diumenge, 30 de juny del 2013

EL PALAU D’ESTIU DE CIRIAC BONET ESCARRER A SALOU. TARRAGONÈS

CIRIAC BONET I ESCARRER (1871-1934), va ser un dels forjadors del paradisíac Salou d'estiueig que volia ser el Biarritz o la Niça de Catalunya, va encarregar l’any 1921, el seu palauet ‘marítim’ a l’arquitecte, Domènec Sugrañes i Gras, també escrit Domènech Sugranyes, (Reus, 12 de desembre de 1878 - Barcelona, 9 d'agost de 1938).

El xalet és una construcció d'estil modernista tardà que presenta planta quadrada, amb planta baixa, pis noble i a sobre un altre, i un lloc destinat a les cotxeres.


Les façanes principals que donen a la plaça i al passeig estan tractades amb xamfrans a les cantonades o cossos sortints a manera de torres.

Des de la plaça s'obre l'accés a l'edifici mitjançant una gran escalinata que duu a la porta d'accés principal. A sobre la porta de la terrassa s'observa un rellotge de sol realitzat amb ceràmica blava i verda. Es llegeix "aprofita el temps que passa i no torna" en lletres neogòtiques.


La utilització de tons ocres a les rajoles marrons que emmarquen les obertures es ressalten amb els contorns blaus i verds i amb les baranes. La construcció està coronada per una cornisa graonada que combina les peces de terra cuita i la rajola blava, de la que arrenca una coberta inclinada amb acabat de teula vidriada verda i vermella. Cal destacar la xemeneia de formes ondulades en blanc i blau, i les portes de ferro forjat.


Al jardí, trobem una mena de glorieta que sembla ser la coberta del pou de la finca, que portava un recobriment de trossos de manises blaves i blanques, i que ha desaparegut.

A l'interior de l'habitatge, remarcar, les pintures murals que decoren la planta noble, obra d' Agustí Ferrer Pino (1884-1960) , representant diferents temes, sent el motiu principal la partida del rei Jaume I de les platges de Salou.

Vilaseca de Solcina ( de la que en formava part Salou ) tenia un cens de 3.042 ànimes l’any 1920; Reus en la mateixa època tenia 30.266 habitants. Com en el cas de Mèxic, que està lluny de Déu i massa prop dels EE.UU, Vilaseca de Solcina, era la candidata perfecta per poder desenvolupar els projectes de creixement de la capital del Camp jussà, líder en el món econòmic d’ aquell període : REUS / PARÍS / LONDRES; Reus va ser la segona població de Catalunya al llarg de tot el segle XIX i fins ben entrat el segle XX.

Res a veure amb el SALOUFEST, oi ?.

TORRE JOSÉ MIARNAU NAVÀS. SALOU. TARRAGONÈS

La capital de la ‘Costa Daurada’ manté una mínima part d’aquell patrimoni històric, que s’aixecava amb la voluntat de fer d’aquest indret un lloc de ‘qualitat’, i que la curtesa de mires i/o la visió de negoci de curta volada, han transformat en una destinació de ‘quantitat’, de la que en destaquen els mitjans internacionals, les borratxeres dels ‘estudiants’ anglesos.

Jose Miarnau Navàs ( Gràcia * , 21 desembre de 1872 - Reus ( al Mas Miarnau ) 09.01.1934 ),

Gràcia * , com Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sants i les Corts s'integren el 20 d'abril de 1897 a la Ciutat de Barcelona, en virtut del Decret d'Agregació. Afegeixo que de ‘forma democràtica’ com acostumen a fer-se les coses al REINO DE ESPAÑA


Encarregava al seu fill José Miarnau Ciurana (Vilaseca de Solcina, 05 de setembre 1901 + Barcelona, 25 de novembre 1982 ), a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), aixecar el xalet, de planta quadrada i tres pisos, on hi destaquen les tres torres quadrades decorades amb una franja d'esgrafiats geomètrics- que emmarquen la façana principal i la del carrer Illes Balears-, la galeria del tercer pis, i l'entrada porxada amb cinc arcs rebaixats de mig punt, sobre columnes toscanes. A la planta baixa trobem un porxo decorat amb motius geomètrics pintats sobre la paret. Aquest porxo està delimitat per unes arcades suportades per columnes dòriques, sobre les quals s'hi col•loca una terrassa orientada cap el mar.

Les façanes principals que dóna al carrer Illes Balears, estan emmarcades per dues torres situades als extrems de la construcció. El conjunt es completa amb una sanefa de motius geomètrics de color marró contrastant amb el blanc que domina en la resta del parament. Sobre les finestres de la planta noble es realitzen unes decoracions que combinen els motius clàssics i les rajoles. A la façana principal s'observa una imatge de la Verge de la Pineda ( Advocació de la Mare de Déu venerada a Vilaseca de Solcina, avui encara ) realitzada en rajola, i rematada per un ràfec.


La teulada és de teula àrab i a quatre aigües sobre les torres i d'un sol vessant en la resta del perímetre. La cornisa està suportada per uns tornapuntes de fusta i conté un entramat de fusta decorat amb rajoles. Recorda vagament algunes construccions estiuenques de la cornisa cantàbrica.

