divendres, 28 d’octubre de 2016

LI REGALARIES A LA TEVA MARE, NÚVIA, ESPOSA, FILLA,... FLORS DE PLÀSTIC?. PERQUÈ HO FAS PER TOTS SANTS?.

Acompanyava fins al cementiri ‘NOU’ de Sabadell al Josep Olivé Escarré. Res a veure amb el mal dit Cementiri Vell, del que us deixo un enllaç: http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/04/la-capella-del-cementiri-de-sant.html

Havia publicat una reflexió sobre les flors de plàstic l’any 2009, que em semblava passats set anys, si això és possible, més encertada : http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/07/flors-xineses.html

A l’aparcament els vius presumien de la seva situació de bonança econòmica –real o imaginaria- i podies veure cotxes lluents, d’alt preu que transportaven avies o gent d’edat , que volien també com nosaltres, complir amb aquest ritus de la nostra cultura, manifestar socialment el nostre record per als qui ens han precedit en el viatge a la casa del Pare Celestial.

A l’interior l’aspecte de la majoria dels nínxols, adornats amb flors de plàstic de colors llampants , deixava palès que més enllà del compliment formal, calia esmerçar la mínima quantitat de recursos , en el tràmit de guarnir les tombes.

No calia apropar-se gaire per constatar que tot el material, era made in xina, adquirit a corre cuita, en un dels molts basars xinesos, que havien ajudar a precipitar la fugida – deslocalització en diuen ara - de les nostres indústries.

També en alguna de les tombes dels rics, el material plàstic, certament de millor qualitat era de procedència xinesa
.

Us pregunto a tots i cadascun, li veu regalar mentre vivia flors de plàstic, xineses, indies, asiàtiques,... , a la vostra mare, esposa, novia?.

Perquè ho feu ara ?.

Les flors de plàstic, xineses indies, asiàtiques, elaborades en molts casos, en situacions de quasi esclavatge, d’absolut menyspreu de qualsevol dret, i plenes fins a la darrera molècula, d’aquell dolor, odi , i ànim de revenja , que cobejava el cor de les pobres persones que les havien fet per sobreviure, no aporten cap element de pau, no asserenen l’esperit, sinó molt altrament agiten les consciències, enterboleixen el repòs dels morts , i son una befa indecent al record dels qui ens han precedit.


Em sembla obscena aquesta exhibició plàstic, en ‘honor i recordança’ dels que han esmerçat la vida en la tasca d’acompanyar i fer créixer com a persones, als qui avui presumeixen de vehicles d’alt preu, i alhora agraeixen el desinterès dels seus ascendents, amb flors de plàstic.


El cementiri ‘NOU’ en feia enyorar els fossars de la Segarra, allà es pretén honrar la memòria dels difunts, aquí únicament recaptar més i més taxes, convertint el trànsit a la vida eterna en un GRAN NEGOCI per alguns ‘vius’.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/09/cementiri-de-sant-ramon-la-segarra.html

Ah!, els preus d’un enterrament no tenen CAP RELACIÓ amb els COSTOS REALS. Les ATROCITATS PÚBLIQUES , quan pensen acabar amb això?.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

QUE EN SABEU DEL FOSSAR I DE LA CAPELLA DEL SANT CRIST ‘ABSENT’ DE LA RÀPITA?. VALLFOGONA DE BALAGUER. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia i reprodueixo de la wikipedia; la Ràpita és un poble situat al sud de la comarca de la Noguera. Compta amb una escola de primària, una església, consagrada a la Sagrada Família, i una ermita dedicada a la patrona del poble, Santa Margarida, situada al mateix turó on és situat el castell d'origen àrab. Afegiré que disposa d’un fossar situat al costat de la carretera, en el que hi ha una Capella del Sant Crist ‘absent’. Aquesta advocació va guanyant espais perquè malgrat ser ‘formalment’ la religió catòlica la majoritària, ningú reclama la dignificació de les capelles dels fossars catalans.




Es segueix aquí la tradició segarrenca de la porxada que obeeix més al respecte pels finats, que a la prevenció de tempestes per als vius.

Ultra les meves imatges us deixo un enllaç molt interessant :
http://www.patrimonifunerari.cat/mapa-funerari-de-catalunya/mapa-funerari-de-la-noguera/la-rapita/

Em sorprenia – estem al segle XXI – no trobar cap dada d’aquest patrimoni històric i artístic, això ha provocat alguna confusió, com la de identificar com la capella, el que en realitat és l’església parroquial.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA SAGRADA FAMÍLIA.
http://campaners.com/php/campanar.php?numer=7582
http://campaners.com/php/fotos_campanar.php?numer=7582

CAPELLA DE SANTA MARGARIDA DE LA RÀPITA.
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/709_SMargaridaRapita/SMargaridaRapita.htm
http://calaix.gencat.cat/handle/10687/57115

havia enviat a l’email de l’Ajuntament de Vallfogona de Balaguer, ajuntament@vallfogona.net una petició per tal de rebre informació relativa a l’església de la Sagrada Família.

També de l’escola Pública, que intueixo s’aixecava amb anterioritat a la dictadura franquista, l’oblit de les escoles – que estem intentant corregir - és la conseqüència d’uns règims politics que veuen amb profunda desconfiança que les classes humils rebin educació, i que no s’amaguen de manifestar-ho. Recordeu les ‘retallades’.

Del fossar – amb la seva capella del Sant Crist ‘ absent’ - , situat al costat de la carretera, en voldria saber el mateix : Aquests edificis quan es van fer?. Qui en va ser l’autor?. Els fossars acostumen a ser obra dels arquitectes municipals.

El consistori – si hem de creure les dades Oficials – està integrat per Partits d’obediència catalana, i per persones nascudes en aquesta nació.

Agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ja des de l’administració pública, ja des de qualsevol entitat i/o persona, la tasca de divulgar el patrimoni històric i/o artística de Catalunya ens pertoca a TOTS.

QUE EN SABEU DE L’ESCOLA PÚBLICA DE LA RÀPITA?. VALLFOGONA DE BALAGUER. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia i reprodueixo de la wikipedia; la Ràpita és un poble situat al sud de la comarca de la Noguera. Compta amb una escola de primària, una església, consagrada a la Sagrada Família, i una ermita dedicada a la patrona del poble, Santa Margarida, situada al mateix turó on és situat el castell d'origen àrab.

