dilluns, 31 de març de 2014

PALAU-SACOSTA. GIRONA. CATALUNYA

El Josep Plantalech Albertí retratava aquest gran casal gòtic amb matacans i una torre de defensa rectangular adossada i una de rodona al SW.


La torre quadrada correspon a la part més antiga que resta del primitiu castell o palau. Presenta una finestra geminada amb petits arcs de punt rodó i columna amb capitell treballat, segurament del segle XIII.

L'edifici presenta planta quadrada amb un pati interior també quadrat. Des d'una banda d'aquell lloc s'accedeix a una galeria volada de pedra. Sobre l'escala hi ha una finestra geminada. Del conjunt en sobresurten dues torres adossades a l'edifici, una de planta quadrada i una altra circular oposades diagonalment. La façana principal és situada a ponent. Té una porta d'àmplies dovelles i és coronada per l'escut de Joan Sarriera i una escultura de Sant Miquel. A la part més alta hi ha un matacà sostingut per doble arc sobre tres mènsules escalonades. Totes les façanes són acabades amb merlets amples amb intervals més estrets. Les parets són de maçoneria i carreus. El pis noble guarda elegants salons amb enteixinats de fusta. Les cambres es comuniquen per portes de pedra treballada amb arc conopial o en altres formes.


Recentment l'edifici ha estat rehabilitat.

S’edificava l’any 1495 per Joan Sarriera, que va desenvolupar una gran activitat durant la guerra i el setge a Girona de 1462, al costat de Joan II. Era casat amb Violant de Margarit de Castell d'Empordà. A més d'aquesta casa en posseïen una altra al pla de Santa Eugènia.

La façana presenta l'escut de Sarriera acoblat amb el dels Margarit, que és protegit per Sant Miquel. Hi ha la inscripció: "Casa feta per Mossèn Joan Cerriera batlla general. Any 1495".

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA PETITE CHAPELLE DEL SANT CRIST DE BALASC. SANTA SUSANNA. EL MARESME, CATALUNYA

El Xavier Burcet Darde retratava la petita capella del Sant Crist de Balasc, al terme de Santa Susanna, a la comarca del Maresme, a la colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens anomenem Catalunya.

La descripció ens explica que es un edifici d'una sola nau, amb coberta de doble vessant i el carener perpendicular a la façana, que està orientada a l'oest.


L'accés és per una porta amb l'arc apuntat i al capdamunt té un campanar d'espadanya d'un sol ull. El ràfec de la teulada està decorat amb una cornisa de dents de serra. Als dos laterals s'observen dues grans obertures amb arc de mig punt tapiades amb maons. A l'interior hi ha quatre graons on hom diposita rams de flors en ofrena al Sant Crist, representat amb una gran escultura a la paret. És un model de capella d'estil historicista.

La seva ubicació, tant com la descreença i/o l’estultícia d’alguns han comportat en alguna ocasió la posada en risc d’aquest edifici religiós :

http://ssom-santasusanna.blogspot.com.es/2011/06/desperfectes-la-capella-del-sant-crist.html

Ens agradarà rebre a l’email coneixercataunya@gmail.com el recordatori poètic al Sant Crist de Balasc, que es canta i/o cantava en l’acre de l’ofrena de Divendres Sant.

dimarts, 25 de març de 2014

TORRE DEL PRIOR D’ORTA. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún, publicava imatges d’aquesta Torre, coneguda també com Torre Galindo, i en altres temps més reculats, Torre dels Capellans, és un edifici del segle XIII, situat al Barranc del Frare, al costat del camí que en altre temps era la ruta per anar fins a Bot, abans de construir la carretera actual, quan aquest topònim , hi ha un cert acord entre la doctrina en que prové de l’àrab al-busut que vol dir "les planes", en aquest sentit entre altres la Generalitat de Barcelona ens diu ; en la documentació antiga Buzot (Segle XII), probablement és d’origen aràbic. També però, hi ha qui fa referència al "bou", i encara qui defensa que prové del llatí tardà butte que vol dir "bot o bota", un recipient de cuir de pell de cabra o de xot que cosit i empegat serveix per contenir oli, vi o altre líquid.

La del Prior és una torre fortificada, i al seu costat hi ha un mas que encara es fa servir ara, per guardar les eines i magatzem de l’hort que es treballa, i possiblement en temps dels frares era explotat per aportar els aliments que necessitava la comunitat. L’aigua procedent de diverses fonts utilitza una xarxa de sèquies i mines de l’època dels templers i anterior, per omplir uns rentadors situats a pocs metres del mas, i del pou i cisterna que es troba just al costat de la torre.


Queda a menys d’un quilòmetre per sota del convent, és un edifici prismàtic de planta quadrada, que s'eleva 9 metres i té uns murs de 0,7 metres obrats de carreu mitjà. Interiorment té dos nivells. Damunt de la coberta hi ha una terrassa amb espitlleres i una lladronera damunt de la porta, situada a llevant. Aquesta ha sofert diverses modificacions al llarg dels segles

Queda a tocar de la via verda, sense accés però , per impedir-ho els camps que disposen de tanques i reixes per evitar malmetre i/o trepitjar els cultius, hom pensa que seria interessant fer-hi un pas protegit en sortir del túnel, per no tenir que fer tot el trajecte del camí del Barranc del Frare.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CELLER I MOLI D’OLI DE L’ALBI. LES GARRIGUES. LLEIDA. CATALUNYA

Tinc pels edificis construïts amb la finalitat de ser Escoles, Cellers, Escorxadors, Fàbriques, ... una certa ‘veneració’, ja que s’assolia amb ells un anhel ‘ real’ de millora de les condicions de vida de les classes més humils.

Avui tenim naus rectangulars, sense ànima, que han assumit les antigues funcions d’aquells temples laics, i si hem de jutjar pels resultats no semblen obtenir els mateixos resultats, oi ?.

M’agradava rebre la fotografia que havia fet el Joan Serra Saún, de l’edifici que s’aixecava a l’Albí, a la comarca de les Garrigues, a la provincià de Lleida, a la colònia del AREINO DE ESPAÑA que els nadius i/o aborígens anomenem Catalunya, segons un projecte inicial realitzat per Cèsar Martinell i Brunet Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973) l’any 1920.


És un edifici modernista que, com els altres existents a la comarca i fets pel mateix Martinell, conjuga l'ús de la pedra, l'arrebossat i la ceràmica cuita a la construcció i decoració de l'obra. Es caracteritza pel gran finestral de la façana principal, lleugerament apuntat i dividit interiorment amb petits pilars de maó. La nau està coberta amb un sostre a dues aigües de teula àrab. Posteriorment foren afegides noves construccions annexes no incloses al primer projecte.

Aquesta cooperativa proveeix d'adobs i oli i comercialitza vi, fruita seca i cereals.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

AJUNTAMENT DE L’ORTA DE SANT JOAN. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

L’amic Sergi Campas Canalias m’enviava una fotografia de la façana de l’Ajuntament d'Orta de Sant Joan


El Joan Serra Saún coincidint en el temps, m’envia imatges i unes dades que expliquen la història d’aquest edifici renaixentista del segle XVI amb arcades de mig punt, que formen els porxos de la planta baixa, en conjunt amb la resta de les cases de la plaça, on que podeu observar que totes les columnes són diferents.


A la façana crida l’atenció un mural que representa a Ferran VII, en commemoració de les Corts de Cadis, que reprodueix el fresc, molt deteriorat, que hi ha al darrere que ja hi constava al diccionari Madoz del 1847. Al primer pis, dos grans finestrals i la part alta acaba en un seguit de finestres de mig punt, sota la cornisa de pedra molt sortida, a l'estil els edificis de Vall de Roures, Calaceit i Arnes, on hi ha el saló de plens, presidit per una obra monumental de l’artista nord-americà Matt Lamb (Chicago, Illinois 1932 + 18 de febrer 2012 ).

Els baixos de l’edifici estan oberts al públic, restaurats el 1995 havien servit de presó; a la part superior, trobem una exposició que explica l’evolució urbana d’Orta i els elements arquitectònics més notables. A la part inferior hi ha diferents troballes arqueològiques, entre les que destaca el paviment original de la sala, l’antic pou excavat a roca viva, una claveguera medieval de pedra .

Aquest espai també s’utilitza per fer exposicions temporals.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 24 de març de 2014

ERMITA DE SANT JOSEP DE BOT. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

La Maribel Solsona Barceló, publicava una fotografia feta en ocasió de la Festa de Sant Josep, excels patró d’aquesta ermita de planta de creu llatina, en la que en els dos primers trams ens trobem amb parets de menys alçada i les bigues de fusta recolzada sobre els arcs. El tercer es troba amb el transsepte i es cobreix per una cúpula i un cimbori octogonal. L'absis està, actualment, tapat a l'interior per un pany davant el que s'alça un altar barroc. De fora, és poligonal i té quatre panys. A la façana principal hi a l'eix de la nau, s'obre la portalada de mig punt adovellada. A sobre d'ella hi ha una finestra de carreu, de mig punt, molt gran. La façana està coronada per una espadanya. Hi ha un cos lateral afegit que fa de sagristia.


En algunes imatges anteriors s’aprecia la pedra vista, avui dia però, amb bon criteri preventiu està emblanquinada.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT JOAN BAPTISTA . L’ORTA. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

L’amic Sergi Campas Canalias retratava la façana de l’església gòtica, advocada a Sant Joan Baptista de l’Orta de Sant Joan, a la Terra ‘Noble’ – des d’aquella terra es defensa amb raons històriques la forma Orta, sense la H, i em permeto afegir-me a aquesta reivindicació - ; de l’edifici llegia que és d'una sola nau, capçalera poligonal i cinc capelles laterals. Al mig entre dues capelles s'obre una portalada d'arc apuntat amb arquivoltes i pinacles. La nau és coberta per una volta de creueria amb tres arcs formers i l'absis per una volta gallonada. Als peus de la nau es troba el cor, sota una volta rebaixada amb barana de pedra treballada. L'exterior presenta grans contraforts amb finestres apuntades, molt esveltes, intercal•lades. La coberta, de teula, sembra sobrealçada respecte al nivell original. La façana principal consta d'una petita porta d'entrada, amb motllures, coronada per un òcul superior. Al damunt hi ha un interessant sistema de desaigüe i un magnífic cos de campanes.