Li devem també al Josep Miarnau Navàs, fundador l'any 1891 de Construccions Miarnau, que entre finals del segle XIX i començament del segle XX, aixeques ‘ Villa Dolores’, més coneguda com mas Miarnau, que acull actualment la seu del Centre d’Innovació i Formació Permanent de la Fundació de la Universitat Rovira i Virgili.

Ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com les dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquell edifici, que reformava per al seu ús actual, l’arquitecte Gabriel Bosques Sánchez.

L’OCELL DEL CASTELL DE CREIXELL. TARRAGONÈS

M’adonava de la seva presència en el moment de visionar les fotografies, i decidia posar aquest títol enlloc de:

CREIXELL. TOPÒNIMIA ( com havia previst en un principi )

Recollim dues hipòtesis :

1. CREIX m. ant. 
|| 1. Augment.

DELL m., eufemisme, 
per Déu. Si la guilla hagués tingut les potes deslligades, com hi ha dell, se'm hauria escapat, Bosch Trinxeria, Recorts 165 (ap. Balari Dicc.).

Ambdós tenen un caràcter clarament descriptiu :  en aquest cas la referència al creixement ( alçada ) portaria afegit un eufemisme que perdria la D en algun moment.

2. CREIX m. ant. 
|| 1. Augment.

6.3.3. Sufixos diminutius
QUADRE III.21
Sufixos diminutius
Sufix Categoria Exemples
-ell/-ella N
alt → altell, taula → taulell,
finestra → finestrella, porta → portella

Aquí l’afegit del diminutiu emfatitza la petitesa d’aquesta alçada que no s’adjectiva de cap forma  ( pujol, turó, muntanyeta,.. )

Ens arribàvem fins a Creixell la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per retratar el seu Castell ;  un edifici de planta rectangular ( en algun lloc escriuen : La planta del Castell és un polígon irregular, de nou cares, assentat sobre la roca, amb pati descobert a l’interior i rampa d’entrada).



De la construcció inicial datada els segles XI-XII, hom defensa que se'n  conserva  únicament el talús.



L’actual edifici  és de construcció molt posterior entre els segles XVI-XVIII, i amb  modificacions notables  al XIX.

El castell és l’edifici civil més remarcable que es conserva al poble. Sembla que el castell era l’antiga casa Alvarez, a l’est de la roca on es troba l’actual.




La torre que hi ha a l’angle sud-est del castell té relació amb aquesta casa com a punt de vigilància.

divendres, 28 de juny del 2013

EL FORN DE VIDRE DE RAJADELL. BAGES.

D’excel•lent treball ‘ELS FORNS DE VIDRE A BARCELONA I LA SEVA RODALIA (SEGLES XIV-XVI), de SÍLVIA CAÑELLAS I MARTÍNEZ, i M. CARME DOMÍNGUEZ RODÉS, reprodueixo:

Hi ha notícies bibliogràfiques de l’existència de forns de vidre durant els segles XIV I XV a indrets tan diversos com Bell-lloc d’Aro (Baix Empordà), Rajadell (Bages) o al Rosselló: a les poblacions de Perpinyà, Palau del Vidre,La Roca d’Albera, Requesens i Sureda, entre d’altres.


A la pàgina de l’Ajuntament de Rajadell, i en relació al dit ‘Forn de Santa Llúcia’ trobem : ... a partir del 1573 el senyor de Rajadell hi va establir a Joan Bassa vidrier, esdevenint des d'aleshores el Forn de Santa Llúcia ; ... el forn de vidre va constituir l’activitat industrial més important de Rajadell fins el segle XX on hi arribaren a treballar 80 homes entre vidriers, llenyataires, traginers i treballadors. D’aquesta afirmació no en trobava cap confirmació documental, mentre que a : http://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/viewFile/20009/19849 s’afirma que al segle XVIII el forn de vidre estava abandonat.

Ens agradarà tenir confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , a priori atorguem major credibilitat a l’afirmació de l’abandó al segle XVIII.

Altressí, ens agradaria tenir accés a TOTES les capelles i/o ermites del terme de Rajadell, també per descomptat a la de Santa Llúcia, a qui ens hem d’adreçar ?.

dijous, 27 de juny del 2013

LA CASA CUARTEL DE LA GUÀRDIA CIVIL DE CENTELLES. OSONA. CATALUNYA

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, davant del casalot que fou residència dels comtes de Centelles, i més endavant casa-caserna de la Guàrdia Civil. Garites espitllerades de sentinella són el record més notable d'aquest últim període.

M’explicaven detalls de la darrera etapa, que fan mereixedor a l’edifici del títol de ‘ Palau dels Horrors’.

El palau apareix tancat a l'espera que alguna autoritat el doti d'un ús adequat que permeti la seva rehabilitació digna i útil.


La descripció tècnica ens diu : Edifici de grans dimensions amb planta quadrada, situat al centre històric del poble de Centelles. Consta de planta baixa i tres pisos i té un pati central. Als quatre angles superiors de l'edifici hi ha petites torres de guàrdia. La porta principal és un arc angular de tres costats a sobre del qual hi ha un escut d'armes sustentat per àngels. La resta d'obertures són allindades i es disposen simètricament formant un ritme regular; excepte les de la planta baixa, la resta d'obertures són balcons amb poc voladís.

