divendres, 28 de febrer del 2014

LA RABASSOLA DE SANT MATEU DE BAGES

Cercava informació de ‘ la Rabassola’ de Sant Mateu del Bages, i se’n fa esment de forma explicita en la RESOLUCIÓ AAM/44/2014, de 13 de gener, per la qual es fan públics els acords del Consell Rector del Centre de la Propietat Forestal corresponents al segon semestre de l’any 2013, d’aprovació de plans tècnics de gestió i millora forestal, de plans simples de gestió forestal i de la seva publicació.

Núm. de PTGMF: 3414.
Denominació de la finca: La Rabassola i Cal Basomba.
Superfície forestal ordenada (ha): 129,93.
Terme municipal: la Molsosa.
Comarca: Solsonès.
Propietari/s: Josep Basomba Giralt.
Vigència: 31/12/2028.

També al Catàleg de Masies de Sant Mateu de Bages :

http://ptop.gencat.net/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=246296&fromPage=

I, de forma incidental en un text que fa referència als dies foscos que seguien al conflicte bèl•lic que generava la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA.

http://www.panaderiaelsurtidor.com/maquis/

ens havia portat al Josep Olivé Escarré, i a l’Antonio Mora Vergés fins aquesta casa magnifica, a la que li escau poc, el diminutiu llatí – ola – ‘ ‘petita’ , una vivència històrica del Josep als anys 40 /50 del segle XX.


Ens rebien amb cordialitat, i malgrat el llarguíssim temps transcorregut, uns i altres, departien sobre aquell període, com ‘vells amics’.

Em tocava fer – com sempre - el paper més desagraït, recordant al Josep Olivé Escarré, que teníem un dia carregat de visites :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/08/sant-mateu-de-bages.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/03/sant-genis-de-galobardi.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/05/el-dolmen-de-coaner-sant-mateu-de-bages.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/03/dolmen-de-la-creu-espelta-sant-mateu-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/claret-de-cavallers-un-runam-amb.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/03/el-bardisser-de-santa-margarida-de-meja.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/08/sant-julia-i-la-torre-del-castell-del.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/08/santuari-de-la-mare-de-deu-de-coaner.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/03/del-bages-al-valles-els-valls-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/08/sant-miquel-de-castelltallat-bages.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/02/sant-miquel-de-les-planes-sant-mateu-de.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/02/sant-cristofol-menna-de-figuera-sant.html

Ens acomiadàvem alhora que agraint-los des del fons del cor la seva gentilesa, assumint el compromís de tornar a visitar-los quan en tinguem ocasió.

dimecres, 26 de febrer del 2014

BARRI SANT NARCÍS. GIRONA.

Ignasi Bosch i Reitg ( Girona 31 de març de l’any 1910 + 29 de maig de 1985 ), fou el dissenyador d’aquest projecte de ciutat-jardí que es va conèixer com Grup d'habitatges de la Obra sindical del Hogar de Sant Narcís.
http://ddd.uab.cat/pub/dag/02121573n7p49.pdf

El Miguel Calvet publica una bellíssima fotografia d’aquest conjunt urbà realitzat després de la mal dita Guerra Civil, construït a l'entorn d'una plaça porxada que concentra la part de serveis del barri (església, comerç, local social, etc).


Al seu voltant es desenvolupen els carrers que contenen edificacions unifamiliars aïllades i aparellades i desenvolupades en dues plantes i amb jardí independent. També hi ha alguns blocs de quatre plantes, construïts en una segona fase. Les cases presenten una estructura de parets de càrrega, amb sostres de voltes de quatre punts. L'exterior és arrebossat i pintat i la coberta bàsicament de teula àrab. El traçat geomètric del conjunt és ben definit i autònom respecta la ciutat.

El model s'inspirava en les colònies Siedlung alemanyes, amb aspectes tipològics recollits del racionalisme i un llenguatge arquitectònic popularista, amb referències a la tradició local. Després de les inundacions de 1940 es començà a pensar en la necessitat de construir el barri. El conjunt es construir sobre terrenys expropiats a dotze propietaris. El projecte era dissenyat el 1944, però les obres no s'iniciaren fins el 1948, degut a les dificultats en el procés apropiatiu. L'any 1951 es lliuraren les primeres cases, després d'una subhasta deserta. La construcció es realitzà per administració directa amb formació d'equips de treballadors. El barri s'inaugurà el 18 de juliol de 1951. Però la inauguració oficial no es realitzarà fins el febrer de 1952. El barri constarà finalment de 527 habitatges, església, centre social, centre parroquial i escola de formació professional.

Hores d’ara tothom té coll avall - i no ens cansarem de repetir-ho - que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

RUTA JOSEP PUIG CADAFALCH PEL TERME DE SANTA MARIA D’OLÓ

Fèiem amb el Josep Olivé Escarré la ‘ruta ‘ Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 17 de octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956), per Santa Maria d’Oló, al Moianès, Bages, a la colònia del REINO DE ESPAÑA que els aborígens anomenem Catalunya.




Ens aturàvem per retratar en primer lloc la capella romànica de Sant Jaume de Vilanova.


Ens apropàvem fins a la Torre de Vilanova.


I acabava retratant de lluny la Capella de la Santa Creu de Rodoreda.

Hores d’ara tothom té coll avall - i no ens cansarem de repetir-ho - que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 24 de febrer del 2014

LA MAISON DU TOURISME DE VILAFRANCA. EL PENEDÈS SOBIRÀ

S’adjudica a l’arquitecte Antoni Serrallach Fernández-Periñán, l’autoria l’any 1903, d’aquesta casa; costa de creure, que no tinguem dades relatives al lloc de naixement i de traspàs.


Edifici entre mitgeres fent cantonada, de planta rectangular, consta de planta baixa, pis i golfes amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener paral•lel a la façana principal.

Planta baixa amb tres portals, dos d'ells amb arcs trilobulats i dues finestres adintellades .

Planta pis cinc balcons d'obertura única adintellades amb trencaaigües d'arc conopial coronat per un floró i un ull de bou, excepte el balcó de l'extrem dret que és més gran i és d'arc rebaixat.

Coronament amb gran barbacana.

Destaca el treball del ferro de les baranes dels balcons.

Acull l’Oficina de Turisme raó per la qual pensem que ELLS tenen més dades, tant de la casa, com del seu autor.Ç

Al REINO DE ESPAÑA, allò de ‘ a casa del ferrer, cullera de fusta ‘ no acostuma succeir, oi ?

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA DOLORS BALCELLS BUÏGAS DE CERDANYOLA DEL VALLÈS.

Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965), per encàrrec de la seva germana Dolors, reformava aquesta casa al número 4 del Passeig de Cordelles.

http://www.cerdanyola.cat/recursosweb/documentos/urbanisme/cataleg/Q4-41.pdf

La descripció tècnica ens diu ; Edifici unifamiliar, de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes. Presenta coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana el Passeig Cordelles.


El conjunt mostra la inspiració en l'estil gòtic (ús de finestres amb claustra, motllures guardapols amb permòdols, etc.). L'accés a l'edifici es realitza a través del jardí situat a la banda dreta de l'edifici. Les obertures són rectangulars.

