divendres, 30 de maig del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MAGDALENA D’ESPLUGUES. LLOBREGAGT JUSSÀ.

Esplugues de Llobregat quedava dins ‘ el Cercle Boig’ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA, i el vergonyós i tristíssim paper que hi feia l’església catòlica – del que fins a dia d’avui no ha demanat perdó a les víctimes. Amb la PAX FRANQUISTA, i la posterior ‘Democraciola’ que ens portarà a la misèria més absoluta, formarà part del mal dit ‘ Cercle Roig’.

Llegia que l’església parroquial de Santa Magdalena fou incendiada dos cops durant el mes de juliol de 1936, i com a conseqüència els murs quedaren esquerdats i la coberta s’esfondrà.
http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf


L’autoria d’aquest ‘nou temple ‘ és de Climent Maynés Gaspar (1894 - 1981), que aixecarà un edifici d'una nau amb capelles laterals construïdes entre els contraforts. A la façana s'obre un rosetó de vidres acolorits. Porta amb llinda i un timpà de mig punt. Al costat esquerra s'alça el campanar, quadrat, amb quatre finestrals de mig punt, amb l'esfera del rellotge davant i un cimal de ferro per sostenir les campanes. L'obra és tota de maçoneria.


El retratava curull de persones perquè coincidia la nostra visita amb l’època de les ‘ comunions’.

ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE D’AVINYONET DE PUIGVENTÓS. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

L’Anita Valeri Puigvert retratava l'església de Sant Esteve, parroquial de d’ Avinyonet de Puigventós, on està situada al centre del poble, a la comarca de l ’Empordà sobirà.

La descripció tècnica ens explica que és un edifici de grans dimensions, d'una nau i planta rectangular. Conserva elements d'èpoques diverses, que corresponen principalment a dues etapes constructives (segles XII-XIII i segle XVIII), així com la fortificació del temple amb murs emmerletats i atalussats que indiquen la seva integració al castell veí. Els merlets, perfectament conservats, presenten els garfis dels mantellets.

L'antiga portalada es troba actualment tapiada i només se'n pot observar la forma de l'arc de mig punt de l'arc exterior.
Al centre de la façana hi ha una finestra atrompetada d'arc de mig punt, i a la part superior un campanar de paret de dos pisos amb arcs de mig punt.


La façana actual es troba situada a llevant i mostra el timpà corresponent a la portalada romànica encastada al mur, damunt la porta rectangular d'accés, aquesta intervenció, duta a terme amb els ‘ diners d’Amèrica’ correspon la data del 1780 que hi ha en una de les obertures.

L'interior és cobert amb volta de llunetes i decorat amb motllures.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA MAREDEDÉU DE LOURDES AL POBLE SEC.

El Camil Roig Pardos retratava l’església parroquial de Nostra Senyora de Lourdes al Poble Sec, i desfermava la meva curiositat que fins hores d’ara no ha trobat satisfacció.


No trobava cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava l’església de la Marededéu de Lourdes, erigida canònicament en parròquia pel bisbe Manuel Irurita Almandoz (Larraintzar, al municipi d'Ultzama, Navarra, 1876 - Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 1936) l’any 1935.

El ‘major mèrit’ d’Irurita, com bisbe de Barcelona, va ser la negativa a enviar capellans a la vetlla del President de Generalitat de Catalunya, Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859 – Barcelona, 25 de desembre del 1933); l’arquebisbe de Tarragona Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) l'obligà a canviar de posició; això i la negativa firmar la carta dels Bisbes recolzant al feixisme, el portaven a morir a l’exili, i que la seva voluntat ;
«Si moro a l’exili, desitjo que les meves despulles siguin traslladades a Tarragona i soterrades a la capella de Sant Fructuós o a la del Santíssim Sagrament de la Catedral, juntament amb les que s’hagin pogut trobar del meu mai no oblidat bisbe auxiliar, el benamat doctor Borràs, al cel sia.»
No es pogués acomplir fins al 15 de maig de 1978.

Estic a l’espera de rebre contesta a l’email adreçat a ; lurdespoblesec@gmail.com :

Sóc l’Antonio Mora Vergés del coneixercatalunya.blogspot.com , volíem confegir un article sobre aquesta església, la seva història, qui en foren els promotors, qui el mestre d’obres i/o arquitecte ,...

No trobava altres dades de l’església de la Marededéu de Lourdes de Poble Sec que les del informe :

http://www.cultura.arqbcn.org/.../pub.../Destrucci%C3%B3.pdf

Llegia que les obres de reconstrucció foren dirigides per l’arquitecte Manuel Puig Janer.


Us deixo uns enllaços que jutjo interessants :

http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Novum%20Speculum%20I-2.pdf
http://www.nodulo.org/ec/2010/n105p13.htm
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2006/11/28/pagina-27/32897759/pdf.html?search=Francesc%20Vidal%20Barraquer

Ens agradarà rebre’n informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 29 de maig del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT GENÍS. MONELLS. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA.

La Roser Riubrugent retratava l'església parroquial de Monells, advocada a Sant Genis, situada al barri de la Riera.


La descripció ens explica que és un edifici de grans dimensions, d'una nau amb capelles laterals capçalera poligonal i teulada a dues vessants. Té la façana dividida verticalment en tres cossos, al central dels quals hi ha la porta, de gran interès arquitectònic, on es troba situada la porta d'accés, d'inspiració clàssica; presenta una obertura d'arc escarser, entaulament i frontó circular, que apareix tallat i els costats laterals del qual s'avancen com si s'obrissin per mostrar la porta i la fornícula amb la imatge.


Al centre de la façana hi ha un òcul amb motllures, on apareix inscrita en relleu la data del 1785. Un cap d'angelet separa aquest conjunt de l'òcul ovalat superior que té decoració en relleu. El coronament és sinuós, amb cornisa motllurada i boles de coronament . El campanar s'eleva en el cos esquerre de la façana; és de grans dimensions, de base quadrada i cos vuitavat, amb obertures d'arc de mig punt i la inscripció del 1788 a l'angle.

El topònim al segle X està documentat Mulnelsmolins petitsʼ

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CRISTÒFOL /MENNA. PERAMEA. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Sergi Campas Canalias retratava l’església parroquial de Peramea, topònim que etimològicament deriva del del llatí pĕtra medĭa, ‘pedra mitjana’. El poble de Peramea apareix anomenat Petramedia en documents del segle X (cf. Abadal CC, iii, 426).