Els Centelles feien costat al Borbó l’any 1714, per la seva adhesió, Felip V li va concedir el títol de fidelísima Villa de Centellas, atorgant-li diversos privilegis.

LA DITA TORRE DEL BARÓ DE VILADECANS. LLOBREGAT JUSSÀ

Trobava un text explicatiu de la dita ‘Torre del Baró’ de Viladecans, escrit l’any 1881 en llengua castellana /española per Josep Fiter i Inglès, per deixar clar al Rei – i a qui li calgui – que el català / lapao ha patit – i pateix - una persecució secular ( l’existència encara del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL, n’és una mostra palesa ): http://puntviladecans.blogspot.com.es/2010/08/la-torre-del-baro-un-gravat-del-segle.html
http://puntviladecans.blogspot.com.es/2012/01/mirar-la-torre-del-baro.html


El Josep Salvany Blanch retratava l’any 1916, el que qualifica de ‘casa de Viladecans’, en el cens de 1910 figuren1.244 veïns, i davant la mancança d’habitatges es compartimentaren les estances de la Torre per allotjar-hi diverses famílies.
Als anys setanta del segle XX a darreries quasi del segon feixisme ( Dictadura de Franco ) el va adquirir l'ajuntament, per deixar-lo abandonat durant uns anys, fins que l’any 1980, ja dins de la ‘Democraciola’ es va començar la seva restauració, primer des del Ministeri de Cultura del REINO DE ESPAÑA, i posteriorment de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA.


Actualment alberga dependències municipals, amb la sala de plens, i un espai on es realitzen exposicions i d’altres actes públics, la qual cosa permet visitar el seu interior, no dissortadament el dissabte en que hi anàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés.


Us deixo un enllaç on el Josep Lligadas Vendrell ens explica la Torre per dins. http://puntviladecans.blogspot.com.es/2012/02/mirar-la-torre-del-baro-per-dins.html

dimecres, 26 de juny del 2013

SANTA MARIA DEL GRAU DE FALS. FONOLLOSA. BAGES.CATALUNYA

Té aquesta esglesiola l’aire inconfusible de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA, que em confirmava la fitxa tècnica  havia dut a terme  ‘reformes arquitectòniques’  durant la dècada del 1990.

Si cal triar entre dos mals, l’enderroc i la ‘transformació’, em decanto sempre per la segona, millor tenir ‘esglésies romàniques ensucrades’ que runes, i/o cap vestigi identificable.  

De la descripció transcric : Petita església d'època romànica (segle XIII) d'àmbit rural amb dos períodes constructius clarament diferenciats, el primer dels quals d'estil preromànic.


Actualment resulta un edifici d'una sola nau, amb planta rectangular i coberta exterior a dues aigües amb teula. La diferència entre la part preromànica (que ocupa la part de llevant) i l'ampliació romànica (que ocupa la part de ponent) ve marcada exteriorment per una diferència d'alçada en la teulada i un campanar d'espadanya que marca la diferència d'alçada de les dues teulades. Interiorment l'edifici es cobreix amb dues voltes unides per un arc toral de reforç. L'aspecte exterior és homogeni no sobresortint cap absis exteriorment. Destaca l'existència d'un petit campanar d'espadanya que sobresurt al mig de l'edifici entre el tram romànic i el preromànic.

els Goigs a Llaor  Santa Maria del Grau de  foren recollits i publicats en una edició l'any 2001 :

Puix que sempre sou estada
/la que tot remei ens dau/
siau la nostra advocada/
Verge Maria del Grau.

Déu plantà dins vos, Senyora,/
un grau, el més elevat/
 que us féu mereixedora/
d'engendrar Déu encarnat./
fent-vos vos de Déu servidora
/a ser sa mare pujau.
/Siuau la nostra...

Del sant ventre produïda/
el grau de redempció/
fou dels àngels circuïda/
celebrant sa humiliació,
/el quedar inviolada/
en el part que Vós lograu./
Siau la nostra..

Quan els reis devots sentiren
/de tal grau l'aparició/
amb l'estela junts partire/
per fer-li l'adoració
/i veieren verificada/
la glòria que us alabau./
Siau la nostra..

Ran delit us presentava
/aquell grau tan elevat/
amb cinc roses que portava/
desprès de ressucitat
/amb que fòreu confortada/
plena de dolcesa i pau.
/Siau la nostra..

Reparada la gran erra/
per la pau predominant
/transplantat fou de la terra/
vostre Cos al cel triomfant/
a on de Déu exaltada/
ses ires suavitzau./
Siau la nostra ..

No fou de menor estima/
el grau de l'ordre sagrat/
que vingué de l'alta cima/
sobre Vós multiplicat,
/l'Esperit Sant abrassàreu/
fent-vos de son foc suau.
/Siau la nostra..

Vostra vida acabada/
visquèreu més vivament/
quan a Déu fou presentada/
vostra virtut excel·lent/
ja que Reina coronada
/cel i terra avassallau.
/Siuau la nostra..


Manà vostra Senyoria/
manifestant sos favors/
que sia en vostra capella
/el grau de remeis millors/
i en ella,que us ha invocada/
quan devot el motivau
/Siau la nostra..

