dimarts, 30 d’abril de 2013

TERRITORI ‘COQUILLAT’. SANT JUST DESVERN

Caminar per Sant Just Desvern , és sens dubte com moure’s dins d’un ‘gran museu’ de l’arquitectura de ‘qualitat’, que es feia en les primeres dècades del segle XX.

l’arquitecte Marcel•lià Coquillat i Llofriu (Elx novembre de 1865 - Busot, 28 de desembre de 1924 ), aixecava aquestes dues cases, que si bé tipològicament poden ser semblants, tenen un estil clarament diferenciat. La inclinació - per alguns desmesurada i/o excessiva - de les cobertes de pissarra, més pròpies d'una arquitectura nòrdica, caracteritza la Casa Francesc Bassols i Torres, mentre que a la Casa Solé Josep Solé i Surell, advertim la terrassa plana , i la coberta de la torre de teula àrab.



El cadastre recull que la construcció de la Casa Solé data de l’any 1921, i la Casa Bassols de l’any 1925. Els plànols son de l’any 1916, i foren signats per l’arquitecte en la mateixa data.

Ens agradaria tenir noticia de la vinculació – en el seu cas – del promotor Francesc Bassols i Torres, amb la firma tèxtil homònima, probablement l'empresa d’aquest sector que segueix activa, més antiga del món.

La manca d’informació en relació al Patrimoni Històric a Sant Just Desvern – per més que compartida amb d’altres poblacions del Llobregat jussà - no té cap explicació racional, més enllà de la clara voluntat de ‘dessolar la terra ‘.

http://www.santjust.com/patrillibre/

Ah!, la bateria del vehicle lliurava la sena ànima al Senyor, 75 € més esmerçats en aquesta follia de recuperar – fins on sigui possible – la memòria històrica de Catalunya, a la que tots mitjançant l’email coneixercatalunya@gmail.com hi esteu convidats.

CASA FABIÀ PONS I PONS DE SANT JUST DESVERN

El senyor Fabià Pons i Pons – comerciant de camises a Barcelona - va fer construir la casa l’any 1910 com a segona residència d’estiueig.

L’edifici va ser projectat per l’arquitecte Marcel•lià Coquillat i Llofriu (Elx novembre de 1865 - Busot, 28 de desembre de 1924 ) i construït per l’empresa fundada per Mag í Campreciós i Poll

La descripció tècnica ens diu : Torre aïllada i envoltada de jardí. El cos principal, cobert a dues vessants, consta de planta, pis i golfes. Les cobertes de la torre, a quatre vessants, són de ceràmica vidriada de colors verd, groc i vermell i disposades fent dibuixos geomètrics. Les cobertes acaben amb un prominent ràfec sobre cartel•les, entre les quals hi ha motius decoratius pintats. Les parets són pintades en color clar però tots els elements decoratius són fets amb maó cuit, així com també les arestes de la torre i les divisions de les plantes. Destaca el contrast del color clar de les façanes amb les cantoneres i bandes ornamentals de maó vermell. S’esmenta que lluïa a la casa l'escut de la Mancomunitat de Catalunya – que en tot cas, des de la distància, no vaig poder albirar -.



La manca d’informació en relació al Patrimoni Històric a Sant Just Desvern – per més que compartida amb d’altres poblacions del Llobregat jussà - no té cap explicació racional, més enllà de la clara voluntat de ‘dessolar la terra ‘.

http://www.santjust.com/patrillibre/index.htm

Ah!, la bateria del vehicle lliurava la sena ànima al Senyor, 75 € més esmerçats en aquesta follia de recuperar – fins on sigui possible – la memòria històrica de Catalunya, a la que tots mitjançant l’email coneixercatalunya@gmail.com hi esteu convidats.

EL RUNAM ESFEREÏDOR DE SANT JULIÀ DE BESTRACÀ. CAMPRODON. EL RIPOLLÈS

El Tomás Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, han tingut ocasió de constatar l’abandó esfereïdor del Patrimoni Històric situat en terres catalanes, ningú s’acostuma però, a la desolació i la ruïna, que es palesen a la que església del castell dels senyors de Bestracà, situat al cimal de la muntanya del mateix nom, darrera d'Oix.





L'any 937 el paratge ja estava poblat i cultivat, com ho demostra la donació que va fer a favor de Santa Maria de Ridaura el comte Sunyer de Barcelona. El 979 apareix citat: "(…) in locum qui vocant Bestrecano, et Ventano cum ecclesiis S. andree et S. Juliani (…)". Després es documenta ja el temple de Sant Julià citat, igual que el de Sant Andreu, en el testament del comte Miró de Besalú, en el qual es lleguen ambdues esglésies al monestir de Sant Llorenç de Bagà.

En els nomenclàtors del segle XIV s'anomena "Capella sancti Iuliani de Bestrechano in parrochia sancti Andree de Bestrachano".

L’edifici religiós, preromànic, era per tant, molt anterior a la residencia de la família Barutell, però seguirà la mateixa sort que el castell, quan desprès d’un atac dels remences, els senyors de Bestracà traslladen la seva residència a Oix , tant per qüestions de seguretat , com perquè les condicions de vida no eren tan feixugues.



L’espoli, més que els pas del temps, portaven Sant Julià a l'estat actual de completa ruïna, és conserva sencera la planta, d'una sola nau, construïda aproximadament al segle XI, amb absis rectangular fet de grossos carreus poc treballats que podrien ser anteriors, del segle IX. La volta és esfondrada i el temple en ruïnes.

La pregaria al Altíssim per intermediació de Sant Julià era obligada, Senyor ; allibera el teu poble !

dilluns, 29 d’abril de 2013

LA CASA DE ‘ LA ROMERITO’ DE SANT JUST DESVERN

Impressiona l’edifici dissenyat per Andreu Audet i Puig (1868-Barcelona, 1938, atenen l’encàrrec de Elisa Ruiz Romero ( Sevilla 25 de abril de 1903 – Madrid 27 de octubre de 1995 ), ‘La Romerito’ , que fou construït l'any 1922 pel mestre d'obres santjustenc Magí Campreciós Poll.



Es va edificar en una finca propietat de Victoriano de la Riba Ruiz, que serà escollit President del Real Club Deportivo Español l’any 1919 , i la promotora i primera propietària fou Elisa Ruiz Romero ( Sevilla 25 de abril de 1903 – Madrid 27 de octubre de 1995 ), artista de l'Edèn Concert de Barcelona.

Des del començament dels anys 30 fins el 1950 fou casa de salut amb el nom de Bonavista Casa Mèdica de Repòs, regentada pels doctors Rodríguez-Arias i Vilardell.



