dimecres, 30 d’abril de 2014

CAPELLA DE NOSTRA SENYORA DE LA PIETAT. BERGA

La Queralt Cardona Estefanell‎ retratava la Capella de la Pietat de Berga, de la que hom pensa és la més antiga de Berga, intuïció que ens confirmaria l’existència en la documentació , d’una cita en la que s’afirma que foren paletes que construïren l'església de Santa Maria d'Avià (mitjans del segle XII) els que varen fer obres de reforma a la capella de la Pietat.


A primers del segle XIII, potser el 1224, passà a ser església d'un convent de frares mercedaris fundat per Pere de Berga; convent que després passà a Santa Magdalena, quin portal retratava l’any 1918 el Josep Salvany Blanch ( Fons de la Biblioteca de Catalunya ), i que ens dona peu a pensar que la Capella tenia edificacions annexes en aquella època, posteriorment passaria a dependre de Sant Joan.


L’any 1338, el convent fou lliurat a monges cistercenques provinents del monestir de Valldaura, aixecat per Geralda de la Portella.

L’any 1655 va patir una important restauració que va amagar elements preromànics i una volta de canó romànica amb una altra volta neoclàssica. El motiu d'aquest arranjament fou l'adaptació com església parroquial mentre es construïa l'actual, situació que s'allargà fins el 1672.

Al segle XIX, l’any 1832, es féu l'altar del Sant Sepulcre (el més conegut de la capella per participar a l'antiga Processó de Divendres Sant); posteriorment es féu el de la Mare de Déu de la Cinta.

L’any 1904 es va daurar l'altar major.


Als primers anys de la dècada dels 90 del segle XX es va restaurar, i actualment ofereix un aspecte un xic descurat, amb la part sobre elevada enguixada i sense pintar, i amb una part de la façana escrostonada.

LES PINTURES MURALS DE SANT ANDREU DE PALOMAR.

Havia parlat de l’església advocada a Sant Andreu, del que fou poble anomenat alhora que amb l’advocació de l’apòstol amb el topònim ‘Palomar’, que desapareixia el 20 d'abril de 1897, quan la reina Regent d'Espanya, Maria Cristina d'Habsburg-Lorena (Gross-Seelowitz, Moràvia, Imperi Austríac, 1858 - Madrid, Espanya, 1929) signava el Decret d'Agregació que va el annexionar a Barcelona.


En aquesta església hi havia una Capella on s’aixoplugava la imatge d’aquell Sant Crist del que es parla als segadors :


On és vostre capità?
-On és vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre.

-Aquí es nostre capità,
aquesta és nostra bandera.
A les armes,catalans,
que ens han declarat la guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

S’ha fet des del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL una feina excel•lent, i avui aquella Capella és una completa ruïna que avergonyeix a tots els catalans.

El Joan Serra Saún em feina arribar una col•lecció de magnifiques fotografies dels impressionants murals de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, obra del pintor Josep Verdaguer i Coma ( Sant Andreu de Palomar 1923 – 2008) , la seva pintura és un valuós testimoni del seu entorn; no busqueu temes espectaculars, hi trobareu però, veracitat , autenticitat, i un admirable registre dels efectes lumínics i el càlid sentit humà. Inspirant-se en les persones que vivien aleshores a Sant Andreu de Palomar, recrea alhora que escenes bíbliques, algunes de la vida de Sant Andreu apòstol i màrtir.





Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE PLATJA D’ARO. CASTELL-PLATJA D’ARO. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA

El Camil Roig Pardos retratava l’església Santa Maria de Platja d'Aro, obra de l'arquitecte Josep Esteve i Corredor (Girona 3 de febrer de 1896-16 de juny de 1965) , construïda en un l terreny de 3.956,50 m2 donat per Pere Bas i Sàbat – que havia estat Alcalde de Castell-Platja d’Aro - amb un bonic pòrtic enjardinat.


La primera pedra es posava el 15 d’agost de 1953, i s’acabava l’any 1955 i fou beneïda el 30 d’agost de 1959, pel Bisbe de Girona, Josep Cartañà i Inglés (1934-1963), essent rector el guixolenc Mn. Ramon Lloansí i Marill, a qui li fou dedicada la plaça de l’església el 19 d’abril de 1964.

El campanar l’acabà Mn. Pere Vila i Bosch, que també bastí la rectoria.

