dilluns, 29 de febrer de 2016

Dr. VALENTI CARULLA I MARGENAT (1864-1923)

INTRODUCCIÓ A LA BIOGRAFIA.


Enamorat de l’escola primària, i preferentment de la nacional, recorria pobles, amb fe d’apòstol, per aixecar l’esperit dels seus veïns; convocava al seu despatx als alcaldes i als majors contribuents per a facilitar-los el mitjà per obtenir diners per a la construcció d’escoles; sol•licitava als governs el material necessari per a les noves classes; parlava amb Ministres, realitzant freqüents viatges a Madrid per a obtenir els majors avantatges de caire docent, i abandonava la seva clientela com a metge i altres obligacions de caire privat, per a consagrar-se en cons i ànima al laboriós treball que exigeix el rectorat. Els seus amors varen ser l’escola i els malalts de l’Hospital Clínic. Per ells va donar-ho tot, fins i tot la vida.

Aquestes paraules foren escrites per Manuel Ibarz (inspector d’ensenyament de la demarcació de Girona) l’any 1923 amb motiu de la mort del Dr. Carulla. En elles s’hi perfila un tarannà de persona d’acció amb esperit de servei al poble, lluitant per garantir dues necessitats bàsiques, l’educació i la salut.

* VIDA I ACCIÓ

El Dr. Valentí Carulla i Margenat va néixer a l’antiga població de Sarrià (Barcelona) el 5 d’agost de 1864. La seva família era molt modesta, però fou un bon estudiant que amb intel•ligència, esforç personal i voluntat, va arribar a cursar les carreres de Farmàcia i de Medicina.

Va dedicar-se a l’ensenyament superior. L’any 1904 va ocupar la càtedra de Terapèutica de la Facultat de Medicina. Paral•lelament va intervenir en la gestió de l’Hospital Clínic de Barcelona. L’any 1913 accedí al càrrec de Rector de la universitat de Barcelona, el qual ocupà fins a la seva mort. Va ser un home molt actiu en el camp de la ciència mèdica i en el món de la docència. Era membre de nombroses associacions i acadèmies científiques, col•laborava en unes quantes revistes i publicà diversos llibres (Lecciones de Patologia general, Las aguas medicinales naturales en el tratamiento de la tuberculosis, Notas de higiene aplicada, entre d’altres). Va rebutjar càrrecs polítics i en una ocasió (any 1921) va arribar a presentar la dimissió com a rector per tensions amb el Ministeri de Madrid, dimissió que no li va ser acceptada.

Morí sobtadament, el 21 d’octubre de 1923, mentre pronunciava un discurs en una Assemblea de Farmacèutics. Feia molt temps que malaltejava però no va voler reduir les seves activitats. El seu traspàs va ser molt sentit i va ser objecte de nombrosos homenatges quedant-ne constància en la premsa i especialment en una publicació periòdica que es deia El Magisterio Gerundense.

Persona de gran cultura i capacitat de treball, els que el conegueren diuen d’ell que era un home senzill, modest i generós. El més excepcional de la seva biografia és l’interès que sempre va mostrar per l’ensenyament públic primari. Ell, tot un Rector d’universitat, treballava per l’educació dels més petits, organitzava activitats de perfeccionament del magisteri, encoratjava els mestres i enaltia públicament el seu paper social i, sobretot, promocionava la construcció d’escoles en les poblacions del seu districte universitari. Només a Catalunya i durant els seus 10 anys de rectorat, coincidint amb el període de govern de la Mancomunitat de Catalunya, es construïren 120 escoles, 28 de les quals foren a les comarques de Girona.

Un dels llocs que es va veure beneficiat per la seva mediació va ser Arbúcies ja que, gràcies a l’impuls que ell va donar, l’any 1916 es van estrenar unes noves escoles públiques, Escoles Nacionals, tal i com les anomenava tothom.
Les escoles es varen inaugurar el 24 de setembre de 1916. L’Ajuntament d’Arbúcies, en agraïment li dedicà un Passeig el desembre del mateix any i més recentment (1977) les escoles públiques varen rebre el seu nom.

* PENSAMENT DEL Dr CARULLA.

A través de les ressenyes que han quedat d’alguns dels discursos del Dr. Carulla, podem fer-nos una idea del seu pensament, el qual cal emmarcar en la societat i la manera de parlar de l’època.

El Dr. Carulla manifestà en vàries ocasions que s’havia d’aconseguir una escola amb bones condicions higièniques i pedagògiques.

Preocupeu-vos, abans de tot, pels bons locals escolars. Els infants s’inicien en l’ensenyament, no amb libres, sinó amb les coses que l’envolten, els objectes reals i les seves formes, la contemplació de la Natura i els seus fenòmens, la intel•ligència despertant aptituds i vocacions, exercitant la voluntat en la pràctica del bé i formar el caràcter.

En la inauguració de les escoles d’Arbúcies va comentar que: la bondat sense cultura és relativa, la cultura sense bondat és una desviació de la ment i que una i altra conjuntament era lídeal que tothom havia de perseguir.

Els continus conflictes socials de principis de segle feren afirmar al Dr. Carulla que la pacificació social naixia en l’escola nacional, la de rics i pobres, l’única popular i exposava amb un agran lògica que els rics estaven obligats a buidar les seves butxaques, contribuint a l’edificació d’escoles noves.

