dijous, 28 de febrer de 2013

ELS APÒSTOLS DE FORNILS. SUSQUEDA. LA SELVA.

Selva, ‘bosc espès de vegetació alta’, ens diu l’entrada del Diccionari català valència balear, i amb aquest nom tenim també una comarca situada entre l'Empordà, el Gironès, les Guilleries, el Montseny i la Costa de Llevant : La Selva.

Entre ells llocs que fan honor a la denominació de la comarca, ressalta molt especialment Susqueda; el topònim ens remet ( pel que fa al sufix eda ) a un col•lectiu de plantes; aquí tenim llicència per fer volar la nostra imaginació : el salze – arbre propi de llocs humits - ens donaria salicetum en la llengua llatina, el trobem escrit com Sucheda, i de Suscado (segle X), d’origen incert, ens diu el ‘Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya’. Per fer aquesta mena d’afirmacions acientífiques potser ens podrien estalviar aquests organismes de la Generalitat de Barcelona, oi ?.

En centrava en documentar de forma molt sumaria , dues esglesioles de les que m’agradarà rebre’n imatges; Sant Pau i Sant Pere de Fornils , etimològicament del llatí vulgar *fornile, derivat de furnus, ‘forn’.

Sant Pau de Fornils
, es troba annexa al mas de la Coma, etimològicament del gàl•lic cŭmba, ‘vall’ (depressió més o menys pregona i planera en terreny de muntanya), situat a llevant de l'antic castell de Fornils i depenia de l'església de Sant Martí Sacalm.



Està documentada des de l'any 1269 encara que l'edifici es refè al segles XVIII i sobretot al segle XIX.
Actualment no té culte.



M’enviaven la tristíssima noticia d’un robatori en aquesta esglesiola de la que s’enduien , les pedres que formen l'arc de la porta, en concret les de la part superior on hi havia inscrites les claus de Sant Pere i l'espasa de Sant Pau.

A tots els que malmeten i/o han malmès, per acció i/o omissió, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, durant el franquisme, i en aquesta ‘ Democraciola’ que ultra la misèria econòmica , ens ha imposat la miseria moral , dir-los que aquestes accions ignominioses son imprescriptibles, i seran una taca inesborrable per a ells i les seves famílies fins a la fi del temps.

Sant Pere de Fornils era una antiga parròquia que desaparegué en època medieval. Originàriament, era la parròquia de la vall i la composaven els masos de la Coma, les Gleies, el Roure, la Triola, Sant Pau i Puiggalí a més del Castell de Fornils.

A l'arxiu de la Cúria Fumada de Vic hi ha el testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit) de la parròquia de Sant Martí, que testà el 25 d'agost del 1269 amb motiu d'un viatge a Jerusalem i que, entre d'altres, llega dotze diners a Sant Pere de Fornils i sis al seu altar de Santa Maria. D'aquest document del 1269 es desprèn que ja en aquesta data hi havia aquestes dues advocacions, com també apareixen en notícies de l'any 1337.



Sembla ser que l'any 1560 Sant Pere ja no funcionava com a parròquia ja que la crisi del segle XIV despoblà la zona fent inútil el manteniment d'una parròquia que passà a Sant Martí Sacalm.

ESCOLES DE VALLCANERA. SILS. LA SELVA. CATALUNYA

És una ‘caixeta de sorpreses’ aquest indret de Vallcanera del llatí valle canaría, ‘vall de canyes’.
Llegia que l’any 1873 els veïns de Vallcanera comencen el procés de segregació de Riudarenes per ajuntar-se a Sils, la qual cosa aconseguiran el 1875.

L’any 1929 es construïen unes escoles sobre un terrenys cedits pels hereus de Rafael Baster, receptores de donatius i suport per part de les germanes Baster, que van aportar un important contingent de material destinat a condicionar el col•legi l’any 1933.

Em quedaven però algunes preguntes pendents ?

1. ESCOLA O ESCOLES ?. nens i nenes ?.

2. Quina accepció tenia, Pública, Privada,confessional ?.

3. Qui en va ser el mestre d’obres i/o arquitecte ?

4. Qui era l’Alcalde en aquells anys de la Dictadura de Primo de Rivera ?.

5. Qui es va encarregar de la rehabilitació ?. Arquitecte, estudi ?



La descripció tècnica ens diu : Edifici de planta rectangular i dos pisos situat sobre un petit monticle que es salva per unes escales. La façana principal té dues portes laterals i una finestra central. Al primer pis, hi ha una porta amb balcó de ferro forjat. Les dues parets laterals tenen quatre grans finestres a la planta baixa del costat dret i una altra al costat esquerre i, al primer pis, quatre exactament iguals. La façana posterior té un porxo adossat amb sostre de revoltons de rajol amb dos arcs de mig punt cantoners i una porta d'accés a l'edifici. El parament està arrebossat i les obertures emmarcades i pintades de diferent color. El terrat té barana d'obra que corona tot l'edifici.

ha estat rehabilitat l'any 2010 com a centre cívic.

Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta recerca de la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimecres, 27 de febrer de 2013

TEATRE DE LA VILA DE PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS. CATALUNYA

Quan retratava l’edifici del Teatre de la Vila de Palau-Solità i Plegamans, al carrer d’ Anselm Clavé, pensava que en trobaria dades – com de les cases modernistes, que hi ha tot seguit – al Catàleg de Patrimoni que duia a terme la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA.



Anava errat, hi ha, el que hi ha, i en alguna ocasió amb una gasiveria – pel que fa a les dades – que dona tota la impressió, que des de l’Ajuntament, no s’ha pagat el preu inicialment pactat, i el treball s’ha revisat a la baixa.
A la pàgina de l’Ajuntament a l’entrada TEATRE DE LA VILA, ens diu : Construcció annexa a l'edifici de la Cooperativa Agrària amb data de l'any 1930, rehabilitat a l'any 2000. Del mestre d’obres i/o arquitecte ni un mot.

De la dependència municipal explica : Sala dotada amb 176 butaques fitxes i amfiteatre amb 14 butaques. Parets i sostre amb celanit aplacat i cavalls de fusta vistos amb forma triangular. L'escenari a 1,25 d'alçada amb terra de parquet amb format 6,15 m X 6 m X 3 m de boca i dotat de càmera negra.

Sou pregats d’ampliar aquesta minsa informació, i al ensems que a l’email coneixercatalunya@gmail.com fer-la arribar també a aj156.serveispersonals@palauplegamans.net

Amb les paraules que es vam emprar – i que el vent fortíssim, al Campament de Sant Climent Sescebes no ens deixava escoltar : "Si així ho feu, Catalunya us ho agrairà , i si no, mereixereu menyspreu i el seu càstig”.



Tinc un molt especial interès, en les cases que encara es mantenen a continuació de l’equipament municipal, i que tenen un altíssim valor històric i artístic. Lògicament només per als catalans, i les persones cultes d’arreu del món.

SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE LES ESCALES. MONTAGUT I OIX. LA GARRTOXA. CATALUNYA

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas em feien arribar unes imatges del Santuari de Santa Maria d'Escales situat sota els cingles de Ferran, a l'alta Garrotxa, a l'esquerra del riu Llierca i a poca distància de l'aiguabarreig de les rieres d'Oix i Beget.



L'arquitectura d’aquesta esglesiola respon a diverses èpoques del romànic. La part baixa dels murs de la nau corresponen al segle X, la part superior i la coberta de llosa daten del segle XI, la galilea adossada a la façana de ponent és del XII i l'absis semicircular, amb cornisa i finestral central, ha estat datat del segle XIII. Al mur de migdia hi ha quatre finestres i una cornisa. La porta té la llinda inscrita amb la data de 1838 i la llegenda "HECE S T SCALI" dins un emmarcament.

A l'interior de l'església es conserven dues piques; una d'elles és baptismal, senzilla i sense decoració. La seva alçada és de 68 centímetres i té un diàmetre de 51 centímetres. L'altra pica és d'oli, és rectangular amb un orifici de sortida pels líquids. Les seves mides exteriors són de 56x42 centímetres, i les interiors són de 36x30 centímetres.

Damunt l’ara algú ha posat dins d’un pot de vidre un manat d’espígol que omple amb el seu agradable olor l’estança, de l’entrada dels Goigs llegien :



Puix que sou dels Pobres
Consuelo y Remey,
Invoquém de Escalas
La Mare de Deu.




Hom té molt viva la sensació de ‘proximitat’ amb Déu en aquest entorn.



L'any 973, sense citar l'església, es parla ja de la "Villa Scalis". El 1092, el noble Berenguer Joan, senyor d'Ogassa i de la Clusa, deixa en testament al Priorat de Santa Maria del coll de Panissars dues parts del delme de la parròquia d'Escales.

L’any 1160, Bernat d'Oix i la seva esposa Aksendis fan donació a la canònica de Besalú d'un molí situat dins la parròquia d'Escales.

