divendres, 31 de maig del 2013

MALGRAT DE SEGARRA.' EL TURÓ GENTIL'. CERVERA. LA SEGARRA

L’Àngela Llop Farré, retratava Malgrat, o Malgrat de Segarra, una entitat de població avui de Cervera, a la comarca de la Segarra, al ‘forat negre’, que fins l’any 1972, encara formalment dins del segon feixisme ( Dictadura de Franco ) Formava part del terme de la Prenyanosa.



La fotografia – esplèndida, com totes les seves - palesa clarament, que el topònim – contra l’opinió de la Generalitat de ‘Barcelona’ - NO prové del llatí MALE GRATU lloc improductiu’, sinó que probablement s’origina en època pre-romana, i cal relacionar-lo amb l'element mal ( muntanya, turó, elevació del terreny,.. ) que apareix en mots com Puigmal, Malavella,.. i grat en el sentit d’agradable, plaent,... que podria transcriure avui com ‘turó gentil’.

El poble, situat a la ribera dreta del riu Sió, el forma un petit grup de cases que havien estat habitades per pagesos que vivien del camp i del bestiar. Al cim de l'agrupament s'alça el castell de Malgrat, del que se'n té constància l'any 1078, dins del comtat de Berga, i que va pertànyer als Solsona fins al segle XIX

CAN SERRA DE MATARÓ

Em cridava l’atenció l’edifici anomenat de CAN SERRA, situat al cor mateix de Mataró, ‘Can’ implica respecte i/o temor, distanciament i/o desconeixement, i s’acostuma més en entorns rurals, mentre que en els nuclis urbans, el ‘Cal’ és d’ús més habitual, i té un clar sentit de coneixement, de proximitat, i àdhuc de simpatia i/o d’empatia.

Jeroni Serra Arnau, síndic de la Vila de Mataró, va assistir a a les Corts de Montsó de 1585 que van ser presidides pel rei Felip II, i que continuaven la ‘mala política’ contra Catalunya, que altrament s’ha practicat – i es continuar practicant – fins als nostres dies.

Una matinada del mes de gener de 1586, va aparèixer un cartell anònim a la plaça Major de Mataró acusant Jeroni Serra Arnau, el batlle, i els seus «sequaços», d’haver demanat a les passades Corts de 1585 per al primer «lo bastó [de batlle] de Mataró per lo temps de la sua vida» i d’haver utilitzat en benefici i esplai propi els imports que li foren abonats pel consell de la universitat durant la seva ambaixada a les dites Corts, on com a síndic, havia representat la vila per tal d’aconseguir cadira pròpia per a Mataró a les properes Corts que es convoquessin, dins del braç reial. Les seves gestions davant Felip II foren reeixides. A part d’aquesta concessió, el monarca elevà el salari del batlle reial de Mataró de 15 a 30 lliures aquell any 1585.

Jeroni Serra Arnau va prometre una recompensa de vint-i-cinc lliures per a qui descobrís l’autor o els autors del cartell acusatori contra la seva persona i la seva «camarada». No trobava constància de que assolis l’èxit en la seva recerca.

La casa s’aixecava a la segona meitat del segle XVI, en el portal adovellat hi figura l'escut de la família Serra, amb data de 1565, i és l'únic edifici del Renaixement a la ciutat.



La seva façana de carreus amb finestres emmarcades per motllures i carteles, i la part central rematada per un frontal, son força notables.

A l'interior , segons ens expliquen, destaca l'enteixinat de la Sala Noble situada a la primera planta.

L’any 1915 el consistori adquirí l’immoble de Can Serra per a destinar-lo a biblioteca i a museu, i avui és la seu del Museu de Mataró.

Durant els dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39, l’edifici fou magatzem de les obres d’art i del patrimoni del Maresme que la Generalitat republicana salvaguardà.

La inexistència a la xarxa d’informació ‘històrica’ sobre l’edifici no té cap explicació, llevat de l’ànim de ‘dessolar la terra’.

dijous, 30 de maig del 2013

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI D’ARTÉS

El Josep Olivé Escarré, i a l’Antonio Mora Vergés, ens arribaven fins Artés, a la comarca del Bages, per visitar entre altres edificis d’interès la capella del cementiri municipal, que exerceix de facto una ‘funció ordenadora’ del recinte.



La descripció tècnica ens diu : La capella, en el seu interior, és de planta octogonal, construïda en maó i arrebossada.



L'edifici destaca per la seva simplicitat i simetria. A l'exterior s'hi produeix un joc de murs a base de combinar parets amb petits frontons amb d'altres, més entrades, i de forma triangular. Tanca l'edifici un tambor acabat en cúpula. La llum li ve donada per unes llargues i estretes finestres als murs triangulars, i uns altres finestres, en forma d'ull de bou, del tambor. La simplicitat de l'edifici queda compensada pel joc de teulats i sobretot per les decoracions en terra cuita que s'hi troben.



S’aixecava desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, sota la direcció de l’arquitecte municipal, Manuel de Solà-Morales i de Rosselló (Olot 1910 + Barcelona 18.12.2003). malgrat les seves dimensions no es pot qualificar com una ‘obra menor’.

En la seva concepció tenia un sentit quasi expiatori, raó que pensem explica i justifica, l’absència de qualsevol imatge religiosa, llevat del crucificat. No consta cap advocació, i farem una consulta a l’arxiu Gavin per confirmar com ens pensem la seva dedicació al Sant Crist.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PANTEÓ DE LA FAMÍLIA BERENGUER D’ARTÉS

El Josep Olivé Escarré, i a l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem per admirar, la ‘Plaça dels Panteons’ del Cementiri Municipal d’Artés i retratar una construcció bovejada, en forma d'ou, amb l'estructura de pedra (gresos) i amb una gran obertura a la part frontal i dues finestres a la part del darrera. L'obertura frontal, les finestres i tot el voltant del panteó (reixa) estan decorats amb uns excel•lents treballs en ferro forjat, on hi predominen els motius florals, alguns animals (cargols) i altres. Al cim hi figura una creu envoltada d'una liana, les arrels de la qual davallen per la cúpula del panteó. En el seu interior hom pot veure un sarcòfag treballat en pedra calcària, amb decoracions florals a la tapa i a la part frontal, i amb dues argolles de metall. El sarcòfag recull les restes de Josep Berenguer Vilarasau, mort el 10 de setembre de 1895 – deduïm per tant, que devia ser enterrat a l’antic fossar, i traslladat a l’actual cementiri en una data indeterminada, posterior en tot cas a l’any 1906 - sembla que el sarcòfag de pedra data però ,del moment de la seva mort.



Josep Berenguer Vilarasau (1815-1895), descendent d'una família de paraires, va ser el fundador de la fàbrica de cal Berenguer d'Artés.

Em cridava l’atenció una disposició que es recollia en el testament , i que deia : que si moria a Artés , volia que la fàbrica parés fins al migdia, i tots els treballadors que anessin a l'enterrament rebessin una pesseta , i els altres assistents mitja pesseta. Els testaments habitualment s’obren amb posterioritat a l’enterrament, i no trobava cap persona que recordes que això hagués succeït.

Sou pregats d’ampliar i/o esmenar aquesta informació , aixi com fer-nos saber el nom de l’autor d’aquest singular panteó a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAMPANAR DE SANTA MARIA AL PUIG D’ARTÉS

Retratava des de la mal dita Plaça Vella d’Artés – continua tant be com el primer dia, i llevat d’error, no n’hi cap de les seves dimensions a la població - , la torre campanar de la que fou fins l'any 1912 església parroquial; la figura del Josep Olivé Escarré – talment un net amb sabates noves – us permetrà entendre les proporcions, que tenia aquest temple.