La descripció tècnica ens explica que és una església de planta rectangular amb capçalera a orient i capelles laterals. La porta principal es troba situada a la façana oest, on existeix una petita placeta entre l'església i el Pui. La façana apareix recoberta d'un estucat que forma un carreuat, erosionat pel temps. La porta, al centre, és de pedra vista, construïda amb carreus ben tallats, formant un cos central rectangular, rematat en la part superior per una petita cornisa en la que s'obre el portal d'arc de mig punt decorat amb una petita motllura que descansa sobre una cornisa a mode d'imposta. La clau de l'arc té gravada una inscripció de difícil lectura. Una torre campanar, de pedra i secció octogonal, s'aixeca a migdia de la nau, on també s'obre una petita porta.


Situada al costat mateix del Pui de les Forques, on hi hagué l'antic castell de Peramea, avui inexistent.

Respecte de Sant Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.

La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.

El nom Cristòfor / Cristòfol , “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.

la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.

Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.

Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna

Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.

Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.

dimecres, 28 de maig del 2014

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE. [ PEREXENS], PREIXENS. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Respecte del topònim, ens diu la Generalitat de ‘ Barcelona’ ; en la documentació antiga Perexens (segle XII), d’origen incert. Com a proposta, i donada l’existència del verb ‘eixir’ en llengua catalana, amb el sentit ‘sortir’ i/o ‘procedir’, podria ser la forma en que es designaven als veïns de Sant Pere , quin Castell-palau, està documentat des de l’any 1190.?.

Retratava al Josep Olivé Escarrñe davant l'església parroquial de Sant Pere, a la població de Preixens, a la comarca de la Noguera, situada en un lloc elevat, és una petita construcció molt simple, que queda encaixada entre els edificis adjacents.


La descripció tècnica ens diu ; l'aparell és de carreus regulars en tot el seu conjunt, i molt restaurat en la part posterior de l'edifici. La façana presenta una progressiva disminució de la mida del carreu, el qual, a l'alçada de l'obertura sobreposada a la porta, varia en la seva qualitat L'accés a l'església és un arc de mig punt, emmarcat per un conjunt de grans dovelles resseguides per un guardapols que inclou l'escut situat al seu damunt; aquest marc desproporcionat respecte a les dimensions de l'obertura, marca l'eix de simetria, juntament amb la finestra d'arc de mig punt. La coberta a dues vessants de la nau de l'església no és visible a la façana per la inclusió en un costat d'un campanar de planta quadrada, que en trenca la simetria.

L’església, refeta amb els ‘diners d’Amèrica’ s’aixeca possiblement damunt d’una romànica de la que se’n aprofitaven els carreus.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 27 de maig del 2014

EL DESCONSOL DE L’EULÀLIA FÀBREGAS JACAS

Havia finalment visitat el Cementiri Parroquial Catòlic d’Esplugues a la comarca del Llobregat jussà.
Retratava la figura que jo qualifico com ‘ el desconsol de l’Eulàlia Fàbregas Jacas’.

No hi ha en relació a aquest mot gaire cosa a dir ‘manca de consol’ ho defineix l’Enciclopèdia de Barcelona, mal dita ‘ la GRAN’.

Segur que la tècnica del Tomàs Irigaray Lopez sabria treure mes rendiment del retrat d’aquesta figura de marbre blanc, teniu però ocasió de fitxar-vos en alguns trets molts característics :


La figura femenina aixeca el cap al Cel, repetint aquell gest del ‘Crist de la Pregunta’

El cos del fill presenta un decandiment que ens parla d’una mort recent, potser ‘perpètuament’ recent ?.

Aquesta escultura va ser la primera obra de l’Eulàlia Fàbregas Jacas, més coneguda pel seu nom de casada, Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, ), en ocasió de la tràgica mort del seu fill Ramon de Sentmenat i Fàbregas.

El 27 de desembre de 1992 , lliurava l’ànima al Senyor l’Eulàlia Fàbregas Jacas; es retrobava així amb el fill enyorat.

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT. VILANOVA DE LA BARCA. SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia que la Guerra Civil s’acabava OFICIALMENT a Vilanova de la Barca, l’any 1990 data en que el MOPU tornava a l’Ajuntament els terrenys no edificats, dels 86 803 m2 , que la direcció general de Regiones Devastadas adquirí per tal de reconstruir la localitat.

Vilanova de la Barca es troba a la riba esquerra del Segre, aigua amunt de la confluència amb la Noguera Ribagorçana i el Riu Corb. El poble, situat en un dels fronts bèl•lics, fou durament castigat per les forces feixistes en el període 1936-39, passada la contesa , l’any 1941 es va començar la reconstrucció del nucli urbà que preveia, a més de les cases per als habitants, un mercat, un poliesportiu, una zona d’esbarjo, piscines, una caserna de la guàrdia civil i una biblioteca, entre d’altres equipaments, finalment s’arribaren a construir i/o reconstruir alguns dels habitatges, l’ajuntament, que és un edifici de planta baixa i dos pisos, situat com a cap d'una plaça de regust clàssic. Arcuacions a la planta baixa i de dimensions més petites a l'últim pis. Composició simètrica i absolutament racional. Interior amb una gran sala d'acollida que dóna pas a una gran escala imperial que distribueix els despatxos al pis principal. Obra arrebossada i fusta, i l’església parroquial de l’Assumpció de la Marededéu.


No disposa Vilanova de la Barca d’un Catàleg de patrimoni en línia, i no hem trobat enlloc cap esment de l’arquitecte de Regiones Devastadas encarregat de la reconstrucció, i per tant també de l’Ajuntament i l’Església Parroquial de l’Assumpció de la Marededéu.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE L'ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU. VILANOVA DE LA BARCA. SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia que la Guerra Civil s’acabava OFICIALMENT a Vilanova de la Barca, l’any 1990 data en que el MOPU tornava a l’Ajuntament els terrenys no edificats, dels 86 803 m2 , que la direcció general de Regiones Devastadas adquirí per tal de reconstruir la localitat.

Vilanova de la Barca es troba a la riba esquerra del Segre, aigua amunt de la confluència amb la Noguera Ribagorçana i el Riu Corb. El poble, situat en un dels fronts bèl•lics, fou durament castigat per les forces feixistes en el període 1936-39, passada la contesa , l’any 1941 es va començar la reconstrucció del nucli urbà que preveia, a més de les cases per als habitants, un mercat, un poliesportiu, una zona d’esbarjo, piscines, una caserna de la guàrdia civil i una biblioteca, entre d’altres equipaments, finalment s’arribaren a construir i/o reconstruir alguns dels habitatges, l’ajuntament, i l’església parroquial de l’Assumpció que és un edifici ampli, amb bella façana barroca i campanar de torre vuitavat, tres naus i cimbori.


