divendres, 31 d’octubre de 2014

CAPELLA DE SANT ANTONI DE PÀDUA DE LA CASA NOVA DE L'OBAC. VACARISSES. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré al davant de la Capella adjunta a la Casa Nova de l'Obac, que fou dissenyada per l'arquitecte italià Domenico Bagutti, la descripció tècnica ens diu que és un edifici d'estil neoclàssic, amb planta de creu grega i una torre-cimbori que sobresurt damunt de la capçalera. Els murs, de pedra, són arrebossats i pintats. La façana principal té una portalada amb pilars adossats, capitells i frontó i, a la part central, un òcul de forma el·líptica. La part superior és acabada amb un coronament arrodonit i ressaltat per una motllura amb decoració de dentellons.


A l'interior es conserva la decoració neoclàssica formada per pilastres adossades amb capitells jònics daurats, voltes i motllures diverses. Tenia altars dedicats a la Mare de Déu de Montserrat i altres veneracions.


Rebia des de l'arxiu Gavin, una fotografia datada el 2-II-1985 en la que s'aprecia que la Capella estava equipada perquè es duguessin a terme celebracions litúrgiques.


En la fotografia feta des del vidre polsós de la finestra, podem veure que no hi ha bancs, i la nau amb excepció de la figura de Sant Antoni està buida.

No s'escapa a ningú que la pràctica religiosa queia escandalosament quan el poble tenia la percepció que el feixisme s'havia acabat, tampoc que des de determinades opcions polítiques això s'ha traduït en un arraconament - en el millor dels casos - d'aquest Patrimoni Històric, que ha propiciat ensems el seu desconeixement per a moltes persones.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 30 d’octubre de 2014

CAPELLA DE SANT IGNASI DE LOIOLA DEL MAS LES FERRERES DE RELLINARS, DEDICADA ANTERIORMENT A SANT FELIP NERI. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré amb el fons d'aquesta Capella de planta rectangular i capçalera semicircular, amb coberta a dos vessants de teules àrabs amb el carener perpendicular a la façana principal. Després dels dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Española de la guerra civil, la parròquia de Sant Pere que havia patit danys severs , com quasi la major part del Patrimoni de l'església Catòlica, que feia costat al feixisme contra la II República - amb l'excepció del Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) - la Capella de Sant Felip Neri, va acollir la celebració dels actes litúrgics.


La descripció tècnica ens diu; al voltant, incipient voladís amb sanefes decoratives que a la façana principal, més pronunciat, es troba trencat al bell mig on s'aixeca un campanar d'espadanya d'una sola obertura i acabat en un coronament triangular, amb teuladet a dues aigües. Els murs són de paredat molt ben disposat i la façana principal, tota arrebossada, desenvolupa un tractament simulant carreus. Hi ha pintures murals que encara s'hi conserven. Aquestes pintures murals dels voltants del 1811 descriuen la preparació de la batalla del Bruc i la resistència als francesos des de Manresa i sembla que foren pintades per un frare cartoixà escapat de la confraria de Montalegre. Porta rectangular, emmarcada per grans pedres als brancals i llinda d'una sola peça. Cap a l'intradós de la porta hi ha una motllura arrodonida. Per la part exterior presenta un guardapols motllurat que acaba amb elements de forma piramidal.

No trobava cap referència al mestre d'obres i/o arquitecte, autors del projecte, com tampoc pel que fa a la masia de les Ferreres de la que forma part, ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia de l'arxiu Gavin , una fotografia datada el 2-II-1985 , de la Capella de Sant Ignasi de Loiola [Antigament dedicada a Sant Felip Neri ], dels Mas les Ferreres de Rellinars.


La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE. LES PRESES. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Manel Panedas, retratava la façana de l’església Parroquial de les Preses, a la comarca de la Garrotxa, advocada a Sant Pere, tal com consta en el testament d’Elionardis, de l’any 922.


El campanar sol ser un dels elements principals que identifiquen un poble, la característica de l'església de Sant Pere - que comparteix amb poblacions com Olost, El Remei de Creixenturri. L’Alt Ripollès, Santa Eulàlia de Palleja. Llobregat jussà, Basílica de Santa Maria. Vilafranca del Penedès. Sant Esteve Sesrovires. Llobregat jussà. Sant Pau i Sant Pere de Ribes. Garraf,........ - és el fet que té dos campanars.

Els terratrèmols de 1.427 i 1.428 van esfondrar la volta, i els murs van quedar força esquerdats.

A començament del segle XIX es va construir el campanar de llevant, arranjar la façana i fer l’escalinata amb l’entrada principal actual.

L'any 1905 es va reformar el campanar existent i el 1.906 la façana i, es va començar el campanar de ponent, que es va acabar el 1.911.

Un cop superat els terribles efectes derivats de la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Espanyola, es va començar una nova restauració de tota l’església.

Els darrers anys s’han fet obres tenint en compte la conservació, l’estètica i les necessitats actuals.

Llegia que la creu gòtica de plata del segle XVI, que figurava en l’ inventari d’objectes litúrgics de 1582, obra de l’argenter Olotí Gabriel Llombardia, presideix l’altar major.

Ens agradarà tenir noticia a l'email coneixercatalunya@gmail.com dels mestres d'obres i/o arquitectes, que atorgaven a l'església de Sant Pere de les Preses, la seva fesomia.

Llegia a :

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Les+Preses&page=1&pos=5

Església neoclàssica construïda en els segles XVIII i XIX per Andreu Bosch Riba. (1750-1799).

L'any 1784 es beneeix l'absis i entre 1785 i 1812 es construeix la nau.

L'any 1852 es restaura.

La façana i les torres, construïdes entre 1904 i 1910, són obra d' Alfred Paluzie i Lucena ( Barcelona , 1870-1943)

L'any 1929 Rafael Masó i Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - 13 de juliol de 1935) intervé en l'interior.