En l'actualitat, la casa ha quedat envoltada de construccions modernes.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASA MARIA ROCA O TORRE FATJÓ. CERDANYOLA DEL VALLÈS

No es té coneixement del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava aquesta torre d'estiueig envoltada de jardí, atenen l’encàrrec de Maria Roca ( sense cognom matern ), en una data indeterminada de darreries del segle XIX o XX.

L’any 1944 l’arquitecte Josep Vila Juanico, atenen l’encàrrec de Domingo de Gomar i Vecina, casat amb Engràcia Fatjó i Vallès, farà una reforma de la casa.


La descripció tècnica ens diu ; La seva estructura està formada per dos cossos principals, la planta inferior i un pis superior de dimensions inferiors i que es superposa a la planta originant d'aquesta manera dues terrasses laterals i una posterior. El segon cos està coronat per una teulada de quatre vessants i de gran voladís sostingut per mènsules. Les baranes de les terrasses i el fris que envolta la planta baixa, en la seva part superior, presenten decoració floral. Les finestres estan emmarcades per motllures i els murs estan arrebossats.

http://www.cerdanyola.cat/recursosweb/documentos/urbanisme/cataleg/Q4-40.pdf

https://www.youtube.com/watch?v=ZF80Vexi95Y

És del tot obvi,que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PATRIMONI INDOCUMENTAT DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

Retratava la dita VILLA MARIA, al final del mal dit Passeig de DOÑA AMELIA, a la urbanització de Montflorit, a Cerdanyola del Vallès, no la trobava dins del minso ‘catàleg’ accessible hores d’ara en línia :


http://www.cerdanyola.cat/RecursosWeb/DOCUMENTOS/1/0_16525_1.pdf

Tampoc en la relació que en fan :

http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=082665
http://www.salillas.net/Modernisme_Cerdanyola/

La casa ens parla de fracàs, qui sap si per qüestions econòmiques, de salut, de família,....

Hores d’ara tothom té coll avall que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PONT ROMÀNIC DE QUERALT, I/O DE SANT FRANCESC, I/O DE LA CALLA. VIC. OSONA.

L’Anna Mora Nogué retratava la calçada del més antic, i el més notable dels ponts vigatans en paraules de l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934), que situa la seva construcció avançat el segle XI.


Situat enfront de l'antic portal de Queralt de les muralles de Vic, permet passar per sobre del riu Meder, afluent per l'esquerra del Gurri, que desguassa al Ter.


Es va restaurar al 1472 al final de la guerra amb Joan II.

L’any 1769 se li va refer una part de la barana i el 1863 després de l'aiguat fou necessari consolidar les seves pilastres.

Poc després del 1840 amb motiu de fer-se la carretera de la ronda que envolta les muralles, es va tapar i suprimir la seva arcada més propera a la ciutat.

La voladura parcial en els darrers dies del conflicte bèl•lic que ensangonava el REINO DE ESPAÑA, com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA, va fer necessari reconstruir una de les arcades.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ACCUEIL DU FOSSOYEUR. CAL PICANYOL. CENTRE ABRAHAM. EL MODERNISME INDOCUMENTAT DE VILAFRANCA. EL PENEDÈS SOBIRÀ

Retratava l’edifici del Centre Abraham, adossat quasi al Cementiri Municipal de Vilafranca, al Penedès sobirà, a la Colònia del REINO DE ESPAÑA, que els aborígens anomenem Catalunya.


No sabia trobar, més enllà del vídeo on s’explica que efectivament la casa era residencia de l’empleat del Cementiri, i se la coneixia com Cal Picanyol, cap dada d’aquest edifici de trets clarament modernistes ; ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Centre Abraham és un projecte de Càritas interparroquial de Vilafranca del Penedès adreçat a homes sense llar.

Funciona com un alberg de acollida, i ofereix també servei de dutxa i esmorzar a homes que viuen en habitatges precaris o en barraques.

Dissortadament en aquest lloc, i altres tants a Catalunya, cada dia truquen a la porta més persones que han perdut la feina i l'habitatge.

És un èxit més de les males ‘politiques’ de les estultes i corruptes elits politiques del REINO DE ESPAÑA.

diumenge, 23 de febrer del 2014

HIPOGEU DE RAMON MARIMÓN I FAMÍLIA AL CEMENTIRI DE VILAFRANCA. PENEDÈS SOBIRÀ

Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858 - Cabrera de Mar, 1917) Arquitecte titulat l’any 1881, era també, Doctor en Ciències Exactes, catedràtic de geodèsia (1888), i de geometria descriptiva (1895) a la Universitat de Barcelona, i membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1883), que posteriorment presidí (1914).

No trobava les dades de la persona que li encarregava l’any 1913 aixecar aquest magnífic monument funerari, un hipogeu amb la planta en forma de creu amb tres braços formats per tres sepultures, que descansen sobre un basament i unes petites columnes. Les cares dels sepulcres estan ornamentades amb arqueries i columnes cegues. El braç posterior de la creu és de llargada més petita i dóna accés a l'interior del panteó a través d'una porta adintellada. Aquests tres braços estan coronats en el centre per un àngel sedent en un tron que s'alça amb una arquivolta ornamentada acabada en creu. A les mans porta una corona de roses que simbolitzen la fragilitat de la vida.


http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1914/09/25/pagina-9/33335998/pdf.html?search=Ramon%20Marim%C3%B3n

Hom pensa que ens manquen dades pel que fa a l’autoria d’aquest panteó, en el que l’escultura té una paper molt rellevant, sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

VILAFRANCA DEL PENEDÈS. EL MERCAT DEL CENTRE I/O DE LA CARN. PENEDÈS SOBIRÀ

Adriano Casademunt i Vidal (1857-1922), era l’arquitecte encarregat d’aixecar l’any 1878, aquest públic que fa cantonada, destinat en el seu dia a mercat de la carn.


La seva planta és sensiblement rectangular d'un únic nivell. La coberta és a dues aigües i el carener paral•lel a la Plaça de l'Oli. Té un cos adossat a la mitgera de planta única i triangular i d'alçada més reduïda amb la coberta a dues aigües, en part, i plana a la part posterior, amb un petit celobert cobert.

Les dues façanes fan cantonada i estan composades simètricament amb dos portals d'arc de mig punt, centrats en cada tram. A cada costat dels portals, hi ha finestrals d'arc rebaixat, un a cada banda a la façana de la Plaça Vall del Castell, i quatre a la Plaça de l'Oli. El coronament de la façana es fa amb una cornisa horitzontal que, a l'eix dels portals, forma un frontó triangular. La cantonera és de pedra i s'utilitza el maó vist als finestrals, la cornisa i la banda perimetral. Hi ha l'escut de la vila en ferro a la part superior dels portals.