En el discurs de clausura d’unes conferències pedagògiques s’expressava així: vinc a dir-vos lo que dec respecte al gran paper del Mestre. El seu paper és el primer de tots els socials. La seva missió és molt enlairada. Per això és missió de sacrifici. Al fer educació procureu que sigui integral. Moral, física i de la intel•ligència, i per aquest ordre cal considerar-la. El pare vol primer que tot que el fill sigui bo. Després que sigui robust. Per últim que sigui savi.

En una altra ocasió defensà que s’havia d’afavorir l’accés a la universitat a alumnes de classes populars amb capacitats, criticant en canvi els que hi podien anar però no ho aprofitaven.

Jordi Pujadas Ribalta

IN MEMORIAM. EL SAGRAT COR DE BANYOLES. EL PLA DE L’ESTANY

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Llegia a :
http://www.turaris.net/es/publicacions/articulos_10/s_historia-local_11/breu-inventari-d-escoles-del-pla-de-l-estany_26

Sagrat Cor: S'estableixen el 1875 al carrer de Sant Antoni. Tres anys mes tard, el 12 d'abril de 1878, es traslladen al carrer Nou, encara que l'entrada a l'escola era pel carrer Sant Benet. El 1986 deixen d'impartir classes de primaria i el 1995 ho deixen de fer amb el cicle infantil.

Durant la Guerra Civil canvia el nom per el de Francesc Ferrer i Guardia.


http://www.radiobanyoles.cat/noticia.php?id=5143
http://www.sagratcor.com/


El canvi de destinació d’escola a llar d’ancians, és força habitual, i permet paradoxalment que l’edifici que ens acollia d’infants i ens preparava per a la vida, torni a donar-nos acollida, en aquesta ocasió però, per acompanyar-nos en el darrer tram del camí a la casa del Pare Celestial.

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

IN MEMORIAM. LA DIVINA PROVIDÈNCIA DE BANYOLES. EL PLA DE L’ESTANY

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia que la proporció de població escolar es distribuïa en els anys anteriors a la dictadura franquista en aquesta proporció :

Quasi el 40% en Centres religiosos

Al voltant del 30% en Centres Públics [ cal fer èmfasi en que a Catalunya, primer la Mancomunitat i més tard la Generalitat feien un gran esforç en aquest àmbit, i això malgrat l’odi cerval del primer dictador feixista , Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de gener de 1870-París, 16 de març de 1930) militar espanyol que amb l’aquiescència del rei Alfonso XIII va exercir com a dictador entre 1923 y 1930.

Mes del 10% era atesa des de escoles ‘particulars’ .

La resta quasi el 20% gaudien de la consideració d’analfabets
, condició que era – i és – molt estimada des de l’àmbit dels poders fàctics i les formacions politiques – conservadores – que ho eren i encara ho son, únicament dels ‘seus privilegis de casta’.

Llegia a :
http://www.turaris.net/es/publicacions/articulos_10/s_historia-local_11/breu-inventari-d-escoles-del-pla-de-l-estany_26

Divina Providència: L'11 de desembre de 1862 obren les seves portes i el 1923 inauguren la nova escola. A resultes de la llei d'ensenyament de l'any 1970, l'educació primària va tancar, i romangué tant sols el parvulari que va estar en funcionament fins el novembre de 1984. L'any 1990 l'edifici que albergava l'escola passà a mans de Càritas i el 30 de setembre de 1998 la comunitat abandona definitivament Banyoles, i es traslladen a Olot.
Durant la Guerra Civil canvia el nom per el de Grup Escolar Francesc Macià.


http://www.elpuntavui.cat/societat/article/16-educacio/877874-la-providencia-de-banyoles-sera-la-seu-del-nou-institut.html


Foto R.E.

En la recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, advertim que més que un desinterès – que existeix – sobre el tema, hi ha un ‘especial interès ‘ en que es perdi la memòria sobre aquest aspecte de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

Alhora, dissortadament, l’experiència – tenim recollides més de 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

SANTA MARIA DE PALERA. BEUDA. LA GARROTXA. GIRONA

Em costava accedir fins a l’antiga església parroquial de Santa Maria de Palera, construïda al segle XI i que, a l'acabament del segle XVI o començament del segle XVII, passà a convertir-se en sufragània de Sant Pere de Lligordà. Ve documentalment citada l'any 1085 a l'acta de consagració del temple del Sant Sepulcre situat dins la seva jurisdicció eclesiàstica. La denominació del lloc es convertí en "Paleria" al segle XII, així conta igualment anotada, l'any 1362, en el "Llibre Verd" del Capítol de Girona.




La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; església d'una sola nau, amb absis semicircular al costat de llevant, amb cornisa i una finestra espitllerada al centre. La nau està coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals. Per la banda de migjorn, en època tardana, es va bastir la sagristia. La porta d'entrada és a ponent i consta gravat en la fusta la data 1834. En aquesta mateixa façana s'assenta el vell campanar d'espadanya, de doble obertura, que posteriorment va convertir-se en torre de teulat a dues vessants. Es conserva una pica baptismal d'època romànica, d'immersió. Està situada al costat dret de l'única nau de que disposa el temple; no té cap mena de decoració i fa 74 centímetres de diàmetre i 72 centímetres d'alçada. A l'interior del temple es conserva també , una sepultura d'alabastre d'Antonius Ferrer, mort el 26 de setembre de 1789, capellà de LLigordà i Palera, oriünd de Figueres.


