASSA A SER UN ESTABLE. SANT ANTONI DE PÀDUA DE COLLDARNAT. LAVANSA I FÓRNOLS. L’URGELL SOBIRÀ.

2012-02-22T00:51:00.000+01:00

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, superaven el fred glacial per arribar-se fins a Coll d’Arnat a 1243 metres d’altitud, punt de trobada dels municipis de la vall de La Vansa i Fórnols i dels de Ribera d’Urgellet.

La panoràmica des del socoster als dos empits del coll va ampliar-se i ens va engrandir l’ànima. A un costat Ribera d’Urgellet amb el Pirineu davant nostre i a sota la vall del Segre. Per l’altre cantó la vall de La Vansa, les muntanyes de la serra del Cadí i Port del Comte. Llàstima que aquest any, malgrat l’estació hivernal i la gelor a les fondalades, no és abundosa la neu dalt dels cims. Petites clapes blanques i molt color de terra i de rocam.

Decidien arribar-se fins a l’indret deshabitat de Colldarnat. Els cridava l’atenció una construcció ruïnosa que mantenia dempeus l’arc de la porta, i sobtava per la seva grandària.

Centrava l’indret l’esglesiola de Sant Antoni de Pàdua, possiblement només una capella per l’ús dels habitants del llogaret – no en trobaven dates - . Les parets tenen un gruix de 70 o 75 centímetres. L’edificació rectangular és d’uns aproximadament 8 metres d’amplada per uns 11 metres de fons. Sostre de volta de canó i un ull de bou a la paret de l’entrada. La coberta és de teules. Damunt de la porta un senzill campanar d’espadanya, sense campana, i un portal sense porta de tancament, ni de cap estil i/o època concreta.

A l’interior l’altar – arrambat a la paret ens indica que el sacerdot oficiava d’esquena al poble - era de pedra blanca, es conserva en bones condicions. La paret i la fornícula del Sant estaven pintats en blanc, grog i ocre, veiem també el que fou un armari rebaixat a la mateixa paret a l’esquerra de l’altar. El terra és de lloses, i està protegit per una catifa d’excrements animals secs i desfets, com a mostra i record del bestiar que hi ha trobat aixopluc puntualment. Sant Antoni de Pàdua, sentia devoció pel seu homònim, Sant Antoni Abad, i com ell s’estima a totes les besties de la creació.

Segons la tradició catalana, el sant va arribar al Pirineu català des de Tolosa, on romangué molt de temps, i va portar a terme una gran tasca predicadora que va acabar convertint als cristians càtars o albigesos. Hi arribà en una època de gran misèria provocada per una terrible sequera.

Sant Antoni de Pàdua ha estat popularment representat amb un nen Jesús a braç i un lliri blanc a la mà, en record de la intercessió del sant, que enmig de tanta sequedat va fer brotar un lliri blanc, iniciant així la desaparició de la misèria i la pesta de la muntanya.

Tenia ocasió de retratar a la Rectoria de Cabrils, al Maresme, una imatge en la que Sant Antoni dona un pa a un minyó. La tradició explica que en un moment de fam generalitzada , el sant va repartir tot el pa del convent on residia entre els pobres que demanaven almoina. El frare encarregat de la fleca, en veure els cistells buits, va cercar Antoni i el reprendre per la seva acció. El sant el va enviar a mirar de nou les paneres , que meravellosament, tornaven a estar plenes fins dalt.

Sant Antoni de Pàdua havia estat un dels sants més venerats a Catalunya i havia gaudit d’una gran devoció popular. El seu culte arrenca al segle XV i arriba a ser tant popular que s’acaba coneixent al sant per advocat dels pobres, doncs se l’invoca tant per no prendre mal, com per obtenir marit i fins i tot per trobar objectes perduts.

Si les pedres parlessin ens explicarien moltes vivències, sofriments, males collites ,... i una vida esforçada i dura dalt d’aquests cims. Malgrat la protecció de Sant Antoni de Pàdua, la gent va marxar, tothom té dret a una vida digna, a la cultura, a la sanitat,... a gaudir d’una existència més agradable que la que poden oferir Colldarnat i molts altres llogarets isolats.

Per als que avui remenen les cireres, aquí, a Barcelona, a Madrid, i a Europa, ens deixava Sant Antoni de Pàdua un missatge molt clar :

"El gran perill del cristià és predicar i no practicar, creure però no viure d'acord amb el que es creu"

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur & Antonio Mora Vergés.

MARE DE DÉU DE LA FONTCALDA. GANDESA. TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

2012-02-21T17:22:00.000+01:00

Rebia una crònica de l’Enric Sànchez-Cid, en la que ens explica la visita al Santuari de la Mare de Déu de la Font Calda, que feia en companyia de J. M. Contijoch, reconegut senderista i escriptor, Director de la revista El Foradot de Montblanc, i en la que el Joan Escoda, de Benissanet, els feia de guia.

Per arribar-hi cal sortir de Gandesa per la carretera que mena a Pinell de Brai i a uns 2 quilometres a mà dreta, apareix el trencall, senyalitzat, que a través d’una pista de 12 km amb molts revolts i canvis de resant mena al santuari de la Font Calda.

La Font Calda rep el nom de la font, situada al peu del santuari, d’aigua calenta que brolla a 25º i es coneix popularment amb el nom dels Xorros. S’edificaren hostatges per la gent que hi anava a fer cures. Avui dia s’utilitzen per passar-hi els caps de setmana o les vacances d’estiu.

L’indret es travessat pel riu Canaletes, que conforma un lloc ple de màgia i bellesa amb l’estret i els tolls d’aigua (les Olles), vora la gorja entre la mola de la Fusta, a llevant, i la serra del Crestall, a ponent. El paisatge és característic i singular, configurat per la roca calcària i el riu.

Es té coneixement que, ja des del segle XIV, es venerava una imatge de la Mare de Déu de la Fontcalda que, segons la tradició, fou trobada per un pastor de Prat de Comte, que s'emportà la imatge per ensenyar-la als seus amos, però que en el moment de treure-la del sarró la imatge havia desaparegut, com faria més tard de l’església de Gandesa. Finalment van entendre que Nostra Senyora volia romandre en aquest indret. Entre final del segle XIV i principi del segle XV, un grup de frares trinitaris hi fundaren un convent que posteriorment abandonaren degut a l'aïllament de l'indret. A partir d'aquesta data un ermità en va tenir cura. Actualment, hi ha un patronat format per veïns de Gandesa que s'encarrega del manteniment del lloc.

La Fontcalda va gaudir d'una gran popularitat a la darreria del segle XIX i el principi del XX. Rebia visitants de totes les comarques veïnes, atrets per les qualitats remeieres de les aigües termals i la devoció a la Mare de Déu.

El santuari actual es va començar a edificar l'any 1753. És d'estil neoclàssic, d'una sola nau amb volta de canó i petit creuer de cúpula vuitavada. En el mur de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya, d’un sol ull, dos ulls de bou i s’hi obre la porta. Les pintures de l'altar major són obra de Josep Lahosa. A ponent de la zona d’aparcament hi surt un corriol que ascendint per el rocam arriba a una cova. Sembla ser que formava part d’un eremitatge que va existir abans de l’arribada dels trinitaris.

L'any 1936, durant la Guerra Civil, el santuari va ser cremat i es destruí l'altar barroc i la imatge antiga de la Mare de Déu. L'actual imatge és una còpia en alabastre de l'original, feta per l'artista escultor Innocenci Soriano Montagut.

CEMENTIRI MODERNISTA D’OLIUS. EL SOLSONÈS

2012-02-21T06:58:00.000+01:00

Ens l’havíem trobat tancat la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, en ocasió d’una visita que fèiem a Sant Esteve d'Olius i la seva magnifica cripta; el Josep Antoni Uriz, ens n’envia ara unes imatges. Sense pretendre-ho el http://coneixercatalunya.blogspot.com/ ha creat un lligam poderós entre tots els que hem tingut el goig de caminar junts, i per això ens encanta afegir les nostres experiències a les :

HISTORIES, RELATS DE SORTIDES , PROPOSTES D’EXCURSIONS, ... QUE FAN REFERÈNCIA ÚNICAMENT I EXCLUSIVA A CATALUNYA I/O ALS TERRITORIS DE PARLA CATALANA.

D’aquest fossar se’n ha parlat molt i bé :

http://www.gaudiallgaudi.com/CCe05%20Olius.htm
http://modernistespuntcom.blogspot.com/2009/07/cementiri-moderniste-dolius.html
http://imatgesdesilenci.blogspot.com/2007/12/cementiri-dolius-solsons.html
http://olius.ddl.net/fotos/olius/poum/Cataleg_de_proteccions.pdf

A instancies de Mossèn Joan Serra Vilaró, Bernardí Martorell i Rius , va decidir aixecar en aquest indret, on s’entrellacen la simbologia de la vida – els arbres – i la mort – les pedres- , un fossar que esdevindrà amb el pas del temps, l’únic i excepcional testimoni del modernisme en aquest àmbit.

Algunes de les tombes estan excavades en les mateixes roques , això atorga a aquest indret – relativament recent en el temps – un aire d’intemporalitat que el fan de tot excepcional i únic.

Els veïns d'Olius des de la construcció d’aquest espai funerari, se l’han feu seu, i n’han sabut mantenir i conservar alhora, l’estil i la sobrietat original, evitant la introducció d’elements aliens al seu disseny.

El Josep antoni Uriz, visitava també l'església de Sant Esteve d'Olius d'estil romànic llombard de la segona meitat del segle XI, i la seva cripta.

ELS DOS AMICS

2012-02-20T13:15:00.001+01:00

El Joan va passejant tranquil·lament per un passeig de la bonica capital de província admirant les flors que ornen els carrers. La ciutat de les flors. Però avui el matí a començat gèlid i el riu Onyar baixa ple per les darreres pluges. Al tombar la cantonada veu vindre al seu antic company de col·legi i amic de tota la vida, el Josep.

Observa que ve com distret, capcot i tentineja com si anés un xic begut. A l’acostar-se es dona compte que no és a causa de l’alcohol el seu desori sinó que deu haver una altra causa perquè els seus vagaregen sense ordre ni concert. El seu rostre té les parpelles vermelles com si hagués plorat durant molt temps i també les ulleres enfosquides senyalen el mal moment que passa. El té proper, només un dos m. els separen i s’adona que ni l’ha vist i que tampoc sap esbrinar qui és. Contínuament ensopega un peu amb l’altre i fa esses una vegada rere l’altra.

Sent llàstima i com sempre s’aturen a fer la xerradeta no el pot deixar passar i apropant-se l’agafa amistosament per les espatlles.

¾ Hola Josep, que et passa avui et veig una mica com si haguessis passat una mala nit. Pot ser vas sortir de “farra” amb el Pere i el Vicens. Aquests sempre igual i sort tenen que els acompanyen les seves dones i els condueixen el cotxe en tornar. Va anar també la teva dona la Raquel.

¾ Calla’t no m’anomenis aquest maleït nom. Saps què?- I sense donar temps a escolar la contestació barboteja les paraules- M’ha fotut banyes!!!

¾ Però que dius!! Alguna li deus haver fet per què fes això. Tan enamorats que us veia!!. Vatua a l’olla!!

¾ Jo no he fet res. Tu ja ho saps, jo de casa al treball i del treball a casa.

¾ A veure, calmat. No t’havies donat compte?

¾ Ostres, ho havia d’haver notat! Últimament, quan arribava a casa no hi era. Però pensava que era a visitar la Conxita, la sogra.

¾ Bé, segurament serà cosa que en parleu i bosqueu la solució. Potser va ser un rampell o una mala interpretació a alguna contesta teva que la va molestar i va caure en el parany d’un ocellot d’aquests que esperen com voltors un moment de debilitat. Ja ho saps. L’Adelina m’ha perdonat alguna relliscada meva i som feliços. Ai! Jo a l’Adelina l’hauria de posar en un altar. També penso que podria fer-ho també ella, però prefereixo tancar els ulls. Dintre de tot som humans i la carn ja ho saps. La joventut ara, la majoria, quan es casen ja ho han provat tot. Va Josep enraona amb la Raquel i perdona-la. Va Josep passa full al llibre i endavant. Un dia per ella altra per tu. No em diràs que no has patinat mai.

¾ Calla, calla!!!- Crida aïrat el Josep- A més de cornut he de pagar el beure. La meva dona, aquesta Raquel, que tant lloes està en estat i vol tenir la criatura. Jo l’he dit, si vols tenir la criatura ves-te’n a casa la teva mare i saps que m’ha contestat la molt golfa. Que marxi jo que a ella la casa li agrada força i s’hi troba molt bé.

¾ Manoi i tu que hi dius.

¾ Que no marxaré de casa i així estem. Vivim com en una cova, sense mirar-nos, ella menja a la cuina i en fot el plat a la taula i quan he dinat marxo a voltar pel carrer. Estic desfet. Ara quan neixi la criatura l’examinaré amb lupa. Vull saber qui és el xitxarel·lo que m’ha posat “l’embolao”

¾ Va parla amb ella i feu les paus. Una criatura sempre alegra la casa. Segurament, dintre de poc, tu mateix apaivagaràs les penes i oblidant tornareu a viure bé.

¾ Si, ja ho dius tu que no t’hi trobes o tens les goles molt grosses per tragar-ho tot. I la teva dona els ulls clucs per no veure res.

Es donen mitja abraçada i es separen lentament. Una recança queda entre els dos.

El Josep es diu: Aquesta olor.

El Joan pensa: si sabes tot el que sé.

EN CERTES COSES MÉS VAL NO FIAR-SE TAMPOC DELS AMICS.

Miquel Pujol Mur

JUGAR A ‘BANQUERS’.

2012-02-20T12:56:00.003+01:00

Quan érem menuts la ‘ gent normal’, nens i nenes, jugàvem a metges, i d’aquesta manera anàvem descobrint les nostres diferencies anatòmiques, que com tot el desconegut ens atreien i ens atrauen malgrat el pas dels anys.

Ja aleshores es manifestava en algunes persones – d’ambdós sexes – una disfunció que convertia en objecte del seu desig, no el cos i/o les seves parts més ‘intimes’ dels altres, sinó les monedes de cèntim que com a molt tenien o teníem alguns a les butxaques. En deien jugar ‘ a banquers’, i el joc consistia en que al final totes les monedes estaven a la seva butxaca.

Al créixer els que varem poder vam continuar els estudis – desprès de treballar, òbviament – i en algun cas assolíem finalment un grau universitari.

Recordo com si fos ara el dia que entrava a treballar en una Caixa d’Estalvis més que centenària. Pocs empleats, poques oficines, comissions per cap concepte, i guanys any rere any. Això va permetre endegar activitats en benefici de la societat, que anaven des de regalar llibretes als menuts, llibres i roses per la diada de Sant Jordi, fins al manteniment de Centres d’Atenció assistencial.

L’activitat era del tot previsible, administrar els estalvis dels clients, i atendre les seves necessitats de crèdit si es donava el cas. Res de finançar empreses, res d’assumir grans riscos, res d’especular,...

Tot d’una comença la follia d’obrir més, i més, i més oficines, ampliar plantilles, i progressivament assumir el finançament d’empreses, assumir riscos amb promotors immobiliaris, especular amb la construcció directa d’habitatges, de naus industrials, de .....

Quan varem exposar que aquesta política ens portava de dret al desastre, tots defenestrats, al nostre lloc gent jove i ambiciosa , i a seguir tensant la corda fins que va caldre començar a fer plantejaments de fusió per evitar la fallida.

Desprès la crisis econòmica, la caiguda de l’activitat, i les ‘ tensions de tresoreria’ que com una ventada s’han endut per endavant les Caixes d’estalvi catalanes.

No posaré noms i cognoms – no cal, tothom els coneix – els fundadors Pere Turull i Sallent en el cas de Caixa de Sabadell, tenen una estàtua a la seva memòria.

Als que han esfondrat la seva obra quina mena de record els hem de fer ?

