dijous, 31 d’octubre de 2013

SANT SADURNI A CASTELLVI DE LA MARCA. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

L’ Àngela Llop Farré retratava l'església parroquial de Sant Sadurní, que es troba situada al petit nucli del Maset dels Cosins.


Hi ha respecte d’aquest edifici un ‘autèntic misteri’, sembla que l’arquitecte era el famós ‘ desconegut’ que ha aixecat bona part del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya.

Curiosament les ‘fonts orals’ no deuen haver estat consultades, perquè parlem d’una església, i res més lluny d’un edifici d’aquestes característiques que l’inefable Lucífer oi ?.

La ‘Generalitat de Barcelona' ens diu :

L’edifici és d'un sola nau amb capelles laterals. La capçalera és rectangular i la coberta a dues vessants, sobre arcs diafragma apuntats i embigat vist. El campanar és de planta quadrada. Al costat de l'església hi ha la rectoria. En conjunt, les característiques formals de l'edifici permeten incloure'l dintre de l'estil historicista neogòtic.

L'església de Sant Sadurní va ser bastida el 1925 com a església parroquial, i es va traslladar l'advocació de Sant Sadurní que ostentava l'antiga parròquia romànica. Ha estat freqüentment reformada.


I, LA DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA :

Església d'una nau amb capçalera rectangular i capelles laterals, coberta a dos vessants sobre arcs diafragma apuntats i embigat vist. El campanar és de planta quadrada i té la rectoria annexa.

Ens agradarà saber qui va ser el mestre d’obres i/o arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 30 d’octubre de 2013

ESGLÉSIA DE SANT POL. MONESTIR DE SANT PAU. EL MARESME

Veníem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés de Synera, un excel•lent mirador sobre la mediterrània, i accedíem a l’actual església de Sant Pol, que comparteix també aquella qualitat de lloc elevat i amb excel•lents vistes.

El monestir existia ja el 955. El 1061 va ser abandonat pels freqüents atacs dels pirates i el monestir va quedar en estat ruïnós. A finals del segle XI, Ramon Berenguer I el va cedir als monjos de Sant Honorat de Lerins -petita illa situada al davant de Cannes, a la Costa Blava francesa - ; aquests, l'any 1263 el van vendre a Guillem de Montgrí que el va cedir a la Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei , fundada l’any 1194, avui dins el terme de la Morera de Montsant, a l’actual comarca del Priorat.

Les freqüents topades amb els Cabrera, Senyors feudals de la contrada, i la impossibilitat de trobar en aquest lloc la pau i la tranquil•litat que cercaven els cartoixans foren causa que el papa Benet XIII autoritzés el 1415 la fusió de la comunitat de Sant Pol amb el monestir cartoixà de Santa Maria de Montalegre (Tiana).

La vida de la comunitat de Sant Pol va anar decaient, i l’any 1434 el monestir fou venut pels cartoixans als vescomtes de Cabrera , que el varen utilitzar com a fortificació.


La descripció tècnica es refereix a l’edifici com església d'una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i amb dos arcs formers. L'absis té forma semicircular i al seu interior hi ha tres nínxols d'arc de mig punt amb una finestra. La nau es va allargar pels peus de l'església en època moderna amb una torre de planta quadrada rematada per dues espadanyes, una al canto de migjorn i l'altre a la de ponent. L'absis, l'any 1434, es va sobrealçar per fortificar-ho però a la part exterior es pot veure la seva alçada original marcada per un fris d'arquets cecs. Les façanes sud i oest estan arrebossades i pintades, la resta de l'edifici és de pedra vista. Sota l'església hi ha una cripta de planta rectangular i coberta amb volta de canó. Probablement aquesta cambra sigui anterior a l'edifici actual (segles V-VII).

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 29 d’octubre de 2013

L’ARBRE DELS RECORDS

Em demanaven – una de les persones que s’esforça per mantenir actius als interns de la Residència- una fotografia de la meva mare quan era jove; m’explica que volen fer un arbre de Nadal, i que cada persona interna tindrà una ‘bola’ que li serà lliurada en ocasió de la Festa Nadalenca, i en el seu interior trobarà una fotografia seva d’anys enrere.

Per descomptat que m’afegiré a aquesta acció que té la millor intenció, però que com en el cas de la meva mare, malalta d'Alzheimer, serà potser innòcua per despertar el record.

La ciutadania – sobretot a Catalunya – té un mal record de l’acció política duta a terme a nivell del REINO DE ESPAÑA, tant des del PSOE, com des del PP.

Llegia que hi ha 17.000 persones en llista d’espera per accedir a una plaça de Residència, això vol dir que hi ha 17.000 famílies que malviuen pendents d’un ascendent que malgrat tot, necessita més atencions de les que pot rebre en l’àmbit familiar.

S’esbombava per la premsa – fins a nivell internacional – que a Catalunya hi ha més de 50.000 infants desnodrits i/o famolencs.

Retallades, retallades, fa temps que NOMÉS patim restriccions de tota mena, mentre llegim que a Extremadura, amb els diners que necessitem per les 17.000 places de residencia, reduiran els impostos dels més rics, i amb les racions de menjar que no es lliuraran als nostres infants, podran donar un xec nadó.

Aquesta mena de ‘noticies’ conformen també un ‘arbre de records, de mals records’, que s’afegeixen a les vexacions de la infantesa, a les de la joventut i a les de l’edat adulta.


Per moltes persones d’arreu del món la foto ‘típica’ del REINO DE ESPAÑA, és la d’una persona buscant en un contenidor d’escombraries, crec que s’ha de felicitar personalment al Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel•la, Galícia, 1955 + ), per aquesta gestió tant i tant nefasta.

SANT JOAN DE FÀBREGUES. OSONA. CATALUNYA

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur visitaven la que fou primitiva església parroquial de l'actual nucli de Rupit, que en depengué religiosament fins el 1878, moment en que es trastocaren els papers, i Sant Joan de Fàbregues esdevingué filial de Sant Andreu de Rupit.