Santa Maria de Palera. Fotografia de Josep Maria Viñolas Esteva


Santa Maria de Jonqueres. Fotografia de l’Antonio Mora Vergés

Al Museu Diocesà gironí es guarda la imatge de Santa Maria, del segle XIV, d'alabastre policromat i 55 centímetres d'alçada, que s'hagué de restaurar després dels fets iconoclastes de 1936. Té moltes similituds a la imatge de la Mare de Déu de Jonqueres, i quan a la seva descripció coincideix amb la de Santa Maria de Segueró. Ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com la imatge d’aquesta darrera per constatar-ho.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FELIU. BEUDA. LA GARROTXA. GIRONA

Retratava l’església parroquial de Beuda, advocada a Sant Feliu , emplaçada en un indret central del petit nucli urbà , amb el cementiri a la part posterior. La descripció de patrimoni Gencat ens diu que és una construcció romànica del segle XII, de planta irregular i tres naus, més estreta en la part davantera que en la del darrera, capçada per tres absis semicirculars. La nau central és coberta amb volta de canó, mentre que les laterals presenten volta de quart d'esfera. Al costat sud s'hi va annexionar posteriorment la sagristia. La part més destacable del temple és a ponent, on hi ha la porta d'entrada i tres finestres simètricament situades, una damunt la porta i les altres, menys enlairades, a cada un dels extrems i a l'alçada de les naus laterals. La portalada la formen tres arcs en gradació, el central sostingut per columnes amb capitells decorats. El campanar era originàriament d'espadanya de doble obertura, convertit en torre sobrealçada i amb teulat a dues vessants. L'accés al campanar es fa mitjançant una escala de pedra adossada a l'angle sud-oest.


La pica baptismal d'immersió data del segle XII, és la peça artística més valuosa que conté l'església. Està ornada amb elements florals, arcuacions cegues i quatre figures en relleu, relacionades aquestes amb el paisatge bíblic del pecat original.


http://calaix.gencat.cat/handle/10687/37966

El forrellat de la porta d'ingrés, té un acabat en forma de cap de dragó i està ornamentat amb diferents motius geomètrics. La porta d'entrada a l'església està formada per arcs en degradació, sostinguts per columnes i coronades per dobles capitells esculpits. Conserva restes de ferramenta romànica.

Hi ha força similituds estètiques amb altres edificis religiosos de la contrada, això fa pensar que hi va haver algun , o alguns mestres d’obres que varen treballar per la comarca.

No trobava cap dada de la intervenció de Camil Pallàs i Arisa (Sant Julià de Vilatorta, 1918 - Roda de Ter, 1982), i/o dels serveis ‘d’uniformització del patrimoni’ , en les restauracions i/o reformes que s’hi ha fet.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SALESIANES SANTA DOROTEA. BARCELONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia a : http://www.salesianessantadorotea.com/historia-del-col%C2%B7legi

Dorotea de Chopitea y de Villota (Santiago de Xile, 4 de juny de 1816 - Barcelona, 3 d'abril de 1891) demanà amb insistència a Don Bosco que les Salesianes vinguessin a Barcelona, i li donà, amb molt de sacrifici, els diners per comprar la casa .Va ser el mateix Don Bosco qui, el 1886, quan va venir a visitar els Tallers Salesians de Sarrià, va veure la Torre Gironella en un terreny veí i manifestà la seva voluntat que les FMA fundessin la seva primera comunitat allí mateix. Aquelles quatre primeres germanes, vingudes de Nizza, Monferrato (prop de Torí, Itàlia), tardarien poc menys de cinc anys a convertir aquella presència en un centre escolar de nenes


No trobava cap dada de l’autor de l’edifici i/o de les posteriors reformes, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La recerca dels edificis escolars és apassionant malgrat que l’experiència – tenim recollides quasi 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

COL•LEGI CLARET. SABADELL

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Col%C2%B7legi_Claret_de_Sabadell

L'any 1899 els claretians arriben a la ciutat de Sabadell. Com a fet important, aquell mateix any l'actual Església de l'Immaculat Cor de Maria passa a formar part del col•legi.

L'escola estava situada inicialment situada al carrer de la Creueta i posteriorment es va traslladar a l'actual edifici del carrer de Sallarès i Pla i del carrer del Jardí.

L'edifici primitiu del carrer del Jardí és l'antic Despatx Sallarès, fàbrica tèxtil dels Sallarès; de fet unes majòliques a la façana encara ho recorden: «Sucesor de D. y C. Sallarés. Casa fundada en 1838» (Dolors Sallarès era la mare de Joan Oliver Sallarès (Sabadell, 29 de novembre de 1899 - Barcelona, 18 de juny de 1986), Pere Quart). El nom del carrer ve del jardí de la casa familiar de Pere Oliver, constructor del Casal Pere Quart. L'immens jardí dels Oliver ocupava l'espai interior de la gran illa que formaven la Rambla, el carrer de Lacy, el de Sallarès i Pla –aleshores, Argüelles– i el del Jardí

A l'inici el col•legi era exclusiu per als nois, però més tard les noies també hi van poder accedir.

Durant la dècada passada també s'hi va construir el nou edifici que acull, entre d'altres, la llar d'infants, la nova biblioteca i la nova secretaria.

L'any 2007 els claretians es van acomiadar de la ciutat de Sabadell i el col•legi continuà la seva activitat.