La imatge de la Mare de Déu és de l’ Antoni Delgado i Oliveró, ( Barcelona , 1939, Santa Cristina d'Aro 2014 ) , donada per Pepita Artigas i Pol, el sagrari és de la Casa Corberó, la creu processional és de Carmaniu igualment que l’artística tapa de metall de la pica baptismal (1962) donada per Pere Bas i Sábat, l’ambó és obra de Carmenatti i els canelobres i credència de ferro forjat, de la serralleria Las Cadenas, de Girona.

La patrona del poble de Fenals d’Aro és la Mare de Déu del Patrocini, la festa de la qual es restaurà el 2007 després de 70 anys d’oblit.

Amb la denominació Fenals, topònim que ens confirma l’escassa feracitat per al cultiu d’aquestes terres, que han vist amb el turisme un creixement exponencial, dels 1.185 habitants de l’any 1900, que minvaven en el primer feixisme () Dictadura Primo de Rivera ), i al començament del segon feixisme ( Dictadura de Franc; quantitat que es multiplica extraordinàriament en els períodes de vacances, sobretot a l’estiu , trobem :

Santa Maria de Fenals d'Aro, o Santa Maria de Fenals de Baix.

Santa Maria de Fenals d'Amunt

I, aquesta mateixa església coneguda així en algunes guies.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 29 d’abril de 2014

LA ‘CATEDRAL’ DE NULLES. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

S’anomenen així fent un símil amb els edificis religiosos – normalment per la seva grandiositat i bellesa – algunes de les obre que com el Celler Cooperatiu de Nulles, situat al nord d'aquesta població, al carrer Sant Sebastià, s/n, i davant de l'estació del tren, va construït l'arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973) entre 1919 i 1920 per encàrrec del Sindicat Agrícola de Sant Isidre de Nulles.


L'edifici consta de dues naus principals i tres cossos auxiliars, producte d'ampliacions posteriors. De les dues naus principals, la primera és de doble nau basilical rectangular, destinada a celler, amb estructura d'arcs equilibrats parabòlics doblats de maó vist per a suport de la coberta a dues vessants de teula àrab. La segona és contigua i transversal a la primera i té una estructura de coberta a base d'encavallada metàl•lica i coberta de xapa, també metàl•lica. La façana principal deixa veure la doble nau basilical. La seva composició parteix d'un alt basament de pedra, trencat per les portalades amb arc parabòlic. Aquestes portalades sobresurten i s'endinsen en els finestrals situats a sobre seu, que formen un arc d'obra de maó vist, també parabòlic, dividit per mainells que formen cinc finestres verticals. Els mainells formen part alhora dels pilars d'obra que recorren verticalment la part alta del parament fins a la coberta, on uns acabaments esglaonats van formant el pendent, que acaba en vèrtex al centre dels pòrtics. El resultat és una façana monumental, magnífica i bella per la composició i els elements arquitectònics que la formen. Són especialment notables els angles formats per les cantonades de la façana principal elaborats per piles de maó vist formant relleus degradats que enllacen amb el coronament de l'edifici. Les façanes laterals són formades per un alt basament i un segon cos, tot de pedra irregular. A cada tram del segon cos s'obre una finestra triforada. Totes les obertures són emmarcades amb maó, tret de les portes d'accés que són de pedra.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 28 d’abril de 2014

ESGLÉSIA DE L’APÒSTOL SANT JAUME DE BRÀFIM. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Llegia que l’església advocada a Sant Jaume Apòstol de Bràfim, s’alçava a darreries del segle XVIII sobre la planta d'un temple anterior, alguns murs del qual van ser aprofitats. L'obra va ser dirigida per Ramon Sanabra (mestre d'obres), i en les obres van participar treballadors francesos.

El finançament va ser en bona part degut al governador del comtat de Savallà i de la baronia de Vallmoll, Joan Busquets; l’any 1715 Isidre Espinal de Sarral hi construí el llit de la Mare de Déu Agost, l’any 1730 s’instal•là l’orgue , i els anys 1794-97 Joan Guasc de Valls daurà el retaule barroc, que encara es conserva; s’amplià encara el 1881 amb la capella del Santíssim damunt l’antic cementiri, que serà traslladat als peus del Santuari de la Marededéu de Loreto.

La descripció tècnica ens diu ; la parroquial de Sant Jaume Apòstol es troba situada en el centre de la vila. Presenta una façana d'estructura simètrica, amb el campanar a la banda esquerra , de planta quadrada i dos cossos vuitavats en disminució progressiva.