Llegia que l’edifici ha estat íntegrament reformat, doblant la seva superfície construint una planta altell, i que ha reobert les seves portes l'abril de 2008: actualment hi ha obertes sis parades amb varietat de productes frescos i d'elaboració pròpia

A l'altell del mercat hi trobem el restaurant Mercat, que ofereix cuina de mercat d'alta qualitat, oferint esmorzars de forquilla, dinars i sopars, a la carta , i plat del día i/o menú.

http://www.vilafranca.org/html/comer_mercats/mercats_municipals/mmlacarn.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE SANT PANCRÀS DE MONTFLORIT. CERDANYOLA ‘ LA PETITA CERDANYA’ DEL VALLÈS

El Lluis i l’ Isidre Riera Modolell, a la II dècada del segle XX endegaven la urbanització de Montflorit; el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) havia introduït una classificació en funció de la renta disponible :

Classes altes
Classes mitges altes
Classes mitges mitges
Classes mitges baixes
Classes baixes


Aquestes promocions tenien com a destinatàries les classes mitges altes ( bàsicament professions lliberals, i alt càrrecs d’empreses i/o de l’Administració Pública ) i les classes mitges mitges, amb ‘projecció real de millora’, ( professionals joves, i càrrecs d’empreses i/o de l’Administració Pública ); amb dades d’avui foren aquelles persones amb rendes iguals i/o superiors a 30.000 € /any

La II República no va trencar aquest esquema, més enllà de la reivindicació de ‘ la caseta i l’hortet’ de l’avi Macià.

Ho faria dissortadament el II feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ), que generalitzaria les urbanitzacions per arreu, això ha acabat provocant el col•lapse de les finances de les Administracions locals, i l’empobriment irreversible de la ciutadania i del medi natural. La ‘Democraciola’ – coneguda també com III feixisme – insistiria en la mateixa linia.

M’aturava per repetir una imatge que havia fet anys enrere el Josep Maria Gavín Barceló (Barcelona, 1930).
La fitxa tècnica parla d’un antic poundegave de gel, certament en èpoques anteriors potser feia molt de fred a la serralada prelitoral,i aquestes construccions acostumen a identificar-se pel seu tancament arrodonit.


Li demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), imatges de l’interior i rebia una fotografia datada el 23-IV-1984, identificada com Capella de Sant Pancràs [ sense culte ] Can Riera, Antic Mas Oliver.


Això venia a confirmar alhora, l’existència d’un espai de culte en aquell indret, i la més que possible preexistència d’un pou de glaç. Fins com a hipòtesis podem pensar que no va reeixir aquesta “transformació” per la pròpia naturalesa del pou de glaç que manté de forma permanent un ambient ‘ gèlid’ del tot inadequat per a l’ús religiós, i fins per al manteniment dels estris de culte.

Els pous de glaç acostumen a tenir una fondària des de la coberta arrodonida fins al fons, que va dels 8 als 10 metres, i enlloc he trobat una semblant evolució – més enllà de les activitats de meditació que es duen a terme a l’antic pou del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes a la comarca de la Noguera, en les èpoques caloroses de l’any.

http://bibliogoigs.blogspot.com.es/2010/05/goigs-sant-pancras-la-seva-festa-es-el.html
http://www.cerdanyola.cat/recursosweb/documentos/urbanisme/cataleg/Q5-63.pdf

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 21 de febrer del 2014

HIPOGEU DE LA FAMÍLIA CIURÓ DE GRANOLLERS


No trobava cap dada relativa a aquesta figura assentada damunt el sarcòfag, ni com la se coneix, ni qui en va ser l’autor.


Valgui aquí allò de ‘més val poc, que res’ davant l’escassíssima informació de la fitxa S-04, del Catàleg de Patrimoni Històric i/o Artístic de Granollers http://ptop.gencat.net/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=208691&fromPage=load

Javier de Dios , Administrador del grupo Apoyamos la Ruta Europea de Cementerios, em deixava un comentari ; el autor sí que se conoce, es Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1863- 27 de febrer de 1934) y está documentado. La obra se llama "Resignació" y es de 1899.

A l’amic Javier de Dios – al que demano des d’aquí disculpes perquè sembla que l’ofenia la meva resposta - , li insisteixo en que a la fitxa S-04 de : http://ptop.gencat.net/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=208691&fromPage=load

Dues de les escultures NO AQUESTA estan identificades com obra de l’Enric Clarasó i Daudí (Sant Feliu del Racó, 14 d'octubre de 1857 - Barcelona, 1941).

Els bons amics de Patrimonifunerari.cat / imatgesdepedra@gmail.com

La inclouen en la relació d’obres de Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1863- 27 de febrer de 1934)
http://www.patrimonifunerari.cat/artistes/escultors/josep-llimona-bruguera/

Els demanarem que ens expliquin la seva font informativa.

Ens agradarà tenir TOTES LES DADES a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

ESCULTURES FUNERÀRIES D’ENRIC CLARASÓ DAUDI AL CEMENTIRI DE GRANOLLERS

El vallesà, Enric Clarasó i Daudí, (Sant Feliu del Racó 1857 - Barcelona 1941) , va triomfar més fora de casa que dins :

http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/21/47/06hernandez.pdf

Dit això, al Cementiri de Granollers trobem bona mostra del seu treball en els hipogeus de :


Frederic Torras Bergé
Trobava únicament noticia del traspàs de la seva vídua, Clara Camarasa Viñamata.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1918/09/27/pagina-2/33315981/pdf.html?search=Federico%20Torras%20Berg%C3%A9


Joan Torres Bergé
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1907/06/14/pagina-3/33401616/pdf.html?search=Torras%20Berg%C3%A9
Joan Torras i Bergé , industrial tèxtil (1852-1900), fou alcalde de Granollers els anys 1887 -1890, pel partit liberal.

Advertia en la figura la possible mancança d’un objecte a la mà dreta.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 20 de febrer del 2014

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA SALUT. TERRADES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

Agafàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Verges, el trencall que per una pista asfaltada ens portarà fins al conjunt format pel santuari de la Mare de Déu de la Salut i els edificis de l'hostatgeria, que tenen el seu origen al segle XVII, en que s’edificava sobre les restes del Mas Cadira, essent inaugurant el 8.9.1681 (a l'interior del temple hi ha pedres de l'antiga construcció on figuren inscripcions amb les dates del 1679 i 1686), per delegació del bisbe de Girona, Fra Sever Tomàs Auter o Sever Tomàs i Auther (Puigcerdà, ca. 1630 — Tortosa, 24 de desembre de 1700), pel mateix promotor mossèn Felip Olivet, domer de Santa Cecília de Terrades, ( Massanet de Cabrenys 1629 – Santuari de la Marededéu de la Salut de Terrades 30 de octubre de 1710 )


Al segle XIX el santuari va ser restaurat, després de les destrosses que segurament va causar-hi la Guerra Gran, i l'any 1885 fou totalment reconstruït - ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com – l’any 1887 les obres del nou temple eren enllestides, i el 1891 es va inaugurar la nova hostatgeria.