No trobava cap referència a l’autor de l’edifici i/o de les seves reformes, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La recerca dels edificis escolars és apassionant malgrat que l’experiència – tenim recollides quasi 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

COL•LEGI DEL SAGRAT COR.DIPUTACIÓ. BARCELONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Escoltava a : http://www.tveixample.com/home/article/2532-lescola-del-sagrat-cor-diputacio-fa-125-anys


Josep Vilaseca i Casanovas (Barcelona, 1848 – 1910) va ser l’autor de l’edifici de les "Industries d'Art Francesc Vidal", destinades a la tipografia i impressió, que ocupaven l'edifici que fa cantonada entre els carrers Bailèn i Diputació i que en l'actualitat forma part de les instal•lacions del col•legi Sagrat Cor.

La recerca dels edificis escolars és apassionant malgrat que l’experiència – tenim recollides quasi 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

COL•LEGI DEL SAGRAT COR DE SARRIÀ. BARCELONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Llegia a : http://www.epdlp.com/edificio.php?id=2691
L’autor de l’edifici fou l’Arquitecte Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833 - 1906)


Quan a la cronologia : http://sagratcorsarria.com/es/sobre-sagrado-corazon/historia/

1800 Magdalena Sofia Barat (Joigny, 12 de desembre de 1779 - París, 25 de maig de 1865), funda la Sociedad del Sagrado Corazón

1842 Se pide insistentemente la fundación de un Sagrado Corazón en Barcelona

Entre 1844 i 1882, Dorotea de Chopitea y de Villota (Santiago de Xile, 4 de juny de 1816 - Barcelona, 3 d'abril de 1891) va participar en la fundació del Col·legi del Sagrat Cor de Sarrià, poble on tenien la casa d'estiueig.

1846 La madre Barat funda el Sagrado Corazón de Sarriá

1867 Se coloca la primera piedra de nuestra capilla

La recerca dels edificis escolars és apassionant malgrat que l’experiència – tenim recollides quasi 700 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

diumenge, 28 de febrer de 2016

POSO QUE PARLEM DEL PATRIMONI HISTÒRIC DE TARRAGONA. EL ‘CASTELL’ DEL MILÀ. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

Tarragona com a ‘producte turístic ‘ es ven ‘malament’, sol, platja, alcohol i peix fregit, sembla però, que des d’una òptica només econòmica no li va malament, oi ?.

Dels castells i/o cases fortes que trobem en una majoria de les poblacions, se’n diu poc o res, com succeeix per exemple amb l’edifici del Castell del Milà, a la comarca del camp sobirà de Tarragona


Edifici de grans dimensions situat en el nucli central del poble, a prop de l'església parroquial. És de planta rectangular i fa cantonada. La façana principal presenta una porta d'accés adovellada, a la qual s'arriba mitjançant una escalinata paral•lela a la línia de façana. A la primera planta s'obren quatre grans finestres i a la segona, una galeria amb set arcs de mig punt i a cada extrem una finestra quadrangular. Els murs estan arrebossats.


L'església vella del Milà dedicada a l'advocació de Santa Úrsula, data, possiblement, del segle XVIII i es troba, per un dels seus costats, annexada a l'anomenat "castell", essent la capella d'aquest des de l'any 1711, quan va acabar-se. És un edifici d'estil gòtic, d'una nau, de planta rectangular i elaborat amb pedra i maçoneria. Segons l’ historiador Carles Bertran Álvarez , l'església posseïa arcs ogivals, avui dia desapareguts, que subjectaven la seva coberta, la qual era de fusta. S'hi accedia després de pujar tres graons i travessar la porta principal, adovellada amb un òcul al capdamunt. El dia de Tots Sants del 1909, un cicló va recórrer la conca del riu Francolí destruint plantacions i cases de les poblacions properes. Al Milà, el campanar de l'església, amb dues obertures per col•locar-hi dues campanes, va caure sobre la seva volta. Aquest fet va provocar que el Santíssim Sagrament fos traslladat a la casa rectoral i que la missa se celebrés allà i al "castell", propietat de la família Veciana-Sainz de la Torre. Posteriorment, es va llogar un magatzem per celebrar els oficis religiosos, situat al número 17 del carrer Major. Aquesta situació va durar dos anys.

Adossada a l'edifici hi ha una petita església d'una nau que possiblement sigui l'antiga capella de la casa.
Aquest edifici anomenat El Castell, sembla que es troba documentat des de l'any 1490. Hi ha un pergamí a l'Arxiu General de Protocols de Barcelona que és l'acta de possessió, en aquesta data, dels béns cedits a la seva neboda per Beatriu d'Urrea, habitant del castell del Milà.

En aquesta casa, va néixer el militar Pere Nolasc de Bassa i Girona (el Milà, Alt Camp, segle XVIII - Barcelona, 6 d'agost de 1835)

En opinió de l' historiador Emili Morera i Llauradó (Tarragona, 31 de desembre de 1846 – Tarragona, 10 de febrer de 1918), la vila del Milà es va originar per la donació del territori del Codony l'any 1160 al monestir de Valldaura o de Santes Creus. També comenta que: "Masó i Milà foren dos poblats subjectes a feus particulars, procedents sens dubte de la donació feta del territori a Ponç de Montoliu l'any 1066, alçant els descendents castells en les respectives localitats".

Quan es van extingir els senyorius, el Milà corresponia a l'arquebisbe de Tarragona.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

POSO QUE PARLEM DEL PATRIMONI HISTÒRIC DE TARRAGONA. EL ‘CASTELL’ DEL ROURELL. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

Tarragona com a ‘producte turístic ‘ es ven ‘malament’, sol, platja, alcohol i peix fregit, sembla però, que des d’una òptica només econòmica no li va malament, oi ?.