La porta d'accés, centrada, és rectangular, amb carreus de pedra regular. S'hi arriba a través de quatre graons. Corona la llinda una fornícula amb la imatge del Sant a qui és dedicada l'església. Al centre de la façana hi ha una gran obertura circular. L'acabament presenta un timpà coronat per una petita espadanya. El material bàsic de l'obra és la pedra.

L'interior és d'una nau amb 5 trams, capelles laterals comunicades per obertures d'arc de mig punt, i absis poligonals. La nau es cobreix amb volta de canó amb llunetes, i les capelles amb voltes d'aresta. El cor és als peus

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

. PONT DE MARTÍS, ESPONELLA. PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

La Maria Plana Pla, , retratava el pont dit del Pla de Martis, molt a prop de Foncuberta , en terme però d’Esponella, a la comarca del Pla del Estany.


La descripció tècnica ens diu ; que es tracta d'un pont de pedra que travessa la riera que surt de l'estany d'Espolla i les basses de Martís, serveix o servia d'antic pas que anava a Usall i al Fluvià des de Martís. Està format per un arc de punt rodó o volta de canó i dos passos d'aigua de secció quadrada i simètricament disposats a cada banda de la volta, a les vores hi ha una barana baixa de pedra que segueix el perfil triangular del pendent del pont. A la riba nord de la riera i quasi a l'extrem nord-oest del pont hi ha una creu de terme.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL ARCÀNGEL D’OS DE BALAGUER. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

El Jaume Gomà retratava el campanar de l’església parroquial d’Os de Balaguer, advocada a l’Arcàngel Sant Miquel.

Tenim a Os de Balaguer un amic molt apreciat.


La descripció ens diu ; església amb planta de creu llatina de tres naus i cinc trams amb creuer. Està construïda en pedra, i suportada per pilars amb pilastres adossades. Les cobertes varien en funció del tram, així doncs, la nau central i els braços del creuer estan coberts amb volta de canó amb llunetes, mentre que per exemple, la capella major té volta d'aresta i la sagristia té el sostre pla. Per sobre el creuer s'aixeca una cúpula sobre triangles asfèrics. El cor està situat als peus de la nau, i la torre, a la capçalera, té dos cossos: l'inferior de forma quadrangular i el superior amb forma octogonal. Destaca la façana principal, molt ben treballada. La porta té un arc mixtilini flanquejat per pilastres i a sobre, una fornícula buida que en el seu temps devia contenir la imatge del sant. Sobre d'aquesta, una obertura circular a manera de rosetó. Completa el detall escultòric de la façana, un gran arc de mig punt que contribueix a donar un aspecte arrodonit a la part superior de la façana.


Del topònim ens diu la Generalitat de ‘Barcelona’ en la documentació antiga Osse (segle XI), d’origen incert, probablement preromà; Balaguer, capital comarcal. Manuel Bofarell Terrrades, q.e.p.d, recull també un possible origen àrab ‘ hàush’ , lloc per al bestiar, pleta ; a l’escut oficial veureu l'os que és el senyal parlant relatiu al nom de la població, i l'arbre que és tradicional de l'escut de la vila, i que molt probablement deriva de les armes parlants dels Siscar, senyors del castell d'Os des de 1553 fins a avui dia: les armories dels Siscar, en efecte, tenen un siscall (arbust de nom científic Salsola vermiculata) de sinople sobre camper d'or.

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DEL LLORET DE RENAU. TARRAGONÈS

El terme de Renau al Tarragonès és una ‘ caixeta de sorpreses’ entre les que el Santuari de la Mare de Déu del Lloret - forma en que l’anomenen aquí – no és certament la menor.

Us parlo d’un edifici de nau rectangular, de 12 metres x 5 metres , coberta amb volta d'aresta dividida en tres sectors per arcs de mig punt escarsers. La façana està centrada per una porta amb llinda i una finestra quadrangular a cada banda. L'ull de bou en forma d'estrella de sis puntes i una obertura en forma de creu allargassada, que il•luminen les voltes, foren dissenyats per l’arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert ( Tarragona , 16 setembre de 1879 - Barcelona , 1 maig de 1949 ) l’any 1925.


Corona la façana una espadanya d'una obertura (la campana procedeix de l'església de Peralta), les parets i la volta de l'edifici estan decorades amb pintures de Ramon Farré y Montseny, amic i col•laborador de Josep Maria Jujol i Gibert.

L'altar és obra de Santiago Tarragó Lafau, pintor nascut a Belltall l’any 1907.

Queden restes de la casa de l'ermità i un pou d'aigua viva.

