dilluns, 30 de setembre de 2013

VILALBA DELS ARCS. SANT PAU DE ROQUEROLA. LA TERRA ALTA

L’Enric Sànchez-Cid em feia arribar la crònica de la seva visita a la ermita troglodítica dde Sant Pau de la Roquerola , ens explica que des de l’entrada a Vilalba dels Arcs el carrer més accessible per arribar al paratge on es troba l’esglesiola és el que passa per davant de l’església parroquial de Sant Llorenç i segueix prop del cementiri, que es deixa a la dreta, i que cal seguir sempre en línia recta durant uns 10 km. (senyalitzat), trobant diversos masos (el primer és el Mas Florindo). Accessible a tota mena de cotxes.

La carta de població del lloc de Vilalba fou atorgada pels Templers de Miravet el 1224. El 1359 era de la comanda hospitalera d’Ascó. En el segle XVI, amb els hospitalers, fou creada la comanda de Vilalba dels Arcs i perdurà fins el segle XVIII.

Durant la Guerra dels Segadors, la població fou saquejada per les tropes franceses (1640). En la primera Guerra Carlina va ser fortificada i restà favorable als lliberals. En la Guerra Civil del 1936 fou un dels llocs més afectats per la Batalla de l’Ebre, doncs la població va perdre més d’un terç dels seus habitants.

A Vilalba dels Arcs es troben les esglésies de la Mare de Déu de Gràcia del segles XIII, d'estil gòtic, i l’actual parròquia de Sant Llorenç, del segle XVI, amb elements renaixentista i barrocs i amb un campanar de vora 40 metres d'alçada.

L’església de la Mare de Déu de Gràcia, antiga parròquia, guarda alguns elements de l’època dels Templers, malgrat hagi sofert notables modificacions. De planta rectangular, presenta una coberta de dues vessants sobre tres arcs torals apuntats. Uns contraforts mantenen els murs. Si bé avui, aquest temple no presenta les proporcions àuries pròpies dels Templers, Joan Fuguet i Sans (L’Arquitectura dels Templers a Catalunya) afirma que no hi ha dubte, que inicialment, les tenia.

A la plaça Major es va reconstruir, al segle XIX, la Casa de la Vila. A la Casa Coll es pot visitar el Museu del Camí de Sant Jaume i una exposició del material dels membres del Terç de Nostra Senyora de Montserrat.

Fora de la vila hi ha les capelles de Sant Antoni o de la Mare de Déu de Montserrat, prop de El Calvari, i l’ermita troglodita de Sant Pau de la Roquerola, topònim traduïble com ‘ roquer petit’.

A aquesta ermita també s’hi arriba des de l’entrada a la Pobla de Massaluca (no massa bona pista) i des de la Fatarella.


De retorn de Terra Santa un pelegrí, que probablement havia conviscut amb els Templers, la va bastir. La construcció aprofita part de les parets de la balma on s’aixopluga i queda completa al tancar-la amb pedra i argamassa.



L’entrada principal es fa per una portalada d’arc de mig punt i amb dovelles. En aquest mateix mur s’obre una finestra. Una altra porta apareix en la part de ponent de l’edifici. A l’interior, hi han diverses dependències que se’n servia l’ermità, a més de l’estable i la pallissa.

A L’Arquitectura Àuria dels Templers de Josep Gironès Dascarrega, presta atenció sobre el gravat d’una creu sobre d’un rectangle en un carreu de la brancada dreta de la portalada d’aquesta ermita.


És similar al que es troba en la Pedra Àuria que hi ha en el nucli antic de la Fatarella. Segons l’esmentat autor, ambdós gravats donen les possibles claus de la secció àuria, un joc de proporcions utilitzades pels Templers per dissenyar la planta i l’alçada de la majoria de les esglésies parroquials dels seus territitoris.

Fra Luca Pacioli, un monjo del segle XV, influït per les autoritats religioses que exigien que els nous coneixements científics s’adaptessin als dogmes i creences de la Església de Roma o, del contrari, l’haurien cremat. Aleshores, presenta el rectangle d’or en el seu llibre La Divina Proporció, però hi fa una correspondència amb la Santíssima Trinitat, és a dir, “...que així com hi ha una mateixa substància entre las tres persones, Pare, Fill i Esperit Sant, d’igual manera una mateixa proporció es troba sempre entre tres termes i mai de més o de menys”... (qui ho entengui, que ho digui... però el frare va demostrar que era intel•ligent).

Aquesta secció àuria no és original dels monjos guerrers. L’inici de la història de l’art i de les matemàtiques n’està ple d’exemples: sembla ser que fou utilitzada per primera vegada pels antics egipcis, però el que no està tan clar és si la usaven conscientment per presentar certes qualitats estètiques de la raó o si la seva primera aparició va ser fruit d'altres raons o l'atzar.

És un dels rectangles més bells i harmònics que han escollit els estetes: és aquell que el quocient del costat major i el menor en resulta el número φ (fi), el 1,61803... o número d’or. El rectangle que dóna origen al número d’or s’obté amb aquesta construcció:

a/ b = φ (fi) = 1,618

Aquest rectangle, la coneguda secció àuria, es fa present en molts objectes d’us diari: targetes de crèdit, de l’ICS, el DNI, el carnet de conduir, dels paquets de tabac, etc., sense oblidar-nos dels nombrosos temples on el la seva planta hi queda reflectida.

Les imatges de la Creu gravades a cada brancada de la porta d’entrada de llevant de l’ermita troglodita de Sant Pau, corresponent al fet de gravar-les quan es procedia a la consagració de l’edifici.

Hi ha certa similitud de la Creu i el triangle sobre el qual està plantada amb la que s’observa de la Pedra Àuria de la Fatarella. El gravat de la capella troglodita de Sant Pau de la Roquerola és una simple Creu plantada en el vèrtex d’un triangle, sense estar emmarcada, ni cap més grafia.

A més, observant amb atenció la Pedra de la Fatarella (no excloent una superfície àuria, doncs és evident que a/b dóna 1,636 molt proper al nº φ), suggereix la imatge d’un crismó (a semblança del gravat trobat a Empúries) emmarcat dins d’un perfil, en un carreu de la façana d’un temple.