La descripció tècnica ens diu : Edifici residencial de planta baixa i pis. La façana principal està formada per dues torres acabades amb dues cúpules, de racó de claustre i d'influència oriental, cobertes amb ceràmica vidriada blava. La façana posterior és absolutament diferent i té un clar caire clàssic, d'inspiració noucentista. Posseeix darrera una escala de doble tramada, molt característica del conjunt. La distribució interior es realitza al voltant d'un vestíbul-pati central cobert, amb magnífica galeria a la seva planta pis.

Algú em pot explicar la veritable raó per la que Sant Just Desvern no disposa d’un Catàleg de Patrimoni, consultable per Internet ?.

Sou pregats d’ajudar-nos en la tasca de recuperar la memòria història a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT PERE DE BESALÚ. LA GARROTXA. CATALUNYA


La Consol Vidal Riera – com va fer el Josep Salvany Blanch l’any 1912 – s’aturava per retratar la façana de Sant Pere de Besalú, i ens feia arribar la fotografia i algunes dades tècniques :





De l'antic monestir, resta només l'església, de planta basilical, amb tres naus separades per pilars quadrangulars, creuer i un gran absis central. La nau central, més elevada, és coberta amb volta de canó, i les laterals amb volta de quart de cercle. Al gruix del mur dels braços del creuer s'obren sengles nínxols o petites absidioles que no sobresurten a l'exterior. Tres absidioles més s'obren al mur de l'absis central. L'element més remarcable d'aquest conjunt és, però, la girola o deambulatori, que s'inscriu a l'interior de l'absis, i que és formada per quatre parelles de columnes amb capitells esculpits amb decoracions vegetals o figuracions humanes (com Daniel amb els lleons) que denoten la influència del nord d'Itàlia. Aquest sector és cobert amb volta semicircular de quart de cercle. La façana, que denota també una influència del nord d'Itàlia, és centrada per un portal senzill al damunt del qual s'obre un finestral amb tres arcs de mig punt en degradació i dues columnetes per costat. A banda i banda sengles lleons en alt relleu, d'influència rossellonesa, flanquegen la finestra. La façana es corona amb frontó triangular. El campanar s'aixeca sobre el braç nord del creuer. El seu cos superior, amb els angles aixamfranats, grans finestrals d'arcs d'arc rodó i terrat amb balustrada, està datat el 1649. De l'antic claustre, gòtic, no en queda pràcticament res, tret d'algunes làpides i claus de volta esparses.

Aparentment no va patir greus danys en els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39 

dissabte, 27 d’abril de 2013

ERMITA DE SANTA BÀRBARA D’ANGLÈS. LA SELVA

El Josep Plantalech Albertí publicava una fotografia i un text deliciós sobre aquesta ermita de Santa Barbarà d’Anglès, quan al topònim recull la tesis segons la qual la vall d’Anglès significa "la vall de les esglésies", la Generalitat de ‘Barcelona’ contràriament basant-se en que en la documentació antiga (vallis) Anglensis (Segle IX), d’origen incert, diu que potser deriva d’angle, en relació amb els meandres del Ter.



La descripció tècnica ens diu : L'actual ermita de Santa Bàrbara es troba estructurada en dues parts. Per una banda tenim el que seria el refugi de dues plantes i cobert amb una teulada a dues aigües de vessants a façana. En la planta baixa trobem tres obertures, com són dues petites finestres emmarcades per muntants de pedra i cobertes per un enrreixat de ferro forjat. Però sobretot destacar el portal adovellat d'arc de mig punt amb unes dovelles de tamany mitjà. En el primer pis trobem dues obertures de similar tipologia, és a dir, rectangulars, amb llinda monolítica conformant un arc pla, muntants de pedra i ampit treballat. D'altra banda tenim l'ermita pròpiament, coberta amb una teulada mixta, és a dir la meitat a dues aigües de vessants a façana i l'altra meitat d'un sol vesant a façana. En la planta baixa destaca el gran portal adovellat d'arc de mig punt amb unes dovelles de grans dimensions i molt ben escairades. Pel que fa al primer pis, trobem una obertura rectangular amb llinda monolítica i muntants de pedra amb un vitrall de colors que reprodueix un arbre; d'aquest sector però, destaca especialment l'impressionant campanar d'espadanya d'un sol ull d'arc rebaixat. La seva campana conté una llarga inscripció. A un costat hi diu: "Parròquia de sant Martí Sapresa: Ermita de santa Bàrbara 1952 Laus Deu". I a l'altre "Amics de santa Bàrbara 2002: els amics de santa Bàrbara al poble d'Anglès i a tots els que veneren aquest indret". L'interior de l'ermita és una petita capella d'una sola nau, amb dos trams i capçalera i sostentada bàsicament per dues arcades apuntades amb una sageta molt més accentuada que no pas la llum. El tram de la capçalera, on hi trobem l'absis de mitja volta, correspondria a la coberta a una vessant; el tram intermig correspondria al campanar i el tram dels peus és on trobem la coberta a dues aigües. En aquest sector també trobem dos elements importants, com són una gran obertura quadrangular, amb llinda monolítica, muntants de pedra i ampit treballat i amb un vitrall acolorit que aludeix a la crucifixió. L'altra seria un portal de pedra que comunica amb el refugi. En el tram de la capçalera trobem una petita taula d'altar, així com també una petita fornícula emmarcada en pedra que alberga una imatge de Santa Bàrbara elaborada a Osor seguint el procediment o tècnica de la resina.

LA CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DEL ROSER DE CAN GINESTAR A SANT JUST DESVERN

Visitava la població el divendres 26.04.2013, el fet que no disposi d’un Catàleg de Patrimoni – tenint-ne tant, i en excel•lent estat – és un handicap que els santjustencs han d’intentar corregir ràpidament.

De la casa i de la seva transformació en trobareu una amplíssima informació a :
http://upcommons.upc.edu/pfc/bitstream/2099.1/13396/1/mem%C3%B2ria%2c%20resum%20i%20annexes.pdf

És un fet curiós que s’encarregués l’obra a Marcel•lià Coquillat i Llofriu (Elx novembre de 1865 - Busot, 28 de desembre de 1924 ), valència.

I, la reforma molt anys desprès a Josep Antoni Llinàs i Carmona ( Castelló de la Plana, País Valencià 1945 ), valència.
A mi en fa pensar que a Catalunya, les decisions es prenen en atenció a la capacitat de les persones, sense tenir en compte la seva procedència. Això – si calia – ens reafirma en la nostra condició de poble culte.