Fins a l’any 1955 el terme fou conegut per Sant Joan de Fàbregues, i des d’aquella data com Rupit i Pruit.
El topònim té almenys dos sentits possibles :

a) FÀBREGA. Ferreria; obrador de fabre. Les cases de camp s’identificaven per l’ofici que desenvolupava – ho havia desenvolupat, apart de la pagesia – algun dels propietaris.

b) FÀBREGA. Etimològicament de alfàbrega, per dissociació de l'article aràbic al-.

És possible que als segles X i següents s’hi desenvolupes alguna activitat preindustrial.

Avui, està clar que l’alfàbrega és reina i senyora de la contrada.

Sant Joan està documentada l'any 968, com el castell i per les característiques arquitectòniques, romànic llombard, es pot dir que data del segle XI o XII però conserva elements tardans, malgrat la restauració del 1978, com són el portal de migdia, el cimbori, el campanar i els arcs torals i abarrocament interiors.


La descripció tècnica ens diu ; edifici de nau única i tres absis disposats en forma de trèvol, damunt dels quals s'eleva un cimbori ortogonal amb llanterna. Els absis són decorats amb arquets i lesenes llombardes i dents de serra i en cada un d'ells s'hi obra una finestra amb esqueixada. A ponent s'eleva un campanar de secció quadrada, inclòs dins el cos de la nau., i cobert a quatre vessants i amb quatre finestres d'arc de mig punt. A la banda de migdia hi ha un portal d'arc de mig punt, amb un altre portal refós i un timpà semicircular sense esculpir. També s'hi disposen tres finestres d'arc de mig punt, la central resta tapiada. Per la banda de ponent s'adossa a la rectoria.

A migdia hi ha un clos enjardinat que conserva un antic cementiri amb una porta d'accés que duu la data de 1777. Es conserva la làpida d'un rector de la parròquia, també datada a la segona meitat del segle XVIII.

L'església es construïda en lleves de pedra sense polir i les obertures són ben escairades, mentre la part superior del campanar és de pedra tosca i el teulat de ceràmica vidriada. La rectoria està adossada a la banda de ponent de l'església parroquial. Es troba assentada sobre el desnivell del terreny. A la part de llevant, al costat del mur de l'església, hi ha un portal rectangular, datat, el qual tanca un pati interior . L'edifici mira vers aquest sector i es cobert a dues vessants amb el carener perpendicular a llevant i sostingut per grossos cavalls de fusta de construcció moderna. A tramuntana hi ha un portal rectangular a la planta, datat, i al damunt una finestra amb l'espiera tapiada. A ponent s'hi obre un altre portal de les mateixes característiques i quatre finestres amb espieres, a ponent les obertures presenten sobrearc. A migdia s'hi obre un cos de porxos a la planta i al primer pis obertures amb sobrearc. En aquest indret hi ha restes d'una altra construcció. Per les característiques constructives s'hi observen diverses etapes i reformes. Es construïda en lleves de pedra, carreus ben carejats, fusta i teules. Cal remarcar que els ràfecs del teulat són construïts en lloses de pedra.

Podeu fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT PERE DE L’HORTA DELS DESTRES. AIGUAMURCIA. EL CAMP SOBIRÀ. TARRAGONA

L’Ángela Llop Farré retratava la façana de l’esglesiola de Sant Pere de les Destres , un petit poble del municipi d'Aiguamúrcia, a la comarca catalana de l'Alt Camp, que pertanyia a l'antic terme de l'Albà.

Quan al topònim trobava : Destres, els (Santes Creus) «orta dels Destres» (c. 459, 9V , segle XV), ho entenem en el sentit més clàssic ‘hàbils, experts..’.

La descripció tècnica ens diu ; edifici de planta rectangular d'una única nau, amb una petita sagristia de planta quadrada adossada al mur lateral dret. Té volta de canó en l'interior i teulada a dues vessants en l'exterior. A la façana es troba la porta d'accés d'arc de mig punt i una petita obertura circular en la part superior, únic punt d’il•luminació de l'església. Un petit espadat s'aixeca en el vèrtex de la façana. L'obra, de pedra, està arrebossada i pintada.


Originàriament romànica, apareix documentada l'any 1388, l'església de Sant Pere tenia el cementiri al seu costat, on eren enterrats els habitants de Les Destres, Cal Canonge, Masbarrat i el Mas de Palau; aquests funció quasi parroquial es perllongà fins a la construcció d'un nou cementiri al costat de la església nova de l'Albà, de la qual depenia.

L'any 1888 – amb els diners d’Amèrica - s'hi van fer obres de condicionament, que li atorgaven l’aparença ‘ trentina’ que té en l'actualitat.

L'any 1983 es va pintar exteriorment, i malgrat vivíem en una Democraciola, es va mantenir la política de HACELLA Y NO ENMENDALLA, pel que fa als filats dels mal dits ‘serveis públics’.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l'email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 28 d’octubre de 2013

BIBLIOTECA POPULAR PERE GUAL I PUJADES. CANET DE MAR. MARESME

Retratava la que va ser Biblioteca  de Canet fins a l'any 1999, i que segons  llegia  fou la segona que va fer la Mancomunitat de Catalunya l'any 1919.



Està dedicada a la memoria de Pere Gual i Pujades, religiós franciscà nascut a Canet de Mar, Maresme l’any  1813, i traspassat a Lima, 1890. http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0031308.xml#.Um6X73Bg-So

La biblioteca del passeig de la Misericòrdia, 13, s’inaugurava  el 8 de desembre de 1919, essent President de la Mancomunitat de Catalunya Josep Puig i Cadafalch.

L’Edifici neoclàssic  originàriament de planta baixa, en la que veiem una  peculiar façana, en que  la porta d'accés està precedida per columnes jòniques, que li atorguen un aire clàssic, és obra de  Lluís Planas i Calvet (1879-1954)

Catalunya sempre ha estat per  l’educació de les classes populars,  i per la difusió de la cultura, com la millor eina de que pot disposar una nació que no té recursos naturals.

Ho feia la Mancomunitat que es va proposar crear una Xarxa de Biblioteques Populars als pobles de Catalunya.