ÉS L’ESGLÉSIA DE LA MAREDEDÉU DE LA DIVINA PASTORA DE CANET DE MAR ?.

La qualificava en un primer escrit ( Pάνθεον *) PANTEÓ. En l'antiguitat, temple consagrat a tots els déus, però traslladava la pregunta sobre l’advocació a l’Arxiu Gavin, des del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.


Rebia una fotografia:

Data : 8-IV-1984
Capella de la Marededéu de la Divina Pastora
Germanes Dominiques de l’Anunciata
Hospital



La fitxa de Patrimoni diu : Església petita annexa a l'hospital. Té porta d'accés amb motllura doble i a sobre n'hi ha una obertura rodona també amb motllura. Té un petit campanar amb espadanya que finalitza la façana. És d'estil barroc però molt senzilla.

Em despita – i demano la col•laboració d’algun canetenc de bona voluntat per aclarir-ho, a l’email coneixercatalunya@gmail.com ) que no hi ha cap rastre del mural Joan Commeleran i Carrera (Barcelona, 1902 —Barcelona, 18 de febrer de 1992 ) pintat desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, i al que es refereixen els amics de la pàgina ‘Pobles de Catalunya’

Parlem de la mateixa Iglesia ?

Ho demanarem a :

redaccio@ambitdigital.org

cultura@canetdemar.cat

i, per descomptat a tots els canetencs de bona voluntat.

El meu agraïment – una vegada més- al Josep Sansalvador Castellet, de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes; Catalunya té uns recursos humans i intel•lectuals excepcionals.

CAL NEGRA O VIL•LA AMÈLIA DE CANET DE MAR

No trobava cap dada del mestre d’obres i/o l’arquitecte que reformava aquest edifici l’any 1901, a instancies d’Higini Negra , la casa és coneguda com cal Negra , també anomenada Vil•la Amèlia , esposa del propietari, periodista i poetessa, les lletres inicials del seu nom i cognom i apareixen en un medalló profusament decorat que sobresurt de la cornisa.


La descripció tècnica ens diu ; residencia d’estiueig amb jardí, de planta baixa i dos pisos, construïda en l’eclecticisme classicista de finals del segle XIX. L’edifici presenta tres cossos. A la façana, el cos central presenta una tribuna que suporta una balconada amb balustrada al segon pis i resta rematat per un coronament curvilini. L’edifici presenta una gran simetria marcada per les obertures.

http://www.canetdemar.cat/ARXIUS/documpdf/PDFvaris2013/promocio/Diari_de_la_Fira_unio_botiguers_2013.pdf

No trobo cap explicació perquè Canet de Mar no disposi d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i menys encara desprès de llegir la llista dels seus Alcaldes.

http://www.canetdemar.cat/fitxa.php?id=6725

El fill Higini Negra Vivé, va fer-se càrrec de la reconstrucció de la Creu de Pedracastell, projecte que s’encarregava a l’arquitecte Isidre Puig i Boada (Barcelona, 1891 – 1987 ) ; l’obra s’inaugurava el 9 de maig de 1954, amb l’assistència de més de tres mil persones a la muntanya de Pedracastell. Com a mostra de gratitud – si més no – s’hauria de fer esment al segon cognom dels pares del generós mecenes.

http://www.academia.edu/3094957/Americanos_propietaris_i_industrials._Breu_repas_als_mecenes_de_Canet_dels_segles_XIX_i_XX

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 29 de setembre de 2013

PANTEÓ PABLO FONT AL CEMENTIRI DE CANET DE MAR

No trobava dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquest singular panteó, propietat d'una família de capitans de vaixell, més proper a una estètica eclèctica que modernista, encara que se li pugui detectar un cert aire de l'estil Sezession vienès.

L'exterior és el d'un impressionant edifici de planta quadrada construït amb pedra, però son nombrosos els detalls de ferro forjat com les reixes de les finestres o les ornamentacions a la part superior de les quatre cantonades, la impressionant corona de roses, les palmeres del frontó i les gerres de les escales.


La decoració feta amb pedra es també molt espectacular, especialment les torxes de les cantonades. ho és més però, l'enorme àngel del Judici Final que corona l'edifici, obra de l'escultor Francesc Pagès i Serratosa (Barcelona, 1852 - ídem, 1899), quina silueta hom pot veure des de l'exterior del cementiri.

L’ àngel té una ‘mala’ història, que forma dissortadament part de la història recent de Canet de Mar, de Catalunya, i del REINO DE ESPAÑA, en els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-1939, els milicians de la FAI li van treure una trompeta que portava a la mà dreta i les ales, això fa que - només en els papers - encara se l’esmenti cpm l'àngel de la FAI.


Curiosament ara sembla estar fent la salutació romana pròpia dels feixistes, oi ?.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de les dades del promotor, i del mestre d’obres i/o arquitecte, aquesta tècnica de ‘documentar a mitges’ és la lliçó més bàsica de les que es recullen en el MANUAL DE MALAS PRACTICAS PARA DOCUMENTAR EL PATRIMONIO HISTÓRICO Y ARTISTICO DE CATALUNYA, del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL.

PANTEÓ FONT MONTANER DEL CEMENTIRI DE CANET DE MAR

Seguíem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, el nostre passeig pel ‘ territori Domènech i Montaner’, que ens portava fins al Cementiri de Canet de Mar, on admiràvem el panteó familiar que Ramon Font Torres, casat amb Isabel Montaner Vila, tia de Lluís Domènech i Montaner, va encarregar a l'arquitecte.


Inicialment, Domènech va plantejar una obra d'estil gòtic amb un gran pinacle central, al final però , el panteó tindria traçats romànics.

Es va substituir el pinacle per una teulada rematada amb una cúpula recoberta amb ceràmica de trencadís típicament modernista, amb motius vegetals grocs, blaus i blancs.

La porta d' entrada té un arc de mig punt amb una arquivolta que està suportada per dues columnes adossades amb capitells amb motius florals.