La trobava oberta i aprofitava per retratar-ne l’interior


No disposa Vilanova de la Barca d’un Catàleg de patrimoni en línia, i no hem trobat enlloc cap esment de l’arquitecte de Regiones Devastadas encarregat de la reconstrucció, i per tant també de l’Ajuntament i l’Església Parroquial de l’Assumpció de la Marededéu.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT SEBASTIÀ DE CASTELLSERÀ. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava la Capella de Sant Sebastià de Castellserà, a l’ Urgell, Lleida; és un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó amb llunetes que reposa damunt d'un fris sobresortit, a la part del frontispici té un rosetó amb vitralls de colors i més amunt es coronada per un simple campanar d'espadanya que alberga una campana.


La descripció tècnica ens explica que consta de cinc trams. L'absis és poligonal amb una coberta absidal. En el contracor hi veiem el petit rosetó ple de vitralls de color que donen lluminositat a l'ermita. Els arcs, inclòs el triomfal, són de mig punt i estan suportats per pilastres adossades. La portalada es caracteritza amb una arcada de mig punt on al centre hi ha un gran escut amb la data gravada de 1786 – pensem més en una ‘reconstrucció’ i/o ‘reforma’, que en la data en que s’aixecava l’ aleshores ermita, en aquella època l’única epidèmia de que hi ha constància, és la que provocaven els ‘ diners d’Amèrica’, malaguanyats en l’espoli generalitzat de les colònies, com succeeix avui amb la darrera colònia del REINO DE ESPAÑA, a la que els aborigen i/o nadius, anomenem Catalunya - ; curiosament el Dret Internacional ha fitxat com doctrina inqüestionable, que les colònies no han d’assumir cap de les obligacions de la metròpoli, arribat el dia del seu alliberament.

El sant protector davant les epidèmies, portarà la nostra pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble !

SANT VICENÇ DE MORIPOL. GÓSOL. BERGUEDÀ SOBIRÀ

El Xavier Burcet Darde, retratava l’‎ església barroca d'una sola nau coberta amb volta de canó i flanquejada per petites capelles a manera d'arcosolis, advocada a Sant Vicenç al dit lloc de Moripol, del terme de Gósol al Berguedà sobirà; la descripció ens diu que la porta és al mur de migdia i el campanar és de planta quadrada, molt massís, i s'alça prop del presbietri al mur de ponent, destacant les seves enormes obertures. El parament és de carreus irregulars i les obertures, en la seva majoria, són allindades de perfil quadrangular. La coberta és d'embigat de fusta i teula àrab a dues aigües.


El lloc de Moripol és documentat des de la baixa edat mitjana, al segle XIII quedà integrat al castell de Fraumir , per integrar-se al terme casteller de Gósol en època moderna, moment en el que augmentà el seu poblament , per aquest motiu es bastí l'església de Sant Vicenç que substituí el vell edifici romànic , que estava sota l'advocació de Sant Miquel ‘Princep de les Milicies Celestials’.

Quan al topònim , el diccionari català valència balear, ens diu que es d’ etimologia incerta; en l'Acte de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX) apareix escrit Mesapolo com a nom del dit llogaret. La forma Mesapolo fa pensar en un compost llatí mensa Pauli, ‘taula de Pau’; aquesta interpretació sembla però inversemblant; davant la variant Mirapol, Meyer-Lübke diu: «En Mirapol existeix indubtablement una variació etimològica popular fonamentada en mirar, i que era tant o més fàcil quan la s intervocàlica podia canviar-se en r; cf. Iravals de Isavals» (BDC, xi, 27). De totes maneres el nom roman obscur.

dilluns, 26 de maig del 2014

DE LA SÈQUIA DE VALLSANTA I D’ALTRES PÈRDUES

No trobava cap resta de l’existència de la dita sèquia de Vallsanta , constada documentalment , entre altres en el llibre del Capbreu de Guimerà de l’any 1608, on entre les diverses acotacions a la finca on estava ubicat el monestir de Vallsanta i, segons les declaracions dels pagesos de l’època, Vallsanta era «tota aquella casa y cerca o clausura de Vallsanta des de la primera porta amb les cases i patis que en dita Vallsanta hi ha fins a la sèquia sobre el monestir».

La carretera actual (L-241) que passa pel costat de Vallsanta, feia el seu centenari tot just fa cinc anys, com ens recordava J. Corbella Duch ;
http://www.guimera.info/memoriagrafica/docum/carretera/carretera.htm

En època medieval hem de parlar d’un camí venial, paral•lel a la sèquia que portava l’aigua de boca al Monestir, i permetia alhora el rec dels horts , i el funcionament entre d’altres del molí de Vallsanta; l’aigua de la sèquia arribava des de l’entollada, sota les primeres cases de Guimerà, al llit del niu Corb, i regava els horts fins als límits amb el terme de Ciutadilla.

Els estudis especulen que el recinte de Vallsanta , amb totes les dependències del convent, podria ocupar tot l’espai que hi ha entre la sèquia, al nord, i el niu Corb, al sud.

Em preguntava en un text l’any 2012; i les pedres on son ?, la resposta me la donava en aquest cas un document de l’arxiu municipal de Guimerà de data 2 de octubre de 1684, que testimonia l’arrendament de la finca de l’antic monestir, i fa constar , la reserva de les pedres que eren propietat del senyor de Guimerà: «Item, se ha reservat dit Pror. La pedra de la església de Vallsanta que esta contigua a dit hort y la de las casa que estan dintre de dit hort tot lo qual consta més llargament amb acte rebut en poder del rector de Guimerà».

L’esforç per’ salvar Vallsanta’ que donava lloc a fets qualificables com heroics ;
http://www.guimera.info/wordpress/histories/?p=107

No amaga la palmària realitat l’estat actual del cenobi, que és conseqüència de l’acció – d’uns, més que d’altres – i de la omissió conscient de tots, fins a dates recents.

Demanava al Joan Vives unes imatges que recollia quan fèiem el DVD de Vallsanta, i que podrien correspondre’s amb l’ esmentada sèquia



Com sempre ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 25 de maig del 2014

QUI TÉ IMATGES DE LES CASETES PONS I TERMES D’ESPLUGUES DE LLOBREGAT QUE E.P.D. ?