El tema però de l’absència d’informació en relació a l’advocació de la Capella de la casa, com succeeix també a la Casa Modolell - i dissortadament en altres llocs de Sant Just Desvern – m’entristeix profundament ; s’imposa el criteri simplista i acientífic dels ‘documentalistes’ del REINO DE ESPAÑA, que venen ‘obligats’ pel que fa al Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, a documentar-lo de forma insuficient, equivoca i deliberament maldestra.



Tinc l’esperança – és l’única cosa que no ens podem prendre a les persones , i a les nacions petites - que algun dels 15.874 habitants – particularment els descendent d’aquells 1101 santjustencs que recollia el cens de l’any 1900, em pugui ajudar.

Recordeu sempre que Catalunya NOMÉS ENS TÉ A NOSALTRES.

Demanava – una vegada més - l’ajuda del Josep Sansalvador Castellet , de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.

Els consta que està dedicada a la Marededéu del Roser, l'any 1990 però, estava sense culte i la utilitzaven com a magatzem.

CAN MADRIGUERA DE SANT JUST DESVERN

Quan retratava – fins allà on és possible – la magnifica casa de números 5-7 del carrer de Catalunya, 5-7 de Sant Just Desvern, coneguda com Can Madriguera, tenia clar que la glorieta i/o festejador a que feia referència en un post anterior no té cap relació amb aquesta propietat, i que està per tant errada la informació de gencat



També que poca cosa tindria ocasió de veure i/o conèixer , més enllà de la descripció que podeu llegir a :

http://www.santjust.com/patrillibre/madriguera.html

Casa senyorial aïllada, envoltada de palmeres i amb un estany artificial a llevant.

L’edifici és de planta quadrada i té soterrani, planta, pis i golfes.

La casa és coberta a mansarda, feta amb pissarra. Les cantonades són remarcades amb quatre cobertes troncopiramidals i dues tribunes marquen les façanes de llevant i sud, a nivell de planta baixa.

Destaca l’escala d’accés a la façana principal i els elements estilístics de caràcter historicista que ressegueixen el conjunt de l’edifici.



Retratava el símbol de la porta d’accés.

L’edifici és obra del mestre d’obres Josep Graner i Prat (Casserres, (Berguedà), 1844-1930), l’any 1919, per encàrrec de Francisco Madriguera Haase ( Barcelona 1873- Sant Just Desvern 9-03-1938) , la casa va ser construïda per l’empresa Fills de Magí Campreciós.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39 - mal dita Guerra Civil - , el doctor Josep Sánchez i Llistosella, casat amb Carme Madriguera Pachulutegui, hi va instal•lar un hospital de sang.

L’any 1967, la casa i els terrenys van ser adquirits per la comunitat religiosa de les Reverendas Adoratrices Esclavas del Santisimo Sacramento y de la Caridad, que van reformar l’edifici, convertint part de la planta baixa en capella i reorganitzant l’interior amb la construcció d’habitacions per a la comunitat. A la finca van construir-hi una escola.

No es fa cap referència a l’advocació d’aquesta Capella, ni a la seva continuïtat. Com en altres ocasions demanaré l’ajuda de l’Arxiu Gavin, del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera.

Fins a l'any 1983, moment en que les Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat regien un col•legi extern, hi havia a la casa dues Capelles, una a la planta baixa i un altre a la comunitat, dedicades les dues al Santíssim Sagrament. A dia d’avui no tenen constància de l’existència a la finca de cap lloc de culte.

Sou pregats d’ampliar, esmenar i/o corregir aquesta informació a l’email coneixercataunya@gmail.com

divendres, 26 d’abril de 2013

CAN MODOLELL DE SANT JUST DESVERN

Quan es creava el topònim, els verns (Alnus glutinosa subsp. Glutinosa ) senyorejaven aquestes terres; vindria encara més tard el cristianisme que afegiria l’advocació de Sant Just; un i altre nom , es lligaven amb l’article salat propi de la llengua catalana fins al genocidi de 1714 ( alguns diuen el primer – son els que es temen la repetició del de 1936-39). M’encantava advertir aquí que la referència al Llobregat s’havia obviat, l’estultícia fins en dosis moderades es dolenta per la salut.

Des de la mort del darrer Dictador ‘Oficial’, sembla que des de l’Ajuntament s’està treballant en la confecció d’un Catàleg del Patrimoni Històric. La gravíssima crisis econòmica, fruit al ensems de la corrupció i l’estultícia de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, és una excusa perfecta per retardar-ho ‘sine die ‘.

Em costava Déu i ajuda retratar aquesta casa situada avui en un punt ‘neuràlgic’, o ‘neuròtic’ en qüestions de tràfic rodat.





Trobava forma informació : La família Modolell està documentada a Sant Just des de l'any 1510, a la masia de Can Campreciós o Can Modolell de la Plaça.

Quan es va construir el Camí Reial, l'any 1765, es va alçar l'actual edifici.

L’aspecte actual es conseqüència d’una reforma efectuada entre 1902 i 1904, quan es refà tota la façana posterior i es construeix la torre rectangular i la capella annexa. S’atribueix l’obra a Miquel Madorell i Rius (l'Hospitalet de Llobregat, 1869 - Barcelona, 1936)

Gaspar Modolell i Modolell, l'any 1911 - en aquell temps alcalde de Sant Just Desvern - va fer construir per al seu fill Gaspar Modolell i Jané , una caseta voltada de jardí que té planta rectangular amb un porxo davant la porta que sosté una terrassa tancada per una balustrada de tipus clàssic. Una motllura ornamental recorre la façana en horitzontal, resseguint el perfil de les finestres superiors. Ha estat restaurada durant els anys 90 per convertir-la en restaurant.

No podia accedir a l’interior de la finca, i demanaré – una vegada més . l’ajuda del Josep Sansalvador Castellet , de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=221
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=230
http://www.nextoyou.es/ca/restaurant/torre-hereu/
http://www.santjust.com/patrillibre/index.htm

Ah!, la bateria del vehicle lliurava la sena ànima al Senyor, 75 € més esmerçats en aquesta follia de recuperar – fins on sigui possible – la memòria històrica de Catalunya, a la que tots mitjançant l’email coneixercatalunya@gmail.com hi esteu convidats.

LA TORTURADA GLORIETA DE CAN MADRIGUERA, O CAN VENDRELL ?. SANT JUST DESVERN


Quan es creava el topònim , els verns (Alnus glutinosa subsp. Glutinosa )  senyorejaven aquestes terres; vindria encara més tard el cristianisme que afegiria l’advocació de Sant Just;  un i altre nom , es lligaven amb l’article salat propi de la llengua catalana fins al genocidi de 1714 ( alguns diuen el primer – son els que es temen la repetició del de 1936-39).

M’encantava advertir aquí que la referència al Llobregat s’havia obviat, l’estultícia fins en dosis moderades es dolenta per la salut.