Dissortadament la dèria de ‘ jugar a banquers’ s’ha endut al llarg dels anys moltes entitats, des de les molts petites com la Caixa de Castellar del Vallès, a les grans com la Provincial de Lleida, la Caixa de Barcelona ‘coneguda com la dels marquesos’, i la totalitat de les que existien fins ara, ja per fusions ‘fredes’, ja pel sistema ‘tradicional’.

Barcelona

Girona

Manlleu

Mataró

Sabadell

Tarragona

Terrassa

Poden convocar un concurs perquè tothom pugui fer propostes per recordar adequadament als que ‘ jugant a banquers’ han ensorrat les seves caixes.

CAU FALUGA. EL REFUGI DELS RUSIÑOL. MANLLEU. OSONA . CATALUNYA

2012-02-20T10:24:00.002+01:00

Defenso, atesa la personalitat del que li va donar aquest nom, Santiago Rusiñol Prats, un significat del tot planer; vegeu l’entrada 2 , faluga, del diccionari de d’Institut d’estudis catalans : Persona o animal petit i bellugadís; cast. ardilla, pulguillas. «Aquest noiet corre com una faluga» , «Es una faluga: es fica a tot arreu». En relació a cau ; Amagatall en general; lloc privat on s'habita o es fa alguna cosa; cast. madriguera, escondrijo.

N’he vist força de ‘cases de l’amo’, tenen generalment una relació amb el tamany de la Colonia, i amb les proporcions de la ‘Casa del Senyor’; l’església del nucli fabril, en la que de vegades quasi de manera blasfema, es reivindica no tant a Déu o a una advocació religiosa, sinó clarament a la vanitat dels que li aixecaven un temple.

No és certament el cas de la Colònia Rusiñol on hi havia un petit nombre d’habitatges pels obrers, l’escola i al seu costat, en un dels extrems del tancament perimetral, un edifici religiós, la Capella de Sant Joan Baptista, retratada el juny de l'any 2006. Pocs mesos després, a la tardor la capella va ser enderrocada degut al mal estat de conservació en que es trobava.

Rebia la imatge, i la informació del MUSEU INDUSTRIAL DEL TER :

Passeig del Ter, 2 - 08560 Manlleu

T +34 93 851 51 76 _ F +34 93 851 27 35

www.mitmanlleu.org

Volem deixar constància del nostre agraïment, tant a la Institució com al Tècnic de patrimoni , PERE CASAS TRABAL.

Discrepo doncs obertament d’una afirmació que per efecte del copiar/pegar ha adquirit quasi força de llei :

El Cau Faluga segueix el model de “torre de l’amo”, tan comú a les colònies industrials catalanes del final del segle XIX. Es tracta d’un edifici d’estil premodernista de tres pisos i planta quadrangular, dins el qual cal destacar la llar de foc, de grans dimensions, esculpida per Enric Clarassó entre els anys 1893 i 1895.

En el mateix text, de forma explicita trobem arguments que reforcen la tesis que la casa era l’indret on trobaven aixopluc Santiago i Albert Rusiñol Prats, per desenvolupar les seves activitats i aptituds.

El Cau Faluga data de l’any 1890. Durant molts anys esdevindrà no només la residència de la família Rusiñol, sinó que també acollirà actes literaris, serà la seu on l’artista Santiago Rusiñol organitzarà estades amb els seus amics, Ramon Casas i Enric Clarassó, i on el seu germà Albert mantindrà reunions i contactes rellevants a causa de la seva condició d’industrial i polític de prestigi.

Us deixo un enllaç : Parlant de SantiagoRusiñol. - Anècdotes.

S’insisteix per la ploma de Josep Pla Casadevall, en la condició d’hereu de Can Faluga, que el pintor i escriptor va tenir sempre a Manlleu.

Un altre enllaç del màxim interès : http://www.caufaluga.com/catala/historia.html

Aquí podreu visionar un vídeo que us permetrà fer-vos una idea de la tasca de recuperació del Cau Faluga, que únicament podem qualificar de gegantina.

Esperem tenir properament, ocasió com Santiago i Albert Rusiñol Prats , de sentir-nos a casa, quan ens aturem a recuperar forces al Cau Faluga.

PONT DE PEDRET. CERCS

2012-02-20T03:18:00.000+01:00

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés ens arribàvem fins a la riba del Llobregat, voliem veure i retratar el Pont dit de Pedret; recollia primerament imatges dels tallamars, que es troben ara com a conseqüència de la construcció aigües amunt del Pantà de la Baells , situats molt lluny de l’aigua; a la pàgina de l’Ajuntament de Cercs, dins quin terme es troba diu en relació al pont :

Es tracta d’un pont gòtic, documentat l’any 1286, que travessa el Llobregat amb la forma d’esquena d’ase, fet amb pedra irregular i sense polir. Consta de quatre arcs (inicialment en tenia cinc) de mides desiguals; l’arc central és apuntat i els altres, més petits i de mig punt, rebaixats.

Prop del pont, i excavats a la roca viva, hi ha un seguit de forats arrodonits que corresponen als encaixos de les bigues de fusta que sostenien un pont romànic.

És un interessant exemplar de pont gòtic, que facilitava, en el seu temps, les comunicacions entre la vila de Berga i l’església de Sant Quirze de Pedret amb el sector de Sant Miquel de les Canals i el Puigarbessós.

Pensem – i no som els únics – que abans de pont romànic, la solució del pas del riu Llobregat en aquest punt es degué resoldre mitjançant palanques o ponts de fusta que permetien assegurar una circulació més o menys estable per sobre del riu. És evident que aquests ponts rudimentaris devien desaparèixer amb relativa facilitat a cada crescuda una mica important, però, per contra, també eren fàcilment substituïbles.

L’augment de la circulació per la zona, relacionada clarament amb l’estabilitat política, segles XI i XX, va fer evident la necessitat de construir un pont de major solidesa. Els ponts d’esquena d’ase es documenten ja en època romànica a tota la zona (pont de Guardiola, pont vell de La Farga, pont vell de Gironella, pont del Far), amb cronologies que oscil•len entre els segles XI i XII.

En un moment indeterminat, segurament al segle XIII, es va produir l’ensorrament del pont, que degué afectar bàsicament l’arc central i els arrencaments dels arcs laterals. No se sap quant temps va estar fora d’ús, tot i que segurament no va ser gaire. En tot cas, se sap per les fonts escrites que el 1286 es recollien diners per a la reconstrucció del pont, així la deixa testamentària de diners per a l’operis ponte de Pedreto que fa Ramón d’Avià, mostra com aquesta família noble, afincada probablement a Berga, tenia interessos a la zona de Pedret i per tant estaria interessada en conservar la comunicació directa amb les seves possessions.

Al llarg dels segles ha calgut reparar i mantenir aquesta magnifica obra d’enginyeria.

EL PONT GÒTIC DE MANLLEU. OSONA. CATALUNYA

2012-02-19T17:54:00.000+01:00

Anàvem a Manlleu Mànzil ulawa ‘ hostal enlairat’, segons algunes fonts la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, sota un tel de boira, i amb una temperatura de 2 graus positius, aturava el vehicle al Passeig del Ter, prop del pont gòtic, esmentat en alguns documents com de Can Moles i en altres de Can Molas – enlloc però trobem raó d’aquesta denominació, sou pregats d’enviar-nos informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com – ben abrigats caminàvem pel passeig entre el riu i el canal industrial; seguíem sens dubte la ruta que esmenta Santiago Rusiñol Prats :

Era a la vora del riu Ter: un poblet allà al lluny, de cases rosses, coronat de boira blavosa; al peu, algunes figures solitàries passejant-se sota els oms platejats i els pollancres airosos;

En un dels cincs arcs de mig punt que el suporten s’explica en un plafó: fou començat l’any 1401 i es va donar per acabat l’any 1460; l’any 1627 va caldre reconstruir-lo com a conseqüència d’un terratrèmol – del que no en trobem altra noticia - ; fou eixamplada la superfície transitable l’any 1908, i parcialment destruït a la guerra genocida 1936-1939, fou refet l’any 1941, amb tot el cerimonial propi del SEGON ANY TRIOMFAL DEL FRANQUISME; , l’any 1953, quan tot just s’acabaven les cartilles de racionament, les necessitats del tràfic rodat feien necessari eixamplar novament el pont.

En aquesta ocasió podem afegir a les nostres fotografies, un enllaç :

http://www.osonatour.com/ruta-virtual-per-manlleu/pont-de-can-moles on podreu gaudir d’unes imatges en vídeo d’aquesta infraestructura que cal agrair al Comú de la vila, que la va fer realitat gràcies a l’activitat pro activa d’un nombre considerable de “procuradors, receptors i administradors de l’obra del Pont de Manlleu" nomenats pels caps de família del terme, que donaven comptes a la població en les assemblees que es feien a la plaça del Mercadal o del Comú.
La construcció va atorgar a Manlleu un clar protagonisme com a punt d'enllaç entre les poblacions d'una banda i l'altra del Ter a la comarca d'Osona.

És molt interessant la dada que la reforma empresa per l'alcalde Pau Caballería, l’any 1908, feu guanyar volada al pont , com també succeí el 1941, després d'haver estat destruït durant la guerra civil.

Als llarg dels segles, el pont – inicialment gòtic – ha passat dels 3 metres d'amplada del segle XV, als 8 metres a dia d’avui.

Al·legat en favor de la Vida i en contra de la corrupció

2012-02-19T12:43:00.001+01:00

Que els Governs de Rússia i Xina, vedin la condemna de la Comunitat
Internacional, per la repressió del Govern Sirià ( un altre   genocidi del
Segle XXI), amb l’excusa no sostenible que atempta i viola la sobirania
d’aquest estat; dos països on els seus respectius governs no han tingut cap
manies d’atacar-ne d’altres amb el seu afany expansionista a lo llarg de la
història  ( per exemple Txecoslovàquia- Japó, cal refrescar la memòria), és
una excusa que no se la creu ningú, o al manco jo. I a més que han violat
sistemàticament els drets humans, també amb el silenci còmplice de la
Comunitat Internacional, crec que va més enllà de la falsedat i de la
hipocresia.

Valen més les seves posicions geoestratègiques en aquella zona d’orient, que
les mils de vides humanes que el Govern Sirià està assassinant impunement. I
és clar, no cal fastiguejar als amics, no fos que es rebotin, i ens creïn
problemes, de negocis i basses militars. Una vergonya per als dos governs, i
per la ONU.  Cinc mil assassinats, perquè  condemnés la repressió i exigís que
compleixin amb el pla de transició  proposat per la Lliga Àrab. Mai em cansaré
de fer un al·legat en favor de la vida i que aquesta l’empari amb unes
condicions dignes.

Em rebenta veure com la barroeria i la indignitat plana sobre el món. Que la
corrupció - quasi a tots els nivells- s’escampa com una basa d’oli i persones
altament privilegiades i que teòricament haurien de donar exemple, no els
basten els seus privilegis, que encara han de robar  els doblers nostres, de
tots els ciutadans i ciutadanes per a poder dur un tren de vida de luxe, i
supòs que deu esser per a cobrir les seves mancances com a éssers humans
equilibrats.

Són els depredadors de la resta de l’espècia humana i no tenen consciència ni
cap tipus de valor a l’hora d’actuar i crear el seu regne de robatori sobre
les espatlles dels més fràgils, valent-se del seu lloc i estatuts , ves a
veure de quina oiosa manera l’han aconseguit. A més, la seva supèrbia els dóna
a pensar i creure que mai seran trobats per la justícia. Mentiders, hipòcrites
i falsos.

En tenim un bon exemple amb la reforma laboral ( retorna l’esclavitud en ple
segle XXI? Hi ha molts motius per pensar que si); quan en plena campanya
electoral ( mireu vídeos i hemeroteques) s’ompliren la boca els màxims
responsables del Pius Pius, que mai la farien afavorint l’acomiadament,
inclusiu es permeteren criticar el PSOE, i a Zapatero que segons ells l’havia
afavorit amb les mesures preses.

I ara, via punitiva, anul·len uns drets adquirits amb anys de reivindicacions
i lluites  de la classe treballadora. Queda meridianament clar, que són els
braços executors de la classe empresarial i financera. Volen més i no es
conformen. El sistema creat, els afavoreix en tot. Ells legislen i executen. I
no remuguis que tenen la policia i si ve al cas l’exèrcit.

I els sindicats han badat?  O han fet deixament de les seves funcions a
consciència?  I just ara, quan el pastís està cuit i damunt la taula, aixequen
el crit al cel ( més que patètic) . On eren quan s’estava tramant aquesta
injustícia en contra dels que diuen representar: els treballadors? Idò, jo vos
ho diré, rient les gràcies del gran capital i cuidant-se prou bé, de no perdre
l’estatus aconseguit per la cúpula sindical.

De moment, s’atreveixen a convocar una manifestació (  no hi aniré, no em sent
representat en absolut ni crec amb ells) , ja que si intentessin convocar una
vaga general, podria esser, que els deixessin amb el cul enlaire i encara
perdrien més credibilitat de la perduda.

I els retalladors de drets laborals, sanitaris, culturals i educació , estan
situats en tots els àmbits: Estatals, autonòmics i municipals. I per un altre
costat fan despeses totalment inútils que a més posteriorment són deficitàries
que haurem de pagar ,  tots nosaltres amb els nostres impostos. I a mida que
avancen, segueixen escurant-nos les butxaques per poder fer front a una
nefasta gestió, amb uns sous que són de jutjat de guàrdia. Seguirem callant?

El que ha passat al País Valencià amb la repressió als estudiants ( molt
joves) que es manifestaven confirma el renaixement del  neofeixisme. Rememor
records del temps d’en Franco i els grisos. Quin oi!
      
      Josep Bonnín

BANYERES; LES RUNES DE SANT JOAN I SANT VICENS. LAVANSA I FÓRNOLS. L’ URGELL SOBIRÀ.

2012-02-19T00:05:00.000+01:00

Banyeres, és un indret deshabitat, anomenat històricament Sant Joan de Banyeres, pertanyent ak municipi de la Vansa i Fórnols, que amb una extensió 106,08 km², té 192 habitants de dret.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, havien vist en moltes ocasions quan arribaven al coll d’Adraén, un cartell que anunciava ; Banyeres. Impel•lits per la curiositat van decidir arribar-s’hi. Del pla del coll arrenca una pista de terra en força mal estat que ens portarà fins el coll de Creus i seguint-la un tros més avall arribàvem a uns plans on vam deixar aparcat el cotxe.

Proveïts amb les eines de caminar , van iniciar la ruta que al cap de una hora aproximadament els portava al poble de Banyeres. Abans d’arribar al coll , la Rosa va fotografiar una casa derruïda i en ser al poble totes les edificacions eren ruïnoses.

Un vell tractor estimbat i tres cotxes desballestats va ser la primera impressió que ens cridà l’atenció en arribar a les runes de les primeres cases del poble. El silenci imperava en tot el terme trencat de quan en quan per l’esquella d’alguna bestia que pasturava ..

Mes tard quan redactava aquesta crònica , la fotografia de l’església, al volum de Catalunya Romànica, em va fer adonar dels ràpids i terribles estralls, que el temps i l’abandó han fet en les edificacions.

La notícia més antiga de l’església de Banyeres és del 849, quan en el judici celebrat en presència del bisbe Beat d’Urgell i altres, l’abat Guisamon de Sant Andreu de Tresponts reconeix a favor de l’arxiprest Froilà la possessió de les esglésies de Santa Eulàlia i de Sant Joan a la vall de Lavansa.

La parròquia de Banieras apareix esmentada en l’ACCU. A la vall de Lavansa que es conegui, amb l’advocació de Sant Joan tan sols hi ha l’església de Banyeres, per tant és de suposar que es tracta de la mateixa església.

El topònim de Banneres o Banneires és esmentat en dos documents del 986 i el 1092, com pertanyent al comtat d’Urgell.

L’església depenia eclesiàsticament de la parroquial de Sant Martí d’Adraén.