Va conservar la categoria de parròquia fins a finals del segle XVI, quan fou adscrita a Sant Llorenç d'Oix. Hom pensa que en aquest canvi ‘d’status’, la imatge romànica que hi havia va desaparèixer.

La que la substituí, barroca, es troba avui al Museu Municipal d'Olot, en força mal estat.

Fins l'any 1910 el vicari d'Oix anava fins a Escales per celebrar la Santa Missa.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya, Santa Maria de les Escales, va ser saquejada i profanada.

dimarts, 26 de febrer de 2013

SANTA EULÀLIA DE LA VALLCANERA. SILS. LA SELVA. CATALUNYA

La reial ordre del 23 d’octubre de 1867, originada en un context de misèria pública molt similar a l’actual, i fruit com aquest de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques , va comportar la reducció del nombre de municipis – això sona un altre cop, oi ? - , disposava que la Vallcanera passés a formar part del municipi de Sils, i ho fonamentava en el fet que molts propietaris d’aquell indret tenien possessions a Sils i viceversa. Així mateix, disposava que fos Sils el cap del municipi, l’argument aquí va ser que disposava d’estació de ferrocarril pròpia, i de connexions amb importants carreteres. La Vallcanera, del llatí valle canaría, ‘vall de canyes’, passava a formar part del terme municipal de Sils, de l’àrab as-silal , ‘aiguamoll’.

L'acta de consagració de l'església de Santa Eulàlia de la Vallcanera, data de l’any 969, i consta que nasqué com a sufragània de Caldes de Malavella,

Des del 1245 va passar a ser propietat del priorat de Sant Pere Cercada.

L'edifici actual és del segle XVIII,; de l'edifici romànic primitiu en resten els àbsis, amagats per l'edifici adossat de l'antiga rectoria. La façana és acabada amb una cornisa ondulada a la part superior i una creu de ferro fotjat. La porta principal, d'entrada al temple, és d'arc rebaixat, i al damunt, centrada a la façana, hi ha una finestra circular, a mode de petita rosassa. El parament, pintat recentment, només deixa vistes les pedres cantoneres de carreus regulars, les parets són arrebossades i pintades de color crema. Al mur del costat dret es deixa veure un gran arc de mig punt de pedra cegat. Destaca el gran campanar, de planta quadrada, acabat amb coberta de volta i amb obertures amb arc apuntat, les parets de les quals formen una base octogonal. Al capdamunt del campanar, uns merlets dentats i de forma triangular decoren la torre.

En la visita pastoral de l'any 1935, consta que el temple tenia l'altar major dedicat a la seva patrona Santa Eulàlia, d'estil renaixentista i dues capelles al costat esquerra, una dedicada al sant Crist i l'altre a la Verge del Roser. Al costat dret dues més dedicades a Sant Isidre i a la Mare de Déu de les Victòries. Només les imatges patirien els efectes del genocidi contra Catalunya 1936-91939, encara es conserva la pica baptismal de pedra gòtica del segle XVI



El que havia sigut la rectoria fins l'any 1972, un edifici de dues plantes i golfes amb estructura basilical, vessants a laterals i cornisa catalana, i en que les obertures són de llinda monolítica i rectangular , amb una espitllera sobre la porta d'entrada, i que està adossada a llevant del temple, i de la mateixa època que l'església, és actualment una casa particular.

SANTA MARIA DE SILS. LA SELVA. CATALUNYA

Les retallades son un fre a la ‘ feina de camp’ que els de coneixercatalunya.blogspot.com fem de forma privada. Per aquesta raó demanava ajuda mitjançant facebook a la bona gent de Sils de la Selva, els proposava que fessin ells algunes fotografies, possiblement no em vaig explicar amb claredat perquè em va contestar que agafes les imatges del facebook. Amb l’esperança d’una millor entesa, començo amb una vista nocturna, en que apareix l’ESGLÈSIA DE SANTA MARIA DE SILS.



Santa Maria de Sils, s’esmenta per primer cop en una butlla de Lluci III (1185), que confirma les possessions del monestir de Breda, ratificada per Innocenci IV (1246).

Va centrar, al peu de l'estany, un petit nucli de cases que es va mantenir gairebé inalterat fins al segle XIX. Les primeres notícies existents sobre la propietat de les terres de l'estany se situen a principis del segle IX, en què van esdevenir patrimoni del vescomte de Girona.

L'edifici actual, de factura barroca-neoclàssica és del segle XVIII, conserva però , una capella gòtica i una làpida del 1333 encastada al costat de la porta.