Puix al qui us ha reclamada/
jamai el remei negau
/siau la nostra advocada/
Verge Maria del Grau.

En venien al  cap unes estrofes dels Goigs a la Mare de Déu de Núria, que son dissortadament de general aplicació per arreu :


‘voltada de soledats’

dimarts, 25 de juny del 2013

EL CINEMA MODERN DE VILADECANS. LLOBREGAT JUSSÀ

Corria l’any de 1948, quan al poble van començar a fer cinema, els dijous a la nit.
http://www.aj-viladecans.es/files/1625-482-arxiu/vida-quotidiana.pdf

Viladecans tenia 1.194 veïns l’any 1900

Als anys 30 en acabar el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) 2.990.

4.294 al cens de l’any 1950

43.222 l’any 1981, quan ‘oficialment ‘ s’acabava el segon feixisme ( Dictadura de Franco), i començava la ‘Democraciola’.

65.188 habitants a les acaballes de l’any 2012, quan ha esclatat la bombolla de la construcció, i s’han fots tots els ‘corruptimetres’ que la tècnica ha sabut dissenyar.

Retratava el que resta encara del Cinema Modern, que curiosament forma part dels Elements d’Interès Patrimonial de Viladecans :
http://www.aj-viladecans.es/files/1625-717-arxiu/Edicte%20EIP%20Viladecasn_annex%203.pdf


Us imagineu com estaria si no tingués la Protecció Legal ?.

Ens agradarà saber qui va ser el promotor, i el mestre d’obres i/o arquitecte, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 24 de juny del 2013

LA PABORDIA DE CAMPS. FONOLLOSA. BAGES

El Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, crestàvem estorats davant d’aquest edifici que qualifiquem com a ‘peculiar’, i del que la història ens diu :


La construcció de l'església de Santa Maria de Caselles es dugué a terme vers l'any 1220 pels senyors feudataris del castell de Fals, Elisenda de Fals, i el seu marit Ermengol Sensterra. Aquesta església fou consagrada en principi a Santa Maria, i cedida al monestir de l'Estany el 1221 pels seus fundadors, juntament amb una dotació de terres i 15 masos situats a les parròquies de Santa Maria de Camps, Sant Vicenç de Fals, Sant Andreu de Comallonga, Sant Pere Vilalta i de Santa Maria de Segur. Li fou donada amb la condició de que el prior de l'Estany, Ramon de Gurb, i els seus canonges, establissin en aquesta parròquia dos canonges regulars, que haurien de viure constantment. Aquests, havien de celebrar el culte diví, i pregar per les ànimes dels fundadors, que volien ser enterrats en aquesta església. [AA.DD.1984: 249]

El 19 de març de 1235 el bisbe de Vic Bernat Calbó, a petició dels senyors de Fals i els priors del monestir de l'Estany, consagraren l'església convertida ja en una pabordia.

PABORDE. Membre d'una comunitat religiosa que estava revestit d'autoritat inferior a la de l'abat o del degà, però molt important sobretot en allò que es referia a l'administració dels béns temporals de la comunitat.

En aquesta ocasió els seus fundadors els delmes i bens que li havien lliurat el 1221, i un cens annual de 60 sous i 8 quarteres de blat. El bisbe li concedí un cementiri propi i una sagrera de trenta passes, a la vegada que consagrava la vida monàstica dels canonges que hi vivien. [AA.DD.1984: 249]. Així restava consagrat aquest petit monestir amb un paborde i dos canonges, amo de tota una sèrie de béns que formaven la Quadra de la Pabordia.

El mas va ser construït de forma adossada a la capella segurament a partir del segle XVII-XVIII, com a residència de la família que guardava els béns de la pabordia, i segurament devia ser construïda a sobre d'alguna construcció més antiga que devia servir com a residència dels pabordes i canonges.

La presència de pabordes està constatada fins l’any 1770,encara que eren anomenats per a aquest càrrec canonges seculars de l'Estany, o bé simples sacerdots o rectors del veïnat.

L'any 1770 la pabordia i els seus béns foren donats com a dotació del Seminari de Vic, fundat feia pocs anys. Des d'aleshores foren pabordes de Caselles els rectors del seminari fins que l'any 1885, tots els béns foren venuts a un particular de Manresa.


L'església però, continuava en funcionament restant el segon pis com a residència dels canonges, quan passaven alguna nit a la Pabordia, almenys fins l’any 1930 en que va ser adquirida en propietat pels masovers que llavors hi vivien , la família Bonvehi .


A partir de l'any 1931 l'església va ser convertida en l'escola pública de Camps, i el segon pis passà a ser la residència del mestre.

Després de l'any 1939 , va ser transformada en magatzem i graner de la casa.


Prop s’alça el nou edifici de Caselles transformat en establiment de turisme rural.

SANTA MARIA DE CAMPS I ELS DINERS D’AMÈRICA. BAGES

L'edifici romànic fou enderrocat al segle XVIII , i començava l'any 1760 la construcció d'un temple de majors dimensions, que s’acabarà l'any 1762 com ho indica la data que es troba gravada a les dovelles del portal d'accés.