És un edifici d’una sola nau, antigament coberta amb volta de canó, ara caiguda. L’absis és semicircular però els arbres, la vegetació i el runam, ens van impedir fer-ne cap foto.

De l’interior de la església, el que es manté en peu, conserva l’enguixat i decorat amb pintura de color blau. Moltes esglésies eren pintades de blau en el seu interior, en la creença que aquest color - representació del cel - li atorgaria protecció davant la presència del dimoni. Aquesta previsió va ser insuficient per salvar Banyeres i la seva església.

La porta d’arc de mig punt dovellat , s’obre a la façana de ponent on hi ha també un ull de bou, ambdós coses ens permeten suposar que es duguren a terme modificacions i reformes en el temple original. El campanar mig derruït era d’espadanya d’un sol ull. Al seu costat es veu el rodet de la campana.

L’aparell és de carreus irregulars i tot fa pensar cronològicament en una construcció tardana potser dins el segle XIII.

Colpits per la desolació, aclaparats per la contemplació de tanta ruïna i tristos davant l’abandó d’un altre trosset de Catalunya, iniciàvem el retorn; que llarga pot fer-se una hora quan estàs tristoi !!!!!

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

SANTA MARIA DEL PEDREGAL. EL TALLADELL. TÀRREGA. L’URGELL. LLEIDA

2012-02-18T02:10:00.001+01:00

Anàvem en direcció a Tàrrega el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, ens havíem aturat a Talladell per retratar l’església parroquial dedicada a Sant Pere d’Alcàntara, i entre la boira a mig camí del Talladell a Tàrrega, a la dreta de la carretera veia un edifici que identificava com una capella, ermita i/o església – més per costum, que per veure’n algun tret singular - ; no trobàvem cap indicació - potser per la boira - i més tard aclariria que havíem estat al Santuari del Pedregal, on antigament hi hagué l'antiga abadia cistercenca de Santa Maria del Pedregal.

Constitueix un tret molt significatiu de la història del Talladell medieval, la fundació l’any 1176 de l’abadia cistercenca de Santa Maria del Pedregal per part de la família dels Anglesola. La primera comunitat que va fer-hi vida religiosa, foren 13 monges procedents del Monestir de Vallbona.

Durant el segle XIII va haver-hi nombroses donacions, la qual cosa va permetre el seu creixement i la construcció d'un alberg annex al monestir, amb la finalitat d'hostatjar els pelegrins, caminants i visitants que arribessin fins aquí. A pesar de les propietats i els béns (va rebre nombrosos privilegis de la Casa Reial i dels Cardona, entre d'altres), la comunitat no va ser mai gaire nombrosa. El segle XIII fou el de la seva màxima esplendor, mantingué però força vitalitat (una abadessa i 12 monges) fins al segle XIV, en que s’inicià la decadència.

L'any 1604, després d'una llarga i penosa davallada que es perllongà un segle ( l 'any 1589, el Pedregal havia acollit la comunitat de Vallsanta de Guimerà) , l'abat del Cister va ordenar que es fusionessin les cases del Pedregal i de Sant Hilari de Lleida.

Ara les monges emprendrien el camí de Lleida. El cert és que la marxa de les monges del Pedregal no deixà indiferents els targarins ni les seves autoritats. Van intentar deturar aquella marxa. Fins van oferir-los l'alternativa que les monges es traslladessin a viure a l'interior de la vila targarina, ja que així no haurien de marxar i estarien segures. Els van oferir un espai al carrer de Santa Anna, però no van poder impedir la partida de les monges cap a Lleida, lloc on, a propòsit, sabem que s'hi van sentir desplaçades i incòmodes, i per això l'any 1605 van escriure als paers de Tàrrega demanant-los llur protecció per tornar al Pedregal. No hi van tornar...

A poc a poc s'anà malmetent aquell monestir. A les acaballes del segle XVIII encara conservava dreta una part molt notable de la seva estructura. L'espoli fou una constant, fins al punt que l'any 1761 es van posar a subhasta les seves pedres.

La rubinada de Santa Tecla del 23 de setembre de 1874 s'endugué les quatre pedres que hi quedaven dempeus; curiosament no es documenten danys dins del nucli del Talladell, aigües amunt de l’Ondara, que s’emportarà el Monestir de Sant Agustí de Tàrrega.

És tradició local que les pedres del monestir i del claustre van servir per a refer les muralles de Tàrrega.

L’edifici actual es construí vers el 1875 , intentant malgrat les minses proporcions evocar les línies romàniques i gòtiques, que hom li suposa a l’antic monestir cistercenc del Pedregal.
A la portalada criden l'atenció del visitant les armes dels casals de Barcelona, Cardona i Anglesola, famílies que històricament foren generoses amb el monestir.

A l'interior , quasi de genolls - les petites finestres laterals son molt baixes, i sense angle per a poder-la retratar - veiem una imatge de la Mare de Déu , de pedra arenisca del país [ com Nostra Senyora del Claustre de Vallbona de les Monges], ens expliquen que té 180 centímetres d'alçada, d'estil gòtic (segle XIV, algú diu que del final del XIII),i que està feta d'una sola peça amb l'Infant assegut al seu braç.

L'ermita del Pedregal fou objecte d'una restauració l'any 1991.

Us deixem un enllaç als goigs de la Mare de Déu :
http://goigsdelignasi.jimdo.com/l-urgell/el-talladell/santa-maria-del-pedregal/

Us deixem un enllaç on podreu veure una imatge de la Verge.
http://www.lleidatur.com/Turisme/Visita/turisme-religios-lurgell--santuari-del-pedregal/46.aspx

Orfe de tota indicació és fàcil que passeu pel costat d’aquesta ermita sense adonar-vos-en.

POSEM QUE PARLO DE LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA

2012-02-17T11:51:00.001+01:00

Començava la recollida d’informació d’interès per visitar les Masies de Voltregà , Els dies força més dolços de la segona quinzena de febrer conviden a viatjar fins la comarca d’Osona.

Em calia altrament recollir ‘material’ per nodrir entre altre pàgines web :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/

http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/

http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/

http://buenafoto.eu/

http://www.fotosmundo.com/

http://www.amigosporlafotografia.com/

em proposava retratar :

Santuari de la Gleva

http://www.lesmasiesdevoltrega.cat/index.php?idFamilySup=326

Església romànica de Sant Esteve de Vinyoles

http://www.lesmasiesdevoltrega.cat/index.php?idFamilySup=327

Sant Miquel d’Ordeig

http://www.lesmasiesdevoltrega.cat/index.php?idFamilySup=329

La Irene Tironi Laporte havia fet una magnifica crònica de Sant Martí Xic

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/sant-marti-xic-dit-tambe-sant-marti-de.html

Compto trobar algú d’aquest poble, sempre és agraït parlar amb persones que coneixen fets i dades per experiència pròpia.

POSEM QUE PARLO DE MANLLEU. OSONA

2012-02-17T11:30:00.002+01:00

Endegava la recollida d’informació d’interès per visitar Manlleu, ara que començaven a ser més dolços el dies, arribar-se a la comarca d’Osona, no semblava un fet tant agosarat.

Em calia altrament recollir ‘material’ per nodrir entre altre pàgines web :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/

http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/

http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/

http://buenafoto.eu/

http://www.fotosmundo.com/

http://www.amigosporlafotografia.com/

em proposava retratar :

El magnífic pont deManlleu, de sis amples arcades, salva el desnivell entre les dues ribes del riu i ha permès la construcció d'un barri força populós a l'indret oposat, on hi hagué l'antiga església de Sant Martí de la Roca.

http://www.manlleu.cat/mod/punts-d-interes-turistic/id2/pont-de-can-molas.htm

Can Remissa , un nucli de poblament, ara abandonat, situat entorn de la capella de Sant Joan Baptista.

http://www.manlleu.cat/mod/punts-d-interes-turistic/id13/can-remisa.htm

SANT ESTEVE DE VILA-SETRÚ ORIGINÀRIAMENT ROMÀNICA, FOU MOLT TRANSFORMADA ALS S. XVI I XVII. CONTINUA COM A SUFRAGÀNIA DE MANLLEU.

http://www.manlleu.org/mod/adreces-i-telefons/id86/ermita-de-sant-esteve-de-vila-setru.htm

Sant Julià de Vilamirosa amb ampliacions tardanes.

El mas i la capella Sant Jaume de Vilamontà existien el 1247; la capella, arruïnada al s XVIII, fou reedificada per un vot en la pesta del còlera del 1854 dalt d'un pujol (1857). És un santuari, amb casa d'ermitans, molt popular. Romanen restes de l'antiga capella romànica.

http://www.manlleu.cat/mod/adreces-i-telefons/id28/ermita-de-sant-julia-de-vilamirosa-el-fugurull-.htm

El Santuari de Puig-agut (el Sagrat Cor i la Mare de Déu de Lurda) del municipi de Manlleu (Osona), situat en un petit turó (696 m alt.) cònic, termenal amb Torelló i Santa Maria del Corcó.

http://www.manlleu.cat/mod/adreces-i-telefons/id85/santuari-de-puig-agut-lurdes-de-madiroles-.htm

Hi ha certament més a ‘viure’ en aquesta Ciutat,‘Capital del Ter’ i us emplaço a fer-ho.

TORRE SAPORTELLA. LA CURULLADA. GRANYANELLA. LA SEGARRA. LLEIDA

2012-02-17T03:16:00.000+01:00

Tornàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés de l’Urgell, de Guimerà concretament; ens portava per aquest ‘regne de la boira’ l’obligada assistència a les reunions Ordinària i Extraordinària de l’Associació www.guimera.info de la que ambdós som socis.

Al matí aviem vist a l’alçada de la Panadella un accident múltiple de tràfic provocat al ensems per la congelació de la calçada de la N-II, i l’absoluta manca de mesures preventives per evitar-ho. Necessitem eficàcia més que catalanitat pel que fa als serveis públics; algú parlava ja en termes elogiosos de la Guardia Civil.

De tornada agafàvem la carretera que des de Tàrrega mena al Talladell on ens aturàvem a retratar Santa Maria del Pedregal, continuarem fins a la Mora on mentre retratàvem l’església de Sant Jaume, ens explicaven la forma d’accedir a l’antiga residència-palau i alhora molí dels Saportella, hi arribàvem prop de les 18,00 quan la boira s’afegia al començament de la nit, aconseguíem unes imatges quasi espectrals de les runes d’aquest casalot gòtic que hom situa entre els segles XIII i XIV.

En el fogatjament de 1365-1370 , la quadra de Saportella comptava amb 2 focs; en el de 1381, 3 focs i era propietat de Johan Ça Portella.

L’any 1372, el Consell de la vila de Cervera cancel•là el dret de veïnatge a diversos gentilhomes, entre ells Joan Berenguer Saportella, senyor de la Móra.

L’any 1376, els Saportella bescanviaren el castell de la Curullada pel de Montpaó, conservant aquesta torre, que tenia la categoria de quadra. durant generacions, havien combinat la residència en aquest lloc vora el riu, al peu dels conreus, amb la vida al castell de la Curullada , en un punt més enlairat.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/01/la-curullada-sacrullada.html

L’any 1462 pertanyia a mossèn Bernad Çaportella.

Durant la guerra de la Generalitat, Bernat de Saportella, Diputat Militar de la Generalitat en 1462, de primer es manifestà contrari al rei, després es va passar al bàndol reial.

L’any 1708, Carles d’Àustria, nomenà a Magí de Vilallonga i de Saportella, comte de Vilallonga de Saportella, el seu germà Josep, fou gran prior de Catalunya de 1721 a 1734.

L’ edifici - actualment quasi en ruïnes malgrat l’aparença de la façana - conserva dempeus una de les tres torres rodones que el defensaven.

Damunt la porta, quasi esborrat pel temps, ens sembla distingir el blasó d’aquesta família ;
Catalán. De Cervera. De oro, tres bolsas o “sportellas”, de gules, bien ordenadas. Pruebas de Joan Saportella, 18-VI-1556 y de Pere Saportella, 20-VIII-1563. [Ms 161] [Fr. de Alós].

En la tasca de retratar l’edifici – que duien a terme amb la major rapidesa, atesa l’hora i la climatologia – ens quedàvem literalment enfangats fins a mitja cama. Ho comprovàvem al assentar-nos al vehicle.

Ens platejàvem tornar en millors circumstàncies.

El terme de Granyanella amb una superfície de 24,4 km² té una població ‘ de dret’ de 137 persones; termeneja amb Tàrrega i Cervera, i està creuat per l’Ondarà.

MARE DE DÉU AMB EL FILL ASSEGUT A LA CAMA DRETA. VECIANA. L’ANOIA SOBIRANA

2012-02-16T12:45:00.000+01:00

Rebia un text de l’Enric Sànchez-Cid, al que acompanyaven unes magnifiques imatges; amb rigor i amenitat ens explica com evoluciona la representació de la Verge, en Majestat primer (posició frontal de la Verge asseguda sobre un tron, amb el Nen Jesús sobre els genolls, i per la seva expressió greu, i l’actitud solemne, gairebé hieràtica), en el decurs dels segles.

Desprès d’examinar 336 imatges romàniques de la Mare de Déu, només he trobat la posició d’assegut del l’Infant a la cama dreta de la Mare en la de Santa Maria de Veciana, en la de Santa Fe d’Anseresa (ambdues en el Museu Episcopal de Vic), la de Durro (Alta Ribagorça), la de Betlam i la que es troba en el Museu de Solsona (nº 275). (Imatges adjuntes 1,2,3,4 i 5)

Les imatges de Veciana i la d’Anseresa s’assemblen tant en els vestits com en els plecs, en la manera de beneir i sostenir el llibre el Fill i en la posició de les mans de la Mare. Això porta a situar-les a la mateixa data: principis del segle XIII.

La Imatge (es guarda en el Museu Episcopal de Vic) és una talla de fusta d'alber. S'endevina la policromia. Datada entre el 1230 i 1260. La Mare coronada porta vel i un mantell que arriba fins a meitat de les cames amb plecs rodons. El vestit deixa veure la punta de les sabates i té els plecs verticals. Sosté al Nen amb la mà dreta i a l'esquerra té una bola.

L'Infant, assegut sobre la cama dreta. Porta un capell i beneeix amb la mà dreta, mentre que l'esquerra aguanta un llibre. Vestit de coll rodó i plecs verticals que arriben fins els peus, que queden lliures. La túnica en forma de toga recolzada sobre l’espatlla esquerra cobreix els dos genolls.

En el 1999 *, quan es traslladen les talles del Museu Episcopal de Vic, degut al seu enderrocament, el canònic arxiver del museu, Miquel Gros, i el doctor Tomàs Pinós, metge aficionat a la història, practiquen en el gabinet de radiologia del Dr. Duran de Sabadell un escàner a aquesta imatge de Veciana (veure fotos adjuntes).

- no s’hi va observar cap amagatall, propi de les imatges reliquiaris.
- s’observaren anelles de creixement anual de la fusta d’àlber de les talles.

Amb aquests darreres dates es va creure, en un principi, que podrien ser útils per realitzar treballs de datació, però degut a que a Catalunya existeixen microclimes molt diversos, és molt difícil aplicar un model de datació dendrocronològica uniforme. El mapa dels anells de creixement de la fusta de les talles pot resultar útil en zones de meteorologia uniforme.

Independentment d’aquest intent per definir l’any/segle en que una talla fou executada, les citades imatges de Maria amb el Fill assegut a la cama dreta presenten certa incògnita que ens du a diverses hipòtesis.

De tots, es conegut que el tipus iconogràfic de la Mare de Déu fou acceptat a la sortida del Concili d'Efes (any 431, essent Papa Celestí I i Emperador Teodosi II), que proclamà la maternitat divina de Maria: la presenten d'un hieratisme impressionant, quasi sacerdotal , el posat d'Ella i de Jesús són solemnes, de mirada fixa, ni un somriure ni expressió de tendresa.