La descripció tècnica ens explica que de la parroquial de Santa Maria d'Artés, només se'n conserva un absis romànic , que es troba inserit dins de l’edifici de l’antic ajuntament, ara seu del museu municipal , ja que la paret externa fou utilitzada de paret mitgera -, el campanar (segle XVII) i un pany de paret d'una nau.

L'absis és de planta poligonal, de cinc cares, relacionada amb formes tardoromàniques o gòtiques. A la cara central hi ha una finestra oberta amb una doble entalladura asimètrica, a la part externa l'esqueixada s'ha fet amb dos entalls paral•lels, però a la part interna l'esqueix és més ample a l'exterior que no pas a l'interior. Pel que fa a la cara interna, és coronada amb un arc de mig punt fet amb dues sèries de dovelles.

Està decorat amb un fris que deuria recórrer tot el seu perímetre i que reproduïa formes vegetals de tiges que es cargolen. El conjunt és coronat per un fris d'arquacions cegues amb temes escultòrics senzills.

El campanar fou afegit l'any 1684 i és de planta quadrada, diferenciada en dos pisos; el superior presenta dues obertures per cara formades per dos arcs de mig punt sostinguts per un massís pilar. Està rematat per una balustrada. Al sector de migdia hi ha un òcul inscrit en una forma arquitectònica classicista. Es conserva íntegrament i és la part més visible de l'antic conjunt. Al sector de llevant està adossat a un habitatge i per la banda de tramuntana és flanquejat per les restes de la muralla.

hom atribuí a Mossèn Anton Berenguer i Caba, capellà i germà dels directors de la fàbrica Berenguer, la iniciativa de desmuntar l'antiga església.

EL PARC DE CAN CRUSELLES. ELS INDIANOS D’ARTÉS

El Josep Olivé Escarré, i a l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem per admirar i retratar la portalada d'accés a la que fou finca de Can Cruselles formada per la casa, i els jardins que l'envoltaven.



La casa ha estat molt reformada, perdent gran part del seu valor arquitectònic, el municipi es consola explicant que s’ha pogut mantenir el seu valor històric i simbòlic.

La descripció tècnica ens diu : habitatge exempt construït a finals del segle XIX i reformat a finals del segle XX. Pensat com a segona residència a prop del nucli industrial, ara fa les funcions de centre cívic. Consta d'un planta quadrangular, de planta baixa i dos pisos. Els únics elements originals conservats són dues portes d'accés i part de la tanca al recinte. La porta d'accés de carruatges és de ferro; i la seva planta és rectangular i disposa d'un pis al damunt al que s'hi accedeix per unes escales laterals. A dalt hi ha una balconada amb barana de fusta i una finestra amb arc apuntat. La coberta és a una única vessant, força pronunciada. Uns metres a la seva esquerra hi ha una petita entrada amb porta de fusta i arc apuntat amb la coberta a dues aigües i el carener paral•lel al carrer. Al bell mig del parc hi ha l'edifici nou, i tot el conjunt està envoltat de jardins. En un racó hi ha una zona infantil i a la resta vegetació variada: alzines, pins blancs, pins negres, plataners, til•lers, moreres, nogueres, llorers i xiprers.

Josep Berenguer i Caba, propietari de la fàbrica de Can Berenguer, era el propietari dels terrenys on fou edificada la casa de Can Cruselles.

Segons J. Gibert (FERRER, 1990:261), els Cruselles van fer fortuna a Cuba.

Joan Cruselles Vidal, vidu comerciant de 43 anys, es va casar amb Maria Cruselles Faura, de 20 anys i filla de Francesc i Maria, el 9 de gener de 1878.

L'abril de 1907, la Maria Cruselles Faura, demanava permís per reformar la finca.

Rosa Cruselles i Cruselles, filla d'en Joan i la Maria, n'era la propietària l'any 1931.

Després passà a Josep Clapers Cruselles, Maria Algué Sanllehí i l'empresa Jaume Sitges S.A.

Els darrers propietaris, l'any 1976, volien parcel•lar la finca i construir pisos.

l'Ajuntament d’Artés en una operació ’peculiar’
en la que la Caixa d’Estalvis i Pensions per a la Vellesa de Catalunya i Balears , va comprar la propietat, i la revengué al consistori, que signava un crèdit a 11 anys.
En aquell temps ningú no s’estranyava de res. En encertades paraules de Joan Oliver i Sallarès (Pere Quart).

Sou pregats de d’explicar-nos qui va ser el mestre d’obres i/o arquitecte autor del primer projecte, i en el seu cas de les posteriors modificacions, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

FABRICA DE LA COOPERATIVA INDUSTRIAL ‘ LA TÈXTIL D’ARTÉS”

El Josep Olivé Escarré, i a l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem per admirar i retratar, el que fou un bell edifici fabril, construït amb l'esforç de molts sectors social artesencs , que incloïa treballadors, propietaris de terres i botiguers. Obtingué els permisos municipals el juny de l'any 1917 per tal de construir un edifici destinat a fabricar filats i teixits de cotó. La construcció oficial es va escripturar el 5 d'abril de l'any 1918. Els estatuts definien l'empresa com a cooperativa dels obrers per a la fabricació de filats i teixits de cotó.



S’explica en bona part pel rebuig al monopoli caciquil que exercien els Berenguer, i que portaria l'any 1917 a que Artés visques una violenta vaga, on ultra manifestar el malestar social de l'època, es reflectia l’odi cerval a que s’havia fet creditora aquella nissaga tèxtil.

Recinte industrial de planta rectangular que consta de dues naus amb coberta de teules a dues aigües, i el carener paral•lel als costats llargs. A la capçalera de les naus hi ha un edifici de planta baixa i pis, de planta poligonal i la coberta, a diferents nivells, plana. Feia les funcions d'oficines de la cooperativa.

Els murs de l'edifici són d'obra arrebossada i pintats. Les obertures estan emmarcades amb maó vist de color vermell. Les finestres són de triple ull rectangular separats per dos pilars de maó vist a joc amb els marcs. L'ull central és més alt que els laterals. Alguna porta té per damunt la llinda unes obertures semblants. Conserva la xemeneia.

Acull la biblioteca d’Artés, però no en sabia trobar cap dada que ho expliques, com tampoc el mestre d’obres i/o arquitecte, autor del projecte; sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CATALUNYA, i ARTÉS – recordeu-ho sempre – NOMÉS en té a nosaltres.

dimecres, 29 de maig del 2013

CAPELLA DE SANTA FE. CAN VILA. ARTÉS. BAGES

Els cavalls no es sorprenien al veure’ns al Josep Olivé Escarré, i a l’Antonio Mora Vergés; ambdós som ‘bona gent’, i preteníem únicament admirar i retratar l’esglesiola d’estil historicista, construïda al segle XIX, que està adossada al mas de Can Vila.



La descripció ens diu, edifici d'una única nau de planta rectangular amb tres arcs ogivals formats per columnetes molt fines, capitells corintis i una petita cornisa a l'alçada dels capitells. Acaba amb un absis, la part superior del qual està pintada en blau amb estrelles daurades i amb cinc vidrieres amb representació de sants. A la part posterior de la nau hi ha el cor amb una barana decorada amb figuracions flamígeres.