L’any 1935, durant el breu miratge de llibertat i democràcia que comportava la II República,  l’arquitecte Gabriel Borrell i Cardona  (Sabadell, 23 de novembre de 1862 - Barcelona, 6 d'octubre de 1944), Arquitecte Municipal d’Esplugues de Llobregat (1903 -1920) va projectar i construir onze cases en filera, de planta baixa i precedides de jardí, conegudes com les “Casetes Pons i Termes”, amb façana a l’avinguda de Cornellà, des del carrer de Mossèn Jacint Verdaguer fins al carrer de Sant Francesc Xavier.

Van ser enderrocades l’abril de 1998, en l’època de l’Alcalde  Antoni Pérez Garzón :
http://elpais.com/diario/1998/03/07/espana/889225211_850215.html

L’esforç veïnal no va aconseguir deturar aquella barbaritat :

Ens agradarà rebre imatges d’aquells edificis a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Pensem que no ha de ser tasca difícil perquè en aquella data les màquines de retratar ja eren ‘habituals’ en la major part de famílies. 

divendres, 23 de maig del 2014

EL CASAL D’AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Dinàvem al Casal D’Agramunt - que no sabia trobar a l’enllaç del Catàleg de Patrimoni : http://agramunt.ddl.net/secciodinamica.php?seccio=EL%20NOSTRE%20PATRIMONI&id_seccio=5338


Llegia que s’acabava l’estiu de 1936 – sense fer cap esment del mestre d’obres i/o arquitecte - just quan esclatava la guerra, es pot obrir al públic, cosa que obligà a fer un sobreesforç per mantenir-la en condicions, i sobretot dempeus a rel dels atacs de l’aviació franquista que pateix la localitat

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL PONT D’AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

El Josep Olivé Escarré es situava davant del pont d’Agramunt – al que se li atribueix origen romà, el que avui podem veure però, es sense cap mena de dubte una obra medieval - damunt del riu Sió, que avui ‘canalitzat’ i dòcil , travessa tota la vila, al pla es conserva el senyal de les aigües en alguna de les ’rubinades celebres’ .


Originàriament, fou un pont amb dos ulls idèntics, avui un d'ells però, està tapat, gairebé no es percep, i no és practicable, com ho era l’any 1921, quan el Josep Salvany Blanch, visitava la vila.


Està format per dues grans arcades apuntades, rebaixades, les quals són unides per un tallamar divisori, de forma triangular, el qual li dóna un forma irregular el pont. Està format per carreus de pedra, mitjans i petits, perfectament tallats de forma regular i disposats a filades. Com a coronament del pont hi ha una cornisa composta per grans maons de pedra rectangulars, de grans dimensions, disposats horitzontalment. A sobre, resseguint la part superior d'aquesta cornisa de pedra, hi ha una barana de ferro forjat, col•locada en temps actuals. Es conserva en bones condicions, a pesar que alguns dels carreus, sobretot el més superiors, estiguin deteriorats a causa de les inclemències temporals i/o climàtiques.

El pont manté intacta la seva primitiva i poderosa estructura, que permet el trànsit rodat dels vehicles que fan via entre Tornabous i Agramunt.

NOUVEAU PONT D’ORRIT. TREMP. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA


El Josep Leco‎ retratava un ‘nou’ pont, a l’agregat de Tremp anomenat Pont D’Orrit, que pren el seu nom de dos elements que configuren la geografia i la història antigues del lloc; el pont romànic que hi hagué uns 100 metres aigües amunt del poble , i del que resten únicament elements dels pilars, i de l'antic poble d'Orrit, enlairat al nord-est de l’actual Pont d'Orrit.


Joan Coromines i Vigneaux ( Barcelona , 21 març de 1905 - Pineda de Mar , Barcelona , gener 2 de 1997 ), defensa que el topònim Orrit és un dels que tenen un origen basc/iber més clars de tot el Pirineu català, procedeix de la paraula basca urruti, amb el significat de llunyà, que encara existeix en la llengua que es parla a Euskadi.

La població del Pont d'Orrit té una història molt recent, pràcticament tota ella en els segles XX i XXI.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL D'ABELLA DE LA CONCA, ADVOCADA AL PROTOMÀRTIR SANT ESTEVE. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Josep Leco retratava l’església parroquial de Sant Esteve, a l’Abella de Conca, al Pallars Jussà, la descripció ens explica que és un bell edifici romànic de tres naus amb tres absis semicirculars. Els absis tenen arcs presbiterals, sense brancals, que no es reflecteixen en planta; l'absis central té un doble arc presbiteral. No té transsepte. La nau central està coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals. La nau lateral nord ha estat paredada i l'han transformat en capelles. La coberta és de llosa en dues vessants. Exteriorment, el mur està decorat amb arquets cecs i bandes llombardes i s'obren finestres de mig punt fortament trompetades. La porta principal s'obre al mur de ponent i és un arc de mig punt amb una arquivolta en degradació. A la façana sud hi ha altre porta, de dimensions més petites i també d'arc de mig punt. A l'extrem Sud-oest s'aixeca el campanar de planta quadrada amb dos pisos de finestres dobles amb mainells. Té arcuacions llombardes a la part superior i està cobert en quatre vessants. Els murs són de carreus irregulars de pedra.


Sant Esteve d'Abella apareix documentada per primera vegada l'any 1110, en el testament de Guillem Guitard de Caboet.
 
En una pedra del portal de ponent es llegeix l'any 1141.

En el llibre de la dècima del 1391 hi consta el capellà d'Abella dins del deganat de Tremp.

En la visita pastoral de 1758, Sant Esteve tenia com a sufragànies les esglésies de Sant Romà d’Abella, i Sant Vicenç de Bóixols, que li foren segregades l'any 1904.

Conserva l'altar del Roser del segle XV, i dos retaules gòtics un d'ells d'en Pere Serra de 1375.

Al juny de 1972 van robar el retaule "Els goigs de la Mare de déu", avui joiosament recuperat; és de finals del segle XV de l'escola de Pere García de Benavarri.