La Mare de Déu assentada en un tron i amb corona: tot venia de la influència bizantina. El Fill està assegut en el bell mig de les cames de Maria en les imatges d'abans del 1100. Però a partir d'aquesta data, l'Infant s'asseu sobre la cama esquerra, portant a la mà diversos atributs (pinya, llibre, bola o poma) i pintat amb els mateixos colors de la Mare: vermell, verd, blau, groc. Aquesta situació asimètrica de Jesús és característica del segle XII endavant, exceptuant aquelles imatges dels segles XIV i XV, que apareixen com a supervivència del romànic, però no es consideren romàniques.

Doncs bé, aquesta representació de la Mare com a setial del Fill de Déu la trobem en totes les imatges medievals fins al segle XII, data a partir de la qual la relació entre Mare i Fill es fa més humana. L'Infant passa a assentar-se sobre la cama de la Mare i es perd aquella simetria que s’havia conservat fins llavors i, a més, el Nen va deixant de mirar al poble per establir, fins i tot, un contacte visual amb la Mare, posant-se més de manifest aquesta relació amb les marededéus lactants.

Al retirar al Fill del bell mig de les cames, s’explica perquè la petita imatge es fixava amb resina. Passat un temps, aquesta es ressecava i la figura del Nen es desprenia. Es passà a fer un buidament de la falda per encabir-hi la figura exempta de Jesús: d’aquestes imatges, tots els Fills han desaparegut (exemples: Evol, Nyer, Roda de Ter, Rus, etc.).

La següent solució va ser unir l’Infant amb la Mare mitjançà un petit cabiró (a més de la resina). Però, quan la pega es secava o el guix aplicat per dissimular el cabiró que sortia pel mig de les cames del Nen es desprenia, apareixia el brot de forma notòria i, potser, escandalitzava un xic a les ànimes sensibles, que de tota mena n’hi ha en aquest món... (exemple: Lloret-Salvatge)

En les primeres experiències tècniques posaren l’Infant a la cama dreta, però no tardaren massa temps (la prova és que només s’han recuperat les cinc imatges exemptes esmentades) en adonar-se que el braç dret amb que beneïa al poble fidel, sobresortia del cos de la imatge i, amb facilitat és malmetia, motiu pel qual decidiren passar-lo a la cama esquerra i, amb aquesta solució el conjunt Mare-Fill quedava perfilat dins un perfecte requadre (Seu d’Urgell, Andorra, Núria, etc. etc.).

El camí que ens recomana per arribar-nos-hi comença a la N-II de Igualada a Lleida; passat Jorba s'agafa la carretera a Copons. Sortint d'aquesta població i a mà esquerra surt la carretera a Veciana: abans del pont que travessa el riu Anoia i que ens portaria a la Vila de Veciana, es troba a mà dreta la capella de Santa Maria a on s'hi arriba per una curta pista (Veure plànol adjunt)

L'església és una construcció romànica amb coberta gòtica del segle XVII, d'una sola nau amb absis i volta de canó i teulada de dues vessants. Campanar d’espadanya per a dues campanes. Carreus ben ordenats. La primitiva porta, inutilitzada però no tapiada, s'obre a migjorn amb arc decorat i flanquejada per dues columnes llises. L'actual porta d'entrada s'obre a ponent i queda protegida per un porxo afegit posteriorment. Dues finestres al mur de migdia, una altra al de tramuntana i al mig de l'absis, situat a llevant, una tercera amb arc adovellat i extradós.

* National Geographic, Nov. 1999.

Enric Sànchez-Cid

SANTA MAGDALENA DE RUPIT. LES GUILLERIES. OSONA

2012-02-16T10:11:00.000+01:00

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, em feien arribar en aquesta ocasió una imatge de Santa Magdalena de Rupit, La notícia més antiga que se’n troba és de 1660, i tant l’advocació de l’esglesiola, com la mateixa edificació, tenen una clara relació amb el convuls devenir polític del Regne d’Espanya: Carles II , Rei de Castella i de Catalunya-Aragó (1665-1700), darrer de la línia hispànica dels Habsburg, atorgava l’any 1681 el títol i la dignitat de marques de Rupit, a Francesc Antoni de Bournonville i de Perapertusa, vescomte de Jóc i senyor de les baronies de Rupit i Fornils.

L’ermita dedicada a Santa Magdalena ( la Madeleine ) está situada a la banda del migdia del poble de Rupit, sobre un pujol rocós visible des del poble, i mig envoltada pel riu que passa enmig del profund barranc obert a la roca que la separa de la població.

Ens expliquen que el seu interior recorda , el de les capelles romàniques malgrat tenim constància d’haver estat construïda al segle XVII. Té un petit altar de pedra a l'absis frontal, i a la part de ponent té adossada una capelleta en forma d'absis amb una tomba oberta a la roca, en el seu centre.

Es de fàcil i senzill accés per un corriol que surt abans d'entrar a la plaça a l'esquerra , desviant-se a la dreta un xic més avall, en direcció al riu que creuarem pel pont medieval de Can Badaire.

Quan a la toponímia de Pruit trobem :

PRUIT topon.

Municipi format d'una partida de masies dins la comarca de les Guilleries.

Etimologia,; incerta. Coromines DECast, iii, 898, considera probable que vingui del llatí prōdĭtum, ‘aparegut a la vista’, relacionant Pruit amb el gallec-asturià pruida, «paso de montaña por donde traspone el caminante». El mateix Coromines fa notar que dels diversos caserius que formen el municipi de Pruit, el més important (El Coll de Pruit)«se encuentra precisamente en lo alto de la sierra que separa las comarcas de Vic y Olot, y en el lugar por donde traspone el camino real que unía las dos ciudades».

Més dubtes genera als experts. RUPIT (escrit també ropit). m.

Etimologia.: pres del llatí rŭbipĕctus, ‘pit vermell’.

Loc.—a) Magre com un rupit: es diu d'una persona molt magra.—b) Pobre com un rupit, o Més pobre que un rupit: es diu d'una persona molt pobra.
Refr.
—«Amb un rupit, agafen grua»: significa que amb mitjans modests es poden assolir efectes importants.
Refr.—a) «A Rupit, molta gana i poc delit».—b) «A Rupit, ben pagat i mal servit». (Són proverbis satírics usuals en els pobles veïns de Rupit).

Se’n defensa també la procedència del llatí rúpes /rúpeus , de roca, de pedra, però també en sentit figurat, lloc erm, sense vida.

Ah!, Etimològicament el nom de la comarca natural, les Guilleries , és un derivat de guilla.( Guineu, animal mamífer de la família dels cànids, espècie Canis vulpes)

LA MOLA DE LORD. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

2012-02-16T02:59:00.000+01:00

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, baixàvem del vehicle, i el deixàvem aparcat en un mínim espai que es troba quan s’acaba la carretera que des de Sant Llorenç de Morunyus mena fins al començament d’un camí excavat a la roca, i que seguint les estacions del Viacrucis, amb alguna aturada per recuperar l’alè, ens permetrà un cop superada la porta metàl•lica per evitar la fugida del bestiar que pastura per la mola, veure en primer lloc la minúscula capella de Sant Pere Màrtir, i al seu davant a l’esquerra del camí un canó del que acabaríem també esbrinant la història.

Des d’aquell punt el terreny davall dolçament, i ben aviat es fa visible la gran fàbrica de l’església monumental de Santa Maria de Lord, al seu costat, compartint paret mitjanera, l’edifici de la hostatgeria, al darrera de l’església, orientat al nord, en un posició que situaria a l’alçada del cambril de Nostra Senyora, s’aixeca el petit fossar.

Cal passejar fins als límits d’aquesta mola, i deixar-se guanyar pels espais infinits que des d’aquí s’albiren; el pantà de la Llosa del Cavall al nostres peus, la Serra de Bastets, el Capolatell i el Pla de Busa,......

En coneixem altres de moles, i certament cadascuna té el seu particular encant:
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/11/santa-maria-de-cabrera-la-mola-del.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/02/sant-llorenc-del-munt.html

Des del màxim respecte i estimació vers la Comunitat Contemplativa que resideix permanentment aquí dalt, pensem que l’existència d’un espai per poder esmorzar i/o prendre un refresc o un cafè; com si tenen a Sant Llorenç del Munt, o a Santa Maria de Cabrera , Senyora del Cabreres ; lluny de ser un destorb, fora un reclam perquè més persones vinguessin fins aquí, i d’aquesta forma poguessin conèixer i estimar, aquest bonic setial de la Mare de Déu.

La baixada atesa la ubicació obaga de l’accés, ens obliga a extremar les precaucions.

BREU HISTÒRIA DEL NÚMERO 20 DE LA CARRETERA DE SENTMENAT. EL MODERNISME A CASTELLAR DEL VALLÈS

2012-02-15T11:11:00.000+01:00

Tenia interès en conèixer la història de la casa coneguda com , antiga botiga Anastasi Miralles, o Ca l’Anastasi, al número 20 de la carretera de Sentmenat.

En aquest enllaç trobava puntual resposta :

http://www.diba.es/documents/429042/c1720c43-c05b-4683-a0f3-7912bedd3d14

Fou un sentmenatenc, el Joan Ramoneda Bosch, qui la va fer construir pel mestre d’obres Josep Graner , l’any 1910 , tenia la doble condició de casa i botiga, situada aquesta – una cansaladeria - a l’entrada de la casa.

A començaments de la dècada de 1920 Anastasi Miralles va anar a viure a la casa ja que la seva esposa Maria Mas Casellas ja hi vivia, i feia temps que el senyor Anastasi hi tancava els animals de càrrega. El lloguer de la casa era de 600 pessetes anuals.

Durant la Guerra Civil (1936-1939), l’empresa de transport de calç que estava situada a la casa va ser col•lectivitzada pel Comitè de Matadepera, convertint-se en una oficina de l’empresa que subministrava calç a la ciutat de Barcelona; els actuals propietaris encara conserven un armari d’oficina que va romandre a la casa després de finalitzar el conflicte bèl•lic.

Després de la Guerra Civil, l’Anastasi Miralles compra la casa i aquesta es comença a conèixer popularment com a Ca l’Anastasi. Anastasi Miralles feia de traginer i transportava la calç que extreia dels forns de Canyelles i de Mas Olivet fins a Barcelona. Durant aquesta època al pati hi havia una carbonera.

Des de 1945 fins a 1990 la Flora Miralles Mas, filla del propietari, instal•la una petita perruqueria a la part cantonera de la casa i aprofitava els aparadors per exposar els seus productes. La seva actual propietària, Maria Josefa Romero Miralles arriba a Castellar per instal•lar-s’hi definitivament el 1965, i viu a la casa amb l’avi Anastasi i la seva tia Maria que era soltera. A la mort de la tieta, el 1996, la Maria Josefa hereta la casa.

En l’actualitat es mantenen elements originals com l’enrajolat del terra i a les golfes encara es conserven els suports que empraven els primers propietaris per assecar els seus productes càrnics, tot i que l’interior de l’habitatge no tenia cap element modernista.

Amb el anys s’hi han realitzat diferents reformes: l’espai que ocupava la cansaladeria s’ha reduït i s’ha construït un petit despatx; s’ha eliminat un safareig que també es trobava a l’antiga botiga i al 2002 es van canviar les persianes d’alumini que tanquen els aparadors i la porta de la casa ja que les que hi havia estaven molt deteriorades.

La descripció tècnica ens diu :

Habitatge unifamiliar entre mitgeres de planta baixa, pis i golfes, amb façana principal de clar tractament modernista, amb obertura en planta baixa en arc de ferradura, amb portal central i integració d’aparador envidrat. Fusteria de fusta amb tractament decoratiu de motius vegetals.

Planta primera amb balconada i balcó de planta sinuosa, amb balconada de línies rectangulars emmarcada per un arc de ferradura, més petit que l’anterior. La part superior dels dos arcs és decorada amb rajola esmaltada de color. Planta golfes amb tres obertures en arc de ferradura lligats. Remat de façana de formes circulars molt destacades.

Paraments de façanes estucats amb impostes a tota alçada de cromatisme treballat. La mitgera a ponent disposa també d’obertures a l’exterior, sense cap tractament compositiu, ni tan sols l’arrebossat dels paraments.

CAPELLA DEL SAGRAT COR I TORRE DE MOSSÉN HOMS. TERRASSA

2012-02-15T00:37:00.000+01:00

Em calia atansar-me a la Seu del Bisbat d’Ègara per raons del tot prosaiques, tinc un cap de la talla 58, i en ocasió del meu aniversari la meva esposa em va regalar un casquet de pell (шапка-ушанка 'gorra d'orelleres') , de la talla 57. Anava a bescanviar-lo.

Aprofitava per aturar-me a l’àrea de lleure de Mossèn Homs, volia recollir imatges de la Capella del Sagrat Cor, de la que en llenguatge clarament telegràfica trobava la següent informació :

Petita construcció del segle XVIII, de planta rectangular, amb absis trapezoïdal i campanar d’espadanya. Forma part de la Torre de Mossèn Homs.

L’esglesiola està efectivament en els terrenys d’aquest antic mas, però no ‘ en forma part’ , entre un i altre edifici discorre un ampli camí; s’ha de fer esment de l’existència d’una escala d’accés a la paret orientada a sol ponent, que permet possiblement accedir al Cord. Damunt de la façana advertim un ocul.

Existeix d’aquesta mateixa advocació una capella d’estil modernista. Terrassa es reivindica com Ciutat Modernista, almenys amb la mateixa convicció amb que ‘oblida’ indrets com els que aquí´ s’esmenten.
Recolliré també una imatge de la Masia, dita també ‘Torre de Mossèn Homs’. En aquest cas la informació telegràfica ens diu .

Masia del segle X restaurada, actualment funciona com a escola d’hostaleria. Conserva el rellotge de sol de la façana, les espitlleres, el portal d’entrada dovellat, l’era i la capella del Sagrat Cor. S’hi van realitzar activitats de recerca arqueològiques, de les quals es conserva al Museu de Terrassa un tresoret de monedes del segle XIV al segel XVI i unes cartes del tarot del segle XVI.

Trobo curiós que Terrassa no tingui – encara – un Mapa del Patrimoni Cultural, màxim quan des de l’adveniment - formal – del sistema democràtic, els alcaldes socialistes de Terrassa, sempre han tingut un paper destacat a la Diputació Provincial de Barcelona, que és l’organisme que s’ocupa de fer-los.

Feta la feina m’arribava fins al carrer de l’Església número 3, on està ‘ LA CASA DE LES BOINES’, i on sortosament tenien en aquesta ocasió un casquet de pell de la talla 58.

Calaix de Sastre

2012-02-14T21:43:00.002+01:00

“SE VA EL CAIMÁN”

Quan el passat dijous 9 de febrer el ministre d’Economia, Luis de Guindos va mussitar a cau d’orella d’Oliver Rehn, comissari europeu d’Afers Econòmics “demà aprovarem la reforma laboral y serà extremadament agressiva”, estava enviant un missatge d’allò més agradable al tàndem Merkel/Sarkozy, però sobre tot als seus caps, els “mercats”, és a dir als rics i poderosos d’Europa i del món sencer.

La reforma laboral, que va ser immediatament aprovada pel Consell de Ministres següent, no és solament “agressiva”, sinó socialment devastadora: baixada general de sous, contractes més precaris, expedients de regulació d’ocupació per la via d’urgència i disminució de les indemnitzacions per acomiadament, entre altres dels quals la premsa ja n’ha informat detalladament.

En la meva opinió, la reforma laboral és una bomba de rellotgeria destinada a torpedinar el pacte constitucional en matèria laboral inspirat en els del sistema democràtic de benestar d’Europa Occidental, reforma que no servirà per a crear més ocupació, sinó més atur (com sabem per altres experiències similars), que desplaça, definitivament, el punt de gravetat de del nostre edifici social –el poder- als dominis de les grans fortunes i dels grans especuladors, que deixa en una posició extremadament dèbil els assalariats que formaven bona part de la classe mitja amb capacitat de consumir i de pagar impostos, que arracona i avergonyeix els sindicats, uns dels pilars del diàleg social, i que acabarà abocant a la misèria més absoluta centenars de milers de persones, que s’afegiran al vint-i-dos per cent de pobres que Càritas comptabilitza.