A les quatre cantonades de l'edifici es van col•locar escultures de Pau Gargallo i Catalán [Maella (Matarranya), 5 de gener de 1881 - Reus, (Baix Camp) 28 de desembre de 1934.] , de grans dimensions, que representen els Evangelistes , sant Joan, sant Marc, sant Lluc i sant Mateu.

De l'interior del panteó, destaquen els mosaics modernistes que representen el tetramorf i el sostre de la cúpula, decorada amb pintures que simbolitzen la llum de la divinitat.


No hi ha curiosament cap data a la porta ‘original’ del fossar canetenc, , on llueix l’escut parlant del ‘ca petit’, o canet .

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercataunya@gmail.com del tècnic que dissenyava aquest Cementiri de Canet de Mar

HISTÒRIA DEL PANTEÓ DOMÈNECH I MONTANER DE CANET DE MAR

Canet de Mar, és ‘territori Domènech i Montaner’, com la Garriga és ‘territori Raspall’, o Vilafranca del Penedès ‘territori Güell’, Castellar del Vallès ‘territori Sala’, o Sant Pol – per acabar la llista ‘ territori Mas’.

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, davant el panteó que Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850– 27 de desembre de 1923), projectava per encàrrec de Ricard de Capmany i Roura, és d'una extrema senzillesa, concebut com un espai obert on la pedra es l'únic protagonista, si exceptuem un camafeu de marbre blanc en el que s'intueix la figura d'un Crist mostrant la creu, que va ser parcialment destruïda en els dies foscos del darrer genoc odiu contra Catalunya 1936-39 . L'obra original d'aquesta escultura tant senzilla i emotiva a la vegada, era de l'escultor Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1864 - 27 de febrer de 1934), amb qui l’arquitecte havia treballat en el projecte de l’ àngel del cementeri de Comillas.


L’any 1915, com a conseqüència de la mort del fill Ricard Domènech Roura, l’arquitecte rebia la cessió del panteó, en el que estan també enterrats el seu altre fill, Pere, la seva esposa Maria Roura i la seva filla, Maria Domènech Roura.

Consta el seu nom en una de les làpides perquè havia manifesta la seva decisió ser enterrat junt amb la seva família, cosa que no va poder fer-se per l’expressa prohibició del sàtrapa, Miguel Primo de Rivera Orbaneja, que volia evitar un funeral multitudinari que esdevindria una manifestació catalanista; entenem que la família acceptes aquesta imposició del Dictador Feixista, i optes per enterrar-lo en un nínxol del cementiri barceloní de Sant Gervasi, amb tots els respectes, no entenem però, que passat el segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ), no s’hagin traslladat les seves restes a Canet de Mar.

LA CASA RAMON PLANIOL CLARAMUNT DE SANT POL DE MAR

El Ramon Planiol i Claramunt, (Sant Pol de Mar, Maresme, segle XIX —Sant Pol de Mar, Maresme, 1935 ), promotor de la casa del carrer Abat Deàs, 30, que s’alçava sota direcció tècnica d’ Ignasi Mas i Morell (Barcelona, 1881-1953), té una entrada a l’Enciclopèdia Catalana, en la que llegim ‘costejà les obres de les escoles públiques de Sant Pol de Mar. Per la seva tasca benèfica li fou concedida la Gran Cruz de Alfonso XII’. Entenem que la seva fou una ‘gran aportació’ a la subscripció que feia el poble amb la finalitat d’aixecar unes Escoles Públiques. En tot cas ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Em costava – i de ben segur no és una de les meves millors fotografies – retratar aquesta façana en la que destaca el treball de decoració amb trencadís de color blau i blanc i un bellíssims treballs de forja a reixes i balcons.

La denominació ‘ Can’ en la llengua catalana implica respecte, reconeixement,.. no però, simpatia, relació i fins empatia vers el titular/s de la propietat. ‘Cal’ ben al contrari, pressuposa una coneixença, estimació, i fins un cert grau de ‘complicitat’ amb la PERSONA que viu a la casa.

L’afegit dels fils dels ‘mal dits, serveis públics’ és un peatge estètic, que sobre els bens culturals de Catalunya, se’ns imposava des de Madrid, com una manifestació més de l’amor que senten vers Catalunya.

dissabte, 28 de setembre de 2013

RESTAURANT DEL SANTUARI DE LA NOSTRA SENYORA DE LA MISERICÒRDIA DE CANET DE MAR. EL MARESME

Anava completant la ‘llista mínima de coses a veure’ a Canet de Mar, i li tocava el torn al Restaurant del Santuari de Nostra Senyora de la Misericòrdia.


És un bell edifici projectat i construït sota la direcció de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956), l'any 1914; m’agrada recordar la seva vinculació amb Castellar del Vallès, localitat on havia nascut la seva mare Teresa Cadafalch i Bogunyà , al mas homònim conegut també com Catafau.

El Restaurant és una construcció ‘típica’ d'aquest arquitecte, amb elements com el plafó ceràmic que corona la part oest de l'edifici, molt semblant a les de la Casa de les Punxes de Barcelona. Un cos d'edifici de planta gairebé quadrada i d'un sol nivell, conté a la seva façana oest un anagrama coronat de la verge Maria amb els símbols dels quatre evangelistes i a sobre els escuts de Catalunya i de Canet. Aquest plafó fet amb ceràmica de color blau, culmina un arc parabòlic de maó que inclou al seu interior finestres esglaonades i elements de decoració ceràmica menors.


A més del cos d'edifici citat, un segon cos d'edifici més irregular i de dues plantes amb una torre de tres acull la porta d'entrada curiosament adovellada, en contrast amb les altres obertures. També hi tornem a trobar un arc parabòlic que inclou tres finestres esglaonades amb reixes de ferro forjat. Aquest és el cos d'edifici orientat a l'est.

El maó és visible una mica per tot arreu de la façana, contrastant amb el color blanc de fons i amb els plafons i altres detalls ceràmics blavosos, realitzats amb la tècnica de l'estergit. Aquests estan presents per totes les façanes.


El projecte inicial era més important, ja que incloïa un alberg, aparentment però, les limitacions econòmiques en van reduir l'abast final.