L’alçaven al començar el segle XIV, i la donaven per acabada al segle XVI, moment en què es va ampliar la nau per la banda dels peus, amb un últim tram, i es va construir un cor elevat sobre una volta molt rebaixada pròpia del gòtic tardà.


El campanar d'espadanya, que corona la façana, fou remodelat al segle XVII.

Els vitralls són del segle XX.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE CASTELLÓ D’EMPÚRIES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ, GIRONA . CATALUNYA

Bocabadats és el terme més precís per explicar la sensació que ens donava la contemplació de la façana de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries, a la Maria Jesús Lorente Ruiz, i a l’Antonio Mora Vergés.

El primer document que parla d'una església dedicada a Santa Maria és de l'any 1007, no hi ha constància d'aquest edifici, hom es creu però, que estaria ubicat al mateix lloc que l'actual temple.

L'any 1064 es consagra una segona església romànica, de la qual encara es conserven vestigis al temple actual. La construcció de l'actual església comença en temps de Ponç Hug III (1230-1269). Segons un protocol notarial de l'època, l'obra s'hauria iniciat el 13 de febrer de 1261, dirigida per l'arquitecte Ramon de Xartres.

Les diverses donacions i deixes testamentàries destinades a l'obra nova evidencien la continuació de la construcció del temple, amb diferents mestres d'obra com Pere de Torroella de Fluvià i Pere Tunyils, al llarg del segle XIV. Es va consagrar la mesa de l'altar major (1315 o 1316), i durant la segona dècada, es va edificar l'absis i les dues primeres tramades de les naus, probablement. Al final del segle ja s'havia arribat a la façana oest i, a principis del segle XV, l'estructura arquitectònica pot donar-se per acabada amb la modelació de l'obra escultòrica de la portada principal.
A començament del segle XV tenim constància de diversos mestres majors de l'obra com Joan Canellas, Antoni Antigó (1416-1429) i Miquel Llop, que substituí l'anterior.


Pel que fa a l'interior, a principis del segle XV, es van construir els altars laterals, alguns d'ells decorats amb retaules i pintures, i el cor, així com ornaments per al culte com l'orgue. En la visita pastoral de l'any 1437 consta l'existència de trenta-quatre altars, tot i que és un nombre superior al de les 26 capelles edificades. Al darrer quart de segle, després de la guerra civil entre la Diputació del General i el rei Joan II (1462-72), es cisella l'altar major d'alabastre, una de les peces més significatives de l'escultura gòtica a Catalunya.


Posteriorment es procedí a l'execució de diverses actuacions com la construcció del retaule de l'altar de Sant Josep o un altre, anomenat de l'Assumpció, desaparegut en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA , tots dos de cronologia renaixentista. Durant el segle XVII, i tot el segle XVIII, es va anar ampliant l'estructura arquitectònica amb la construcció de dues grans capelles laterals, la de la Puríssima Sang (al costat nord) i la de la Verge dels Dolors (banda sud), així com la nova sagristia. A més a més, l'església va augmentar el seu patrimoni amb la incorporació de retaules barrocs, un fragment dels quals, datat del 1703, encara es conserva a l'altar de Sant Pere.

A finals del segle XVIII, amb l'arribada de la Guerra Gran (1793-95), les tropes CATÒLIQUES de la Convenció Francesa utilitzaren el temple com a quarter, destrossant així el cor, l'orgue, alguns altars laterals i l'escapçament d'algunes de les figures del retaule de l'altar major. Posteriorment es construí un nou orgue, un nou cor i es reconstruïren els altars laterals, que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA (1936-39), es tornarien a malmetre (destrucció total del nou cor i greus danys a l'orgue i als altars laterals).

A partir de l'any 1963, i fins el 1977, a iniciativa de la Direcció General d'Arquitectura del govern espanyol, es portà a terme una àmplia restauració del conjunt que deixà el temple en l'estat en què es troba actualment.

La contemplació de tantes esglésies buides, de la manca de vocacions al sacerdoci, és la conseqüència INEVITABLE de l’acció de llençar al Crist per abraçar al feixisme que s’escenificava ambla Carta Col • lectiva de l'Episcopat espanyol redactada pel cardenal primat de Toledo, Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp 1869 - Toledo 1940), a la que s’oposaria únicament l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943).

Les veus discrepants es donaren també en el clergat de base ; així Joan Baptista Manyà i Alcoverro (Gandesa, 30 d'octubre de 1884 - Tortosa, 22 de desembre de 1976), deia :

Potser sí que els catòlics i els sacerdots han identificat massa la causa religiosa amb els enemics de la República i amb els rics de la terra...”

“Sempre m’ha desplagut el feixisme i sempre he estat partidari de les reivindicacions del proletariat, sota el signe de la justícia.

Una de les seves reflexions esdevé premonitòria :

Sembla, però, que vol reservar-me per a la seva Església en l’esdevenidor tristíssim que se li presenta...”


Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CANÒNICA DE SANTA MARIA. VILABERTRAN. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Anàvem tard , la Maria Jesús Lorente Ruiz però, és particularment benèvola amb aquesta afecció meva que de vegades ratlla amb l’obsessió, i ens aturàvem a retratar la canònica de Santa Maria de Vilabertran, que fou erigida al lloc d'una anterior església dedicada a Santa Maria documentada entre el 954 i el 986, fundada per Pere Rigald; l’any 1060 s’hi aplegà una comunitat de clergues que adoptaren la regla de Sant Agustí vers l'any 1080.

L'església, començada cap a aquesta darrera data, fou consagrada el 1100 pel bisbe de Girona, Bernat Umbert fou bisbe de Girona (1094-1111), que manà la construcció d'un baptisteri i concedí el dret de sepultura a més de confirmar els delmes, primícies i altres drets que tenia el monestir.

Durant el segle XIV s'altera la construcció romànica de l'església bastint la capella funerària dels Rocabertí, adossada al braç nord del transsepte al segle XIV.

En el segle XV, l'abat Antoni Girgós (1410-1424) va fer construir el palau abacial, féu fortificar el cenobi i construí la torre del Rellotge.

L’any 1592 la canònica fou secularitzada i convertida en col•legiata regida per un arxiprest.

Durant el segle XVIII es van afegir al flanc nord de l'església, la capella dels Dolors i la sagristia nova.

A finals del segle XVIII, arran del saqueig de les tropes franceses (1794) durant la Guerra Gran es va perdre l'arxiu i la biblioteca.

Amb la desamortització del 1835 totes les dependències, tret de l'església, passaren a mans de particulars, i patiren un important procés de degradació.

La recuperació del cenobi començà el 1941, després que l'any 1930 era declarat monument nacional. Entre el 1948 i el 1955 sota la direcció de l'arquitecte Pelayo Martínez Paricio (Figueres 1898-1978), es realitzaren les primeres obres de restauració, centrades en l'església, i que malgrat la seva correcció comportaren l'enderroc de part de l'obra de fortificació del segle XV. El Palau Abacial i les restes de fortificacions han quedat especialment protegides per la Llei 16/85 del "Patrimoni Histórico Español".


Entre el 1980 i el 1991 es procedí a una intervenció integral del conjunt monàstic, a càrrec de la Generalitat de Catalunya.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 23 de març de 2014

LA CASA MARCEl•LIÀ COQUILLAT LLOFRIU A SANT JUST DESVERN

Llegia que la casa s’havia dit Can Sagrera, almenys des de l’any 1709, i encara anteriorment havia estat nomenada Mas Sacalm, Mas Palau, Heretat de l’Oliveres del Pla, i Heretat d’en Massana.

La façana de l’edifici va ser restaurada l’any 1913 per l’arquitecte Marcel•lià Coquillat i Llofriu, (Elx novembre de 1865 - Busot, 28 de desembre de 1924 ) , i es van fer els esgrafiats i el coronament amb les boles de pedra i les volutes [no trobava cap dada de l’autor, ens agradarà rebre aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com ]
Marcel•lià Coquillat i Llofriu, la va convertir en un edifici de planta baixa i dos pisos passant a ser la seva residència.

El coronament central de la reforma de Coquillat, que donava caràcter barroc a l’edifici, es va transformar quan l’any 1982 es va restaurar la cornisa i es van fer nous els esgrafiats, tampoc en aquesta reforma trobava enlloc el nom de l’artista, ens agradarà rebre aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com .

El passeig de Can Sagrera, i moltes de les cases properes es van construir en els terrenys de la masia durant els anys 70.

el triomf de les tesis del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL, ‘complicar les coses senzilles’ , és una pèrdua cultural no únicament d’àmbit català, sinó que té un abast clarament universal.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

GANDESA. LA FONTCALDA. EL PARADÍS DE LA ‘ TERRA NOBLE’.

Joan Serra Saún em passava imatges i dades de la història d’aquest Santuari, que havia estat centre de pelegrinatge i devoció, avui la Fontcalda és un d'aquells punts de la geografia, que la natura ha volgut resguardar per donar la gran sorpresa per aquells que la visiten per primera vegada. Per sort, queda fora de les rutes turístiques comercials, i això permet que l'encís d'aquests paratges siguin per gaudir-ne aquelles persones que saben escollir, i apreciar els llocs idíl•lics que cada cop es van acabant.