Crec, en definitiva, que el fruit d’aquesta reforma ultraliberal, i d’altres que ja han dut a terme governs d’esquerres i de les dretes catalanes, espanyoles, europees, i totes les reformes liberals que puguin venir, configuraran una societat formada per un reduït grapat de rics molt, molt rics, una immensitat de pobres, i una quasi inexistent classe mitjana. És el sistema americà –més aviat centreamericà- del campi qui pugui que jo els diners ja els tinc a Suïssa o... a les Illes Caiman.

Greu irresponsabilitat dels nostres dirigents polítics i socials perquè, en un cos ja malalt- estan obrint una ferida de grans dimensions que serà molt difícil tancar i portarà a conseqüències probablement irreparables durant generacions.

Antoni Ibáñez-Olivares

ESGLESIA DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL DE RUPIT. OSONA

2012-02-14T21:17:00.001+01:00

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, decidien arribar-se fins a Rupit a la comarca d’Osona, en aquesta ocasió ultra fugir de la fredorada que s’ha acarnissat amb el Berguedà, volien visitar aquesta població y recollir imatges de la seva església parroquial dedicada a l’Arcàngel Sant Miquel.

S’explica que fou aixecada a la fi del segle XIII o al principis del XIV, a cavall del trànsit del romànic al gòtic; havia tingut almenys des del 1330, un sacerdot beneficiat que en tenia cura.

L’any 1681, el Rei Carles II, atorgava el títol i la dignitat de marques de Rupit, a Francesc Antoni de Bournonville i de Perapertusa, vescomte de Jóc i senyor de les baronies de Rupit i Fornils. Aquest reconeixement tindria importants efectes per Rupit i la seva església parroquial.

Al segle XVII, el nombre de beneficiats havia passat a quatre, un d'ells amb el títol de vicari; això va fer necessari ‘renovar’ l’església – literalment fer-la de nou -, obra que iniciada a les darreries del segle va donar-se per acabada ja avançat el segle XVIII.

El temple dedicat a Sant Miquel és un edifici que malgrat estar considerat bàsicament barroc elements neoclàssics,, té un clar regust romànic a la zona de l’absis. Té una nau amb capelles laterals i un creuer acabat en cimbori. Des del campanar, alt i esvelt, fet en el període 1786-1869, es gaudeix d'una magnífica vista de la població i els seus voltants.

Ens expliquen que el retaule major barroc que presideix l'església, obra del 1633, fou venerat a Olot fins el 1832, i per això és dedicat a sant Esteve, patró d'aquella ciutat.

Esperem amb ànsia rebre més noticies d’aquest indret ‘màgic’.

SORTIDA FRUSTRADA (Avís als navegants)

2012-02-14T13:03:00.002+01:00

Amb tot el meu optimisme, recordant que fa uns anys havia visitat les pintures rupestres de Cogul, vaig decidir anar-hi després de fer una lectura de l’actualitat de l’indret a través de la informació proporcionada per Internet:

Les coves del Cogul són un dels jaciments de pintures rupestres més destacats d'art rupestre llevantí, que s'estenia durant el epipaleolític per tot el llevant de la Península Ibèrica. L'indret, situat al Cogul, a les Garrigues, és anomenat Roca dels Moros, i consta el seu ús com a santuari o lloc màgic pels ibers i romans. El conjunt està preparat per a la visita del públic... Prop de les pintures hi ha un cementiri amb tombes excavades a la roca viva...

Decebut. Res de res. Tot abandonat, si bé hi ha una construcció d’obra moderna, metàl•lica i cristall que un dia deuria ser l’habitual Centre d’Interpretació, ahir dia 13 de febrer del 2012, no hi havia cap signe d’activitat propera, tot volent pensar que potser essent dilluns feien festa setmanal... Els esbarzers i brutícia feia temps que tenien cura de l’entorn.

Ja que hi era, no em vaig voler perdre l’ocasió de tafanejar per aquell indret solitari, sense protecció efectiva, ni personal de vigilància, doncs amb facilitat em vaig fer pas: cap resta de pintures rupestres... Tampoc vaig trobar indicacions d’haver sigut traslladades les pintures a cap altre indret més protegit i a càrrec del Departament d’Arqueologia de la Generalitat, títol que apareixia a la porta de cristall del Centre.

En arribar a casa he enviat un mail a les corresponents autoritats (Ajuntament, Arqueologia, Patrimoni) interessant-me per aquesta Cova del Moro de Cogul i el seu avenir.

En cas, que tant vos com el vostre equip en sabés el motiu del tancament, definitiu o provisional, prego m’informéssiu.
------------------
De totes maneres no vaig perdre el temps. De retorn a casa i coincidint que l’hora i l’estómac em recordaven que tenia que parar per fer un mos, vaig coincidir en passar per Granyena de les Garrigues, on en el Restaurant Nova Garbinada em van servir un primer plat de cargols a la brutesca, seguit de bacallà al forn, tot acompanyat per un vi bo del terreny, postra i cafè: menú del dia a escollir entre altres plats: total 11 €.

Seguint pel camí a casa, em vaig parar a Juncosa on ja hi havia estat per localitzar i visitar la capella troglodita de Sant Joan:

El nom de Juncosa ve donat perquè el lloc on es va situar el primer enclavament era un putxet rodejat de joncs. A la plaça del Castell es troba el monòlit que escenifica la llegenda de quan Déu va clavar la punta del compàs per dibuixar el món. L’església parroquial de la Nativitat de la Mare de Déu fou construïda entre els segles XVIII i XIX. Els pòrtics (els perxis), eren les portes d’accés a la fortificació del segle XIX.

Als afores, a un quilòmetre, sota d’una roca, es troba l’ermita troglodita de Sant Joan. Temps enrere, era costum anar-hi en processó amb Sant Isidre (patró del poble) por la Festa Major de Maig, perquè els dos Sants parlessin i fessin possible que plogués. Mitjançà la intervenció de Sant Joan es curaven les malalties de braços i cames i l’aigua que goteja de la roca i que va a la pica de pedra és bona per les malalties dels ulls.

Per les rodalies de la població s’hi han contat més de 30 cabanes de pedra i varis aljubs, així com pous de gel. Les cabanes de volta son construccions rurals de pedra seca, de planta rectangular, circular o quadrada i cobertes amb volta de canó, apuntada, plana o cònica.

Per construir una cabanya, el pagès buscava un lloc adient dins de la finca, amb pedra abundant. La condicionava per ell i el seu animal de càrrega. A vegades, per construir-la, aprofitava l’espai escarpat a la roca al retirar la pedra, buscant la màxima fermesa on recolzar l’obra. Al voltant de la cabanya se solia plantar un pi que quan el temps acompanyava, s'hi feien als àpats i la migdiada. Prop de la cabana, es construïa l'aljub, o cisterna, fet a la roca, de planta rectangular, circular o quadrada, de 1 x 1,5, on s'emmagatzemava l'aigua de la pluja. Al costat de la porta s’instal•lava una pica de pedra per abeurar els animals.

La cabana va acompanyar l'olivera en la seva colonització de la comarca i quan aquesta es convertí en el cultiu predominant, la cabana va passar a ser la construcció rural més emblemàtica de les Garrigues. La cabana més antiga a la comarca és de l'any 1738 i la del terme de Juncosa és de l'any 1830.

És molt segur, que una fitxa semblant ja forma part del vostre blog: la meva aportació només ha sigut només anecdòtica sobre una sortida frustrada... al 50%.

Fins el següent contacte. Enric.

LA MÀQUINA DEL TEMPS

2012-02-14T11:12:00.001+01:00

Tenia ocasió – miracles de la tècnica- d’accedir a les bases d’informació dels Registres Civils de l’any 2016; al meu abast doncs, les dades irrefutables del que va succeir durant la fredorada de l’hivern de 2012.

Segons explicaven els diaris – també podia accedir a les hemeroteques digitals – el fred havia ‘literalment fer morir’ més d’un miler de persones als estats membres de l’ aleshores Comunitat Econòmica Europea. A Espanya, no s’havia registrat cap defunció relacionada amb la fredorada, no tant sols pel que feia als habitants de la Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó – i això és del tot miraculós – ni un sol dels milions de pollastres de granja s’havia perdut.

Com em temia la comprovació de les dades dels registres de defunció venia a confirmar justament tot el contrari :

L’ any 2011 a Catalunya hi havia un total de 7.539.618 habitants.

L’esperança de vida era pels homes de 78,90 anys de 84,80 per les dones.

El nombre de persones entre 60 i 79 anys era de 1.269.006.

I el de persones de més de 80 de 387.762.

Les malalties – de tota mena – , agreujades per les limitacions econòmiques imposades al dret ‘universal’ a la salut, els accidents de treball, en creixement exponencial des de la introducció dels ‘mals usos’ per les Lleis de Reforma del Mercat de Treball; els accidents de tràfic, malgrat el declivi evident del transport motoritzat – es tornaven a veure carros i besties de tir pels carrers -, havien elevat la taxa de mortalitat fins quasi al 10 % l’any 2015.

Les dades que recollien també una reducció constant de la població en una taxa de més del 2% anual des de l’any 2010, eren però d’una claredat esfereïdora que tossudament afirmava la naturalesa mendaç dels nostres politics :

Els registres de defuncions de l’any 2.010 donaven una mitjana que superava lleugerament el 6% de la població

L’any 2011 amb un nombre de 7.539.618 la mitjana s’havia elevat fins al 8%

L’any 2012 implementades ja la major de ‘reformes’ s’apropava al 7%

l’any 2013 es recuperava el percentatge record del 8%

l’any 2014 s’assolia el 9%

l’any 2015 continuant amb la progressió s’arribava al 10%

l’escletxa temporal començava a tancar-se quan prenia les darreres dates.

LA PEDRA I L’HOME. BAGES I BERGUEDÀ.

2012-02-14T09:49:00.000+01:00

A les terres de la Catalunya central, Castelladrall al Bages, Viver i Serrateix, Casserres, i Gironella al Bergueda, ... , trobem força testimonis de l’habilitat dels nostres avantpassats per treballar la pedra, ja per fer-la servir com a suport d’una o més edificacions, ja per transformar-la en oratori i/o esglesiola.

En la recerca – infructuosa - d’informació trobava tota mena d’hipòtesis, algunes clarament esotèriques, per explicar aquesta activitat constructiva que considero ‘normal’ en una època i/lo període de temps, en que la disponibilitat de recursos de tota mena, devia ser extremadament escassa, i s’havia de suplir – i ho van fer amb un èxit total – aprofitant al màxim les eines que la ‘ tecnologia ‘ del moment posava al seu abast, val a dir que això acredita alhora , la potència intel•lectual dels que ens han precedit en el trànsit per aquesta vall de llàgrimes.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/castelladrall-les-parets-que-parlen.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/el-roc-de-sant-joan-de-montdarn-viver-i.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2012/02/la-pedra-de-les-creus-navel-bergueda.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/el-cafe-de-les-7-portes-la-balma-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/sant-marc-de-cal-bassacs-gironella-el.html

No ens ha de sobtar aquesta utilització per a ‘ la vida’, quan també per arreu en aquestes terres trobem testimonis magnífics d’un ús ‘post mortem’ de la roca arenisca.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/santa-maria-de-les-esglesies-de-navas.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/les-sitges-i-tombes-de-la-necropolis.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/la-necropolis-de-sant-vicenc-dobiols.html

Existeix de ben segur algun estudi, monografia, o treball de camp, possiblement d’àmbit local i/o comarcal, que ens donaria ‘llum’ sobre aquesta matèria.

Ens agradarà tenir-ne noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT SALVADOR ‘ NOU’ DE SÚRIA. BAGES

2012-02-14T01:39:00.000+01:00

Agafàvem la C-55 a la sortida de Manresa, ben aviat veia uns vehicles de la Policia Catalana, i observava un centenar de metres més endavant, un vehicle – aparentment privat – estacionat al costat de la via en el que hi havia un equip de radar, l’explicació és una reducció de la velocitat genèrica fins a 60 quilometres en un espai on em costa entendre’n la necessitat; superat aquest punt trobava un altre ‘control’ policial. La feina bàsica dels agents de qualsevol policia es la de garantir l’aplicació ‘justa’ de la llei; el manteniment a la xarxa d’aquests ‘punts negres’ em sembla qualsevol cosa menys justa.

La nostra destinació en aquesta ocasió era la Vila de Súria,on volíem visitar l’ermita ‘nova’ de Sant Salvador; la toponímia d’aquesta població bagenca és qualsevol cosa menys pacifica : d’origen àrab probablement de l'antic gentilici surià o sorià, ‘nadiu de Síria’ , o encara al-huràisa ‘ la guardia petita’, fins un origen preromà Súria: Blanc, que lliga amb l’explotació del salí. Nosaltres ens decantem per la primera opció, i entenem que aquesta tesis la reforcen altres noms de lloc propers com Cererols o Sererols ; topònim que deriva de la llengua àrab ; siràj “llumenera, torxa”, molt aplicable a les que eren enceses en aquestes talaies: en boques bilingües, la pronúncia andalusina siràc hauria estat metaanalitzada com a portadora del sufix despectiu –ÁC romànic, i permès una substitució per l’instrumental, que semblaria més lògic, *siráYRA, entès com a lloc on s’encenen torxes”

Agafàvem la carretera que comunica Súria amb Castelladral, i abans d’arribar dalt del pla, trobàvem a l’esquerra en el sentit de la marxa el trencall que en constant ascensió ens menarà fins al pla on s’aixeca la ‘nova’ capella de Sant Salvador, l’immoble sense cap tipologia concreta – originàriament l'any 1888 , era un edifici rectangular , que sense el campanar d’espadanya, no s’identificaria com un lloc de culte religiós - te unes mides de 12'5 metres de llarg per 6'25 d'ample.

Ens expliquen que es va fer al cim per què el Sr. Joan Garriga, del mas Garriga de Castelladral, volia veure-la des de la seva masia, a canvi es va fer càrrec de la factura de la fusta que es va esmerçar per a fer-la.

Sant Salvador Nou, va ser oberta al culte l'any 1888 i va ser construïda a causa del mal estat de l'antiga, per iniciativa de Mossen Jaume Soler.

En anys de molta sequera, es duia la figura del sant a l'església parroquial i si no plovia es portava la imatge de Sant Salvador en processó fins a Coaner.

A l'interior del temple – on no podíem accedir en aquesta ocasió - es guarda el cap d'un Sant Crist, de bona talla, que té una llarga i tristíssima història :

El juliol de 1835, en plena guerra carlina, els liberals van cremar l'ermita i van llençar la imatge del sant pendent avall. El cap va ser recuperat un any més tard per un caçador i es va refer la resta de la figura, a càrrec d'un particular.

El dia 24 de juliol de 1936 es va cremar l'ermita amb tot el seu contingut, encara que unes hores més tard la Sra. Concepció Oller, de can Gaudó, va pujar a l'ermita i va trobar el cap de Sant Salvador, el qual va guardar al llarg de la Guerra Civil, fins al 9 de juny de 1940 en que es va retornar la imatge.

Modernament se li han afegit altres elements com una creu lluminosa, unes taules i seients en forma de bolet i un porxo davant la porta principal Al camí tradicional que puja a Sant Salvador, dit del Calvari, hi ha un Via Crucis que es va beneir l'any 1953.

En un inventari de 1892 es parla de que en els darrers anys s'havia daurat el retaule, que allotjava tres imatges, totes noves.

L'any 1919 va caure un llamp que va destrossar la façana de la nova ermita. Es va reconstruir i afegir una sagristia, un parallamps i un pou. Les obres es van inaugurar l'any 1921.

El dia 24 de juliol de 1936 es va cremar l'ermita amb tot el seu contingut.