L'estat de conservació és acceptable i segueix acollint un restaurant del tot recomanable, en el que dinàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, el dissabte 28.09.2013

PANTEÓ BUSQUETS. CANET DE MAR. EL MARESME

Fèiem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, un tomb per aquesta Vila, curulla encara d’edificis i obres d’art de l’època modernista.

La visita del Cementiri que presideix una Capella del Sant Crist – de la que no en trobàvem l’autor - , i aprofitem per demanar la vostra ajuda a l’email coneixercatalunya@gamil.com ens ocupava una bona part del mati.

Ramiro Busquets Codina, encarregava a l’arquitecte Eduard Ferrés i Puig (Vilassar de Mar, 1872- Barcelona, 1928)la construcció d’un panteó al Cementiri Municipal de Canet de Mar.

Les obres van començar l'any 1906 i no es van acabar fins el 1909. El panteó bastit quasi completament amb pedra té una planta una mica allargassada amb quatre façanes profusament decorades per Alfons Juyol i Bach (Barcelona, 1860 - 1917), seguint el disseny del propi Ferrés.

L'entrada, amb una porta de forja de dimensions notables permet la presencia d'una columna central de delicat i elegant estil modernista, així com unes columnes de secció troncocònica a cada banda. Més amunt dues columnes que amb els seus pinacles superen el ràfec de la cúpula, tenen adossats dos àngels sostenint una mitològica creu d'Adam. El simbolisme que il•lustra la corrupció dels cossos és present amb figures com un crani sota el que es mou una colònia de cucs. També hi ha les imatges dels quatre evangelistes i als extrems, fora del cos central, dues ploraneres.


Us recomanen que no deixeu passar la tardor de l’any 2013 sense visitar Canet de Mar, del topònim hom defensa que etimològicament evoluciona des del del llatí cannētum, ‘canyar’.

divendres, 27 de setembre de 2013

ELS PANTEONS ‘INDOCUMENTATS’ DEL CEMENTIRI DE SANT MARTÍ DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

Aquesta paraula, Panteó, d’origen grec , ‘Pάνθεον’, tenia en l'antiguitat, el significat de ‘temple consagrat a tots els déus’, en el sentit ‘modern’, s’ha reduït – que no és poca cosa – a : Monument funerari destinat a l'enterrament de diverses persones.

Europa – de la que NOMÉS som veïns - entre moltes altres coses – que es qualifiquen aquí com a supèrflues - , ha creat rutes turístiques que es dediquen a admirar aquestes manifestacions artístiques. Per descomptat ELLS tenen de tots i cadascun dades bàsiques, època, autor, estil,...

Al REINO DE ESPAÑA el concepte turisme es redueix a : sol, vi, ‘toros’, flamenc,... perquè ‘ tradicionalment això de la cultura, és cosa de clergues, i d’invertits ‘. En els documents medievals es recollia la formula ( EL SEÑOR NO FIRMA PORQUE ES NOBLE ). Aquesta concepció explica força bé l’aversió al coneixement de llengües, o l’acceptació de postulats tant elementals, com el de que ‘tots som iguals davant la llei’.

Fet aquest aclariment podreu entendre perquè aquí hi ha el pèssim costum de citar ‘normalment ‘ a les persones amb el nom propi, i com a molt el primer cognom – això els que ho fan -; a esperar que sigui la informació la que vingui a la taula, i no a l’inrevés, i fins la consideració ‘d’arma estratègica’ pel que fa a la memòria històrica. Qui perd els orígens, perd la identitat.




Ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com a qui devem aquestes magnifiques obres artístiques, que porten fins a Cerdanyola del Vallès, persones que acostumen a ser ; gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

dimarts, 24 de setembre de 2013

QUE EN SABEU DE L’EDIFICI DE LA COOPERATIVA DE CASTELLOLLÍ ?. ANOIA

Castellolí tocava el cel – pel que fa al nombre d’habitants – en el cens de 1857 , 780 ànimes cristianes !

A darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) l’any 1930 seran 567.

El miratge de llibertat i democràcia de la II República no va tenir temps d’aportar cap dada censal.

Els anys posteriors al genocidi contra Catalunya 1936-39 , veuran una caiguda sostinguda i constant, que a la mort del sàtrapa deixava el cens en 452 persones.

La Democraciola que patim, i que de la mà del PSOE / PP, portarà al REINO DE ESPAÑA a la més absoluta de les misèries, deixava a darreries de l’any 2012 el cens en 563 habitants.

No trobava cap dada de l’edifici de la Cooperativa, ni l’època en que s’alçava, ni el mestre d’obres i/o arquitecte al que se li encarregava l’obra.


Us en recordeu d’allò ‘ qui per la memòria, per la identitat ?’. Sou pregats d’ajudar-nos a l’email coneixercatalunya@gmail.com els castellolinencs, i la resta de catalans.

SANT PERE DE BELLMUNT. TALAVERA. LA SEGARRA

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés,l per retratar l'església parroquial de Sant Pere , situada al centre d’aquesta petitíssima població, i curiosament, aïllada de qualsevol edificació.

L’edifici s'estructura a partir d'una nau, creuer i un campanar situat al costat esquerra de la seva capçalera. A la façana principal hi trobem totes les seves obertures, que destaquen per un curiós treball dentat amb carreus de pedra. La porta d'accés és d´arc de mig punt i presenta una doble disposició.


A la seva part inferior, una porta de fusta de doble fulla, d'estructura adintellada on s'hi adhereix una creu i uns travessers de ferro forjat. A la seva part superior, un timpà de marbre on hi ha esculpit, al seu interior, un Sant Pere i les lletres "Sant Pere de Bellmunt", tot fent referència al Sant o advocació què va adreçada aquesta església; on també ens apareix l'any 1957. Per sobre d'aquesta porta d'accés i coronant la façana principal hi trobem tres petites obertures, allargassades, d´arc de mig punt i placatge de marbre al seu interior. El campanar presenta els cantells amb un bisellament acabat amb punta ambdós extrems, quatre ulls amb estructura d´arc apuntat i cornisa esglaonada. Aquest campanar, està coronat per una estructura amb forma d'arcs apuntats que es creuen.