No trobava dissortadament cap dada de l’escola pública anterior a la dictadura franquista, de quina existència en tenia coneixement per una noticia a la premsa :
http://www.diaridegirona.cat/comarques/2010/04/01/preses-presenta-lescola-nova/396916.html

Les Preses havia disposat d'escola pròpia fins al 1979, quan es va obrir el CEIP Verntallat a la Vall d'en Bas. Tot i estar dins els límits de la Vall d'en Bas, l'escola Verntallat està situada a poca distància del nucli urbà de les Preses. Per això, l'Administració va optar per tancar la vella escola pública que funcionava des de la dècada dels trenta. En teniu imatges d'aquest edifici ?.Sabeu qui en va ser l'autor ?.



dimecres, 29 d’octubre de 2014

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE VALLDENEU. SANT MARTÍ DE CENTELLES. OSONA. CATALUNYA

El Josep Olivé Escarré desconeixia l'existència d'aquesta església malgrat haver treballat en la seva joventut a les terres properes de Collsuspina, val a dir que restava meravellat més que per l'edifici - que també - per l'extrema solitud d'aquest paratge.

S'esmenta per primera vegada en el testament sacramental d'Odesind al 1007, com a parròquia frontera del Bisbat de Vic, situada sota les cingleres de Bertí, i estretament vinculada a l'església de Sant Martí del Congost o d'Aiguafreda de Dalt. Aquest paper fronterer el mantindrà durant tota l'alta edat mitjana. En el llistat de les parròquies del Bisbat de Vic del llarg del segle XI, concretament el 1025 i 1050 Valldeneu consta com a Sant Pere de Vilar Daniel i l'any 1154 s'anomena de Valdaniel. Les funcions parroquials de l'església són conegudes a través d'aquests llistats i la seva principal funció seria la de gestionar tota aquesta vall i els masos circumdants i alhora controlar, des d'un punt privilegiat, l'accés al pas del Congost.

Al segle XVII, concretament cap al 1640 l'església fou pràcticament reconstruïda com ens constaten les diferents evidències arquitectòniques: la nau i el portal foren totalment modificats juntament amb el campanar.

El despoblament de la zona, i el desplaçament de la població cap als sectors de l'Abella i l'Oller han portat a una reducció de les seves funcions cultuals , Sant Pere no té avui la categoria de parròquia, i depèn eclesiàsticament del rector de Santa Maria d'Aiguafreda.

La descripció tècnica ens explica que l'aparell constructiu utilitzat s'ha basat en l'ús de pedra tosca i l'anomenada pedra vermella de Tagamanent, tota de procedència local, de blocs irregulars, poc treballats, sense confrontar i amb la junta poc definida. L'exterior és arrebossat amb una barreja de calç i morter tot i que gran part del qual no està conservada. L'accés actual es fa per una porta oberta al mur de ponent, segurament com a pervivència de l'accés originari no conserva.


El campanar de torre quadrada, es troba situat al costat oest de la façana, i encara es pot apreciar que es tracta d'un afegit posterior. L'interior és completament enguixat i decorat, cosa que no permet veure l'aparell ni les característiques del mur. La nau coberta per una volta d'ametlla no evidencia l'existència d'absis ni d'absidiola. De la primitiva església de Sant Pere en resta l'absis romànic i una absidiola, cap al 1640 es va fer una reforma que va suposar l'afegiment de les capelles laterals i possiblement una reconstrucció de la part de la nau central que va suposar el seu allargament i la coberta actual a través de la volta resolta en clau d'ogiva mot acusada.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 27 d’octubre de 2014

ERMITA DE SANTA MARGARIDA DE SACOT. SANTA PAU. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

S'explica en els Goigs antics a llaor de la Santa, que l'origen del seu culte fou la troballa de la seva imatge al mateix cràter del volcà. La primera notícia històrica de Santa Margarida de la Cot data de 1403 quan Bernat de Ça Terrada, el 16 de maig del dit any, fa testament deixant 10 sous a favor de l'obra de la capella de Santa Margarida. Cal dir que aquestes no eren les obres de construcció del temple, que segurament data de finals del segle XII, sinó que es devia referir a una altra mena d'obres.


L'ermita de Santa Margarida que retratava el Marcel Morató Tort, es troba al fons del cràter del volcà que porta el seu nom, originàriament era d'estil romànic, fou destruïda però, pels moviments sísmics dels anys 1427-1428. Va ser reedificada l'any 1865 - amb els diners d'Amèrica - , la descripció tècnica ens diu que és un senzill temple d'una sola nau i carreus ben escairats. Recenment va ser restaurada i netejada després de molts anys d'abandó i mals tractes. Les visites pastorals efectuades a la parròquia de la Cot, a la qual pertany, en poquíssimes ocasions foren portades a terme pel mateix prelat; en d'altres Santa Margarida fou ignorada.

Al segle XIX la capella fou quasi bastida de nou. Segons Francesc Monsalvatje i Fossas (Olot, Garrotxa, 1853 —Girona, Gironès, 1 de juliol de 1917 ) , sembla que la imatge de la Santa, tallada amb alabastre, fou salvada del cataclisme produït pels moviments sísmics, de manera que abans de la contesa bèl·lica de 1936, encara hom la podia contemplar a l'ermita. Salvada també de la destrucció de la guerra civil, se'n féu una reproducció per tal de venerar-la a la capella, i l'autèntica es troba, avui en dia, al Museu Diocesà de Girona.

Rebia des de l'Arxiu Gavin una fotografia de l'interior de la Capella de Santa Margarida, datada el 18-IX-1978; està clar que no es correspon amb l'estat actual, tant clar però, com que no tinc cap imatge recent, i voldria rebre'n una a l'email coneixercatalunya@gmail.com a la major brevetat possible.