L'any 1930 l'arquitecte Pelai Martínez i Paricio (Figueres, 1898 - ídem, 1978) va projectar l'altar major, que va tornar a ser malmès en el període 1936-39, com a conseqüència de la sedició dels feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA amb la vil col•laboració de la jerarquia eclesiàstica amb l’única excepció del Cardenal i Arquebisbe de Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer ( Cambrils , 3 d'octubre de 1868 - Friburg , Suïssa , 13 de setembre de 1943 ).

L’any 1942 fou inaugurada l'obra de reconstrucció – ens agradarà tenir noticia del mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com - . És del tot obvi,que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

El Santuari està situat a la vessant nord-est de la muntanya de Santa Magdalena, prop de la carretera de Terrades a Agullana. Es tracta d'un conjunt format per tres cossos adossats, l'església i els edificis de l'hostatgeria als que es troba unida. El temple és una construcció historicista, amb façana neoromànica i interior neogòtic, que presenta tres naus amb absis semicircular.


Les naus estan cobertes amb voltes d'aresta, tot i que les laterals estan dividides per diversos arcs de mig punt, i s'obren a la central mitjançant arcs de punt rodó amb les impostes decorades. La coberta central es recolza damunt una cornisa motllurada situada a la part superior dels murs laterals. Als costats de l'absis hi ha dues portes datades, la que presenta la data 1686 està tapiada i a l'altra, que dóna accés a la sagristia, hi ha l'any 1679. Al costat esquerra de la nau destaca una capella coberta amb volta rebaixada emblanquinada, que alberga el sepulcre de Felip Olivet, fundador i primer ermità del santuari. Als peus del temple hi ha el cor.


La façana principal, de composició simètrica, presenta un portal d'accés d'arc de mig punt adovellat, emmarcat per dues columnes cilíndriques amb capitells decorats. Presenta la llinda gravada amb la data 1887 i el timpà amb la següent inscripció: "SALUS INFIRMORUM ORA PRO NOBIS". Als costats hi ha dos grans finestrals d'arc de mig punt enllaçades amb el portal mitjançant la línia de les impostes. Damunt seu hi ha una gran rosassa centrada i, a banda i banda, dues finestres d'arc de mig punt. Coronant el parament hi ha una altra petita finestra de punt rodó i un ràfec decorat per mènsules. A la testera hi ha un campanar d'estructura metàl•lica. La façana lateral i l'absis presenten finestrals geminats d'arc apuntat, bastits en maons. Damunt d'ells hi ha petits òculs circulars fets també de maons. La construcció està arrebossada i pintada. Els altres dos edificis del conjunt, el restaurant i l'hostatgeria, són de planta rectangular, amb la coberta de teula de dues vessants i distribuïts en planta baixa i pis, o bé dues plantes. De l'edifici del restaurant cal destacar, a la planta baixa, tres voltes a la catalana fetes de maons. A l'hostatgeria hi ha finestres rectangulars, les del pis superior emmarcades en pedres desbastades. A la façana lateral hi ha tres finestres amb els ampits motllurats i, a l'extrem del parament, un rellotge de sol pintat i datat amb la data 1686. Aquests dos edificis també estan arrebossats i pintats.

Descansa aquí, en companyia de la Marededéu de la Salut, com ell ho vaig deixar escrit, mossèn Felip Olivet, domer de Santa Cecília de Terrades, ( Massanet de Cabrenys 1629 – Santuari de la Marededéu de la Salut de Terrades 30 de octubre de 1710 ).


Desitjant fer algun petit servei a la sua gloriosíssima María Santísima tinguí molt temps en lo cor y pensament, de fer fabricar, en este puesto, ¡unt a esta font, ques deya y se diu, font del mas Cadira del bach de Codo, una Capella y Caseta a Honra y gloria de María ; pere que fos alabat y servit en ella Déu omnipotent y servida, alabada, glorificada y visitada la sua SSma. y Senyora María SSma.

.amb intenció de venir fer habitado, en dita Casa, ab alguna altra persona; per estar retírat y fugir lo tráfic y bullid del món: : y pera servir en dita Capella perpetuament de Maria Santissima, en dit puesto, donat-li titol i nom de la Salut; pera que pogiues alcanz ar en ella la salut de la mia ánima y peraqué també molts al tres la alcanzassen per les sues.


dimarts, 18 de febrer del 2014

TORRE DE GUAITA I BADA DE ‘LA MUNTANYETA’. EL VENDRELL. EL PENEDÈS JUSSÀ.

Està clar que fou primer la torre de planta circular amb funcions de guaita i bada, i més tard l’edifici del mas, al que es coneix com del BOMBO o del XOMBO.

A la façana principal s'accedeix mitjançant un baluard amb porta de llinda. La façana lateral de l'habitatge té tres plantes. Els baixos tenen dues finestres quadrades. La segona planta presenta una galeria amb arcs de mig punt. A sobre i cap l'interior s'alcen les golfes que consten d'unes finestres el•líptiques. Destaca una torre cilíndrica que s'aprima cap a la part superior, aquesta presenta una sèrie de finestres. Es recolza damunt una volta de creueria, sostinguda per quatre arcs de mig punt. Tota l'estructura és sostinguda per potents contraforts.


Es troba en una zona coneguda com ‘ la muntanyeta ‘ , raó per qual a reserva de conèixer el nom del mas adjunt, la denominaré ‘torre de la muntanyeta del Vendrell’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA MADELEINE DE CONANGLE. LES MASIES DE RODA.OSONA

Em ‘sonava’ aquest indret, però no certament la imatge que penjava la M Angels Miralpeix a internet; aconseguia trobar un article de febrer del 2012 ; SANTA BÀRBARA DE CONANGLELL. LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA. CATALUNYA


Cercava informació d’aquest lloc de Conangle que apareix documentat per primera vegada vers el 980, sense però fer cap esment de l'origen del monestir, del que no se’n té constància fins l’any 1231. Aleshores es fa referència a una capella consagrada a Santa Maria.

En un document de 1239 es fa referència a Santa Magdalena com un antic castell de defensa adquirit pels rectors de Sant Pere de Roda a una tal Arnald (ROVIRA 2005: 262).

L’any 1304, Maria del mas el Bosc fa donació dels seus béns a la capella i signa un contracte per el qual hi estableix la seva vivenda junt amb altres dones devotes que hi volguessin conviure. S'hi aplegà una comunitat de 4 o 5 religioses que es varen acollir sota l'ordre de Sant Agustí. Vers l'any 1375 s'estén la propietat a través d'una compra a l'hereu del Bosc, es renova la capella i és probable que canviés l'advocació de Maria per la de Santa Magdalena. L'any següent, amb motiu de la consagració de l'altar, es reforma i s'amplia l'església. Va ser el 27 de maig quan el bisbe Francesc, titular de Cunaviense, amb llicència del bisbe de Vic, Ramon de Bellera (1352-1377) beneí l'església i el cementiri adjunt bastit per donar sepultura a les religioses.

Vers l'any 1451 s'hi bastí una casa pels ermitans que el mateix any ja fou ocupada. Les monges s'havien traslladat al convent de les Magdalenes del carrer Canuda de Barcelona.