Des de la mort del darrer Dictador Oficial sembla que des de l’Ajuntament s’està treballant en la confecció d’un Catàleg del Patrimoni Històric.   La gravíssima crisis econòmica, fruit al ensems de la corrupció i l’estultícia de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, és una excusa perfecta per retardar-ho ‘sine die ‘.

Aniré penjant fotografies amb l’esperança que algun dels 15.874 habitants – particularment els descendent d’aquells 1101 santjustencs  que recollia el cens de l’any 1900, em pugui ajudar a documentar-les.

Recordeu sempre que Catalunya NOMÉS ENS TÉ A NOSALTRES.



A : http://www.santjust.com/patrillibre/madriguera.html
Projectada pel mestre d’obres Josep Graner i Prat (Casserres, (Berguedà), 1844-1930) l’any 1919, per encàrrec de Francisco Madriguera Haase ( Barcelona 1873- Sant Just Desvern  9-03-1938 

Ah!, la bateria del vehicle lliurava la seva ànima al Senyor, 75 € més esmerçats en aquesta follia de recuperar – fins on sigui possible – la memòria històrica de Catalunya, a la que tots , mitjançant l’email coneixercatalunya@gmail.com   , hi esteu convidats.

http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_19300
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=225

Em dona més confiança la informació de Pobles de Catalunya.

dijous, 25 d’abril de 2013

TORRE DE CELLERS A PARETS DEL VALLÈS

No tenia ocasió d’accedir a l’interior de la finca, situada al carrer Torre de Cellers, al polígons industrial Volart, de Parets del Vallès.

L’Ajuntament , que no té disponible - encara – la consulta del Catàleg de Patrimoni explica en la seva pàgina web :

Casa fortificada de la baixa edat mitjana (segle XVI), de planta rectangular, amb dues torres oposades, fossat i pont llevadís.

Va ser possessió del baró de Rocafort i s'hi van trobar un forn ibèric i un arc de maons de tradició cristiana.

L'any 1999 va ser reconegut com el castell més ben conservat de Catalunya i està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional en la categoria de monument històric.


Coincideix bàsicament amb les minses dades tècniques que podeu trobar a gencat.cat :

Casal medieval, amb dues torres oposades de planta circular i fossats. Tant el cós central com les torres conserven els merlets. Façana amb portal adovellat i finestres conopials. Conservada i restaurada en part. Té un antic forn i altres elements medievals.

Notícies històriques

Casa forta. Documentada el 1270. El segle XIV va ser restaurada, i s'esmenta a les capitulacions de Joan II (1472).
Durant la Guerra dels segadors va resistir algun atac.

El 1684 era propietat del baró de Rocafort.

El 1850 va passar a funcionar com a masoveria.


Confirmava per telèfon amb :

http://www.bodas.net/castillos/castillo-torre-cellers--e25048

que avui la finca acull celebracions privades i/o familiars.



Les imatges son les que trobava a internet

dimecres, 24 d’abril de 2013

LA CASA ARGILA /VILARÓ DE MONTONES DEL VALLÈS

M’aturava per retratar aquest magnífic edifici de planta quadrangular al que s'han anat afegint altres cossos que l'han anat rodejant i formant un gran barri al davant de la façana. Les construccions laterals que tanquen el barri han estat fetes en estil neogòtic. Les pilastres que tanquen la porta d'accés al barri estan rematades per sengles boles de ceràmica decorada molt interessants. Les construccions laterals que tanquen el barri han estat fetes en estil neogòtic. Les pilastres que tanquen la porta d'accés al barri estan rematades per sengles boles de ceràmica decorada molt interessants.



L'edifici principal, amb coberta a quatre aigües, presenta una façana principal amb un eix vertical central de composició i dos laterals a cada un dels costats, els quals són visibles a la primera i segona planta, mentre que a la planta baixa han quedat molt alterats.

La porta forana està emmarcada amb grans carreus que demostren que en origen havia estat de punt rodó amb dovelles, però que en un moment posterior, es va construir una porta d'arc escarser. Sobre de la porta principal hi ha un balcó amb barana de brendoles de ferro i coberta d'arc pla. A la llinda presenta la inscripció "LLOGARÍ ARGILA 1783". La masia canvià el seu nom quan un jove de la família dels Vilaró es casà amb una pubilla de la família dels Argila de Quadras. A la planta superior hi ha una altra finestra d'arc pla, flanquejada per altres dues de més petites que formen el coronament dels eixos de composició lateral. A l'altura de la primera planta les finestres que emfasitzen els eixos laterals estan cobertes amb arcs conopials amb traceria calada d'elements vegetals. La resta d'obertures de la planta baixa no presenta interès, encara que a la finestra esquerra s'hi veu la data 1973 en que hi hagué l'última restauració: s'obrí tant el gran finestral de l'esquerra com les dues finestres de la dreta, que foren ampliades; originàriament eren espitlleres. Llueixin dos blasons de Cavaller al nivell del primer pis.

Remata la façana un campanar de traçat curvilini amb dues obertures, una sobre l'altre, no trobava cap referència que el relacioni amb una Capella ( demanaré informació a l’arxiu Gavin, del Monestir de les Avellanes ).

Si us calen imatges de qualsevol edifici religiós de Catalunya, podeu demanar-les a l’Arxiu Gavín.
Monestir de les Avellanes
25612 - Os de Balaguer - Lleida
http://arxiugavin.wordpress.com/
http://monestiravellanes.wordpress.com/
http://www.monestirdelesavellanes.com/
Tel. 973 438 006 extensió 1340
Fax. 973 438 038
Mòbil 689 52 02 78



Rebia des de l’Arxiu Gavin, del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes , a la comarca de la Noguera, una imatge de l’any 1989 de la Capella de Santa Joaquima de Vedruna del Mas Vilaró, la meva infinita gratitud i reconeixement al Josep Sansalvador Castellet.

dilluns, 22 d’abril de 2013

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE SANT BOI DE LLOBREGAT

Trobava una informació que explica que l'edifici on s'ubica l'Ajuntament de Sant Boi va ser construït l'any 1880 per Jacint Torres i Mainer, que va ser alcalde des de 1885 fins 1887.

El vendrà a Joan Bosch i Gral el dia 11 de desembre de 1887, desprès d’un incident en que esclatava una bomba; el comprador acabava l'edificació, entenc que la dedicava a Casa de la Vila, amb sales per escoles a la planta baixa i presó al soterrani.

Ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com les dades del mestre d’obres i/o arquitecte que van aixecar l’edifici, i corroborar que certament ambdós personatges foren Alcaldes de Sant Boi de Llobregat.