Trobava un exemplar 'modern' dels Goigs d'aquesta ermita.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

LA CAPELLA DE SANT ANTONI DE PÀDUA DE LA CASA VELLA DE L'OBAC. VACARISSES. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Anava amb el Juan Navazo Montero fins a la Casa Vella de l'Obac, el meu propòsit era bàsicament retratar la capella situada uns pocs metres a l'est de la Casa Vella de l'Obac, la descripció tècnica explica que és una construcció senzilla i austera, amb un caire rústic, de planta rectangular. La coberta, a dos aiguavessos, adopta una forma lleugerament ondulada que vol imitar el perfil de les esglésies barroques. La façana principal, orientada a l'oest, té una petita porta d'entrada de factura rectangular, amb llinda i brancals de pedra, així com un òcul amb el contorn de maons plans. Els murs són de paredat i no tenen cap més obertura.


La capella - ara sense cap signe exterior que la identifiqui- estava dedicada a sant Antoni de Pàdua.

La Casa Vella de l'Obac, té un origen alt-medieval, i al llarg dels segles va tenir en aquestes contrades una gran rellevància.

Durant els segles XVII i XVIII passà per moments d'un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats, com ara un forn de vidre, els pous de glaç o l'elaboració de carbó.

La capella, junt amb la torre de vigilància de la casa, fou construïda l'any 1719. Fou indulgenciada pèl Bisbe de Vic, Ramon de Marimon i de Corbera-Santcliment (1720-1744), i pèl Sant Pare Climent XVI el 1771.

Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la casa aparegueren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la Casa Nova.

Ambdós capelles, la de la Casa Vella i la de la Casa Nova, foren cremades pels carlins l'any 1835, el fet per als que defensaven a DÉU, la PÀTRIA i el REI, té un caire del tot extraordinari.

Al voltant de l'any 1970 va ser restaurada.

Rebia unes fotografies de l'Arxiu Gavin, la primera datada l'any 1960, abans de la restauració.


I, la segona del 2-II-1985 després de la restauració.


Feia una reflexió en ocasió de parlar de la Capella de Sant Antoni de la Casa Nova de l'Obac 'no s'escapa a ningú que la pràctica religiosa queia escandalosament quan el poble tenia la percepció que el feixisme s'havia acabat, tampoc que des de determinades opcions polítiques això s'ha traduït en un arraconament - en el millor dels casos - d'aquest Patrimoni Històric, que ha propiciat ensems el seu desconeixement per a moltes persones', la reprodueixo perquè em sembla aplicable també aquí.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS. SANT MARTÍ VELL. GIRONÈS. CATALUNYA

L'Angels Ribalta Masats retratava el Santuari al qual l'any 1409 es concedeix la llicència, i començaven les obres per erigir una capella en honor a la Mare de Déu dels Àngels que finalitzen l'any 1423.

Després del 1700 se'n fa una altra de nova planta acabada el 1735.

Durant la guerra del francès l'edifici fou incendiat.

L'any 1814 es tornen a iniciar les obres que no s'acaben fins al tercer quart del segle XIX.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Espanyola, amb la complicitat de la Jerarquia Catòlica, excepció feta del Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) fou convertida en caserna militar.

A la dècada dels 60 l'arquitecte Narcís Negre Tibau va fer les reformes definitives.


La descripció tècnica ens diu; església d'una sola nau coberta amb volta de canó de llunetes, dues capelles a l'esquerra amb volta de creueria i absis poligonal, la façana, precedida d'una gran escalinata, està dividida per pilastres de tres cossos verticals i al central hi ha el portal amb arquitrau, amb fornícula i creu al capdamunt, i a la part alta un rosetó. Al costat dret s'alça un campanar d'espadanya.


A l'interior, a la dreta hi ha una gran escalinata que mena al cambril amb la imatge de la Verge, sota una cúpula motllurada i pintada, que es visualitza des de la nau per una obertura de mig punt. Als peus, al costat del cancell de fusta, hi ha l'escala que porta al cor i tribunes, amb balustrada, i el departament d'exvots, al fons. El parament és emblanquinat.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 26 d’octubre de 2014

COMPANYIA FABRIL DE CARBONS ELÈCTRICS. CASTELLGALÍ. BAGES. CATALUNYA

El conjunt arquitectònic de la Companyia Fabril de Carbons Elèctrics es troba al barri de Boades, al costat del riu Llobregat, i és visible des de l'autopista Barcelona-Manresa.


La descripció tècnica ens diu que està formada per diferents naus entre les quals destaquen les sis xemeneies de gran alçada que acompanyen les naus de producció i que es corresponen amb els seus respectius forns. Actualment es conserva el complex, però s'ha segregat la titularitat entre diferents propietaris, que han destinat les naus usos industrials de tot tipus, fet que li ha donat un caràcter de parc industrial plenament polivalent.

L'estructura general està formada per naus rectangulars allargades disposades al llarg de dos carrers que es creuen. Les naus són de maó amb finestrals d'arc de mig punt rebaixat i seguits a cada costat i amb una decoració senzilla consistent en pilastres als angles que sobresurten de la teulada a manera de pinacles. Les naus tenen teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a les façanes més estretes. Generalment aquestes façanes són de grans finestrals de vidre entre pilastres de maó. La majoria s'han modificat en ser destinades a nous usos. Destaquen també a més de les xemeneies, la casa principal que segueix l'estructura característica de les cases destinades a oficines de les colònies industrials: planta quadrada amb teulada a quatre vessants i remada per una torre lluernari, de planta i dos pisos, amb les façanes simètriques amb tres obertures per planta.