A Catalunya, no pot dir-se que sigui un raconet de món massa conegut. La gent de la comarca l'aprecia pel que és aquest paratge, solitari, de paisatge immens, que esdevé meravellós per la seva quietud, per l'aire que es respira, pel seu silenci, per la gran contemplació que generen les carenes de muntanyes fermament assentades en bellesa, color, valls i barrancs, fonts i rierols que arrepleguen generosament l'aigua transparent que per qualsevol indret regalima.

És el preludi de la carena de muntanyes que formen la gran massa dels Ports, amb tota la seva riquesa forestal i de fauna autòctona. La transformació geològica del terciari, va remoure el territori per dotar-lo dels elements més preuats; la natura, la qual està sempre en permanent perill per les ambicions de l'home, en la constant recerca del progrés, no sempre ben enfocada. Punt de partida per fer itineraris de singular bellesa, camins costeruts, senders que serpentegen barrancs i s'enfilen al cim de la muntanya, visions panoràmiques espectaculars, pobles petits amb molta vida activa, desconnexió amb el món bulliciós, serenor que relaxa el cos, exercici físic constant, plaer emocional a cada jornada, descobrir paratges de pessebre a qualsevol racó, aigua que sorgeix de la terra formant cascades i rierols, boscos en valls i muntanyes, aigües medicinals, plantes aromàtiques i curatives, fauna pròpia, jaciments arqueològics, punts emblemàtics, patrimoni cultural; edificis, ermites, santuaris i convents, carregada d'història, personatges il•lustres, agricultura selecta; vinya, oliveres, ametllers, i arbres de fruita diversa.

A la Fontcalda, en un espai tan reduït en dimensions, es concentra acollidora tota la bellesa, preparada per emmarcar-la en un quadre meravellós. Sorprenent i inesperat opina el foraster; acollidora per a la gent de la terra, que sempre desperta un sentiment de viva emoció, i no tan sols per les meravelles de l'entorn, hi ha alguna cosa més que captiva, que fa sentir el batec a dintre el cor, com una emoció creixent que es manifesta esporàdica. Es tracta senzillament de la Mare de Déu de la Fontcalda, una Verge trobada per un pastoret, que mai ha volgut sortir de la vall, i per això és estimada i venerada.

Acció geològica. La configuració de la majestuositat i bellesa de la Fontcalda, fruit de la gran transformació alpina, que va produir una deformació tectònica entre la Serralada del Prelitoral i la Conca de l'Ebre, amb un anticlinal que produeix plegaments desenganxats i encavalcaments amb materials mesozoics i cenozoics que formen els sediments. La rellevància d'aquest procés el tenim en la deposició dels materials en les roques sedimentàries que afloren en diversos aspectes en la formació de dipòsits al•luvials. Pel que fa als plegaments i encavalcaments l'anticlinal de la Fontcalda se’n donen pocs casos en altres indrets de Catalunya. La vall de la Fontcalda queda encaixonada entre les formacions rocoses dels Ports i la Serralada de Cavalls i Pàndols que la tanquen, per donar pas als plans del quaternari de formacions argiloses de la Terra Alta.

Pel que fa als processos exògens i hidrogeologics, en trobem cims en formes arrodonides amb gorgues i estrets irregulars que canalitzen petits rierols que van a parar als barrancs més profunds amb aigües que s'amaguen a l'interior de la muntanya per aparèixer en punts determinats com a font termal amb temperatura superior als 25 Cº, com és el cas dels ‘xorros’.

La situació geogràfica, respecte al meridià de Madrid és: Latitud nord; 41º 00' 10'' i longitud est; 4º 07' 00''. A 12 km de Gandesa, la vall queda situada entre la Mola de la Fusta a llevant, i la Serra del Crestall a ponent, creuant el riu Canaletes que s'obre pas per un congost d'estrets de singular bellesa, que de vegades poden resultar perillosos en temps de fortes pluges per augmentar el cabal considerablement als pocs minuts. El santuari es troba a 160 metres sobre el nivell del mar, i les muntanyes que l'envolten tenen una mitjana de 500 m. destacant; la Serra de Crestall, Els Volantins, L'Agulla de Bot, el Coll de la Fontcalda (Coll d'en Canar) i la Tossa de 631 m. amb cingles de difícil accés, aptes per escalada. Els barrancs de drenatge són: la Vall del Frare coneguda també com a Vall de Navarro, el Barranc del Salt i el Barranc de l'Hostal.

A interès didàctic i científic per la gent estudiosa en geologia i paisatge, la Fontcalda reuneix uns condicionats especials de vegades desconeguts i sorprenents, que el poble de Gandesa ha tingut cura durant molts anys, de no caure en el parany de l'egoisme del diner en voler explotar la Fontcalda urbanitzant-la turísticament. Anys passats en obrir-se la línia de tren en creuar per la Fontcalda, es va pensar que en obrir túnels i omplir terraplens podria malmetre el paisatge. De vegades una cosa compensa l'altra, doncs ara convertit el tram en via verda, permet l'afluència esportiva de ciclistes i excursionistes amants de la natura, que poden contemplar i gaudir de tota la meravella d'un paisatge qualificat de cinc estrelles.


A La Fontcalda es pot accedir en cotxe fins el mateix santuari, agafant la carretera de Gandesa al Pinell de Brai, trobem a dos quilòmetres de Gandesa un trencall a la dreta amb l’indicador, al conegut espai de l’Àrea de la Fonteta. A partir d’aquí comença la pista asfaltada que porta al santuari tenint precaució per les corbes i precipicis que transcorre (hi ha un trencall a mà esquerra per accedir a la Cota 705 terme de Pinell de Brai, on està el monument a la Pau). L’altra opció és anar fins el poble de Prat de Comte, i en carretera asfaltada fins l’antiga estació de tren on ara és via verda, podem aparcar el cotxe i fer els 700 metres que separen passant dos petits túnels rectes de bon fer. Puntualment és permet passar en cotxe a les persones que tenen algun impediment.

Fa més de vint-i-cinc anys que vaig tenir el goig de visitar-ho amb les meves filles, us ho recomano per pròpia experiència.

GANDESA. LA FONTCALDA. LA CAPELLA NOVA

Joan Serra Saún em passava imatges i dades de la història d’aquest Santuari, que havia estat centre de pelegrinatge i devoció, començàvem en aquesta ocasió des de les hores amargues en que Felip V, rendida Catalunya, donava inici a un rosari de vexacions i humiliacions que perduren avui encara.

La guerra s’havia acabat, i els pobles s’anaven recuperant dels desperfectes fets pels soldats, que anàvem marxant per ocupar la resta de Catalunya (1714).

Les imposicions del nou govern en la política afectaven poc a la pagesia. A la Fontcalda hi anava cada cop més pelegrins, vinguts de terres peninsulars llunyanes i fins i tot de l'estranger. Els actes de pelegrinatge en romeries es feien tot sovint, i la capella de la casa de l'Ermità, era incapaç de donar cabuda a tants fidels. Tampoc eren suficients les cases d'allotjament, tot hi haver-ne fet en un edifici al costat (casa de Bot). Al davant un altre edifici com a casa de Banys que s’allargaria amb la casa de l’Estrella, formaria l'únic i principal carrer. El pare Faci, ja va posar de manifest la necessitat d'una ampliació i també de fer una capella nova per l'any 1739, en haver d’obrir les portes de l’església que donaven al carrer, per seguir els actes litúrgics els que no podien entrar a dintre.

El sacerdot fill de Gandesa Mossèn Antoni Soler de Cal Cerer, persona emprenedora, va començar a edificar dues capelles al Calvari per fer el seguiment del Via Creu, i l'altra a dalt la Mola d'Irto, dedicada a Sant Marc amb establiment d'una romeria anyal, tot i la dificultat del terreny per accedir-hi. Va entusiasmar a la parròquia de Gandesa, que mai ha negat rés per la Fontcalda, per fer-hi una església de gran capacitat, amb cambril per a la Verge, segons s'anava fent en altres indrets per aquells anys.

Les obres van començar concretament el dia 26 d'agost de 1753, en un solar davant per davant de l'antiga capella. És d'estil barroc moderat; consta d’una nau principal amb dues de laterals per les capelles i una cúpula generosa en lluminositat i línies esveltes, ampli cor, escales a cada costat per facilitar l'accés al cambril espaiós, sagristia, dependències annexes, no disposa de campanar, però hi ha una campaneta situada a la part alta de la façana al bell mig, que escampa el so per tota la vall de manera atenuada. No tenim documentació expressa del cost de les obres, ni dels mestres arquitectes. Sabem que la construcció va durar onze anys, i tot fa pensar que l'aportació de diners anava amb la mateixa lentitud que les obres.

Mossèn Antoni Soler de Cal Cerer va morir l'any 1761, i no va veure acabada la seva obra de la nova església per a la Mare de Déu de la Fontcalda, un desencís per a la culminació del seu esforç, però un record de satisfacció pòstuma per la inauguració, que es va fer el dia 21 de gener de 1764, coincidint en la festa de la Fontcalda que celebraven per aquells anys.

Al cap de quatre mesos i del 10 al 15 de setembre (Festes Majors) es va fer el trasllat de la imatge de la Mare de Déu, de la capella vella al nou cambril; aquesta data memorable, l'haguessin volgut compartir molts gandesans de successives generacions, encara avui en alguns ambients fa córrer la imaginació del immens goig que van sentir els presents, de la infinita alegria, d’estrenar un temple espaiós i nou, amb un cambril acollidor i senzill on poder veure i adorar a la Verge estimada que porten al cor.