Us deixo un enllaç als Goigs de la Marededéu que es cantaven en aquesta ermita de Renau ;
http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2012/11/goigs-la-mare-de-deu-del-lloret-de.html

Per ampliar dades i/o tenir referències per conèixer més i millor els Santuaris marians de Tarragona, cliqueu aquí al damunt.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) , una fotografia del Santuari de la Marededéu de Lloret de Renau, datada el 19-II-1978.

MAREDEDÉU DE LORETO DE BRÀFIM. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Loreto, Llorito, Lloret , és una Ciutat de la província d’Ancona, a les Marques, Itàlia, situada sobre un pujol que domina l’Adriàtica, la seva fama està relacionada amb la llegenda que diu que en aquest pujol havia estat transportada (1294) la casa on la Mare de Déu degué rebre l’anunci de l’àngel, aixòdonà peu a la construcció, en la què intervingué Donato di Pascuccio d'Antoni o Donato di Angelo di Antonio, conegut com Bramante ( Fermignano , c. 1443/1444 - Roma , 1514, d’una església on s’han anat acumulant valuoses pintures i escultures, i que és un centre de pelegrinatges marians molt important.

La devoció a la Santa Casa de Loreto fou viva als Països Catalans al llarg dels segles XVII i XVIII, destaquen a casa nostra les capelles i santuaris de ; Sant Andreu de Llavaneres, Vilafranca del Penedès, Artés, Moià, Llardecans, Lloberola, Bràfim, Tarragona i Renau.

A Bràfim la coneixen com Loreto, i la podreu veure dalt d’un petit pujol als afores de la vila, és un majestuós edifici, que algun qualifiquen d’historicista i altre de neoromànic, amb planta de creu llatina , l'absis és poligonal i acull el cambril de la Mare de Déu. El cor es troba als peus de l'església, sostingut per dos pilars. A l'exterior hi ha contraforts al llarg de tot el perímetre, que coincideixen amb la separació dels trams. Hi ha bandes llombardes estilitzades com a decoració. la façana presenta una porta d'arc de mig punt i una rosassa. El campanar, centrat sobre la nau i als peus de l'església, corona el conjunt. Té planta quadrada i dos cossos. Presenta finestres geminades d'arc de mig punt. L'acabament és un pinacle recobert de teula àrab.


S’aixecava entre els anys 1889 i 1892, sense que hagi trobat dades del mestre d’obres i/o arquitecte responsable, després d'haver estat enderrocada la primitiva ermita del segle XVII, que va ser utilitzada al llarg de 225 anys (1664-1889), i que havia estat edificada per albergar la imatge de la mare de Déu que el sacerdot Pere Codol havia portat d'una peregrinació a Roma.

Als anys seixanta del segle XX van fer-s'hi obres de restauració i condicionament de l'entorn.

A la seva falda hi ha el cementiri, on els brafimencs descansen a l’ombra de Nostra Senyora.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com


Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya, una fotografia del Santuari de la Marededéu de Lloret de Bràfim, datada el 8-XII-1974

diumenge, 27 d’abril de 2014

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DELS SEGADORS. SANT ANDREU DE PALOMAR, AVUI BARCELONA

El Joan Serra Saún em feia arribar unes fotografies seves i una de l’Isabel Ibáñez de la Capella del Crist dels Segadors, adossada a l’església de Sant Andreu del Palomar i actualment en ruïna.


Més enllà de l’absoluta coincidència , en la convicció que tothom- o una bona part de catalans – tenim coll avall, i és que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.


Ens costa acceptar i entendre, en els moments actuals de reivindicació nacional de Catalunya, que la Capella del Crist dels Segadors, no estigui restaurada, ni tingui la consideració que mereix com a símbol històric, i al ensems el que representa.

A la fitxa tècnica de Sant Andreu, diu ; Església parroquial de grans dimensions, concebuda monumentalment sobre la plaça Orfila i confrontant amb la seu del Consell del Districte de Sant Andreu, contraposant els dos poders, el civil i l'eclesiàstic. L'edifici és de planta de creu llatina, de tres naus i amb una gran cúpula sobre el creuer, acabada amb un cupulí o llanternó.


La façana, concebuda monumentalment amb un llenguatge eclèctic amb influències historicistes, destaca per la seva solució de gran portal, que inclou la rosassa, i per la potent torre que el flanqueja. Tota ella està resolta amb pedra de Montjuïc, llevat de la torre, realitzada en obra de maó a cara vista, cosa que provoca més pes compositiu a l'edifici.