Al Llobregat hi ha una resclosa que desvia l'aigua a un canal que discorre per sota d'algunes naus fins a desembocar altra vegada al riu, generant el salt una força de 100 CV

Ens agradarà saber les dades del mestre d'obres i/o arquitecte a l' email coneixercatalunya@gmail.com

Llegiem quan a la història de la "Fàbrica de Carburos Eléctricos" , que va ser fundada l'any 1898 per Climent Asols i Bovet. Fou la primera empresa de l'Estat dedicada a la producció d'elèctrodes de carbó per a l'enllumenat públic d'electricitat essent una empresa pionera i única a Catalunya. Destacà des dels seus inicis per una marcada activitat exportadora, en subministrar barretes de carbó per a la il·luminació de fanals de ciutats com París, Berlín, Nova York, Boston, Xicago o Sidney. En els seus inicis s'anomenava Carbons Asols i va guanyar el Diploma d'Honor a la Gran Exposició General de Manresa el 1901. Amb el temps va ser transformada en la Companyia Fabril de Carbons Elèctrics. A Climent Asols el van succeir a la seva mort el 1910, Francesc Claret i Reguant, posteriorment els seus fills Josep i Manuel Claret i Asols, més recentment Josep M. Claret i Abarca; els nostres dies Josep Alfons Claret Oriol-Cortada.

La Companyia Fabril de Carbons Elèctrics va ser una de les fàbriques més modernes del país pel que fa a la seva avançada tecnologia: la seva maquinària era construïda a Berlín, en els importants tallers de Magdebourg i Nuremberg. Disposava d'una bateria de forns que suportaven grans temperatures, construïts amb material refractari provinent de les mines de Schavandorf, en aquella època una de les millors del món. Aprofitava la força hidràulica del riu Llobregat per la producció. La seva producció experimentà un gran impuls arran de la posició espanyola de neutralitat durant la Primera Guerra Mundial. Amb l'aparició de les làmpades de vapor de mercuri o sodi d'alta pressió, la producció anà minvant, tot i que posteriorment es va seguir produint elèctrodes, carbons per escombretes, grafit i focus incandescents. Entre altres coses, va fabricar els raigs lluminosos de Montjuïc encesos per l'Exposició Universal del 1929. Va deixar de funcionar el 1992 tot i que actualment segueix utilitzant-se amb ús fabril però amb altres productes i ús polivalent, ja que va ser segregada i venuda a diferents propietaris. Com a data curiosa assenyalar que en una de les naus es guardaven fanals i globus de les principals ciutats del món que servien per provar les barretes de carbó destinades a la il·luminació incandescent de les vies públiques de grans ciutats europees.

L'accés a Boades es fa des de Sant Vicenç de Castellet per accedir a la Torre del Breny, i al punt on conflueixen el Cardener i el Llobregat, i des de la carretera que uneix Sant Vicenç amb el Pont de Vilomara trobareu un trencall a l'esquerra que us portarà fins a la Companyia Fabril de Carbons Elèctrics Fàbrica, a l'Exedra, i al Sepulcre de Boades, monuments tots ells sense senyalització i en un estat d'absoluta precarietat.

dissabte, 25 d’octubre de 2014

QUE EN SABEU D'AQUEST EDIFICI DEL CEMENTIRI DE CASTELLBELL I EL VILAR ?. BAGES. CATALUNYA

Retratava el que podia ser la Capella del Cementiri de Castellbell i el Vilar, o un panteó sumptuós d'algun dels seus ' il·lustres fabricants'


Enlloc trobava informació; se'm fa difícil entendre com un poble amb 3.643 habitants no disposa d'un Catàleg de Patrimoni en línia, sobretot quan avui en dia - quan les colònies tèxtils són només un record, per alguns un mal record - el patrimoni és quasi l'únic element de veritable interès per atraure visitants.

Ho preguntarem a l'Arxiu Gavin, com també l'advocació en cas que sigui la Capella del Cementiri, alhora però, us esperonem a fer-nos arribar les vostres informacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

L'amic Tony Collbató, un ' gran coneixedor' d'aquesta temàtica em comentava; a Castellbell i El Vilar hi ha tres cementiris : el del Vilar, el de Sant Cristòfol de Castellbell, i aquest de Sant Vicenç al Burés, i quan a l'edifici em confirma que és el Panteó de la família Burés. Em precisa alhora que en tenen també al Cementiri de Manresa, i que d'aquest darrer ' va desaparèixer' una escultura de Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1864 - 27 de febrer de 1934).

Li demanava - diuen que demanar no fa pobre - si té coneixement de l'arquitecte autor d'aquest Panteó del Cementeri de Sant Vicenç del Burés.

QUINA ERA L'ADVOCACIÓ DE LA CAPELLA DE LA CASA VELLA DE L'OBAC ?. VACARISSES. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Preguntava a la Casa Nova de l'Obac l'advocació de la Capella de la Casa Vella de l'Obac, i em manifestaven no tenir-ne coneixement.

El meu estimat Joan Escoda Prats [ Per camins del Bages ] recollia en ocasió de documentar una sortida per aquest indret : Entre la casa Vella i la Nova hi ha l'antiga capella dedicada a Sant Antoni.

En la fotografia de les runes de la Capella - en la que s'aprecia que el plafó informatiu ha estat objecte de les accions vandaliques ' típiques' - podem veure una imatge de la Verge, que identifiquem com la del Roser.


Ho preguntarem a l'Arxiu Gavin, alhora però, us esperonem a fer-nos arribar les vostres informacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 24 d’octubre de 2014

A MONTSERRAT


Sembrant brillants i perles,
Lo espai d'Orient colora
La purpurinia aurora
D'un dia desitjat,
I al so d'instruments varis,
Joioses i festives,
Pujant van comitives,
Camí de MONTSERRAT.

Las flors sos calces obren:
La font dolça murmura
La llebre en l'espessura
S'amaga amb gran temor;
I en tant salta a flor d'aigua
Lo peix de blanca escama,
Lo aucell, de rama en rama,
Cantant va son amor.

Pugeu amb nosaltres,
Ninetes hermoses,
Les costes famoses
Del bell MONTSERRAT;
Veurem entre penyes
L'excelsa MADONA,
Veurem la patrona
Dels bons catalans.