Dels castells i/o cases fortes que trobem en una majoria de les poblacions, se’n diu poc o res, com succeeix per exemple amb l’edifici del Castell dels marquesos de Vallgornera , al poble del Rourell, a la comarca del camp sobirà de Tarragona


L'origen d'aquesta construcció es difícil de precisar, tot i que l'Inventari de l'Arxiu Històric del COAC de Tarragona el situa dintre del segle XVII.

El seu nom li ve del segle XVIII, quan Salvador de Baldrich y de Zaragoza (1669-1754) va comprar la senyoria del Rourell (1703), posteriorment baronia , la família va heretar els títols de Baró de Rocacorba y Sant Miquel de Pera, i el marquesat de Vallgornera. Popularment, el casal és conegut amb el nom de "El Castell".

Edifici aïllat de grans dimensions, situat en el nucli central del poble. És de planta quadrada i la seva estructura ha sofert modificacions al llarg del temps.

L'element més remarcable de la façana és la porta central d'accés, d'arc de mig punt, amb dovelles regulars de pedra. A la clau i als salmers hi ha tres escuts. A la part inferior de la façana, es conserven les antigues espitlleres. Als costats de la porta i als angles de l'edifici hi ha carreus de pedra regulars.

Exteriorment, la construcció presenta una distribució irregular de les obertures que són de formes diverses: de mig punt, allindades i una finestra coronella de tipologia gòtica. La coberta és de teula.

Aquest casal-palau té elements medievals, notables finestrals gòtics i dues torres incorporades. Va ser bastant modificat al segle XVIII.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

POSO QUE PARLEM DEL PATRIMONI HISTÒRIC DE TARRAGONA. EL ‘CASTELL’ DEL MORELL.

Tarragona com a ‘producte turístic ‘ es ven ‘malament’, sol, platja, alcohol i peix fregit, sembla però, que des d’una òptica només econòmica no li va malament, oi ?.

Dels castells i/o cases fortes que trobem en una majoria de les poblacions, se’n diu poc o res, com succeeix per exemple amb l’edifici que acull en l’actualitat l’Ajuntament del Morell.

L'origen del castell l'hem de situar a finals del segle XII, en relació a la repoblació encapçalada per Berenguer dels Prats i la seva muller Dolça.

L’any 1778 la vídua de Pere de Montoliu, Maria Josepa de Bru i Descatllar, pacta amb el mestre de cases Carles Morera la construcció d'una nova casa-castell, que es va desplaçar al sud de l'antic edifici, bastit per ordre de Francesc de Montserrat i Vives, primer marquès de Tamarit (1617-1688) l’any 1650 , ens agradarà rebre una imatge d’aquell edifici a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Les obres es van acabar el 1781, i el 1794 es va fer una ampliació.

Plàcid de Montoliu i de Bru , que va ser Diputat a les Corts de Cadis i regidor de l'Ajuntament de Tarragona, fou l'únic membre de la família que gaudí del patrimoni, donat que l'any 1835, van decretar la supressió dels senyorius.

El 8 de desembre de 1793 i el 9 de març de 1794 el mestre de cases Francesc Miralles i Sorts contractà amb els senyors l'ampliació de la casa que s'havia d'allargar 6,80 metres cap al jardí.

Restaurat per Arquitectura i Habitatge i l'Ajuntament, acabant-se les obres el mes de febrer de 1994.


El casal dels Montoliu és un edifici amb planta quadrada, de grans proporcions. Està ubicada presidint el turó del poble.

L'edifici té, per tant, una situació excel•lent, al seu darrera es troba un jardí d'estil romàntic, fruit d'una ampliació del segle XIX que es va fer a l'edifici.

La façana principal de l'edifici dóna a la plaça i s'hi accedeix mitjançant unes escales. Aquesta façana reflexa un planta baixa amb arc rebaixat i dues finestres a banda i banda. El segon pis presenta triple balconada, la porta de la qual està emmarcada amb carreus com els de les cantonades de la casa, damunt del balcó central es pot observar l'escut heràldic dels Montoliu.

Les golfes tenen tres finestres que guarden la simetria de tot el conjunt de la façana, que està rematada per una cornisa amb decoració de perletes.

El conjunt és força senzill, però cal destacar els esgrafiats de la façana que avui només són ombres i que representen, dins quadrats, cavallers. Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquests esgrafiats.

Hi ha també ornamentació floral damunt les finestres i les portes.

Dins el castell hi ha sales amb força interès per la seva decoració amb pintura al fresc de temes florals i restes de mobiliari.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 27 de febrer de 2016

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANTA ÚRSULA DEL CASTELL DEL MILÀ. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

Retratava l’estructura enrunada per un cicló l’any 1909, de l’església de Santa Úrsula, annexa al Castell del Milà, a la comarca del Camp sobirà de Tarragona.


Tres petits esglaons facilitaven l’accés a la porta que té forma rectangular; per sobre hi ha un ull de bou. La teulada és a una vessant però encara és visible el perfil de l'antiga teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana. L'interior té el sostre refet i no es conserven els antics arcs que possiblement eren apuntats. Es va reformar al segle XVIII.

No trobava cap dada de l’autor de l’edifici neogòtic construït l’any 1914, que venia a substituir aquesta esglesiola.


Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

llegia a : https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Mil%C3%A0

L'església vella del Milà dedicada a l'advocació de Santa Úrsula, data, possiblement, del segle XVIII i es troba, per un dels seus costats, annexada a l'anomenat "castell", essent la capella d'aquest des de l'any 1711, quan va acabar-se. És un edifici d'estil gòtic, d'una nau, de planta rectangular i elaborat amb pedra i maçoneria. Segons l’ historiador Carles Bertran Álvarez , l'església posseïa arcs ogivals, avui dia desapareguts, que subjectaven la seva coberta, la qual era de fusta. S'hi accedia després de pujar tres graons i travessar la porta principal, adovellada amb un òcul al capdamunt. El dia de Tots Sants del 1909, un cicló va recórrer la conca del riu Francolí destruint plantacions i cases de les poblacions properes. Al Milà, el campanar de l'església, amb dues obertures per col•locar-hi dues campanes, va caure sobre la seva volta. Aquest fet va provocar que el Santíssim Sagrament fos traslladat a la casa rectoral i que la missa se celebrés allà i al "castell", propietat de la família Veciana-Sainz de la Torre. Posteriorment, es va llogar un magatzem per celebrar els oficis religiosos, situat al número 17 del carrer Major. Aquesta situació va durar dos anys.

Del 1910 al 1912 es va construir la nova església de Santa Úrsula del Milà gràcies als constructors del Milà , Pere i Isidre Banús. El temple es va acabar el 24 de març del 1912 i el mateix dia s'hi va traslladar, en un acte on va participar tot el poble, el Santíssim Sagrament. L'endemà es va celebrar la primera missa i es va beneir. Dos anys i mig després, el 21 d'octubre del 1914, el secretari de cambra de l'arquebisbe de Tarragona, Llorenç Virgili, en nom d'aquest, va beneir per segona vegada l'església parroquial del Milà.

No consta l’autor dels plànols que per les dates podia ser l’arquitecte Ramon Salas i Ricomà (Tarragona, 1848-1926) , sou pregats de confirmar-nos aquesta dada a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU. FARENA. MONT-RAL. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA.

L'església de Sant Andreu es troba situada al punt més alt de Farena. Consta d'una sola nau amb volta de canó, capçalera plana, diverses capelles, i coberta de teula a dues vessants. La porta d'accés es troba situada en una façana lateral



és d'arc de mig punt amb dovelles de pedra. Als peus de la nau s'eleva el campanar de paret, amb dues obertures d'arc de mig punt i acabament triangular d'època posterior.

La construcció de l'edifici data d'època romànica, probablement del segle XII. Posteriorment va experimentar diverses reformes en els segles XVII i XVIII. Segons l'autor Josep Iglésies i Fort (Reus, Baix Camp, 9 de setembre de 1902 - Barcelona, 18 de novembre de 1986) l'estructura original d'aquesta església formava part de l'antic castell de Farena del qual només resten parts d'alguns murs dintre de Can Vilalta, finca veïna amb l’edifici religiós.

El titular d’aquesta església , Sant Andreu , és patró de Rússia, Romania, Escòcia i de la ciutat de Pica a Xile. A Catalunya és també patró entre altres llocs de Serinyà al Pla de l’Estany, Sant Andreu de Llavaneres al Maresme, i de Sant Andreu del Palomar, avui districte de la ‘gran’ Barcelona.


Escultura de Camillo Rusconi (Milà, 1658 - Roma, 1728) , a Sant Joan del Laterà (Roma), segle XVIII

Mont-ral , en la documentació antiga apareix com Montreal (segle XII), grafia aglutinada de mont ral ‘muntanya pertanyent a la jurisdicció reial’.

http://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/Alcover.pdf
La solitud en aquest indret situat a 610 metres sobre el nivell del mar, i quasi equidistant entre les poblacions d’Alcover, Prades i la Riba , es colpidora.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 23 de febrer de 2016

SANTA MARIA DE SEGUERÓ. EL PANTEÓ DELS NOGUER. BEUDA. LA GARROTXA SOBIRANA. GIRONA

Retratava l’església parroquial del poble de Segueró, situat als peus dels vessants sud-orientals de la Serra de la Mare de déu del Mont, a la capçalera del torrent de Segueró, agregat al municipi de Beuda. És una construcció romànica del segle XII, d'una sola nau i absis semicircular que conserva part de la decoració de tipus llombard amb un fris de dents de serra sota el qual hi ha les arcuacions que aixopluguen petites espitlleres.


Al segle XV l'edifici fou fortificat amb l'aixecament d'una planta que seguia el perímetre de l'església. L'interior també ha sofert modificacions en època barroca. La porta d'entrada, a ponent, té arcs en gradació, llinda i timpà llis.

A sobre hi ha un ull de bou i una barbacana. La façana està coronada per un campanar de torre amb teulat a dues aigües bastit sobre l'antiga espadanya de dos ulls.


Conserva el forrellat original amb forma de cap de dragó.

Situada darrera l'altar major de l'església es troba la imatge gòtica de la Verge Maria amb el seu infantó, feta d'alabastre de les canteres properes i policromada amb colors forts: vermells, blaus i grocs. La Verge va coronada i està abillada amb una túnica i vestit vermell cenyit per un cordó; porta el seu fill al braç esquerre, vestit de groc, que beneeix amb la mà dreta i amb l'esquerra guarda un llibre. Aquesta imatge seient de Santa Maria va ser realitzada en el decurs del segle XIV.