La descripció tècnica ens explica : Edifici rectangular, sense pati, de planta baixa i tres pisos amb terrat, caracteritzat per la simetria i la profusió de finestres, amb un ordre diferent a cadascuna de les plantes. Els diferents estils de les obertures de cada planta venen reforçats i remarcats per una línia d'estuc que separa els nivells, marcant al mateix temps un ritme horitzontal a l'edifici. A la planta baixa són grans finestres rectangulars amb reixes de laminat i arc rebaixat harmonitzant amb la porta principal. Al primer pis, a la façana de l'Ajuntament hi ha el balcó noble, de pedra artificial, amb tres portes rematades per frontons neoclàssics, frontons que es repeteixen a les finestres de la façana lateral del mateix pis i que tenen una petita balconada una de cada tres. Al segon pis, són finestres rectangulars, una mica més petites que les de la planta baixa amb un petit ràfec sobre cada una d'elles. Les de l'últim pis evoquen les de les golfes de les masies catalanes amb el seu arc rebaixat. El terrat, sense edificacions ni torratxes, té una barana de pedra artificial i a la façana principal una petita torreta central amb rellotge.

L’any 2008 es feien obres de reforma a l’edifici : http://www.xaviergornes.com/obras.php

Tenen al Vallès Oriental una relació de totes les persones que des del començament del segle XX, fins a l’actualitat han desenvolupat la tasca d’alcaldes/esses : http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/

Aquesta mena d’iniciatives son de bon copiar, enlloc de la lluita ‘ i nosaltres més ‘ en la que en matèria d’estultícia i corrupció semblen entretenir-se el ‘grans Partits’ hereus del Franquisme :

http://www.oviedodiario.es/web/?p=10325
http://elpais.com/diario/2005/12/17/andalucia/1134775323_850215.html

D’aquesta mena ‘d’amics’, com més lluny millor, oi ?.

SANTA MARIA DE PUIG-AGUILAR. GUIXERS. EL SOLSONÈS

El Xavier Burcet Darde, s’arribava – també – fins a les terres que qualifica encertadament com el Solsonès sobirà, i ens explica que des de Sant Martí de Guixers, enfilava el “Camí de les Aguiles”; el seus passos el portaven primer fins Sant Marti de Corriu, i després fins el santuari de Puig Aguilar a 1400 metres del que ens envia unes magnifiques imatges. .



Vora unes roques impressionants “Montserratines” (N), amb la serra d’ Ensitja encara Nevada,(E) l’ ermita enturonada mira cap a Busa (S) amb tot el sol i les vistes esplèndides als 4 vents.

En la porta, gravades: la Mª de Deu, el nen i l’ Àguila, que m’ ha acompanyat fent cercles en la sortida.

L'edifici actual és del segle XVII amb estructura clàssica, orientada de sud a nord i un porxo típic al davant. A finals del segle XIX una part de la volta s'ensorrà i és reféu . La portalada és aprofitada de l'anterior construcció.
La descripció tècnica ens explica : Església d'una nau rectangular capçada per un absis quadrat. La coberta és de teula a dues vessants.

L'absis està orientat a tramuntana. El parament està fet per pedres sense escairar. El conjunt ha sofert un sobrealçament i l'afegit d'un cos rectangular a la capçalera per ser utilitzat com a sagristia . També es va afegir un porxo que cobreix la porta d'entrada. No es veu cap finestra a la part antiga.

La portada s'obre a l'angle sud-est del mur frontal. Està constituïda per dos arcs de mig punt en degradació que arrenquen d'impostes que es desenvolupen sobretot a mà dreta. Hi ha elements esculpits en algunes de les dovelles de l'arc exterior, a l'intradós d'ambdós arcs i a les impostes de mà dreta. En una de les dovelles es representa la figura d'un àngel frontal amb les ales caigudes, a la clau la Mare de Déu amb el nen assegut i, a la dreta, un sarcòfag vist des de d'alt amb un personatge nu a l'interior, possiblement un albat. A l'intradós de l'arc exterior, de manera esquemàtica, hi ha tres personatges, dos dels quals sembla que s'agafin les mans i l'altre apareix sol, amb el cap girat en direcció al costat oposat al d'aquells. A l'intradós interior hi ha un motiu floral radial de set pètals inscrit en un cercle. A les impostes hi ha un motiu geomètric consistent en la juxtaposició d'una estrella de vuit puntes. Finalment, a tall de permòdols, a l'interior hi ha dos caps humans molt esquemàtics.

A l'interior hi ha una volta de canó que arrenca d'una motllura. Hi ha també dos arcs torals de mig punt . Al cantó de llevant hi ha un campanar quadrat , amb quatre finestres obertes amb un arc de mig punt amb teulada a quatre vessants.





L’any 1919, el Josep Salvany i Blanch, visitava aquest indret i ens deixava uns excepcionals documents gràfics.

diumenge, 21 d’abril de 2013

SANTA CREU DELS OLLERS. GUIXERS. EL SOLSONÈS

Rebia unes magnifiques imatges de l’església de la Santa Creu dels Ollers, fetes per la Rosa Canal Puig, que té una ‘especial relació’ amb aquesta contrada.

La descripció tècnica ens diu : Església d'una sola nau rectangular coberta amb volta lleugerament apuntada, subdividida en tres trams per tres arcs torals sostinguts per pilars adossats als murs laterals.



La façana principal, en la qual s'obre la porta, culmina en un campanar de d'espadanya, de dos ulls. La nau està coberta per una teulada a dues aigües.



L'absis semicircular és situat a llevant i té una finestra centrada de doble esqueixada; exteriorment està decorat amb unes arcuacions cegues i bandes llombardes que baixen fins el basament format per una triple graonada semicircular que l'envolta i que no fou visible fins les reformes de 1950. Una cornisa absidal el corona i la coberta es de quart d'esfera.



L'interior és cobert amb una volta lleugerament apuntada, subdividida en tres trams per tres arcs torals sostinguts per pilars adossats als murs laterals

Se’n té noticia per primera vegada per un document datat el 14 d'octubre de l'any 1084, en el que els comtes d'Urgell, Ermengol III de Barbastre i la seva esposa Adeled (Adelaida de Besalú). van fer donació al monestir de Sant Llorenç de Morunys, de l'església de Santa Creu de la "Villa de Ollerios".

El topònim ‘Ollers’ , potser pel seu sentit obvi no és gens pacífic, deriva per alguns del fet que la gent d'aquesta contrada – suposadament - feien fabricació d'olles de terrissa; altres – entre els que m’incloc- defensem un sentit descriptiu que les fotografies de la Rosa Canal Puig palesen clarament, l’indret està en una cota baixa en relació als accidents orogràfics propera, ‘ un cul d’olla’.