La teulada de la nau és a doble vessant i les capelles del creuer, a una vessant i finalment es disposa un ràfec de maó amb disposició esglaonada que ressegueix tot el perímetre de l'església.

L'edifici no conserva cap element de l’època romànica.

Respectava el manyoc de cables que va ser finalista en el concurs de treballs tècnics duts a terme per deslluir el Patrimoni Cultural de Catalunya.

L’ESTRELLA , TEATRE MUNICIPAL DE SANTA COLOMA DE QUERALT. CONCA DE BARBERÀ

Quan s’aixecava aquest edifici l’any 1934, en el breu miratge democràtic de la II República, el cens d’habitants superava els 3.500.


Desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, el segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) veurà una disminució lenta però constant, que desprès de la mort del sàtrapa en el cens de 1981, ho deixarà en 2728 persones.

La Democraciola que patim i que de la mà del PSOE / PP, portarà al REINO DE ESPAÑA a la més absoluta de les misèries, deixava a darreries de l’any 2012 el cens en 3.040 habitants – aturats, inactius i/o jubilats en una gran proporció - , no s’albiren dissortadament perspectives optimistes en el terreny econòmic.

Més enllà de la data pintada a la façana, no trobava enlloc cap dada relativa a aquest edifici – del tot singular - ; l’Ajuntament de Santa Coloma de Queralt no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i us agrairem la vostra col•laboració a l’email coneixercatalunya@gmail.com pel que fa a publicitar el mestre d’obres i/o arquitecte autor del projecte.

Curiosament trobàvem dades de l’edifici de l’Escorxador, o de la Capella espoliada de Sant Miquel de la Portella, o .. ,

Santa Coloma de Queralt ha de tenir una cura exquisida en la conservació i divulgació del seu Patrimoni – i el de la comarca – perquè hores d’ara això és l’actiu més important de que disposa.

dilluns, 23 de setembre de 2013

SANT MARTÍ D’ALBARELLS. L’ESGLÉSIA OBLIDADA. ARGENÇOLA. L’ANOIA SOBIRANA.

Quan pujàvem des de Porquerises per la pista de terra, el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, em semblava escoltar la crida del muetzí a l’oració ‘ Allah akbar’, a mesura que ens apropàvem se sentien amb més força les paraules dels francs que s’afegien a les forces catalanes, i que substituïen la mesquita d’Albarells, per l’església dedicada a Sant Martí, quasi a tocar de l’edifici amenaçat seriosament de ruïna, sentia la cridòria en llengua castellana, dels que venien obligats als oficis religiosos.

Les primeres notícies sobre l'existència de l'església, i de les seves funcions parroquials, es daten entre els anys 1025 i 1050, on surt citada en un llistat de parròquies del Bisbat de Vic.


L'actual temple es de finals del segle XVI, en que es reedifica sense conservar res de l'original. Al 1615 s'acabà el temple. El retaule que hi havia al seu interior, era de 1400, dedicat a Sant Antoni, i obra de Lluís de Borrassà, del que es desconeix amb exactitud el lloc i data de naixement , i fins l’any del traspàs Barcelona, ( 1424/1426). Que en sabeu d’aquesta joia de l’art català i universal ?.

L’any 1868 el priorat de Santa Maria del Camí esdevenia centre d'una nova parròquia, i Sant Martí d'Albarells, n'esdevingué sufragània, juntament amb la Capella de Sant Jaume.

Ens els dies foscos del genocidi contra Catalunya, patí algun desperfecte, sobretot en el frontó, on actualment s'hi observa maó substituint la pedra original.Es refeia l’any 1943


La descripció ens diu ; Església situada al sud-est del nucli d'Albarells, actualment enrunat en la seva totalitat, i al redós del que s’aixequen un parell de cases noves.

Consta d'una nau i dues capelles laterals, així com un campanar de base quadrada i la part superior octogonal. Presenta quatre obertures amb arc rebaixat a la part superior.

Té l’ ingrés orientat a l'oest, i presenta un frontó circular (restaurat posterior, ja que es va utilitzar maons) i columnes laterals. A la llinda hi trobem la data de 1590 i la inscripció "Domus Dei et Porta Coeli".


Al damunt de l'entrada, hi ha una gran obertura circular. A l'interior, hi havia un cor, situat a sobre l'entrada, actualment ensorrat. Les parets estan arrebossades i pintades de blanc.


La coberta a l'alçada de l'altar, presenta una volta de creueria, hi ha un gran esvoranc a la paret, que difícilment es pot atribuir a l’abandó manifest del temple. L’acció de vàndals i/o brètols, dos de les tribus amb més creixement al nostre país, pensem que podria explicar-ho millor.


Hi trobem també dues piques de pedra, una amb la data de 1887.


Adossat al mur est hi ha unes minses ruïnes del que havia esta la rectoria, on es pot observar alguna volta apuntada.
Al nord , cobert de vegetació, hi trobem el cementiri.


L’Anoia sobirana, situada escassament a un hora en cotxe de la metròpolis barcelonina, forma part del ‘ forat negre de Catalunya’ que dissortadament no para de créixer.

QUE EN SABEM DE LA TORRE DEL CARRER JOSEP LLUIS SERT DE SANT ANTONI DE CALONGE ?.

Li dedicaven un carrer a Sant Antoni de Calonge, a l’arquitecte Josep Lluís Sert i López (Barcelona, 1 de juliol de 1902 - 15 de març de 1983), nebot del pintor Josep Maria Sert i Badia (Barcelona, 21 de desembre de 1874 –27 de novembre de 1945), per a qui reformava el Mas Juny, al municipi proper de Palamós.



Retratava una torre quadrada – de la que no trobava cap dada a la llista de monuments de Calonge, que no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia - . Els calongins molt especialment, també però, la resta dels catalans, sou pregats d’ajudar-nos en la recuperació de la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

DE QUAN SANT ANTONI DE CALONGE ERA UN INDRET PAGÈS

Havia trobat una imatge dels anys 40 del segle XX feta des de darrera de la Torre Valentia, on s’aprecia clarament l’absència d’edificacions, i s’intueix l’aprofitament agrícola.