En cridava l’atenció que Penelles dedicava unes ratlles a explicar la història de l’escola : http://www.xtec.cat/centres/c5003551/escola.htm

Em sorprenia – estem al segle XXI – no trobar cap dada d’aquest patrimoni històric i artístic, això ha provocat alguna confusió, com la de identificar com la capella, el que en realitat és l’església parroquial.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA SAGRADA FAMÍLIA.
http://campaners.com/php/campanar.php?numer=7582
http://campaners.com/php/fotos_campanar.php?numer=7582

CAPELLA DE SANTA MARGARIDA DE LA RÀPITA.
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/709_SMargaridaRapita/SMargaridaRapita.htm
http://calaix.gencat.cat/handle/10687/57115

havia enviat a l’email de l’Ajuntament de Vallfogona de Balaguer, ajuntament@vallfogona.net una petició per tal de rebre informació relativa a l’església de la Sagrada Família.

També de l’escola Pública, que intueixo s’aixecava amb anterioritat a la dictadura franquista, l’oblit de les escoles – que estem intentant corregir - és la conseqüència d’uns règims politics que veuen amb profunda desconfiança que les classes humils rebin educació, i que no s’amaguen de manifestar-ho. Recordeu les ‘retallades’.


Del fossar – amb la seva capella del Sant Crist ‘ absent’ - , situat al costat de la carretera, en voldria saber el mateix : Aquests edificis Quan es van fer?. Qui en va ser l’autor?.

El consistori – si hem de creure les dades Oficials – està integrat per Partits d’obediència catalana, i per persones nascudes en aquesta nació. Com succeeix a Penelles.

Agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ja des de l’administració pública, ja des de qualsevol entitat i/o persona, la tasca de divulgar el patrimoni històric i/o artística de Catalunya ens pertoca a TOTS.

QUE EN SABEU DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA SAGRADA FAMÍLIA DE LA RÀPITA?. VALLFOGONA DE BALAGUER. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia i reprodueixo de la wikipedia; la Ràpita és un poble situat al sud de la comarca de la Noguera. Compta amb una escola de primària, una església, consagrada a la Sagrada Família, i una ermita dedicada a la patrona del poble, Santa Margarida, situada al mateix turó on és situat el castell d'origen àrab.

Em sorprenia – estem al segle XXI – no trobar cap dada d’aquest patrimoni històric i artístic, això ha provocat alguna confusió, com la de identificar com la capella, el que en realitat és l’església parroquial.


ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA SAGRADA FAMÍLIA.
http://campaners.com/php/campanar.php?numer=7582
http://campaners.com/php/fotos_campanar.php?numer=7582

CAPELLA DE SANTA MARGARIDA DE LA RÀPITA.
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/709_SMargaridaRapita/SMargaridaRapita.htm
http://calaix.gencat.cat/handle/10687/57115



havia enviat a l’email de l’Ajuntament de Vallfogona de Balaguer, ajuntament@vallfogona.net una petició per tal de rebre informació relativa a l’església de la Sagrada Família. També de l’escola Pública, que intueixo s’aixecava amb anterioritat a la dictadura franquista, l’oblit de les escoles – que estem intentant corregir - és la conseqüència d’uns règims politics que veuen amb profunda desconfiança que les classes humils rebin educació, i que no s’amaguen de manifestar-ho. Recordeu les ‘retallades’. Del fossar – amb la seva capella del Sant Crist ‘ absent’ - , situat al costat de la carretera, en voldria saber el mateix : Aquests edificis Quan es van fer?. Qui en va ser l’autor?.

El consistori – si hem de creure les dades Oficials – està integrat per Partits d’obediència catalana, i per persones nascudes en aquesta nació.

Agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ja des de l’administració pública, ja des de qualsevol entitat i/o persona, la tasca de divulgar el patrimoni històric i/o artística de Catalunya ens pertoca a TOTS.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE BELLCAIRE DE LA NOGUERA, MAL DIT D’URGELL. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA.

Retratava l'església parroquial de Santa Maria està ubicada al centre de Bellcaire d'Urgell, entre el carrer Major, la plaça Major i el carrer de Catalunya. Es tracta d'un edifici amb orígens en el segle XVI, reformat i ampliat cap a l'est en estil barroc el segle XVIII i modificat i ampliat cap al sud al segle XX.


L'edifici barroc estava orientat, com el seu predecessor del segle XVI, d'est a oest, amb la façana principal a ponent i la capçalera a llevant, amb un campanar sobre la part esquerra de la façana d'accés. L'aparell és de carreu regular de gres lligat amb morter de calç. Té un sòcol bisellat d'una alçada d'aproximadament un metre en les façanes d'època barroca. La teulada és a doble vessant amb el carener longitudinal.

La façana principal, que afronta amb el començament del carrer Major, conté la portalada d'accés, de gust classicitzant en forma de porta d'arc de mig punt flanquejada per pilars que sostenen un fris i un frontó de línies clàssiques en el timpà del qual hi ha una fornícula amb una imatge exempta de la Mare de Déu. Sobre la portalada i a mitja façana hi ha una rosassa, motllurada i amb traceria. La façana és rematada amb una cornisa de pedra que ressegueix les línies triangulars del capcer.

El campanar, a l'angle nord-oest de la nau central, és de planta octogonal, amb quatre obertures d'arc de mig punt i rematat amb una balustrada sobre una cornisa motllurada.

La façana nord, que afronta amb la plaça Major, i la façana de la capçalera, que afronta amb la confluència del carrer de Bonavista i el carrer de Catalunya, estan bastides amb el mateix aparell regular que la façana principal i només contenen tres senzilles obertures rectangulars en total. La capçalera és recta i l'únic element ornamental són els ràfecs del capcer de la nau central i els de les capelles laterals, disposats en dos nivells de maó i teula.

L'interior, que era cobert amb una volta de canó, a la qual s'obren les voltes de les capelles laterals, ha estat profundament modificat de manera que hi es difícil reconèixer-hi la distribució antiga: En la reforma i ampliació de 1966 es va tirar a terra el mur sud de la nau i es va construir una nova nau central cap al sud a partir del centre de la nau antiga, alhora que es va construir una nova capçalera sobre el mur nord, entre el campanar i la capçalera original. Aquests cossos constructius nous estant exteriorment arrebossats i pintats, oferint un xocant contrast amb les parts originals de l'edifici. Així, del temple barroc només en resta la capçalera de llevant i les façanes del nord i de l'est.

El lloc de Bellcaire fou conquerit pel comte d'Urgell Ermengol IV vers el 1091, però la inseguretat del lloc i els veïnatges de les islàmiques Lleida i Balaguer van fer que no es fes la repoblació definitiva i estable i, probablement, la construcció de l'església fins el segon terç del segle XII. De la primitiva església de Santa Maria només se sap que el 1171 era sufragània de la parròquia de Sant Salvador de Filella.

A la segona meitat del segle XVI esdevingué parròquia i és probable que s'edifiqués un nou temple o bé es reformés profundament l'antic per atendre les noves necessitats.