Pierre Baurier era un viatjant de teixits francès, que va instal•lar una empresa tèxtil, acollint-se a un privilegi real per a la fabricació de teixit de piqué pel qual durant cinc anys –1854 a 1859- era l'únic autoritzat a fabricar-lo).

Va instal•lar la fàbrica en un antic molí de Roda de Ter que li permetia aprofitar l'energia hidràulica, més endavant per ampliar la indústria va traslladar la fàbrica a les Masies de Roda, a l'antiga propietat de Salou l’any 1862. La nova fàbrica donava feina a 260 treballadors i va incorporar una secció de filatura a la del teixit. Al voltant de la fàbrica de Salou es va construir la colònia amb habitatge per als treballadors, la mansió dels senyors i fins i tot una església. El 1888, els piqués embuatats de Baurier van aconseguir la medalla d'or a l'Exposició Universal de Barcelona.

L’any 1927, la família Baurier arribà a un acord amb el bisbat de Vic per a la compra del sòl ocupat pel conjunt constructiu de Santa Magdalena, però no dels edificis en si, que continuaren depenent del bisbat. Les escriptures estipulaven que els nous propietaris es comprometien a preservar, conservar i mantenir la capella, mentre que el bisbat es reservava la jurisdicció canònica i el manteniment del culte i el servei religiós. D'aquesta manera, els Baurier esdevingueren els avaladors de l'ermita de Santa Magdalena de Conangle. En aquells anys encara hi havia el casal adossat a l'església on s'estaven els masovers que conreaven les terres de l'ermita, i probablement no s'enderrocà fins poc abans de la guerra.

Tot i que l'ermita no va patir agressions remarcables a nivell estructural durant la Guerra Civil, sí que es cremà el Sant Crist de fusta l'any 1936, del que només es conserven els claus.

Vers el 1955 fou restaurada, es va enjardinar el voltant i s'arranjaren els camins d'accés.

El 1960 s'hi adossà el claustre del convent dels Carmelitans Descalços de Sant Josep de Vic.

Al Museu Episcopal de Vic es conserva en dipòsit un retaule de Santa Magdalena.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 17 de febrer del 2014

FORGOTTEN CEMETERY. EL VENDRELL. EL PENEDÈS JUSSÀ

Retratava un petit sector que manté encarà l’estètica dels ‘anys gloriosos ‘ ; no trobava enlloc cap dada relativa a aquest equipament municipal, que no disposa curiosament de Capella dins del recinte, m’expliquen que dins del Tanatori hi ha un espai amb aquesta destinació.


Tinc clar que una de les millors formes de ‘desfer un país’ passa per eliminar el seu passat, per ‘matar les seves arrels’, per fondre la identitat petita de cada comunitat; així els referents col•lectius s’identifiquen en frases com UNA, GRANDE, LIBRE . En aquesta tasca miserable uns per acció i els altres per omissió, tothom fa el seu paper.

El fair-play – som catalans - ens obliga a reconèixer que l’embranzida contra el català fa dia si i dia també, passos endavant, i que les expectatives no son gaire galdoses.

Felicitar als que – aparentment – sembla que guanyen és cosa obligada, com fer-ho també amb els seus col•laboradors locals, sense els quals aquest treball d’assetjament i enderroc ( acoso y derrbo ) no fora possible.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

TORRE NICOLÁS ALFARO BRIEVA. SANT ANDREU DE LLAVANERES.EL MARESME

Eduard Mercader Secanella, arquitecte del que no trobava, lloc i data de naixement i traspàs, aixecava per encàrrec del pintor Nicolás Alfaro y Brieva (1826-1905), aquest edifici que acull avui dependencies administratives de l’Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres

Benet Mercadé i Fàbrega (la Bisbal d'Empordà, 1821 - Barcelona, 1897), treballaria juntament amb el propietari en el disseny del jardí. En la tesis que defensen Núria Bru – Ainhoa González, al seu llibre EL MODERNISME A LLAVANERES, de l’ Editorial: MUSEU ARXIU DE SANT ANDREU DE LLAVANERES, Barcelona, 2006


La descripció tècnica ens diu ; Es tracta d'un edifici aïllat envoltat de jardí i tancat per una reixa. Consta de planta baixa, pis i unes petites golfes. Hi ha una torre de tres pisos i de planta quadrada a la part esquerra. La coberta és a quatre vessants tant pel que fa a la torre com a la casa. La casa té un gran balcó en el primer pis que ocupa tota la façana, a l'entrada el balcó fa de petit porxo. Les obertures estan remarcades amb unes motllures a la part superior. La casa acaba amb un ràfec igual que la torre. Les golfes hi ha un petit balcó i la coberta és a dues aigües. Les teules de les cobertes són vidriades d'un color vermellós.
http://www.costadebarcelonamaresme.cat/documents/santandreudellavaneres.pdf

En els anys del ‘pelotazo’ les Corporacions Locals obtenien uns ingressos que els permetien adquirir un valuós patrimoni immoble; avui quan aquest flux s’ha tallat de forma radical, com s’ho fan per a mantenir com en el cas de Sant Andreu de Llavaneres, seus com aquesta, o la casa Comtal dels Caralt, o el mateix Ajuntament ?.

El sistema d’espoli fiscal del REINO DE ESPAÑA, fa que el mal dit GOBIERNO CENTRAL, actuí com el gran recaptador i distribuïdor, i que NO ho faci amb criteris de justícia i equitat; no ja entre administracions, sinó clarament entre territoris, de forma que mentre a Catalunya es registren casos de malnutrició infantil, hi ha Comunitats que es poden permetre donar subsidis A TOTHOM.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASES DE JOAQUIM LLORET HOMS. SANT ANDREU DE LLAVANERES



Sabia ja quan retratava aquestes cases, que no disposa el Consistori d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i que trobaria – en el millor dels casos – una més que minsa informació d’aquestes obres de Joaquim Lloret i Homs (Barcelona, 1890 —Barcelona, 1988 ), que aixecava aquestes dues cases d’estiueig per encàrrec de Lluís Matas ?, i Josep Matas ? , que han passat a ser conegudes com ‘les torres bessones’.
http://www.costadebarcelonamaresme.cat/documents/santandreudellavaneres.pdf


A la segona dècada dels anys 20, quan començava a treure el nas el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), el cens de Sant Andreu de Llavaneres era de 1.314 ànimes. No se us fa estrany que NINGÚ sàpiga el cognom matern dels promotors d’aquestes cases ?. O els lloc i data del seus naixement i traspàs ?

Tinc clar que una de les millors formes de ‘desfer un país’ passa per eliminar el seu passat, per ‘matar les seves arrels’, per fondre la identitat petita de cada comunitat; així els referents col•lectius s’identifiquen en frases com UNA, GRANDE, LIBRE . En aquesta tasca miserable uns per acció i els altres per omissió, tothom fa el seu paper.

El fair-play – som catalans - ens obliga a reconèixer que l’embranzida contra el català fa dia si i dia també, passos endavant, i que les expectatives no son gaire galdoses.