L'església està formada per una nau central amb dues capelles laterals a cada costat, dedicades a Sant Marc, Sant Llop i els Sants Metges. La façana, arrebossada i pintada recentment, té un coronament de forma ondulant, amb pinacles als vèrtex i una creu al capdamunt. La portalada, emmarcada en pedra, és d'estil neoclàssic, rectangular, amb ornamentacions i amb una llinda que porta la inscripció de 1802. Sobre aquesta portalada hi ha una fornícula també de pedra, amb la imatge de la Verge, acabada amb un frontó. Per damunt de la fornícula i al centre, hi ha una finestra circular emmotllurada que il•lumina l'interior de l'església. L'entrada al temple queda a un nivell més elevat, s'hi accedeix a través d'una escalinata i una porta reixada de ferro forjat que tanca la petita zona de la plaça de davant l'església. El campanar, també reformat recentment, és de planta quadrada, i té una obertura per banda, amb arc de mig punt. Al capdamunt hi ha una mena de balaustrada de pedra i quatre boles decoratives als extrems. En la remodelació de principis del segle XX es va fer una coberta de ceràmica vidriada verda, s‘hi va afegir un coronament de ferro forjat molt interessant i un rellotge amb decoració d'esgrafiats i el text: "Viu i pensa en la mort".


El campanar va ser remodelat i consolidat l'any 1907 per l'arquitecte Rafael Masó i Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - 13 de juliol de 1935) que va fer un nou coronament i un rellotge.



L'agost de 1907 les obres ja s'havien començat i el 24 de novembre del mateix any es va beneir el campanar.



Amb una bellíssima imatge de l’interior del temple, donem per conclòs aquest treball, que pretén bàsicament esperonar el desig del lector, per arribar-se fins a la comarca de la Selva, per admirar la població de Sils i el seu Patrimoni històric i artístic.

Agraïm infinitament la col•laboració rebuda, així com la cessió de les imatges, als amics de Sils de la Selva.

Esperem que aquesta publicació sigui la primera d’una llarga sèrie, que vehicularem mitjançant l'email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 25 de febrer de 2013

CAPELLA DE SANTA SUSANNA DE CALDES DE MONTBUI. CATALUNYA

Llegia que la zona on està aquesta esglesiola pertanyia al gran conjunt termal (segle I aC - I dC).
Al segle IV es redueix l'espai destinat a banys de les termes i la part que actualment correspon a la capella es converteix en zona de necròpolis.



L'església està situada a l'antic nucli urbà de Caldes, en el cor de la població, just tocant la muralla; presidia l'antic portal de Santa Susanna, que assenyalava la direcció de ponent, i donava accés als que venien des d’Ègara, passant per Castellar ( ermita de Sant Pere Ullastre ), i Sentmenat ( ermites del Mas Fruitós, i Sant Miquel de l’Arn )

Probablement fou consagrada l'any 1043, encara que el primer document conegut data del 1141. Posteriorment es té constància que l'any 1156 Ramon de Caldes feu donació de l'església a la canongia de la catedral de Barcelona, juntament amb el solar on estava edificada.

Durant els segles XII i XIII va pertànyer a la canongia. Més endavant en aquesta possessió es construí l'Hospital de Caldes, al qual quedà incorporada l'església de Santa Susanna.

Al segle XIX estava unida a la casa de banys coneguda per Can Rius. Consta que el 1867 hi havia una tribuna al balneari que comunicava amb la capella en la qual se celebrava diàriament missa. Aquesta servitud que tenia Narcís de Sans i Rius, propietari del balneari, i que permetia als banyistes veure i oir la santa missa, cessà el 1906 degut a que la capella també era utilitzada com a dipòsit de cadàvers.



La capella es va tancar al culte a principis del segle XX, convertint-se en un magatzem de mals endreços . L'any 1987 es va netejar per dur-hi a terme excavacions arqueològiques. Actualment està integrada al nou museu Thermalia.
La descripció tècnica ens diu : Capella d'una sola nau o de planta única. En els seus inicis tenia un creuer a l'entrada i no pas a l'extrem com és habitual. Està adossada al mur de Can Rius i al Museu d'Història o antic hospital.

Antigament a un dels costats del creuer hi havia una petita galeria enlairada a la qual s'entrava pel balneari. L'absis ha desaparegut totalment.