El Josep Salvany Blanch, visitava Abella de la Conca l’any 1920, i retratava des del mateix angle l’església de Sant Esteve, de la que podreu veure’n alguns detalls en aquest enllaç :


http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/abella%20de%20conca/field/all/mode/all/conn/and/order/title/ad/asc

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

 Que el protomàrtir Sant Esteve   i  Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.




dijous, 22 de maig del 2014

ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ. RABÓS. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

La Carme Torras retratava aquesta església d'una sola nau amb absis de planta semicircular. La nau presenta volta apuntada mentre que l'absis està cobert amb una volta de quart d'esfera. L'arc triomfal està format per un doble plec de mig punt en gradació amb la nau. Els murs laterals, de força gruix i rematats per una cornisa motllurada, presenten quatre capelles encastades i cobertes amb volta de mig punt, les quals no sobrepassen el gruix de l'estructura cap a l'exterior. Les dues capelles de la zona presbiteral presenten cornises de cavet, mentre que les de la nau estan arrebossades i pintades i foren afegides en posterioritat. A migdia hi ha la sagristia, a la que s'accedeix a través d'una volta de mig punt que perfora el gruix del mur. Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per un gran arc rebaixat bastit amb carreus desbastats, que es recolza als murs de la nau. El temple presenta quatre finestres d'arc de mig punt per il•luminar l'interior, tres són de doble esqueixada i l'altra d'un sol biaix, totes de mida gran. La façana principal, orientada a ponent, presenta un portal d'accés format per dos arcs de mig punt en gradació i timpà llis ubicat damunt una llinda gravada amb la inscripció "1313, ANNO DOMINI M CC XIII" i la representació força esquemàtica de l'anyell de Déu flanquejat per dos lleons rampants. Damunt la porta hi ha una finestra força gran, de doble esqueixada i arcs de mig punt. La façana està rematada amb un campanar d'espadanya format per tres pilastres cobertes amb dos arcs de mig punt. Tant damunt del campanar com de la resta del temple s'aixeca una gran obra de fortificació construïda a finals del segle XIV. El campanar està rematat per una corsera sostinguda per vuit falsos arquets triangulars damunt cartel•les. Més tardanament, damunt la fortificació s'aixecà un altre campanar d'espadanya d'un sol ull, arrebossat i pintat. La resta de la fortificació està força degradada, tot i que es conserva millor a la part de tramuntana i a l'absis, on el gran mur bastit damunt seu li dóna aparença de torre defensiva. Encara manté algun merlet rectangular, amb una petita espitllera al centre. El temple presenta els murs laterals bastits amb pedra desbastada disposada irregularment i lligada amb abundant morter de calç.


Situada dins del nucli urbà de la població de Rabós, a la part nord del terme, a la plaça de l'Església, la façana principal, presenta un parament de carreus ben escairats, disposats formant filades regulars.

L'interior del temple presenta tots els paraments de pedra vistos, exceptuant les dues capelles laterals i la volta de la nau principal, arrebossades i pintades de blanc.

En la documentació antiga Rabidoso (segle X), probablement prové del llatí RAPIDOSUS en el sentit de ‘ ràpids fluvials’, el poble està prop del riu Orlina, segons va apuntar en el segle XVII el geògraf Pere Gil i Estalella, (Reus, 1551 - Barcelona, 1622) el nom d'aquest riu es devia al fet que, segles enrere, la seva sorra contenia partícules d'or.

ERMITA DE LA VERGE DE LES ESCALES O DE VILANOVA. SANT MARTÍ SESCORTS. L’ESQUIROL. OSONA

L’ Anna Mora Nogué retratava aquesta esglesiola de nau única, orientada de nord a sud. Està dividida en tres trams coberts amb volta de creueria amb un rosetó al centre i les nerviacions descansen sobre columnes amb capitells motllurats i amplis basaments. L'altar està emmarcat per una espècie d'arc triomfal adossat al mur, damunt l'arquitrau hi ha una petxina decorada amb una voluta a cada costat. El portal d'entrada es troba a la banda de tramuntana, és adovellat i la dovella central té una bonica decoració. Al damunt hi ha un òcul i el capcer és coronat per un campanar d'espadanya sense campana. Els murs exteriors estan molt malmesos. És construïda bàsicament amb pedra. Val a dir que li caldria una bona restauració. la dovella clau Presenta un baix relleu amb el bust de la Verge que sosté l'Infant amb els braços, creuats. El nen, a qui només se li veu el rostre, té els cabells rinxolats i la Verge porta tocat de corona decorada. A cada costat hi ha unes roses de relleu més alt tractades amb molt naturalisme. A la part baixa del bust hi ha un àngel alat del coll del qual penja una corda soguejada i una creu. Cal remarcar el cànon desmesurat de les mans de la Verge i el poc relleu del cos. L'estat de conservació és força bo malgrat trobar-se a l'exterior
És un edifici de gran bellesa que es degué construir al segle XVI i que presenta unes línees que van a cavall del gòtic tardà i del renaixement.


Fou ampliada a principis del segle XIX (1909) – ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del mestre d’obres i/o arquitecte autor de la reforma - amb la capella del Santíssim. Al costat hi havia una rectoria que va ser incendiada en els dies foscos que seguien a la sedició del militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPUBLICA ESPAÑOLA l’any 1936 ; tècnicament era sufragània de la Sant Martí, a la pràctica però, va fer de parròquia des del segle XVII fins que s'incendià la susdita rectoria, ja que els seus rectors vivien a prop de l’ermita i celebraven allí els seus cultes.

L’AIGUABARREIG DEL CORB. VILANOVA DE LA BARCA. SEGRIÀ. LLEIDA

En sabia força coses d’aquest ‘ riu estimat’ del que diu l’enciclopèdia catalana ;

Neix a 762 metres d'altitud a la font de Rauric, dins el municipi de Llorac (Conca de Barberà), a l’extrem sud-oriental dels altiplans de la Segarra. Travessa el sector meridional de la Segarra estricta a Vallfogona de Riucorb i penetra a l’Urgell per Guimerà i, sense deixar la direcció E-W, que duu des de Llorac, on forma un ampli solc rectilini (revestit d’al•luvions i enfonsat de 60 a 80 m), continua per Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, el Vilet, Sant Martí de Maldà i Maldà fins a Belianes, on canvia de direcció i continua vers el nord, a l’àrida plana urgellenca, i es perd entre les vinyes, els olivets i els regatges del canal d’Urgell.http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=81

Es reconstitueix, tanmateix, prop de Bellpuig; passada la vila canvia novament de direcció (WNW) i, a través dels termes de Castellnou de Seana, el Poal, Linyola, Bellvís, Térmens i Vilanova de la Barca, on desguassa aquest afluent a la riba esquerra del Segre, aigua avall de Vilanova de la Barca (Segrià), quasi al davant de la confluència d’aquell riu amb la Noguera Ribagorçana, que ho fa a la riba dreta al terme de Corbins.