La refeta econòmica i demogràfica del poble a la segona meitat del s. XVIII es reflectí també en la necessitat d'un nou espai pel culte i aleshores el rector Jaume Feliu feu reformar i ampliar l'església cap a l'est a partir del 1763, donant-li la fesomia barroca que va tenir fins la segona meitat del segle XX.

A partir del 1966 es van fer malauradament les noves reformes que van suposar utilitzar l'edifici barroc com a capçalera d'un nou edifici, ampliat cap al sud, per a teòricament atendre les necessitats religioses de l'època. Aquestes obres de reforma foren, a més, pagades pel poble.

Quan al topònim el nomenclàtor Oficial ens diu ; Bellcaire, en la documentació antiga ja apareix la forma Bellcaire (Segle XI), grafia aglutinada dels mots bell i caire ʻbella obraʼ (en referència a la pedra tallada), que devia designar la torre primitiva, probablement és de procedència occitana; Urgell, determinatiu de lʼantic comtat dʼUrgell.

Avui, Bellcaire pertany a la comarca de la Noguera.

Encara que amb algunes excepcions, sempre trobem més dades de les esglésies, que dels edificis escolars Públics. Això ens confirma en la nostra tesis de que des de l’Administració Pública les escoles NO son una priorat.

Sembla que a Lleida això del Patrimoni històric i/o artístic els rellisca una mica,

DE L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE BELLCAIRE DE LA NOGUERA, MAL DIT D’AURGELL. VA ACOLLIR LES ESCOLES PÚBLIQUES ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA?. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA.

Retratava l’edifici que acull entre altres serveis l’Ajuntament de Bellcaire d’Urgell, aclarim d’entrada que Bellcaire pertany a la comarca de la Noguera.


Llegia a patrimoni Gencat; que l’edifici fou construït durant el segle XVIII, a partir d'aquesta data fins als nostres dies s'han fet diverses reformes, tot pagat pel poble. Dins d'aquest edifici no hi ha tan sols les dependències de l'Ajuntament, també podem trobar les oficines d'algunes entitats locals: Comarca Agrària.

Cap dada del mestre d’obres i/ arquitecte, tractant-se d’un edifici públic malgrat trobar-nos – encara al REINO DE ESPAÑA – val a dir que és del tot injustificable.

La descripció tècnica ens diu; edifici de caire civil realitzat amb pedra, fusta i totxo. La façana de l'Ajuntament ens presenta dos pisos (planta baixa amb porxos i balcó corregut al primer pis) i rematada per terrassa i cos amb arquets de mig punt a manera de badius per sota dels òculs i cornisa sinuosa. L'interior es troba molt modificat i s'han fet diferents reformes al llarg dels anys.

Us deixo algunes preguntes relatives la primera a qui va ser l’autor de l’edifici, la segona al fet de si va acollir les escoles públiques en els anys previs a la dictadura franquista, i la tercera en relació al Col•legi Públic Bonavista, en quina data es va edificar?, Qui en va ser l’autor?.



Ambos edificis consten al Catàleg de Bens protegits. http://www.bellcairedurgell.cat/images/POUM/01.%20MEM%C3%92RIA.pdf

Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 21 d’octubre de 2016

IN MEMORIAM DE L’ENSENYAMENT A CATALUNYA ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA. COANER. SANT MATEU DE BAGES

En la meva recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, deixava fora conscientment els edificis de les rectories i/o abadies – així els anomenen en algunes comarques – que al llarg dels segles XV, XVI, XVII, XVIII, i bona part del XIX esdevenien els ÚNICS llocs on els infants de les famílies humils aprenien les primeres lletres, que dissortadament serien en massa ocasions les últimes.

D’aquesta realitat en trobem evidencies per exemple al diccionari de la llengua castellana, mal dita ESPAÑOLA des del ‘ tontisme feixista’ , que denomina MONAGUILLO a la persona que ajuda - o ajudava en altres temps – al servei de l’altar en les celebracions litúrgiques :

monaguillo, lla
De monacillo, infl. por el ant. mónago 'monje', y este del lat. tardío monăchus.
1. m. y f. Niño que ayuda a misa y hace otros servicios en la iglesia.

En la llengua catalana trobem :

ESCOLÀ
m.

|| 1. ant. Deixeble; aprenent; cast. escolar, discípulo, alumno.

|| 2. Home o noi que serveix en una església o monestir per a ajudar a missa i altres ministeris de l'altar

El sentit 2 del mot, particularment en persones de més de 50 anys, està assumit com el principal, malgrat que com succeeix fora de Catalunya, en les celebracions litúrgiques dels nostres dies, aquesta figura sigui una excepció, i no una norma , com havia estat fins a darreries del regim franquista.

La porcada de les desamortitzacions no va ajudar gaire, de fet deixava sense locals d’estudi a la quitxalla, i traslladava les propietats de l’església – a preu de saldo – a les mans dels rics d’aquella època.

L’església catòlica va reaccionar creant els Ordres Docents, masculins i femenins, i va retornar l’esperança als més desvalguts.

EL ESTADO començarà a pensar en l’educació quan estimi que l’ascendent de l’església posa o pot posar en risc la seva situació de control i domini dels ‘súbdits’ – quedaven molts segles encara per parlar de ciutadans, i en puritat, potser, potser, no hem assolit encara aquest status jurídic,oi? - Dia si, i dia també el Tribunal Constitucional ens diu el que hem de veure, el que hem de pensar, quan hem de fer festa,... ,

La Mancomunitat de Catalunya, que perduraria fins a la declaració de la PRIMERA DICTADURA FEIXISTA, pel ‘camarada’ Miguel Primo de Rivera, II marquès d'Estella i VII de Sobremonte (Jerez de la Frontera, Andalusia, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), i més tard la Generalitat a l’època de la II Republicà, feien MOLTA FEINA en aquest àmbit.

L’església catòlica sota la direcció del Cardenal PRIMADO DE ESPAÑA , Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp, 19 d'agost de 1869 - Toledo, 22 d'agost de 1940), decidia vendre’s la ‘primogenitura’ per un plat de llenties, que curiosament Isidre Gomà i Tomàs gaudiria per poc temps.

La SEGONA DICTADURA FEIXISTA la del ‘camarada’ Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com a Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975), aturarà aquesta inèrcia, i esmerçarà grans esforços per ESBORRAR la memòria d’aquelles Institucions modèliques. La ‘inèrcia perniciosa’ que instaurava el franquisme, continua instal•lada entre nosaltres; avui TOTHOM és DEMÒCRATA de ‘boquilla’ , els fets – que al capdavall és l’únic que compta – ens diuen tot el contrari.

Que té de democràtic retallar les pensions ?


Que té de democràtic suspendre i/o eliminar drets socials?


Que té de democràtic deixar morir en la misèria als ancians?


Que té de democràtic deixar sense educació als infants?


Que té de democràtic prendre la casa als treballadors?.