El Via Crucis que hi ha a la falda de la muntanya va ser ideat per Josep Graells i Circuns i el mestre picapedrer va ser el Sr. Badia, pare de l'actual propietari de cal Gaudó. Es va beneir l'any 1953.

L'autor de la lletra dels goigs i himnes és Mossen Antoni Malats, vicari de Súria entre 1923 i 1927 . Ens agradaria afegir-los a la nostra crònica, i us agrairem molt la seva tramesa a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com

L'any 1957, aquesta ermita com la resta de les esglésies de Súria es va incorporar des del bisbat de Vic al de Solsona.

SANT LLORENÇ DELS PORXOS. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ.

2012-02-13T01:54:00.000+01:00

No hi ha gaire informació sobre aquesta esglesiola dedicada a Sant Llorenç, quina localització facilitaven la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, al Tomàs irigaray Lopez i a la Carmen Toledo Cañadas, que ens feien arribar – com sempre- unes magnifiques imatges. L’itinerari és des de Berga en direcció els Rasos, ‘quan pugues per la carretera després de passar el Pas de Lladres l’església crida l’atenció per la seva situació dalt d’un cingle, poc després de superar el Pas de Lladres a mà esquerra hi ha una pista que ens condueix fins al mas dels Porxos i aleshores seguint una variant del camí, que ens portaria muntanya avall fins a Castellar del Riu, s’arriba a l’església’. Seguint fidelment aquestes instruccions arribàvem a la nostra destinació.

Si des de la carretera l’edifici ens havia cridat l’atenció, quan arribés prop t’adonés que només hi ha el penya-segat a la part posterior de l’edifici , i que tret del camí per arribar-hi els voltants són un espadat dissimulat pels matolls i els arbres de l’entorn.

El marc paisatgístic és absolutament incomparable, Sant Llorenç , construïda a les primeres elevacions de la serra dels Lladres domina una parts dels Rasos, el pla de Campllong i les bagues de Terça.

És una capella d’una sola nau i sense absis. La nau està orientada a ponent, amb una porta d’arc de mig punt, sense cap tipus d’ornamentació. Sobre la porta s’alça un campanar de cadireta d’una sola obertura bastant gran i sense campana.

L’interior és il•luminat per una sola finestra de doble esqueixada, oberta al mur de migdia prop del presbiteri.

L’església pertany al terme de Castellar del Riu i no degué ser mai parròquia, perquè no consta en la visita del 1312 al deganat del Berguedà, Hi hagué però una ampliació de l’edifici al segle XV.

Des d’aquella data, no hem sabut trobar cap informació referent a l’església i/o a la seva història.

Impassible, hieràtica, altiva i solitària , l’esglesiola dita de Sant Llorenç dels Porxos per la proximitat del mas d’aquest nom, aixecada d’esquena a l’abisme resisteix immutable el pas dels segles i dels vent.

Sant Llorenç, ens ajudava a posar de manifest el síndrome d’Estocolm, que des de 1714 fins als nostres dies pateixen molts catalans.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CLIMENT DE LA SELVA. NAVÈS. EL SOLSONÈS

2012-02-12T11:54:00.000+01:00

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, malgrat l’intensíssim fred d’aquest hivern, continuen fent camí per les meravelloses raconades que amaga aquest país nostre; en aquesta ocasió s’arribaven fins a Sant Climent de la Selva, dins de la Vall d’Ora, sota mateix dels cingles de Busa, l’església s’esmenta en l’acta de la consagració de la Seu d’Urgell (segle X) com a “ipsa Silva”.

L'església actual es va construir durant el segle XVII; hom pensa que tant la part del mur del davant com els baixos del campanar , construït el 1664, pertanyen a l'església romànica anterior. L’edifici està encarat al sud amb l'absis rectangular al nord,a la façana principal hi ha una portalada amb un arc de mig punt i grans dovelles, a més d'un rosetó petit fet amb pedres de grandària desproporcionada.

L'interior de l'església és d'estil clàssic i senzill, i els elements litúrgics són contemporanis, ja que els altars originals van ser destruïts durant la guerra del 1936.
Sant Miquel de Marsinyac, que n’és sufragània, conserva sortosament tots els retaules barrocs, obrats curosament per Carles Morató.

La Vall d'Ora es caracteritza per un hàbitat de cases disperses i mai gaire endinsades en les obagues boscoses. Els veïns van saber aprofitar els recursos del bosc i la força del riu Aigua d'Ora. D'aquesta manera, vivien de la ramaderia i de l'agricultura, i es van construir ferreries i molins que, gràcies a l'aigua del riu, feien funcionar les màquines . Per això, tot i que la Selva sempre va ser un lloc retirat, podien sobreviure amb els seus propis recursos; cal fer esment de la tradicional fraternitat,i solidaritat dels habitants d'aquestes valls i muntanyes

El Concili de Trent va modificar substancialment la organització eclesial, s’obligava a bisbes i rectors a viure allà on exercien el seu càrrec; això va comportar que l’any 1642, s’iniciés la construcció de la rectoria de l'església de Sant Climent; amb el temps rebrà el nom de Rectoria de la Selva. Al mateix temps s’esperonava la religiositat popular, i aquí com per arreu hi hagué una eclosió de petites esglésies, ermites i capelles.

La Rectoria va esdevenir en un equipament col•lectiu de cabdal importància quan a la cohesió social, de fet era gairebé la casa del poble. A l'església s'hi va fer una sala on se celebraven les reunions de les confraries i de bona part d'altres associacions municipals.

A finals del segle XX, la Rectoria de la Selva va esdevenir una casa de colònies. En concret, el 1979, l’ aleshores vicari de la Parròquia de Sant Cristòfor de Terrassa, Josep Maria Font, va redescobrir aquest indret. El 1998, aquesta casa de colònies es converteix en alberg reconegut dins la Xarxa Nacional d'Albergs Socials de Catalunya. La gestió continua a càrrec de la Fundació Torre del Palau, amb seu a Terrassa.

El jutge Baltasar Garzón i el ressorgiment del neofeixisme

2012-02-12T10:25:00.002+01:00

Deixant apart la meva opinió sobre Garzón com a persona i algunes actuacions com l’operació contra Terra Lliure, on s’acusa de tortures a la guàrdia civil contra independentistes catalans, sense que ell ho tingués en compte, i la posterior condemna dotze anys després, de l’estat espanyol pel Tribunal d’Estrasburg de Drets Humans, per no procedir a la corresponent investigació, i obligat a indemnitzar als activistes torturats. Les investigacions ordenades sobre l’esquerra abertzale. Sobre que sobre ell existeix una presumpta vendetta, per part dels més alts estaments jeràrquics del sistema jurídic espanyol i poders fàctics amagats.

La querella presentada contra Garzón, arrel de les investigacions pels crims del Franquisme, pel Sindicato Manos Limpias fundador Miguel Bestard, hereu de Blas Piñar al Frente Naciona-Fureza Nueval i caballero de honor de la Fundación Nacional Francisco Franco, por los servicios en defensa de los ideales del Movimiento ,ultra dreta pura i “Asociación libertad e identidad”, mostra la punta de l'iceberg del neofeixisme ( o no tan neo). Put a claveguera. Escatològic: Merda.

Causes : Trama de corrupció Gurtel, per les gravacions que ordenà a les converses dels presos i els seus advocats , que segons el jutge, participaven en el blanqueig de doblers de la trama. Sentencia a Garzón a 11 anys d’inhabilitació per prevaricació.

Altre querella , per haver-se declarat competent per investigar els crims del Franquisme.

I per suborn, a l’haver acceptat uns doblers del Banc de Santander per uns cursos a NovaYork. No s’investigarà al President del Banc Sr. Botin. Creia que en el delicte de suborn, tan culpable és el que el rep com el que l’entrega, no? Cas en marxa

Gurtel: l’expresident de la Generalitat Valenciana Francisco Camps i a l’ex secretari general del PP Valencià Ricardo Costa absolts pel Tribunal Popular, malgrat les converses telefòniques. Alguns tenen cera del corpus, o no?

Garzón va seure a la cúpula de la Dictadura Argentina al banquet dels acusats, per crims comesos, en aquella fosca etapa, contra persones espanyoles; I també obri el cas contra Pinotxet, colpista contra el Govern de Salvador Allende i la repressió, tortures i assassinats posteriors. Però, ailàs ! , si intenta esbrinar els crims en contra del Franquisme.

Des de la ONU, i a través Rupert Colville, portaveu de Navi Pillay, Alta comissionada pels drets humans, donen suport a Baltasar Garzón per la investigació dels crims del Franquisme i a més insten a Espanya, a derogar la Llei d’Aministia de 1977 ( l’esborrany i taula rasa de la Transició) ja que no és conforme amb les lleis Internacionals de Drets Humans. I que l’acusació de prevaricar que s’acusa a Garzón perquè va ignorar l’esmentada llei que l’impedia perseguir-los. No tan sols això, si no que afirmen que Espanya està obligada baix la llei internacional, a investigar les greus violacions dels Drets Humans durant el règim de Franco i a processar i castigar als responsables si encara estan vius.

Els crims de lesa humanitat mai prescriuen.

I per aquest motiu, una jutgessa argentina demana al Govern Espanyol, documentació sobre els afers de Fraga Iribarne quan fou ministre de Governació, recordau la frase “La calle es mia”; els morts a la celebració de Montejurra. I la repressió que ell s’exercí. He vist fotografies de Fraga Iribarne fent la salutació feixista i com a tal exercí. Crea AP, partit unificador de tot el ventall de la dreta ( extrema fins a la “civilitzada”). Ara governen els seus hereus.

No faig un al·legat en defensa de Garzón. Però hi ha ferides, que no han cicatritzat encara i que la Transició no va curar. Els familiars de les víctimes assassinades durant el Franquisme, tenen dret a enterrar-los en pau i dignitat i poder tancar el seu dol.

Franco ho va deixar “atado y bien atado”. Imposà el model d’estat que patiríem , una monarquia parlamentaria, que des de la por fou votada en el seu moment; enlloc, de retornar al model de República que s’havia carregat el cop d’estat de 1936, i la guerra incivil.

Que vivim en una democràcia ?, i un be negre amb potes roses !. Vivim en una partitocràcia bicèfala; on s’intercanvien el poder cada cert temps i la intolerància, el despotisme, i les posicions més retrogrades tornen a guanyar camí, amb un model econòmic neoliberal sagnant de les economies més fràgils i ara mateix dels països més dèbils, basta veure la brutal reforma laboral a PP'espanyola.

Josep Bonnín

CLARET DE CAVALLERS. UN RUNAM AMB HISTÒRIA. BAGES

2012-02-12T00:28:00.000+01:00

Començava el meu interès per l’indret amb la contemplació de les magnifiques fotografies del Joan Escoda Prats :
http://percaminsdelbages.blogspot.com/2008/02/claret-dels-cavallers.html

La lectura d’un text molt ben documentat sobre el lloc :
http://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/142608/239071
de Albert Fàbrega i Enfedaque - Francesc Serra i Sellarès, en posava la mel a la boca, finalment en companyia de la la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, hi accedíem per camins de terra, i més gràcies al sentit comú que a la senyalització.

A la pàgina de l’Ajuntament de Sant Mateu en relació a Claret diu :

El lloc apareix documentat a partir de 1031, i sembla ser que era un alou d'un germà del castlà de Castelltallat; un tal Maier, germà d'Eremir de Castelltallat; això no ens confirma però en que el lloc estès habitat , podria ser únicament l’adscripció del domini d’un alou en l’indret anomenat Claret. Fins a final del segle XIII no hi ha cap més dada que deixi constància de l'existència del lloc ni del seu domini.

Al segle XIV el lloc de Claret es presenta vinculat al comte de Cardona, al qual es troba unit des del 1375, quan Pere III creà el comtat cardoní, i, en canvi, al vescomtat constituït el 1314 no hi constava, potser per considerar-lo inclòs en el de Castelltallat. A partir d'aquest moment el lloc de Claret depengué dels comtes de Cardona, que hi exerciren la jurisdicció civil i criminal fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.

És un nucli d'edificacions molt curiós i interessant, ja que s'hi pot observar l'estructura característica dels pocs agrupaments rurals de cases de la zona, d'hàbitat essencialment dispers. El seu origen medieval es fa ben palès. Les cases conformen un arreplec de disposició essencialment defensiva.

No trobàvem ningú quan visitàvem Claret, i advertíem que aparentment únicament hi ha – ni que sigui de forma esporàdica – vida en dues de les cases.

No em costava trobar el testimoni en pedra dels personatges que des del segle XV fins als nostres dies han estat l’ànima del lloc; cito textualment :

El 23 de febrer de 1481, Joan Torribalta va vendre el mas Torribalta a Joan Serra, de Claret dels Cavallers.

El 10 de febrer de 1495, Joan de Peguera establia a Joan Serra el mas rònec de can Joan – situat a la sagrera de Claret– i un tros de terra anomenada la Rovireta.

El 19 de febrer de 1498 Joan Serra comprava la plana de Fontfreda, de pertinences del mas Torribalta, que era sota el domini directe del benefici de Sant Joan Evangelista de l’església de Sant Miquel de Cardona.

El 25 de maig de 1572 tenim una important notícia que ens aclareix l’estructura familiar del nucli de Claret: Pere Serra diu que en els capítols matrimonials del seu fill Joan Serra li va fer donació de la casa principal, i que en els capítols matrimonials del seu altre fill Francesc Serra va donar a aquest la casa de baix. Francesc Serra i la seva muller Margarida van tenir dues filles: Coloma i Jerònima.

El 9 de novembre de 1587, Jerònima, l’hereva del mas Serra de Baix, va fer capítols matrimonials amb Antoni Ferrer, hereu del mas de les Basses de la Molsosa. D’aquesta forma, el que fins llavors era el mas Serra de Baix va passar a ser el mas Ferrer de Claret dels Cavallers.

Fins a les primeres dècades del segle XX , Claret tenia habitants i projectes que permetien pensar en la seva continuïtat en el futur. Sobtadament, abans que l’asfalt – com manifestació del progrés – hi arribes se’n perd tota noticia.

Ens agradaria saber quan van marxar els darrers habitants.

EL PONT DE NAVARCLES. BAGES

2012-02-12T00:09:00.000+01:00

Li tenia ganes al per a mi, mal dit Pont Vell, tot i que no us farem malgastar tòner i/o tinta per a explicar-vos-ho una vegada més .

El topònim té ‘ marro’ per uns seria una derivació del topònim pre-romà Naba, amb el significat de conca; altres defensen que el nom vindria de la deformació del mot llatí lavacrum (safareig o bassa); Joan Coromines, recull encara que deriva del nom compost, ja català, Nau-barca ; Aquí com aigües avall a Sant Andreu hi devia haver un pas de barca; altrament Navarcles fou possiblement punt d’arribada dels rais i les barcasses que duien els troncs de fusta des dels boscos prepirinencs. No es pot excloure que procedeixi d’un antropònim.

S’explica d’aquest pont sobre el riu Llobregat que fou construït al final del segle XVIII on anteriorment hi havia un gual; en època romana a Navarcles hi havia un dels primers ponts que es troben documentats al Bages (l’any 950), tot i que poc després el pont va ser destruït (no se n’ha conservat cap rastre) i des d’aleshores fins que es va aixecar aquest Pont s’utilitzava un gual per passar el riu.

En aquest punt el riu té poca profunditat i és molt ample. Per això el pont és molt llarg: té una longitud de 121,75 m, amb un perfil d'esquena d'ase de corbes suaus i amb els pendents sensiblement desiguals. Està format per set arcs d'obertures desiguals. L'arc central és el més gran i té una obertura de 27,10 m. Tots els arcs són de mig punt excepte el central, que és rebaixat. Les voltes són de cadiratge. Els paraments són fets amb carreus formant fileres irregulars, amb algunes parts de pedra seca.

El paviment actual és fet amb llambordes a la part central. Els pilars centrals tenen el trencaaigües en punxa i, a l'espai superior, dos sortints de forma triangular on podien recular els vehicles.