Volia anar fins al punt concret en que lliura les seves aigües al Segre, i en aquesta tasca vaig esmerçar força estona, una xerrada amb els Mossos d’Esquadra – que no en sabien dir el lloc - , i finalment la trobada d’uns veïns , prop de l’antiga església de Santa Maria de Vilanova Barca; que em dèiem; segueixi fins al Restaurat Mas dels Arcs, i des del càmping accedirà a la desembocadura del riu.




Ho feia, superant l’intensíssima capa de pol•len que ho emblanquina tot.

SANT POL D’ARENYS DE LLEDÓ. EL MATARRANYA. TEROL

El Joan Serra Saún em feia arribar imatges i dades de l’ Ermita de Sant Pol d’Arenys de Lledó a la comarca del Matarranya, juntament amb l’advocació de Sant Hipolito, "Sant Pol", l’ermita acull la devoció a la Mare de Déu del Refugi de Pecadors, que iniciava l’any 1.647 Carlos Auruch, alferes italià, quan des Calaceit arribava fins aquest indret amb una imatge de Nostra Senyora, quedant-se a viure en aquest lloc com a ermità, pel que aqui va quedar dipositada la santa imatge, concedint des d’aleshores molts favors i miracles als fidels

S’hi accedeix des de la carretera ET-V-3341, a una distància de 1,1 km, per camí asfaltat en un primer tram, continuant per pista blanca fins arribar a l'ermita situada a uns 6 km de la població, , dalt d’un turó, , pas obligat de l'antic camí entre Calaceit i Arenys , des del que s'albira un bell paisatge.


La construcció que es conserva ha de ser del segle XVIII, podent veure sobre un petit va una inscripció amb la data de 1.721.

La descripció ens diu ; església d'una sola nau , de cinc trams , separada per arcs de mig punt amb testera recte . Els arcs formers recolzen sobre pilastres adossades al mur . Als peus un cor al qual s'accedeix per una escala adossada al mur . La coberta de la nau , es resol amb sostre a dues aigües de fusta i la capella adossada al segon tram del costat nord , de planta quadrada , es cobreix amb cúpula sobre petxines .


Construcció de maçoneria . La portada , que es troba a la part central del mur Sud , presenta forma d'arc de triomf : dues pilastres emmarquen un arc de mig punt adovellat en la clau apareix inscrita la data de 1711 y les sigles IHS el monograma més utilitzat per referir-se a Jesucrist . La façana es remata amb una cornisa de fusta i una espadanya amb un ull per la campana . Annex a l'ermita hi ha la casa de l'ermità , gairebé de la mateixa mida .

Quan al topònim hom defensa la relació amb el lledoner, arbre del que trobareu aquí algunes dades interessants :
http://metode.cat/Revistes/Dossiers/El-lledoner/El-lledoner-l-arbre-de-les-forques

La solitud del indret provocava l’any 2000 l’absoluta impunitat pel robatori d’una de les talles.

dilluns, 19 de maig del 2014

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. EROLES. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Josep Leco‎ retratava l'església parroquial, originàriament romànica del poble d'Eroles, advocada a Santa Maria, el nucli pertanyia a l'antic terme municipal Fígols de Tremp, integrat actualment en el de Tremp – el major de Catalunya amb els seus 302,82 km², TOTA la comarca del Barcelonès té NOMÉS 144,72 km² - ; m’explicava un enamorat d’aquestes terres – amb força sorna - que en alguna cosa havien de ser els primers els de la comarca del Pallars Jussà.


La descripció ens explica que és una església del segle XI d'una sola nau, coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular. Modernament, es capgirà el sentit de la nau, i l'absis, que originalment contenia el presbiteri, com era habitual al romànic, i es convertí en l'entrada al temple, obrint-se la porta al bell mig de l'absis.

La fotografia – esplèndida – ens trasllada una gran sensació d’incúria, sensació en la que també dissortadament el Pallars acostuma a ser el primer de Catalunya.


Demanàvem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) alguna imatge d’aquesta advocació mariana, i àdhuc de l’interior del temple, amb la imatge ens explicitaven que l’advocació és la de Santa Maria.

REAL, VENERABLE I MOLT IL•LUSTRE CONGREGACIÓ DE NOSTRA SENYORA DELS DOLORS DE LA CIUTAT DE LLEIDA.

Els carrer Cavallers de Lleida és un veritable museu , del que s’ha de fer esment a la casa senyalada de número 26, de la seu de la Real, Venerable i Molt Il•lustre Congregació de Nostra Senyora dels Dolors de la ciutat de Lleida.

Trobava un dels Goigs d’aquesta advocació mariana a Lleida :
http://soltorres.udl.cat/bitstream/handle/10459/340/LLG-1-0221.pdf?sequence=1

Disposa la Congregació d’una pàgina web :
http://vergedolorslleida.com/

La descripció ‘tècnica’ és d’una pobresa colpidora ; església de culte que fa cantó, d'una sola nau amb planta basilical i accés longitudinal.

El cos superior apilastrat lateralment rematat en semicercle. Els forats es situen simètricament .

Murs de càrrega i volta de cobriment. Pedra a la planta baixa i totxo a la resta. Ràfecs de pedra.

MERCAT DEL PLA. LLEIDA

Francesc de Paula Morera i Gatell (Tarragona, 1869 - Lleida, 1951), aixecava l’any 1920 aquesta gran estructura per acollir un Mercat Municipal , situat prop de la Seu Vella, on hi hagué les casernes militars que ocupaven l'emplaçament de l'antiga universitat.


La descripció – quasi telegràfica ens diu - el Mercat del Pla és un edifici aïllat, d'una nau rectangular amb una sola llum i semisoterrani. Accés pels testers salvant problemes de nivell.

Façana amb sòcol de pedra suportant pilars d'obra vista embeguts a la parets arrebossada. Finestrals allargats. Interior completament lliure.

Compta amb un soterrani.

Llegia que avui el Mercat del Pla és un mercat radical de moda de Lleida, que estarà obert de l’1 al 15 de cada mes, de 10h a 21h.

Es tracta d’un nou concepte de retail, una nova fórmula que s’implanta a l’antic edifici modernista del Mercat del Pla: un espai de pop up stores o botigues efímeres que s’aniran renovant cada període, cada mes. Les vendes seran d’estocs, amb grans descomptes del 60, 70 i 80% de descompte, tot i que també s’hi podran trobar petites col.leccions càpsules o noves línies de marques que volen provar coses noves al mercat.

Mercat del Pla comptarà amb grans marques reconegudes però també amb dissenyadors emergents amb producte diferencial.