L'estructura és la tradicional de parets de càrrega de maçoneria en edificis d'aquest tipus (capelles), amb l'estructura de la coberta de fusta. La teulada és a dues vessants. La composició de la façana principal o de ponent és molt simple, amb un eix central de simetria. Malgrat les nombroses modificacions al llarg de la història, encara és possible identificar l'estructura del mur i l'aparell de petites dimensions i fàbrica senzilla, característic dels edificis del romànic meridional. Recordem que l’edifici de Santa Susanna és datat al segle XI.

Cal destacar el portal i l'ull de bou realitzats amb maó.

Per l’època, inicis del segle XX, en que tenia la servitud de Can Rius, és molt possible que existeixin imatges, en cas afirmatiu sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL SINDICAT AGRÍCOLA DE PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS. CATALUNYA

Quan comprovava que malgrat estar incomplert, tenen a Palau-Solità i Plegamans un Catàleg de Patrimoni Històric i/o Artístic, sospirava alleugerit; finalment però , el meu goig se’n anava a un pou buit, en constatar la manifesta insuficiència d’algunes entrades com la del Sindicat :

Casa de planta rectangular amb façana i finestres d'estil modernista. Els Catàlegs no es fan sense cost, però no puc creure, que des de l’Ajuntament es paguessin diners – per pocs que siguin – per un treball com aquest.

Llegia en un altra font, que el Sindicat Agrícola va ser fundat l'any 1921.

Els objectius principals del Sindicat van ser beneficiar l’agricultura local i facilitar la vida dels seus socis.
Ha estat una entitat cabdal en la història de la vila.

Actualment encara està en funcionament com a seu del sindicat, de l’Associació de Defensa Forestal (ADF) local i de la Cooperativa Agrària.



La descripció tècnica 'ampliada ' ens diu : Edifici de planta rectangular i teulada a dues aigües. El coronament de la façana i les obertures cegues tenen el coronament ondulat. Els òculs superiors tenen un perfil format per la intersecció d'un cercle i un rectangle.

Del mestre d’obres i/o arquitecte, ni un MOT.

Sou pregats a ajudar-nos en aquesta tasca de recuperar la memòria històrica a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASA DEL COMÚ DE PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS.CATALUNYA

Quan retratava l’edifici de l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans, en venia a la memòria una anècdota que devia succeir a la segona meitat del segle XX; el franquisme semblava anar afluixant la pressió CONTRA LA LLENGUA CATALANA ( el Rei menteix en això també ), i una noia jove respon a la pregunta, SABE DONDE ESTÁ LA CASA CONSITORIAL?, dient que li sembla que no en tenim, l’ interlocutor li diu que en totes les poblacions n’hi ha una, però la jove insisteix en que no li sap donar raó, Y, EL AYUNTAMIENTO DONDE ESTÁ ?, un cop li ha explicat l’ interlocutor li diu , QUE CASA CONSISTORIAL, Y AYUNTAMIENTO, son el mateix. La jove en va prendre’n nota, i anys desprès m’ho explicava con un fet curiós. Des de 1714 ens han imposat LA SEVA LLENGUA fins al límit, que quan avui parles i/o escrius la teva ; SOBIRA/JUSSÀ, per ALTO/BAJO, traduït a ALT/BAIX, algú s’ofèn perquè li qüestiones el SEU CATALÀ.

Els origen de l’edifici cal situar-los al segle XVII, aleshores – com ara - les dues parròquies, Sant Genis de Plegamans, i Santa Maria de Palau-Solità funcionaven de forma independent; l'any 1698 però, serà una fita històrica pel que fa a la integració i consolidació del terme municipal, ja els prohoms de l'època varen decidir l'adquisició d’una masia ( de la que no s’esmenta el nom en el relat històric ) que es va destinar a Casa del Comú. L’afirmació que ‘les reunions es feien en el camp amb els inconvenients que això deuria comportar’, no la trobo ‘creïble’, justament perquè es disposava de DOS EDIFICIS PARROQUIALS.



La descripció tècnica de l’edifici en un llenguatge quasi telegràfica ens diu : Edifici de planta rectangular amb planta baixa i un pis superior amb coberta de teules de doble vessant.



A principis del segle XX els seus baixos foren destinats a les escoles públiques, a la façana posterior hom pot veure unes obertures, i una orla decorativa de coronament, on s'hi llegeix MCMVIII, en un estil clarament modernista.

De l’arquitecte i/o mestre d’obres autor de la reforma, ni UN MOT.

No hi ha dissortadament gaire informació de la casa, tinc però, l’esperança que des de l’àrea de patrimoni de l’Ajuntament s’hi posarà remei.