Felicitar als que – aparentment – sembla que guanyen és cosa obligada, com fer-ho també amb els seus col•laboradors locals, sense els quals aquest treball d’assetjament i enderroc ( acoso y derribo ) no fora possible.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 15 de febrer del 2014

LA CASA COMTAL DE SANT ANDREU DE LLAVANERES. EL MARESME

S’haurà de fer – perquè també és història - la relació dels ‘ nobles’ que tenen o havien tingut casa a la comarca del Maresme.


Retratava al Josep Olivé Escarre davant la que fou casa de Josep Caralt i Sala, ( Barcelona, 19 d'agost de 1862 - mort el 12 de setembre de 1944 a Sant Andreu de Llavaneres ), casat amb Montserrat Fradera Gal , el 6 de maig de 1885 a Barcelona.), que fou nomenat comte de Caralt per Alfons XIII, el 29 de desembre de 1916, (Reial decret de 23 d'agost de 1916). Josep Caralt i Sala, fill d’una família de comerciants, fou un industrial i polític que exercí també de ministre d'Hisenda en el govern de Manuel García Prieto (Astorga, Lleó, 1859 - Sant Sebastià, Guipúscoa, 8 de març de 1938)

De la casa trobava a la pàgina de l’Ajuntament ‘El Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres té la seu a l'edifici de Can Caralt, una masia del segle XVIII, Can Cassany, transformada en casa senyorial per Josep de Caralt i Argila a la segona meitat del segle XIX'. Per descomptat del mestre d’obres i/o arquitecte ni un borrall, més enllà de la repetir-se – una vegada més allò de ‘a casa del ferrer, ganivet de fusta’ ; la composició de l’actual consistori no sembla anar- com va de fet – en la línia de desinformar en relació al Patrimoni Històric i/o artístic.
http://www.santandreudellavaneres.cat/document.php?id=122

Josep Maria de Caralt i Borrell, II comte de Caralt, casat amb Maria Garriga-Nogués i Bernet, va adquirir les caves Carbó als anys, i va començar a comercialitzar el cava Comte de Caralt l’any 1964, Freixenet se’n va fer càrrec a partir de l’any 1984.
http://www.condedecaralt.com/index_c.html

Al portal principal, d'arc escarser, hi ha gravada la data de 1774, i en un finestral la de 1912, data en què es degué reformar de nou. Durant molts va ser el centre d'una gran propietat agrícola i ramadera i alhora residència dels comtes de Caralt. Actualment és de propietat municipal i estatja l'Escola Municipal de Música i el Museu-Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2854

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


divendres, 14 de febrer del 2014

LA CASA IGNASI MAS MORELL A SANT POL DE MAR. EL MARESME

No disposa – per pura desídia - Sant Pol de Mar d’un Catàleg de patrimoni en línia.
http://ptop.gencat.net/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veure&codintExp=82441&fromPage=load

Feia una mirada a les persones i a les forces politiques que gestionen els afers públics.
http://www.santpol.org/default.php?idcanal=1

I no trobava altra explicació que la desídia , per explicar l’absència d’un element que de ben segur aportaria un turisme de caire cultural, que s’acostuma a moure en èpoques oposades al clàssic de sol i alcohol.


La casa atorga ‘solemnitat ‘ a la Plaça de la Vila, i al carrer del Consolat del Mar on està assenyalada de numero 5

És del tot obvi,que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

BOMBED THE CHURCH OF SANT VICENÇ MONTALT. EL MARESME

Ens aturàvem per retratar l’església advocada a Sant Vicenç, situada dalt del nucli històric: està datada a darreries del segle XVI, poc després que es decretés la separació de Sant Vicenç de la Parròquia de Sant Andreu de Llavaneres. El 29 d’agost de 1591 es posava la primera pedra.

La descripció ens diu ; edifici d’una sola nau d’estil gòtic tardà. Destaca el campanar de torre quadrada i fortificacions i elements de defensa presents a la façana principal. La portalada, d’estil plenament renaixentista (1598), és obra de Pierre Balquer i està coronada amb un frontó triangular sobre columnes estriades. La capella lateral, dita del Sagrament, va ser afegida al 1886.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels feixistes contra el GOBIERNO DE II REPÚBLICA ESPAÑOLA, amb l’adhesió d ela jerarquia eclesiàstica amb l’excepció única del Cardenal i Arquebisbe de Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer ( Cambrils , octubre 3 de 1868 - Friburg , Suïssa , 13 setembre de 1943 ); el retaule renaixentista-barroc d’Agustí Pujol (1616-18) i els retaules barrocs del Roser, obra de Domènec Rovira i Josep Tremulles (1648), i de Sant Isidre, obra de Pau Costa (1704), foren destruïts en part. Les quatres taules van desaparèixer i trobades més tard. L’any 2001, amb motiu de la celebració dels 400 anys de construcció de l’església, es van restaurar i col•locar a les parets laterals del presbiteri.

A partir dels 1940 – AÑOS TRIUNFALES - es comença la restauració de l’església segons el projecte de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí (el Cros, Argentona, Maresme 1893 - Barcelona 1993)


Fèiem tard per retratar un mal record del conflicte bèl•lic , del que resta únicament un senyal a la façana, al lloc on hi havia incrustada una bomba que no va arribar a esclatar; ens expliquen que la retirada d’aquest artefacte – als que la quitxalla acostumava a tirar pedres – va ser un autèntic ‘espectacle’ tant pel nombre de participants, com per les extraordinàries mesures – de tot ordre - que van imposar.

Llegia que entre els anys 2002 i el 2004, es va dur a terme la restauració de la façana, sense fer esment – estem al REINO DE ESPAÑA – del responsable tècnic.

Ens agradarà tenir noticia del tècnic que feia la restauració de la façana, i també rebre alguna imatge – amb la bomba incrustada – a l’email coneixercatalunya@gmail.com




Rebia del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya, unes imatges datades el 12-V-1984, i un article de premsa del Diari Avui de l’11-12-1995 que explica la ‘ retirada’ del obús encastat a la façana de Sant Vicenç de Montalt.

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE SANT CEBRIÀ DE VALLALTA. EL MARESME

No trobava el Cementiri dins del curtíssim catàleg de Bens del Patrimoni de Sant Cebrià de Vallalta, en el que hi ha entre altres meravelles, una urbanització anomenada ‘Castellar d’Índies’. Ens agradarà tenir noticia de la raó per la que es va acordar aquesta denominació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Està força allunyat del casc urbà, el que ens fa pensar que aquí si que es varen creure allò de les ‘ exhalacions cadavèriques’ amb les que des del REINO DE ESPAÑA es va dur a terme la primera ‘operació immobiliària’ al segle XVIII.
http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-431.htm


No trobava cap dada que em permeti afirmar l’advocació de la Capella, que pendent de la confirmació del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (ARXIU GAVÍN ), adjudico al Sant Crist.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 11 de febrer del 2014

THE RESURRECTION OF ST. JOHN BAPTIST IN SANT JOAN DESPI. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

La mort de Sant Joan Baptista segons la versió d'Ibn Kathir, menys difosa que l'evangèlica, ens explica que el rei Herodes planejava casar-se amb la seua formosa neboda. Aquest matrimoni era vist amb bons ulls per l'ambiciosa Heròdies. En assabentar-se de la intenció del rei, el Baptista s'hi oposà per considerar-la incestuosa. Heròdies i Salomé III, enrabiades, decidiren venjar-se'n: la filla cantà i ballà davant l'oncle que, en acabar l'actuació, estava tan complagut que prometé donar-li qualsevol cosa; ella li demanà el cap del Baptista en una safata.