Que té de democràtic retallar la sanitat pública?


Que té de democràtic impedir que la ciutadania decideixi el seu futur ?.


Que té de democràtic judicialitzar la vida política?.

Que tenen de demòcrates molts dels politics ‘professionals’ del REINO DE ESPAÑA?.


Retratava un edifici a Coaner que m’expliquen era la rectoria, si queda viva alguna persona que nasqués i/o visques en aquell indret oblidat de Sant Mateu de Bages, li agrairé que em confirmi si alhora que aixoplugava al prevere, exercia també com estudi pels infants de la contrada.

IN MEMORIAN. CASTELL DE COANER. SANT MATEU DE BAGES

Quan al topònim Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)[1] eminent lingüista català, autor del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de l'Onomasticon Cataloniae i del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, proposava el sentit, boscúria, selva, ..., està fora de dubte que la major de topònims son descriptius, i avui si us arribeu fins a Coaner podreu comprovar amb els vostres ulls quan encertada era la tesis del mestre.

Coromines va ser un dels principals especialistes en lingüística romànica. Tenia un gran coneixement del català, occità i castellà, i també de la lingüística indoeuropea i aràbiga. El fet d’haver nascut a Catalunya, no va minvar el seu prestigi internacional, si lògicament dins d’algun àmbit de la ‘cultura castellana’ que negaria a Déu, si s’expressés en la nostra llengua.

Llegia a patrimoni Gencat; de l'antic castell de Coaner només resta la torre de planta circular situada sobre un tossal i al costat d'una masia, prop de l'església romànica de Sant Julià. La torre de Coaner és una construcció creada com a torre de defensa col•lectiva. La construcció té una alçada de 16,4 m i un diàmetre exterior de 7,3 m. Exteriorment es troba ben conservada i posa de manifest una certa adustesa en no tenir gairebé obertures però que manté encara l'emmerletat com a element defensiu. A l'alçada del primer pis hi ha la porta de reduïdes dimensions al costat de llevant. Fou construïda amb carreus petits i calç per a donar-li permanència, en filades desiguals. S'aprecia una clara línia de separació entre la part més alta i la part baixa, que podria correspondre a la separació entre dos pisos. A la part superior s'ha utilitzat un material més petit per a alleugerir pes.


A l'interior es conserven uns grafits datats al segle XIII o XIV.

Trobem documentat el castell de "Codener" en una data compresa entre els anys 1068 i 1095; així, almenys a partir de la onzena centúria, podem assenyalar la existència del castell. La propietat de la fortalesa s'incorporà, el segle XV, a la casa dels Cardona, i ja no en sortí fins la extinció dels senyorius.

"Codener" figura entre altres "castellum" jurats per Ramon Bernat de Castelladral al comte de Cerdanya, durant la segona meitat del segle XI. El 1381, el rei Pere "el Cerimoniós" va vendre el castell al noble Francesc de Perellós (+ 1384). El 1400, el rei Martí incorporà a la Corona diversos drets sobre Coaner, i no trigà Coaner a esdevenir un indret de domini cardoní.

Coaner, sempre havia estat un poble independent, amb el seu propi batlle i comú (la forma arcaica de l'ajuntament actual), durant la creació dels termes municipals a mitjans del segle XIX, va ser agregat de Sant Mateu de Bages, la centralització política del govern és sens dubte un factor a tenir en compte a l'hora d’avaluar la decadència del lloc.

En ens anys foscos que seguien a la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República., les dures condicions de vida al camp varen fer marxar la major part dels seus habitants. No en va ser tampoc aliena la manca de carreteres asfaltades o vies de comunicació que l'unissin amb els pobles veïns – fet que continua succeint quan superem ja el 80 AÑO TRIUNFAL - tampoc la duresa de l'orografia del terreny, que contribueix a l'aïllament del lloc, tot plegat en motivà la despoblació, que només seria reversible en una Catalunya sobirana.

L'any 2001 es portà a terme una intervenció arqueològica a la torre en el marc del projecte de restauració i consolidació de la mateixa, permetent establir diferents fases constructives del conjunt. La torre fou aixecada al segle X, i el recinte fortificat s'expandí durant el segle següent. Posteriorment, als segles XII-XIII es van fer noves modificacions i ampliacions. Cap al 1300 i fins el segle XV es remodelà la torre i el castell. Encara es faria alguna modificació més durant l'època moderna i finalment, al segle XVII, el castell s'abandonà com a lloc residencial.

No trobava cap dada del Mas Serra, sou pregats de fer-nos-en cinc cèntims a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Sant Mateu de Bages té una superfície de 102,93 km², i tanca l’any 2014 amb 644 habitants.

La comarca del Barcelonès té una superfície de 144,72 km² , Catalunya, pateix d’una distribució anàrquica de la seva població. Aquest problema – que ho és i greu – només podria trobar solució en el marc d’una Catalunya sobirana.

SANT PERE I SANT FELIU DE SALO. SANT MATEU DE BAGES

La pàgina de l’Ajuntament de Sant Mateu de Bages ens diu d’aquesta església; edifici situat dintre del poble de Salo, emplaçada al costat de les cases i amb un cementiri adossat al costat dret. Està cobert amb volta de canó simulada feta de totxo; la llinda del portal d’entrada està datada l’any 1810 i té símbols eclesiàstics representats, més amunt hi trobem un ócul. Presenta una nau central i dues laterals separades per arcs de mig punt i columnes. L’altar està alçat per dos esglaons. Al cap de la nau s’alça el campanar de torre quadrada amb 4 finestres. L’interior està molt arreglat. El terra està enrajolat.



L’any 1936 l’església – en els dies foscos que seguien a la SEDICIÓ dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República - va ser incendiada, deteriorant-se una gran part de la volta que s’enfonsà i altres parts. Va ser reedificada pocs anys desprès. Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Retaule de Sant Pere i Sant Feliu. Està situat a l’altar major de l’església. Està format per un cos central i dos laterals. El cos central, més ampli, alberga les imatges de Sant Pere i Sant Feliu, talles de fusta policromada, col•locades davant una fornícula. En els laterals hi ha les imatges de Sant Isidre (lateral dreta) i Santa Llúcia (lateral esquerra) i també són talles policromades. Els tres cossos, estan separats per unes columnes de pedra, i coronats per frontons ornamentats amb mènsules en els laterals, i un arc central (tots ells també de pedra natural).Els materials utilitzats són la pedra i l’alabastre. Ens agradarà veure’n imatges, com és mala costum, l’església era tancada amb pany i forrellat el dia de la nostra visita. Al país de la corrupció sistèmica és més probable trobar-se un polític honest que un temple obert.