És, un tristíssim consol, però a Polinyà no tenen cap dada en relació a l’edifici de l’Ajuntament.

Sou pregats de afegir i/o esmenar el que sigui a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT ANTONI 2013. LA MISÈRIA DE LA POLITICA

Sant Antoni Abat , és el patró dels traginers , i la tradició cristina li encomana la protecció de tots els animals útils per a les feines del camp.

Com Sant Antoni de Pàdua , tenim autèntica passió per aquest Sant, i vivim amb emoció les seves festes :

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/02/sant-antoni-quina-passada-castellar-del.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/02/2011-la-passada-castellar-del-valles.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/02/sant-modest-santa-primitiva-sant-sergi.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/07/nostlgia.html

Em queien les llàgrimes en contemplar en el seu recorregut per la Plaça Vella l’absència aquest any de tota representació dels traginers; sóc incapaç d’entendre aquesta dèria del nacionalisme español, pel que fa a imposar les corrides de braus a Catalunya – que comportarà milions d’€ en despeses – i com alhora de forma descarada, fa tot el possible per anorrear manifestacions culturals com la Passada, que malgrat és en el nostre país on la tradició a reeixit, és hereva de bona part d'antigues advocacions precristianes amb idèntics propòsits.



Retratava com toca al Sant, un parell dels carros que feien tasques de transports de persones, i alguns cavalls del seguici.












La misèria de la política es tradueix hores d’ara amb una 20 llarga de persones que s’han tret la vida, ha augmentar de forma exponencial, la morbilitat [estat de malaltia; proporció de malalties en un individu o en una col•lectivitat ], la mortalitat, i l’esperança de vida de les classes treballadores s’ha reduït en més de 10 anys.

Per intermediació de Sant Antoni Abad, li feia arribar a l’Altíssim la meva pregaria ; Senyor, allibera el teu poble !

diumenge, 24 de febrer de 2013

CAN FALGUERA DE PALAU SOLITÀ I PLEGAMANS. CATALUNYA

M’arribava fins a Palau Solità i Plegamans, per retratar Can Falguera; l’any 1920, moment en el que Josep Maria Falguera Sivilla – hom pensa que comptava també amb la col•laboració del seu germà Antoni - reforma la façana del mas familiar, afegint-hi elements modernistes i noucentistes, i l'escut nobiliari de la família, la població tenia un cens de 1.152 veins. Palau, era aleshores gràcies al recorregut del Carrilet, un lloc d’estiueig per les famílies barcelonines benestants.



La fàbrica de la casa evoca més un edifici ‘noble', que un mas agrícola; l’edifici principal és de planta quadrangular amb planta baixa, pis i golfes, portal adovellat i la típica teulada de teules àrabs a dues aigües, amb carener perpendicular a la façana.

Conserva finestrals gòtics, de tipus conopial o amb intradossos lobulats, del segle XIV o XV.

Els annexos de diferents èpoques, i amb funcions ara in identificables, desllueixen un xic, l’aire ‘Walt Disney’ de la darrera i recent reforma.



Aquesta família ha tingut la llarg dels segles l’habilitat de ‘caure sempre drets’, que és una particular manifestació de la fortuna associada a la intel•ligència.

Trobava un Bartomeu Falguera, que arriba a Sant Feliu procedent de Palau de Plegamans.

La crònica diu : Fidel a la monarquia hispànica en els moments de les grans crisis del segle XVII, la guerra dels Segadors i la revolta dels Barretines, rebria en premi el títol de cavaller honrat. Hi ha un Palau Falguera com equipament municipal.

També a Tossa hi ha una Casa Falguera que és avui la seu del Museu.

Del cognom FALGUERA trobava :



Catalán. De oro, sobre terraza, tres plantas de helecho, todo de sinople, en jefe tres abejas, de azur. “Familia orihunda de Plegamans, domiciliada en Barcelona.” [P. Costa, ms].

Catalán. De Plegamans. De oro, con tres matas de helecho, de sinople, terradas de lo mismo y surmontadas de tres abejas de su color natural. [F. Domènech i R.] [Fr. X. de Garma] [A. G. Carraffa].

Catalán. De St. Feliu de Llobregat. De ... tres plantas de helecho de .., surmontada cada una de una abeja de ... Piedra armera en el palacio de los Falguera en St. Feliu de Llobregat. [Arx. del autor].