Maria Rosalia Osorio de Moscoso (1840-1918), duquessa de Baena , i darrera senyora de Calonge, ja s’havia venut totes les seves possessions en aquesta vila, entre elles el castell.

Regnava aleshores en aquests verals Madeleine Carroll (26 de febrer de 1906 – 2 de octubre de 1987), que ho faria fins a la dècada dels 60, en que va tenir la percepció que les edificacions l’engabiaven , alhora el turisme de « pontorra i plàstic » - com ella ho qualificava, la varen fer marxar per cercar altre cop el paradís, ara en terres andaluses.


Sojornava un parell de dies a l’Hotel Maria Teresa, que s’alça al passeig Josep Mundet ,3 de Sant Antoni de Calonge, damunt de l’espai que ocupava Cal Barranco.


Anava a retratar la Torre Valentina – és just i necessari – i us deixo la pregunta; perquè se’n diu VALENTINA ?. La resposta , si la sap algú a l’email coneixercatalunya@gmail.com

retratava també la ‘Torre Puigcerdà’, dita també ‘Walt Disney’ , de la que ens agradarà tenir noticia del seu promotor, i de l’arquitecte autor del projecte.

Ens arribàvem encara a l’església parroquial de Sant Antoni, a l’interior només hi ha una imatge de Sant Antoni de Pàdua, malgrat algú ens explicava que estava dedicada a Sant Antoni Abad ( del que no en veia cap imatge ), ho jutjo com a possible atès el fet que l’activitat principal fins quasi la meitat del segle XX en aquest lloc va ser l’agricultura.

Ítem més, Sant Antoni de Pàdua, es deia a la vida ‘civil’ Francesc i va néixer a Portugal, i quan va entrar en religió es decidia per aquest nom mogut per la devoció que li tenia al sant del ‘porquet’.

Els ‘Antoni’ tenim una estimació mol,t especial tant per a l’un , com per a l’altre.

Els calongins molt especialment, també però, la resta dels catalans, sou pregats d’ajudar-nos en la recuperació de la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 20 de setembre de 2013

EL PONT ROMÀNIC DE VALLCLARA A LA CONCA DE BARBERÀ

L’ Àngela Llop Farré retratava el pont ‘romànic’ que hi ha a la sortida del poble, sobre el torrent o barranc de Vallclara, ens expliquen que s’alçava al segle XII en el camí de Vilanova de Prades.


El pont està format per dues arcades de mig punt, una està una mica aplanada i l’altra és gairebé recte, i un esperó encarat al corrent d’aigua. Els arcs mesuren 2,60 i 0,60 metres d’alçada i 4,60 i 2,80 metres de longitud, respectivament. L’amplada del pont és de 2,60 metres.

Es reformava profundament al segle XIX. respecte de la data de la reforma llegim en un lloc que va ser l’any 1832, i en altres la data és l’any 1867. Potser foren dues les reformes, oi ?. En la recerca infructuosa en ajudaven els dos gossos que veieu dalt del pont.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT SALVADOR DE MIRALLES. SEGUR, VECIANA. L’ANOIA SOBIRANA

Em costava trobar el pujol entre els dos braços o corrents principals que formen l’Anoia on s’alça obstinadament el campanar de Sant Salvador de Miralles.


La parròquia de Miralles formava part de la baronia de Segur, pertanyen als nobles de la família de Calders que la van dominar des del segle XIII fins al primer terç del segle XVIII. Després ho foren els d'Aguilar, i des del 1791 fins a l'actualitat la família de Vilallonga conserven la titularitat nobiliària.

Amb ‘ els diners d’Amèrica ‘ l’edifici de l’església fou refet i beneït el 6 d’agost de 1767; la descripció tècnica deia : Església de planta rectangular, d'una nau, amb capelles a un dels costats i amb un petit cor al que s'hi accedia des del campanar. Aquest, està adossat a un vèrtex de l'església i és de planta quadrada i cobert a dues vessants. A l'església s'hi accedia per una porta lateral adovellada d'arc de mig punt. Al costat de l'església s'hi aixecava la rectoria i altres dependències tot actualment enrunat a excepció del campanar. Tocant al conjunt hi ha les restes del cementiri. Les parts més ben conservades són les realitzades amb carreus i angles molt treballats.

Llegia que l’any 1936 va ser cremat tot el conjunt, ens agradarà tenir noticia a l.’email coneixercatalunya@gmail.com de la relació ‘causal’ entre l’acte de sedició militar contra la II República que duia a terme Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975).

No trobava imatges anteriors al genocidi contra Catalunya 1936-39, ho demanaré a l’Arxiu Gavin, i al ensems a qualsevol dels lectors i/o persones / entitats que puguin tenir-ne.


El Josep Salvany i Blanch (1866-1929), retratava l’any 1925 el proper Moli de la Roda.

Em deia un bon amic lector, mira la pàgina 349 del volum XIX de la Catalunya Romànica a l’entrada SANT SALVADOR DE MIRALLES

El text – sense imatge - acaba dient ‘ l’església continua oberta al culte, servint com a parròquia de l’antic terme de Miralles’.

Està clar que estem davant d’una noticia no comprovada, i que era certa sens dubte amb anterioritat al genocidi contra Catalunya 1936-39

Això és més que una errada, una mala praxis, la del COPIAR/PEGAR que ha assolit magnituds de pandèmia, – que en cap cas però, almenys per a mi – invalida l’excel•lent feina d’una majoria dels que treballaven en l’Enciclopèdia del Romànic Català.

EL RETAULE DE SANT PERE DE COMALATS. COPONS. L’ANOIA SOBIRANA

El topònim descriptiu fa referència al indret on s’aixeca l’esglesiola de Sant Pere, Coma . Prat alterós, generalment situat en cims aplanats, ric en bon herbatge i idoni per a pastura. Lats del llatí Latus, ample.