Per un document que es conservava a l'arxiu municipal, Mossèn Joan Baptista Manyà i Alcoverro, va fer un recull d'algunes despeses pagades per aquestes celebracions, i d'aquesta manera sabem que van venir músics de Mora, grups de cantors i van predicar uns pares caputxins, el nom d'un d'ells era Fra. Tomàs Orient. El Papa Benet XIV per breu apostòlic datat a Roma el 7 de juny de 1745 havia concedit, indulgència plenària als devots de la Fontcalda.

Els anys següents i degut a l'esforç econòmic per construir l'església, va començar la decoració de l'interior, amb l'altar major barroc, força carregat d'elements atapeïts, i espai per les imatges laterals representant la fe i l'esperança. La seva execució cal suposar-la sobre l'any 1830, com també la del cambril de la Mare de Déu. Les voltes del temple i la cúpula amb pintures i la decoració adaptada a la construcció, de colors pàl•lids (blau cel) i daurats, amb una reixa protectora de ferro forjat, al davant de l'altar major, com era costum en totes les esglésies per aquells anys. Al mig la imatge de la Mare de Déu de la Fontcalda, l'autèntica. Avui en queda únicament el cap i les fotografies fetes abans de la seva desaparició.

Tots aquests elements, foren destruïts i cremats, durant els dies foscos que seguien a la sedició dels militar feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA. Dissortadament també es perdrien vides humanes, fins a un milió de morts en el conflicte bèl•lic, i un nombre encara no tancat en les represàlies que practicarien els feixistes.

Mossèn Joan Baptista Manyà i Alcoverro, era com l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), un cristià i un home de bé :

Potser sí que els catòlics i els sacerdots han identificat massa la causa religiosa amb els enemics de la República i amb els rics de la terra...”
“Sempre m’ha desplagut el feixisme i sempre he estat partidari de les reivindicacions del proletariat, sota el signe de la justícia.


En els anys posteriors és va desenrunar i netejar el temple, i es va verificar que l'edifici no tenia desperfectes per continuar estant obert al culte; aquells que voluntàriament van anar a fer aquesta feina, parlaven sempre del seu personal desencís en veure com s’havien tornar en desencís i tristesa, els records de les hores viscudes en aquest indret.


També els motius econòmics retardaren la decoració actual, i fou el pintor de Prat de Comte en Joan Lahosa i Valimanya (1902-1981) , que casualment en la seva joventut havia fet de pastor i venia a la Fontcalda, tal com el pastoret de la llegenda. Va pintar el gran mural de l'altar major, l'any 1954, de forma desinteressada pel que fa a les despeses de la seva execució. El Patronat únicament va haver de pagar els materials emprats. L’opció temàtica no va tenir massa complicacions i es nota severament la mà de Mossèn Joan Baptista Manyà i Alcoverro, amb tot, no és comparable amb el retaule desaparegut.

La representació és molt senzilla d'interpretar i per fer el retrat dels personatges, es va servir de persones per a models. En la part superior:


El Pare Etern és el rostre d'en Joan Batiste Mani i Bernús.

Pel que a Jesucrist es refreix, es va inspirar en el retrat d'en Jaume Navarro i Figueres

La part del mig, amb quatre àngels principals, va agafar el rostre de les nenes següents: Maria Teresa Salvadó i Salvadó, Loreto Meix i Sabaté, Maria Fontcalda Fornós i Clúa, i la filla del Cap de l'estació de tren de Prat de Comte (no en tenim el nom).

La part inferior; començant de dreta a esquerra.; en Esteve Lahosa i Miralles (pare de l'artista), Mn. Joan Batiste Manyà i Alcoverro, na Montserrat Manyà i Arnabat, na Carme Povill i Soro, en Josep Povill i Rivera

Ens agradarà rebre es vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

GANDESA.LA FONTCALDA. LA CAPELLA ANTIGA

Joan Serra Saún em passava imatges i dades de la història d’aquest Santuari, que havia estat centre de pelegrinatge i devoció.


Cal remuntar-se al segle XVI, per trobar-ne informació documentada, que tenim gràcies a la boníssima feina de Mossèn JOAN BAPTISTA MANYÀ I ALCOVERRO (Gandesa 1884 – Tortosa 1976).

Explica amb el seu to amical i proper, que en remenar el vell paperam de la cúria eclesiàstica de Tortosa, , ens apareix un primer el primer document datat l'any 1544, on consta que s'ha començat l'obra d'una capella o ermita sota el nom de la Mare de Déu de la Gràcia de la Fontcalda, on hi acudeix molta gent de diverses parts del món, per implorar a la Verge el remei de les seves malalties, coincidint amb els miracles que al convent d’Orta, fa frare Salvador i envia als infants a curar a La Fontcalda. En aquest document, afegeix que per manca de recursos per acabar les obres de la capella, queda autoritzat fra Joan Timoneda, per demandar d'almoines i altres subsidis de caritat per reedificar l'ermita, i que sigui ben rebut pel poble per establir una confraria. Datat a Tortosa el 25 d'octubre de 1544.

Aquí tenim un enllaç de dates força interessant. Per una part, aquest document revela la necessitat de fer obres d'ampliació, tenint en compte que els Pares Trinitaris encara trigarien dos anys en abandonar el convent. No hi ha constància dels motius de la seva marxa, però pel que sembla tot anava coordinat, és a dir, el nomenament de fra Timoneda com a ermità per no deixar la Fontcalda abandonada de culte.

Un altre document del 1564 posa de manifest la necessitat d'acabar les obres, amb facultat d'ampliar a tota la diòcesi de Tortosa la recaptació d'almoines destinades a la Fontcalda, per la manca d'hostatgeria per als malalts.

La lògica doncs ens concreta que, el convent, la capella o ermita dels Pares Trinitaris, va tenir una existència de tres-cents anys. L'ampliació i reestructuració a sobre l'anterior, regentada per diferents ermitans, va tenir lloc entre els anys 1544 i el 1764, data que es va inaugurar la nova església, que és l'actual. Les dependències de la capella vella i casa de l'ermità, van quedar tancades molt de temps, i el seu deteriorament era de lenta agonia, com passa en totes les coses que no tenen un manteniment.

Fins fa pocs anys, en que es va decidir enderrocar per fer-hi una plaça, encara es podien veure la trona, el presbiteri i la sagristia, que en els darrers temps (jo ho havia vist) es feia servir com a magatzem de begudes envasades del bar.

L’edifici que seguia, conegut com a casa de Bot, s’ha convertit en apartaments de lloguer, per fer-hi estades temporals, i atendre les demandes de la gent que continua venint a la Fontcalda.


Segons consta de la visita pastoral feta l'any 1692 per part del bisbe de Tortosa, Fra Sever Tomàs Auter o Sever Tomàs i Auther (Puigcerdà, ca. 1630 — Tortosa, 24 de desembre de 1700), va trobar-la (invenit bene), en bones condicions.


Mossèn Joan Baptista Manyà i Alcoverro, era com l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), un cristià i un home de bé :

Potser sí que els catòlics i els sacerdots han identificat massa la causa religiosa amb els enemics de la República i amb els rics de la terra...”
“Sempre m’ha desplagut el feixisme i sempre he estat partidari de les reivindicacions del proletariat, sota el signe de la justícia.


Ens agradarà rebre es vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 21 de març de 2014

EL PATRIMONI INDOCUMENTAT DE SANT JUST DESVERN

No cal insistir, perquè hores d’ara tothom ho té coll avall - i no ens cansarem de repetir-ho - que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

http://santjust.net/corporaciomunicipal

http://www.santjust.cat/patrillibre/index.htm

http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=082212


Retratava una casa modernista a la carretera Reial, de Sant Just Desvern, a la colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens en diem Catalunya

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL PATRIMONI INDOCUMENTAT DE SANT JUST DESVERN

No cal insistir, perquè hores d’ara tothom ho té coll avall - i no ens cansarem de repetir-ho - que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

http://santjust.net/corporaciomunicipal

http://www.santjust.cat/patrillibre/index.htm


Retratava un ‘local modernista’ quasi al començament del carrer Bonavista, de Sant Just Desvern, a la colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens en diem Catalunya

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

THE MARTYRDOM OF SANT MARC. GANDESA. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún m’enviava una crònica, i les fotografies del runam esfereïdor de la Capella de Sant Marc, i de les meravelloses vistes que es tenen des d’aquell indret, m’explicava també que al XVIII, en un esclat religiós – curiosa definició de com funcionava la relació entre l’església catòlica i els seus ‘ fidels’ - el rector de Gandesa Mn. Antoni Soler de Cal Cerer, per l’any 1753 va iniciar un seguit d’obres, la més importat fou la nova església de la Mare de Déu de la Fontcalda.

Al mateix temps i per subscripció popular va fer construir o reconstruir tres capelles similars; dues al turó del camí dels Perdigons que foren conegudes com les capelles del Calvari, i l’altra a la Mola d’Irto dedicada a Sant Marc, ja que per les restes de fonaments anteriors i documentació escrita, en tenim referències.

La Capella de Sant Marc, fou dotada de romeria anyal i culte per dita diada, recuperant una tradició que estava documentada almenys des de 1618, en que l’arquebisbe Joan de Montcada i Gralla (València, ? - Barcelona, 1622). Arquebisbe de Tarragona (1613-1622), prohibeix les misses i processons, per ‘qüestions de seguretat’ ; desconeixem l’existència en aquella època de bandolers i/o faccions armades en aquest territori, però tenim constància de l’extrema vanitat del prelat tarragoni, que li valdria l'amonestació per part del Rei Felip II d'Aragó i III de Castella que li demanà que utilitzés amb moderació el seu títol de Senyor de Tarragona per evitar conflictes.

A dia d’avui només resten dempeus parcialment les parets laterals, i dins al clos la natura s’ha ensenyorit d’allò que li pertany.


No trobava dades relatives a l’existència d’un absis ( improbable per l’època ), i fins d’un campanar d’espadanya com s’acostumava.