Façana amb el coronament en forma de frontó amb sengles pinacles a cada costat, portal amb arc ogival i rosassa al damunt. També té entrada des del mas.

L'any 1959, la capella i el mas, foren cedits a la parròquia d'Artés.

No trobava enlloc cap referència al mestre d’obres i/o arquitectes autor del projecte, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’ENDERROCAT PONT DE CABRIANES.

El pont sobre el Llobregat en aquest punt està documentat des del segle XI, i hom pensa que damunt del pont romànic, s’aixecava un pont medieval, que calia consolidar al llarg del segle XIX.

l'any 1939 durant la retirada de les tropes republicanes el pont va ser enderrocat, les restes des d’aleshores les podem veure al mig del riu, al nord de l'actual pont.



Es tracta de tres dels pilars centrals de l'antic pont, fonamentats directament sobre les roques. Els dos pilars del cantó de llevant es troben sencers, i units a la part superior per una arcada, de les quatre totals que devia de tenir el pont original. L'altre pilar- el de ponent- roma sol. Es tracta d'una construcció feta amb carreus de pedra rectangulars molt ben disposats, que conformen un pilar de planta rectangular, amb dos ràfecs triangulars adossats als extrems, que ascendeixen fins al punt de l'arrencada de l'arc, i que complien les funcions de reforç. Sobre aquests pilars s'alça l'arcada de mig punt que suposa la base on es recolza el camí superior del pont. Al pany de paret que es crea s'obren dues obertures en forma de finestres rectangulars rematades a la part superior per un arc de mig punt. El que devia ser el pas superior del pont, es troba rematat a banda i banda per una barana metàl•lica de la qual només s'aprecien restes.

Desconeixem les raons que portaven a la construcció de l'actual pont uns metres més avall, les pedres no tenen ideologia, o si ?.



Potser per mimetisme, les edificacions d’aquesta zona, tenen més en comú amb el pont enrunat, que amb la ‘nova ‘ infraestructura que s’aixecava durant la Dictadura de Franco, ‘ad pompam vel ostentationem’.

dimarts, 28 de maig del 2013

LA TORRE AMAT DE CARDEDEU.

Ramon Puig i Gairalt (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1886 - Barcelona, 1937), aixecava per encàrrec de Joan Amat Sormaní – que havia estat Alcalde de Barcelona - , una magnifica casa de la que ens diu la fitxa tècnica : Consta de planta baixa, subterrani i pis amb coberta a quatre vessants i torreta mirador de secció quadrada on s'inclou l'escala d'accés a les diferents plantes. Als laterals de l'edifici hi ha mansardes. La porta principal disposa d'una gran escalinata i marquesina. Els materials emprats són grans blocs de carreus a la planta baixa i laterals, i estucat a la resta de l'edifici.

L’any 1914 es nomena a Joan Amat Sormaní, fill adoptiu de Cardedeu.

L’any 1915, el bisbe Enric Reig i Casanova (1859 - 1927) visitava la casa.

El 18 de febrer de 1921, Joan Amat Sormaní, lliurava la seva ànima al Creador.

No podia retratar la casa des de l’interior – malgrat estar oberta la porta del jardí – hauré d’esperar una vetllada musical.



El coronament troncopiramidal de la torratxa és un tret molt peculiar i no gaire freqüent en els edificis d’aquella època; l’havia trobar a la ‘Torre Perez’, aixecada pel mestre obres Josep Graner Prat , a Rubi; també a Pallejà , en dos edificis municipals, d’autor desconegut, l’Ajuntament i la Molinada.



Per proximitat geogràfica, Ramon Puig i Gairalt, va ser l’arquitecte municipal de l’Hospitalet de Llobregat, podria ser ‘el desconegut’ que aixecava els edificis de Palleja ?.

Ah!, si en traieu l’entrellat feu-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La meva gratitud al Miquel Comas Clusellas, i l'Adolf Agustí Taló, que ‘ em feien llum’ en la foscor documental en la que es troba el Patrimoni Històric de Cardedeu

CAPELLA CATÒLICA DEL SANT CRIST AL CEMENTIRI NOU DE TERRASSA

Els cementiris es traslladaven fora dels nuclis urbans amb l’excusa de la higiene - no s’ha registrat mai , enlloc del món cap episodi que ho justifiqui - ; això va permetre al REINO DE ESPAÑA dur a terme una operació urbanística mai vista fins aleshores :

1. Es qualificaven com a serveis terrenys agrícoles

2. S’obtenien – a cap preu – terrenys en el cas urbà de les poblacions.

Aquestes dades –que no trobareu a LA HISTÒRIA WERTADERA- confirmen que la gestió de la ‘cosa pública’ per part dels diferents GOBIERNOS, que canvien de nom, però no de ‘modus operandi ‘ , és SEMPRE i ÚNICAMENT la d’obtenir el MÀXIM LUCRE PERSONAL en detriment dels ciutadans.

El Cementiri Nou va ser bastit entre els anys 1920 i 1930 del segle XX, durant el Primer Feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) segons el projecte de Melcior Viñals i Muñoz. El cens era aleshores de 39.975 ànimes.






No trobava cap referència a l’autoria de la capella, de planta quadrangular amb cúpula sobre cimbori, de la que no consta advocació.



Des de l'Arxiu Gavin, rebia una fotografia de l’interior de la Capella del Sant Crist del Cementiri de Terrassa, en aquest fossar trobava l’etern repòs Ramon Centelles i Cuello ( Terrassa , 4 de març de 1925 + Terrassa, 15 abril 2013 ).

Al llarg de la seva vida va recollir i conservar material gràfic i documental de la seva ciutat.

Va travar coneixença amb el Josep Maria Gavín, i fou un company infatigable en les seves sortides per a confeccionar l’Inventari d’Esglésies de Catalunya.

Ramon Centelles i Cuello , ha deixat el seu llegat , format per un gran nombre de postals de castells de Catalunya, així com altre material gràfic i bibliogràfic vinculat a casa nostra, a l’Arxiu Gavín.

En els darrers anys col•laborava amb l’Arxiu Gavín, en la classificació i ordenació del fons d’articles de premsa.

Per intermediació de la Mare de Déu dels Arxius, el Ramón forma part de l’equip que gestiona els arxius celestials.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em comentava que el cementiri el va fer en els anys 20's del segle XX, i que per l'estil i l'època podria ser de l’arquitecte Melcior Vinyals i Muñoz, o Viñals, en grafia antiga (Barcelona, 1878-1938) que va ser qui va dissenyar el Cementiri nou de Terrassa.

dilluns, 27 de maig del 2013

LA TORRE DE L’AIGUA DEL CEMENTIRI DE TERRASSA

Terrassa no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, aquest fet és absolutament inexplicable des de la tècnica, i ens fa pensar que potser no van errats els que sostenen una clara i decidida voluntat de ‘dessolar la terra’ des del PSC.



Dit això, sembla que la torre de l’aigua del Cementiri Nou de Terrassa, no ha cridat l’atenció de ningú, perquè no sabia trobar cap informació a la xarxa, quan com diuen tots els estults del món ‘ tot està a Internet’.

Cal suposar-ne l’autoria de l’arquitecte Melcior Vinyals i Muñoz (Barcelona 1878 – 1938), en aplicació d’aquella màxima que diu ‘ el que pot el més, pot el menys’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions i/o correccions a la més que minsa informació sobre la torre de l’aigua del Cementiri Nou de Terrassa

CATALUNYA i TERRASSA, recordeu-ho sempre, NOMÉS en té a nosaltres.