En el creuer destaca la gran cúpula que dóna el perfil tan característic de la imatge de Sant Andreu.
L'església actual s'inicià el 1850, probablement sobre restes d'una anterior d'origen romànic, i posteriorment, an les darreries de la dècada dels anys 70 del segle XIX, pren la direcció de les obres l'arquitecte Pere Falqués i Urpí (Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1850 - Barcelona 22 d'agost de 1916) que bastí les naus i la cúpula.

L'any 1882 la cúpula s'esfondrà i en el seu col•lapse moriren quatre persones. És a partir d'aquí que pren la direcció de les obres i la reconstrucció de la cúpula Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858 – Cabrera de Mar, 1917), arquitecte municipal de Sant Andreu, qui afegeix un llanternó al cim i projectà la façana actual, en els originals, la façana es resolia simètricament amb dues torres que emfatitzaven més l'església, i com es de veure, la segona no es va construir.

Durant els fets de la Setmana Tràgica (1909), el seu interior fou cremat totalment, i es va refer posteriorment. En la dècada dels anys 1960 es decorà interiorment amb pintures al fresc, obra del pintor local Josep Verdaguer i Coma (1923-2008).

Com a conseqüència de les obres de construcció del ferrocarril Metropolità (1965-67) es van produir nous assentaments en l'edifici que provocaren importants esquerdes a la façana , la caiguda de la façana i de la torre-campanar.

A l'any 1984-85 es realitzà una operació de consolidació, sota la direcció de l'arquitecte David Barrera Viladot, que corregí els defectes de caiguda de la façana i d'altres patologies en l'edifici.


Ni una simple referència als fets que succeïen l’any 1640, i més concretament al 7 de juny , que coneixem con el Corpus de Sang, o Revolta dels Segadors, quan el poble català fart dels abusos que es cometen Catalunya per part de les forces que obeeixen al Comte Duc d’Olivares, es concentren i escullen per bandera la del Crist de la Parròquia de Sant Andreu del Palomar; 3000 camperols que surten d’aquesta capella per anar a Barcelona, on és assassinat Dalmau III de Queralt, Comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya.

Aquest conflicte és converteix en una revolta social i son arrestats dos comandaments de l’exèrcit castellà, a la vegada que en pocs mesos moria el virrei Enric III d’Empúries, entrant en un període de crisi i plena revolució.

La Parròquia de Sant Andreu del Palomar es converteix en lloc de reunió entre els representants de la Generalitat i els enviats pel rei de França Lluís XIII, pel qual Catalunya rebria ajuda militar quedant constituïda com una república sota protecció del rei francès.

Sense allargar el tema en aquesta part històrica, que podreu consultar àmpliament, si cal, dir només que aquest conveni amb Franca resultava onerós i poc efectiu, de manera que traïdorament Espanya i Franca, dintre d’un context més general d’abast europeu, l’acaben amb la signatura del Tractat dels Pirineus , en el que es reparteixen Catalunya, Franca es queda de part catalana el Rosselló, Capcir, Conflent, Vallespir i l’Alta Cerdanya, i la resta de Catalunya se l’annexiona Espanya, en culminar la derrota de l’onze de setembre del 1714.

L’església actual de Sant Andreu del Palomar, es començava a edificar l’any 1850; sota els seus ciments, hi ha les restes de les esglésies anteriors, amb l’excepció de la Capella del Sant Crist dels Segadors, que resta conservada fins la revolta de la Setmana Tràgica del 1909, en que juntament amb l’església serà incendiada; sabem que de la imatge del Crist dels Segadors se’n va salvar una cama, que en la darrera guerra, la de1936/39, un veí va poder amagar i conservar.

Recordeu les darreres estrofes dels Segadors ?

-On és vostre capità?
-On és vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre.

-Aquí es nostre capità,
aquesta és nostra bandera.
A les armes,catalans,
que ens han declarat la guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

MAREDEDÉU DEL ROSER. LES ESPLUGUES. MUR. CASTELL DE MUR. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Miquel Bailac Bonales retratava l'únic edifici que roman dempeus de les al que fou petit nucli de les Esplugues, de l’antic terme de Mur, integrat avui al municipi de Castell de Mur de 62,42 km² i amb un veïnat a 31.12.2013 de 168 habitants , l’esglesiola de la Mare de Déu del Roser Esplugues d’un clar estil ‘trentí’ ( s’identifica l’ús pel campanar situat a la part davantera ) sense cap altra senyal d’un edifici destinat al culte, absidioles, absis, ....