A l’entrada de la wikipedia de l’Antoni Falguera i Sivilla, hi ha un comentari relatiu als dies foscos del genocidi contra Catalunya, que lògicament no trobem a la seva biografia on diu : Antoni de Falguera va morir l’any 1947 a causad’una paràlisi progressiva.

Si ell, com molts altres, va patir com a conseqüència del ALZAMIENTO contra la República, imagineu-vos el terrible dany que des del PP, i abans des del PSOE, s’ha fet i es fa als ciutadans.

dissabte, 23 de febrer de 2013

CAN MALLOL, MAYOL, MAIOL, DE PALAU SOLITÀ I PLEGAMANS. CATALUNYA

El Diccionari català valència balear és una eina valuosíssima, tant que fins se’n han adonat els enemics de la llengua i la cultura [ de TOTES, no únicament de la catalana ], i estan maquinant com podem fer-li la punyeta.

Cercava el significat del mot , MALLOL (i més vulgar maiol), llegia, etimològicament del llatí mallĕŏlu, ‘martellet’, ‘rebrot de sarment’.


D’aquest nom hi ha una GRAN CASA al terme de PALAU SOLITÀ I PLEGAMANS, de la que no s’explica quasi res : Masia que mostra els resultats de les reformes realitzades en el segle XVIII.

En l'actualitat és un edifici de planta baixa i dos pisos, cobert amb teula àrab a dues vessants.

A la planta baixa hi ha un portal d'entrada rectangular i una finestra rectangular a cada costat totes les obertures estan emmarcades per una motllura llisa. En aquest nivell hi ha una prolongació a cada costat amb una utilitat agrícola, i en la seva part superior forma sengles terrats descoberts, el de l'esquerra molt més gran i amb barana de pedra.
Al primer pis hi ha una galeria amb vuit columnes que aguanten un entaulament llis; cada columna té a la part de darrera un pany de mur. El segon pis, en la façana principal, té un balcó central i una finestra a cada costat. El coronament de la façana és en una motllura discontínua, més aixecada en la seva part central on s'hi troba un element decoratiu de pedra.

A la part de davant de la casa, hi ha un pati tancat per una portalada amb la coberta a dues vessants i voladís pronunciat.

Actualment Can Maiol i els seus voltants formen part del Campus Arqueològic de la Fundació Clos.



Ni un mot dels que aquí han viscut, ni tampoc de la seva participació en tasques d’interès local com l’abastiment d’aigua de boca, o d’interès més general, com la participació en la fundació de línia fèrria, popularment coneguda com el Carrilet, que va estar en funcionament des de 1880 fins l’any 1939.


S’explica que la maquina s’aturava – malgrat no ser lloc de parada – quan hi viatjava l’amo de Can Maiol.

Sou pregats d’ampliar aquestes minses dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

divendres, 22 de febrer de 2013

EL QUIOSC MODERNISTA DE CALDES DE MONTBUI

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), marcava un abans i un desprès en un bon nombre de poblacions de les comarques del Vallès.

En el període (1922) en que fou l’arquitecte Municipal de Caldes de Montbui, aixecava un quiosc a la Plaça – que tothom coneix com ‘Plaça del Quiosc’, malgrat haver estat batejada seguint els vaivens de la política com : Plaça del Progrés, la Plaça d'Alfons XIII, i actualment Plaça de l’Angel.

Als anys 1960 – amb plena efervescència del franquisme més rampant - el quiosc va ser enderrocat, preservant el nucli central d'aquest i les rajoles que conformen la coberta. El taulell i el tancament metàl•lic van desaparèixer.

RAMON SAGALÉS I TORRAS, fou alcalde de Caldes de l’any 1961 fins al 1973 i cap local de FET y de las JONS, substituint JOAN RIBA I GUIXÀ.

La posterior remodelació no va ser gaire afortunada però es manté la part d'obra; la descripció tècnica diu : El quiosc consta de quatre façanes, amb un clar component vertical degut a les franges que formen les pilastres, amb una coberta que presenta vàries vessants seguint formes corbes i amb un acabat de peces petites de ceràmica de color terrós.



Mollet del Vallès, comparteix el trist honor d’enderrocar i reconstruir obres modernistes.

Al modernisme – com en quasi totes les ‘veritables’ manifestacions artístiques – no es va donar la diferencia entre OBRES GRANS i OBRES PETITES, sinó entre OBRES BEN FETES i OBRES MAL FETES.