S’aturava aquest impuls en el primer feixisme.

Ho continuava la Generalitat en el període de la II República.

No ho podia fer – un altre cop – ara per la victòria  del feixisme ( segon feixisme)

Intentàvem continuar en aquesta Democraciola però com sempre des del REINO DE ESPAÑA no estan per ‘aquesta feina’.  

No podem oblidar ni un sol instant els versos del Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985)


 INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Hem viscut per a salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.

Ara digueu:
Ens mantindrem fidels per sempre més

al servei d'aquest poble.

CASA ROURA. CANET DE MAR. EL MARESME.

Ens cridava l’atenció a la Maria Jesús Lorente Ruiz i a l’Antonio Mora Vergés, la casa projectada per un jove Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850 – 27 de desembre de 1923) per encàrrec de Ricard de Capmany Roura , gendre de Ramón de Montaner y Vila, primer comte de la Vall de Canet , i Francesca Roura Carnesoltes, germana de la seva dona. Es va acabar l'any 1889 i era utilitzada com a residència d'estiueig.


La descripció tècnica ens diu ; edifici d'aspecte sumptuós amb una façana amb frontó esglaonat dins de l'estil neerlandès i una important torre adossada. Obra de maó vist, mostra un repertori de recursos constructius que ens permet fer-nos càrrec de l'extraordinària capacitat de Domènech i Montaner per extreure el màxim rendiment dels materials i tècniques usades.

Les finestres típicament modernistes, sense ornamentació, i la porta d'entrada amb un enquadrament del mateix tipus, són uniformes en tota la construcció, l'excepció es l'imponent torre que s'alça a la part sud-est de l'edifici i que contrasta amb la resta al presentar una aparença de castell medieval, amb les seves gàrgoles ceràmiques.
Els motius decoratius no són gaire abundants, es limiten a unes importants mènsules que tenen una funció de suport de la balconada principal a més de la decorativa. La barana del balcó, que recorre bona part del primer pis, és de ferro forjat i presenta una decoració floral.

La ceràmica és també present en l'edifici, especialment en la teulada de la torre - actualment quasi bé totalment desapareguda. Es tractava d'una ceràmica vidriada amb dibuixos geomètrics de gran bellesa. A més, uns dracs surten de sota el ràfec ajudant a l'espectacularitat del conjunt.

Alguns detalls de ferro forjat al voltant de les obertures de la torre son d'estil Sezession. La porta principal de fusta té uns interessants reforços que també realitzen una funció decorativa.

En l’actualitat és un restaurant. http://www.casaroura.com/cat/imagenes.php

Ens agradarà saber a l'email coneixercatalunya@gmail.com l’advocació de la Capella que es subdividia horitzontalment per tal d'encabir-hi dos dormitoris

ELS ‘SANTETS’ DE BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

A mitjan segle XVII el blanenc Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 - Manresa, Vegueria de Manresa, 1691), conegut com a falsificador amb el nom de Bernat Boades, va escriure diverses obres històriques amb dades falses, introduïdes per justificar l'antiguitat d'alguns fets, institucions o cultes locals, en la tradició dels falsos cronicons. Entre elles hi havia el Sermó dels Il•lustríssims màrtyrs y patrons de l'antiga vila de Blanes, del Bisbat de Girona, Sant Bonoso i Sant Maximiano, naturals de dita vila y en ella martyritzats, any de Christo 156, on va falsificar les dades existents sobre aquests dos sants, i aprofitant la seva escassetat i la manca d'actes antigues, va reelaborar-ne la història per vincular-los a Blanes, fent-los nascuts a la vila.

La història de Roig, basada en dos suposats breviaris antics, ja perduts, i en les suposades actes del martiri, també perdudes, mostra dos joves de famílies nobles del segle II, que, detinguts per cristians en temps d'Antoni Pius, són torturats i cremats el 21 d'agost de l'any 156 a Blanes.

Aquesta ‘alteració conductual’ Joan Gaspar Roig i Jalpí, es repetirà en aquesta nissaga; la darrera mostra és el dit Castell Jalpi ( que fa de ‘Casino’ a la sèrie televisiva ‘La Riera’ de TV3 )

L'ajuntament de Blanes els va proclamar patrons de la vila l’any 1668. La festa major petita de Blanes, dedicada als anomenats els ‘Santets’, es celebra el 21 d'agost, amb ofrena floral a la fornícula dels sants, xocolatada popular i la Marxa de Sant Bonosi, caminada a la Nit de Sant Bonós.


Retratava la Capelleta dels ‘Santets’ , que presideix el conjunt d’origen medieval de les tres voltes de pedra integrades a l'actual estructura urbana.


Dues estan a la planta baixa de dos habitatges, actualment comerços, i una d'elles està incompleta i restaurada.
La tercera forma part d'un carrer, enllaça les cases per sobre del carrer d'en Gibert i continua amb un pòrtic. Aquesta última, que només és una arcada de dovelles de pedra, està coronada per una fornícula construïda, dedicada als sants locals Bonós i Maximià, que inclou dos palmons pintats, un fanal, la nomenclatura dels sants i una data. La fornícula és foradada i té forma de volta de canó.


Els Goigs a llaor de Sant Bonosi i Sant Maximià completaran la feina.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA FONT GÒTICA DE VIOLANT DE PRADES I DE VILLENA A BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, per admirar – davant la general indiferència de la que gent que transitava pel carrer Ample de Blanes - la font Gòtica, coneguda també com de Violant de Prades i de Villena, casada amb Bernat Joan de Cabrera i de Prades, vescomte de Cabrera i de Bas i comte de Mòdica, que exercia en absència del seu espòs resident a Sicília, com a Senyora de Blanes, i va ser la que manava construir-la per facilitar el proveïment d’aigua de boca als blanencs.