Sense veure-la, l’església estava tancada, li trobo força similitud amb la imatge de la Mare de Déu de Jonqueres, a l’església homònima de Maià de Montcal. Ens agradarà rebre una imatge de la Mare de Déu que es venera a Segueró a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La pica baptismal de l'església correspon al segle XVIII, moment en què es realitzaren reformes i decoracions al temple. Està ornada amb grans fullatges estilitzats i amida 80 centímetres d'alçada i 85 centímetres de diàmetre. Al cor del temple hi ha l'orgue de pedals, de fusta policromada, realitzat en la mateixa època

Al terra es pot veure el sepulcre dels Noguer de Segueró, decorat amb fullatges, una calavera, l'escut de la família i la inscripció:









D. O. M.

PREDICVAD D DOMS NOGUER

ET CASES I AMDIU? ORIS

POSITAE INTUMULIS HIC

TRANSLATAE FUERE

IDIBUS NOVEMBRIS

ANNO DEI DN MDCXVII

Escut (2 roures i 2 cases)

HIC FELICIANO NOGUE ET ANNA

CASES QUI DICTAS FAMILI

MATRIMONIO CONIVXERUN

COM MAIORIM POSTERITAES

NE SUIS

RESVRRECTIONE EXDECTA

Bunt

_________ . _____________

IOSEPH NOGUER V I D PRIOR DE

PANISSAS AC CANO NIC?

ECLIAE

DE VILABERTRAN ET PETRU

NOGUER ET CASES DOMICEL

ESTISSIMI POSWERNUT

Per intermediació de la Verge Maria , volia fer arribar al bon Déu la meva permanent petició, Senyor; allibera el teu poble !.

La petició de que sigui possible accedir a les esglésies la reitero aquí perquè la traslladeu a l’Ordinari que correspongui.

ESGLÉSIA DE L’ANTIC PRIORAT DE SANTA MARIA DE JONQUERES. MAIÀ DE MONTCAL. LA GARROTXA. GIRONA

Seguia el bon consell d’un veí de Maià de Montcal, i recorria el cami que des del poble mena fins l’església de l'antic priorat de Santa Maria de Jonqueres, sufragània de la parròquia de Sant Vicenç de Maià.

El lloc surt esmentat per primera vegada en les confrontacions d'un alou que el comte bisbe Miró va cedir l'any 978 al monestir de Sant Pere de Besalú. L'any 1027 es tornarà a esmentar "Joancarias". En el testament que deixà Bernat de Beluespe l'any 1229 abans de marxar a l'expedició de la conquesta de Mallorca, queda documentada per primera vegada l'església de "Sancte Marie de Jonchariis". Per una escriptura del 1245, en virtut de la qual el bisbe de Girona Guillem de Cabanelles deixa a la dignitat episcopal tot el que per raó del castell de Dosquers posseïa en l'església de Santa Maria de Joanquiris, sabem que aquest priorat depenia del monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona, del bisbat d'Elna. La visita pastoral realitzada l'any 1443 consigna que a més de l'altar major dedicat a la Mare de Déu, n'hi havia un altre construir en honor de Santa Magdalena envers la qual es decantaria la devoció del poble en extingir-se el priorat.

Entre el 1462 i el 1472, durant la guerra civil que enfrontà la Generalitat de Catalunya amb Joan II de Catalunya-Aragó, l'església va ser fortificada.

La descripció de Patrimoni Gencat ens diu que Santa Maria de Jonqueres era l'església d'un antic monestir ubicat originalment al cim d'una serralada que es desprèn del massís de la Mare de Déu del Mont. És una construcció romànica del segle XII, amb una sola nau, de volta apuntada, i absis semicircular que fou sobrealçat posteriorment per tal de fortificar-lo. A la paret de tramuntana s'hi veu, avui tapiada, la porta que comunicava el temple amb les dependències del cenobi adjacent avui desaparegut. Al costat de ponent hi ha la façana principal. Aquí es troba la porta d'ingrés al temple, un arc de mig punt, extradossat per un rengle de llosetes, i un timpà fet de pedruscall. Al damunt hi ha una finestra formada per tres arcs en degradació i columnes i capitells esculpits que fan de suport a dues impostes florejades, damunt les quals descansa l'arc exterior que s'orna amb una forma dentada; l'arc d'entremig presenta unes semiesferes en relleu.




El campanar, molt mal menat, és a la façana principal i hom encara pot veure les restes de l'espadanya de doble obertura.

Al costat de Santa Maria de Jonqueres i unida al mur nord de l'església hi ha la masia de Jonqueres, que guarda molts vestigis de l'antic priorat que durant molts anys va tenir el monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona, del bisbat d'Elna. Actualment el mas és de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes principals. Nombroses obertures fetes recentment i altres obres i afegits han desfigurat la primitiva fàbrica. Al mur esquerre de l'església es pot veure una porta dovellada realitzada amb bons carreus, que comunicava directament el temple amb les estances del priorat. A la façana de llevant es conserva una altra porta dovellada, avui cegada, feta de bons carreus i de construcció coetània a l'altra porta. També hi ha un ampli arc rebaixat, cegat, a la façana de tramuntana. El mas va ser construït a partir de les despulles del priorat, conservant alguns dels elements arquitectònics.

