dimarts, 28 de febrer de 2017

IN MEMORIAM DEL REUTALE DE SANTA MARIA DEL MAR DE PALAMÒS.

La Nicole Rodríguez Jones té un tresor d’imatges a la seva pàgina :
https://www.facebook.com/photo.php?fbid=1827884794121151&set=a.1826328704276760.1073742106.100006989435116&type=3&theater

Aqui vemos el retablo del antiguo altar mayor de Santa Maria del Mar antes de ser destruido y quemado por las milicias populares. Todo el interior de la iglesia fue quemado y destruido, excepto los cuadros del retablo actual y toda la colección de orfebreria , escondidos por feligreses.


Col. L. Roisin Barcelona


Fotografia de Jordi Contijoch Boada

Patrimoni Gencat explica que a l'altar major trobem un retaule de Santa Maria del Mar del segle XVI d' Isaac Hermes Vermey (Ultrech, Països Baixos ~1540 – Tarragona, Espanya 1596)

Retaule major de l’església de Santa Maria del Mar. Palamós


El retaule es va iniciar per la part escultòrica i arquitectònica l’any 1586 i ocupava tota l’alçada de l’absis. El 1594 s’encarrega les pintures a Isaac Hermes i les realitzarà a Tarragona durant el 1594-1595 i es transporten a Palamós. La relació amb els Recasens, cosins del comte de Palamós, Antonio Fernández de Córdoba Folch de Cardona y Requesens (1574-1606 ), fou el motiu perquè els jurats de Palamós l’elegissin per pintar el retaule. El preufet acordat fou de 1600 lliures.

Originalment, el retaule estava compost per vuit taules; l’acabament l’ocupava un medalló i la resta de taules estaven dividits en dos grups superposats. El tema de les set taules fan referència a episodis de la Vida de Maria: Anunciació, Epifania, Adoració dels Pastors, Pentecosta, Ascensió, Resurrecció, Coronació de la Mare Déu. El medalló oval podria ser el Pare Etern i va ser destruït en l’any 1936. Cal dir que anteriorment Hermes havia realitzat un retaule gairebé idèntic a aquest a la capella del Palau de Barcelona, però aquest cop hi intrueix la Coronació de la Verge. Coneixem la composició original del retaule de Palamós a través de fotografies anteriors a la seva destrucció durant la Guerra Civil. Les taules es conserven al Museu de Palamós.

IN MEMORIAM DEL CINE IDEAL DE PALAMÓS DESTRUÏT PER L’AVIACIÓ FEIXISTA.

La Nicole Rodríguez Jones té un tresor d’imatges a la seva pàgina :
https://www.facebook.com/photo.php?fbid=1827884794121151&set=a.1826328704276760.1073742106.100006989435116&type=3&theater

Llegia a :
http://pagines.uab.cat/recercaixa.artenperill/sites/pagines.uab.cat.recercaixa.artenperill/files/Diari%20de%20Llu%C3%ADs%20Barcel%C3%B3%20Palam%C3%B3s%201936-39.pdf

l’1 de setembre de 1930 A les 9 del matí han passat uns avions molt alts que ràpidament han deixat caure sobre quinze bombes en diferents llocs de la vila. Als patis de la casa Montaner n'hi han caigudes tres; al Cine Ideal, una, destruint-lo.


El Cine Ideal poco después de su construcción en 1913. El edificio era de estilo modernista. El dia 1 de septiembre de 1938 fue bombardeado y destruido por la aviación italiana de Mussolini. Estaba donde ahora está el Hotel Marina.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquell edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 26 de febrer de 2017

MAS JUNY. PALAMÓS. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies del mas Juny, molt a prop de la platja de Castell al terme municipal de Palamós, a la comarca de l’Empordanet - sembla que hem ferit algunes ‘sensibilitats’ designant la comarca com l’Empordà jussà – insistim que sempre que és possible ens agrada emprar mots de la llengua catalana, ara que encara no està NOVAMENT prohibit.

Patrimoni Gencat fa aquesta descripció de la finca; mas, amb torre adossada, que es troba situat en un promontori sobre la cala de s'Alguer. La casa té una porxada d'arcs rebaixats i està coberta per una teulada de dues vessants a dos nivells. La torre és de forma cilíndrica atalussada. Consta de tres plantes i terrat (no conserva els merlets). Les úniques obertures visibles des de l'exterior són les espitlleres horitzontals. A la primera planta s'hi accedeix per una porta oberta a la cara N. La segona comunica amb la casa i ha estat transformada en cambra de bany. I la tercera està ocupada pels dipòsits d'aigua. A la banda de ponent es veu un rellotge de sol en molt mal estat.


La història recent del mas està marcada per la personalitat del pintor català Josep Maria Sert i Badia (Barcelona, 21 de desembre de 1874 - 27 de novembre de 1945). L'any 1931 l´artista arribà a Palamós i comprà les terres properes a la platja de Castell on hi havia el mas Cama. Sert canvià el nom pel de mas Juny i restaurà la casa. Pel lloc van passar els artistes i personalitats més importants de principis de segle, Coco Chanel, Marlene Dietrich, Salvador de Madariaga, Francesc Cambò,..


A mitjans dels anys trenta, amb motiu de la mort del germà de la seva muller Roussy Mdivani (1906 – 1938 ) , el príncep Alexis Midivani, va vendre les seves possessions a la família Puig Palau.
http://scalatunel.blogspot.com.es/2013/07/mdivani-historia-dun-accident.html

A partir de 1942 Alberto Puig Palau ( Barcelona 1908-1986), juntament amb els seus germans Jorge i Isabel van comprar la finca. L’Alberto Puig va dir als seus germans ja des del principi, que tenia el desig de fer-se una nova casa independent, dins els terrenys de la finca de Mas Juny. Així, va encarregar a l’arquitecte Raimon Duran Reynals (Barcelona, 1895 - 1966) , l’any 1945, el projecte del que seria el Mas Castell, situat sobre la zona arbrada de la part nord de la platja de Castell.