Es creu que les imatges de Sant Pere i Sant Feliu són del període precedent a la guerra de 1936, i que van ser salvades del foc de l’església. Ens agradarà rebre’n confirmació i detalls al coneixercatalunya@gmail.com

En els documents consta fet per un marbrista de Manresa, però no dona el seu nom.

També ens agradarà saber l’origen del topònim Salo, aquí sense accent, i ens altres llocs accentuat. Diccionari català valència balear.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

MASIA CAN ROIG. PINEDA DE MAR. EL MARESME

Tornàvem de visitar l’aqüeducte de Pineda de Mar, i m’aturava per retratar un edifici, que gràcies al Marc Verdalet Vila, identifico com la masia Can Roig, de la que ens diu patrimoni Gencat, construcció de planta baixa i dos pisos, amb tres cossos perpendiculars a la façana principal. Amb dos cossos adossats a les façanes laterals i un cos a la façana posterior. Teulada a dues vessants amb espadanya al vèrtex. Porta d'entrada i finestres de forma rectangular amb la llinda recta i rodejades de motllura. Conserva els embigats, dues sitges situades a l'entrada de la casa i l'antic celler. Al davant de la façana té el pati encerclat per una paret. Davant, l'era. El seu interior es troba en estat de ruïna total.


La importància i interès de la masia és de caràcter arqueològic, doncs fou edificada sobre les runes d'una vil•la romana. És darrera aquesta casa on es trobava el lacus o safareig on arribava l'aigua de l'aqüeducte romà.

Cap dada de l’existència d’una capella com podria fer pensar el campanar que s’aprecia a la fotografia, val a dir que en el món rural, l’existència d’un campanar no sempre pressuposa la d’un lloc de culte, el so de la campana es feia servir per avisar als camperols.

Ho demanaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín )

No fa gaire temps el mot ‘cultura’ volia dir ; conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit d'estudi i de lectures, de viatges, d'experiència, etc.

Avui sentim dir que algú té una ‘cultura tècnica’, o una ‘cultura jurídica’ , o ..., està clar que el significat esmentat suara ‘ conjunt’ ja no té cap sentit.

Tenim una pèssima informació del Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya que hem d’agrair bàsicament a la dictadura franquista, i als seus funcionaris, això és tant cert, com que de l’any 1978 ençà , sota la ‘Democraciola’ , NO s’ha fet des de les administracions publiques catalanes el que cabia esperar.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 10 d’octubre de 2016

EL MANSO CALDERS / VINYES VELLES. MONTORNÈS DEL VALLÈS

Feia recerca d’un edifici de Montornès del Vallès que retratava el Luciano Roisin [ Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943)] possiblement abans de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República.


Edifici de planta quadrada, és a dir un cub coronat amb teulada de quatre vessants. La seva façana està orientada vers llevant, i els seus elements es distribueixen simètricament respecte a un eix central que es troba definit per una porta adovellada d'arc de mig punt i un escut coronat al seu damunt. Hi ha sis finestres, dues d'elles arran de terra i les altres quatre a l'alçada d'un primer pis. A sota la teulada hi ha una filera de nou finestres d'arc de mig punt. A la dreta de la façana hi ha un rellotge de sol. L'edifici es troba arrebossat i pintat de color blanc, excepte les dovelles de la porta, els bancals i les llindes de les finestres i les cantoneres de tot l'edifici. Adossat al mur de l'esquerra hi ha un safareig. Al davant de la casa, i tancant una era, hi ha una balustrada.


L’any 1990 la Maria Cinta Cantarell Aixendri repetia la fotografia en la que no s’aprecien canvis substancials.

A la pàgina de l’Ajuntament de Montornès del Vallès, llegia :
http://www.montornes.cat/municipi/llocs-d-interes/manso-calders
http://www.montornes.cat/actualitat/noticies/2013/09/18/la-formacio-per-a-adults-ja-s-ha-instal-lat-a-les-aules-del-vinyes-velles

Edifici de volum cúbic i planta quadrangular amb teulada a quatre vessants que des del 1983 funciona com a centre d’ensenyament secundari.


El rellotge de sol és una de les pèrdues visibles

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAN MASFERRER I LA CAPELLA DE SANT JAUME. MONTONÈS DEL VALLÈS

A la pàgina de l’ajuntament llegia ; masia imponent de perímetre rectangular i tres plantes. És l'’edifici renaixentista més important de la contrada. Destaquen de manera especial les finestres de pedra tallada i el portal de la petita capella de Sant Jaume. La nissaga dels Masferrer dóna el seu nom a la casa des de 1488, en què va comprar la finca als Buada. Posteriorment va ser regentada durant dos segles per la família Perpinyà, i avui és propietat del municipi, que, després de reformar-la, la destina a diversos serveis. Aquesta masia és un dels edificis de Montornès amb més història ja que va ser una vil•la romana i després un important mas medieval anomenat successivament Vilar d'’Abdelà i Vilar d’Ordila.

Demanarem imatges de la capella de Sant Jaume al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Amplia força aquesta informació Betran de Seva a :
https://www.flickr.com/photos/bertrandeseva/6075498089


Patrimoni Gencat ens diu ; masia de façana rectangular, en la que els seus elements es distribueixen de forma simètrica respecta a un eix central i vertical que ve marcat per la portalada d'accés, adovellada i de mig punt, i per una finestra central. A dreta i a esquerra s'hi situen també formant dos eixos verticals, dues finestres, havent estat les inferiors ampliades posteriorment al igual que les tres obertures d' arran de la teulada (originàriament hi havia una porxada oberta amb arcs rebaixats). Sobre el mur de la façana, encara es nota l'existència d'antics esgrafiats de formes simètriques, així com un rellotge de sol. La teulada és de tres vessants.

Que en sabeu d’aquest edifici que retratava el Luciano Roisin possiblement abans de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República?.


http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/10/el-manso-calders-vinyes-velles.html

Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

IN MEMORIAM DEL CELLER COOPERATIU DE SANTPEDOR. EL BAGES

El Xavier Codina Batllebo em feia arribar una imatge ‘celler cooperatiu del sindicat agrícola de Santpedor any 1924,en aquells anys tot eren vinyes ‘


Llegia que entre els anys 1921 i 1922 es van comprar dos terrenys, en els quals es va construir el celler i un molí fariner (Santpedor era anomenat el graner del Bages)

En la construcció del celler hi van contribuir els socis amb el seu capital o amb el seu treball (portant pedra o fent de manobres).

El Celler, que fou el primer del Bages, es va inaugura el 1923.


Fotografia Enric

Actualment, el celler és tancat.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte, autors del projecte.