Cal explicar que a partir dels anys 1740-43 es va produir la irrupció de la flota mercant catalana en les rutes de les Índies, fins a l’extrem que la presència de vaixells catalans a l’Atlàntic es convertiria en una constant a la segona meitat del segle XVIII.

El 1756 un grup de comerciants catalans va rebre l’autorització per crear una companyia que comerciés amb Amèrica: la Reial Companyia de Barcelona que actuaria a Puerto Rico, Santo Domingo, Margarita i Veneçuela. El 1765 les Antilles van obrir-se a la llibertat de comerç i, finalment, el 1778, es promulgava el Decret de Lliure Comerç que trencava el monopoli gadità.

Els mercaders catalans van exportar cap a Amèrica productes com vi, aiguardent, fruita seca, teixits de cotó estampats (indianes), mocadors de seda, paper i alguns productes metal•lúrgics. A canvi s’importava sucre, cotó, cacau, cuir i tints.

Aquest comerç va enriquir ràpidament una bona part del camp català, que al ensems es va traduir en la reparació, restauració, modificació i/o aixecament de nous edificis religiosos.

Pensem que això succeïa en aquest edifici de planta rectangular, construït amb un parament molt regular i treballat format a base de carreus quadrangulars molt polits i ordenats, reforçats a les cantonades amb carreus més grossos.


L'orientació de l'església es fa de cara a migdia , restant l'altar orientat al nord. La façana principal no compta amb cap ornamentació assenyalada, a excepció d'un petit rosetó a l'alçada del primer pis. El portal d'accés roman condicionat per una arcada molt rebaixada efectuada amb maons rectangulars disposats verticalment. Destaca l'existència d'un campanar quadrangular a la zona S-E de l'edifici, que queda perfectament integrat a la façana. Exteriorment la diferència d'alçada de les teulades, marca l'existència de tres naus que subdivideixen l'espai interior; això fa que tinguem una nau central amb coberta a doble vessat, i dues naus laterals a alçades inferiors, sent la del cantó de ponent més baixa i amb coberta plana, i la del cantó de llevant més alta i amb coberta inclinada. Aquesta diferència d'alçada de les naus s'aprecia especialment al cantó N on es situa l'absis. Exteriorment la capçalera es troba integrada dins el conjunt de les naus, donant com a resultat un mur llis a la banda nord. Les absidioles també resten integrades dins l'edifici, destacant-se de la central per la diferència d'alçada de les teulades.

No podíem accedir a l'interior de l'església, que llegim es troba totalment reformat, combinant la pedra vista amb el maó i la volta del sostre enguixada. Interiorment la coberta és formada per una volta de canó enguixada. reforçada per arcs torals que subdivideixen l’espai en tres trams. Les naus laterals es cobreixen amb volta d'aresta. Sobre el cantó de migdia de l'església, a la banda del portal d'accés es situa un cor que ocupa els peus de l'església.

A llevant de l'església es troba adossada la rectoria. Es tracta d'un edifici quadrangular, de planta baixa i dos pisos, orientat també a migdia. Fou construït amb parament irregular, amb les cantonades reforçades i arrebossat exteriorment. Aquest edifici fou aixecat segurament al llarg del segle XVIII.

El REINO DE ESPAÑA no ha tingut mai una classe política de ‘qualitat’, i l’endogàmia ha fet estralls en les seves files, fins al punt que únicament han perviscut els mals hàbits : l’arrogància, la vanitat, la supèrbia,...

A Camps sens fa visible com el patiment, l’esforç i el treball de generacions s’ha convertit en focs d’encenalls.

diumenge, 23 de juny del 2013

SANT ANDREU DE LA SALA DE COMALLONGA. FONOLLOSA

Ens aturàvem el Josep Olivé i Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, prop de la creu de terme per retratar la que designem la ‘Sala’ , denominació arrelada en la toponímia catalana, com nom comú de les residències senyorials o de gent notable . El fet que en aquest cas la propietat disposi d’una capella amb l'advocació de Sant Andreu i un petit fossar annex, reforça - si cal - la nostra tesis.


El topònim Comallonga, procedeix etimològicament del llatí tardà cŭmba lŏnga, ‘coma llarga’. Coma prat alterós, generalment situat en cims aplanats, ric de bon herbatge i molt estimat per a pastura’

La descripció tècnica ens explica que és un edificació de nau única, de forma rectangular i sense absis, alçada vers el segle XIV sobre les restes d'alguns dels murs de l'antiga capella romànica.


D'aquella primera capella es poden observar alguns vestigis del portal obert a migdia, i un petit arc monolític que hauria realitzat la funció de llinda d'un finestral, i que fou reaprofitat posteriorment (després de les obres d'ampliació de la nau per ponent) com a element decoratiu de la pica d'aigua beneïda.

No podíem accedir a l’interior on – segons ens expliquen - es visualitza perfectament l'ampliació que es va fer al segle XVIII, i que va allargar l'església en direcció a ponent. En aquells moments va quedar anul•lada la porta adovellada de migdia, que només s'utilitzava com a accés al cementiri, i es va obrir un nou portal que és el que ara s'utilitza al mur de ponent. Es tracta d'un portal allindat i monolític que du la data de 1729. Sobre el mur de ponent es sobreposa un petit campanar d'espadanya. A l'interior de l’església es conserven les imatges de Sant Andreu, Sant Eudald i Sant Jaume. Complerta el conjunt una tanca adossada a migdia que protegeix el cementiri familiar.