L’any 1968, l’Alberto es va vendre el Mas Castell, sent-ne compradors la família del prestigiós cirurgià de Barcelona Josep Soler-Roig Elizaicín ( Barcelona el 14 de novembre de 1902 - 5 de setembre de 1999 ).
https://www.geocaching.com/geocache/GC5H9N0_llegenda-de-mas-juny-6-de-9

El Mas Juny seguiria en mans d’Isabel Puig Palau, que lliurava l’ànima al senyor el 10 de abril de 1993, a la edat de 87 anys.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2009/08/29/pagina-30/34719886/pdf.html?search=Isabel%20Puig%20Palau


El Joan Dalmau Juscafresa em feia un comentari, actualment està abandonat,una llàstima perdre poc a poc aquest tresor.

divendres, 24 de febrer de 2017

ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE. LA SELVA DE MAR. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa publica fotografies de l'església de la Selva de Mar, documentada successivament amb els noms de Sant Esteve de la vall de Subiradells (segle X), Sant Esteve de Mata, Sant Esteve de Mata de Selva i de la Selva. El temple primitiu no era pas situat al lloc de la parròquia actual: la primitiva església de Sant Esteve és l'actual ermita de Sant Sebastià, romànica a les afores del nucli de la vila. La nova es degué construir quan aquest nucli s'aglutinà segurament a finals del segle XVI o a inicis del XVII. L'església fou possessió del cenobi de Sant Pere de Rodes. Consta en la donació feta pel comte Gaufred d'Empúries l'any 974 i és confirmada aquest mateix any pel papa BebentVI (Sancti Stephani quae est in valle Subiradellos); també el rei Lotri el 982 i pel papa Joan XV el 990.

És esmentada el 1279 com "ecclesia de Silva" a les "Rationes Decimarum".

El 1316 i al 1362 "Sancti Stephani de Mata" i de "Mata de Silva", respectivament, consta com a parròquia. El 1367, l'abat Arnau de Sant Pere de Rodes, accedí a que Pere Porcell permutés els drets que tenia sobre "Sancti Stephani de Mata" per un altre benifet. Durant molt temps fou la única parròquia d'una rodalia molt extensa; l'església de Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu i, més tard, la del Port de la Selva, n'eren sufragànies (incorporava tot l'antic districte de Santa Creu de Rodes).

La construcció al nucli de la Selva de Mar de l'edifici original data cap a la fi del segle XVI i principis del XVII. A les llindes d'una porta i d'un armari encastat de la sagristia de l'edifici hi figura l'any 1605.

La destrucció de la part meridional de l'edifici, frontis i cloquer, tingué lloc el mes de febrer de l’any 1939 en explosionar el material bèl•lic que hi havia dins l'església; en aquell moment es cremà tot el que de combustible contenia. La peça més notable sembla, era el retaule major barroc, de fusta del qual resta, com a únic vestigi, el bust d'un ant que es guarda a la sagristia.


La reconstrucció fou feta poc després d'acabar la guerra. Segons es pot veure a les poques fotografies anteriors a aquesta que queden, al frontis de l'església desaparegut hi havia la portada, de marbre del país, barroca classicitzant (columnes, capitells i frontó rematat per esferes ornamentals), un rosetó i un seguit de badius de mig punt a la part superior que sonaven al terrabastall. El campanar era quadrat, amb arcs de mig punt i coberta de piràmide. Al mig de la plaça, davant la façana hi havia una creu de pedra damunt d'una alta columna, al mig de la qual, en baix relleu, hi havia la imatge de Sant Pere. Segons A.Cortada procedia de Sant Pere de Rodes i havia estat emplaçada davant l'entrada de la basílica del monestir (A.Cortada, "El valle de Matta y su comarca", San Juan de Puerto Rico, 1913, inèdit, exemplar en poder de la família de l'autor). Només hem localitzat una foto borrosa on es veu la columna i a la major part de la creu queda darrera les branques d'un arbre. Segons el mateix autor el retaule barroc també procedia de Sant Pere de Rodes. La creu de terme fou destruïda el 1936. El retaule major és de l'any 1956 i substitueix el d'època barroca, que fou cremat.


Fotografia de Jacob Casquete. 2008

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercataunya@gmail.com de l’arquitecte autor de la ‘ reconstrucció i/o restauració’.

No en tenen tampoc dades a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=®istre=&adreca=&poblacio=Selva+de+Mar

L'any 1929, Santa Maria de les Neus del Port fou erigida en parroquial i la de la Vall passà a dependre'n. Hi hagué fortes protestes i accions per part dels veïns de la Selva.

Es agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com fotografies de l’església de Sant Esteve de la Selva de Mar, en els anys previs a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel General Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.

dijous, 23 de febrer de 2017

EL CASTELL DE VIDRERES I LA CAPELLA DE SAN ISCLE I SANTA VICTÒRIA. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies del runam esfereïdor del Castell de Vidreres o de Sant Iscle – insisteixo en la reflexió; potser també de Sant Victòria?.

Quan llegia la descripció per accedir fins al Castell de Vidreres, que qualifico de forma benèvola com ‘enfollisconada’, recordava al mestre Enric Sànchez-cid que incorporava sempre un ‘croquis’ dibuixat a mà en les seves fantàstiques cròniques.

Per accedir al castell cal agafar la carretera de Vidreres a Llagostera, la C-35, i trencar a mà dreta a l'alçada del punt quilomètric 88,350 per agafar un camí amb la indicació Mas de la Torre Llobet / Castell de Sant Iscle. Cal seguir per aquest camí uns 700 metres fins arribar al mas Llobet i, arribats a aquest punt, agafar un camí que surt a l'esquerra i que mena cap al castell. Cal seguir per aquest camí uns 300 metres i arribats a una bifurcació prendre el camí de la dreta per on cal seguir uns 400 meres i en aquest punt, deixar un trencant que surt a l'esquerra. Cal continuar per la pista principal encara uns 200 metres i en aquest punt, trencar a la dreta i continuar encara 400 metres fins arribar a una nova bifurcació. En aquesta cal continuar pel camí de la dreta i seguir uns 200 metres, punt on caldrà agafar un trencant que surt a la dreta i que cal seguir uns 300 metres. Llavors s'arriba a una bifurcació on cal continuar pel camí de l'esquerra uns 200 metres fins a la part superior d'un turó on es troba el jaciment.

Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d'un important castell de planta quadrangular, amb diverses dependències a l'interior que es troben molt arranades, i està envoltat per un vall protegit en algun punt per murs. En la seva construcció es poden distingir dues fases principals. A la més antiga correspondrien les restes d'una torre circular, situada a l'extrem sud-est, d'uns 15 metres d'alçada, amb tres pisos i un diàmetre interior a la planta baixa d'uns 2,25 metres, mentre que a la resta de plantes des d'uns 3 metres. L'aparell utilitzat és irregular, amb carreus petits (10x15 centímetres) lligats amb abundant morter de calç a la part externa. Adossades a aquesta torre hi ha restes dels murs de tancament del castell primitiu, restes que es troben revestides per una obra posterior, en molt mal estat de conservació. D'aquesta obra primitiva es conserven també restes de la capella del castell i d'una cisterna rectangular i amb coberta de volta de pedra. La segona fase constructiva comprèn, juntament amb una torre rodona que hi ha a l'altre extrem de la torre primitiva, unides per una muralla atalussada, i finalment, a l'angle oposat d'aquest conjunt, les restes d'un pany de mur, en una cara també atalussat, en forma d'angle, on hi ha la porta d'entrada a la fortificació.



L'aparell visible d'aquesta segona fase constructiva són grans carreu (35x35 centímetres), intercalats amb filades de pedres llargues i estretes. La primera de les fases es dataria entre els segles XII i XIII i la segona, que bàsicament respon a un reforçament de la feble construcció anterior, dins del segle XV. Es conserven alguns materials arqueològics en col•leccions particulars, principalment objectes de metall (xarneres, puntes de ballesta i altres) i algun fragment de ceràmica (verd i manganès i pisa blanca).

En les intervencions arqueològiques realitzades a partir de l'any 2005 s'ha posat al descobert una part important del sector nord de la fortalesa: el pati porticat fina a nivell de paviment, gairebé la totalitat de la torre de l'Homenatge i una bona tramada de les muralles nord i oest, que fins al moment eren les menys conegudes. També s'ha posat de manifest que en la part nord del castell l'estat de conservació de les diverses parets és més bona del que es podria esperar i que els nivells de circulació es troben a cotes molt baixes i s'han conservat segellats per una immensa capa d'enderrocs. Es localitzaren també dues sitges en el pati. D'altra banda, s'establí el moment d'abandó del castell a inicis del segle XVI, moment a partir del qual tan sols continuà funcionant la capella durant uns tres-cents anys més.

Es va documentar arqueològicament la totalitat de la capella de Sant Iscle, que està situada a ponent i a tocar de la muralla oest, protegida pel fossat que envolta tot el conjunt de construccions del castell. La primera capella és un edifici d'una nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular, de 9,9 metres de llarg i 7,85 metres d'ample. Tenia una porta d'entrada d'arc de mig punt a la paret nord que estava tapiada, tot i que l'accés principal es feia per ponent. El paviment de la nau era una capa de calç que més endavant fou substituïda per un enllosat. L'absis, també pavimentat amb calç, ha conservat una part de la base de l'altar. Totes les parets estaven enlluïdes amb un arrebossat de calç sense pintures. Tot i que ja devia existir l'any 1194, les primeres referències conegudes específiques de la capella daten del segle XIII.

La segona capella (Segles XV-XVI) estava enrunada i va ser reformada, la vella capella romànica fou substituïda per un nou edifici que n'aprofitava tan sols les parets nord i oest, orientat amb l'eix principal nord-sud aquest nou temple constava d'una nau rectangular capçada al nord per un absis carrat. Feia 11,90 metres x 7,5 metres. Posteriorment durant el segle XVI la capella fou objecte de noves reformes, es va fer més petita per la banda est, s'obrí una porta a la paret sud i es construí centrat l'altar adossat a la paret nord.

La capella es va construir amb el castell ja abandonat i es va mantenir en funcionament fins a la primera meitat del segle XIX.

No identificava les restes de la capella entre les magnifiques fotografies del Joan Dalmau Juscafresa, com acostumo a fer m’encomanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)


Rebia una fotografià del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (Arxiu Gavín ) datada el 26-IX-1981, amb el següent peu informatiu, roïnes de la Capella de Sant Iscle i Santa Victòria, al Castell de Vidreres a la comarca de la Selva.

http://www.raco.cat/index.php/QuadernsSelva/article/viewFile/64780/123310

Joan Arimany Juventeny, escriu a :
http://devocioteca.blogspot.com.es/2008/11/sant-iscle-i-santa-victria-dos-sants.html

Sant Iscle del castell de Vidreres, que l’any 1194 és esmentat com el “castrum Sancti Aciscli”, ... , i que “sembla lògic que rebés el nom de la capella el castell on es guardaven les relíquies dels màrtirs cordovesos sant Iscle i santa Victòria”

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 21 de febrer de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JAUME. SANT POL. LA BISBAL D’EMPORDÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges del temple parroquial de Sant Pol de la Bisbal, actualment dedicat a Sant Jaume, del que patrimoni Gencat en diu que és un edifici romànic probablement bastit durant la segona meitat del segle XI i documentat des del 1279.

Durant els segles XVIII-XIX l'església fou objecte d'importants reformes, que van alterar la seva estructura original.

Originàriament era un edifici de tres naus capçades per tres absis semicirculars. Al segle XVIII va ser reformada i va desaparèixer la nau sud, mentre que a la nau lateral de tramuntana va quedar segmentada en construir-hi unes capelles que n'ocupen l'espai i s'obren a la nau central pels arcs former. Darrere les capelles, resta un espai lliure de la nau que permet veure la volta de canó i l'absis semicircular. La nau central és coberta amb volta de canó lleugerament apuntada refeta l'any 1948.


La façana de ponent és d'estil barroc amb esgrafiats, però conserva l'element més remarcable de l'edifici, la portalada romànica d'arc de mig punt sobre impostes que, al seu torn, formen el cimaci dels dos capitells laterals sostinguts per columnes dels qual arrenca un altre arc rebaixat situat a un nivell inferior de l'anterior. Les columnes són més curtes que la porta i els capitells presenten decoració escultòrica de finals del segle XI o principi del XII. És possible que hi hagués hagut una galilea, segons indiquen les restes presents a la façana.