Veurem les altes crestes
On pròdiga Natura
Desplega sa hermosura,
Ostenta son poder,
I enmig barrancs sens fondo,
Veurem les coves fosques,
On formen pedres tosques
joguines a son pler.



Veurem lo Monasteri.
Tebaida catalana;
Veurem la FLOR GALANA,
Ramell de perfeccions;
I aquell sens fi d'ermites
Que el mont agrest rodegen,
En tant que lo hermosegen
En belles posicions.



Pugeu amb nosaltres.
Ninetes hermoses,
Les costes famoses
Del bell MONTSERRAT;
Veurem entre penyes
L'excelsa MADONA,
Veurem la patrona
Dels bons catalans.


dimarts, 21 d’octubre de 2014

CAPELLA DE SANT FELIP NERI DEL MAS DE LES FERRERES. RELLINARS. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré amb el fons d'aquesta Capella de planta rectangular i capçalera semicircular, amb coberta a dos vessants de teules àrabs amb el carener perpendicular a la façana principal. Després dels dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Española de la guerra civil, la parròquia de Sant Pere que havia patit danys severs , com quasi la major part del Patrimoni de l'església Catòlica, que feia costat al feixisme contra la II República - amb l'excepció del Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) - la Capella de Sant Felip Neri, va acollir la celebració dels actes litúrgics.


La descripció tècnica ens diu; al voltant, incipient voladís amb sanefes decoratives que a la façana principal, més pronunciat, es troba trencat al bell mig on s'aixeca un campanar d'espadanya d'una sola obertura i acabat en un coronament triangular, amb teuladet a dues aigües. Els murs són de paredat molt ben disposat i la façana principal, tota arrebossada, desenvolupa un tractament simulant carreus. Hi ha pintures murals que encara s'hi conserven. Aquestes pintures murals dels voltants del 1811 descriuen la preparació de la batalla del Bruc i la resistència als francesos des de Manresa i sembla que foren pintades per un frare cartoixà escapat de la confraria de Montalegre. Porta rectangular, emmarcada per grans pedres als brancals i llinda d'una sola peça. Cap a l'intradós de la porta hi ha una motllura arrodonida. Per la part exterior presenta un guardapols motllurat que acaba amb elements de forma piramidal.

No trobava cap referència al mestre d'obres i/o arquitecte, autors del projecte, com tampoc pel que fa a la masia de les Ferreres de la que forma part, ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com


SANTA MARIA DE MORELLA. ELS PORTS. CASTELLÓ

La Pilar Juanuix retratava la façana de L'església Arxiprestal de Santa Maria de Morella, que es troba a la part alta de la vila, a les faldes de la muntanya del castell.


Diu la descripció tècnica que es va iniciar en el període 1263-64 acabant-se cap a 1330-1340, encara al segle XV s'hi afegia el cor; presenta una planta de tres naus amb els seus corresponents absis, essent el central de major amplària. Només en un dels costats (el de l'evangeli) hi ha capelles entre uns grossos contraforts, mentre que en l'altre (el de l'epístola) es disposen les dues portades. A l'interior destaquen els grans pilars que sustenten les voltes de creueria. Menció especial mereix el cor i la seva escala, situat atípicament en el penúltim tram, que presenta uns arcs rebaixats i una volta estrellada.






Això és ' territori del Joan Serra Saún' que em feia arribar unes bellíssimes imatges de l'interior , considerat - amb les seves paraules - un exemplar pràcticament únic en el món

A l'exterior destaquen les dues portades laterals i que són l'únic accés a l'interior. Les dues portades estan rematades per un gablet i segueixen fidelment la tipologia gòtica, es van dur a terme al segle XIV. La porta dels Apòstols presenta en els extrems elements renaixentistes en la decoració d'una intervenció posterior. La de les Verges és de traça més refinada quant a la decoració.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

ESGLÉSIA DE SANT PERE. PALS. EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

El Pere Sala Casarramona retratava l'església gòtica de Pals, d'una nau amb capçalera poligonal, que incorpora alguns escassos elements del temple anterior, romànic, advocada a Sant Pere.


La descripció tècnica ens diu que és coberta enterament amb volta de creueria, a la nau dividida en tres crugies per arcs torals apuntats; hi ha un cor, també amb volta de creueria, i capelles laterals gòtiques més tardanes. Les claus de volta i les impostes són esculpides. A l'absis hi ha tres grans finestrals gòtics. Al frontis hi ha una rosassa amb decoració calada, gòtica, però la portada és d'època posterior, barroca popular: frontó corbat, pinacles amb boles ornamentals i fornícula amb una imatge de pedra del patró, amb abillament papal, de caràcter molt popular. El campanar, quadrat i amb arcades de mig punt, sobre l'angle NW de l'edifici i un terrabastall alçat sobre la volta són afegitons tardans. El ràfec de la teulada presenta decoració pintada. L'església és construïda amb carreus ben escairats de gres.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 19 d’octubre de 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE. RELLINARS. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

Retratava l'edifici de planta rectangular de l'església parroquial de Rellinars, del que ens diu la descripció tècnica; església d'una nau coberta amb voltes de mocador i capelles laterals entre els contraforts. Les obertures són poques i senzilles i estan ubicades a la capçalera. L'aparell és de paredat i als laterals les parets es troben arrebossades.



A l'interior de l'església, s'aprecia un estil de reminiscències neoclàssiques amb barreja autòctona que es dóna a la majoria d'edificis religiosos de tipologia popular . A cada tram de la volta i en l'espai lateral hi ha un vitrall menys en el primer. A la línia d'imposta hi ha una motllura ressaltada i a partir d'ella per sota, s'obren les arcades laterals que comuniquen la nau central amb les capelles laterals, que no estan comunicades entre sí. Són arcades de mig punt i pilars adossats, per remarcar-les presenten un ressalt de pintura d'un altre color. Totes les estructures i solucions utilitzades són senzilles i populars. L'absis és rodó semblant a una gran fornícula.