Llegim que des del 1996, per la festivitat de Sant Aleix, el dia 17 de juliol, els veïns dels masos propers celebren una missa acompanyada d'un dinar vora la capella; la ‘tradició’ començava en ocasió de fer-se realitat – bé que parcialment, això és Catalunya– la consolidació del camí que permet l'accés directe d'aquestes cases al molí de Boixeda i a la BV-3008.

Actualment és possible hostatjar-se a la propietat que ha habilitat un dels edificis per al turisme rural.

SANT MIQUEL D’AGUILAR. BAGES

Ens aturàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, al peu del turó del castell d’Aguilar, vora el camí vell que anava a Calaf per retratar l’esglesiola de Sant Miquel.

Ens expliquen des de la casa veïna que no tenen les claus d’aquesta ermita d’una sola nau , de planta rectangular sense absis, en la que al damunt de porta d’entrada hi ha un altell pel cor.


La porta d'entrada està situada als peus de l'església, a la llinda d’entrada consta la data de 1714, i al damunt hi ha el campanar d'espadanya, sense campana – en tant que colònia del REINO DE ESPAÑA, ni el mateix Princep de les Milícies Celestials té garantida la immunitat contra l’espoli -, al mur de migdia hi ha dos grans contraforts en forma de talús.


La tradició és que el que segon diumenge de maig s’hi diu missa, i es fa el repartiment del pa de ant Miquel que paga un any cada casa. El despoblament i la pèrdua dels hàbits religiosos, fan témer la desaparició d’aquestes festes.

Llegim que està documentada des de l’any 1496.

En el període 1939 -1949, com a conseqüència de la destrucció de la primitiva parròquia d'Aguilar, dalt del turó del castell, exercí com a parròquia en ‘funcions’, fins a la consagració de la nova església, prop del nucli de l’estació .

SANT MAGÍ DEL MAS BACARDIT DE LES OLLES. FONOLLOSA. EL BAGES

Sobta l’abandó en que es troba aquesta magnifica casa, i encara més l’esglesiola dedicada a Sant Magí, que llegim s’alçava l’any 1942, quan ressonaven encara els trets dels ‘nacionales’ pels vorals dels camins i carreteres.

La capella és un petit edifici de planta rectangular coberta a dues aigües , coronada per un petit campanar fet amb un senzill arc de mig punt rematat amb una creu.


La façana principal s'orienta a llevant, obrint-se amb una portal rematat amb un arc molt rebaixat fet amb ciment, sobre el qual hi ha col•locat un petit rosetó.


A l’interior de la capella s’adverteix l’ús de material de construcció ‘modern’, la imatge del Sant ( possiblement com a mesura de protecció ) no presideix des de la seva fornícula, i sens fan obvies altres ‘absències’.

Em sorprèn – relativament – trobar l’advocació de Sant Magí, el ‘Moisès català’
en aquesta capella del terme de Fonollosa, a la comarca del Bages.

SANT ANDREU D’AGUILAR. BAGES. CATALUNYA

Lluís Bonet i Garí (el Cros, Argentona, Maresme 1893 - Barcelona 1993), i el seu fill Jordi Bonet i Armengol (Barcelona, maig de 1925) , foren els autors del projecte , que amb la col•laboració dels veïns s’alçava l’any 1949 pel mestre d'obres Joan Muns i Soler. L’estació del ferrocarril havia començat a donar servei el 30 de maig de 1860, i això va ser determinant per escollir la nova ubicació. El feixisme va nacionalitzar els ferrocarrils, però contrari com era -i és - al progrés, la modernitat, i el benestar de les persones, va anar deixant caure una rere l’altra, la major part de línies fèrries.

L’església històricament estava dalt del turó al costat del Castell, i quasi en runes l’any 1796, desprès de considerar la possibilitat de traslladar-la al pla, es refaria ‘Ad pompam vel ostentationem’ l’any 1836, per ser definitivament derruïda l’any 1936, en els dies foscos del genocidi contra Catalunya.

El culte es va traslladar a la Capella de Sant Miquel al peu de la muntanya del castell.

La descripció tècnica ens explica . Església de planta rectangular amb absis de planta quadrada i dues capelles laterals per banda. La torre del campanar, de planta quadrada, es troba situada al costat nord de l'església.



Els murs de l'església són fets de pedra, de molt bona qualitat, i que en la major part fou portada des de l'antiga parròquia, situada a l'indret del castell, ara en ruïnes.

L’apòstol Andreu, va ser primer bisbe de Bizanci, un càrrec que finalment es convertiria en el Patriarcat de Constantinoble .

l'Església Ortodoxa Grega , considera Andreu la màxima autoritat, al nivell que té el seu germà Pere per a l'Església Catòlica Romana.

Per intercessió de Sant Andreu, reiterava la meva pregaria a l’Altíssim; Senyor, allibera el teu poble.

dissabte, 22 de juny del 2013

EL PENSADOR DE FALS. FONOLLOSA. EL BAGES

És el Josep Olivé i Escarré, assentat a la porxada de la rectoria de l'església de Sant Vicenç de Fals, que forma part d'un conjunt arquitectònic més complex, que aprofitant la carena del turó, en direcció a llevant es composa d’una torre, una casa de planta baixa i primer pis, a través de la qual es fa l'accés a la torre, la rectoria i l’església.