Havíem visitat aquest indret l’any 2015.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/11/esglesia-de-sant-jaume-sant-pol-de-la.html

No trobava cap dada de l’autor dels esgrafiats, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 14 de febrer de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PRIVADES ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE PALAFRUGELL.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de l’escola de cal senyor Àngel al barri del Pi Verd



De l'Acadèmia Planas ens diu la pàgina web de l’ajuntament http://archive.is/bvtAb

Acadèmia Planas . Dates del fons 1936-1970

A : https://www.routeyou.com/ca-es/location/view/48022362/academia-planas

L’Acadèmia Planas va ser una escola privada al carrer de Begur núm. 47, dirigida pel mestre Joan Planas Salabert (Palafrugell, 1901 – 1978). Joan Planas havia donat classes l’Acadèmia Palafrugellense (cal senyor Sagrera) i a l’escola pública, als locals de can Torres i de l’antiga escola dels Maristes. Als anys quaranta va obrir la seva acadèmia on s’impartia ensenyament elemental, comptabilitat, delineació i topografia. Amb ell varen treballar Maria Marquès, la seva esposa, i Pepita, la filla del matrimoni. L’acadèmia va funcionar fins als anys seixanta, quan el mestre Planas es va jubilar.


Més enllà de que l’acadèmia tingues activitat abans de la dictadura franquista, ens agradaria rebre una fotografia de l’edifici del carrer Begur núm. 47

En relació a l’escola Massoni. L’Enric Massoni, em deixava un comentari al facebook,; les escoles mencionades no son anteriors a la Dictadura, son escoles de després de la guerra.

Al menys segur la Acadèmia Massoni, del meu avi Manel i dels meus oncles Joan i Antonio.

El meu avi va quedar sense feina (qüestions polítiques) i va decidir muntar l’acadèmia, on va formar molts de joves de la nostra Vila.


Li demanava imatges de l’edifici que acollia l’escola.


Ens calen a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges del edificis, i tots els detalls de la seva història que puguem ‘recuperar’, nom, cognoms , lloc i data de naixement i traspàs dels mestres, època en que s’obrien, i quan es van tancar.

Els testimonis que podrien aportar dades dissortadament tenen una edat avançada o no estan ja entre nosaltres.

CASTELL DE LLANERES O CASTELL D'EMPORDÀ. LA BISBAL D’EMPORDÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies del Castell d’Empordà, erigit a finals segle XIII. El nucli del Castell d'Empordà, antigament denominat Llaneres, era lloc fronterer del comtat d'Empúries enfront del comtat de Girona, de domini reial, i de la Bisbal, de domini episcopal. El castell va ser bastit com a lloc de defensa del sector meridional del comtat a la fi del segles XIII pel comte Ponç V i donat en feu a Guillem de Vilagut l'any 1301. Des dels primers anys del segle XV fins a la fi del segle XVIII els senyors del castell foren els Margarit.


Patrimoni Gencat en fa la següent descripció ; gran casal, amb antiga torre mestra quadrada i la resta feta els segles XVII i XVIII. Té però, elements gòtics aprofitats.


El castell es troba situat al nucli de Castell d'Empordà. És un edifici de grans dimensions, que consta de dos cossos en angle recte, i conserva pocs elements de l'obra original, ja que en l'actualitat ofereix en conjunt l'aspecte d'una construcció dels segles XVII - XVIII.

Els vestigis més antics es poden localitzar a la façana nord, a la base de la torre mestra, quadrangular, on encara és visible el portal adovellat d'arc de mig punt; són també remarcables les finestres gòtic tardanes, que corresponen a la restauració efectuada durant el segle XVI.

La capella del Remei es construeix a principis del segle XVII. La façana oriental i la prolongació de l'ermita daten dels segles XVII-XVIII.

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ DE LLANERES O DE CASTELL D'EMPORDÀ. LA BISBAL D’EMPORDÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de l’església de Sant Martí de Llaneres , la parroquial de Castell d'Empordà, nom que s'imposà per a designar el conjunt del poblat, originat en el castell dels comtes d'Empúries emplaçat al cim del turó i vora el qual s'agrupà l'únic nucli de poblament compacte. L'església és al planer, vers llevant, en un paratge de poblament dispers, de masies disseminades.

L'any 1101 és documentada l'església parroquial de "Sancto Martini de Laneras", igualment que en diferents textos dels segles XIII i XIV. En èpoques més tardanes ja es fa constar que era la parròquia de Castell d'Empordà: "Sancti Martini de Laneriis alias Castro impuritano" (any 1596).


Consta que el temple actual fou començat l'any 1584; la data de la portada fa suposar que s'acabà dos anys més tard.
Quan a la descripció ens diu; edifici d'una nau amb capçalera semicircular, orientada vers el N. Interiorment l' absis és poligonal. En el frontis hi ha la portada renaixentista, amb pilastres estriades d'ordre jònic i frontó, dins el qual hi ha esculpit l'emblema dels Margarit -margarides- i una ferradura -al•lusiva al patró-; més amunt hi ha un rosetó. A la llinda de la porta hi ha gravat l'any, "1586".


Del interior- al que no podia accedir el Joan, dissortadament comença a ser més difícil trobar una església catòlica oberta fora dels horaris de culte, que un polític honest - llegia; La volta és de creueria amb relleus esculpits a les claus, dues de les quals representen a Sant Martí -partint la capa amb el poble i abillat de bisbe-, mentre les altres dues afiguren a la Verge i a Sant Miquel. Hi ha capelles laterals, en una de les quals hi ha l'ossari gòtic dels nobles Bernat i Guerau de Vilagut. La capella del Roser, que fou beneïda el 1746, té una notable decoració de rajoles policromes.

El campanar va caure - imaginem que no de forma accidental- en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi criminal que els guanyadors batejaven com ‘la guerra civil’, i els jerarques de l’església catòlica de España, com a ‘Cruzada’.

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI. CASTELL D’EMPORDÀ. LA BISBAL D’EMPORDÀ.

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de la capella del Remei, situada a l'extrem de migdia del nucli de Castell d'Empordà, al costat del castell, al terme de la Bisbal d’Empordà, patrimoni Gencat ens diu que va ser bastida l'any 1600 i ampliada el 1750, segons consta a la inscripció de la porta d'accés, amb un escut del llinatge Margarit.


La façana és molt senzilla, amb la porta allindada i una petita fornícula d'arc de mig punt. Un campanar de base quadrada i obertures d'arc de mig punt completa el conjunt.