M’expliquen que més endavant per la mateixa pista que acabarà sortint a la carretera que mena fins a Prats del Rei, hi ha una finca dita Comalats , que està en un estat d’absoluta ruïna. No figura en la relació de Patrimoni de Copons, però si segons sembla, a la de la ‘ruta del bacalao’ que amb la ‘permissivitat’ de les Autoritats, ha quasi destruït els edificis.

Llegia que l’any 1889 es va restaurar el sostres amb volta d'arestes, formant quatre cossos i afegint un mur entre l'altar actual i l'absis, l'únic element que a l'interior, deixa veure la pedra.

L'obra va costar 125 pessetes i es va acabar el dia 6 d'octubre de 1889.

Imagino que va ser en aquella època en que es va fer el Retaule de Sant Pere, al que acompanyaven aleshores altres cinc advocacions, de les que ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i que possiblement van ser malmeses en els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39.


L’agraïment del Josep i de l’Antonio, al Joan de ‘Sabadell’, que ens facilitava l’accés a l’esglesiola per retratar el retaule.

SANT PERE DE MONTFALCÓ EL GROS. VECIANA. L’ANOIA SOBIRANA

Costa localitzar aquest Montfalcó, situat al límit de la plana que limitava de forma natural les comarques de la Segarra i l’Anoia Sobirana; els altres que conec, Montfalcó Murallat, i Montfalcó D’Agramunt, presideixen sengles elevacions del terreny des de les que hom imagina que es practicava la cetreria. El poble de Montfalcó el Gros domina les amplissimses valls que conformen la riera de Sant Pere, i la de Veciana, i devia ser un indret tant excepcional per a la caça amb aus, que trobem relativament prop – dins però del terme de Pujalt – el poblet d’Astor, topònim que ens arriba de la llengua llatina acceptōre, ‘aucell rapaç’.




L’Església de Sant Pere, d'una sola nau amb absis sobrealçat, essent la coberta a la mateixa altura que la de la nau, es localitza sota mateix del nucli de cases – això ens fa pensar que originàriament era un disseminant Agricole - , té una porta a la façana sud i un campanar d'espadanya a la façana de ponent, observem alguns afegits com el que deu exercir de sagristia, i a la façana E el cementiri, en el que s’adonava el Josep que no s’hi ha enterrat ningú des de la dècada dels 80 del segle XX , en l'arc de la porta d'entrada al cementiri hi ha la data inscrita de 1852.


Quan l’estructurà religiosa s’aplicava sobre el terreny, depenia d’aquesta església, la capella de Santa Llúcia de la Rubiola, des del segle XIV, Sant Pere era sufragània de Santa Maria de Veciana.

Llegia – sense trobar-ne cap referència enlloc – que l’any 1905 hi hagué una cessió temporal de Sant Pere a l'Ordre de Sant Agustí.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 19 de setembre de 2013

CAL PERE JAN DE CASTELLOLI. L’ANOIA JUSSANA

Quan al topònim hi ha divergències notables; els uns n’afirmen la procedència àrab [ Ali = Alt, excels ] , i uns altres un origen germànic Kastro Odolino, Castrum Audelino; avui se l’anomena Castell d’Auli, o per la seva proximitat al mas homònim, Castell d’en Jaume.

M’aturava a retratar aquesta magnifica casa de planta rectangular i coberta a dues vessants. Destaca un cos més alt que es remunta damunt la resta de la coberta i que acaba en terrat. És en aquest cos on trobem la porta d'entrada, dos òculs amb guardapols i un balcó. Aquest cos es pot dir que divideix l'estructura allargada d la casa en dos sectors: a la seva esquerra la casa presenta, al primer pis, un pati cobert que té tota una sèrie de portes d'arc denticulat, i la façana és dividida per una sèrie de pilastres de maó vist, formant unitat amb la barana del fals terrat. El sector de la dreta sembla haver estat construït posteriorment i presenta, com a element més remarcable, l'acabament esglaonat de la seva façana lateral. Destaca la asimetria de tot el conjunt.


Ni un mot del mestre d’obres i/o arquitecte, ens agrdarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

M’agradava llegir a la fitxa de Patrimoni ‘ Cal’ enlloc de ‘Can’, el primer implica coneixement, relació, proximitat, simpatia,....

CAPELLA DE MONTSERRAT DE VIURE. VECIANA. L’ANOIA SOBIRANA

Llegia a la fitxa de patrimoni ; petit edifici de planta rectangular amb absis semicircular i un petit pòrtic d'entrada als peus de l'església. La descripció es força coincident amb el que puc veure des de lluny. La casa de Viure està tancada.

No podia comprovar si com llegia té un petit campanar d'espadanya, que conserva una campana del 1732.

Tampoc l’afirmació ‘prop de l'església hi ha una espadanya amb l'any 1797 gravat a la pedra, que demostra l'existència d'una capella anterior.


La capella que retratava s’alçava en una data indeterminada del segle XX – hem de presumir que posterior al genocidi contra Catalunya 1936-39 – per un mestre d’obres i/o arquitecte del que enlloc n’apareix com referència.

La fotografia de la fitxa de patrimoni, diria – respectuosament – que no és la d’aquesta esglesiola.
http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_6095


Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAPELLA DE NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT DEL MOLI DE LA RODA. SEGUR. VECIANA. L’ANOIA SOBIRANA

Cal arribar-se fins a Segur i visitar tant la Casa de les Pereres del Pla, com el ara dit Moli de la Roda que havia estat residència dels barons de Segur i de Calders; per la seva ubicació a la part més alta del curs d’aigua que dona lloc aigües avall al riu Anoia, se la coneixia també com el mas i/o moli sobirà.

M’aturava per retratar la capella de planta rectangular, sense absis. Té un singular voladís on s'ha utilitzat el maó. La porta d'entrada té uns brancals i llinda de pedra. Per damunt una finestra d'ull de bou i un petit campanar d'espadanya.


A l'interior m’expliquen que hi ha una imatge de la Verge de Montserrat i unes pintures de la muntanya de Montserrat en el presbiteri ; l’advocació primera va ser la de la Mare de Déu de les Olles, i posteriorment la Immaculada Concepció .