‎ Està situada en el lloc més enlairat d'aquella poblacio, que Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) esmenta breument en el seu ‘Diccionario geográfico’, publicat el 1845, dient que té 4 cases sota la roca, distribuïdes en dos grups, separats unes 200 passes.


Allà sota la balma, a la part baixa del Cinglo de les Esplugues, abandonada pels homes, i abrigada per la natura , és el darrer i únic edifici que roman dempeus de les Esplugues.

dissabte, 26 d’abril de 2014

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LA GRÀCIA. HOTEL CAN BOIX. PERAMOLA. L’URGELL SOBIRÀ / ALT URGELL

Començava el meu interès per aquesta capella, amb la publicació d’una fotografia de la Carme Corominas Bover, que havia fet estada a l’hotel. ‎

Des de Can Boix tot han estat fineses pel que fa tant a la història de la casa, com a les imatges de la Capella, i de la imatge de la Marededéu.


La gènesis de la capella de l’Hotel Can Boix de Peramola, té una estreta relació amb el «Moviment cursets de cristiandat », coneguts popularment pels « de colores », degut a una cançó que es cantava amb aquest nom, a la dècada dels 50 del segle XX.


En aquella època Can Boix de Peramola, simultaniejava les tasques d’hostal, amb les de tradicional casa de pagès, com havia estat només fins aleshores; el lloc posseïa a criteri del Bisbat d’Urgell, les condicions més apropiades, per a poder-hi celebrar els cursets : indret relativament aïllat i sense sorolls, amb una atmosfera que facilitava l’ambient de recolliment i reflexió; com calia disposar d’una capella per al desenvolupament dels cursets, es va habilitar a tal fi, el magatzem de garbes de la casa, aixecant i consagrant un altar de granit, amb l’advocació de la Mare de Déu de la Gràcia, l’aspecte exterior i interior de l’edificació, més enllà de l’altar, continuava essent de magatzem agrícola

Els cursets de cristiandat es van dur a terme a Can Boix de Peramola durant 8 anys, alguns anys se’n havien fet una mitjana d’un o dos al mes, els cursets tenien una durada de tres dies i mig.

Durant alguns anys, els dissabtes d’estiu al vespre, el rector de Peramola hi deia missa per als clients allotjats a l’Hotel, eren – no cal dir-ho - altres temps, la pràctica religiosa era quasi general, i al ensems no tothom disposava de vehicle propi, en la dècada dels 80 del segle XX els costums van anar canviant, i aquells que encara assistien a l’Eucaristia , podien fer-ho amb mitjans propis a Peramola.

L’any 1980 el magatzem agrícola que havia estat capella durant els 8 anys que duraren els cursets de cristiandat, estava molt deteriorat, fins a l’extrem de fer témer un esfondrament, i necessitava ser restaurat, s’obrien dues opcions : la primera passava per ensorrar-lo i/o deixar-lo caure , i la segona arranjar-lo i/o refer-lo per atendre la funció de Capella d’una forma més adequada; es va demanar el permís al Bisbat que l’autoritza en atenció a l’existència de l’altar, i a l’ús continuat durant els anys 1958-1966.




Així, l’any 1980, l’aparellador Josep Miquel Torres fou l’encarregat d’arranjar el magatzem agrícola original, mantenint però les seves dimensions , i li va donar l’aspecte de capella, fins aixecant el petit i bonic campanar, que avui llueix.


Amb aquesta valuosa informació que em facilitava la Família Pallarès de Can Boix de Peramola, em feien arribar també la imatge d’una rajola que l’any 1988 una clienta de la casa, la Senyora Mercedes Bernabeu, va pintar i dedicar al Joan Pallarès i la seva esposa Teresa.

divendres, 25 d’abril de 2014

CEMENTIRI MUNICIPAL DE VALLS. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant de l’edifici neoclàssic que acollia en el seu costat esquerre la Capella del Sant Crist.


La planta baixa consta de la porta d'entrada, on hi ha una paret cega adossada a quatre pilars, sobre els quals hi ha una cornisa de la que surt un frontis, tot treballat amb peces de pedra i motllura, damunt de la planta baixa, hi ha un cos central cilíndric amb una cúpula semiesfèrica, al punt més alt de la qual hi ha col•locada una creu.


El cementiri és de planta rectangular, i en la part més antiga està envoltat per un conjunt de capelles fetes a partir de la repetició d'un mòdul bàsic, arquitectònicament parlant, força senzill.


Alguns dels panteons tenen un notable interès artístic.