Llegia que hi ha dues imatges:


1) Imatge d'alabastre de Beuda, representant a la Verge Maria i el seu fill, corresponent a l'època gòtica. Estava ubicada a la fornícula central de l'altar major (aquest fet de guix i seguint les formes clàssiques); la imatge avui es troba grollerament policromada (colors blaus, vermells, verds) que desfiguren el treball de tall original. La Verge, tocada amb una corona, porta l'Infant damunt el maluc esquerre, fet que dóna a l'escultura una mobilitat quasi exagerada. La Mare porta a la mà dreta un fruit que interpretem com una magrana. L'Infant beneeix amb la dreta i aguanta un llibre amb l'esquerra.

2) Imatge de Santa Magdalena. Menuda talla d'alabastre de Beuda que representa a Santa Magdalena. Cal recordar que l'església de Santa Maria és coneguda, des de fa molts anys per la gent de les rodalies com a Santa Magdalena. Aquesta talla, fins fa pocs anys era guardada dins del temple; avui, per por al pillatge és guardada a la casa veïna. La talla amida 16 centímetres d'alçada i representa a la Santa, amb llarga cabellera rinxolada, portant a la mà dreta la creu i amb l'esquerra una calavera. Està grollerament pintada de colors vermells i verds, impedint poder observar la talla de l'escultor original.

Tinc respecte d’aquesta advocació de Santa Maria Magdalena, una particular debilitat, i en el seu dia - ja fa força temps – en vaig esmerçar en el seu estudi, i tot seguit us exposo algunes dades : La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació :

Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana - La Gran - no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.

No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no - jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – farà costat a Maria, mare de Jesús en el seu dolor.

Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més enaltit que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.

Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.

Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.

Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .
Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena , i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.

Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu

L’església no disposa de mobiliari i segons m’expliquen s’hi celebra únicament un ofici a l’any. No necessariament en la data de la Santa, ni a la diada de la Verge.

El topònim Jonqueres evoca la presència de joncs i eventualment d’un corrent d’aigua, dades que em confirmen persisteixen en l’actualitat.


Ens agradarà rebre els Goigs d’aquesta advocació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL FOSSAR MUNICIPAL DE MAIÀ DE MONTCAL. LA GARROTXA. GIRONA.

No trobava cap dada de l’edifici de les escoles, això lluny de descoratjar-me – és dissortadament un lloc comú el desinterès públic pel patrimoni històric – em feia cercar dades de la que intueixo capella del Sant Crist del fossar Municipal, situat a tocar de l’església parroquial advocada a Sant Vicenç.


Tampoc tenia èxit la meva recerca, i ens agradarà tenir noticia de la data en que es feia aquest cementiri, quina autoria imaginem correspon a l’arquitecte municipal d’aquella època.

Enviaré la fotografia al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

IN MEMORIAM. ESCOLES DE MAIÀ DE MONTCAL. LA GARROTXA. GIRONA

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :

Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – i de religiosos, uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

Val a dir que al feixisme això d’ensulsiar escoles – sobretot si les havia aixecat la Mancomunitat i més la tard la Generalitat de Catalunya i la II República – li semblava ‘patriòtic’ fins a l’extrem de considerar-ho ‘mèrit’ per als Alcaldes i càrrec polítics que ho duien a terme.

Hem anat trobant joies com la Tesis Doctoral del MANUEL GARCIA GARGALLO:
http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/1987/02.MGG_TESI_VOL_II.pdf?sequence=2

I la col•laboració d’algunes persones físiques i/o jurídiques que entenen que la recuperació de la memòria històrica és un deure ètic de la nostra societat.

La feina es pot qualificar de gegantina i els mitjans per a dur-la a terme – llevat de la voluntat – son molt minsos, i reiterem la nostra petició de col•laboració a TOTHOM.

Retratava l’edifici de les escoles de Maià de Montcal, i trobava una noticia que diu que als veïns els agradaria recuperar-les. http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/688660-a-maia-de-montcal-busquen-botiguer.html


El sostre demogràfic s’assolia l’any 1857 amb 926 veïns, i es tancava l’any 2014 amb 443 habitants, malgrat la caiguda estratosfèrica un 52,16%, res a veure amb Beuda que es troba escassament a 5 quilometres, un 76,16%, magnitud només comparable amb les comarques pirinenques. Una i altra en qualsevol cas evidencien que tant des del feixisme com des de la ‘ democraciola’ , no s’ha fet una política intel•ligent per tal que la població pugui viure arreu del territori, si Catalunya assoleix la seva llibertat nacional, aquest serà un dels grans reptes a solucionar.
No trobava cap dada de quan es van fer i qui en va ser l’autor, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La recerca dels edificis escolars és apassionant malgrat que l’experiència – tenim recollides més 600 escoles – em diu que és MOLT difícil trobar col•laboració de la mal dita ‘ social civil’, amb tot, reitero el prec d’informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , alhora que insisteixo en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.

A Catalunya hi ha una clara divisió pel que fa a la divulgació del patrimoni històric, la província de Girona que hi ha esmerçat grans esforços, i la resta Barcelona, Tarragona i Lleida, que manifesten tenir poc o cap interès en aquesta qüestió.

Si des de qualsevol Administració Pública us posen entrebancs en la recerca de la memòria històrica, feu-nos-ho saber que confegirem una llista.

En el tema concret dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, està clar que el feixisme no tenia – ni té avui tampoc – cap interès en facilitar l’accés a l’educació; cal recordar que la seva tesis es fonamenta en l’existència d’unes elits que ‘condueixen’ l’existència de la comunitat.

La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...