Portada classicista de pedra. De línies senzilles i rectes, presenta un coronament de frontó triangular de motllures treballades. Sobre la porta hi ha una petita fornícula que conté el Sant titular. Al damunt hi ha un ull de bou amb un quadrifoli calat. El campanar - de factura moderna - s'alça al costat esquerre de l'església, està fet amb maó vist i presenta dues obertures per les campanes, entre pilars, amb arc rodó fet de maons a sardinell. La part superior té un acabament de teuladet amb voladís, en el mig del qual s'aixeca una creu.

No trobava cap dada dels danys soferts en l'episodi bèl·lic que es desencadenava per la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Española, perquè malgrat pertànyer Rellinars a la comarca ' política' del Vallès Occidental, depèn eclesiàsticament del Bisbat de Vic; devia però, patir danys considerables perquè va exercir les seves funcions després de la comtessa la Capella de Sant Felip Neri, del proper mas de les Ferreres.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Calia formatejar el disc dur.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 17 d’octubre de 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT VICENÇ. CASTELLBISBAL. VALLÈS OCCIDENTAL.

Retratrava l'església parroquial de Castellbisbal, situada en un lloc central de la població, com la la seva homonima dita del ' Del Castell ¡ està advocada a a Sant Vicenç, la descripció tècnica ens diu que és un edifici de planta basilical, coberta amb voltes de creueria a l'interior i amb una teulada a doble vessant a l'exterior. Es tracta d'una obra en mur de mamposteria irregular amb les cantonades reforçades per carreus de mida més gran i ben disposats, que ha estat arrebossada posteriorment i pintada en color groc, deixant a la vista les cantonades i els marcs d'algunes obertures. L'orientació de l'edifici guarda la tradició de les esglésies amb l'absis orientat a llevant i la portalada principal a ponent. La capçalera de l'església és poligonal i es cobreix de forma independent amb una coberta vuitavada. A l'exterior mostra grans contraforts, que també han estat arrebossats, deixant a la vista només el seu vèrtex exterior. Aquests contraforts s'escauen sobre les capelles laterals que s'adossen a la nau central, descarregant el pes de la nau central que sobresurt considerablement en alçada respecte a les capelles.


La façana d'accés, a la plaça de l'església i un ull de bou superior són pràcticament els únics elements arquitectònics i decoratius que s'aprecien, donant com a resultat un edifici molt auster i senzill. La porta d'accés és adintellada i destaca, com a únic element decoratiu l'emmarcament en una estructura sobreafegida a la façana, formada per un portal amb dues columnes sobre bases quadrangulars, i un timpà triangular. El timpà es troba ocupat amb una moderna escultura representant el bust fins a mig cos de Sant Vicenç, amb els braços oberts vestit amb túnica, que s'adapta al marc arquitectònic representat pel timpà. El campanar, situat al costat esquerra, és de base quadrada, amb finestres d'arc ogival i coronament emmerletat.



L'interior de l'església - on no podiem accedir en aquesta ocasió - és fruit de la restauració efectuada a partir de l'any 1939, tot i que conserva de manera força íntegra els elements originals que es pogueren salvar. Interiorment l'església compta amb una nau única flaquejada per capelles a banda i banda. La coberta es realitza amb cinc de trams de volta a quatre vents separats entre si per arcs torals de diafragma. La pedra de la nervadura de les arcades, així com les claus de volta s'aprecia i destaca sobre l'arrebossat i pintura de les parets i voltes del sostre fet en color crema. L'absis es cobreix amb una volta estrellada amb nervadures que recauen sobre el mur de propi absis i finalitzen en culs de llàntia esculpits. Per ordre, de l'absis al cor, les claus de volta representen Sant Vicenç, Sant Pere, Sant Pau, Sant Joan Baptista, Sant Joan Evangelista i Sant Miquel Arcàngel. Als peus de l'església, sobre l'entrada s'ubica el cor, aixecat ja al segle XVI, al qual s'accedeix per una escala de cargol situada al cantó nord de l'edifici. El cor recau sobre una volta a quatre vents i es protegeix amb una barana de pedra obrada amb mètopes amb decoració vegetal esculpida que omplen l'espai entre els pilars. La il·luminació interior és força pobre i es realitza mitjançant el rosetó de la façana principal i dos finestrals de volta de mig punt als murs de l'absis. Els murs laterals sobre les capelles no compten amb finestres. Les capelles laterals han canviat diverses vegades les advocacions. Actualment destaquen al cantó nord de l'església les capelles de la Mare de Déu de Montserrat, la el Sant Crist, i la capella del Baptisteri. Al mur de migdia destaquen la Capella del Santíssim i la Immaculada. La Capella del Santíssim, situada a la dreta del presbiteri fou originalment la capella dedicada al Roser. A partir del 1877 fou reformada i ampliada per l'arquitecte Adrià Casademunt Vidal a fi de convertir-la en la capella del Santíssim, sent ornada amb les imatges del Lavatoris de Peus i el Sant Sopar realitzats per l'artista Miquel Carbonell. La decoració interior de les capelles es correspon a altars de factura moderna, que substitueixen als antics. El presbiteri es troba sobre elevat i presidit per una imatge de Crist Ressuscitat feta en bronze obra de l'artista Ricardo Boix Oviedo ( València 1905-1994 ).

Al ' Martiri dels Temples' ( Bisbat de Sant _Feliu de Llobregat ) trobava que Josep Ros i Ros (Martorell, 1885 - idídem, 1951) fou l'arquitecte encarregat de la reconstrucció o reedificació, desprès del conflicte belic que es generava per la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Española, amb l'aquiescència explicita de la Jerarquia catòlica, excepció feta del Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943). I, Rafael Solanic i Balius (Barcelona 1895 - 1990) escultor, fou l'autor de l'altar Major de Sant vicenç de Castellbisbal.