No disposa Valls d’un Catàleg de Patrimoni en línia que ens permeti consultar qui en van ser els mestres d’obres i/o arquitectes, i els artistes escultors, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Allò de les ‘exhalacions cadavèriques’ que va possibilitar una gran operació immobiliària que pretenia refer la malmesa econòmica del REINO DE ESPAÑA – corcat ja aleshores per l’estultícia i la corrupció de les elits politiques - , es demostra avui una absoluta falsedat; el creixement de Valls l’ha situat al centre, i sembla que el patiment de la població ve – aquí com per arreu de Catalunya – de les ‘terribles retallades’ socioeconòmiques infligides a les classes més desfavorides.

CELLER COOPERATIU DE VALLS. Q.E.P.D.

Josep M. Vives Castellet (Valls, 1888 + 1954), fou coetani de Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), va ser però, el primer, en la seva qualitat d’arquitecte municipal de la ciutat entre el 1919 i 1953, el que duria a terme la construcció del Celler del Sindicat Agrícola.

La descripció ens diu, edifici de planta rectangular de tres naus, la central més elevada, i cobert a dues vessant. La façana principal té un cos central sobresortint i està flanquejada per dues torres. En el cos central hi ha la gran porta d'entrada acabada en arc escarser, damunt la qual es llegeix el rètol "Celler cooperatiu". Està emmarcada per maó, material emprat també en els quatre pilastres que divideixen, decorativament façana. Aquesta està coronada per una barana de ferro forjat. Darrera la façana, la nau central s'eleva i presenta deu finestres d'arc de mig punt, vuit corregudes i dues al damunt, centrades.


Hi ha esgrafiats amb motius de vinya que recorren la part alta de l'edifici. El material emprat és la pedra, el maó i la ceràmica.


No té avui cap relació amb l’activitat per la que va ser creat, , encara que l'obra - aparentment - està en bones condicions.



LA TORRE GALIMANY DE VALLS. CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA

Que no es conegui el mestre d’obres i/o arquitecte d’un edifici que data de començaments de segle XX, és absolutament inversemblant, i només possible en els confins del REINO DE ESPAÑA.

L'edifici és la suma d’una intel•ligent combinació d'elements historicistes (la torre quadrada amb merlets i la torre circular amb coronament cònic) i elements modernistes (les motllures de les finestres, la forja, la ceràmica vidriada i el coronament sinuós de l'edifici).

La casa ha sofert - amb l’absoluta indiferència i/o despreocupació dels propietaris i de les Autoritats ¬- els atacs del vandalisme, en els últims anys, cosa que li ja fet perdre bona part del seu aprest senyorial, malgrat que conserva les elegants torres i la xemeneia dels annexos industrials.

Va ser construïda en aquests terrenys propers a l'estació del ferrocarril per evidents motius pràctics, essent el promotors l'empresa Galimany, de productes insecticides.


Posteriorment la propietat va passar a mans d'una companyia belga, i s'hi fabricaven refractaris per al mercat internacional, en l’actualitat la casa com la fàbrica estan abandonats i a la mercè de brètols i vàndals.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail. com del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquest singular edifici, que hauria de ser un orgull per a la Ciutat de Valls, i és dissortadament una vergonya.

dijous, 24 d’abril de 2014

SANTA MARIA DE PERALTA. RENAU. TARRAGONÈS. CATALUNYA

L’espadanya de Santa Maria de Peralta, al terme de Renau, al Tarragonès, es veu des molt lluny; llegia que l’església és una construcció de nau única de petites dimensions, amb una planta de 15 per 4 metres, i afegits posteriors com el campanar d'espadanya i la sagristia.


Al seu interior en destacaven un conjunt de pintures murals del segle XIV, que representaven cinc escenes presidides per la figura de Crist a la creu flanquejat per Maria Magdalena i la Mare de Déu, escenes de la vida de Crist, un Pantocràtor, el Tetramorfs i diversos motius. Aquestes pintures van ser arrencades i dutes al Museu Diocesà de Tarragona l’any 1948. També es conservava a l'església un retaule, traslladat inicialment a l'església de Renau i després al Museu Diocesà.

Hom pensa que Santa Maria de Peralta és una obra del segle XIV, que en devia substituir una d'anterior, de fet hi ha noticies que en un dels murs caiguts hi havia una inscripció amb la data de 1324.

El ‘Calvari de Santa Maria’ començava en els dies foscos aue seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA, i el recolzament que els donada la Jerarquia Catòlica amb l’excepció de l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943); malgrat ser de titularitat privada s’explica que ‘ va quedar en desús’ pensem que l’expressió és un clar eufemisme.