Comencem amb moda però volem integrar diferents sectors. Cada mes trobareu entre sis i vuit marques en pop up stores ubicades a l’interior del recinte del Mercat. En aquest calendari podeu consultar les marques que vindran en els propers mesos.

En un escenari singular com és el Centre Històric de Lleida, Mercat del Pla és un nou model: venda d’estocs a les pop up stores de l’1 al 15 de cada mes.


En aquests quasi 100 anys de vida l’entorn del Mercat ha vist molt canvis , i no sempre per a millorar.

Malgrat gaudir d’un ‘estacionament tou’, preferia deixar el meu vehicle davant l’edifici de la Universitat, i el Museu Diocesà i Provincial.

L’ESCORXADOR DE LLEIDA.

Francesc de Paula Morera i Gatell (Tarragona, 1869 - Lleida, 1951), aixecava l’any 1915 un escorxador per donar servei a una Ciutat que semblava créixer a nivell exponencial, 24.531 ànimes al cens de 1910, i 38.165 habitants l’any 1920, quan el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) començava a ensenyar les seves urpes.

La descripció - quasi telegràfica - ens explica que es tracta d’un gran i singular conjunt, aïllat, conformat per varis edificis de tipologia industrial, que defineixen un pati d'accés tancat.



Façana composada amb modulació d'obertures verticals, tancades per portetes i emmarcades amb maó, motius ceràmics i arrebossats. Parets mestres d'obra i cobertes a la catalana a dues vessants.

Les corralines del darrera resten pràcticament desaparegudes.

L’escorxador es va tancar definitivament l’any 1984, i aprofitant el creixement demogràfic i econòmic de la Ciutat – que semblava no tenir aturador - es procedeix a restaurar-lo i remodelar-lo per convertir-lo en un equipament cultural de primer ordre.

Ens agradarà tenir coneixement a l’email coneixercatalunya@gmail.com del tècnic que assumia la tasca de reconvertir l’espai del escorxador , en instal•lacions que permeten encabir : l’escola bressol “El Rellotge”, l’Associació de Veïns del barri Templers-Escorxador, l’Aula Municipal de Teatre, el Cafè del Teatre i el Teatre Municipal de l’Escorxador que compta amb 2 sales per l’exhibició de les produccions escèniques, m’expliquen – no tenia ocasió d’accedir a l’interior - que destaca al vestíbul el mural “Retaule de l’Escorxador”, obra de l’artista Frederic Amat i Noguera (Barcelona 1952).

Em deia el nostre sherpa, lleidatà, que possiblement tinc raó en afirmar per Lleida i per arreu – contra el criteri general de ‘aquí no hi res que valgui la pena’ - , que hi ha moltes coses per a veure i ‘viure’, només cal obrir els ulls.

NOTRE-DAME DE GUARGA/ GORGA. PREIXENS. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Havia fet una primera aproximació a la ‘història’ d’aquesta advocació mariana, que em suscitava moltes i raonables dubtes ;
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/05/santuari-de-nostra-senyora-de-la-guarga.html

Seguint en la recerca, llegia que el 12 d’octubre de 1560 el Baró ; als Països Catalans, des del segle XIII, era aquesta una designació genèrica (equivalent aviat a senyoria o dominicatura) de tot territori que no pertanyia al rei, dit terra de barons; Francesc d’Espés , contracta un picapedrer perquè aixeques les parets de l’ermita.

Esta documentada la figura dels ‘ermitans’ almenys fins l’any 1750;
http://www.fundacionoguera.com/libros/56%20ELS%20MARGARIT1.pdf pàgina 311

Passada aquesta data Catalunya s’incorporarà al comerç amb les colònies americanes, i amb aquests recursos econòmics, s’arranjaran i/o aixecaran, Castells, Palaus, Cases Pairals, Esglésies, Capelles, Ermites i Santuaris per arreu.
Passava quasi tot un matí fent recerca, i acabava trobant, a la font inesgotable del mestre Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), una possible relació entre aquest GUARGA i el mot d’origen germànic WARJAN amb un significat ‘ protegir, resguardar , guarir, sanar, curar ,..’; curiosament en el Goigs d’aquesta Marededéu es recullen fil per randa totes aquestes accions.
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYyGy9Y3XmuHinGtp58TGY9I2ogqmC_3s8g-afCp2bYH-XtAScZ2-WfPWp9m39RJ84VBGxRH4ezQcWb9AGOOhvsTPBtenG6Y5wuCMy2CSd7IPMApNsfuzonZDR5w_82bmkW15dUfw2we-K/s1600/gorga+2.jpeg

No trobava cap dada que corrobori l’existència d’un Monestir regular, ni fins la presència de ‘’donats i/o donades’ , i demanava informació a monestirs@gmail.com

De la meva lectura de l’enciclopèdia del Romànic no trobava tampoc cap dada que permeti sostenir l’afirmació ; Romànic, barroc XIII, XVIII

Respecte a les dades de ;
http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_22318
El santuari de la Mare de déu de la gorga pertany al poble de Preixens, al sector septentrional del terme, a prop del poble de Mafet. Temps endarrere havia estat un monestir-santuari amb certa importància, actualment es troba abandonat i en estat ruïnós. No trobava cap altra font que les afirmi i/o corrobori.

L’actual aspecte d’aquesta zona ens fa pensar que la transcripció ‘gorga’ no té el sentit descriptiu que habitualment tenen els topònims; altrament la caiguda demogràfica a Preixens que tindrà un creixement quasi exponencial entre els cens del segle XVIII i el del segle XIX per assolir el ‘sostre’ en el cens de 1920 quan s’iniciava el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera) , per davallar de forma escandalosa a les darreries del segon feixisme ( Dictadura de Franco ), i tancar l’any 2013 amb només 464 habitants, malgrat l’estat general de misèria a la que les elits politiques corruptes portaven el país, lligat tot amb la disminució en paral•lel de la pràctica religiosa, ens fa pensar en ‘causes lògiques’ per explicar-nos l’abandó d’aquest santuari .