Tenim una pèssima informació del Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya que hem d’agrair bàsicament a la dictadura franquista, i als seus funcionaris, això és tant cert, com que de l’any 1978 ençà , sota la ‘Democraciola’ , NO s’ha fet des de les administracions publiques catalanes el que cabia esperar.

dissabte, 8 d’octubre de 2016

RESTAURANT DEL SANTUARI DE LA MISERICÒRDIA DE CANET DE MAR. EL MARESME

Retratava al Josep Olivé Escarré de 90 anys d’edat, davant del restaurant que s’aixecava l’any 1914 sota la direcció tècnica de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956), relacionat amb el Vallès Occidental per part de la seva mare, natural del mas homònim, avui en terme de Castellar del Vallès, a tocar del límit amb Sant Llorenç de Savall, on va néixer el Josep Olivé Escarré.


No en diu gaire cosa patrimoni Gencat, nau principal de doble alçada amb un arc parabòlic emmarcant finestres realitzat amb un acurat treball de totxo. El mateix tractament es pot observar al cos annex, les instal•lacions del restaurant i la torre amb coberta a dues aigües.


Dinàvem – cal fer-ho si visiteu Canet de Mar – al Restaurant del Santuari de la Misericòrdia de Canet.

Quan fèiem la visita i deixàvem el nostre llantió advertia que la imatge de la Verge canetenca, no és ‘portadora’ del infant Jesús, com si que ho son les de Reus i Moià, per citar-ne dues de catalanes. Esperem rebre explicació d’aquest fet al coneixercatalunya@gmail.com per part de l’església catòlica i/o d’algun expert seglar en la iconografia de la Mare de Déu.


Us deixo un enllaç als Goigs; http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2011/07/goigs-la-mare-de-deu-de-la-misericordia.html

Acostumen a visitar els pobles de la costa passat l’estiu, ho fèiem en aquesta ocasió el dia 05.10.2016, i per efectes possiblement del escalfament global - que només neguen els estults – encara patíem alhora que per la calor, per la prolongació del turisme ‘estival’, que dificulta extraordinàriament el trànsit per aquestes poblacions que creixien exponencialment a partir dels anys 50/60 del segle XX durant la dictadura, i en l’actual ‘democraciola’ dissortadament hereva de ‘ tots els mals usos’ d’aquell regim corrupte.

divendres, 7 d’octubre de 2016

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÙBLIQUES DE MONTORNÈS DEL VALLÈS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. VALLÈS ORIENTAL.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Retratava l’edifici que havia acollit l’ajuntament i les escoles públiques de Montornès del Vallès a la segona dècada del segle XX tenia una població que superava escassament el miler d’habitants.


La descripció de patrimoni Gencat ens diu; edifici de planta rectangular, cobert amb teulada a quatre vessants de teula àrab i amb planta baixa i pis. La façana principal presenta una disposició simètrica estructurada en tres crugies. La central, coronada amb un frontó triangular amb crateres plenes de fruites a cada angle, sobresurt respecte dels altres cossos. En el cos central hi ha la porta principal al centre ressaltada amb pilastres adossades que suporten una llinda amb funcions decoratives. A banda i banda de la porta hi ha una finestra, i al pis tres finestres rectangulars. Els dos laterals de la façana presenten una finestra coberta amb arc rebaixat i amb mainell al centre, a la planta baixa i una finestra rectangular al pis. La façana posterior, oberta al pati, té un cos adossat només de planta baixa i cobert amb teulada a doble vessant amb carener perpendicular a la façana

Llegia estupefacte la manifestació de l’autor de la fitxa de patrimoni Gencat; L'ajuntament no m'ha facilitat la documentació per conèixer les dates de construcció, si sabem però , que l'edifici fou utilitzat com ajuntament des de l'any 1923 fins l'any 1932.

Es construí l'any 1922, i se li atribueix a l’arquitecte Magí Rius i Mulet (Barcelona 1838-1897). Si les dades de construcció son correctes, llevat d’un error, només sens acut que l’Ajuntament fes l’encàrrec del projecte a Magí Rius i Mulet en el darrers anys del segle XIX, i aquest els lliures els plànols. L’obra – amb un altre arquitecte, del que ens agradarà saber-ne noms i cognoms – es faria a la segona desada del segle XX

la Maria Asunción Genovés Villanueva, em deixa un comentari al facebook; els primers plànols daten de 1884. Es van començar les obres i van quedar aturades molts anys amb les parets de planta baixa dempeus. Cap a 1927-28 es va inaugurar definitivament. " Montornès del Vallès (1931-1945) De la il-lusió democràtica al primer franquisme" de Arnau Gonzàlez i Vilalta. Premi Montornès de recerca històrica- 2004.

Descartem a l’arquitecte Mariano Romaní Rius ( Barcelona, 23.01.1900 + 11.12.1966 ) , perquè malgrat el parentiu, per la banda de la seva mare, el seu avi va ser Magí Rius i Mulet, que va treballar com a arquitecte a Barcelona durant la segona meitat de 1800, aquest va morir abans que Mariano Romaní Rius hagués nascut, i tenim constància que Mariano Romaní Rius va sol•licitar el seu títol professional amb una carta datada el 31 de desembre de 1924.

Esperem trobar més comprensió en la persona de l’actual Alcalde , nascut a Wormerveer, Holanda, l’any 1971, Jose Antonio Montero Domínguez.

Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos, el que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible, i està cofoi d’ostentar el lideratge en el rànquing europeu de l’estultícia i la corrupció - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació de la memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

CAPELLA DEL SANT CRIST DE LA GRUA. MONTMELÓ. EL VALLÈS ORIENTAL

Em costava trobar la capella de reduïdes dimensions , advocada al Sant Crist, situada al damunt d'una vorera arran del carrer i adossada per la part posterior, al mur d'un edifici independent. Observava que es manté la devoció popular.



La descripció de patrimoni Gencat ens diu que pràcticament es tracta d'un bloc cúbic amb teulada de dues vessants que es reflexa en la façana, formada per una porta enreixada flanquejada per dues columnes situades sobre dos petits plints i suporten dos capitells d'estil compost. L'entaulament superior, adossat directament sobre el mur, no s'aguanta per les columnes i els capitells. D'aquest entaulament surt una motllura que segueix la forma triangular de la cornisa de la teulada, sense que arribi a ser un frontó.


L'interior allotja la imatge del Sant Crist de la Grua, amb la que es retratava el Josep Olivé Escarré.

Sobre la porta hi ha una placa que diu que la capella fou reedificada l'any 1883, i per tant suposem que en aquest mateix lloc hi hagué una anterior construcció.

Llegia que l’any 1959 la capelleta fou traslladada al indret actual i el pou fou derruït.