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 15 d’octubre de 2014

CAN TAIÓ. EL SOMNI CAPRICIÓS DE SANTA PERPETUA DE MOGODA. VALLÈS OCCIDENTAL

Com els seus homònims de Sabadell o de Samalús, per citar els més propers, el Castell de Can Taió és un veritable caprici de Miquel Gomis i Güell, el seu propietari, descendent d'un “indiano” de Manlleu anomenat Joan Güell, que havia adquirit la finca; el Castell s'alçava a l’època de la Renaixença, i la seva construcció es va allargar fins a 1929, enlloc trobava informació del mestre d'obres i/o arquitecte , autors del projecte.


La guia excursionista El Rodal de Sabadell (1936) escrita per Josep Rossell descriu el Castell de Can Taiò com “una construcció moderna i per bé que és un recull d’imitacions dels monuments catalans més famosos, és interessant resseguir-lo i estudiar la seva significació evocadora. La porta d’entrada és còpia fidel de la de Poblet i les muralles són fragments de la cité de Carcassona; una part lateral de l’edifici és igual a la bonica façana gòtica de la galeria de la Generalitat i algunes portalades i finestrals són reproduccions d’altres joies arquitectòniques de diferents llocs. Tot plegat és un edifici grandiós, ric en detalls i de costosa execució i molt vistós”. Aquest edifici eclèctic però inhòspit, segons sembla, només tenia una cambra de bany, i no tenia ni calefacció ni aigua calenta.


La finca sobre la qual es va construir el castell té el seu origen en el segle XVIII i tenia dues construccions, una coneguda com a casa Miró sobre la qual s’edificaria el castell i can Taió, la del masover que donaria el nom a la finca i a l’actual barri en el qual està integrada.

Durant la guerra civil va ser ocupat primer per efectius del partit independentista Estat Català que va ser desallotjat a trets pel “Batallón de la Muerte” de CNT-FAI que formava part de les milícies internacionals. A darreries del conflicte bèl·lic que es generava per la sedició dels miliars feixistes contra el govern de la II República Española, la Generalitat va estudiar la possibilitat de crear un camp de concentració entre els seus murs.

La fi de la guerra va retornar la propietat a mans dels Gomis que van vendre l’edifici a la Junta Provincial de Menores que hi va allotjar una comunitat de monges i un centre de protecció de menors, els Gomis però, vanconservar els terrenys, sobre els quals van construir als anys vuitanta la promociód’habitatges unifamiliars de Terrablanca.

A les acaballes del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) passava a mans de la Generalitat de Catalunya, que hi mantenia fins dates recents un centre de menors immigrants.

Al Castell hi està ubicada l'escola Barcanova, un centre concertat pel Departament d'Educació que imparteix l'Educació Secundària Obligatòria Modificada per a alumnes amb necessitats educatives especials

http://www.staperpetua.cat/perfil/recursos/recursos/fitxa_coneguem_sta_perp_tua_i.pdf

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA 'NOVA' DE SANT SALVADOR. POLINYÀ. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

És veritablement bonica l'església parroquial de Polinyà que l' arquitecte Josep Vila i Juanicó ( 1906? + 19 setembre 1981), començava a restaurar l'any 1939 , ja que tant el temple com la casa rectoral van ser totalment saquejades en els dies foscos que seguin a la sedició dels militars feixistes contra la II República Española . De l’església que va ser utilitzada com a magatzem, desaparegué un retaule barroc amb un sagrari. La casa rectoral s’habilità per a escola municipal. a l'Informe se l'anomena Sant Vicenç, l'Enciclopedia Catalana recull que a la nova església parroquial ha passat l’antiga dedicació a sant Salvador, mentre que l’antiga església és ara dedicada a sant Martí.


L'església ' nova' s'acabava a darreries del segle XVIII- 1792, des del cens de 1787 amb 93 ànimes, la població passarà a les 444 de 1857, sembla que aquí com per arreu els ' diners d'Amèrica' servien per aixecar i/o engrandir esglésies, masies, capelles, ermites i oratoris, com en altres indrets l'església romànica s'íntegra dins la nova estructura, aquí veiem com l'entrada al temple actual es fa per una porta d'arc rodó de mig punt adovellat que es podria interpretar com l'entrada lateral de l'antiga església. En aquesta façana hom hi veu, també, la presència de contraforts.



La descripció tècnica ens diu que des de la teulada a una sola vessant d'aquest primer cos, en surt un altre més alt amb teuladeta de voladís i òcul. A continuació el parament segueix amb una arcada motllurada i cega i òcul al bell mig. Teulada a dues vessants tot al llarg d'una sola nau, orientada de migdia a septentrió, capelles laterals entre els contraforts que connoten des de la part posterior on la tipologia de l'edifici esdevé basilical. Campanar de planta quadrada corresponent a l'antiga església romànica, situat a la banda septentrional.

L'any 1951 s'inaugurava la casa rectoral - l'anterior s'havia esfondrat - i l'any 1956, es van
inaugurar les llums, es va pintar l’església, es va enrajolar el presbiteri i la sagristia; Polinyà veia acabada la reconstrucció del temple parroquial que acollia a 31.12.2013, 8.158 habitants.

Pel que fa al topònim la Generalitat de Barcelona ens diu que en la documentació antiga apareix com Polignano (segle X), derivat de lʼantropònim llatí PAULINUS

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 14 d’octubre de 2014

ESGLÉSIA DE LA MAREDEDÉU DE MONTSERRAT O DE SANTA MARIA REINA. BARCELONA

L'Antoni Calvo Uribe retratava la parròquia de Santa Maria de Montserrat , coneguda també però, com de Santa Maria Reina.