Quan a la descripció de la capella de la Mare de Déu del Remei , ens diu que és un petit edifici d'una sola nau amb absis semicircular i cor als peus.




És mes fàcil sentir la presència de creador en llocs petits i/o recollits, que en els grans edificis religiosos, que s’acostumaven a aixecar, més que ‘ad maiorem Dei gloriam’ , per escenificar la riquesa i/o el poder dels senyors i/o els clergues de l’època. Recordeu sempre que Crist NO va néixer en edifici ostentós.

dilluns, 13 de febrer de 2017

PALAFRUGELL. IN MEMORIAM DEL CARRILET I DEL SEU MÓN.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar fotografies de l’estació de Palafrugell , de la que no en queda més testimoni que les fotografies que feia en Luciano Roisin per encàrrec de l’Angel Toldrà Viazo que potser com ningú més, va capir la importància que tindria la imatge, i des de 1905 va iniciar una intensa activitat d’edició de postals fotogràfiques, que sota les sigles A.T.V , acabarien deixant-nos el record de la major part de pobles, i mots elements ornamentals i paisatgístics, no tant sols de Catalunya, sinó també de Mallorca.

Fou l’Àngel Toldrà qui amb un contracte de tres anys, portaria al nostre país al Luciano Roisin, que treballaria per ell durant aquest període.

Molt aconsellable la lectura d'aquest treball :
http://iesfredericmarti.xtec.cat/docs/recerca1011/alabert.pdf

Sortia del port de Palamós carregat sobretot de suro, més tard també va transportar passatgers, mercaderies diverses, bestiar i fins i tot feia la funció de tren correu.

Passava per Sant Joan de Palamós, Vall-Llòbrega, Mont-ras, Palafrugell, Llofriu, Torrent, La Barraca, Sant Climent de Peralta, Vulpellac, la Bisbal, Corçà, Cassà de Pelràs, la Pera, Púbol, Rupià i Flaçà, l’estació-terme del viatge on enllaçava amb el Tren Gros.

El Tren Petit circulava sobre la carretera, compartint l'espai amb autocars, camions i tota mena de vehicles, fet que anticipà la seva mort. Només se n'apartava per entrar a Palafrugell, on tenia un ramal que duia a la bòbila de la fàbrica de suro Armstrong.



L’estació de Palafrugell tenia 6 vies i tenia un edifici de viatgers d’una sola planta de 132 m2 amb la teulada a dues aigües. Al costat hi havia un a magatzem tancat construït amb armadura metàl•lica que tenia una via morta. El pati de mercaderies estava situat a la part posterior. Aquí anaven els carros per fer el transbordament.

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d'abril de 1981), deixava unes paraules que tenen – encara – plena actualitat i vigència.


“En tot cas, el tren era el màxim progrés que hom hagués pogut somiar. El simple fet d’haver-lo construït i de fer-lo marxar denota un gust i un amor per aquest país molt gran. Si els nostre avis no haguessin fet el que feren, tot aquest racó de món hauria viscut molts anys en un isolament absolut.

Haurà fet la generació d’ara, en algun altre aspecte, un esforç proporcional?.

Catalunya té massa poques obres públiques i les té massa pobres per a menysprear una cosa que pel seu temps fou quelcom tan important.”


Durant el segle XIX – principalment a Catalunya – es feia una acció decidida en favor del tren, la pèrdua de la capacitat de gestionar els nostres recursos com a conseqüència del primer feixisme - i llevat del únic i brevíssim parèntesis de llibertat que s’ha vist a la península Iberica – que desapareixia ‘manu militari’ durant el llarguíssim segon feixisme – per no tornar, malgrat la ‘democraciola’ que patim – feia que s’abandonés aquest model, en benefici dels automòbils. Gràcies a la ‘brillant gestió’ dels feixistes i cleptofeixistes , el REINO DE ESPAÑA, pot presumir de ser el país més endarrerir en matèria de comunicacions d’Europea, ho compensem però, amb el Campionat Universal de Corrupció, que any rere any, guanyem sense esforç.

EL FAR DE PALAMÓS. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

La Nicole Rodriguez Jones publica a la sega pàgina :
https://www.facebook.com/nicoledhouglan/media_set?set=a.1747211882188443.1073741967.100006989435116&type=3


El Faro de Palamós

explica David Moré Aguirre (Tossa, 1974) en el seu llibre Fars i senyals marítims, els fars més aïllats del Cap de Creus i de les Illes Medes eren els que tenien una mitjana provincial d'estada més curta -uns dos o tres anys-, mentre que els millors -i on les estades eren més llargues- eren el far de Palamós i els llums de Sant Feliu de Guíxols, on els faroners aspiraven a jubilar-se.

El far de Palamós es va encendre per primera vegada l'1 de setembre de 1865. La instal•lació tenia una aparença de llum fixa vermella, visible a una distància de 10 milles i la seva missió era -i és- il•luminar l'arc d'horitzó entre les puntes de Torre Valentina i Castell d'Aro. Al principi se'l va equipar amb una làmpada de metxes que feia servir com a combustible oli d'oliva, tot i que posteriorment es va canviar per petroli. I després ja vindria l'electrificació.
D'aquest far en depenen la balisa de la Llosa, la de les Illes Formigues i els llums del port de Palamós. Té una torre d'uns set metres d'alçada coronada per un petit balconet. Al voltant, les construccions -abans de la reforma- eren tancades, dins d'un recinte limitat per un petit mur amb pilars, una reixa de ferro i amb una porta també amb reixa de ferro.

Al llarg dels anys es van anar introduint canvis, la reforma més important d'aquest far però, va ser la de l’any 1975, quan l'edifici es va refer gairebé sencer. La instal•lació es trobava en molt mal estat a causa de les esquerdes en els murs mestres, algunes produïdes ja en els bombardeigs de la Guerra Civil Espanyola; i d'altres conseqüència de l'extracció d'una pedrera veïna, emprada per a la reparació del dic d'abric del port (La punxa; Els fars de la Costa Brava. Pàg. 23). Així, doncs, es va enderrocar quasi completament i es va aixecar de nou l'edifici, de dues plantes.