En el conflicte bèl•lic que seguia a la sedició dels militars feixistes i que recolzava la jerarquia eclesiàstica amb l’única excepció de l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), l’aviació franquista, sense cap necessitat ni objectiu militar, llevat de la indissimulada voluntat de ‘dessolar la terra ‘, la va deixar en l’estat en que la veiem avui encara de ruïna total, quedant dempeus només les dues parets laterals.

Sant Marc és un dels itineraris excursionistes més transitats, per les vistes panoràmiques de la plana de Corbera d’Ebre i Gandesa, que en dies clars la visió pot arribar fins els Pirineus.


Demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), si les tenen, imatges d’aquesta capella en una estat menys decebedor.

Ens agradarà rebre més aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL PATRIMONI INDOCUMENTAT DE SANT JUST DESVERN

No cal insistir, perquè hores d’ara tothom ho té coll avall - i no ens cansarem de repetir-ho - que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

http://santjust.net/corporaciomunicipal

http://www.santjust.cat/patrillibre/index.htm


Retratava un ‘taller modernista’ quasi al començament del carrer Bonavista, de Sant Just Desvern, a la colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens en diem Catalunya

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASES OLIVERAS GELABERT DE SANT JUST DESVERN

No queda clar el promotor de les cases que feien cantonada entre els carrer Bonavista, i de la Creu; va ser el Josep, o el Francesc Oliveras Gelabert ?. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com


L’arquitecte encarregat fou Marcel•lià Coquillat i Llofriu (Elx novembre de 1865 - Busot, 28 de desembre de 1924 ) ; llevat de la façana original, amb un coronament, amb cornisa sinuosa ritmada amb potents pinacles amb la base escalonada, harmoniosament adaptada a la construcció nova, que s’ha conservat, res – ni el record – queda d’aquells edificis que imaginen extremament bells.


Insisteixo una vegada més en la meva recerca de la més que possible relació entre aquest ‘mestre de l’arquitectura0, i el Panteó de la Familia Coquillat-Lora del Cementiri de Sant Just Desvern ( que lògicament no consta en la misèrrima relació que substitueix el Catàleg de Patrimoni )
http://www.santjust.cat/patrillibre/index.htm

No cal insistir, perquè hores d’ara tothom ho té coll avall - i no ens cansarem de repetir-ho - que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 20 de març de 2014

PALAU DEL CASTELLÀ DE GANDESA. LA TERRA ‘NOBLE’. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún, em feia arribar fotografies de l’edifici dit Palau del Castellà, Casa del Delme, Quarantena, o de la Presó, em comenta també que qualsevol d’aquests noms és vàlid en referir-se al mateix edifici, per haver fet diversos serveis al llarg dels segles.


Pel que fa al topònim Gandesa , en el seu treball ‘Notes d'historia de Gandesa’ , Joan B. Manya, diu que el mot gand en llengua ibèrica anterior a la influència llatina sembla que podia significar , roquisser , refugi, reducte, castell,..

Pel que fa l'escut de Gandesa té un origen certament molt peculiar, però poc ‘ galdós’, si donem crèdit als fets que s’expliquen ;

El 17 d'octubre de 1319 a Gandesa es va celebrar un casament reial. el príncep Jaume, primogènit del Jaume II "El Just" , i la princesa Leonor, filla del Ferran IV.

El casament es conegut com "La Farsa de Gandesa". Ja que desprès de la cerimònia el príncep va fugir de l'església i es va deixar el guant.


D'aquí vindria l'escut de Gandesa que representa un guant amb els dits cap avall.

El Palau del Castellà va ser declarat monument de la categoria (BCIN) Béns Culturals d'Interès Nacional, el 16 de març 1983, ratificat el 5 de maig del 2009; es tracta d’una edificació que formava part del recinte murallat del castell, totalment aïllat que tenia un gran fossar amb pont llevadís del qual encara es poden veure els forats que feien moure els mecanismes per fer-lo funcionar, amb espitlleres incloses al seu costat; possiblement era un palau al servei de la noblesa del referit castell en època sarraïna, encara que per seguiments posteriors atribueixen la seva construcció a l’Orde del Temple.

Delimita actualment al carrer del Pes Vell amb l’accés principal, i el carrer del Call i dos carrerons a cada costat, que l’aïllen dels edificis veïns. De planta rectangular orientada de nord a sud, a dos nivells, i les respectives portes a cada carrer. Al seu interior es conserven tres arcs de mig punt a la planta baixa, de l’estructura original, amb les parets de tancament de tot l’edifici i un pilar de pedra. La seva arquitectura ha estat alterada per diverses reformes, mostra del qual són algunes finestres obertes, i desprès tapiades en diferents nivells. Darrerament s’ha tornat a obrir la porta del carrer del Call enfront del carrer d’Orta, convertint les sales arruïnades en confortables espais per fer-hi exposicions i actes culturals, oferint un nou servei a la ciutat, en estar inclòs dintre l’itinerari dels edificis de la visita guiada.


L’existència del castell consta per la documentació i carta de població de Gandesa de l’any 1153, el qual va desaparèixer totalment pels efectes del decret de desamortització, i sortosament va salvar l’edifici del Palau del Castellà, que l’Orde del Temple va fer servir pels Capítols Generals del 1225, i sembla que contenia el seu tresor. Els hospitalers també li donaren servei, però l’any 1338 el Rei Pere III el Cerimoniós, va celebrar Corts Generals de la Corona d’Aragó. A sobre de cada porta veiem l’escut de Gandesa, per la gran reforma feta en convertir la part alta en Palau del Castellà d’Emposta, i els baixos per aplegar els fruits del tribut de la quarantena part, per sufragar les obres d’edificació de la gran església, i el delmes de la resta dels pobles de la comarca. A sobre del portal principal apareix l’escut de Gandesa, i al carrer del Call, es va obrir una altra porta posteriorment per cobrar els delmes amb escut datat el 1609, (a sobre de la porta), amb les lletres DE, i per separat SA, amb el guant al mig, que defineix el nom de la població.


Els baixos en desaparèixer la Castellania foren utilitzats com a serveis municipals, i els carlistes en feren us com a polvorí un cop la gent de Gandesa va abandonar el poble, del qual en van estar apartats durant els dos anys que va durar el refugi a Mequinensa, en ocupar la plaça el general Cabrera. La porta de poca alçada dona pas a l’escala per accedir a les cel-les de l’antiga presó.

El que fou la Sala Capitular on es celebraren Corts Generals, ha perdut la decoració de mobles, catifes i cortinatges d’aquella època, però les quatre parets amb els seus arcs ben conservats, encara fan servei avui en dia com sala d’actes públics culturals. Un edifici molt malmès interiorment que només algunes velles pedres en son testimoni del seu gloriós passat. Al davant l’entrada al Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre (al carrer), en resten dues de les cinc columnes tretes de l’interior del Palau.

El portal del carrer del Call, enfront del carrer d’Orta, fou tapat en reforçar l’edifici, per convertir-lo en presó del segle XVII al XIX que fou molt utilitzat durant la guerra carlista, fins fent-lo servir com a polvorí. En adjudicar a Gandesa el cap de partit judicial per ordre del 18 d’abril de 1834 es va convertir tot l’edifici en presó. Avui en dia, es poden visitar els compartiments medievals, infinitament petits, que l’empresona’t no disposava d’espai suficient per estirar-se i poder dormir, de manera que havia d’estar assegut a terra amb els genolls inclinats, a més, no tenia cap entrada de llum. En llibres judicials antics ens diuen que era considerada amb la de Falset, com una de les pitjors presons de càstig sever, que provocaven constants defuncions per embogiment i desesperació. Desprès de la guerra civil, encara es feia servir per estades temporals, donat que els presoners eren traslladats a la presó provincial de Tarragona, i es va tancar definitivament l’any 1960. El fill del darrer guardià, de nom Pepe fou amic meu d’infància.

Les obres de millora i condicionament han seguit els darrers anys, havent descobert al costat dret de la façana del carrer del Call, un passadís soterrat que anava fins a dalt el castell, i possiblement era per fugir en cas de perill, tot i que de vegades, tenien efectes inversos, en servir per introduir-se a dintre dels recintes emmurallats l’enemic, amb històries de traïcions incloses

SANT ROMÀ I SANT MARC DE PALLEROLS DEL CANTÓ. MONTFERRER I CASTELLBÓ. L’URGELL SOBIRÀ. CATALUNYA

La Montse Coromina Soler viatjava per les terres del terme de Montferrer i Castellbò que amb 176,7 km² , es el major de la comarca de l’Urgell sobirà; integra 27 nuclis de població entre ells el poble de Pallerols del Cantó, que es troba a la vall homònima, al que s’accedeix per la carretera N-260 d’Adrall a Sort, i es troba a 13 quilòmetres d’Adrall.

L’església advocada a Sant Romà i Sant Marc es troba, ben bé al costat esquerre, en direcció a Sort, de la carretera que el travessa.


La descripció tècnica ens diu ; Església d’una sola nau, amb la capçalera plana orientada al sud, per bé que aquesta orientació es va invertir a causa de l’afectació de la carretera sobre l’edifici. L’actual capçalera presenta dues grans obertures a banda i banda, en forma de triangles invertits. Dues capelles s’obren a la nau per llevant, en arc de mig punt, mentre que una tercera ha estat reconvertida en sagristia. Al mur occidental, hi ha restes d’antigues capelles cegades. L’edifici integrava la rectoria, que ocupava la planta superior i que presentava dues finestres rectangulars sobre la porta d’accés al temple, al mur nord, actualment cegades. El conjunt, que presentava una antiga porta d’accés al mur de llevant, és cobert per un llosat a doble vessant. Cap a la dècada de 1920 s’hi construí un campanar de torre, de secció quadrangular i amb coberta piramidal de llosa, adossat a la cantonada nord-est.

file:///C:/Windows/system32/config/systemprofile/Downloads/Cataleg%20Montferrer%20i%20Castellbo.pdf

La riquesa patrimonial d’aquest espai és inversament proporcional a la seva demografia.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SAINT-LAURENT DE SOUS. ALBANYÀ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

L’ amic Sergi Campas Canalias retratava la petita construcció que es refeia al segle XIX, per adaptar-la com a capella ; una sala rectangular amb arcs diafragma que van ser sobrealçats i coberts amb volta de rajol pla i llunetes.