EDIFICI SEU DEL CONSELL COMARCAL DEL PENEDÈS SOBIRÀ

Antoni Serrallach Fernández-Periñán, l’any 1903 feia – si més no – modificacions a la balconada d’aquesta casa situada al carrer de Clascar , cantonada amb els carrers de Sant Julià i d'Oriol, que retratava magistralment el Marcel Morató Tort.

Anteriorment, en tesis de Pere Cervera Bolet, “els Font Rodona van convertir la casa en la joia modernista que és ara”, de la ma de Santiago Guell i Grau ( Vilafranca 1865-1955 ).

Els Freixedas l’adquirien en condicions econòmiques molt avantatjoses.

L’any 1992, quan el Consell Comarcal de l’Alt Penedès va adquirir Can Freixedas, l’edifici amenaçava ruïna i es feia difícil la seva rehabilitació i restauració per part de particulars.

El Consell Comarcal va començar aquell mateix any les obres de rehabilitació –que no es van aturar fins al desembre de 2002- i hi va traslladar la seva seu a la primeria del mes de gener de 1993.

L’obra de rehabilitació més important ha estat el canvi progressiu de tots els forjats de l’edifici (biques, terres i sostres). També es va refer la teulada i es van substituir els voladissos de la façana principal. Es van obrir diversos lluernaris per fer arribar la llum a les diferents dependències i es va construir una escala principal que dóna accés a totes les plantes. També va caler arreglar els arcs, les fusteries i les guixeries del saló lateral (sala de plens) i la galeria posterior.

A més de ser seu del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, Can Freixedas acull també la seu del Consorci de Promoció Turística de l’Alt Penedès i l’Oficina del Departament d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, que estan situats als baixos de l’edifici.

La descripció tècnica ens explica : casa entre mitgeres amb jardí posterior. Ocupa el final d'una illa. Consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab a dues vessants.

Em cridava l’atenció una anotació de la fitxa tècnica `històrica’ : Utilització : Govern militar

Ara diu: Titularitat: pública
Ús actual: Administratiu ; és la Seu del Consell Comarcal de l'Alt Penedès ( per a mi Penedès sobirà ) .

Planta baixa amb tres portals, dos d'ells amb arcs trilobulats i dues finestres adintellades .



Planta pis cinc balcons d'obertura única adintellades amb trencaaigües d'arc conopial coronat per un floró i un ull de bou, excepte el balcó de l'extrem dret que és més gran i és d'arc rebaixat. Coronament amb gran barbacana. Destaca el treball del ferro de les baranes dels balcons.

Ens agradarà tenir noticia dels ‘usos anteriors’ de la casa a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAN FRADERA DE MATARÓ

Anàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés pel centre de Mataró, admirant-nos aquí i allà, del riquíssim Patrimoni Històric, que conserva – encara – la Ciutat.

Al Carrer Lepant cantonada amb la Rambla, s’alça l’elegant edifici de Can Fradera, que amb la seva cúpula dóna a la ciutat un cert aire de capital.



Té alguna relació amb Fradera y Compañía que es constituïa l’any 1900 per garantir el servei d’aigua de boca als mataronins ?.

L’admiració és tornava en sorpresa quan constatava que no té Mataró, un Catàleg de Patrimoni en línia, i aquí com a Terrassa, aquest fet absolutament inexplicable des de la tècnica, em feia pensar que potser no van errats els que sostenen una clara i decidida voluntat de ‘dessolar la terra’ des del PSC.

Joan Mora i Bosch, trencava amb aquest ‘domini hegemònic ‘, i esperem veure ben aviat canvis en la línia de facilitar entre d’altres coses, un millor coneixement del Patrimoni Històric i/o Artístic de Mataró.

Sou pregats d’ampliar aquesta minsa informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CATALUNYA i MATARÓ – recordeu-ho sempre – NOMÉS en té a nosaltres.

diumenge, 26 de maig del 2013

EL CEMENTIRI DE SENTMENAT

Recollia l’afirmació del Consorci de Turisme del Vallès Occidental en relació al Cementiri de Sentmenat :

És una mostra de l’arquitectura funerària modernista.

Va ser construït a l’any 1905 per l’arquitecte Antoni de Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876-1947)

És un recinte de planta rectangular amb un pavelló d’entrada, format per tres cossos simètrics.





A destacar el detall de la porta d’entrada i la tanca, a més de la decoració original que es manté únicament en una mínima part.



Inicialment fou plantejat amb una alçada de tres nínxols, Sentmenat tenia un cens de 1.379 ànimes l’any 1910, que augmentaran fins a 1.897 a darreries del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ), i assoliran en el cens de 1981 – desprès de la mort del Dictador Franco - els 3.663 habitants.





La ‘Democraciola’ que ens ha retornat als anys foscos de la postguerra, recuperant la fam, la misèria, la desatenció social i sanitària, la restricció de l’educació només per les classes altes, .. , feia créixer la població fins al 8.521 a darreries de l’any 2.012.

També al fossar municipal s’ha traslladat aquesta ‘pressió demogràfica’ que aixecava un pis addicional en un primer moment – fins a quatre nínxols – per deixar-ho finalment amb cinc.

Els cementiris es traslladaven fora dels nuclis urbans amb l’excusa de la higiene - no s’ha registrat mai , enlloc del món cap episodi que ho justifiqui - ; això va permetre al REINO DE ESPAÑA dur a terme una operació urbanística mai vista fins aleshores :

1. Es qualificaven com a serveis terrenys agrícoles
2. S’obtenien – a cap preu – terrenys en el cas urbà de les poblacions.

Aquestes dades no les trobareu a LA HISTÒRIA WERTADERA

EL ‘CAPRICI’ DE FRANCISCO PERMANYER SALLENT. SENTMENAT

M’explicaven que es deia , Francisco Permanyer Sallent, el que popularment s’esmenta com ‘el milionari de Sentmenat’, mort l’any 1976.

A dia d’avui l’ajuntament és el titular de la que en vida va ser la ‘seva’ casa - no en trobava però, cap informació a la xarxa - , desconec si també el Consistori és propietari del ‘Caprici’ , una petita edificació aixecada al mig del camp per sota del carrer de la Serra Barona, en un camí marcat al plànol com ‘polígon can Baró ‘.

No trobava cap dada de l’arquitecte que aixecava la casa de Francisco Permanyer Sallent;
http://www.turismevallesoccidental.org/perfil/ctvoc/recursos/recursos/cal_milionari.pdf

que hom pensa devia encarregar-se també d’aquesta obra petita, però no menor, que anomeno ‘ El Caprici “


Li agradava passar-hi el dia – allunyat d’adulacions i afalacs – gaudint de la natura.

En ocasió de la recollida de les olives acostumava a convidar a dinar amb ell, ‘ al Caprici ‘ al pare de la persona que m’havia facilitat aquesta informació.

Enviaré aquesta informació a l’arxiu, a l’Ajuntament, i a l’emissora de radio, en la confiança d’aconseguir ampliar aquesta minsa informació.