La descripció ens diu ; font de planta octogonal, confeccionada a tres nivells: inferior (sobre el que descansa la piscina); central (on hi ha els brolladors) i superior, el qual està adornat amb motius animals, medallons o clipeus heràldics de la nissaga dels Cabrera, un teler en relleu (la disposició d'un teler en la font, fa pensar que en la construcció de la font va participar-hi el gremi tèxtil local, i és que durant l'edat mitjana abundaven els blanencs dedicats a cardar, filar, teixir i acolorir la llana) , i disposa d'un coronament extremadament ric, materialitzat en una cornisa esculpida primorosament, que conté gàrgoles que combinen temàtica animal i humana – treballades amb encert i ben definides amb soltesa, estil i precisió- i una traceria gòtica d'ornament de tall vegetal, amb pinacles – ben perfilats i estilitzats i que al•ludeixen a la façana d'un temple- en els vuit punts cardinals de l'octògon. Al capdamunt, hi ha la coberta de tipologia piramidal octogonal, coronada amb la disposició de la figura d'un Àngel, el qual, tot i que es troba bastant mutilat – ja que li manquen els braços i mans-, ha sigut hàbilment reproduït.


Blanes, més enllà del sol i la platja – que també – disposa d’un important Patrimoni Històric i Artístic, que s’aprecia millor en els mesos de tardor i/o hivern, en que la Vila recupera la ‘serenitat’.

ERMITA DE SANT FRANCESC XAVIER DE BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Ens adreçàvem  el Josep Olive Escarré i l’Antonio Mora  Vergés,  a l’ermita erigida pels propietaris de l'almadrava de Cala Bona dedicada a Sant Francesc des de 1681, com  ens indica la inscripció de la llinda, que diu el següent: "En lo añ 1681 a 3 de desembre los senyors de la almadrava de calabona erigiren esta capella per a culto de st. Francisco Xavier de la Compañia de Jesús com a patró de la almadrava i posa la primera pedra el Rt. Pa. Francisco de Poch de la Compañia de Jesús. Calificador del St. tribunal de la inquisició de Cataluña. Examinador sinodal del Bisbat de Barcelona." Sembla ser que l'origen de l'ermita està en la resolució d'un conflicte entre els propietaris de l'almadrava de pesca de tonyina de Cala Bona i la comunitat del convent de Sant Francesc.



Hi ha un canvi manifest, amb allò que veiem, i  el camí i el paisatge que podeu veure en aquesta fotografia de la Família Cuyàs, del fons que conserva l’ Institut Cartogràfic de Catalunya.



La descripció ens diu ;  Edifici de planta rectangular, orientat a ponent, de nau única i absis quadrat. Té la coberta exterior a dues aigües i un campanar d'espadanya sobre la porta d'entrada. El sostre interior també és a dues aigües, de fusta. La façana està formada per una porta amb llinda de pedra i tres finestres, dues de rectangulars a banda i banda de l'entrada i un òcul d'un sol bloc sobre la porta. L'absis és de planta rectangular i cobert amb volta de canó de mig punt. El presbiteri està elevat uns centímetres de la nau. L'accés, per a salvar el desnivell es fa per una escala.



A l’interior un altar senzill que presideix una pintura que representa al Sant Patró.



Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911) , Mestre en Gai Saber, en feia esment en uns versos que el 10 octubre 2010 s’incorporavena l’edifici en forma de majòlica, obra de  Francesc Ros i Portas.

Cap al tard en la platja de Sant Francesc



Flameja al sol ponent l’estol de veles

en el llunyà confí del cel i l’aigua.

La mar, inquieta, com un pit sospira

en la platja reclosa i solitària.

¿D’on pot venir la inquietud de l’ona?

Ni un núvol en el cel… ni un alè d’altre…

¿D’on pot venir la inquietud de l’ona?

Misteri de la mar! L’hora és ben dolça.

Flameja, al sol de ponent, l’estol de veles.

Joan Maragall , Blanes, estiu de 1906

Llegia que justament  des de 1906, cada 28 de juliol i com a fi de la festa major s'hi celebra un aplec popular anomenat "de l'amor".

Francisco de Jaso y Azpilicueta, més conegut com a Francesc Xavier, Francesc de Javier o Francés de Jaso (7 d'abril de 1506 – 3 de desembre de 1552), canonitzat  com Sant Francesc Xavier, pel Papa Gregori XV el 1622, rebia al cel al poeta l’any 1911, i li demanava recitar a presència del Déu, el seu ,


Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.

Sia'm la mort una major naixença!

diumenge, 27 d’octubre de 2013

SANTA BÀRBARA DE BLANES. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Retratava des del Castell de Sant Joan de Blanes, el conjunt d'edificis situats sobre un turó de gran visibilitat costanera , format per una torre de vigilància, una ermita i una casa d'ermità. La construcció més antiga sembla ser, per la tipologia, l'ermita, construïda al segle XVIII sobre la base d'una capella més antiga, documentada des del segle XIV - tot i que no es descarta el seu origen romànic - a la que s'hauria afegit la torre de vigilància costanera, que fou usada sobretot


La torre és de planta circular i té dues plantes i tres finestres, una de les quals de tipologia gòtica. Fa uns cinc metres d'amplada per vuit d'alçada. La casa i l'ermita estan adossades a la torre. La casa té dues plantes, coberta de teula a dues aigües i portes i finestres rectangulars amb llinda de pedra monolítica. La part exterior està decorada amb un rellotge de sol. Pel que fa a l'ermita, està dedicada a Santa Bàrbara. És un edifici de planta rectangular que té una coberta a dues aigües, absis semicircular i una façana amb arcada de mig punt adovellada, sense decoració al marge de l'òcul central i les obertures primes i allargades d'ambdós costats de la porta principal. Els interiors són de volta de canó apuntada de dos trams delimitats per arcs faixons ogivals, rebaixats i mensulats amb decoració escultòrica vegetal i humana. Els murs laterals tenen dos contraforts per cada costat i finestres petites i simètriques. La zona de l'absis conté una taula d'altar i dues fornícules interiors, una de les quals alberga la imatge de la santa.

En la fotografia de l’any 1924 de Rossend Flaquer i Barrera, (1873-1947), s’adverteix que el campanar estava situat damunt la torre.


En la fotografia de l’arxiu de la Família Cuyàs en que n’ s’esmenta la data, però que suposem posterior al genocidi de 1936-39, el campanar de la torre presenta gravíssims desperfectes.