Als costats i al darrere, s’intueix en la fotografia l’estructura del que fou abadia benedictina de Sant Llorenç del Mont, avui en ruïnes de les que ens diu la descripció tècnica ; L'església és una edificació del segle XI de planta basilical amb tres naus, sense transepte, capçades per absis semicircularssituats a l'est. Les naus, reforçades externament amb contraforts, eren separades per quatre arcs formers; només s'han conservat els del costat nord, ja que al costat sud, només queden els pilars rectangulars que els sostenien. Podem observar, gràcies al mur qu s'ha conservat per damunt dels arcs formers i que té vestigis de finestres, que la nau central era més alta que les laterals. De la decoració exterior dels absis tan sols han quedat les lesenes. Els absis laterals tenen una finestra de doble esqueixada ben centrada, mentre que l'absis central en té tres, també de doble esqueixada. Internament, l'absis major s'ha decorat amb tres arcs cecs, sostinguts per semicolumnes adossades amb capitells llisos, que emmarquen els tres nínxols on s'obren les finestres. Les semicolumnes s'aixequen sobre un podi sota el qual hi ha una cripta amb una finestra de doble esqueixada. Al costat oest, hi ha la porta principal, adovellada de mig punt i centrada per dos contraforts. Anava precedida per un atri del qual es conserva el mur nord. Així, als contraforts encara són visibles els signes deixats per les arcades que arrencaven d'aquest punt i formaven les tres naus, paral.leles a l'interior de l'església. Una altra porta semblant a l'anterior comunicava, pel costat sud, l'església amb el claustre. El clos monàstic, de planta quadrada, conserva sencera la galeria nord. Aquesta, coberta amb volta de quart de cercle, té una tipologia estranya en el romànic català, consistent en un mur cec amb tres obertures de mig punt i dos grans arcs situats als extrems que comunicaven amb les altres galeries. Pel que fa a les dependències, l'ala del costat sud devia ser la més antiga i formava part d'un edifici aïllat, contemporani de l'església, a partir del qual, a l'espai comprès entre aquest i l'església, es va bastir al claustre al segle XII.

Sant Llorenç de Sous fou el temple parroquial de l'antic poble de masies disperses de Sous (Albanyà, l’Empordà sobirà ), actualment deshabitat. Sense futur, el passat anirà esborrant qualsevol interès per aquest lloc i la seva història. Cal felicitar al MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL, per aquest indubtable èxit.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FELIU D’ALELLA. EL MARESME

L’ Antoni Calvo Uribe, publicava unes fotografies d’aquesta església advocada a Sant Feliu, a la població d’Alella, a la comarca del Maresme.

La descripció tècnica ens diu ; que està construïda en diferents èpoques de manera que s'hi reflecteixen elements característics del romànic, del gòtic, del renaixement i del barroc.

La construcció actual és d'una sola nau rectangular, amb absis pentagonal amb volta de creueria, i flanquejada per sis capelles laterals, tres a cada costat, corresponent als tres trams de volta de l'estructura de l'edifici. Al tram central de la nau s'aixeca una volta de mitja taronja coronada per una llanterna de secció hexagonal i coberta amb rajola vidriada. L'accés a les capelles -totes elles comunicades entre sí- des de la nau central es fa a través d'un arc de mig punt, si bé la volta d'aquestes també és de creueria. En destaquen els capitells i algunes claus de volta, com la del presbiteri.


La torre del campanar, d'origen romànic, està situada a la dreta de l'altar, sobre la volta de la capella del Roser. Té quatre pisos amb un total de 20 metres d'alçada. Consta de dos cossos de planta quadrada.


A l'inferior -i primitiu- s'hi observen lesenes laterals i, en tres de les seves façanes, unes arcuacions llombardes sota les quals hi ha petites finestres on antigament hi havia les campanes. Al cos superior hi trobem noves obertures que incorporen les campanes. En tres façanes tenim obertures verticals d'arc de mig punt de diàmetre superior a la llum dels brancals, eixamplament produït per la incorporació de les campanes; mentres que a la façana restant hi ha una finestra de mig punt amb un mainell central. La torre es remata amb una cornisa perimetral, un coronament de merlets de forma piramidal i finalment una estructura metàl•lica de formes corbes que conté noves campanes superposades de major a menor. La façana principal, fruit de les reformes de l'any 1611, està orientada a sud-oest i es caracteritza per la seva portalada barroca, el rosetó central i el frontó triangular amb un relleu central i rematat per tres llargs pinacles. La portalada destaca per la profusió d'elements. Està flanquejada per dues columnes amb estries en espiral i decorades en la seva part inferior, que suporten un entaulament i un frontó entretallat per una fornícula clàssica, i decorat per volutes. A banda i banda de la fornícula hi ha una pilastra adossada que suporta una petita cornisa i dos elements ornamentals, i a la part central allotja la imatge de Sant Feliu. Les façanes laterals són opaques, només trencades per l'aparició de les gàrgoles de la coberta. Tret de la principal, tota la resta de façanes estan rematades per un seguit de merlets esglaonats que donen unitat al conjunt. L'absis, amb algun arc cec en posició central, està reforçat a les arestes per quatre contraforts de nova construcció ben visibles des de la plaça. Finalment cal destacar la Capella del Santíssim, de la qual existia un projecte d'Antoni Gaudí que mai es va arribar a dur a terme, que fou construïda en darrera instància adossada al llarg de la façana sud-est, prop de la rectoria. Es tracta d'un volum de planta rectangular amb coberta a una sola vessant, d'estil neogòtic, amb un finestral amb vitralls i una imatge del Sagrat Cor.

Una portalada adovellada d'arc de mig punt - traslladada de la portada de l'església amb les obres de la seva ampliació- comunica la nau central amb la capella.

Alella, té un riquíssim patrimoni que esperem ens anirà desvetllant properament l’Antoni Calvo uribe.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SADURNI LE SAINT OUBLIÉ DE GURP. TREMP. PALLARS JUSSÀ. CATALUNYA

L’ amic Sergi Campas Canalias retratava l’església – que fou parroquial, en l’època en que el Déu dels cristians es feia present en aquest antic municipi de Gurp de la Conca - ; als anys 1970 a les acaballes del segon feixisme s’agregava al terme municipal de Tremp que abans del 1970, era un dels més petits de Catalunya: 10,29 km² (i això que el 1959 li havien estat agregats 1,98 km² del terme de Talarn corresponents a tres barris de Tremp que havien crescut en terme de Talarn). Entre 1970 i 1973 fou incrementat amb els antics termes d'Espluga de Serra, Fígols de Tremp (o de la Conca), Gurp de la Conca, Palau de Noguera, Sapeira, Suterranya i Vilamitjana, i es convertí en el de més extensió, del Pallars Jussà i de tot Catalunya, 302,82 km².

Del topònim hi ha algunes veus que l’assimilen al de Gurb, altres sostenen un origen àrab, i fins una el relaciona amb el fet d’una possible presència de còrvids. Sense futur, el passat anirà esborrant qualsevol interès per aquest lloc i la seva història. Cal felicitar al MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL, per aquest indubtable èxit.

http://www.euskaltzaindia.net/dok/ikerbilduma/75283.pdf

De l’església de Sant Serni , o Sant Sadurní de Gurp, trobava poca cosa :

És una església romànica d'una nau, força modificada.

A la façana de migjorn s'inscriu la porta amb arquivoltes sobre impostes.

L’Absis fou convertit en sagristia.

Campanar de cadireta, amb dos ulls (refet).

Coberta sobrealçada de teula àrab a sobre de l'antiga de lloses de pedra.


Sant Serni arribava a Catalunya amb les tropes franques que ens ‘alliberaven’ dels conqueridors àrabs, en aquesta hora per intercessió del Sant, reiterem a l’Altíssim la nostra pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!!!

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT NIN I SANT NON [ ABDÓ I SENEN ]. SANTA PAU. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

L’ amic Sergi Campas Canalias refeia un camí recorregut entre molts altres en dades anteriors pel Xavier Burcet Darde, que el portaria fins a l’ermita de sant Abdó i sant Senen, dita també de Sant Non i Sant Nen, i/o en la versió que li explicaven al Sergi Sant Nin i Sant Non.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/search?q=Sant+Abd%C3%B3+i+Senen

La tradició ens explica que entre els protocols de la notaria de Santa Pau es conserva l'acta de fundació d'aquesta capella: 13 de juliol de 1417, essent baró Galcerán Ademar de Santa Pau.

En aquells dies el terme va ser envaït per uns animalots de la mida d'un gos que la gent anomenava "somiots", que provocaven per arreu greus danys ; espatllaven els cultius, esvalotaven els ramats, espantaven als viatgers solitaris, ... com era costum a l’època - Déu intervenia de forma activa en la vida dels humans – feren un vot solemne d'edificar damunt el Puigsacreu una capella pública amb l’advocació d'aquests dos sants.