La crònica històrica explica que l’any 1796 l'Ajuntament decidí impulsar la construcció d'un pont, que es va aixecar al lloc on hi havia el gual, citat per primera vegada l'any 978.

Es demanà llicència al bisbe de Vic i a l'abat de Sant Benet per treballar els dies de festa, es recolliren donatius i es féu una crida per treballar-hi de forma voluntària; a banda dels veïns de Navarcles, van contribuir en les obres els pobles de Mura, Talamanca i Rocafort, que es veien obligats a utilitzar-lo.

El finançament principal va venir però, de l'arrendament d'un hostal que es va construir per allotjar els traginers que venien de fora a comprar vi.

Cap al 1804, després de molts esforços, es deuria acabar. El pont connectava amb un ramal de la carretera de Vic que anava cap a Sant Benet de Bages i que ja existia a l'alta edat mitjana.

A mitjan segle XIX el pont es trobava en mal estat i no permetia el pas de carruatges ni de càrregues pesades. Pel que sembla, l'obra no s'havia fet preveient el pas de carros, ja que aleshores hi havia un predomini quasi total del transport a bast.

L'any 1877 s'acorda arranjar-lo i adequar-lo per al pas de carruatges.

Durant la Guerra Civil fou destruït pels republicans.

L’any 1946, es reconstruí.

L'any 1980 tornava a estar en molt mal estat, degut al pas de camions, i l'Ajuntament decidí fer-hi obres de reparació.

Ara únicament s’hi pot circular a peu.

LA CATALUNYA DESOLADA

2012-02-11T12:20:00.000+01:00

No preteníem documentar l’extrema devastació que pateixen les terres catalanes. Fora una tasca gegantina, ja que al nostre petit país, l ‘adjectiu desolat - ada és dissortadament el que més li escau.

1 adj. [LC] Que es troba inhabitat, desert, abandonat.

Als segadors s’esmenta que les accions dutes a terme per les tropes espanyoles tenien com objectiu únic el de ‘dessolar la terra’. Parlem però de l’any 1.714 de fa quasi 300 anys.

Darrera d’aquella devastació – innegada i innegable – n’han succeït - i en succeeixen – una munió.

Anirem publicant imatges que alhora ens serviran per deixar testimoni d’aquesta ‘desolació extrema’ , i per descomptat per felicitar urbi et orbe a tothom que tant des de l’àmbit privat com el públic tingui alguna relació amb la tristíssima situació en que es troba el nostre ‘patrimoni col•lectiu’.

Ah, l’ impacte ambiental és esfereïdor !

Això és - algú ho havia de dir - ‘desfer’ el país.

Sou pregats d’afegir-vos a la recerca / denuncia.

SANT JOAN DE LES ABADESSES, MALGRAT LA HISTÒRIA.

2012-02-11T00:09:00.000+01:00

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, com ho feu l’any 1916 el Josep Salvany Blanch, s’aturaven a recollir imatges del monestir de Sant Joan de les Abadesses; femení en els seus inicis, va ser fundat l'any 887 pel comte de Barcelona-Girona Guifré el Pelós; originalment es denominava Sant Joan de Ripoll , i seguia la regla de Sant Benet.

El Comte i Marques volia alhora ajudar al procés de repoblació de la zona acabada de recuperar als musulmans, i assegurar el futur de la seva filla Emma, destinada a ser la primera abadessa del monestir. Durant la minoria d’edat d’Emma que va començar a exercir el càrrec d'abadessa l'any 898, el monestir va quedar sota la tutela directa del comte de Barcelona i sobretot del bisbe de Vic, Gotmar.

A partir del govern d'Emma, el monestir va comptar amb una comunitat de dones, que es va veure àmpliament beneficiada per Gotmar i per un precepte de Carles el Calb (rei dels Francs) a qui els comtes de la Marca [ marquesos ] rendien vassallatge, l'any 899 , en què s’atorgava al monestir total immunitat i protecció de béns enfront de qualsevol poder civil o polític. Probablement va ser Gotmar el que gestionés personalment les condicions d'aquest precepte, ja que com a bon coneixedor de la família d'Emma, temia els recels i demandes dels germans d'Emma en contra del monestir.

En aquesta línia creixent d’assolir poder, al 913, totes les viles i llogarets de la Vall de Sant Joan queden sota la jurisdicció i protecció directa del monestir, confirmant fins i tot el dret dels residents de la vall a no acudir a la 'host' [Obligació feudal de formar part de l'exèrcit del senyor en les expedicions guerreres d'aquest] convocades pel comte en cas de guerra.

Tots aquests beneficis adjudicats exclusivament al Monestir van fer que el seu poder econòmic creixés ràpidament, les donacions s'anaven succeint i les possessions de les abadesses s'estenien fins Perpinyà i Girona, fundant esglésies i parròquies per tots les zones recentment repoblades en aquella època, arribant a llocs tan allunyats com gairebé fins als límits de la mateixa ciutat de Barcelona.

Les abadesses del monestir eren sempre persones vinculades a les famílies comtals catalanes. En total hi va haver 5 abadesses :

Emma (892-942), filla de Guifré el Pilós
Adelaida (944-951), filla del comte de Barcelona Sunyer i vídua del comte d'Urgell Sunifred
Ranlo (955-961), filla del comte Dela I d'Empúries
Fredeburg (964-994), germana dels comtes de Cerdanya Sunifred, Miró i Oliba (l'Abat Oliba)
Ingilberga (995-1017), filla bastarda del comte de Cerdanya Oliba Cabreta

Fins a la fundació del monestir de Sant Pere de les Puelles a Barcelona l'any 945, va ser l'únic gran monestir femení dels comtats catalans de l'època. El final de la comunitat femenina va ser tràgic i penós, almenys així ens ho expliquen els textos que d'ells ens parlen: el mes de desembre de l'any 1016, el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, va acudir a Roma amb un notable seguici, del que formaven part els seus fills Guillem i Guifré, el seu germà Guifré comte de Cerdanya, i Oliba abat de Ripoll, així com una representació de dignataris del bisbe de Vic. Davant el Papa, a Roma, van acusar a l'abadessa i les monges d'una conducta moral escandalosa, abans ja havien informat d'aquest fet els abats de Ripoll i Camprodon.

Únicament la personalitat i integritat del llavors abat de Ripoll i després bisbe de Vic, l'abat Oliba, donava força a la denuncia ; i això va portar a fer creure al Sant pare que les acusacions podrien ser certes. El papa Benet VIII va expedir una butlla el 26 gener 1017, en què després d'acusar de ‘meretrius de Venus’ a les monges, va abolir la comunitat.

Deixant de banda si els fets van ser veritables o no, està clar que Bernat tenia bons interessos personals i econòmics si desapareixia la comunitat del monestir; el Papa li va concedir la creació del nou bisbat de Besalú , dins l'àmbit del qual quedava inscrit el monestir. Així Gufré, fill de Bernat, es convertia en el primer (i únic) bisbe de Besalú i va ser alhora abat de Sant Joan de Ripoll i de Santa Maria de Besalú. Posteriorment la diòcesi i va desaparèixer i el monestir va quedar sota el govern de la comunitat de Sant Víctor de Marsella, igual que la resta de monestirs del comtat de Cerdanya (inclosos Ripoll), fins l'any 1111 que sota l'ordre agustiniana va quedar de nou sota la jurisdicció de la Santa seu.

El ‘descontrol’ de les monges de Sant Joan ha passat a ser un fet lligat a la tradició popular, i a les llegendes del 'Comte Arnau'.

L'església que ha perdurat fins avui es va consagrar l'any 1150, concretament el 2 de novembre, substituïa un temple anterior que havia estat consagrat l'any 887, quan Guifré comte de Barcelona va dur a terme la fundació del monestir.

Des de la distància que ens atorguen els 1000 anys transcorreguts, em decanto – sense cap prova documental – per estimar la honestedat de les monges del Monestir de Sant Joan, i considerar-ho tot plegat un cas de ‘masclisme’.

SANTA MARIA DE COVET. ISONA I CONCA DELLA. EL PALLARS JUSSÀ. CATALUNYA

2012-02-10T03:02:00.000+01:00

Rebia del Jose Antonio Uriz Rodríguez un seguit d’imatges de l'església parroquial de Santa Maria de Covet.

La seva portada esculpida ja va ser objecte de l’atenció l’any 1.920 del Josep Salvany i Blanch, era i és sens dubte una de les més originals del romànic a Catalunya. Les obres de restauració si comparem les imatges d’abans i d’ara, sembla que únicament s’han limitat a retirar els elements afegits. Fou declarada monument nacional el 1921.

Al timpà dos àngels sostenen una màndorla que emmarca el Crist en majestat, acompanyat pels símbols de sant Mateu i sant Joan.

La porta és formada per arquivoltes en degradació, que descansen sobre dues columnes amb capitell per banda, i esculpides. En un costat s'agrupen les figures de la marededéu, sant Josep i Jesús, a la dovella central hi ha la representació del pecat original.

Cal destacar també la decoració de ferro forjat dels batents de la porta, en què es repeteix un motiu geomètric a base de volutes.

Joaquín Yarza en remarca la influència dels tallers tolosans i proposa una datació entre el 1150 i el 1160. En les arquivoltes esculpides i al timpà es desenvolupa un programa iconogràfic de caiguda i redempció, imatges de l'Antic Testament i del Nou.

L’església de Covet és coneguda des del 1107, data en que figura com a beneficiària d’una donació. Paral•lelament, hom sap que a l’església del proper castell de Llordà hi havia una comunitat de canonges, vinculada a la col•legiata de Sant Pere d’Àger. Aquella comunitat es va traslladar al voltant de l’any 1092 a Covet, moment en el que s’hauria començat a aixecar l’església actual, desvinculant-se d’Àger i quedant sota la tutela del bisbe d’Urgell. L’any 1315 l’activitat monàstica ja havia desaparegut, i Santa Maria figura únicament com a parròquia.

Té planta de creu llatina, d'una nau i tres absis semicirculars que s'obren en el transsepte. La nau és coberta per una volta de canó apuntada dividida en tres trams per dos arcs torals que descansen sobre columnes adossades amb capitells esculpits. En el mur septentrional, rebaixat mitjançant tres arquivoltes, s'obren dues petites portes que donen accés al campanar i a l'exterior. Al mur de migdia hi ha una columna adossada que correspondria a un nou arc toral, però que queda morta a nivell de la línia d'impostes. Cal destacar la galeria interior, oberta en el gruix del mur de ponent, sobre l'entrada, i que és formada per quatre arcs de mig punt sobre columnes. En aquesta galeria s'obre una gran rosassa a l'exterior, formada per arcuacions i columnetes radials. La decoració exterior és pràcticament nul•la a excepció de la portada principal, que forma un cos avançat coronat per una cornisa plana sobre mènsules.

Procedent de l'església es conserven diverses peces: al Museu Nacional d'Art de Catalunya hi ha una talla romànica de la Mare de Déu, i al Museu Episcopal de Vic es guarda un encenser de bronze decorat amb unes incisions.

Isona, l'antiga ciutat d'Aeso, llatinització del nom indígena Eso, tingué una destacada importància a l'època romana, hom pensa que a un major nivell que el poblat ibèric de Arse-Durgui o Arse D'Urgui, que es trobava sobre el turó de Castellciutat , llavors anomenada Puiolo Urgelli. Les raons que van fer decidir que fos Orgellia i no Isona la seu del Bisbat, no han estat – des de la nostra personal estimació - històricament explicades.

SANTA MARIA DE SERCHS, O DEL PONT DE RABENTÍ.

2012-02-09T21:06:00.002+01:00

S’aturaven La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, per retratar la façana de Santa Maria de Serchs, o del Pont de Rabentí.

Hi ha respecte del lloc una minsa informació, sabem però, que en els primers segles d’existència, el terme del Pont de Rabentí (nom que va mantenir fins al segle XIX) estava íntegrament format per masos disseminats.

La infraestructura que donà nom a l’indret sembla que fou aixecada en època medieval. El pont marcava els límits entre les parròquies de Santa Maria de Serchs, o del Pont de Rabentí, i la de Santa Maria de la Baells.

El torrent de Peguera i el torrent de les Garrigues conflueixen en un curs únic en un petit tram ; en aquest punt, esquerp i retallat per l’aigua es va construir en un pont que a més de facilitar el pas del camí ral va donar nom al lloc: el Pont de Rabentí, fent al•lusió, sens cap mena de dubte, a les aigües vertiginoses, sovint violentes, que tantes vegades baixaven rebent.. Feu una ullada a http://dcvb.iecat.net/

Sabem que aquí com per arreu, els nuclis es formaren a l'entorn de les esglésies del terme. Més enllà d’aquesta afirmació la ‘ petita’ història de Santa Maria de Serchs, o del Pont de Rabentí és – en termes clarament relacionats amb la mineria del carbó - obscura.

L’any 1941, dins dels fastos del SEGON ANY TRIOMFAL, el terme municipal de la Baells quedà agregat al de Cercs.

Sou pregats d’ampliar-nos aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT MATEU DE MIRAMAR. FIGUEROLA DEL CAMP. TARRAGONA

2012-02-09T11:12:00.000+01:00

Rebia una breu crònica de la sortida que l’Enric Sànchez-Cid, el Jordi Salvà, i el Pere Bordell , feien al terme de Figuerola del Camp, on malgrat el temps rúfol s’arribaven per visitar l’agregat de Miramar i la seva església dedicada a l'apòstol Sant Mateu. A l’interior on no podien accedir hi ha un altar dedicat al patró dels excursionistes, Sant Bernat de Menthon.

El terme de Figuerola del Camp, limita amb els següent municipis de la comarca l'Alt Camp: Cabra del Camp, el Pla de Santa Maria i Valls, i amb els de Montblanc, i Barberà de la Conca , de la comarca de la Conca de Barberà.

Sobta la freqüència per arreu d’aquest topònim, en les seves quasi infinites variacions, atès - que almenys sobre el paper – Catalunya és un país de tradició catòlica. Figuerola, ‘ figuera petita’. Vegeu Mt 21,18 la figuera maleïda.

De l’indret trobem : Municipi agregat a Figuerola. Des de temps medieval formava una sola jurisdicció amb Prenafeta i Figuerola, però a diferència de Prenafeta no fou separada d'aquesta jurisdicció, formant encara avui part del municipi.

L’església de l’apòstol sant Jaume – que no figura en la relació de parròquies de l’Arquebisbat de Tarragona – ; és una construcció d'origen romànic, però molt modificada. D'una sola nau amb un absis semicircular sobre alçat, que presenta una finestra d'una esqueixada. La portada es situada a migjorn, amb arquivolta decorada amb motius geomètrics (puntes de diamant, boles, aplanades). El campanar d'espadanya és afegit en època més propera.

Feta la feina, retornaven els expedicionaris al Baix Camp, on les benefiques influencies del Mediterrani, atenuen considerablement els rigors d’aquesta fredorada d’aire siberià.

PER QUI HO SAPIGA CALCULAR.

2012-02-08T13:06:00.002+01:00

Les esfereïdores conseqüències del que s’ha volgut reduir a la ‘bombolla immobiliària’; intentant minimitzar la major , la corrupció, l’estultícia, la supèrbia,... d’una bona part de les ‘ classes dirigents ‘ , s’ha apuntaven fa molt de temps.

Com un exemple vegeu que l’any 2005 les coses ja no pintaven gaire be :

http://relatsencatala.cat/relat/un-problema-de-300/125778

Actualment l’any 2012, en un context clarament deflacionari, d’aquell text únicament s’haurien de revisar – notablement a la baixa - el ‘ preu dels serveis’.

La qüestió ara però és la següent ; des de l’òptica dels interessos generals, està estudiat el cost ‘vital mig’ de cada ciutadà ?. En termes crus, en les retallades hi ha una previsió de les persones que emmalaltiran i/o moriran ?

Està clar que dissortadament la relació causal existeix, i que aquests ‘ costos’ son alhora que coneguts, acceptats per part dels qui prenen les decisions.