A darreries dels anys setanta del segle XX, Josep Mestres Rovira, i Domènec Valls Coll, van reclamar la reconstrucció del conjunt des de la revista local "Recull", activitat que es va dur a terme durant els anys 1980-82.

La torre i l'ermita de Santa Bàrbara es troba en un turó proper al Castell de Sant Joan, a 148 m d'altitud.

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ DE SOLAMAL. VALL DE BIANYA. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Miquel Solé penjava una magnifica fotografia d’aquesta església de la que trobem la primera referència documental l'any 979, quan és citat com a "Sancti Martino... in valle biannia" en el testament fet per Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona, que la va deixar al monestir de Sant Pere de Camprodon,. L’any 1358, el rei Martí l’Humà la incorpora a la Corona.


El topònim del lloc, unit al del titular de l'església, es transformarà després en "Solamal" (1168), "Solermal" (1358), "Solamala" (1362), "Solo malo" (1364) i, de nou "Solamal" (1582). En ocasions, l'església és encara actualment citada com a Sant Martí de Bianya, per bé que el nom habitual és el de Sant Martí de Solamal. Respecte del topònim defensem un significat de ‘lloc alt i solejat’, ja com a prefix, ja com a sufix, el mot mal d’origen cèltic és freqüent a la toponimia, Maladeta, Puigmal, Malgrat,...

La descripció ens diu ; edifici d'una sola nau, amb construccions afegides a nord i sud que han modificat la seva primitiva estructura romànica; els terratrèmols del segle XV la van destruir i en el segle XVI encara tenia el sostre descobert. L'absis, a llevant, és semicircular i presenta finestra central cega. El campanar, que devia haver estat d'espadanya, es convertí en torre quadrada al segle XVIII, aixecada a la part oest de l'edifici, damunt el frontispici on hi ha la porta d'entrada dovellada i una finestra de doble esqueixada. Al nord s'hi annexionà la sagristia.

De l’interior ; pica baptismal d'època romànica i d'immersió, ornada amb un cordó trenat que l'envolta. Així mateix cal destacar la porta d'ingrés al temple situada a la façana de ponent; va ser realitzada amb unes boniques dovelles i possiblement fou oberta en algunes de les reformes posteriors.

Al costat de la porta hi ha una antiga pica d'oli. Porta gravat un escut que diu : CADAMON / ME FECIT Les dimensions de la pica són: 40 centimetres d'alçada, 45 centímetres d'amplada i 78 centimetres de llargada.

Sant Martí de Solamal – quan aquestes ‘categories’ tenien sentit, era sufragània de la parròquia de Sant Pere del Puig o Despuig, en la grafia catalana clàssica anterior al genocidi de 1714, i com aquella va patir els efectes del ALZAMIENTO contra el Govern legítim de la II República per part dels feixistes, passat el conflicte bèl•lic, ambdós van ser objecte d’obres de rehabilitació.

Des del coneixercatalunya.blogspot.com documentàvem algunes de les esglésies d’aquesta contrada, quan oferíem el nostre treball als mitjans locals, topàvem amb les ‘capelletes locals’, esperem que ara, amb la col•laboració del Miquel Solé, sigui més senzill.

dissabte, 26 d’octubre de 2013

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LA PIETAT DEL CEMENTIRI DE SYNERA

Anar a Synera és sens dubte , fer un ‘viatge iniciàtic’  vers la Catalunya que somiem des de 1714, i que bàsicament té la llibertat com la més destacada diferencia d’aquesta que patim.

Si alguna cosa hem aprés al llarg d’aquests tres segles,  és com escrivia    William Cuthbert Falkner (New Albany, Mississipí 1897 - Oxford, Mississipí, 1962), allò de que  "es pot confiar en les males persones. No canvien mai”.



Retratava l’exterior de la Capella de la  Marededéu de la Pietat, i aconseguia gràcies a la Olympus FE-100, una imatge de l’interior a traves dels vidres polsosos.   



L’any 1575 s’alçava la primera ermita dedicada a la Mare de  Déu de la Pietat, que donà el nom al promontori,  darrere la torre  de guaita i bada del segle XVI dita Es Far ( la llengua catalana anterior a l’any 1714, tenia l’article salat, enlloc de EL,LA ,LOS,LAS de llengua castellana ).

L’església fou cedida  l’any  1618 als  caputxins la capella de la Mare de Déu de la Pietat per tal que s'hi instal·lessin a la població.

Fins al segle XIX, les inhumacions es feien al voltant  o a l’interior de l’església parroquial; la pèssima situació econòmica del REINO DE ESPAÑA, provocada per l’endèmica estultícia i corrupció de les elits politiques, va disfressar com una ‘qüestió sanitària ‘, el que va ser la primera manifestació de la corrupció lligada a la construcció,  es prohibien els enterraments  dins dels nuclis  urbans, i alhora que s’alliberava terreny al centre de la població, es requalificaven com ‘equipaments’ terrenys agrícoles i/o erms.

 L’any 1816 es va iniciar, al turó de la Pietat, la  construcció del cementiri municipal, que s’acabà a la  dècada següent.  Encerclat per un mur, tenia forma  quadrangular i més de 350 nínxols. L’ermita hi quedava  integrada a l’angle sud-est.

En esdevenir insuficient aquest recinte, s’hi construeix  al costat un nou cementiri (1865-1867), costejat en gran  part pels arenyencs. El projectà i en va dirigir les obres  el mestre d’obres i agrimensor titulat,  Domingo de Casacuberta. Per qüestions  administratives, va signar els plànols l’arquitecte Elies Rogent i Amat (Barcelona 18 de juliol de 1821[1] – Barcelona 21 de febrer de 1897). La torre i l’ermita s’enderrocaren i les  restes del cementiri vell foren traslladades al nou, al  capdamunt del qual s’edificà una altra capella.

En aquest segon replà, en el mateix nínxol que havia ocupat durant vint anys, Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma, 3 d'agost de 1913 - El Brull, 5 de gener de 1938), fins que les seves despulles tornaven a Mallorca, descansa Salvador Espriu iCastelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985), que ens deixava entre d’altres texts el següent :

Cementiri de Sinera, II

“Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.”