L’església de la Santa Creu, donava atenció religiosa a les masies de la rodalia, avui només s'hi celebra culte de forma esporàdica.

LA BASILICA MENOR DE SANT FELIU DE GIRONA

La Consol Vidal Riera s’ha afegit a la tasca de ‘fer conèixer, i posar en valor’ el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, m’enviava en aquesta ocasió una bellíssima fotografia del temple gironí, que el Papa Benet XVI, distingia amb el títol de basílica menor; Sant Feliu de Girona que per la seva posició extramurs fou fortificada en més d'una ocasió, i que en tant que fruit de diverses etapes constructives, presenta diversos estils arquitectònics.



De la primitiva església romànica, dels segles XII-XIII, se’n conserva només la planta.

L'edifici actual fou bastit a partir del 1313 en estil gòtic. El 1318 s'acabà de construir el presbiteri, i el 1326 es cobrí la nau amb volta de creueria, amb tercelets. Només el braç esquerre del creuer conserva la volta de canó romànica. La transició entre els dos estils és resolta sàviament per un trifori, poc freqüent en el gòtic català, amb finestres coronelles d'arc de mig punt.

A mitjan segle XV, entre 1357 i 1368, es construí també un claustre gòtic, però aviat (1374) s'hagué d'enderrocar per raons defensives. En resten quatre arcades muntades a la porta de migdia.

Cal destacar-ne el seu campanar, format per tres pisos assentats sobre una torre de base octogonal, els intermedis de les finestres es perllonguen en esvelts pilars rematats per nou agulles dentades que constitueix una fita essencial en la imatge monumental de la ciutat; iniciat l’any 1368 sota la direcció del mestre d'obres gironí Pere Sacoma, i que a causa de les obres de fortificació de l'església no fou acabat fins el 1392. La seva punxa massissa, atípica del gòtic català i d'origen nòrdic, era rematada per una agulla que fou escapçada per un llamp el el 10 de gener 1651.

El campanar de Sant Feliu creà escola i va ser imitat en les esglésies de Sant Martí Vell, Fornells de la Selva, Cassà de la Selva, Bordils i la Pera.

La façana principal és barroca, de traces molt senzilles i encaixada entre la torre campanar i una torre bessona inacabada, que hom sosté que fou dissenyada per Llàtzer Cisterna, picapedrer de Pedret, l'any 1601. Es composa de dos cossos amb quatre columnes cadascun. Entre aquestes columnes hi ha cinc fornícules sense Sant titular. Al damunt de les quatre columnes inferiors hi havia quatre caps, dels quals un ha desaparegut, obrats pels mestres picapedrers Felip Regi i Joan Jausi, entre els anys 1605 i 1610. Sobre aquests dos cossos hi ha un gran rosetó i al damunt d'aquest, tres finestres amb frontons alternants. Una cornisa i una balustrada limiten la façana per la part superior.

El 1989 la Generalitat de Catalunya, la Diputació, i el bisbat de Girona signaren un conveni de col•laboració conjunta per a les tasques de restauració de Sant Feliu. Des d'aleshores s'han dut a terme diverses obres de connexió i restauració global de l'edifici.

dissabte, 20 d’abril de 2013

L’EDIFICI ‘CURT’ DEL CARRER SOLDAT DEL MAL DIT ‘BARRI VELL’ DE CAMBRILS


Havíem tirat l’ham i com era d’esperar les noticiescom fan els peixos’ – sense pressa, ni pausa – anaven ‘picant’.



L’edifici va ser propietat (tot l'edifici que envolta la petita façana endinsada entre dos aparents edificacions) d'un tal Francisco Curt, promotor del que avui constitueix el modern conjunt immobiliari de Vilafortuny.


La mal anomenada capella, només és la porta del jardí, en la  que l'esmentat Curt va bastir un símil de campanar d'espadanya per una campana, que mai varen col·locar.

‘A SANTS I A MINYONS, NO ELS PROMETIS SI NO ELS DONS’, imagino que hores d’ara, la ‘irreverència immobiliària’ deu haver-li passat factura a l’agosarat promotor.

Sou pregats d’ampliar aquestes dades a  e.mail coneixercatalunya@gmail.com

SANT JULIÀ DE VILAMIROSA. MANLLEU

La fotografia la publicava Foger , al blocdefotos.cat, i ens posava en antecedents de la noticia que podreu llegir en aquest enllaç :



http://www.el9nou.cat/noticies_o_0/30059/roger_usart_presenta_seu_primer_disc_fugurull,_manlleu

La descripció tècnica ens diu . Església d'una sola nau amb volta de canó i una ampliació pel cantó nord a través d'un arc rebaixat al mur primitiu. Coberta a base d'una doble volta per arestes vistes de pedra, constituïdes per una motllura simple molt encertada quant al volum encara que poc refinada quant a la talla.

La capella lateral, d'estil gòtic tardà, es va afegir a principis del segle XVII i entre els segles XVII i XVIII es va transformar el campanar de planta quadrada i la façana.

Apareix documentada amb el nom de Sant Julià des de l'any 1040, i la seva història va lligada al lloc de Vilamirosa documentat l'any 941.

Inicialment era d'estil romànic, i la restauració duta a terme pel Servei de Patrimoni de la Diputació, es va fer amb el major respecte vers la conservació dels diferents estils que engloba l'edifici, que té unes proporcions interiors que li donen unes propietats acústiques notables.

Actualment es dedica a aixoplugar activitats culturals. En aquest cas des de l'Associació Cultural Pro Ateneu de Manlleu, es va optar per fer la presentació del primer disc del ROGER USART, en aquest lloc màgic: l'ermita de Sant Julià de Vilamirosa (El Fugurull).

El concert de presentació serà el dissabte 20 d’abril i hi haurà dues sessions (19:00 hores i 22:00 hores). L'aforament és limitat a 90 persones per cada sessió.

divendres, 19 d’abril de 2013

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT VICENÇ. MAIÀ DE MONTCAL. LA GARROTXA

El Melcior Badosa Torras publicava a ‘ Sant patrimoni’ una magnifica fotografia del temple parroquial del poble de Maià de Montcal, a la Comarca de la Garrotxa, a la provincià de Girona. de Catalunya, la darrera ‘colònia d’Europa’.



Coincidint amb el mil•lenari de la primera cita documental del temple, l’Any 1978 fou restaurada. La construcció romànica que ha arribat fins els nostres dies és del segle XII.

La descripció tècnica ens explica : edifici d'una sola nau amb volta de canó apuntada i capcer semicircular. Una cornisa, que ressegueix tot l'edifici, marca l'alçada de l'església avanç del seu realçament.