Sou pregats d’enviar-nos qualsevol dada en relació al milionari i/o les seves propietats a l’email coneixercatalunya@gamil.com

Recordeu sempre que CATALUNYA i SENTMENAT només ens té a nosaltres.

dissabte, 25 de maig del 2013

SANTA MARIA DE TOUDELL. VILADECAVALLS

M’aturava per retratar els conjunt d’edificis que es troben actualment prop d’un talús de terra; si persisteix aquest regim de pluges la fotografia serà històrica.



L’any 1918, Josep Salvany Blanch, entrava dins la propietat i retratava l’absis i el campanar.



La primera referència documental de l'església de Santa Maria de Toudell es remunta al segle XI, quan depenia del Monestir de Sant Cugat.

Al segle XII Ermessenda de Berumina l'inclourà al seu testament donant-li part dels seus béns.

Al segle XV, el temple ja disposava de tres parroquians, i la servia un beneficiat de Santa Maria del Monestir de Sant Ruf de Terrassa.

La parròquia de Santa Maria era sufragània del priorat agustinià de Santa Maria de Terrassa, que més endavant assimilaria el Sant Esperit de Terrassa. Aquesta condició de dependència es va perllongar fins a principi del segle XIX, quan perdia la categoria de parròquia, i passava a dependre de la parròquia de Sant Martí de Sorbet de Viladecavalls.

Forma part de la mateixa propietat que el mas que s'alça al seu costat, conegut avui com a Can Trias, amb el qual es troba comunicat per una galeria subterrània.

L'església tenia un retaule a l'altar datat del segle XV, construït per albergar una talla romànica de la Mare de Déu.

L'any 1925 la família Trias va cedir la imatge al Museu Diocesà.

divendres, 24 de maig del 2013

L’ESBARJO VERDI DE CARDEDEU

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), l’abril de l’any 1932 va redactar el projecte d’un local que contemplava exclusivament el què és actualment la nau de la sala de platea sense l'atri d'entrada i el cos de serveis triangular, actualment alineat al carrer de Cervantes.

El 29 de gener de 1933, el rector de Cardedeu, mossèn Lluís Puig va distribuir per la vila un fulletó demanant al habitants del poble la col•laboració per la construcció d'un "Esbarjo infantil per instruir, recreant el vostres fills, educant-los i moralitzant-los".

El projecte d’en Raspall, va servir per demanar la llicència d'obres el 25 de setembre de 1933, i es va construir d'immediat encarregant-ne les obres al constructor Adolf Agustí ) ens agradarà tenir noticia del segon cognom a l’email coneixercatalunya@gmailcom ).

L’equipament va ser inaugurat el maig de 1934 com a cinema infantil i més tard com a teatre.

En el període 1936-39 va ser confiscat i utilitzat com a escola pública.

L’any 1975 fou restaurat i acondicionat interiorment per a cinema i teatre.

És un teatre i es composa d'una planta única, de forma rectangular, en part adossat a la Rectoria per l'oest, amb façana lateral alineada al carrer de Cervantes i amb la façana principal orientada a migdia, separada de l'alineació del carrer de Lluís Llibre. Cos de platea i cos d'escenari sobreaixecat, tots dos de planta rectangular i amb cobertes a dues vessants. El cos lateral està alineat al carrer i està composat per una coberta plana i la planta rectangular. El cos davanter té una menor alçada amb la coberta plana i la planta rectangular. Estructura de la nau de platea formada amb encavallades i corretges de fusta sota coberta de fibrociment a dues vessants. Façana principal composada en dos plans paral•lels a diferent alçada. Les pilastres del parament més alt es coronen amb quadre hídries en forma d'estrella de set puntes. El timpà del parament més baix acull el relleu d'una orla que emmarca la figura d'un Sagrat Cor de Jesús.



El pati de butaques té un empostissat que sobresurt de la boca allindada amb emmarcat motllurat. Cos de serveis de planta triangular, alineat al carrer de Cervantes. Escenari amb caixa sobreaixecada de la nau, amb teler i ponts de fusta. Vestidors de l'escenari que ocupen una part de la Rectoria a la què està adossat. Vestíbul d'entrada i cabina de projecció a la façana de migdia. La sotacoberta de la nau principal no té accés.

L'Esbarjo Verdi neix d'una iniciativa ciutadana, que ha comportat la signatura d’un conveni entre la regidoria de Cultura de l'Ajuntament i l'empresa dels Verdi que farà possible que cada setmana, a Cardedeu, es projecti una pel•lícula de les que s’exhibeixen en els cinemes de Barcelona i Madrid. Aquesta nova etapa ha comportat la realització d’obres de millora, tant de caràcter tècnic, com de reforma del local, que conserva malgrat tot, l'encant de les antigues sales populars.

CASTELLMEIÀ. TORREFETA I FLOREJACS. LA SEGARRA INFINITA. ‘EL FORAT NEGRE’. CATALUNYA

L’ Àngela Llop Farré, en compliment del ‘precepte’ , visitar la Segarra és un deure ‘sagrat’ pels catalans, s’arribava fins a Castellmeià, documentat l’any 1243. Pertany actualment al terme de Torrefeta i Florejacs, i ens temem que amb la ‘mala política’ d’estalviar la xocolata del lloro, quedarà integrat en un nou municipi – encara per decidir -.

Es troben referències al castell al segle XIII (Castri de Mediano), al 1716 Felip V concedí el marquesat de CastellMeià, a Francesc de Junyent i de Marimon, posteriorment passarà als Amat de Càrcer i als Vilallonga.



Edifici de grans dimensions disposa de dos torres de planta rodona i la portalada la formen un conjunt de grans dovelles coronada per l'escut dels Vergós. A la façana sud, hi ha tres grans finestres amb motllures. A la part superior, hi ha diverses obertures de formes diverses. A la part dreta, hi ha un gran contrafort, i a la part esquerra, hi ha una torre semicircular, amb una finestra amb ampit i diverses petites obertures. Adjunt a l'esquerra, hi ha un mur que la connecta amb la torre principal, de dimensions més grans i amb diverses obertures, i una entrada rectangular moderna. A la façana nord, hi ha l'entrada principal, a la part dreta, a prop de la torre. Entrada amb arc de mg punt adovellat i escut heràldic a sobre. A la seva esquerra, hi ha una finestra, més a l'esquerra hi ha una entrada rectangular amb llinda de pedra, i a l'extrem de la façana, una entrada antiga, que s'hi accedeix per graons. Al pis superior hi ha quatre finestres amb ampit i motllura. Al següent n'hi ha un altra amb motllura. A la façana est, hi ha diverses finestres amb ampit repartides per la façana, i dues obertures quadrangulars a la part superior. Davant de la façana est, surt un mur perpendicular, on a l'interior hi ha una patí on hi ha unes arcades.



Aproximadament a uns 60 metres a llevant , es troba l’església romànica amb absis semicircular, de Santa Maria ( advocació molt comú en els castells recuperats als sarrains ), més coneguda ara, com de la Mare de Déu de la Llet.

MERCAT MODERNISTA DE LA PLAÇA GRAN DE MATARÓ

Ens cridava l’atenció al Tomàs Irigaray Lopez, i a l’Antonio Mora Vergés, l’edifici allargat situat al centre de la Plaça Gran de Mataró; quan preguntava a un passant m’explicava que - tot i que parcialment - encara funciona aquest singular mercat de llarga història :



L’any 1891, l’arquitecte Emili Cabañes i Rabassa ( Mataró 1850 + 1917 ) elaborava un projecte per a la creació d’un mercat de parades a la Plaça Gran, ‘El Rengle’ pretenia millorar les condicions en què es desenvolupava aquesta activitat comercial.