L’any 1894 s’acorda prolongar el cementiri per la zona nord,   que es va omplir de nínxols,  tombes i panteons, al tombant del segle XX,  i en els primers decennis.

L’any  1998 s’inicià una altra ampliació  per la banda nord-oest, segons projecte de l’arquitecte  arenyenc Josep Badosa Cañellas.

LA CAPELLA DE NOTRE-DAME DE L’ESPERANÇA DE BLANES

Llegia que es desconeix l'època exacta de la seva fundació, però hi ha constància que originàriament era de petites dimensions i davant seu hi havia un porxo que a voltes va servir als jurats de Blanes per fer-hi les reunions reglamentàries.

L'any 1657, Fra Narcís Camós un frare de l'Ordre de Predicadors, autor del llibre "Jardí de Maria, plantat al Principat de Catalunya” la cita amb el nom de Mare de Déu de l'Esperança. Aquest religiós i erudit va néixer a Girona l’any 1621, residia en el Convent de l'Anunciació de Girona, i l’any 1664 va morir al de Santa Caterina, de Barcelona.

Al Segle XIX s'hi construí un altar d'una arquitectura sorprenent, tenia un petit cambril i al seu costat dues fornícules: en una hi havia Sant Elm i a l'altra Sant Antoni Abat; en el presbiteri, o planta antiga de la capella, hi havia la imatge autèntica de Sant Antoni de Pàdua, el qual antigament havia presidit una capella situada a la meitat del camí del convent.

A darreries del segle XIX, quan a Blanes s'inaugurà l'enllumenat elèctric, l'empresa propietària va oferir diferents premis en metàl•lic als carrers que estiguessin més ben adornats. El carrer de l'Esperança va ser el guanyador, però els veïns liderats per l'obrer de la capella de l'Esperança, Joan Llambí i Garriga, renunciaren als diners i demanaren a l'empresa que concedís gratuïtament un llum elèctric per a la capella de l'Esperança. El llum s'hi posà i durant molt de temps va servir de guia per als pescadors.

L'any 1936, en els dies foscos que seguien a l’ALZAMIENTO contra el Govern legítim de la II República pels sediciosos feixistes va ser profanada, no la cremaren com la majoria de capelles de Blanes, sinó que primerament la tancaren i després la van utilitzar com a magatzem.

En aquell període es van duu a terme unes reformes en la capella; obres promogudes pels veïns a l'any 1937.

Desprès del conflicte bèl•lic , i el llarg rosari d’abusos que el feixisme va imposar als vençuts , la capella va ser restaurada per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960)

L'any 1940 es va restituir el culte, beneint novament una imatge de la Verge.

Quan es van duu a terme les obres a la casa del costat de l'ermita de la Mare de Déu de l'Esperança, els veïns, seguint les normes urbanístiques, van haver de separar la construcció cinc metres de la paret de l'ermita. Llavors quedà al descobert la paret que havia estat tants anys tapada, on es va acabar trobant una fornícula enterrada. Actualment hi ha una imatge de Santa Teresa, l'origen de la qual és incerta. L’ imatge i l'arranjament de la fornícula van ser sufragats per una família de francesos , molt devots de la Santa, a qui volien agrair que hagués salvat la família d'un accident.

El Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés , visitàvem acuradament l’edifici de nau única rectangular, dividida en tres trams per sengles arcs, amb 16 metres de llarg i uns amples de 7,70 metres a la nau principal i 3,25 metres a la zona del presbiteri, aïllat per una porta reixada metàl•lica, per tal d'evitar els robatoris.

L'alçada màxima interior és de 4,65 metres.

L’ Edifici consta d'un absis semicircular, cobert amb cúpula de ¼ d'esfera i amb voltes de racó de claustre amb nervis molt destacats, que arrenquen de les parets sense cap tipus de mènsula. La resta de la nau es troba coberta amb una senzilla estructura de fusta que descansa sobre les parets de tancament i sobre els arcs de diafragma. L'absis és transformat en un cambril, que està dividit en dues plantes per un senzill forjat i es troba separat del presbiteri per un altar que conté dues fornícules. L'accés al cambril es fa a través de la sagristia i per mitjà d'unes escales es pot pujar a l'altell on hi ha la imatge de la Verge de l'Esperança. Aquests arcs de diafragma són de geometria diferent. El primer que trobem, entrant, és un arc ogival, mentre que l'altra, és un arc de mig punt, tots dos de geometria rebaixada.


És important esmentar que l'interior de la capella està àmpliament ornamentada amb la disposició de diverses ofrenes de vaixells en miniatura, com a símbol de l’estimació i la gran devoció que senten els mariners envers la Mare de Déu de l'Esperança.


En la façana principal de l'edifici, trobem l'entrada, constituïda per una porta adovellada amb arc de punt rebaixat i dues finestres a banda i banda en forma d'ull de bou. L'acabat de la façana està resolt amb un estucat raspat, amb superfície de textura aspra, amb dibuixos i motius mariners. La coberta de la nau és a dues aigües, col•locada sobre estructura de bigues de fusta i recolzada sobre una jàssera també de fusta de grans dimensions, acabada amb teula àrab.

Dins el conjunt de la façana, també cal destacar el campanar d'espadanya, el qual es troba ubicat als peus de la nau i sobre el capcer de la façana, i consta d'un arc de mig punt amb coberta de vèrtex arrodonit i dues vessants acabades amb rajola de ceràmica.


En l'actualitat, l'església està regida pels obrers del barri i sota la protecció del rector de la parròquia de Santa Maria de Blanes.

Per intermediació de la Marededéu de l’Esperança, reiteràvem la nostra pregaria a l’Altíssim, Senyor, allibera el teu poble !!!!

dijous, 24 d’octubre de 2013

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE MARIA DE LA TORRE DE LA LLEBRE. RUBÍ. EL VALLÈS JUSSÀ.