A ponent i damunt la porta principal hi ha un campanar que no és de la construcció original sinó que es va fer en la fase d'ampliació aprofitant una part de l'espadanya original; és de secció quadrada amb teulat a quatre vessants i obertures d'arc de mig punt per les campanes.

Porta Situada al mur de ponent i formada per arcs en degradació, llum rectangular, llinda i timpà llis, tot protegit per un guardapols semicircular. La porta guarda el forrellat fet de ferro forjat que probablement és coetani a la construcció del temple. Els dos batents de la porta estan recoberts completament per planxes de ferro subjectats i reforçats per claus; al centre es troba el passador que té l'extrem amb forma de cap de serp i les anelles que l'aguanten estan decorades amb motius de cercles

El perímetre de l'absis és recorregut per un fris sustentat per cinc mènsules esculturades que representen: un cap d'home, una gran fulla amb els nervis molt marcats, fulles d'acant, un home portant quelcom a les espatlles i un àngel amb les ales esteses.

Quan al topònim el diccionari català valència balear, s’hi refereix c om : MONTCALB , Poblet agregat al municipi de Canet d'Adri, i entén que evoluciona etimològicament del llatí, monte calvo, ‘muntanya pelada’.

Una segona hipòtesis, del tor versemblant, defensa també la procedència llatina, però en aquest cas de PODIUM ( Puig), CALCARIUM ( calç ), Puig de calç.

Sou pregats de dir-hi la vostra – defensem el dret a discrepar, i per tant a decidir – a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAN GURRI DE LLIÇA D’AVALL

Retratava aquesta masia de planta basilical, amb planta i dos pisos, la porta d'entrada presenta una volta de pedra formada per tretze dovelles i coberta a dues vessants.



La part davantera de la casa està circumdada per un mur de protecció d'una alçada d'uns 2m te una porta d'entrada coberta amb un voladís de fusta a la llinda de la qual hi ha un escut, una inscripció malmesa però encara es pot llegir al centre IHS i a la dreta "LIAS 8 VURRI" sota la data 1594



Les finestres de la façana són adintellades i algunes presenta una senzilla motllura superior. Als laterals, les finestres més amples estan a la part baixa, mentre que les del pis són més estretes. Finestra situada a la façana, a mà dreta. Feta de pedra, té una estructura quadrangular amb restes de motllures als costats.

Finestra situada a la paret O.. A la part superior trobem un relleu amb una creu sobre un calze. Unes ornamentacions a banda i banda semblen voler imitar unes serps. A la part dreta hi ha una edificació afegida, més moderna.

Dins el pati trobem un petit porxo a mà dreta, i un pou a mà esquerra, molt a prop de l'entrada de la casa. Les parets estan fetes amb pedra i encara que es veu renovada en gran part, actualment està abandonada. Es conserva també part de l'era.

Can Gurri fou una de les masies de Lliçà, que conjuntament amb d'altres de Parets formaren una associació per explotar la mina d'aigua dels "Set Socis" que neix a Lliçà d'Amunt i passa per Lliçà d’Avall fins arribar al Pla de Can Pepet.

Dels set, hi havia quatre propietaris que tenien la seva finca a Parets: La Marineta, Can Gosch, Can Pla i Can Romeu.



Retratava també els pous de glaç; la seva existència, aquí i en terres encara més baixes, ens confirma que certament el planeta viu un període d’escalfament; tant cert com que menteix el Rei Juan Carlos quan diu que mai se’ns ha obligat a enraonar en ESPAÑOL, i se’ns ha prohibit amb violència – fins en ocasions amb la mort – l’ús de la nostra llengua, el català. La situació de la Monarquia avui, té una clara relació amb aquesta mentida que el Rei va dir, amb plena consciència de que no deia la veritat.

dijous, 18 d’abril de 2013

MUSEU D’ART DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

L’edifici té una història llarga, i en alguns extrems – com els cas dels vitralls modernistes – de ‘digestió difícil’.

1894 Gaietà Buïgas i Monravà (Cerdanyola del Vallès, 1851 - 1919) , aixecarà l’edifici que acomplirà la funció de : teatre amb saló de billar , Café i jardí per infants

Ludwig Dietric von Beärn, vitraller alsacià establert a Barcelona a finals del segle XIX, va realitzar el tríptic de vitralls.

1905 Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965, respectant bàsicament l’obra anterior, la reformarà per encàrrec de la família d’Evaristo López, joier de Barcelona

1963 l’arquitecte Fernández Marqués ( agrairem ens feu saber el nom propi a l’email coneixercataunya@gmail.com ) farà le sobres de ‘remodelació per encàrrec de Carlos Domènec Garcia, i Juan Domènec Martínez , que adquireixen la finca per exercir l’activitat de laboratori químic farmacèutic.

A darreries del segle XX, Carlos Domènec Garcia, retira els vitralls, i ven la finca a l’Ajuntament de Cerdanyola.

L’any 1999 – quan l’onada especulativa assumia la màxima alçada - es va plantejar enderrocar l'edifici, una campanya popular però , va evitar-ho, i la finca es va incloure al Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Arqueològic de Cerdanyola.



L'any 2003 es va aprovar la remodelació de l'edifici amb un pressupost d'1,6 milions d'euros i, amb l'ajuda del patrocini de particulars i d'entitats com la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Fundació Banc de Sabadell, l’Obra Social Caixa Sabadell i l’Obra Social Caixa Catalunya. Les obres de restauració es van realitzar entre el 2006 i el juliol 2009 sota la direcció de l'arquitecte Víctor Argentí i Salvadó ( Barcelona 1947 - )

Trobava una descripció tècnica que és una veritable pessigada al cor : Casa aïllada, situada al carrer de Sant Martí, i envoltada de jardí.

Consta de planta baixa i un pis, amb cossos annexos d'una sola planta. La coberta és a dues vessants, amb fort pendent. La construcció, de línies sòbries, es va enriquir amb la incorporació del tríptic anomenat de "Les Dames de Cerdanyola" (conjunt de vidrieres modernistes), dues situades a la façana principal, a migdia, i la tercera a la façana lateral de llevant, amb representació de figures femenines ("La Dama del Llac", "La Dama de la Tulipa" i "La Dama del Gronxador), que van ser realitzades amb una tècnica molt acurada i que representen la culminació del modernisme. Són elements decoratius destacables la marquesina de vidre amb suports de ferro d'inspiració vegetal, la reixa i les pilastres de la tanca.

CAN GARRIGA DE L’AMETLLA DEL VALLÈS


Em pregunto – una vegada més – això de fer ‘una mala feina’ pel que fa a la descripció del Patrimoni Històric de Catalunya no és casual, oi ?.

No hi ha dades del promotor, ni del mestre d’obres i/o arquitecte, ni dins de la data en que s’aixecava.