L’informe de Sant Joan Despí afirma que l’església parroquial de Sant Joan Baptista fou arrasada per decret del mateix Ajuntament de la localitat, per ‘fer bona’ la tradició lligada al martiri del sant.

Amb excepció d’un calze, res es va escapar del robatori o l’incendi, entre el que desaparegué figuraven imatges i objectes de culte d’un gran valor artístic com : una veracreu, una custòdia, un calze d’or, i joies de la Mare de Déu (pàg. 83), un retaule del Roser d’estil renaixentista (pàg. 66), un retaule barroc de la Mercè molt notable (pàg. 69), un retaule de Sant Anton neoclàssic (pàg. 71), una interessant imatge barroca (pàg. 75), un púlpit renaixentista (pàg. 76), i una pintura del segle XVIII de la Mare de Déu del Remei (pàg. 77).
http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf


la reconstrucció, només en restava el campanar, fou encarregada a l'arquitecte Josep Maria Ayxelà Tarrats, que enviudava d’Ana María Tusquets Padrosa l’any 1973 – ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de la data i lloc de naixement i traspàs d’aquest arquitecte -, el qual va reedificar l'església durant els anys quaranta del segle XX, l’edifici té tres naus capçades amb sengles absis.


La direcció artística i als disseny d’interiors s’encomanava al Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949), un exemple de la seva feina el podeu veure a la Capella del Santíssim.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

MARTYRDOM OF ST. JOHN BAPTIST IN SANT JOAN DESPI. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

La mort de Sant Joan Baptista segons la versió d'Ibn Kathir, menys difosa que l'evangèlica, ens explica que el rei Herodes planejava casar-se amb la seua formosa neboda. Aquest matrimoni era vist amb bons ulls per l'ambiciosa Heròdies. En assabentar-se de la intenció del rei, el Baptista s'hi oposà per considerar-la incestuosa. Heròdies i Salomé III, enrabiades, decidiren venjar-se'n: la filla cantà i ballà davant l'oncle que, en acabar l'actuació, estava tan complagut que prometé donar-li qualsevol cosa; ella li demanà el cap del Baptista en una safata.

L’informe de Sant Joan Despí afirma que l’església parroquial de Sant Joan Baptista fou arrasada per decret del mateix Ajuntament de la localitat, per ‘fer bona’ la tradició lligada al martiri del sant.

Amb excepció d’un calze, res es va escapar del robatori o l’incendi, entre el que desaparegué figuraven imatges i objectes de culte d’un gran valor artístic com : una veracreu, una custòdia, un calze d’or, i joies de la Mare de Déu (pàg. 83), un retaule del Roser d’estil renaixentista (pàg. 66), un retaule barroc de la Mercè molt notable (pàg. 69), un retaule de Sant Anton neoclàssic (pàg. 71), una interessant imatge barroca (pàg. 75), un púlpit renaixentista (pàg. 76), i una pintura del segle XVIII de la Mare de Déu del Remei (pàg. 77).
http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf

la reconstrucció fou encarregada a l'arquitecte Josep Maria Ayxelà Tarrats, que enviudava d’Ana María Tusquets Padrosa l’any 1973 – ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de la data i lloc de naixemebt i traspàs d’aquest arquitecte -, pel que fa a la direcció artística i als disseny d’interiors s’encomanava al Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949), un exemple de la seva feina el podeu veure a la Capella del Santíssim.


Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DE LA TORRE NEGRE. SANT JOAN DESPÍ. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

Havia demanat al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) l’advocació de la Capella de la Torre Negre; em contestaven ‘ la Capella es dedicada al Sant Crist, al Carrer Torrent Negre, 1, principal’.

http://www.gaudiallgaudi.com/CA503.htm

Excel·lent recull d'imatges a :

Per una millor comprensió fem una visió i/o revisió històrica de la Casa, i àdhuc de Sant Joan Despí que tenia menys de 1500 quan l’any 1915, la família Negre encarregava a Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949) la que havia de ser la més important i significativa transformació de la casa.


La masia que Jujol havia de transformar, i de la que ens deixava un dibuix a ploma, que hauria de permetre la seva identificació al arxiu d’imatges de Sant Joan Despí, era l'habitatge d'una família benestant d'arrels rurals, amb llunyanes relacions amb el seu entorn agrari, però que a nivell conceptual més que físic, pretenia seguir lligada amb els seus orígens. Si bé és cert que els centres bàsics de l'actuació de Jujol foren la façana principal, l'escala interior i la capella, val a dir que la seva intervenció no es reduí tan sols a l'àmbit del mas sinó que també transcendí als jardins que l'envoltaven, per bé que actualment alguns elements ja no existeixen. (la teulada de maons de forma ondulada en la seva coronació, la campana que apareixia al costat oest, etc) i altres han estat absorbits per l'ordenació i transformació posterior del gran jardí en una plaça única que envolta la casa, passant a formar part d'un recinte encerclat de nova creació que l'envolta com ara el banc de trencadís, o bé una glorieta formada per uns arcs reforçats de formes orgàniques que resta integrat en l'àmbit de l'actual plaça de Catalunya.

El contractista que dugué a terme les obres fou Pere Xaus ; agrairem ens feu saber el cognom matern a l’email coneixercatalunya@gmail.com , l’any 1921, ja era ‘normal’ emprar el nom propi i dos cognoms, fins i tot en aquest paradisíac ‘jardí de l’edèn’.

L'execució de l'obra és dilatada en el temps, durant dècades, la qual cosa comportà canvis i correccions, motiu pel qual la temporalitat en l'obra queda patent en la materialitat del procés d'execució. Com tantes altres obres encarregades a Jujol, aquesta no es va poder concloure degut a les dificultats econòmiques dels promotors.
 
La casa Negre sofrí l'any 1936 els efectes destructius de l'alçament dels militars feixistes encapçalats pel General Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMORÀTIC de la II República, que donarien lloc a mal  dita "guerra Civil", i les imatges de Santa Eugènia i de Sant Pere que presidien la capella del Sant Crist , foren destruïdes juntament amb altres parts de l'edifici. Posteriorment el procés d'abandó actuà de forma inexorable. L'habitatge dels masovers, ubicat al costat oest junt a la riera d'en Negre, va desaparèixer. Els vidres gravats a l'àcid de la tribuna principal i que representava la Mare de Déu del Roser, van seguir la mateixa sort.