Com a curiositats destaca la llarga apagada que hi va haver durant la Guerra Civil. Va deixar d'il•luminar el 19 de febrer de 1937 i no ho va tornar a fer fins el 4 de març de 1939. La senyalització marítima de Palamós és la que més va patir els efectes de la guerra. Els bombardejos van destruir completament el llum del moll i van destrossar el far.

La ‘Guerra Civil’ és la denominació políticament correcta, que els sediciosos feixistes, desprès de la victòria militar contra el govern LEGÍTIM de la II República, donaven com a bona. L’església Catòlica Española – que entronitzava al sàtrapa,beneïa els afusellaments de republicans, i perdonava els gravíssims pecats dels vencedors – s’atrevia a qualificar-la com ‘Cruzada’.

IN MEMORIAM DE LA VILLA TONETA DE PALAMÓS.

La Nicole Rodriguez Jones publica a la sega pàgina :
https://www.facebook.com/nicoledhouglan/media_set?set=a.1747211882188443.1073741967.100006989435116&type=3

La Villa Toneta, edificio modernista de finales del siglo XIX estaba situado en la calle President Macià.


Fue construida en 1903-4.

En el año 1943 se convirtió en el Hotel Palmera.

En 1973 fue derruido y en su lugar se edificó el edificio Catalunya

No trobava cap dada del seu promotor, ni del seu autor, ho demanarem al Servei d'Arxiu Municipal de Palamós.

Agrairem qualsevol informació a l'email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 12 de febrer de 2017

IN MEMORIAM DELS EDIFICIS ESCOLARS DE PALAMÓS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA

Havíem publicat les escoles públiques de Palamós, i de Sant Joan de Palamós, anteriors a la dictadura franquista, ens mancava encara – ara ho sabem – almenys l’escola del dels Hermanos de la Doctrina Cristiana, i la Antigua escuela graduada anexa a la Municipal, convertida en la fábrica de corcho Cama; del ‘col•legi nou de la Salle, també en teníem referència. http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/02/la-salle-palamos-lempordanet-girona.html

La Nicole Rodríguez Jones té un tresor a la seva pàgina :
https://www.facebook.com/nicoledhouglan/media_set?set=a.1890302144546082.1073742140.100006989435116&type=3

Escuelas y alumnos de Palamós

Álbum creado por Nicole Rodríguez y Francesc Vila Andreu

Palamós, Colegio de los Hermanos de la Doctrina Cristiana. Postal coleccion A.T.V*.

*L’Àngel Toldrà Viazo [ATV] va ser qui amb un contracte de tres anys, portaria al nostre país al Luciano Roisin, que treballaria per ell durant aquest període. El francès desenvoluparia posteriorment una activitat frenètica que el portaria a recollir imatges per arreu d’Espanya.

http://cont01.palamos.cat/documents/230_263767437.pdf
PALAMÓS, NOVEMBRE DE 1914
El collegi dels Germans de la Doctrina Cristiana és regit pel germà Claudi , en substitució del germà Herène qui fou destinat a Premia.


Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de la finca dita ‘el Xalet’, qui en va ser el promotor i qui l’autor.

A l’escola municipal el professor en Lluis Capellà renuncia son càrrec.


http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/03/escola-publica-ruiz-gimenez-de-palamos.html

Foto del edificio de las escuelas públicas de Sant Joan, ubicadas en la carretera de Girona, en los años 50.


http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/04/in-memoriam-edifici-de-lajuntament-i.html

La primera escuela de la que se tiene referencia se encontraba justo delante de las escaleras de la iglesia, en un local donde posteriormente hubo la sala de baile d'en Vilardell que posiblemente era también el antiguo local del Casino Vilarromà. El mes de agosto de 1909, Francesc Pijaume, propietario de una finca junto a la carretera de Girona, se comprometió a construir un edificio destinado a dar cabida a las escuelas, al Ayuntamiento y también al Juzgado.

Antigua escuela graduada anexa a la Municipal, convertida en la fábrica de corcho Cama


No trobava cap dada d’aquest edifici, quan es va fer, qui en va ser el promotor i qui l’autor. Ens agradarà rebre’n noticies, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Recuperar la ‘memòria històrica’ és per als catalans un deure ètic

COOPERATIVA DE CONSUM L’EQUITATIVA DE PALAMÒS. IN MEMORIAM.

La Nicole Rodríguez Jones té un tresor a la seva pàgina :
https://www.facebook.com/nicoledhouglan/media_set?set=a.1753462738230024.1073741980.100006989435116&type=3

La Cooperativa de Consumo la Equitativa en Palamós

F. Xavier Paunero Amigo - Octavio Montes Vega, publicaven el treball :

Un segle de vida de la Cooperativa La Equitativa de Palamós

http://cont01.palamos.cat/documents/49_39877623.pdf

Reprodueixo alguns paràgrafs ; les operacions comercials es van iniciar al primer local, conegut com a taverna de Can Perris. Era un local de lloguer, que encara existeix com a botiga al carrer Molins cantonada Adrià Àlvarez. Van obrir el dia 1 de juliol de 1887, que era un diumenge, i per tant uns mesos més tard de la seva fundació. Aquest era l’antic carrer on se situaven les fleques i tenia diversos establiments comercials, per la qual cosa era molt freqüentat pel veïnat. Quan van comprar el local de l’antic teatre, van deixar aquest primer local, que tornaria a ser una taverna que durant la Segona República era coneguda com la taverna de na Carme.

Dos anys més tard, tenint en compte que aquest espai (de 80 m2 aproximadament) era del tot insuficient, i atesa la bona marxa de la Societat, l’octubre de 1889 van decidir comprar l’antic teatre Calderón, ubicat al carrer del Moro, 40 (actualment Adrià Álvarez, núm. 50-52) que ampliava sensiblement l’espai comercial i magatzems, a més de poder tenir un forn propi.

Durant molts anys, aquest edifici, que sempre ha estat propietat de l’entitat, era conegut com “la Cooperativa vella”.

El solar de la que seria futura seu social de la Cooperativa va ser comprat a Miquel Matas Gamirà i constituïa una illa de l’Eixample de Palamós a tocar de la carretera de Girona. El 22 de novembre de 1889 van demanar permís a l’Ajuntament per fer l’edifici, però atès que s’ubicava a peu de la carretera de Girona, van haver de demanar permís al Govern Civil. El 13 de desembre de 1899 van donar el permís definitiu.