L’Antoni Calvo Uribe publicava les imatges d’aquesta ermita – que considero una troballa – i de la que no sen fa esment en el mal dit Catàleg de Patrimoni de Rubi.


https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10201311533244478&set=pcb.534149559996160&type=1&theater

Ho enviava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya – Arxiu Gavin – valuosíssima institució, sense parió ni comparança – encara - en la majoria de Països ‘civilitzats’. I rebia una imatge de l’exterior de data 4-VI-1969


I, una del interior de 8-XII-1985


Extractava de la informació de la finca principal :

L'ermita, que ja existia l'any 1659, segons documents de l'arxiu de la parròquia de Valldoreix, està emplaçada davant mateix de la casa de pagès i sota l'advocació de la Immaculada Concepció, avui, i en temps passats era dedicada al Sant Crist.

L'any 1724, l'il•lustre doctor Alemany, arxidiaca i canonge de Tarragona, amb permís del bisbe de Barcelona, Andrés de Orbe y Larreategui (1720 - 1725)- del que enlloc se’n explica ni gall ni gallina - va batejar en aquesta capella un fill del propietari, senyor Trullàs.

L'any 1781 s'hi construí el nou altar i s'hi col•locaren les imatges de la verge Immaculada, dels Dolors i de sant Antoni de Pàdua.

Al segle XIX, la masia i les terres foren annexionades al terme i parròquia de Rubí.

Devia patir alguns desperfectes en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya, perquè l’'any 1944 té lloc la cerimònia de la restitució de la capella al culte amb la restauració dels altars.

S’explica que en un forat de la paret es conserva una petita imatge de la Immaculada trobada dins la mateixa, que no aconsegueixo veure en cap de les fotografies.

Recordo que em deia una amiga de Rubí, allò tant clàssic de ‘ aquí no hi ha res interessant’. Està clar, gràcies a la tasca de l’Antoni Calvo Uribe, i del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), que com per arreu, tenen a Rubí, molt a veure i viure.

LA CAPELLA DEL CEMENTIRI DE BLANES. LA SELVA. GIRONA

A la pàgina de l’Ajuntament s’explica; Petita capella de mitjans segle XIX que destaca per ser un dels pocs exemples que queden d’un tema tan mediterrani com són les cúpules semiesfèriques acolorides sobre tambors prismàtics emblanquits. Aquestes reminiscències orientals tenen l’origen probablement a les illes gregues. La capella està situada a la part antiga del cementiri al final d’una petita avinguda de xiprers i panteons de blanencs il•lustres com ara Joaquim Ruyra i Oms (Girona, 27 de setembre 1858 - Barcelona, 15 de maig 1939), o Joan García Junceda i Supervia (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948).


Ni un mot del mestre d’obres i/o arquitecte, i curiosament tampoc de l’advocació de la Capella, on advertíem un crucifix i algunes figures del Sagrat Cor. Ningú ens ho sabia aclarir, i demanarem aquesta informació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin).

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com i si el trobeu també al de l’Ajuntament de Blanes perquè pugui actualitzar la seva pàgina http://www.selva.cat/municipis/index.php?id_muni=4&apartat=guia&sub=turis

No em calien aquí els ‘especials poders’ de la Olympus FE-100


http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/la-olympus-fe-100-la-maquina-catolica.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/la-olympus-fe-100-la-maquina-catolica_24.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/la-olympus-fe-100-la-maquina-catolica_643.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/10/la-olympus-fe-100-la-maquina-catolica_706.html

dimecres, 23 d’octubre de 2013

CANET DE MAR ‘ TERRITORI DOMÈNECH I MONTANER ‘. EL MARESME

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per admirar i retratar la façana de la coneguda com Casa Domènech de Canet de Mar, que acull avui les dependencies de l’Oficina Municipal de Turisme, fou projectada per Lluís Domènech i Montaner, s’alçava entre els anys 1908-1910 com a casa d'estiueig per a la seva família a la població de la que era filla la seva dona. En la construcció de la casa, que es va fer reformant una antiga edificació, van col•laborar el fill de Lluís Domènech, en Pere Domènech i Roura ( Barcelona, 1881 - Lleida 1962) i el seu gendre Francesc Guàrdia i Vial (Barcelona, 1880 - 1940)


Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850– 27 de desembre de 1923), malgrat no ser nascut a Canet, tenia aquí els seus orígens familiars.

La decoració interior és molt espectacular i inclou sòcols de fusta, parets de ceràmica, dues xemeneies de considerables proporcions amb escuts heràldic.

El mobiliari, es també dissenyat per Lluís Domènech i Montaner i combina la riquesa decorativa amb una gran sobrietat en les línees.

Cal destacar l'entrada de llum zenital a través d'un lluernari situat a la primera planta.

No disposa Canet de Mar d’un Catàleg de Patrimoni en línia, però podeu fer consultes en l’adreça següent :
http://ptop.gencat.net/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=228889&fromPage=load

Un dels millors actius de Catalunya és el Patrimoni Històric i/o Artístic, i caldria implementar una ‘política de qualitat’ que permetés, tant a nivell documental, com a nivell físic, mostrar-lo als nostres visitants.

dilluns, 21 d’octubre de 2013

SANT MIQUEL DE SEGUR DE CALAFELL. CALAFELL. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA

Llegia que l’esglesiola de Sant Miquel és l’únic vestigi que queda de la quadra de Segur, en relació al topònim la grafia Segur és freqüent ja en l'edat mitjana molt reculada (cf. docs. a. 1187 ap. Cartul. Poblet, passim), i es pot admetre que aquest topònim sigui pres de l'adjectiu segur (< llatí secūru) substantivat i usat amb el significat de ‘refugi’, com ho és el topònim francès Ségur. De la Quadra de la Muga, ara en terme de Bellvei, es desconeix fins i tot l’advocació de la seva esglesiola; els de Segur parlen d’ acte vandàlic per explicar la pèrdua de la Casa Vella de Segur, em pregunto , com es pot qualificar l’actual situació del Castell/runam de la Muga ?.