No disposa Montmeló d’un catàleg de patrimoni en línia, i no trobava cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte, autors de l’edifici original, i/o de la reconstrucció duta a terme durant la dictadura franquista. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Podeu trobar més dades en els següents enllaços :

https://fontsaigua.wordpress.com/2014/06/23/llegendes-de-sant-vicenc-ferrer-i-el-pou-de-montmelo/
http://hostals.blogspot.com.es/2009/12/hostal-de-la-grua-montmelo.html

Montmeló no assolia el miler d’habitants fins al cens de l’any 1950, des d’aleshores i fins a la darrera crisis provocada per l’estultícia i la corrupció de les elits politiques i econòmiques del REINO DE ESPAÑA, ha patit un creixement exponencial, es tancava l’any 2014 amb 8.863 habitants.

Trobar un montmeloní, de pares nascuts a Montmeló és un fet quasi miraculós.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No podem establir una relació causa/efecte entre la manca d’un Catàleg de patrimoni en línia, i l’Alcaldia gestionada pel P.S.C.

dijous, 6 d’octubre de 2016

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE SUTERRANYA. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Llegia una noticia que confirma l’existència d’escola a Suterranya, avui terme de Tremp, a la comarca del Pallars jussà. http://www.ajuntamentdetremp.cat/ca/noticies/acte-en-record-de-la-familia-toha

José Tohá Soldavilla i Brunilda González Monteagudo, foren els progenitors de José Tohá González (Chillán, 6 de febrer de 1927 – Santiago, 15 de març de 1974), Ministre d’Interior i de Defensa en el govern de Salvador Guillermo Allende Gossens1 (Santiago, 26 de juny de 1908- ibídem, 11 de setembre de 1973), assassinats ambdós pel Augusto José Ramón Pinochet Ugarte (Valparaíso, 25 de novembre de 1915-Santiago, 10 de desembre de 2006), amb la benedicció de Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, , 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975).


Ens agradarà rebre imatges d’aquell edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos, el que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible, i està cofoi d’ostentar el lideratge en el rànquing europeu de l’estultícia i la corrupció - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació de la memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

S’ha d’agrair que una persona NO CATALANA, el Faustino Calderón, esmerci temps i diners en recuperar ‘la nostra història’, i alhora encara que tingui cognom català a més d’un se li han de recordar les malediccions de Déu :

“Maleït el qui espoli al poble català!" I tot el poble respondrà: "Amén."

“Maleït el qui permeti la destrucció del patrimoni històric i/o artístic!" I tot el poble respondrà: "Amén."

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

dilluns, 3 d’octubre de 2016

SANT ANDREU DE L’ARBOCEDA. IN MEMORIAM. PINEDA DE MAR. EL MARESME

Patrimoni Gencat ens diu de l’ermita de Sant Andreu, situada a la carretera d'Hortsavinyà a 11 km. del nucli urbà de Calella, molt a prop del punt dels tres termes (Tordera,, Pineda i Calella), que l’edifici s'aixeca en un petit turonet sobre la carretera, en un eixamplament d'aquesta que fa de pàrking, i on s'indica la proximitat de l’esglesiona.

El seu estat és d'abandó total, des de fa molts anys ja que en el seu interior hi creixen arbres que superen la trentena d'anys. La construcció és d'una sola nau, de dimensions reduïdes amb un petit campanaret sobre la porta d'entrada. Davant de la porta hi queden les restes de dos pilars de pedra que devien ésser el suport del porxo d'accés.

La trobem esmentada en un conjunt d'esglésies, ja al segle X

El Joaquim Graupera Graupera, dedica un post en el seu bloc a la campanya d’excavacions que s’hi van fer :
https://quimgraupera.blogspot.com.es/2015/12/a-la-descoberta-de-les-arrels-medievals.html


Vista de la façana de la capella. [Procedència imatge - http://demarcacions.escoltesiguies.cat/]

Ara, si més no, s’ha fet visible als ulls del món.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA D'EROLES ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Llegia a patrimoni Gencat en relació a l’escola d‘Eroles, al terme de Tremp, a la comarca del Pallars jussà:

Edifici construït a quatre vents, amb un alçat irregular de quatre plantes (planta baixa, dos pisos i golfes) a la zona nord-oriental i d'un pis menys en la façana principal que afronta a la plaça Major. Tots els frontis tenen obertures i accessos en planta baixa. El parament original estava arrebossat i les obertures mostraven emmarcaments a base de franges llises que sobresortien lleugerament del mur, algunes de les quals encara es conserven. El frontis principal mostra una ordenació més simètrica i franges horitzontals que tradueixen a l'exterior els forjats. Les obertures són, en aquest cas, majoritàriament balcons, molt d'ells cegats; només un conserva la volada i la barana original.

Trobava una imatge ‘la plaça del poble d'Eroles (Fígols de Tremp, Tremp, Pallars Jussà’ del
Gustau Erill i Pinyot; m’agradaria rebre confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com respecte de si l’edifici de l’escola era o no la casa situada al costat dret de l’església.


Està dissortadament clar que respecte dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, s’ha fet una ‘excel•lent ‘ feia de tabula rasa Enlloc de felicitar als feixistes i cleptofeixistes que la duien/duen a terme, reclamo la col•laboració urbi et orbe de TOTES les persones que s’estimen Catalunya.

La Bíblia recull un seguit de malediccions de Déu, davant determinats actes dels homes:

"Maleït el qui es fabriqui un ídol de talla o de fosa, obra d'homes, que el Senyor detesta, i l'adori en secret!" I tot el poble respondrà: "Amén."
"Maleït el qui menyspreï el pare o la mare!" I tot el poble respondrà: "Amén."
"Maleït el qui desplaci les fites de la propietat del seu veí!" I tot el poble respondrà: "Amén."
"Maleït el qui desencamini un cec!" I tot el poble respondrà: "Amén."
"Maleït el qui violi els drets de l'immigrant, de l'orfe o de la viuda!" I tot el poble respondrà: "Amén."
"Maleït el qui jegui amb una de les dones del seu pare, perquè pren al seu pare el lloc de marit!" I tot el poble respondrà: "Amén."
"Maleït el qui jegui amb una bèstia!" I tot el poble respondrà: "Amén."
"Maleït el qui jegui amb la seva germanastra de part de pare o de mare!" I tot el poble respondrà: "Amén."
"Maleït el qui jegui amb la seva sogra!" I tot el poble respondrà: "Amén."
"Maleït el qui assassini d'amagat el seu proïsme!" I tot el poble respondrà: "Amén."
"Maleït el qui es deixi subornar i assassini un innocent!" I tot el poble respondrà: "Amén."
"Maleït el qui no observi els manaments d'aquesta llei i no els compleixi!" I tot el poble respondrà: "Amén."

Cal afegir-ne almenys un parell més :

Maleït el qui espoli al poble català!" I tot el poble respondrà: "Amén."

“Maleït el qui permeti la destrucció del patrimoni històric i/o artístic!" I tot el poble respondrà: "Amén."

Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos, el que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible, i està cofoi d’ostentar el lideratge en el rànquing europeu de l’estultícia i la corrupció - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació de la memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE PINEDA DE MAR ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA. EL MARESME.

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Ha costat – i continua costant – arreu de Catalunya, recuperar imatges relatives al ensenyament anteriors a la dictadura franquista. Cal recordar – ara que som al 80 AÑO TRIUNFAL – que la pretensió d’aquell regim criminal era la d’esborrar el passat, i situar la història del món al ‘quilòmetre zero’ a partir del Glorioso Alzamiento Nacional, el dictador assumia el paper d’un semidéu, i alhora que s’anul•laven – retroactivament lleis com les del divorci civil – s’escrivia una ‘Història de España’ que començava a la prehistòria de la humanitat, estava clar que el missatge -sobretot per als funcionaris públics- era fer desaparèixer qualsevol referència al passat que poses en dubte la naturalesa divina del sàtrapa, i dissortadament en aquest àmbit, tot continua ‘ atado y bien atado’.

Llegia que el binomi format per l’alcalde Manuel Serra i Moret (Vic, 9 de maig del 1884 - Perpinyà, 29 de juliol del 1963), i l’arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 - 1987), dotarien a Pineda de Mar d’alguns edificis i/o serveis essencials com la biblioteca i la Casa de la Vila.

No trobava cap referència a l’ús de l’edifici de l’Ajuntament com escola, atenen però, a les dades del cens l’any 1920 consta que vivien a Pineda 2185 persones, que augmentarien fins a les 3275 l’any 1930. Està clar que abans de la dictadura franquista hi havia escola, oi?.

Reprodueixo de :

http://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/3595/2-Annex-4.-Fitxes-dels-elements-patrimonials..pdf?sequence=4

L’arribada a Pineda del fill, de l’indià Manuel José Ceferino Llorens Carreras ( Pineda de Mar, 26.08.1877 + 4 de abril de 1939) procedent de l’Argentina , que quedà astorat de la situació lamentable de les escoles municipals. Així doncs, decideix per compte propi fer a Buenos Aires, entre els pinedencs establerts allà, una col•lecta per tal de recollir fons que servissin per a la construcció de les escoles.

L’any 1910, amb els diners aconseguits es van iniciar d’una manera definitiva la construcció de les escoles.

L’ajuntament destinà aquests diners recollits per a la construcció de les escoles de nenes. Llorens fill fou anomenat fill adoptiu de la vila. Ens agradarà tenir noticia del nom propi i cognom matern, i les dates de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Finalment, el 29 d’agost de 1912 s’inaugurà definitivament un segon edifici, l’escola de nens i amb aquest tot el complex escolar de la vila. Ens agradarà rebre una imatge d’aquest edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Amb aquesta inauguració es posava fi a una aventura que havia durat més de trenta anys.

Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, o destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació d ela memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE BELL-LLOC O DE LA MERCÈ. SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Havíem gaudit d’un excel•lent dinar, d’una passejada tranquil•la, i com pertoca ens acomiadàvem de Santa Coloma de Queralt, davant l’església de Santa Maria de Bell-lloc o de la Mercè , que s’aixeca al sud de la vila, seguint el carrer que creuava el portal de l’Església parroquial.

La construcció de l'església cal situar-la a la primera meitat del segle XIII, i la seva estructura reflecteix aquesta etapa de transició del romànic al gòtic, així com les ampliacions posteriors que va experimentar en època plenament gòtica i en època barroca.

L'interior de l'edifici mostra l'austeritat pròpia del Cister. Consta d'una nau dividida en dos trams coberts amb volta de creueria gòtica, i un absis de planta quadrangular. Al costat S s'obren dues capelles laterals: la primera, possiblement del segle XIV, té planta quadrangular i correspon al primer tram de la nau. La segona, de planta poligonal, és d'època barroca i coincideix amb el segon tram. Una tercera capella, també poligonal, s'obre al costat N, davant de l'anterior.

L'element més notable del temple és la seva portada, tot i que actualment es troba molt erosionada. És formada per un timpà envoltat per un conjunt d'arquivoltes d'arc rodó que descansen sobre columnes i pilastres amb capitells. L'arc exterior presenta una interessant decoració d'inspiració oriental, amb figures d'animals afrontats dintre de cercles entrellaçats de tipus vegetal. Les decoracions figuratives, geomètriques i vegetals estilitzades omplen el fust de les columnes, capitells, impostes i arquivoltes. Els trets estilístics dominants a la portada la relacionen amb l'anomenada escola lleidatana. Tanmateix, la iconografia del timpà ja és gòtica: s'hi representen l'Epifania i l'Anunciació, a banda i banda de la Mare de Déu amb l'Infant i sant Josep. Aquesta portada és l'únic element que decora la façana principal, molt refeta i que presenta un aspecte massís, només trencat a la part superior per una obertura de mig punt que fa la funció de campanar.


Cal fer esment també del magnífic sarcòfag d'alabastre dels comtes de Queralt, Pere IV de Queralt i Alamanda de Rocabertí, realitzat cap al 1360 per encàrrec de llur fill Dalmau de Queralt. El sepulcre es troba a l'interior de la capella del costat N, i el fet que als capitells i a la clau de volta aparegui l'heràldica dels Queralt fa pensar que la construcció es va fer a posta per contenir-hi el sarcòfag.

Destaca també la imatge gòtica de Santa Maria de Bell-lloc tallada en fusta.


Us deixo un enllaç als seus Goigs i algunes imatges.
http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/09/goigs-la-mare-de-deu-de-bell-lloc-santa.html

L'església fou bastida a la primera meitat del segle XIII, i abans d'acabar aquell segle ja hi havia una comunitat, que l'any 1307 lliurà les seves possessions a l'orde de la Mercè. Els mercedaris van instal•lar-s'hi definitivament el 1335, i hi habitaren fins el 1835, que el convent fou incendiat i només restà en peu l'església.

La façana primitiva era més alta, i conservava un campanar d'espadanya que va ser destruït en els dies foscos que seguien a la SEDICIÓ dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, episodi bèl•lic que els ‘guanyadors’ qualificaven com ‘ Guerra Civil’, i ‘CRUZADA’.


Fotografia del Josep Salvany Blanch de 1923. Fons Salvany. Biblioteca de Catalunya

Entre els anys 1948 i 1954 fou molt restaurada per l'Estat, la Diputació i l'Ajuntament sota la direcció de l'arquitecte Alejandro Ferrant Vázquez (Madrid, 1897-1976)

L'any 2009, dins del Programa Romànic Obert de la Fundació "La Caixa", es van rehabilitar les cobertes de l'església i es va fer un seguiment arqueològic que va permetre documentar diferents estructures.

Aneu a Santa Coloma de Queralt, hi ha molt a ‘viure’.