L’any 1893 l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch ( Mataró, 17 d’octubre de 1867 + Barcelona, 23 de desembre de 1956 ) va reformar la coberta d’estil modernista, incorporant una teulada de forma semicilíndrica, amb revestiments ceràmics, maó vist i detalls ornamentals de ferro forjat.

La descripció tècnica ens diu : Construcció de planta rectangular longitudinal, coberta per una teulada plana, al centre de la qual s'aixeca una volta de canó que ocupa tota la seva llargària. Consta d'un passadís central i una filera de parades de venda a cada costat; per la banda exterior també hi ha parades. Les parades estan separades per unes columnetes de ferro colat que suporten la teulada. El conjunt destaca especialment per la seva volta que també serveix de ventilació una vegada tancades les parades. Està realitzada amb rajoles que formen franges de colors que li donen vistositat.



El 1979 fou restaurat pels arquitectes Isidre Molsosa Pujal , i Montserrat Torres.

El mercat municipal de la Plaça Gran (el Rengle) es configura com un mercat molt singular pel fet que es tracta d’un mercat modernista de petites dimensions, en el que un total de 8 parades donen directament al carrer.

De dilluns a dissabte, tots els matins, trobem parades de marxants que venen fruita i verdura fresca.

La tradició de la plaça Gran encara es manté amb botigues especialitzades del sector de l’alimentació i altres botigues d’equipament de la persona o la llar.

Se’l coneix també com : Mercat el Tren, o el Tranvia, i/o el Rengle.

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , ens agradarà saber el segon cognom de l’arquitecte Montserrat Torres.

dijous, 23 de maig del 2013

CASA FRANCESC GRANÉS MIRALLES I MERCÈ ESPINACH MAGRINA. CARDEDEU

Poques persones reconeixeran per aquest nom, la casa que aixecava Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), l’any 1904 per encàrrec del matrimoni Francesc Granés Miralles i Mercè Espinach Magriña.

La denominació ALQUERIA , de l'àrab al-qarya o al-qariya, significa I. f. Casa de camp amb terra de conreu; Cloelia, és va adoptar per la propietària en ocasió de produir-se el descobriment de l'asteroide 661 Cloelia



Actualment la propietat està delimitada per carrers del nucli urbà, s’aixecava a començament del segle XX, en una zona d'estiueig del municipi, i és un conjunt format per la casa-torre, un magatzem aïllat, un colomar, tres fonts i la tanca. Destaca singularment la presència de la torre-mirador i una interessant construcció al centre del jardí, amb coberta de pavelló, amb funcions de pou d’aigua.

Raspall assaja i executa per primera vegada aquí , les constants arquitectòniques de la primera etapa de la seva obra: medallons amb cintes verticals, impostes ceràmiques, esgrafiats de motius geomètrics, treball de forja del ferro amb acabats a cop de fuet i trencadís ceràmic.

Com en el cas de la ‘Torre Millet ‘A l'Ametlla, de la que l’ Eugeni Xammar i Puigventós, va escriure :

A l'Ametlla, sobretot a l'estiu, no hi feia de mal estar

Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l'Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.

A can Xammar, molt gran per fora, se li podia aplicar l'eslògan d'unes certes marques modernes d'automòbils; era més gran per dins que per fora. Per a mi tot sol jo disposava, donant a l'era, d'una gran sala amb dues alcoves, una interior amb el llit i una altra d'exterior convertida en arxiu i biblioteca. (Més tard parlarem una mica de la biblioteca que, per cert, valia ben poca cosa, però que em fou de gran utilitat.)

Tan gran era i és la casa que, la meva mare, precursora sense saber-ho dels moderns promotors del turisme, i obligada a arreplegar diners fos com fos, va llogar, durant els mesos d'estiu, dormitoris i menjadors no a una sinó a dues famílies barcelonines.


També a Cardedeu, el moderniste deixava un legítim sentiment de pèrdua :

A començaments de segle XX, es vàren convertir vells edificis, de més de 500 anys, en cases modernistes, com Can Llibre Masdeu i Raspall), la casa Espinach de la plaça Clavé, Can Viader del Carrer Major (Raspall), Can Clavell(Raspall) o ca l'Arquer (Raspall),...

Em d’admetre que tothom té part de raó, en aquesta qüestió i en qualsevol altra.

TORRETES DE REPARTIMENT D'AIGÜES A MATARÓ


Respecte d’aquestes ‘infraestructures tècniques’ , l’actual catàleg del Pla especial del patrimoni de  Mataró - que haberlo haylo, malgrat no sigui consultable en línia  - recull i cataloga tres repartidors d’aigües: la torreta del repartidor d’aigua de la Muralla dels  Genovesos fou restaurada el 1987 amb el suport de l'empresa Aigües de Mataró S. A (fitxa 119 del catàleg),



 el repartidor del Torrent (fitxa 306) i el repartidor de la  Muralla de la Presó (fitxa 56). 



Es tracta de tres instal.lacions tècniques construïdes l’any  1859, concretament són tres hidròmetres quina funció era també repartir l’aigua provinent de  les mines als diferents abonats que l’havien contractat.

Tots tres repartidors segueixen el mateix model i tècnica constructiva i són obra del mateix  autor. El mestre d’obres Jeroni Boada Renter

Em preguntava si la ‘santa obstinació’  dels mataronins, que ens ha permès gaudir – encara – de la contemplació de les torretes de repartiment d’aigua, con també de les capelletes en algunes façanes, tenia relació amb el malnom ‘capgrossos’  que es donava als ciutadans de Mataró.

Trobava un text del  Nicolau Guanyabens i Calvet, en la publicació ‘Com ens diem al Maresme ?,’  – que reprodueixo literalment - , en el que explica l’origen del malnom :

És prou coneguda la relació entre la ciutat de Mataró i el malnom capgrossos, atribuït als seus habitants. L’origen del motiu està en un element ornamental que hi havia en un portal de l’antiga muralla, construïda al segle XVI i enderrocada al segle XIX.

A mitjan segle XIX els habitants de Mataró eren coneguts com caps de bou. Posem un exemple. L’any 1851, una jove mataronina que s’estava a Madrid durant uns mesos expressava per carta el seu enyorament:

“No crea usted que todas estas cosas, ni nada de la Corte, me haga olvidar Mataró, ni a todos los caps de bou, incluso el mío, pues me acuerdo mucho de mi patria.”

Sabem que el famós “caps de bou” sorgia inqüestionablement per alguna cosa que hi havia al portal de Barcelona, una de les principals entrades a la vila emmurallada. Aquest portal de pedra, que estaria avui situat allà on es troben la Riera i la plaça de Santa Anna, va ser enderrocat l’any 1857. Un contemporani, Josep Gualba, advocat de professió, es lamentava d’aquesta pèrdua patrimonial amb un poema satíric que deixa ben clara la connexió entre el renom i el portal:

...destruït lo portal fou
que tingué Mataró antigua
nomenat de Barcelona,
que lo nom ha donat i dóna
a sos vehins de caps de bou...

Què és el que figurava al damunt d’aquesta porta, que donà peu a la broma del malnom? Doncs, molt senzill: la façana del portal estava adornada amb un fris en el qual, entre sanefa i sanefa, hi figuraven bucranis o, el que és el mateix, caps de bou, icones pròpies dels relleus d’estil dòric clàssic romà i del Renaixement.