Al darrera seu la imatge de la segona torre, a l’altre costat del torrent de Fonollosa, que discorre entremig de les dues.

No té cap record significatiu del primer feixisme que s’acabava l’any 1930 , amb la mort el 16 de març a París, del Dictador , Miguel Primo de Rivera Orbaneja .

Se li fa indestriable el brevíssim període de llibertat de la II República, al que seguia l’episodi del genocidi contra Catalunya 1936-39, i la victòria brutal del segon feixisme.

Sonen novament músiques molt velles, el Movimiento, el Jefe Nacional , los Jefes Provinciales, los Jefes Locales,...

Deu ser veritat que no n’hi ha dos sense tres, i no hi ha quart dolent, ...


El sol s’acomiada de Fals.

dijous, 20 de juny del 2013

CASA CONSISTORIAL D’ARTÉS

Desconegut, el millor arquitecte que han vist els segles – i per descomptat el més treballador de tots, se li atribueixen més de la meitat dels edificis d’interès, públics i privats de Catalunya – aixecava al voltant de l’any 1907 l’edifici de l’Ajuntament d’Artés, a la comarca del Bages. El cens voltava les 2.300 ànimes, i costa de creure’s que ningú s’adonés que s’aixecava aquest edifici, ni tampoc que cap dels que hi treballaven tingués relació amb Artés. També se’ns fa difícil creure en l’ innocència de la Infanta, i amb la darrera sèrie d’errades – fins a 13 transmissions patrimonials -, i de grat o per força ens ho hem d’empassar, dels banquers i politics, millor no en dic res, oi ?.


La descripció tècnica ens diu : Edifici civil destinat a Casa de la Vila, format per un gran espai rectangular cobert a dues aigües. La façana, orientada a migdia, està formada per un cos central rematat per un frontó triangular i flanquejat per dues ales laterals de la mateixa alçada. El cos central està presidit per una porta adintellada que marca l'eix de l'edifici amb pilars a banda i banda amb capitells corintis. Al damunt de la porta, en la planta pis, hi ha una balconada amb una finestra també emmarcada pel mateix tipus de pilars i coronada amb un frontó triangular. En el frontó de coronament, presideix l'escut ‘tradicional’ de la vila.


Els cossos laterals estan acabats amb una balustrada, les obertures són simètriques i totes coronades amb frontó.

Ens agradarà saber les dades biogràfiques del mestre d’obres, arquitecte i/o enginyer responsable d’aixecar aquest edifici, a l’email coneixercatalunya@mail.com .

L’any 1993 ‘ des de la terra de la fantasia ‘ s’aprovava l'escut oficial ‘modern’ d'Artés que té el següent blasonament:

Escut caironat quarterat: 1r. i 4t. de gules, una clau d'or posada en pal amb la dent a baix i mirant cap endins la del 1r. quarter i cap enfora la del 4t.; 2n. i 3r. d'or, un bàcul de bisbe de porpra posat en pal; ressaltant sobre el tot de la partició una creu plena de sable. Per timbre una corona mural de vila.


La creu central és el senyal tradicional de la vila, i les claus i els bàculs al•ludeixen al fet que Artés va pertànyer als bisbes de Sant Pere de Vic.

CASA FORTA DE CASTELLMEIÀ. LLOR. TORREFETA I FLOREJACS.LA SEGARRA INFINITA

Pujàvem fins aquest turó el Josep Olivé Escarré, i l’antonio Mora Vergés, desprès d’admirar-nos – una vegada més – del que no em canso de definir com ‘ infinit’ en relació a la Segarra, retratava aquest edifici de grans dimensions, des de prop des del pla de l’església de Nostra Senyora de la Llet.


A la façana nord, hi ha l'entrada principal, a la part dreta, a prop de la torre. Entrada amb arc de mg punt adovellat i escut heràldic a sobre. A la seva esquerra, hi ha una finestra, més a l'esquerra hi ha una entrada rectangular amb llinda de pedra, i a l'extrem de la façana, una entrada antiga, que s'hi accedeix per graons. Al pis superior hi ha quatre finestres amb àmpit i motllura. Al següent n'hi ha un altra amb motllura.

A la façana sud, hi ha tres grans finestres amb motllures. A la part superior, hi ha diverses obertures de formes diverses. A la part dreta, hi ha un gran contrafort, i a la part esquerra, hi ha una torre semicircular, amb una finestra amb àmpit i diverses petites obertures. Adjunt a l'esquerra, hi ha un mur que la conecta amb la torre principal, de dimensions més grans i amb diverses obertures, i una entrada rectangular moderna.

A la façana est, hi ha diverses finestres amb àmpit repartides per la façana, i dues obertures quadrangulars a la part superior. Davant de la façana est, surt un mur perpendicular, on a l'interior hi ha una patí on hi ha unes arcades.