L'església de Sant Miquel és d'una sola nau, de planta rectangular, amb un absis semicircular a la capçalera i un altre juxtaposat a la paret de meridional. A la part exterior dels absis hi ha unes lesenes senzilles i una cornisa de pedra. Al centre de cada absis hi ha una finestra petita de mig punt de doble esqueixada. La portalada, situada a la façana de migdia, és d'arc de mig punt, de doble arquivolta i adovellada, amb imposta i guardapols. Al damunt de la porta hi ha una finestra d'arc de mig punt i brancals oblics. A l'extrem esquerre de la façana sud, gairebé tocant a la porta, hi ha un contrafort. A la part superior de la façana oest hi ha una finestra d'arc escarser de doble esqueixada i, a cada costat, el que semblen ser les restes d'una antiga cornisa.


La coberta és a dues vessants, i sobresurten les restes d'un campanar d'espadanya d'un sol ull. La coberta de la nau principal acaba en un ràfec constituït per dues filades de rajoles entre les quals n'hi ha una de teules. En canvi, en els absis, el ràfec és fet amb peces de pedra tallada.

A l'interior la nau està coberta amb una doble volta de creueria, amb nervadures de pedra tallada. Entre les dues voltes hi ha un arc toral apuntat que es recolza sobre dues pilastres amb imposta, una a cada costat de la nau. A l'extrem de ponent de la volta hi ha un arc former de les mateixes característiques, però el que hi ha a tocar de l'absis és de mig punt i arranca directament del mur. Ambdós absis són coberts amb volta de quart d'esfera. Els arcs d'obertura dels absis són de mig punt i arranquen d'unes impostes que tenen uns petits motius ornamentals. L'església conserva l'ara de l'altar major original, format per una llosa rectangular de pedra sostinguda per una pilastra.

XIII-XIV-XX es correspondria amb l’alçament de la primera església, la segona xifra amb la reedificació i/o reforma, i la darrera amb les destrosses derivades del Alzamiento que s’enduien una bona part del Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i una bona part dels seus millors fills.

diumenge, 20 d’octubre de 2013

CAL JULIÀ DEL PAPIOL EN TERME DE L’ARBOÇ AL PENEDÈS JUSSÀ.

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, al petit nucli del Papiol, al terme de l’Arboç, a la comarca del Penedès jussà, curiosament el següent nucli que hom troba en direcció Tarragona circulant per la N-340 és El Gornal que pertany al Penedès sobirà, i el següent Bellvei novament al Penedès jussà.


Retratava la façana de Cal Julià, la casa dels masovers de l’anomenada ‘Casa Gran del Papiol’ del tot invisible com a conseqüència de la vegetació que l’envolta.


No consta enlloc el mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava aquest edifici estructurat en tres alçades, destacant en els baixos una porta d'arc de mig punt adovellat i dues finestres rectangulars amb reixa.

El pis noble té una gran finestra central quadrada amb base, marc de pedra i trencaaigües. A cada banda hi ha una finestra rectangular més petita amb una cornisa en forma d'arc conopial a la part alta. Les golfes presenten una finestra coronella i un ull de bou. Tota la part alta de la façana descriu una forma corba.

L'escalinata d'accés té inscrita la data de construcció, el 1930, i al costat hi ha el celler, refet l’any 1910

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , en qüestió de documentar el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya , tots els esforços son pocs.

No trobem dades de l’advocació que tenia la Capella del derruït Castell de la Muga al terme de Bellvei al Penedès jussà.

Ni, de la Porxada en terme de Castellet i la Gornal, al Penedès sobirà, de la que em deien a l’Arxiu Gavin ; dins el municipi de Castellet i la Gornal hi tenim l'agregat de Sant Marçal on tenim documentada una capella dedicada a Sant Adrià de la Casa o Mas La Porxada, la capella la tenim com a desapareguda. Algú ens sap res ?.

Tampoc de la Capella del Mas Pla de Cunit, que s’ensorra acceleradament davant la més absoluta indiferència de tothom.

LA SALA DE BIURE. SAGÁS. EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

Ens meravellàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, davant d’aquesta casa ‘forta’ , que és alhora un magnífic mirador del Berguedà jussà.

Pel que fa a la denominació ‘sala’ , molt arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable , així és freqüent trobar ‘la sala o casa del Senyor’, el fet que disposa d’una capella , amb l'advocació de Sant Martí reforça aquesta tesis.

El lloc de "Benevivere" s'esmenta a l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell.

La vall de Biure fou un lloc habitat des dels primers moments de la Repoblació del Pagus de Berga i l'actual Sala de Biure va ser un dels primers nuclis d'habitatge.

L'any 903, el bisbe Nantigis d'Urgell consagrava en aquest lloc l'església de Sant Martí, a precs del baró il•lustre del lloc, Guadamir i d'altres habitants.

Una part del territori de "Benevivere" pertanyia a la jurisdicció del monestir de Ripoll, segons documents del 957 i 989.

L'església fou consagrada de nou i edificada pels habitants del lloc "Miro et Arnaldo et Baroro et aliorum bonorum ominum (...)".

Diferents comanadors de l'orde dels Templers, portaren aquest cognom : Roig de Benviure (1186-1189) i Galceran de Biure (1307).

En el Fogatge de 1553 s'esmenta com a "En Casamira de Biure".

La descripció tècnica ens explica ; Masia construïda sobre restes d'una antiga casa o fortalesa medieval, bastida a llevant de l'església romànica de Sant Martí de Biure.


La masia té la façana a migdia, tancada per un seguit de dependències annexes a la casa. La porta d'entrada a tramuntana és d'arc de mig punt amb grans dovelles.


Coberta a doble vessant i amb el carener paral•lel a la façana, respira els seus orígens antics, accentuats per l'estructura clàssica de la construcció, que dificulta les ampliacions i manté el seu esquema original del segle XVII.

La Sala de Biure acull avui una instal•lació de turisme rural amb capacitat per a 14 persones, amb 6 habitacions i 5 banys, cuina totalment equipada, menjador i sala d’estar amb llar de foc i una gran terrassa, sales de jocs, piscina, solàrium, parc infantil, barbacoa, ... i l’espectacle fascinador del Berguedà.