SANTA LLÚCIA DE LA RUBIOLA. VECIANA. L’ANOIA SOBIRANA.

Dins del terme de Veciana de 38,90 km² , situat a l’Anoia sobirana , s’entén perfectament aquella afirmació de la doctrina cristiana ‘ Déu està a tot arreu’, sense ànim d’exhaustivitat comptava les següents edificacions religioses
:
SANTA MARIA DEL CAMI
SANTA MARIA DE VECIANA
SANTA MARIA DE SEGUR
SANTA LLÚCIA DE LA RUBIOLA
Sant Salvador de Miralles
SANT PERE DESVIM
SANT PERE DE MONTFALCÓ EL GROS
SANT MIQUEL DE VECIANA
Sant Jaume de Durban
SANT JAUME D'ALBARELLS
Sant Gabriel de Veciana
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=4900
Sant Cristòfol de Secanella
PERERES. LA SALLE
MARE DE DÉU DEL RAM. SEGUR
MARE DE DÉU DE LA CONCEPCIÓ O DE LES OLLES. LA RODA
CAPELLA DE MONTSERRAT DE BIURE/VIURE

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés al llogaret de Rubiola, el topònim sembla derivar del llatí rubĕŏla, ‘vermelleta’.

Ens explicaven que actualment no arriben a la desena les persones que viuen al indret.

Retratava el petit edifici de la Capella de Santa Llúcia, és de planta rectangular amb una petita capella, i està adossada al mur de migdia; té un campanaret d'espadanya simple sobre el mur de ponent , on hi ha l’accés mitjançant un portal de pedra ben treballada , a la llinda monolítica, hi ha un escut de pedra sorrenca, quasi desfet pels anys.


Està al davant de la casa de "Can Riera", i va ser el panteó d’aquesta família .

Quan ‘l’estructura eclesiàstica’ tenia sentit, depenia coma sufragània de Sant Pere de Montfalcó el Gros.

Costa trobar algun dels 169 habitants que hi viuen segons les dades censals a 31.12.2012, NOMÉS la omnipresència de Déu se’ns fa evident.

Fa el Josep una reflexió sobre ‘l’amor a Catalunya’, i l’abandó infinit d’una bona part de les seves terres; “obres són amors i no bones raons!”, diu la saviesa, això és d’aplicació general, no tant sols pels catalans, sinó també pel PP, que alhora que ha fet el boicot, que ens vols ESPAÑOLIZAR a la quitxalla, que ens vol prendre l’aigua de l’Ebre, que ens fa patir estretors i restriccions, ens nega el dret democràtic de decidir sobre el nostre futur.

dimarts, 17 de setembre de 2013

EL RUNAM ESFEREÏDOR DEL CASTELL D’ORIS. OSONA

Del topònim seguint amb la línia que el relaciona amb Oristà, només podem formular una hipòtesis, si d’Oristà se’n defensa un origen llatí, auri stagnu ‘ estany d’or’ ; no cap dins del possible que sigui Oris, un ‘lloc d’or’?. Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) considera que hi ha almenys quatre èpoques ben diferenciades de construcció: «a l'angle de ponent-migdia s'hi veuen restes de parets i la planta de la capella de Sant Pere, d'època romànica, probablement del segle XII; vers llevant, emparat per un mur gòtic tardà, hi ha una gran cambra, mig soterrada, de volta apuntada de tipus gòtic primitiu; i el mur més alt i ben concertat, de la banda de tramuntana, mostra diverses èpoques de construcció que s'estenen del segle XV al XVII».

Sabem que el castell fou fet volar en bona part durant la primera guerra Carlina (1833-40), i més tard fou espoliat de finestrals i altres elements de pedra treballada.

A la pàgina del Consistori orisenc llegim que en l'actualitat l'ajuntament i la Diputació de Barcelona estan realitzant un treball d'investigació històrica que permetrà fer visibles les runes que estaven sota les terres i consolidar les estances en més bon estat.


En l’actual context polític i econòmic en que es troba el REINO DE ESPAÑA, si Sant Pere no hi fa alguna cosa, la darrera visió del Castell serà aquesta de la Gloria Escuin Giménez

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE CAL CANONGE. AIGUAMÚRCIA. EL CAMP SOBIRÀ

L’Àngela Llop Farré retratava l’ església de Santa Maria , dita de l’Alba Nou o jussà. que es troba situada en un extrem del veïnat de Cal Canonge, al terme d’ Aiguamúrcia.


Es una construcció senzilla de tipus rural, de planta rectangular. La seva façana té dues úniques obertures: la porta d'entrada d'arc carpanell construït amb dovelles de pedra, i una petita finestra circular a la part superior. A la banda esquerra de la façana s'eleva el campanar, amb base quadrada i dos cossos superposats octogonals de proporcions decreixents. El material predominant és la pedra picada vista.

A començaments del segle XIX, la parròquia de Cal Canonge depenia de l'antic nucli de l'Albà sobirà; el progressiu despoblament va comportar que l'any 1881, la parròquia es traslladés a Cal Canonge.

A partir de les inscripcions que es troben a diversos llocs de la façana es pot deduir que l'església s'acabà de construir l'any 1891 (la data que apareix a la llinda de la porta i en el ferro de la finestra), el campanar data de 1907 i s'hi feren reformes l'any 1940.

Cap dada de l’arquitecte i/o mestre d’obres; com sempre esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 16 de setembre de 2013

EL DOLOR D’UNA ABSÈNCIA

Lloava en un breu article al ‘petit espectador’ que des de la casa de la Montserrat Ribes Daviu , contemplava passar els dies, les setmanes, els mesos i els anys, per aquesta Vila de Castellar del Vallès.




Llegia estupefacte que la matinada del dissabte 7 de setembre de 2013, havia estat víctima d’una acció vandàlica, de la que n’havia resultat la seva trencadissa.



Al ‘petit espectador’ se’l coneixia com ‘el Bernat’, i eren moltes les persones que ens complaíem en contemplar-lo en ocasió de transitar per la Plaça Major.

El trobarem a faltar, a ELL, i a l’esperit de civilització i convivència que caracteritzava la Vila de Castellar del Vallès.