Retratava també l’esglesiola, de la que havíem fet ja una crònica, en ocasió d’una visita de l’Ángela Llop Farré.

dimecres, 19 de juny del 2013

CANÒNICA DE SANT MIQUEL DE LA SEU D’URGELL

La primera església de Sant Miquel, dotada pel bisbe Sant Ermengol en el seu testament el 1035, fou seu d'una canònica que el 1122 es reorganitzà sota la regla augustiniana i la direcció d'un prior. Per raó de la decadència de la comunitat i la ruïna de l'església, fou suprimida pel bisbe Guillem de Montcada (1294-1308), que uní els seus béns a la canònica catedralícia que s’havia reformat adoptant també la regla agustiniana.

Antigament era dedicada a Sant Pere, i va rebre la segona advocació, de Sant Miquel, quan la capella d'aquest nom que era situada vora el portal de Cerdanya va ser donada als dominicans.


L’Església de Sant Miquel (antigament dedicada a Sant Pere, Segle XI) és l’única conservada del conjunt catedralici de quatre temples bastit a inicis del segle XI pel bisbe Sant Ermengol. La seva construcció segueix les fórmules de l’arquitectura del romànic Llombard, amb alguns detalls d’originalitat, com les singulars finestres del transsepte.



La capçalera amb tres absis i transsepte – que ja cridava l.’atenció del Josep Salvany Blanch, l’any 1916 - és la original romànica, mentre que la nau ha sofert diverses modificacions, com l’afegit dels arcs de diafragma al segle XIV o la reconstrucció total del mur sud en la restauració del 1971-72.


La capella amb porta al claustre té planta de creu llatina, orientada a Llevant i coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals. La nau es tanca per orient amb un absis i dues absidioles, tots amb arcuacions llombardes a l’exterior.

L’Església va ser restaurada sota la direcció del Arquitecte y Director Tècnic de la Antigua Dirección General de Arquitectura del Ministerio de la Vivienda, Francesc Pons-Sorolla i Arnau (1917 – Madrid, 5 de Març de 2011).

Rosa Ventura Cutrina

LA BELLA TORRE VELLA DE LA COLÒNIA PONS DE PUIG-REIG

Anàvem el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, en el que li havia ‘venut’ com una sortida de ‘colònies’, i desprès d’admirar-nos davant de l’església de Sant Josep, ens endinsàvem pel camí de terra que mena fins al Bosquet de Cal Pons, on trobem a la zona central, la Torre Vella, construïda a l’any 1885, en la mateixa època que la fàbrica i els pisos de la colònia, i de la que malgrat no tenir constància escrita de qui en va ser l’arquitecte, pensem que en té mols números , el Josep Torres i Argullol (Sallent, Bages, 1850? —Montevideo, 1909) , autor de l’església de Sant Josep de la Colònia Pons , i del i nou temple parroquial de Sallent, d’estil neogòtic , les obres del qual s’iniciaren pels volts de 1885.

La fitxa tècnica ens explicà que l’edifici de planta quadrada amb un cos que sobresurt en alçat i en planta, consta de 225 m² repartits en els dos pisos, golfes i soterrani.


La façana principal dóna a migdia i té una doble escalinata que condueix a l’entrada, mentre que a ponent hi ha l’entrada a nivell del carrer. L’exterior és totalment arrebossat i els únics elements decoratius es redueixen als marcs de portes i finestres, que són de totxo. Els caps de les bigues de la barbacana són remats amb formes esfèriques, que recorden l’estil gòtic. A l’interior les parets són decorades amb sanefes geomètriques, mentre que als sostres s’hi troba una sèrie de temes vegetals de guix.

La quasi total absència de sorolls et permet pensar que estàs a l’Arcàdia, però la memòria ens recorda que això era el centre de l’Avern.

dimarts, 18 de juny del 2013

EL CEMENTIRI MUNICIPAL DE SANTA COLOMA DE QUERALT

Visitàvem el Josep Olivé i Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, el Cementiri Municipal de Santa Coloma de Queralt; no hi ha curiosament cap ‘fitxa tècnica’ que ens expliqui la història d’aquest fossar que calia aixecar a darreries del segle XVIII, com a resultat del creixement demogràfic que va portar a edificar els ravals exteriors de la muralla, això va fer traslladar – una vegada més - el cementiri, en aquella ocasió al camí d’Aguiló, on es troba actualment.


L’ indret traspua pau, serenor, ordre.

El primer cementiri estava dins del clos de la vila, envoltant el temple romànic de Santa Maria, que va ser substituït per l’actual edifici gòtic ( segles XIII-XV).

El segon cementiri de la vila, s’instal•là fora de les muralles, en un lloc molt proper a l’església, que es coneixeràs desprès del trasllat del fossar i fins a mitjans del segle XIX, com Raval del Cementiri, després s’anomenarà Plaça Nova.
Durant la segona república portà el nom de Plaça de Santiago Rusiñol.

L’any 1939, després de la Guerra Civil – trobo més encertada l’expressió ‘ genocidi contra Catalunya ‘ - , l’ajuntament li imposà el de Plaza España; ens expliquen que curiosament però , és coneixia més, com Plaça dels porcs, ja que fins a mitjans del segle XX, cada dilluns hi havia mercat d’aquests animals.

Avui se la coneix com Plaça del Portalet.