Tenim alguns ‘ponts del diable’ a Catalunya, i en altres països de cultura catòlica; no m’empasso però, que ‘l’Angel blau’ es dediques a aixecar cases de ‘particulars’;  la seva dedicació al món de la construcció està més que clara, però el veig més com un ‘gran promotor’ que corromp  l’activitat política i administrativa; i entre nosaltres, sempre que penso en Déu, enraona en llengua catalana, i ‘l’Angel Blau’ contràriament ho fa sempre en llengua castellana, ELL en diu ESPAÑOL.

La descripció tècnica, minsa i fins tòpica en diu :  Edifici aïllat, de tipologia ciutat-jardí, que es composa de planta baixa i pis, amb estructura allargada i simètrica, llevat de la torre mirador. Es situa en un terreny on hi crea un desnivell contingut amb un mur coronat amb una balustrada.



La coberta és a quatre vessants, acabada en gran barbacana, i la façana, revestida amb morter de calç de color blanc, simula carreus de pedra a les cantonades. La torre, situada al costat de llevant, és de planta quadrada amb coberta de teula àrab composada de pavelló. La casa té una tanca d'obra amb balustres.

Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

VIVER. AVUI AL `’FORAT NEGRE’. EL BERGUEDÀ


El topònim ( descriptiu, com és costum ) no fa avui justícia a l‘extens, i dessolat, però no erm territori , que va pertànyer al castell d’aquest nom,  i que municipi independent fins a mitjan segle XIX, en què es fusionà amb Serrateix.

Terreny disposat per a criar-hi en bones condicions determinats arbres o plantes.

Lloc abrigat on es fa planter d'algun arbre o hortalissa.

Lloc disposat per a tenir-hi i criar-hi animals, sobretot peixos, crustacis o mol·luscs.

Al segle XII ja hi ha documentades unes quinze masies, una bona part de les quals encara subsisteixen.
No trobava resposta al diccionari d’antònims;  trobava però,  sense buscar-la una imatge que sembla contestar-me.



En venien a la memòria les estrofes del ‘ Cant Espiritual’ que podreu escoltar en aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=-ED_THCAP9M


CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?

Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, ¿què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
¿me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà  veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què acluca’ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia’m la mort una major naixença!



Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911)

LA TORRE DELS LLEONS D’ESPLUGUES DE LLOBREGAT

L’Antoni Calvo Uribe visitava Esplugues de Llobregat, i retratava magistralment el casal que és conegut ara com la Torre dels Lleons, i que sembla correspon a l’antiga torre o castell de Picalquers.

A l’antiga Torre de Picalquers hi havia una capella dedicada a sant Jaume, enderrocada com el mateix Castell i/o torre per les forces catòliques de l’infame Felip V ‘el genocida’.



Al peu de les escales d’accés al casal de Picalquers (al costat de dues efígies de lleons que han donat un nom nou al vell casal) hi ha dues làpides romanes, amb sengles inscripcions a Lucius Licinius Secundus i Quintus Calpurnius Flavius, personatges que són força coneguts dins la història romana de Barcelona.


Picalquers em semblava un topònim, m’arribava fins a la biblioteca de Castellar del Vallès, i pouava del mestre Coromines  :  de PODIUM ( Puig), CALCARIUM ( calç ), Puig de calç. Lucius Licinius Secundus i Quintus Calpurnius Flavius, membres de la ‘raça superior’, no es movien per raons de bonhomia i/o altruisme;  els noms avui son uns altres, però la forma d’actuar com a ‘raça superior’  és la mateixa. Em pregunto;  quan trigarà el bon Déu a fer desaparèixer de la faç de la terra aquest veritable Imperi del Mal ?.  





La part més antiga de la Torre dels Lleons, que ha de correspondre a l’antiga fortificació de Picalquers- on s’aprecia encara algun treball amb la tècnica del ‘opus spitacum’ - són uns paraments a la part inferior de la construcció.



Especialment ressenyable és el gran celler semisoterrani.

El Feixisme desprès d’haver depredat de forma maldestra el Patrimoni Històric i Artístic ( veníem de desamortitzacions, vendes ‘irregulars’ , i tota mena d’excessos des de l’àmbit polític. Fins els ‘collars’ son els mateixos, malgrat els anys transcorreguts ), sorprenia al món – fixeu-vos des de quina instancia Administrativa amb la següent norma :

Decreto de 22 de abril de 1949, expedido por el Ministerio de Educación Nacional (B.O.E. 5-5-1949) sobre protección de los Castillos españoles.

3.2.1. Castillos

Una de las notas que dan mayor belleza y poesía a los paisajes de España es la existencia de ruinas de castillos en muchos de sus puntos culminantes, todas las cuales, aparte de su extraordinario valor pintoresco, son evocación de la historia de nuestra Patria en sus épocas más gloriosas; y su prestigio se enriquece con las leyendas que en su torno ha tejido la fantasía popular. Cualquiera pues, que sea su estado de ruina, deben ser objeto de la solicitud de nuestro Estado, tan celoso en la defensa de los valores espirituales de nuestra raza.

Desgraciadamente, estos venerables vestigios del pasado están sujetos a un proceso de descomposición. Desmantelados y sin uso casi todos ellos han venido a convertirse en canteras cuya utilización constante apresura los derrumbamientos habiendo desaparecido totalmente algunos de los más bellos. Imposible es, salvo en casos excepcionales, no solamente su reconstrucción, sino aún las obras de mero sostenimiento; pero es preciso cuando menos, evitar los abusos que aceleren su ruina.

En vista de lo cual, a propuesta del Ministerio de Educación Nacional y previa deliberación del Consejo de Ministros.


DISPONGO:

Artículo primero - Todos los castillos de España, cualquiera que sea su estado de ruina, quedan bajo la protección del Estado, que impedirá toda intervención que altere su carácter o pueda provocar su derrumbamiento.

Artículo segundo - Los Ayuntamientos en cuyo término municipal se conserven estos edificios son responsables de todo daño que pudiera sobrevenirles.

Artículo Tercero - Para atender a la vigilancia y conservación de los castillos españoles. se asignará un Arquitecto Conservador con las mismas atribuciones y categoría de los actuales Arquitectos de Zona del Patrimonio Artístico Nacional.

Artículo Cuarto - La Dirección General de Bellas Artes, por medio de sus organismos técnicos, procederá a redactar un inventario documental y gráfico, lo más detallado posible de los castillos existentes en España.


Así lo dispongo por el presente Decreto, dado en Madrid a veintidós de abril de mil novecientos cuarenta y nueve.

La disposició no va evitar – ni ho pretenia – la destrucció del Patrimoni Col•lectiu.