Aquest edifici, un dels més emblemàtics i simbòlics de Palamós, es va construir lentament, ja que no serà fins a l’any 1910 que les activitats bàsiques hi seran traslladades completament, i l’anterior restà com a sucursal.

La Equitativa construyó una sucursal en Sant Joan de Palamós, al lado del Centro Republicano Federal. Fue una atención hacia los numerosos socios de este municipio, que encontraban incómodo ir a Palamós a hacer la compra diariamente. Pero al final de la Guerra Civil, el local fue saqueado y quedó sin utilidad ya que no se arreglaron los desperfectos de la guerra.


Local de la antigua sucursal de La Equitativa en Sant Joan de Palamós, 1950.

Tot té un principi i un final.


Derribo del Edificio de la Cooperativa Equitativa. Foto de Gabriel Martin Roig. 1993

No trobava dades dels autors dels edificis de la Cooperativa, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 11 de febrer de 2017

IN MEMORIAM DE LA TORRE MARTÍ MONTANER CORIS DE PALAMÓS. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa en deixava l’enllaç amb la pàgina de facebook de la Nicole Rodríguez, en la que en relació a la Torre de Marti Montaner Coris a Palamós, explica :

https://www.facebook.com/nicoledhouglan/media_set?set=a.1746956042214027.1073741966.100006989435116&type=3
Esta casa era una de las casas más emblemáticas de Palamós y una de las más bonitas. Por dentro estaba decorada de estilo moderno. Estaba situada en el Paseo del Mar de Palamós. En la finca había varios edificios además de la Torre. Con el paso del tiempo se convirtió en el nuevo Hotel Trias. 1893.

La Torre de Marti Montaner Coris vista de frente. El responsable directo de las obras, bajo la dirección del arquitecto Josep Azemar Pont (Figueres, 1862 - Barcelona, 1914), fue el contratista de Palamós, Salvador Bota Palia. Durante la construcción cuidaron hasta el más pequeño detalle. El xalet Montaner pronto se convirtió en todo un símbolo de la ciudad de Palamós. "Noticia de Martí Muntaner i Coris". Autores: Víctor Pou - Ildefonso Muntaner . Foto cedida por Felix Gubert


Al Fons de l’arquitecte EUSEBI BONA I PUIG (Begur, 1890-Barcelona, 12/10/1972 ). S’esmenta :
https://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/arxiu/afonsbcn/BonaPuig/arxiu/unifamiliars.html

Xalet per a Martí Montaner Coris. Palamós. ( Baix Empordà ), del que trobava “ nasqué a Palamós l’any 1886 i va morir a Barcelona l’any 1965. Va seu un important industrial suro-taper amb la fàbrica “Montaner” existent l’any 1916”.


Martí Montaner en su despacho de Palamós el 24 de Mayo de 1911. Foto Nicole Rodríguez

Hotel Trias, un establecimiento que abrió sus puertas en 1900 como fonda y que con tan sólo 16 años empezó a regentar María Trias, responsable de la primera ampliación, y donde a partir de 1954 se incorporó su hijo, Josep Colomer i Trias, que junto a su esposa tomó las riendas del hotel años después.

No trobava cap dada de l’autor de la ‘ primera i successives ampliacions’. Sou pregats de fer-nos-ho saber al’email coneixercatalunya@gmail.com

El temps, com les onades, esborra les petjades dels humans, sortosament, avui la tècnica i el treball pacient de persones com la Nicole Rodríguez, ens permeten si més no, evocar imatges del passat.

dimarts, 7 de febrer de 2017

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DELS DESAMPARATS DE L’ASIL D’ANCIANS DE PALAFRUGELL.

El Joan Dalmau Juscafresa, em feia arribar fotografies del interior de la capella de la Mare de Déu dels Desemparats de l’Asil d’Ancians de Palafrugell.

Llegia que l’Esteve Casadevall i Pareres deixava l’any 1897 deixà els seus bens per fundar un asil d’ancians. Havia de ser regentat per les Germanes dels Ancians Desemparats, congregació que havia estat fundada 25 anys abans per Teresa de Jesús Jornet (Aitona, Lleida , 9 de gener de 1843 - Liria, Valencia, 26 de agost de 1897) Fou beatificada el 27 de abril de 1958 pel Sant Pare , Pío XII y canonitzada por Pau VI el 27 de gener de 1974.

L’asil començà amb una casa modesta que acollia 7 ancians. Molt aviat es construí la capella de la Mare de Déu dels Desemparats, ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del seu autor, així com de l’edifici que també s’anà ampliant.





La capella no té la consideració de BCIL [ bé cultural d’interès local ], se’n fa esment ‘0biter dicta’ a la pàgina 141 de 480 de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf

Fem una crida a TOTS els palafrugellencs perquè s’afegeixin a la recerca de la ‘petita història’ del patrimoni col•lectiu, a l’email coneixercatalunya@gmail.com dissortadament avui hi ha sectors que consideren un ‘especial mèrit’ l’absoluta ignorància en aquesta matèria.

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar un email en el que em deia; he anat a l'arxiu a buscar informació de qui va fer la capella de l'asil de Palafrugell i he trobat que el 22-9-1899 es va ficar la primera pedra,el 13-9-1899 es va demanar permís a l'ajuntament,el mestre d'obres va ser en Baldomer Brias Torrent ,t'adjunto plànol,el 27-10-1890 es va fer la benedicció, també hi algo publicat dintre la col•lecció Quaderns de Palafrugell De Palafrugell a América pàgina 143-145 (adjunto copia) a l'arxiu també hi ha un petit llibre que es va publicar arrel del I centenari de l'asil, no està però escanejat,també hi ha publicat alguna cosa a la publicació Nou Palafrugell concretament al número 100 del 31-10-1997


Des de l’1 d’abril de 1939 s’ha fet una feina excel•lent en la ‘destrucció’ i/o ‘confusió’ de la documentació relativa al patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, el fair play obliga a felicitar a TOTS els que s’afegien a aquella iniciativa miserable; a Catalunya sortosament comptem amb persones com el Joan Dalmau Juscafresa, que esmerça temps i esforços en corregit aquell crim execrable.

dilluns, 6 de febrer de 2017

IN MEMORIAM. DE L’ESCORXADOR AL CENTRE CIVIC. TIANA. EL MARESME

El Josep Toffoli Carbonell, publicava el 4 de febrer de 2017, a las 18:27 al face ‘Tiana, recuperant la Història’ ; l'escorxador, fotos de l'any 1935.