Des de l'any 1966 la casa Negre va passar a ser propietat de l'ajuntament de Sant Joan Despí, per cessió dels fills de Pere Negre i Jover, aquesta tutela no va significar però, un canvi immediat en la seva protecció, no és fins a finals dels anys 70 que sorgeix un interès per recuperar la casa Negre, l'any 1979 commemorant el centenari del naixement de Jujol s'assenten les bases per a rehabilitar la masia.

L'any 1982 els arquitectes Gabriel Robert, Antoni Navarro i Xavier Güell redacten un projecte de restauració i es duen a terme les obres de consolidació de l'estructura de l'edifici. L'ampliació de les golfes i l'adequació de la planta baixa per a sala d'exposicions i sala d'actes. Les tres façanes també foren objecte d'una acurada restauració. Durant l'any 91 i 92 l'arquitecte Francesc Xavier Asarta restaura de nou les façanes, les plantes, pis i golfes, incloent-hi totes les pintures de l'escala i la capella, així com d'altres de menys rellevància. Aquesta darrera intervenció inclou un ascensor que uneix les plantes. Tota la casa guarda una perfecta unitat estilística. L'element central que aglutina l'atenció de l'observador és sens dubte la tribuna. Aquesta tribuna que queda a sobre d'una nova porta centrada a l'edifici, tant en la seva forma exterior com en la solució interior, amb dues banquetes a ambdós costats, recorda una carrossa coberta amb una cúpula i rematada per l'escultura d'un ocell alimentant les seves cries que encara romanen al niu. Simètricament col•locades, unes petites tribunes arrodonides donen llum a les habitacions principals i, entre elles, un esgrafiat de senzilles línies i gran vistositat combina els dos únics colors de la façana: un ocre vermellós i el blanc trencat.


A darreries del primer feixisme ( dictadura de Primo de Rivera ), el cens de Sant Joan Despí, topònim en el que quedà palès l’ús de l’article salat en el català anterior al genocidi de 1714 ( De Es Pí , per contracció Despí ) era de 2.023 ànimes ; en el cens de 1981, quan oficialment s’havia acabat el segon feixisme ( Dictadura de Franco ), era de 25.292 veïns , que es convertiran a desembre de 2013 en 32.812 habitants. La ‘Democraciola’ – alguns la qualifiquen de III feixisme- lluny de garantir la defensa del Patrimoni històric i/o Artístic , va permetre que el tsunami del totxo i l’especulació, ens portessin fins aquest present d’absoluta misèria, en que es fa dolorosament viva la imatge de ‘jardí del infern’ , associada a la comarca del Llobregat jussà.


Que el Crist  i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  kurds, armenis, amazics,   gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet,  libis, ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.


A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia

TORRE TRINIDAD GREUZER. SANT JOAN DESPÍ. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

Obra promoguda per Trinidad Greuzer de Bosch, la data de petició de la llicència municipal d'obres, fou 10.10.1912, i l’autor del projecte fou l’arquitecte Modesto Tauler Benitez, del que ens agradarà rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com la data i lloc de naixement i traspàs.

A aquesta casa s'hi varen traslladar els propietaris de la Torre de la Creu de Jujol , la família Parellada , quan la varen vendre a la Diputación Provincial de Barcelona; com queda palès a la fotografia, les dues cases s'havien comunicat a través dels respectius jardins.


La descripció tècnica ens diu ; Casa-torre formada per un cos principal, amb teulada a doble vessant i rematada per una torre de planta quadrada amb teulada a quatre vessants. La façana principal, perpendicular a l'eix del vial, té incorporat un cos d'accés damunt el qual descansa un petit mirador i continua en la mateixa línia vertical imaginària una petita habitació a mode de golfes. L'edificació consta, doncs, de planta baixa i pis, més golfes, que surten dels diferents encreuaments dels cossos de l'edificació. Domina la línia i és exempta de decoració gairebé en tot el conjunt. Es conserva totalment el seu disseny original

HOTEL PERALADA WINE SPA & GOLF. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA

Em quedava un xic estranyat pel fet de no trobar ‘informació històrica i/o tècnica ‘ d’aquest indret magnífic a la seva pàgina web : http://www.hotelperalada.com/

Retratava a la Maria Jesús Lorente Ruiz al costat de les mil•lenàries oliveres que presideixen l’accés.




M’agradarà – i deixo aquí la meva petició – rebre informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com relativa a l’arquitecte autor de l’edifici, i/o de la reforma que el reconvertia en esplèndid hotel.

Rebia un e.mail de l’ Hotel Peralada Wine Spa & Golf, en el que m’explicaven que la creació del camp de golf del Club Golf Peralada, dissenyat per l’enginyer de Camins , Canals i Ports, Jordi Soler Peix, i inaugurat al 1993, va posar de manifest la potencialitat de la zona, i àdhuc la necessitat de comptar amb unes instal•lacions hoteleres de qualitat, per aquest motiu s’encarregava a l‘arquitecte Joan Garcia-Bores Espi (Barcelona, 1951 ) i al seu buffet d’arquitectes GBR S.L , la construcció d’un hotel de cinc estrelles i 55 habitacions, que és l’actual - i afegiré que esplèndid - Hotel Peralada Wine Spa & Golf.

Aprofitàvem la nostra estada per visitar alguns dels molts indrets encisadors d’aquesta comarca de l’Empordà Sobirà, i tant a la nostra vinguda com a la tornada, ens delectàvem amb el riquíssim Patrimoni històric i/o cultural que té també l’Empordà jussà.

També en les magnifiques instal•lacions constatàvem en pròpia carn la veritat de la frase llatina "Salus per aquam".

El nostre consell doncs és que us acosteu fins a Peralada per gaudir d’aquestes instal•lacions, i d’un entorn que només podem qualificar com a paradisíac.

dilluns, 10 de febrer del 2014

CASA RECTORAL DE SANT MARTÍ DE TEIÀ. EL MARESME

Retratava un edifici que identifico com la casa rectoral de la parròquia de Sant Martí de Teià, a la comarca del Maresme, a la colònia del REINO DE ESPAÑA que els seus nadius anomenen Catatalunya, del ‘Informe’ que es feia desprès de l’episòdic bèl•lic que provocaven els sediciosos feixistes en aixecar-se en armes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA – amb l’adhesió quasi unànime de la jerarquia eclesiàstica, fem l’excepció del Cardenal Arquebisbe Francisco de Asís Vidal y Barraquer (Cambrils, 3 d’octubre de 1868 - Friburgo, Suiza, 13 de setembre de 1943 , ‘ també fou completament cremada, quedant molt destruïda’.


La direcció de les obres es posà en mans de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí (el Cros, Argentona, Maresme, 1893 - Barcelona, 1993).

No disposa Teià d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i en un context de creixent descreença, sembla que fins és ‘progre’ , bandejar del Patrimoni Històric i/o Artístic, els bens que tinguin alguna relació amb l’església catòlica.

Li demanaré ajuda que preguem se’ns envií a l’email coneixercatalunya@gmail.com – una vegada més – a l’Helena Riba Cortacans, i per descomptat a tots els teianencs, i àdhuc a les persones de bona voluntat, en això de recuperar la ‘memòria històrica’ tots podem fer-hi alguna cosa.