Properament es durà a terme una Marató per mitigar els terribles efectes d’aquesta política de retallades, augments de preus dels bens i serveis bàsics, i taxes que volen limitar el principi de universalitat dels pocs drets humans, que es recullen a la Constitució de 1978.

Voldria conèixer – tant exactament com sigui possible - el ‘ cost humà ‘ que per Catalunya representa el fet de ‘retenir’ indefinidament els 700 i escaigs milions d’euros per part del Govern d’Espanya.

Al capdavall, diners i persones, acabem únicament sent números.

L’ESTRANYA FIGURA

2012-02-08T13:03:00.000+01:00

El noi que no volia córrer, però es mirava a la noia gasela va decidir fer-li un obsequi per cridar la seva atenció. No volia que el veies com un més dins el munt de nois endrapadors d’entrepans.

Passant pel carrer Gran va resseguir una a una les botigues cercant i escodrinyant els múltiples objectes que li oferien les mil i una tendeta.

En passar per la botiga on venen coses d’art imaginari una estranya figura li cridà l’atenció. Era diferent a les altres figures: gros, rodo, abonyegat i amb una llengua carabassa que li sortia de la boca com s’imaginava que es posaria la seva si corria darrere la ràpida noia. Finalment es decidí i entrà a la botiga.

¾ Què vol?- Li pregunta la dependenta després dels bons dies habituals.

¾ Aquella figura. Però sap que és?- demana animosament.

¾ Manel!- crida la dependenta- Què és aquella figura de la closca verda?

¾ A mi m’ho dius?- respon una veu d’home des del fons de la rebotiga.- La va comprar la mare.

¾ Miri, no ho sabem, però és bonica.- De cop per fer l’article afegeix- A més li portarà sort.

Sense saber per què el noi treu la mà de la butxaca i paga.

¾ Sort, si- pensa al ser al carrer- i com li dono si sempre corre lleugera com el vent?

Miquel Pujol Mur

SANT MARTÍ SURROCA. OGASSA. EL RIPOLLES

2012-02-08T01:07:00.000+01:00

La Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez ens expliquen que s’arribaven fins a l'església parroquial de Sant Martí de Surroca, situada a uns 1 300 m d'altitud, al sector nord-oriental del terme d’Ogassa, , a la capçalera de la riera de Malatosca, sota una cinglera de pedra que li donà el nom (Su-roca o Sots-roca).

Surroca de Dalt, és documentat ja el 913, i l'església des del 1090, però devia ser més antiga, perquè el 1104 fou consagrada de nou pel bisbe de Vic Arnau de Malla a petició dels comunitaris del monestir de Sant Joan de les Abadesses, senyors de l'església.

L'any 1410 trobem documentades importants obres de consolidació, per a les quals atorga permís el bisbe Alfons de Tous. No trobem cap esment pel que fa als terratrèmols del segle XV, i les seves conseqüències:

El terratrèmol del 2 de febrer de 1428, conegut popularment com el terratrèmol de la candelera, tingué l’epicentre situat prop de Camprodon. El moviment va assolir una intensitat de 9 i una magnitud de 6.5, ocasionant danys per tot Catalunya i també a França. És el darrer d'una sèrie que començà al març de 1427 a Amer, seguit per un altre el 15 de maig de 1427 a Olot i aquest del 1428 què es considera el més intens que ha patit Catalunya des del primer documentat al 1373. Causà més de mil morts entre: Camprodon (200), Puigcerdà (100-300, per l'enfonsament de l'església), Barcelona (20-30, a Santa Maria del Mar), i la pràctica totalitat dels ciutadans de Queralbs.

Entre els danys documentats apareixen:

Campanar i cimbori del monestir de Sant Joan de les Abadesses
Danys al monestir de Ripoll
Danys a la rosassa de Santa Maria del Mar a Barcelona.
Destrucció de l'alberg i la capella de Núria
Destrucció total dels municipis de Tortellà i Queralbs
Monestir de Sant Llorenç prop Bagà, derruït parcialment.
Campanar d'Arles.
Abadia de Sant Martí del Canigó
Monestir de Fontclara a Banyuls dels Aspres

Sense més concreció hi ha però, notícies de noves obres fetes al començament del segle XV.

Al principi del segle XVI hom li afegí un cos d'edificació a manera d'ample campanar cobert a dos vessants a la part de ponent; i altres actuacions en el període 1576-95

La planta de l'església de Sant Martí de Surroca és d'una sola nau rectangular, coberta amb una volta de canó seguit, reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un absis de planta semicircular, cobert amb una volta de quart d'esfera.

L’edifici ha estat ‘restaurat’ , i més enllà de l’encertada supressió dels apèndixs, de deixar les façanes laterals senceres, i de diferenciar les cobertes de la nau i la de l'absis, Sant Martí de Surroca, ha perdut – si les tenia - les seves particularitats. Dèiem al respecte :

El romànic, que ens agrada qualificar de ‘proper’, sorgí en el seu moment del poble, - les esglésies eren ‘ els castells dels pobres’, i exercien alhora funcions religioses i defensives, d’aquí la manca d’obertures i les portes ferrades - i dins d’un estil senzill és - era -difícil trobar dos temples iguals.

S’han conservat algunes pedres, però al preu d’una pèrdua irreversible de diversitat, pel que fa al romànic a Catalunya.

L’infern està empedrat de bones intencions.

MARE DE DÉU DE LA POSA. ISONA. EL PALLARS JUSSÀ. CATALUNYA

2012-02-08T00:26:00.000+01:00

Rebia un parell de fotografies del Lluís Isanta que responien a la meva petició de ‘veure’ la imatge de la Mare de Déu de la Posa, entronitzada l’any 1.947, en substitució de la figura romànica destruïda en el període 1936-1939, que situaria lsona en un lloc destacat dins del ranking de ‘Regiones Devastadas’.

Demanar no fa pobre, i li afegia ara una petició en relació a l’absis d’aquesta esglesiola, al que se li atribueix una antiguitat notable [ darreries del segle XI, o principis del XII ]; la fotografia venia a confirmar els meus pitjors temors; darrera del petit temple hi ha una terrassa de la que totalment arrebossat sobresurt en una mínima part l’absis.

La saviesa popular ens diu que ‘l’ínfer està empedrat de bones intencions’, i certament no serem nosaltres qui els portem la contraria.

Ho hem manifestat de viva veu i per escrit ; entre l’ inacció – i per tant l’absoluta ruïna a curt termini - , i la ‘uniformització i/o transformació ‘ del romànic a Catalunya. Ens decantem pel mal menor.

Hi veiem però en aquest afany, quelcom de malèvol, i per descomptat una clara voluntat de ‘dessolar la terra’.

En aquestes alçades del segle XXI insistir en que Catalunya estava del bàndol perdedor, sembla una ‘boutade’, oi ?.

LA PEDRA DE LES CREUS. NAVEL. BERGUEDÀ JUSSÀ

2012-02-07T00:28:00.000+01:00

Anàvem la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur en direcció a Sant Vicenç de Navel seguint itinerari del llibre “Berguedà, rutes amb cotxe i a peu” quan 1 quilometre abans de la citada església vam trobar l’altre punt de referència que volíem visitar.

Des de la pista que ens portava des de Serrateix , en arribar a la cruïlla de Valldeperes, a les envistes de Cardona, vam seguir rectes fins a divisar el nostre objectiu.

Des de la carretera estant es veu la pedra, entremig d’altres grans pedres, i en la seva cara destaquen les dues creus. Una vegada parat el cotxe ens vam enfrontar amb el problema de arribar-hi. No hi ha camí marcat i has d’endevinar la forma d’aproximació travessant els arbrets, els matolls, les bardisses i un munt de herba seca que serveix per amortir una possible caiguda, però què alhora amaga qualsevol forat, pedra , o branca.

El vessant de la muntanya és com una esllavissada però de roques monumentals, com si un ciclop vulgues fer punteria des del cim , amb els pobres mortals que passessin per la carretera. Uns metres més amunt, hi ha la pedra i les creus. Com són un xic atrevits, amb mil i una precaucions ens hi vam arribar.

Sorprenen les dimensions de les creus, la creu quasi dobla la meva talla. Una està en perfecte estat de conservació, i és curiós com son de ben els dos cercles del terra petri de la base interior. L’altre creu ha perdut la part superior i és més malmesa. També hi ha forats en la roca.

Seguint les anotacions del llibre i vigilant on posàvem els peus vam arribar a la part superior on hi ha una gran sitja però embardissada i tapada per la vegetació. Al costat de les creus hi ha com una font o més apropiadament una decantació de la mateixa sitja.

Aleshores feta la visita només ens va caldre esquivar les bardisses per tornar al cotxe.

Per internet no he trobat cap més dada ni explicació sobre el seu origen, si alguna persona ens pogués assabentar d’alguna cosa més, agrairíem ens ho comuniqueu a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com

Ens agrada conèixer ,el que, el com i el perquè, també en els racons de la nostra terra.

Fotografia: Rosa Planell Grau
Text i dades: Miquel Pujol Mur

DE DINS I DE FORA. LA ‘ DEMOCRÀCIA’ D’ESPANYA

2012-02-06T13:06:00.000+01:00

L’any 1978 es votava un text constitucional; des de fora s’ho miraven amb interès, però sense amagar la malfiança vers els que ‘pilotaven’ el govern.

La Regència Franquista ho havia dit amb la boca plena,’ todo está, atado y bien atado’, i no va trigar gaire a veure’s com n’era de certa l’afirmació !.

Desprès dels primers dies, setmanes i mesos, les forces politiques ‘democràtiques’ s’anaven diluint en dos ‘estructures’ ; el PSOE que s’acabaria identificant amb el ‘ franquisme progressista ‘ – si això més enllà de l’enunciat és possible -, i AP, ara PP, que es reivindica com el ‘guàrdia de les essències’ de l’ancien régime.

Dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any rere any, manant uns, manant els altres, les ‘ retallades democràtiques’, el ‘retorn a la caverna’ es feia evident.

La corrupció, el nepotisme aplicat no únicament als cercles més ‘íntims’, germans,nebots, amics, sinó en un àmbit ‘ètnic’, accelerava les conseqüències de la ‘crisis econòmica’ fins al límit.

Calia passar de les ‘retallades democràtiques’, a les ‘ retallades econòmiques excepcionals’, i era el PSOE el que començava a aplicar-les de forma entusiasta.

La fredorada d’aquest mes de febrer a provocat un allau de morts en alguns països del ‘Nord pobre’ – així ens ho diuen a tothora les televisions ‘oficials’ - , dins dels límits del Regne d’Espanya, contràriament tot està controlat; fins l’habitual quota de morts ‘ de gènere’.

Les principals capçaleres de premsa, les televisions, ràdios ,... de ‘fora’ , no expliquen la mateixa cantarella.

Us recomano un exercici bàsic d’higiene mental i democràtica - que amb l’ajuda dels traductors es fa de forma senzilla - llegir-vos les editorials d’alguns diaris anglesos, francesos, nord-americans,... almenys un cop al dia.

LA NENA I EL PALLASSO

2012-02-06T11:26:00.000+01:00

Una nena – bonica i entremaliada, com son sempre en les històries- passeja pel parc, prop del bosc, i s’adona que al mig del prat rellueix un objecte per causa dels raigs del sol matiner.

S’aproxima encuriosida pel reflex lluminós i troba enmig de la gespa verda la figura d’un pallasso de plata.

En agafar-lo sent una escalfor ,com si una mà amiga afectuosament estrenyés la seva.

La figura és feta de plata polida i brillant, a la cara llueix en el lloc del nas un robí de grans dimensions que mig tapa uns llavis distesos per un somrís amable.

¾ Nena, amiga meva, protegeix-me que em volen fer mal- crida amb veu planyívola la figura de pallasso.

¾ Qui?- respon sorpresa la nena.

¾ Uns dolents que em volen prendre el nas.

¾ Oh! Tan bonic que et queda aquest vermell.

¾ Si és molt maco però que faria jo si me’l prenguéssim. Tot canviaria a la meva vida. Primer, no em podria mocar. Segon, no podria respirar normalment, a més i molt important la meva companya no em podria acariciar la punta vermella. I que seria de mi, sense les carícies en el meu nas no podria complir els desitjos de la gent que m’estima.

Unes ombres silencioses es mouen voltant pels arbres de l’entorn del prat. El pallasset s’estremeix i crida espaordit.

¾ Nena! Ajuda’m! Tapa’m! Amaga’m!

La nena agafa unes branques i fulles d’uns matolls propers. Al fer-ho s’esgarrinxa la pell amb una gavarrera. Malgrat tot, amb les branques i les fulles cobreix l’objecte i premem-lo contra el pit marxa tranquil·lament cap el poble.

Les ombres fosques no s’acosten, continuen buscant pel prat i el bosc, i la nena fa el camí fins a casa seva sense perill, aparentant que porta un ram de flors boscanes a la seva mare.

Una de les esgarrinxades provocades per les espines de la gavarrera, sagna i es barreja amb les fulles embrutant-les. Mira dins del ram i veu que el pallasso també és brut de sang, però somriu.

¾ Amiga, tu si que veritablement ets una amiga, disposada fins al sacrifici per un amic- Bufa suament damunt la ferida que deixa de sagnar- Diguem que desitges?

¾ Un bon amic- contesta la nena.

¾ Puc donar-te riqueses, puc fer-te una casa nova, puc aconseguir tot el que desitges, però un bon amic ho has de trobar tota sola i treballar tots dos per què aquesta amistat sigui vertadera i ferma. Només et donaré un consell mireu-vos sempre als ulls i sense fer cas a ningú, amb la veritat i la confiança per davant, comenceu un bon camí.

QUI TÉ UN BON AMIC, SENSE INTERESSOS DE CAP MENA , TÉ EL TRESOR MÉS APRECIAT. I HA DE LLUITAR PERQUÈ LA RELACIÓ PERDURI EN EL TEMPS.

Miquel Pujol Mur

Berga, 5 febrer 2012.

SANTA MARIA D’ISONA O DE L’ASSUMPCIÓ DE NOSTRA SENYORA.

2012-02-06T00:29:00.000+01:00

Rebia del Jose Antonio Uriz Rodríguez, una bella imatge de la façana de l’església parroquial de Santa Maria d'Isona, o de l'Assumpció de Nostra Senyora , com es prefereix actualment.

Tenia coneixement que havia estat totalment destruïda en els dies foscos de la guerra civil 1936-39, a causa de l'estacionament del front durant gairebé tot l’any 1938 a la zona.

Expliquen les cròniques que tenia un portal amb arquivoltes apuntades i a sobre mateix una rosassa. La nova església parroquial de Santa Maria, refeta Ad pompam et ostentationem, al llarg dels anys 60 del segle XX, té un portal apuntat amb arquivoltes i a sobre una rosassa , o un gran ull de bou rodó, i s'inspira en el gòtic català. D'una nau única, és coberta amb teulat a dos vessants sostinguts per arcs ogivals molt apuntats.

En la selecció de materials per la reconstrucció – feta amb el indissimulat desig de ‘ dessolar la terra’ - es van aprofitar blocs de pedra procedents de l'antiga ciutat romana d'Aeso. Entre aquests blocs hi ha un grup de làpides funeràries amb inscripcions llatines que s'han conservat i que poden veure’s a l'interior, al mur nord de l'església.

S’aprofitaren també restes de l’anterior església gòtica, com la porta meridional i alguns trams de murs. Aquell temple n’havia substitut al seu torn un d’inspiració romànica, atès que la trobem documentada des del segle XI.

L’any 1920 el Josep Salvany Blanch en recollia una imatge parcial – del campanar - que sembla estranyament premonitòria de la devastació que patiria uns anys més tard. Demanarem a l'arxiu Gavín, del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la tramesa de les fotografies de la primeria de segle XX, que conservin.

Sou pregats d’enviar-nos els vostres articles,informacions i/o imatges relatives a Isona i comarca, a l’email coneixercatalunya @gmail.com