La construcció de l'edifici va ser sufragada per Josep Nicolau d'Olzina, projectada per Nicolau Maria Rubió i Tudurí ( Maó , Menorca , 5 feb de 1891 - Barcelona , maig 4 de 1981 ) cap a l'any 1920, les obres van ser enllestides per Raimon Duran i Reynals ( Barcelona, 1895 —Barcelona, 1966 ) als anys cinquanta. D'aquella època són també les pintures del pòrtic, obra de Josep Obiols i Palau (Sarrià, Barcelona, 1894 - Barcelona, 1967).

És un temple amb planta de creu llatina, amb cúpula sobre el creuer i absis semicircular. Hi destaca el campanar rectangular, inspirat en el famós campanile de Venècia. És una de les mostres més característiques del Noucentisme d'influència italiana (o "brunelleschiana"), del qual tots dos arquitectes en són els millors representants.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

LES TINES, UNA CONSTRUCCIÓ PRÒPIA I SINGULAR DEL BAGES

Portava al Josep Olivé Escarré, nascut a Sant Llorenç de Savall fa 88 anys, després de visitar el conjunt de Sant Benet, a Sant Fruitós de Bages, a veure les tines de les Valls del Montcau.




Li explicava el procés que es seguia fins a omplir els bots o botes que a lloms de bèstia arribarien fins a Navarcles, Talamanca, Mura, el Pont de Vilomara, Rocafort, ....

El fruit de la vinya era transportat fins a les tines, on es procedia a trepitjar el raïm, el que es feia sobre una graella de fusta o brescat, que encaixava damunt les darreres filades de cairons de rajola vidriada que estaven enretirades un 15 centímetres, el vi emplenava la tina i després de la fermentació, podia transportar-se dins les bótes, on faria un període de repòs previ al seu consum.


Una imatge val més que mil paraules, i amb aquest ànim us poso aquest dibuix, i una breu relació d'enllaços en els quals des del coneixercatalunya.blogspot.com parlàvem d'aquesta peculiar construcció , única al món, relacionada amb l'explotació de la vinya.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/03/lestines-del-torrent-del-flaquer.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/les-tines-de-les-balmes-roges.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/viatge-al-pas-de-les-tines.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/04/de-sant-esteve-de-vila-rasa-al.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/in-vinum-veritas.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/rocafort-talamanca-tines.html

La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.

Agrairem les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DEL MARQUET. EL PONT DE VILOMARA I ROCAFORT. BAGES. CATALUNYA

Trobàvem obert el 'Parc Públic' que encercla Santa Maria de Matardars, Matadarcs o el Marquet, i aprofitàvem el Josep Olivé Escarré, i l'Antonio Mora Vergés, per retratar-la.

El Josep als seus 88 anys, està més que sorprès tant per la quantitat d'elements dels Patrimoni Històric que es poden veure prop de Barcelona, com per la seva qualitat en una bona part.

El lloc i l'església de Matadars són coneguts documentalment des del 956, en què Ansulf cedí l'alou de "Matadarcs" amb les seves esglésies i altars al monestir de Santa Cecília de Montserrat. A mitjan segle XII, l'església és esmentada com a parròquia del bisbat de Vic, però perdé aquesta condició per manca de poblament. Centre d'una quadra (amb només tres famílies el segle XVI) propietat del monestir de Montserrat, passà a simple capella i després restà sense culte.

La descripció tècnica ens explica que l'església de Santa Maria de Matadars es troba a frec de la masia del Marquet (de la qual pren el nom amb què també és coneguda), en un apèndix de l'extrem W del terme de Mura, al peu de la carretera de Manresa a Sant Vicenç de Castellet, prop el Pont de Vilomara, dins d'una moderna urbanització - pensem que avui dia és terme del Pont de Vilomara - , està documentada des de mitjan segle X, té dues parts ben diferenciades: la capçalera preromànica, de tradició mossàrab o paleocristiana, i la nau romànica del segle XI. L'església fou parcialment restaurada el 1950, i recentment en el periode 2003-2010 [ http://www.diba.cat/documents/429042/eff5db4f-27d4-4929-a6ea-35117098c7bf ]


La capçalera, que correspon molt probablement a una primitiva església de tres naus, és força original i complexa. Està compartimentada en dos petits santuaris o absis de planta trapezoïdal (un de tercer, el de migdia, fou mutilat posteriorment) i un espai central, que constitueix el creuer, comunicats entre si mitjançant arcs de ferradura. El santuari central, constituït pròpiament en absis, sobresurt notablement dels laterals, que es disposen al flanc a manera de transsepte. Tot aquest sector és cobert amb voltes de canó. Al lloc que correspondria al creuer hi ha un cos sobresortint a manera de cimbori allargassat, sense cap connexió interna amb l'edifici. L'element més destacat del conjunt són els dos arcs de ferradura que comuniquen l'absis central amb el creuer, i el creuer amb la nau. Són molt ultrapassats, amb encongiment manifest dels muntants i amb les pedres de l'arc disposades radialment. També són de ferradura els dos petits arcs que comuniquen el creuer amb les capelles laterals, i la finestra de l'absis principal. La nau romànica, coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals, és d'aparell més regular i escairat, i es va adaptar al segle XI a aquesta capçalera antiga, amb una notable desviació vers el NW. La façana de ponent té un portal de punt rodó, amb un senzill arc de pedres en disposició radial, una finestra en forma de creu al damunt i les restes d'una petita espadanya.


A l'interior - que aconseguia retratar, encara que parcialment - ,hi ha entre el darrer arc toral i la capçalera, restes de pintures murals a la volta, formades per unes caselles dins les quals hi ha unes estilitzacions vegetals, molt semblants a les de Sant Pere de Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet), i que devien decorar tota la nau. La seva cronologia és discutida, però tot i que se les ha volgut fer contemporànies de la nau, semblen molt més tardanes.

El topònim faria referència a una 'boscúria fosca', ja que a l'altre costat del Llobregat trobem una paret, i l'església està quasi al nivell més baix d'una fortíssima pendent avui urbanitzada.

La quitxalla juga indiferent al seu voltant.