Acabat el conflicte bèl•lic, en aplicació de la llei més coneguda de Catalunya, ‘ la pela , és la pela ‘les teules es van enretirar per utilitzar-les en la reparació de l'església de Sant Roc de l’Argilaga, com a lògica conseqüència es va ensorrar part de l'edifici.

Més tard, durant la construcció de la canalització d'aigua que va del pou de Renau a Tarragona, es va enderrocar el mur oriental de l'església.

L'Arquebisbat de Tarragona va comprar l’edifici, i van donar inici les tasques de restauració que es concretaven el dia de la nostra visita, 24-04-2104 en el total arranjament dde la coberta.


Quan s’acabarà ‘el Calvari de Santa Maria’ ?.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL CARME DEL RIFER. MOSQUEROLES. FOGARS DE MONTCLÚS. VALLÈS ORIENTAL / MONTSENY JUSSÀ

No trobava cap dada del promotor, ni tampoc del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava aquest conjunt d'arquitectura eclèctica, situat al Pertegàs, pròxim al Rifer, i envoltat per camps de conreu.

La descripció tècnica explica ; conjunt fortificat format per diversos cossos afegits, de plantes i mides diverses que tanquen un espai destinat al jardí de la casa.


En destaquen ultra la Capella que ens deien des de l'arxiu Gavin que és la Marededéu del Carme, de Can Rifer a l'agregat de Mosqueroles, els merlets, els remats dentellats i les obertures neogòtiques, característiques de l'estil eclèctic.


Fou construït l'any 1900 , en aquella època la finca controlava set masoveries dels entorns.

Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), una imatge de l’interior de la Capella de la Marededéu del Carme de Can Rifer, datada l’ 11-V-1985


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 23 d’abril de 2014

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE L'AJUDA I SANT FRUITÓS. BALENYÀ. OSONA. CATALUNYA

L’any 1915 Josep Salvany i Blanch (Martorell , 4 de desembre de 1866 + Barcelona , 28 de gener de 1929 ) visitava el el Santuari de la Verge de l’Ajuda, situat avui als afores de Balenyà, però que era en temps no tant antics el nucli del municipi.


Li tornava la visita el Josep Olivé Escarré, que li professava una particular devoció des del seus dies de mosso a Collsuspina, fa més de 59 anys.


Hom pensa que l’església ja devia estar edificada a finals del segle IX, quan es va restaurar la diòcesi de Vic, després de la reconquesta portada a terme per Guifré el Pilós.

Probablement es va començar a construir a partir de l’inici del segle VI i es va consagrar l’any 1083.

Ha tingut noms tan diversos com Santa Maria de les Dones (segle XII).

Verge de la Bona Sort (segle XVII).

El nom actual, Verge de l’Ajuda, prové del segle XVIII, quan la població demanava a la Verge protecció vers les epidèmies de pesta.

Hi ha mostres del romànic, en bona part del campanar o de la façana, del gòtic en el pis de les campanes, i del barroc o del modernisme, en les pintures que decoren l’altar major; aquesta barreja d’estils és deguda al fet que l’església s’ha anat completant al llarg de la història.


La Verge actual és la reconstrucció de l’antiga imatge destruïda pels francesos; m’explicaven encara, que en el darrer conflicte bèl•lic ( 1936-1939) la imatge patia una gran destrucció, fins a l’extrem de salvar-se únicament el cap, i es reconstruïa la imatge gràcies a l’aportació de fusta de la Guinea que feia un feligrès retornat d’aquella terra.


Actualment, al santuari s’hi diu missa setmanalment i és freqüent trobar-hi feligresos de visita.

SANT BARTOMEU DE CAMPOSINES. LA FATARELLA. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

Sembla que el topònim ens parla d’un indret on hi havia abundor d’aulines i/o ausines , etimològicament del llatí ilĭcīna, ‘alzina’. ‘camp/s d’alzines ‘

Josep Salvany i Blanch (Martorell , 4 de desembre de 1866 + Barcelona , 28 de gener de 1929 ) visitava la ‘Terra Noble’ abans de la mal dita ‘Guerra Civil’ , que començava amb la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA.





Retratava l’any 1922 la que ell identifica com ‘ ermita de Sant Bartomeu’ de Camposines, que en res s’assembla a l’actual imatge; em pregunto doncs si hi havia aleshores un error quan a la identificació per part del Josep Salvany i Blanch, o si l’actual edifici és una ‘reconstrucció lliure’ duta a terme desprès de la barbàrie bèl•lica.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com