La tirallonga amb caps de bou es va esfumar per sempre amb l’enderroc de les muralles i, probablement, van fer-la desaparèixer per evitar prolongar les burles i els acudits dels forans.

Amb el pas dels anys el renom cap de bou, de fortes connotacions vexatòries per la insinuació de les banyes, seria substituït pel de capgròs, prou irònic però més suau, que al·ludeix a fets extravagants de regust jocosament divertits. De fet, no se sap ni el quan, ni el com, ni el perquè d’aquest reemplaçament.

Vés a saber si a tot això no hi va contribuir el fet que justament a la dècada de 1860 van aparèixer, per amenitzar les festes, el primers sis nans mataronins, uns capgrossos més que centenaris que van ser durant molt temps els únics de la comarca.

Avui, aquest malnom ha perdut qualsevol regust despectiu i s’ha convertit fins i tot en signe d’identitat de la ciutat.


Ah!, perquè el Catàleg de Patrimoni  de Mataró no és accessible en línia al segle XXI  ?.   Aquest si que és una enigma insondable, oi ?.  

dimecres, 22 de maig del 2013

CARDEDEU. SIGLO XX CAMBALACHE.

Transcric de la pàgina web de l’Ajuntament; Cardedeu va créixer a finals del segle XIX, amb la construcció de la línia de tren (1860) i de la carretera de Sant Llorenç Savall a Santa Coloma de Farners (1864). En el cens de 1857 consten 1693 veïns.

No va ser un creixement ‘demografic’ sinó clarament conjuntural, Cardedeu era un indret d’estiueig per una determinada classe social, "un palco al Liceu i una torre a Cardedeu".

Això va comportar que s’aixequessin un bon nombre de magnífiques torres, de diferents estils, que donaven aixopluc a la burgesia barcelonina de l’època.

Cardedeu superava el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera) amb nota, al cens de 1930 hi havien 2477 veïns.
El segon feixisme ( Dictadura de Franco ) sorgit de l’aixecament militar contra el Govern de la II República, utilitzarà l’emigració com eina per desfer la llengua i la cultura catalana, i com a conseqüència de l’arribada massiva de persones, les ciutats, viles i pobles, que disposaven de comunicacions ferroviàries, creixeran de forma quasi exponencial.

El sistema polític facilitarà la destrucció del Patrimoni Històric amb la doble finalitat d’enriquir-se, i de ‘dessolar la terra’. L’adveniment de la ‘Democraciola’ - més enllà del nom – no comportarà canvis substancials.







L’absència d’un Catàleg de Patrimoni consultable el línia, complica força la tasca de documentar les restes d’aquest ‘naufragi civil’, que ens ha portat a la misèria.

LA CASA JOAN NIELLA DE CARDEDEU

M`arribava fins al quilòmetre 1,72 de la Carretera de Cànoves, i trencava per un camí de terra que em deixava davant de la casa coneguda com : Masia Joan Niella i/o Can Cuyàs.

Volia retratar la casa d’ estiueig, amb torre mirador central, decorada amb esgrafiats ornamentals en les quatre façanes, que l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937 ) construïa l’any 1910 , al costat de l’antiga masia de Can Cuyàs, per encàrrec de Joan Niella – en aquella època, les persones tenien ja dos cognoms, patern i matern, com a conseqüència del documentalisme anticatalà, s’ha generalitzar el mal costum d’obviar el segon cognom), les cròniques diuen que era un comerciant amb negocis a Amèrica.

Dissortadament no n’he trobat cap esments, i sou pregats d’ajudar- nos a reparar aquesta omissió a l’email coneixercatalunya@gmail.com



La descripció tècnica ens diu : edifici aïllat de nova planta annexa a l'antic manso d'en Cuyàs, de planta baixa, pis i golfa i torratxa en el qual es troba l'escala coberta a dues vessants. La façana és de composició simètrica amb un sòcol de pedra, un primer pis de carreus de pedra i la resta arrebossada.

Els elements decoratius, tal com esgrafiats, tipus d'obertures de finestres, llindars i el reixat són típics del modernisme i concretament de la primera etapa modernista de Raspall.

Perquè Cardedeu no disposa d’un Catàleg de Patrimoni accessible en línia ?.

dimarts, 21 de maig del 2013

SANTA ANNA DE MATARÓ.

Ens costava, al Tomàs Irigaray Lopez, i a l’Antonio Mora Vergés, retratar la ‘peculiar’ façana d’aquesta església, de la que no en trobava cap dada del mestre d’obres, que aixecava al ensems , el col•legi i l’església de Santa Anna pels Escolapis de Mataró.



Es fa esment a l’escolapi, José Guardia de Sant Juan Bautista ( Calders, 2-11-1717+ Mataró, 2 de febrer de 1790) germà operari, que havia treballat a Moià en la construcció de l'església del col•legi escolapi, juntament amb l'arquitecte que la va dissenyar, convertint-se en un mestre en l'art de construir; a Igualada en l’adequació de l'antic convent dels Servites dedicat a la Mare de Déu dels Dolors; a Oliana en la capella de la Mare de Déu dels Àngels i la casa propera; arribaria a Mataró per donar un ajut final a la construcció del nou col•legi i església.

De l'església s'atribueix a Josep Guàrdia, haver esculpit les pedres de la portada principal i les bases de les columnes, segons traça atribuïda a Carles Moretó i Brugaroles (Vic 1721 — Solsona 1783).

La descripció de l’edifici ens diu : del conjunt actual destaca la portada d'estil barroc, de tipus façana-retaule de perfil molt mogut. La porta està flanquejada per dues columnes situades sobre un pedestal i coronades per un capitell corinti i un entaulament que semblen repetir-se en forma de baix relleu a la part del darrera per tal de donar mobilitat al conjunt. Sobre aquest entaulament hi ha un frontó que combina les línies còncavo-convexes pròpies del període barroc, al centre del qual s'obre una fornícula que conté la imatge de la Verge. En conjunt hi ha una gran profusió d'elements decoratius.



A la cantonada esquerra hi ha una imatge de Sant Josep de Calassanç, i ens expliquen – l’església era tancada – que de l'interior destaca la Capella del sagrament amb pintures de Jordi Arenas i Clavell (Mataró, 1920-1 de juliol de 1998) , i l’escultura de Jordi Puiggalí i Clavell (Mataró, 1922).

Em pregunto; perquè Mataró no disposa d’un Catàleg de Patrimoni accessible en línia ?.

CAN DIUMER A CARDEDEU

M’aturava per retratar aquest gran casal, del que no aconseguia trobar cap informació, en un primer moment , perquè l’Ajuntament de Cardedeu no disposa d’un Catàleg de Patrimoni, consultable en línia, i els dies festius, Catalunya no pot accedir a les seves bases culturals; com era allò ?. ah!, som una Nació !

Avui dimarts 21.05 – en horaris d’oficina- m’ha estat possible accedir a : http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_28570

En aparença l’edifici manté un bon estat de conservació, la descripció ens diu que té un pati interior, tancat, i tot el conjunt fa una gran quadrat.



Hi ha un gran portal d'entrada amb la data de 1857, gravada a la pedra del coronament.

A l’esquerra del tancament perimetral, coronat per una barana, hi ha una torrassa rodona cantonera d'un tres metres de diàmetre, amb una escala de cargol a l'interior que serveix per accedir a la terrassa.