La decisió d'edificar la capella al Puigsacreu, centre geogràfic de les parròquies de Santa Pau, Batet i Begudà, es va consensuar perquè des de l'ermita es divisa Arlés – avui en terres de França en virtut de la signatura del ‘desgraciat’ Tractat dels Pirineus, pel qual Felip IV de Castella i III d'Aragó lliurava (sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats) la Catalunya Nord a Lluís XIV de França; l’estimació del REINO DE ESPAÑA vers Catalunya, ve de lluny com podeu veure - ; la tradició de l’església catòlica romana, diu que els cossos dels dos Sants, foren enterrats en aquela ciutat Catalana.

La descripció tècnica ens diu ; entre el coll de Boixedes i el coll de Palomeres, damunt un tossal conegut antigament amb el nom de Puigsacreu, es troba situada la petita capella de sant Abdó i sant Senen, dita també de Sant Non i Sant Nen, i/o en la versió que li explicaven al Sergi Sant Nin i Sant Non.


És un petit temple d'una sola nau amb dos cossos afegits a cada costat, a manera de sagristia, volta de canó molt baixa i la porta adovellada a ponent; la teulada de l'absis, avui de teules, conserva gran part de lloses originàries, mig amagades. Fou bastida amb carreus ben escairats en els angles i les finestres.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 18 de març de 2014

LE PETIT CHÂTEAU DE VILA-RODONA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava l’edifici conegut com ‘el castell de Vila-rodona ‘ que es troba situat a la part superior de la vila, damunt d’un tossal; l'obra aprofita la disposició del terreny per integrar-lo com a part dels murs de defensa.


El recinte era de planta aproximadament trapezoïdal i les estances estaven situades en un dels extrems. A l'angle nord-est es pot veure encara l'estructura de la torre original, de planta ovalada, que ha estat reconstruïda i habilitada com a residència. Al seu costat sobresurt una torre, de planta quadrada amb els cantons arrodonits, d'època carlina.

També es conserven restes de les primitives muralles medievals que tancaven el conjunt. El material de l'obra és la pedra amb argamassa.

La primera notícia directa que fa referència al castell data de començaments del segle XIV, i documenta el pas del bisbe barceloní Ponç de Gualba. Mort l'any 1334 a Barcelona, va ser bisbe de Barcelona.(1303-1334). , tornant del Concili Provincial de la ciutat de Tarragona.

L'any 1337 trobem citada la capella de Sant Llorenç, ubicada dins de la parròquia del castell episcopal de Vila-rodona.
El castell de Vila-rodona té un paper destacat en el transcurs de les guerres contra Joan II (1462-1472). Vila-rodona és una de les localitats que més resistència oposa al monarca, en la seva lluita amb la Diputació de Barcelona. El 1464 era l'únic poble del camp fidel a les institucions del país, defensat per Joan de Gaiàs i Guillem Pina contra els atacs de Rodrigo de Rebolledo i després de I’arquebisbe de Saragossa, Joan d'Aragó (?, 1439/1440 - Albalate de Cinca, 19 de novembre de 1475) fou un religiós i militar aragonès fill bastard de Joan II d'Aragó, que ocupa el poble conquerint carrer per carrer, però que no pot fer retre el castell, ocupat finalment l'agost de 1465 per Rodrigo de Rebolledo.
A final del segle XV els fogatges li comptabilitzen 48 famílies.

Durant la guerra dels Segadors el lloc documenta tropes franceses; I’any 1647 els francesos reconstrueixen les muralles i fortificacions, entre les quals s'hi suposa el castell.

Vila-rodona és ocupada per les tropes franceses l'any 1808, i el castell és lloc d'allotjament de tropes espanyoles el 1811.

Durant la primera guerra carlina (1833-1841) el castell és refugi per a tot el poble, que oficialment defensa la causa de la reina Maria Cristina.

Amb les desamortitzacions, que suposen l'extinció del règim senyorial, el castell de Vila-rodona es ven a Josep Sanahuja, tot i que durant l’ interval de les terceres guerres carlines, l'any 1874, es confiscat pel municipi, i passa a ser condicionat per a la tropa.

Al llarg del segle XX, perduda la seva funció de castell, s'ha anat deteriorant progressivament i en part, ha estat adaptat com a habitatge.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA FÀBRICA MODERNISTA DE SANTA MARIA D’OLÓ. EL MOIANÈS. BAGES. CATALUNYA

L’any 1920, Joaquim Borràs Ferrer - de la colònia Borràs de Castellbell i el Vilar - comprava la fàbrica dita aleshores del ‘ Pastor’ ; diuen les cròniques que fou rebut amb una orquestra per l’ajuntament de l’època, aquest idil•li es perllongarà fins al començament de la dècada dels seixanta, en que l’estultícia de les elits politiques deixarà caure la industria tèxtil catalana.

La descripció tècnica ens diu ; conjunt fabril que imita l'estructura de colònia closa. Una mica separades de la fàbrica, hom troba les vivendes dels treballadors (blocs de pisos) i la reixa que tanca el conjunt. De tota l'estructura industrial, formada per diverses naus construïdes en diferents èpoques, destaquen les dues construccions dels extrems. Ambdues són de planta rectangular amb coberta a doble vessant i amb el carener perpendicular a la façana. L'edifici de la banda nord, destinat a despatxos i magatzem, té uns interessants espais oberts amb decoracions de maó. El de la banda sud, vivenda de l'amo, destaca pel mateix tipus d'obertures amb predomini de balcons i per unes rajoles que representen la Verge de Montserrat amb un fanalet al seu damunt amb treball de ferro forjat. Ambdues construccions aconsegueixen un gran efecte ornamental combinant el vermell del totxo amb el blau de la ceràmica i el dels cabirons de fusta.

No trobava la data en que s’aixecava aquest edifici, obra del Ignasi Mas i Morell (Barcelona, 1881-1953) , que curiosament havia estat l’arquitecte municipal de Sant Pol de Mar, on va realitzar un bon nombre d'edificis modernistes.


Josep Sauleda Roca, de Sant Pol de Mar , la comprava l'any 1963 posant-la en funcionament dos anys més tard.

L'any 1989 Sauleda S.A, era la segona industria espanyola en fabricació de lona.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANT LLORENÇ DELS PARES SERVITES. VILA-RODONA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava – intentant treure’n la millor imatge – l 'edifici de la que fou església de Sant Llorenç, del convent dels Dolors, del Pares Servites.

Situat als afores de vila-rodona, a l'antic camí que la comunicava amb Aiguamúrcia, és un edifici de planta basilical, molt ‘visible’, per les seves proporcions.

Del conjunt NOMÉS val la pena remarcar la composició de la façana, amb un porta, avui tapiada d'arc escarser i escut centrat, una obertura circular, també tapiada ,i a la part superior, i un acabament de línies sinuoses.


Tot l'edifici presenta modificacions quant a les obertures, practicades irregularment. El material emprat és la pedra vista

Llegia que el conjunt s'havia començat a construir l'any 1599, i que en diverses ocasions, els frares van haver de deixar l'edifici a causa d'esdeveniments bèl•lics.

L'any 1835 , com a conseqüència de la desgraciada desamortització que va comportar la pèrdua irremissible d’una bona part del Patrimoni Històric i/o Artístic, per tapar ‘ els forats ‘ de l’endèmica estultícia i corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, el convent fou definitivament abandonat, i va patir incendis i robatoris.

En els dies de la Primera Guerra Carlina – veritable Guerra Civil, més enllà d’aquest eufemisme qualificatiu - , el convent va ser enderrocat per fortificar Vila-rodona, l'església de Sant Llorenç fou conservada com a magatzem de vi.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ERMITA DE SANTA MADRONA DEL CALVARI. LA POBLA DE MASSALUCA. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún, escriu en relació a aquesta esglesiola advocada a de Santa Madrona; situada en un tossal a tocar la carretera procedent de Vilalba dels Arcs, cal deixar el cotxe per enfilar el camí , on hi ha un seguit de capelletes del Via Creu, amb ceràmiques dibuixades fins la petita explanada on està l’església.

La seva construcció es remunta a finals del segle XVIII, hom especula que s’aixecava damunt del lloc on s’alçava la Capella advocada a la Mare de Déu del Roser.


La descripció ens diu ; Ermita de planta rectangular feta de mamposteria i carreus de reforç, d'una nau i un afegit com a sagristia a la part posterior, de menys alçada. Coberta de teula a dues vessants de teula àrab, portalada de mig punt adovellada i un òcul a sobre. Petites finestres (una per lateral) a gran alçada, tot l'exterior és pla i molt restaurat, a l'interior hi ha un petit cor als peus i rematant el conjunt una espadanya de pedra.

Benjamín de Arriba y Castro (Santa Maria de Peñamayor, Galícia, 1886 - Barcelona, 1973) arquebisbe de Tarragona (1949-1970) i cardenal, beneïa l’any 1953 la restauració de l’edifici, i l’any 1955 la instal•lació del viacrucis ; alhora que es va oposar aferrissadament al retorn de les despulles mortals de l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), l’únic que s’havia negat a l’adhesió de l’església al feixisme, i que advertia dels riscos immediats ( els assassinats de clergues, religiosos i laics ), i de les conseqüències a futur ( l’abandó massiu dels fidels ). Els bisbes volien en aquella hora màrtirs – i els van tenir – i subscrivien alegrement la seva quota de responsabilitat en el més d’un milió de morts que comportava la sedició feixista.

Ramon Torrella i Cascante (Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 30 d'abril de 1923 - Tarragona, 22 d'abril de 2004) fou Arquebisbe de Tarragona (1983-1996), beneïa l’any la instal•lació de la campana.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CORNELI DE BUIRA. SARROCA DE BELLERA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La Gemma Capdevila Ribes publicava una imatge de l’absis de Sant Corneli de Buira, poble ribagorçà del municipi de Sarroca de Bellera, a la comarca del Pallars Jussà; fins a l’any 1972, formava part de l'antic terme de Benés, de la comarca de l'Alta Ribagorça o Ribagorça sobirana.


Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997 ? , ‘ el mestre defensa que aquest mot ‘«Buira» procedeix del mot grecollatí «boreas» (vent del nord).

De Sant Corneli la descripció ens diu , edifici és d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. La unió de l'absis amb la nau es resol amb un arc presbiteral. Tenia una porta original, ara paredada, a la faça meridional, als peus de la nau. L'arc que la corona és apuntat. La porta actual és a la façana de ponent, i està aixoplugada per un porxo que s'obre només pel costat sud. A prop de la porta hi ha també una finestra de doble esqueixada acabada en arc apuntat, cosa que fa veure l'acabament sota la influència gòtica d'aquesta església.

En general, l'aparell és irregular, rústec, propi d'una obra popular, rural. És molt tardana, possiblement del segle XIII.

En èpoques posteriors, a més, es feren reformes importants: sobrealçat de la nau, construcció de capelles al nord i al sud, redecoració interior i construcció d'un cor, que modificaren substancialment l'obra medieval.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT ANTONI ABAT DE LA POBLA DE MASSALUCA. LA TERRA ALTA. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún retratava l’església parroquial de Sant Antoni Abat de la Pobla de Massaluca, a la Terra Alta; respecte del topònim hom defensa que fa referència a l’assentament d’una tribu, grup familiar, i/o ètnic .


La descripció tècnica ens diu; edifici d'una nau i capelles laterals, construïda amb carreus. Planta rectangular exteriorment, d'absis recte a l'interior. La capçalera és poligonal de cinc panys. S'estructura amb tres capelles laterals per banda, separades per contraforts que surten a l'exterior per la part alta i entre mig dels quals hi ha finestres. Les voltes dels tres trams són de creueria amb tercerols, igual que la de la capçalera, que és poligonal. Les voltes de les capelles laterals són de creueria simple. S'observen nombroses claus esculpides. El conjunt és bàsicament gòtic fins a la imposta que rep els arcs i les voltes. La resta és renaixentista. La façana principal és plana i austera, amb una petita portalada clàssica. El campanar és de planta quadrada i poca alçada.


Pertany al tipus d'esglésies on les voltes són gòtiques i la resta del renaixement i/o del barroc, bastides des de principis del segle XVII fins al XVIII; la tipologia és comú a la de Vilalba dels Arcs i a la de Fatarella, encara que aquí l'escala és més petita i no té una portalada tan gran com les anteriors.

No existeix una comarca dita ‘ La Terra Baixa’, i en la llengua catalana anterior al genocidi de 1714, teníem ja un mots específics per tractar qüestions d’orografia; sobirà i jussà. Em consta que hi ha un desig de recuperar la llengua catalana en aquesta ‘ terra de frontera’, que té el trist privilegi de ser l’ase del cops d’aquesta Catalunya ‘ cefalòpodica’ que acostuma a mirar-se les terres del sud, sud-oest amb aires de ‘germà gran’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTA MAGDALENA DE BERRÚS. l’ ERMITA ‘SALVADA DE LES AIGUES’. RIBA-ROJA. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún retratava l'esglésiola de Santa Magdalena, que havia estat la parròquia del nucli de Berrús [*], que entorn el segle XIII pertanyia a la comanda templera d'Ascó, juntament amb Riba-Roja.


El poble es trobava deshabitat a principi del segle XIX, hi ha però notícies que després dels dies foscos que seguien al conflicte bèl•lic que s’encetava amb la sedició els militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA, hi va viure una família fins que el poble va desaparèixer sota les aigües de l'embassament de Riba-Roja.

Vers l’any 1962 Santa Magdalena fou desmuntada i reconstruïda en un turonet proper , podem dir que com Sant Vicenç de Verder o de Verders, i/o de Les Gorgues, coneguda actualment en terres del Vallès Occidental, dins el terme de Sabadell com Sant Vicenç de Can Deu, forma part de petitíssim grup de monuments ‘salvats de les aigües’.

La descripció tècnica ens explica que està situada a migdia de la Punta de Berrús, sobre el pantà de Riba- Roja, i la defineix com ; capella d'una nau de planta rectangular i absis no marcat en planta. La nau està coberta amb volta apuntada, sostinguda per set arcs de diafragma també apuntats, alguns dels quals descansen sobre impostes. S'hi accedeix per un portal d'arc apuntat adovellat, sobre el qual hi ha un gran campanar d'espadanya de dos ulls. El parament dels murs és de carreus escairats disposats en filades, essent al frontis i a les cantonades de majors dimensions. La coberta és feta de lloses.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

TORRE DE LES DESTRES. AIGUAMÚRCIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

Retratava el que resta avui – encara - d'aquesta torre quadrada amb porta adovellada d'arc rebaixat i espitlleres, refeta en un moment molt posterior a la construcció original. Ha perdut dos dels seus costats. Fa 6 x 6 metres en planta i l'alçada actual és de 8 metres.


Es poden diferenciar dos tipus de fàbrica; el primer, d'un gruix de mur de 85 centímetres, amb carreus de pedra sense polir fins a una alçada de 60 centímetres en tot el perímetre i d'un metre i mig només a l'angle dret. El segon, a partir d'aquesta alçada, d'una fàbrica més polida i d'un gruix de mur de 60 centímetres.

Presenta un estat ruïnós; les restes dels forjats - que no han interessat a ningú - s'amunteguen a l'interior de la torre i la vegetació les ha cobert en una bona part.

Em cridava molt l’atenció la nota a la fitxa tècnica que diu ; Al LIBER ANTIQUITATUN de la Catedral de Barcelona, l'any 959 es fa constar la donació del Castell ‘anomenat també Castell de Freixes [ es dubtós que sigui aquest el lloc indicat , tota vegada que aquest arbre és una espècie molt exigent pel que fa a l’aigua i viu a marges de rius, peus de vessants, i fons de valls frescs, amb l’aigua freàtica pròxima a la superfície ] per edificar , i de la seva VILA ROTUNDA’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 17 de març de 2014

SANTA MARIA DE L’ALBÀ. AIGUAMÚRCIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

A començaments del segle XIX, la parròquia de Cal Canonge depenia de l'antic nucli de l'Albà, avui abandonat.

L’any 1887 la suma de veïns del terme d’Aiguamúrcia era de 2.498, que treballaven majoritàriament la vinya, i NOMÉS en les millors terres, això va portar al progressiu despoblament de l'Albà, i va provocar que l'any 1881, la seva parròquia es traslladés a Cal Canonge.

A partir de les inscripcions que es troben a diversos llocs de la façana es pot deduir que l'església s'acabà de construir l'any 1891 (la data que apareix a la llinda de la porta i en el ferro de la finestra), el campanar data de 1907 i s'hi feren reformes l'any 1940. Ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte al’email coneixercatalunya@gmail.com

La despoblació ha estat exponencial, eren 1.535 veïns a la fi del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), i tant sols 604 al cens de 1981, mort ja el Dictador Francisco Franco; es tancava l’any 2013 amb 918 habitants, més per la fortíssima misèria que ens portaven les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, estultes i corruptes, que per una reactivació de l’activitat econòmica al Camp sobirà.

Santa Maria de l’Albà ‘Nou’, es troba situada en un extrem, més enllà per la pista asfaltada només hi ha el Cementiri, seguint per pistes de terra s’arriba al runam esfereïdor de l’Albà.

La descripció ens diu ; església de tipus rural, de planta rectangular que s’alçava amb els ‘ diners d’Amèrica’ .


La façana té dues úniques obertures: la porta d'entrada d'arc carpanell construït amb dovelles de pedra, i una petita finestra circular a la part superior.

A la banda esquerra de la façana s'eleva el campanar, amb base quadrada i dos cossos superposats octogonals de proporcions decreixents.

El material predominant és la pedra picada vista.

Per aquelles terres isolades NOMÉS hi ha Déu.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PARRÒQUIA DE SANTA MARIA D’AIGUAMÚRCIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA. CATALUNYA

El nom d’aquest municipi de 73,01 km², deriva etimològicament del llatí aqua murcĭda, ‘aigua lenta’ (Montoliu Noms fluv. 19), i no com comentava un turista , del fet que el PP hagi aprovat dessecar el Delta de l’Ebre per portar l’aigua a Múrcia [ que efectivament ho pensa fer ]

La petita i blanca església parroquial del poble d'Aiguamúrcia es va construir en els anys cinquanta – quan encara es computàvem AÑOS DE LA VICTÓRIA.

La benedicció de la capella, sota l'advocació de Santa Maria, es va fer l'any 1957, essent bisbe de Tarragona – va ser Cardenal i arquebisbe - Benjamín de Arriba y Castro (Santa Maria de Peñamayor, Galícia, 1886 - Barcelona, 1973 ) ,que es va oposar aferrissadament al retorn de les despulles mortals de l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), l’únic que s’havia negat a l’adhesió de l’església al feixisme, i que advertia dels riscos immediats ( els assassinats de clergues, religiosos i laics ), i de les conseqüències a futur ( l’abandó massiu dels fidels ). Els bisbes volien en aquella hora màrtirs – i els van tenir – i subscrivien alegrement la seva quota de responsabilitat en el més d’un milió de morts que comportava la sedició feixista.


La descripció tècnica ens diu ; petita capella d’aire mariner, d'una sola nau de tres trams, amb absis semicircular. Té coberta de fusta a dues vessants. Al mur lateral esquerre s'obre un petit baptisteri, que sobresurt per la part externa de l'edifici. La sagristia, rectangular, es troba també en aquest mateix costat. La façana és d'una gran simplicitat de línies. Té un petit porxo amb arc de mig punt i teulada a dues vessants, una petita finestra circular i un espadat centrat a la paret superior.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com