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


P/D Advertia que els ‘lladres de pedres’ havien fet la seva feina des de les darreres fotografies que tenia ocasió de veure.

dissabte, 17 de maig del 2014

LO PI DE LES BRANQUES

Preguem que sia aqueix Pi
l'arbre sagrat de la pàtria.


http://www.endrets.cat/text/112/lo-pi-de-les-tres-branques-verdaguer-jacint-locutat-per-lluis-soler.html

Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l'alta sella en l'arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d'or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Montfort no l'hi vol donar,
per gendre diu que se'l guarda.
Si serà son gendre o no
Mont-rodon ho diu al Papa;
la resposta que li fa
al vell Montfort no li agrada:
—Que torne el Rei a Aragó
i als Pirineus la seva àliga.—
Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a Orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada,
mes ell, infant de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.
Lo Campllong té com un breç
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l'any com l'esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa Pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s'esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama:
—Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l'arbre de Mambré
on Abraham reposava.—
Fent la senyal de la creu
se recolza a la Pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l'abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.
Alça els ulls a l'Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d'estels
i al cim lluna minvanta.
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
—He somniat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix Pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.—
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa,
les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
—Preguem, que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l'arbre sagrat de la pàtria.—

dimecres, 14 de maig del 2014

CASA MAGÍ LLORENS DRAGÓ. LLEIDA. CATALUNYA

No té gaire perspectiva aquest magnífic edifici que fa cantonada entre els carrers Major i Cavallers; del que fou el promotor Magí Llorens i Dragó, de professió banquer, que s’hi traslladaria a viure; l’arquitecte va ser Francisco Lamolla i Morante, (Lleida, 1869- Osca 1928), i el període de construcció va dilatar-se des de l’any 1898 fins l’any 1907.


La descripció ens diu ; edifici d'habitatges en cantonera, de planta baixa i quatre pisos. Façana que matisa la perspectiva horitzontal amb balconades corregudes tot i rematant el xamfrà amb tribuna envidriada. Alguns interiors conserven els originals enteixinats al sostre i pintures murals modernistes. Escales de pedra, estructura mixta de murs i pilars, forjats de fusta i volta catalana, balconada de forja i pilars de fosa, son destacables també les pintures de l’interior del portal d’accés.

Hi va viure el poeta Magí Morera i Galicia.(Lleida, 1853 - 1927)

L'industrial Enric Serecigni i Tabener , inaugurava en aquesta casa el Porfoliograph l'any 1918 que fou de les primeres sales de projecció de cinema.

Ens agradarà rebre les vostres aportaciosn a l'email coneixercatalunya@gmail.com

TRESORS DE L’ORTA. LES OLLES DEL BAUBO. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

Una fotografia de l’àlbum Orta de la pàgina del facebook ‘ LA TERRA ALTA, PER VEURE, PER VIURE’ , que devem a l’esforç i la voluntat gegantina del Joan Serra Saún, il•lustrarà la breu explicació que segueix :


Les Olles, també conegudes com Olles del Baubo, es formen quan el riu Canaletes travessa uns bancs de roca formant uns espectaculars engorjats i unes basses d’aigua a diferent nivell.

El nom és descriptiu del resultat del treball que la naturalesa ha realitzat al llarg de milers d'anys per l'erosió natural.

Són sis olles a més d'altres basses envoltades per un congost impressionant i únic ple de vegetació.

Quan a l’accés trobava dos indicacions :

S’hi accedeix en direcció a Santa Bàrbara seguint el camí de Bot.

A l'arribar a Orta, agafar el camí que indica cap al Convent de Sant Salvador, i més endavant hi ha un cartell que indica direcció a Les Olles.

Trobava també una llista – que imagino no és exhaustiva – dels tolls que permeten el bany en aquestes contrades :

-EL TOLL DE LA PRESÓ

Al terme municipal d'Arnes, a 1,5 km (aproximadament). Fàcil accés a peu i amb vehicle.

- EL TOLL DE VALERO

A uns 3 km d'Arens. Direcció Orta , passat el primer pont de la carretera, a la mateixa corba a mà esquerra (no està indicat) i seguir pel caminet que trobem a la dreta, trobarem lloc per aparcar i tot.

- L’ASSUT DE LLEDÓ I L’ULLAL

A uns 4 km d'Arnes, direcció Orta, trobarem a la carretera un trencall a mà esquerra que indica Lledó. Seguint la carretera i a l'arribar al pont seguir l’indicador que diu “Zona de Baños”. Molt bon accés amb vehicle.

- EL GALERÓ

A Arens de Lledó. A 15 Km d'Arnes. Direcció Orta tombarem pel trencall de Lledó , i quan travessem el poble trobem un indicador que hi diu Arens de Lledó, en arribar a Arens de Lledó, abans d’entrar al poble a la dreta hi ha un indicador que diu “Baños Naturales”. Bon accés amb vehicle.

- LES PESQUERES

A Beseit, a uns 15Km d'Arnes en direcció Vallderoures. Piscines naturals de molt fàcil accés al peu dels Ports de Beseit, està molt ben indicat dins el poble de Beseit.

CELLER DE LA COOPERATIVA DE LA POBLA DE MASSALUCA. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

Llegia que la societat Cooperativa de la Pobla de Massaluca va ser fundada l’any 1963 amb l'objectiu principal de construir un celler destinat a l'elaboració de vi procedent de les vinyes dels seus socis, i aquesta és avui encara la seva activitat principal.


El Joan Serra Saún retratava aquest edifici que malgrat la seva fàbrica ‘moderna’, té una estètica – conscientment volguda – que evoca els quasi centenaris edificis que majoritàriament per aquestes contrades aixecava Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973).

Demanava informació de l’arquitecte, i estic a l`espera de rebre-la.

El Patrimoni arquitectònic és un actiu valuós, que per llei, haurien de documentar les administracions locals , i formar un Catàleg Públic. En algunes poblacions és possible consultar-lo des de la xarxa, i això alhora que ens facilita extraordinàriament la tasca, esdevé sense cap dubte un element més de divulgació que fa créixer l’ interès per visitar-lo.

En relació al topònim la tesis – que compartim a ulls clucs – del mestre Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997 ) és el seu origen àrab Manzal-al-qal’a ‘’l’hostal o alberg del Castell’

dimarts, 13 de maig del 2014

COOPERATIVA AGRICOLA SANT JOSEP DE BOT. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún retratava aquest edifici que malgrat la seva fàbrica ‘moderna’, té una estètica – conscientment volguda – que evoca els quasi centenaris edificis que majoritàriament per aquestes contrades aixecava Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973).


Demanava informació de l’arquitecte, i estic a l`espera de rebre-la.

El Patrimoni arquitectònic és un actiu valuós, que per llei, haurien de documentar les administracions locals , i formar un Catàleg Públic. En algunes poblacions és possible consultar-lo des de la xarxa, i això alhora que ens facilita extraordinàriament la tasca, esdevé sense cap dubte un element més de divulgació que fa créixer l’ interès per visitar-lo.

Dit queda.