Dins del pati – on ja no podia accedir - hi ha dues façanes:

La frontal, plana amb portal de llinda plana i bancs de rajola ambdós costats. Al primer pis hi ha quatre balcons-finestres de llinda plana, i dues orles enmig. Al segon pis tenim tres finestres més senzilles i un balcó que distorsiona la simetria del conjunt, així com dues finestres de tipologia diversa.

La façana lateral, també de planta baixa i dos pisos, és molt més senzilla i destaca el segon pis, format per una galeria oberta amb voltes de mig punt, donant-li un aire neoclàssic. Donant a l'exterior, sobresurt un gran balcó al primer pis, cosa que reforça el llenguatge neoclàssic.

En documents del segle XII es troben citats diversos Diumers, cosa que indica l'antiguitat de l'assentament. En el planell de 1777 s'hi veu dibuixada "Casa Diumer" com una típica masia dels segles XVII o XVIII, amb el molí i la bassa al costat.

M’explicaven que les propietats dels Diumer, que havien set petites, es van estendre de tal manera que quan es va reformar la casa en profunditat, l’any 1857, el propietari podia anar a la parròquia de Marata, i a la d'Alfou, trepitjant sempre terra de la seva propietat.

A l'interior hi ha una capella en honor de Sant Josep Oriol, que passà temporades al mas els anys 1700-1702. Demanarem ajuda a l’Arxiu Gavin, del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.



Rebia de l’Arxiu Gavin, una imatge datada el 15-VI-1985, de la Capella Oratori de Sant Josep Oriol, de la Casa Corbella, anomenada anteriorment Can Diumer.

El cognom Diumer – com una hipòtesis – podria tenir el seu origen en la condició de ‘domer, domaer’ d’alguns dels seus primers propietaris ?.

En relació a l’origen del cognom, reprodueixo d’un article del Miquel Comas; ¡Els Diumer’ :

El cognom Diumer és una variant de “delmer”, o perceptor del delme, la desena part de la collita que es pagava com a tribut. Prové del llatí medieval “ decimariu”, del mateix significat, i neix al mateix temps que els francesos “ Desmier” o “Dexmier”, o l’alemany “ Zehender”, amb el mateix orígen i significat. A Cardedeu trobem les primeres referències l’any 1154, quan Grau de Bell•lloc i sa muller, Beatriu, estableixen a Ramon i Maria, (avantpassats de l’Arnau Delmer (Decimarii) que apareix en un altre document, del 1199) un molí, situat a la parròquia de Santa Maria de Cardedeu, en el lloc anomenat “ Avurid”. També reben un altre molí, en el Mogent. En el segle XIII eren també tinents de Can Diumeró, sota domini de Sant Pere de Casserres.

dilluns, 20 de maig del 2013

LA FILADORA DE LA CASA JOAQUIM COLL I REGÀS DE MATARÓ

Val a dir que la imatge – bellíssima - no és ni de bon tros fidel pel que fa a representar a les dones que treballaven en el sector tèxtil , ni que fos a la fàbrica de Joaquim Coll i Regàs, al que podem qualificar – si més no – com singular en el Mataró de les darreries del segle dinou.



Joaquim Coll Regàs, va establir el primer patronat d'obrers sota la inspiració de la «Rerum Novarum», l'encíclica de Lleó XIII sobre les relacions del capital i el treball des de l'òptica cristiana. El «Patronato para enfermos y obreras en cinta» fundat l'any 1892 , va comportar que els treballadors malalts cobraven uns diners de l'empresa, també les dones , des del més anterior, i en l’ immediatament posterior a tenir una criatura.

Aquesta actuació social va suposar una autèntica revolució a la ciutat, pensem que aleshores quan un treballador deixava d'anar a la fàbrica pel motiu que fos, fins i tot per malaltia, no cobrava res.

A la seva fàbrica, feia acabar la jornada laboral cada setmana el dissabte al migdia, i no el vespre del mateix dia, com es feia arreu. L'acció , des de la visió cristiana de Joaquim Coll Regàs, permetia dedicar la tarda del dissabte a les feines de la casa, i assistir a la Santa missa el diumenge.

En morir l’any 1904 , la premsa dels republicans radicals, gens amiga de patrons, capitalistes o capellans, assenyalava – en llengua castellana ‘ perquè com diu el REI aquí mai s’ha obligat a ningú’ - que va ser «uno de los que comprendió que la desvalida clase obrera merecia los derechos que la actual sociedad le niega». Ressaltant que les condicions socials a la seva fàbrica havien estat molt bones, i que a més el salari era més elevat que altres establiments.

Avui, quan s’han assolit els despropòsits del PP :

1. Ensorrar a la ciutadania en la misèria
2. Estendre la incultura
3. Fomentar l’odi racial

Tothom enyora les persones que com el Joaquim Coll Regàs, sabien alhora fer rutllar el negoci, i deixar passar l’aire per la glotis dels treballadors.

CASA DE L’ÀNGELA GUAL CANUDES A CARDEDEU

Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965), l’any 1910-1911, rebia l’encàrrec de l’ Àngela Gual i Canudes – em fa gràcia aquest costum d’esmentar algú, com si tothom conegués la seva peripècia vital; agrairem ens en feu , si més no, una síntesis biogràfica a l’email coneixercatalunya@gmail.com – d’aixecar una casa d’estiueig a l’Avinguda del Rei en Jaume, 193 de Cardedeu.






Avui dilluns, festiu a Barcelona, els servidors culturals no estan actius; sovint faig servir l’expressió ‘ Generalitat de Barcelona’ , perquè també a Catalunya es va acabar imposant el model cefalòpodic, del que ens queixem – i amb raó – en relació al REINO DE ESPAÑA.

Reproduïa la més que minsa informació tècnica de :
http://www.museudecardedeu.cat/wp-content/uploads/modernisme_cardedeu.pdf

la tipologia de torre d’estiueig envoltada de jardí, destaca per la decoració de les façanes i, sobretot, la singular tribuna de la façana principal, amb coberta de mosaic i cresteria de ferro forjat.

Reitero aquí que no trobo cap explicació perquè Cardeu no disposi –encara- d’un Catàleg de Patrimoni consultable en línia.

diumenge, 19 de maig del 2013

TORRE DE L’AIGUA DE CAN SORRALL. ARGENTONA. MARESME

Anàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés de camí a Mataró, a la nostra dreta al veïnat del Cros, en terme d’ Argentona, admiràvem la torre del que havia estat el dipòsit elevador de Can Garí , situat en una masoveria- Can Sorrral - que pertanyia a aquella casa pairal convertida per Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956) en un autèntic palau nobiliari, sintetitzant tots els corrents estètics de l'avantguarda del moment.



La construcció avui exempta, és de planta circular amb un tronc cònic, coronat per una teulada feta de trencadís. El fust és de maó massís, amb dues franges d'obertures verticals a l'extrem superior, rematades per amplis ràfecs.

Ha corregut molta aigua per la riera d’Argentona, la torre ha vist passar el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera), el miratge de llibertat que va representar la II República, el segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco); la creació del Polígon Industrial , no va suposar miraculosament el seu enderroc en aquella període fosc de la història de la humanitat, Gütermann, S.A, primer i Encajes Laquidain actualment, han permès que la torre llueixi.

Quan la retratàvem, recollíem també Can Garí, la Torre Rosa de M. Teresa Amatller Cros, i dalt del turó el castell de Burriac.

Com la Torre, tinc la certesa que malgrat els esforços dels malvats que volen la destrucció de Catalunya, reeixirem una vegada més.