L'escorxador d'Escalfapè es va construir en uns terrenys de 2.792 metres quadrats que l'ajuntament havia adquirit l'any 1925 a Joan Antoni Jordana i Rovira ( 1864 + 1950)*, segons projecte que va portar a terme l'arquitecte Ramón Maria Riudor i Capella (1867-1938).

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1951/12/20/pagina-10/32817902/pdf.html?search=Juan%20Antoni%20Jordana%20i%20Rovira

*Don Juan A. Jordana Rovíra viudo en primeras nupcias de doña María Mayans Borrell y en segundas de doña Emilia Sana, falleció a los 86 años de edad, habiendo recibido los Santos Sacramentos y la Bendición Apostólica. (E. P. D.) — Sus apenados: hijos Antonio Jordana Mayans y César Jordana1 Mayans (ausente); hija política Dolores Carreras, nietos, sobrinos, primos, y demás familia, al recordar a sus amistades tan dolorosa pérdida les suplican le tengan presente en sus oraciones y se sirvan asistir a los funerales que, en sufragio de su alma, se celebrarán, Dios mediante, el viernes, día 25 a las once de la mañana, en la iglesia, parroquial de San Cipriano de Tiana. No se invita particularmente.

De la conversió de l’edifici en Centre Civil en podeu trobar més dades a :

http://diarimaresme.com/2009/lantic-escorxador-de-tiana-acollira-un-nou-centre-civic-i-cultural/

http://www.elpuntavui.cat/article/-/19-cultura/386394-tiana-inaugura-el-centre-civic-i-cultural-a-lantic-escorxador-municipal.html

http://www.constructoradaro.com/centre-civic

http://m1tv.xiptv.cat/24-hores-maresme-noticies/capitol/tiana-recupera-l-escorxador

Els escorxadors públics municipals suposaven un gran avenç sanitari i tècnic, i permetien alhora exercir un cert control local sobre les necessitats de la ciutadania i els preus que es fitxaven per a satisfer-les.

Avui, ignorem on es sacrificaven i àdhuc les condicions en que es duia terme , les carns que mengem, ens expliquen que hi ha un ‘traçabilitat’ , i tot un seguit de garanties jurídiques i/o sanitàries, tothom recorda el cas de la ‘vaques boges’ i l’escassa informació que es vas publicar d’aquell frau gegantí.

La societat s’ha despreocupat de la seva pròpia seguretat, deixant-la en mans d’unes elits politiques, de les que no es pot presumir ni l’honetedad ni la decència.

dissabte, 4 de febrer de 2017

IN MEMORIAN DE LA CASA DE LA FAMÍLIA ROART. ORFES. VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies del Restaurant la Barretina d’Orfes, terme de Vilademuls, a la comarca del Pla de l’Estany.


A la pàgina de l’ajuntament, i literalment reproduït també a la del restaurant, llegia :

És la casa que la família Roart del veïnat de Batipalma [ topònim del que no trobava cap dada, i del que ens agradarà rebre’n informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com ] tenia al poble per a la comoditat d’assistir a Missa els diumenges i festes. La darrera hereva, M. Carme Roart i de Prim, deixà els seus béns a l’Església, i llavors, la casa es convertí en rectoria fins que l’adquiriren els propietaris actuals, el 1978, permutant-la per una altra casa que es va destinar a rectoria i que més tard es va llogar. Està situada a la plaça. Actualment és un restaurant. A la llinda d’una finestra hi ha la data “1752”.

No en tenen dades a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=vilademuls&page=1

Orfes, Vilademuls, el Pla de l’Estany,..., estan prop de Déu, i una mica apartats de Barcelona, això, i el fet que la comarca es constituïa l’any 1988, explica la minsa informació que hi ha del seu patrimoni

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Batipalmes; (Era un espai on hi havia una era in es dedicaven a batre palmes)

divendres, 3 de febrer de 2017

IN MEMORIAM DE L’ERMITA DELS SANTS GERVÀS I PROTÀS DE LA TORRE DE TAMÚRCIA. TREMP. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Francesc Arrachea em deixava un comentari al facebook ; TINDRIA INFORMACIO O FOTOS ANTIGUES DE L`ERMITA DE SANT GERVÀS PROP DEL CAMÍ D'ADONS A TORRE DE TAMURCIA PEL PAS DEL PERTÚS...?

El poble de la Torre de Tamúrcia pertany a l'antic terme d'Espluga de Serra, agregat el 1970 al terme municipal de Tremp. Antigament, el 19 de juny se celebrava l'aplec de sant Girvàs, amb un romiatge des dels pobles de la Terreta fins a l'ermita de sant Gervàs i sant Protàs , dels segles XVII - XIX , que es troba enlairada en els vessants meridionals de la Serra de sant Gervàs. Aquest aplec esdevenia l'autèntica Festa Major de la Terreta.

La concentració/integració/ ‘manu militari’ a les darreries de la dictadura franquista al terme de Tremp, suposava de facto, la pèrdua irremissible de la petita història de TOTS AQUESTS POBLES , més enllà dels discursos de la ‘racionalització administrativa’, en les fusions/concentracions/integracions SEMPRE, SEMPRE, hi ha voluntat política d’anorrear les voluntats ‘particulars’ que a criteri dels centralistes van contra la UNIDAD DE DESTINO EN LO UNIVERSAL, que llevat d’ells ningú ha entès mai que vol dir.

Patrimoni Gencat ens diu ; edifici d'una sola nau, de petites dimensions, pintada de blanc. La façana principal té accés a través d'una porta d'arc de mig punt amb brancals de pedra, sobre de la qual s'identifica un òcul circular i una finestra sota teulada. Em el flanc occidental són visibles antigues obertures i el cos rectangular d'una capella lateral. El seu interior conserva pintures murals.


Demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) imatges d’aquest edifici de l’època en que s’hi duien a terme els aplecs.


Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya, una fotografia del Josep Sansalvador Castellet, datada el 8-VIII-1998, de l'interior de l’ ermita de Sant Girvàs de la Torre de Tamúrcia (Tremp), a la comarca del Pallars Jussà