El feixisme es va especialitzar en la darrera de les categories esmentades, i els seus ‘hereus’ , lluny de rectificar – és obvi que no son savis – persisteixen tossudament en fer malbé tot el que toquen

dijous, 21 de febrer de 2013

ESGLÉSIA DE CRIST REI A MANRESA

Rebia un e.mail de la Cecilia Vila Torra en el que em proposa fer una Ruta Literària, i entre d’altres imatges fotogràfiques, la de l’església de Crist Rei, de la que es posava la primera pedra l’any 1942, i que s’aixecarà sota direcció de l’arquitecte Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949), fins a la data del seu traspàs.

Josep Maria Armengou i Vives (1917-2012) continuarà l’obra fins l’any 1957 en que es dura a terme la benedicció del Temple.

La descripció tècnica d’aquest edifici religiós que alguns comparen amb la Basílica de Santa Croce de Florencia, llegia : Església de grans dimensions amb planta de tres naus (una central més ample i presidida per l'absis i dues laterals molt més petites amb capelles laterals).



La façana mostra clarament la divisió interior. El cos central, més majestuós, té una gran escalinata i pòrtic, mentre que les laterals són desiguals: la nau de la part dreta és més alta que la de l'esquerra (en el projecte original d'Alexandre Soler i March les dues naus laterals eren dues torres, una d'elles el campanar). La nau central està coronada per una creu i a sobre el pòrtic hi ha una terrassa, a partir de la seva alçada hi ha tres finestres goticitzants de 3 i 2 lòbuls respectivament. La façana de la nau central està treballada en pedra i les laterals en totxo i encoixinats a les cantonades.

Situat al costat de la porta i d’estil barroc del segle XVII trobem el Sant Crist fet en talla de fusta

L’ESCORXADOR DE MONTBLANC. CONCA DE BARBERÀ.TARRAGONA. CATALUNYA

L'edifici de l'antic escorxador municipal presenta una fisonomia semblant al Sindicat agrícola, obra de Cèsar Martinell i Brunet (Valls, Alt Camp, 24 de desembre de 1888 - Barcelona, 19 de novembre de 1973), hom pensa – sense tenir-ne la certesa - que va ser-ne l’autor.


La portalada principal i original és adovellada, té grups de finestres verticals quadrades o rectangulars fetes a base de maons. Els extrems de la façana, dels pilars i d'altres elements similars estan coronats per una bola.


L'edifici és de planta baixa amb un petit soterrani i es configura en una nau central rectangular d'uns 8,5 m d'alçada a dues vessants conservant l'estructura original.

L'autor del projecte de la Biblioteca Comarcal i director de la primera fase de les obres va ser Francesc Albín i Collet, mentre que la segona fase de l'obra va ser dirigida per l'arquitecte municipal Carles Brull i Casado.

Els nous cossos afegits en la reforma i ampliació per reconvertir l'antic escorxador en la nova Biblioteca Comarcal s'executen mitjançant una coberta plana ecològica.

Tant l'edifici de l'antic escorxador com els nous cossos adossats a l'edifici original presenten una il•luminació natural lateral gràcies a les vidrieres que donen al carrer i té una superfície de 819 metres quadrats.

dimecres, 20 de febrer de 2013

HOSPITAL DE SANTA SUSANNA DE CALDES DE MONTBUI

Crida l’atenció el campanar de cadireta situat dalt d’aquest edifici que no desenvolupa avui cap activitat relacionada amb la religió i/o la caritat cristiana.



La tradició el situa cronològicament al segle XIV, Enric Moreu-Rey, erudit i professor [Barcelona, 1917 — Barcelona, 26 de febrer de 1992],creu que la fundació del primitiu hospital és de principis del segle XIII.

Des de l'època medieval i fins als anys 70 del segle XX, l'Hospital de Santa Susanna oferia, sobretot en els seus inicis, serveis de banys gratuïts per als més pobres i serveis medicinals.

Als voltants de l'any 1329 l'edifici es trobava en un estat lamentable i el rei Alfons IV aprovà la seva rehabilitació; aprofitant un solar que hi havia al costat, va fer-lo ampliar. Anys després començaren les obres de construcció del nou edifici situat al costat de l'anterior. Les obres del nou hospital es prolongaren fins ben entrat el segle XV.

Al llarg de la història, aquest edifici va rebre diferents noms: "Ospitalis xpi pauperum dicte ville" (1570).
"Hospital de pobres" (1680).

"Hospitilis pauperum Jesi Susanna" (1867).

"Hospital Civil" (1873-1899).

L’edifici va ser utilitzat com a casa de banys fins l'any 1979, en que es convertí en el Museu Municipal d'Arqueologia, Paleontologia i Pagesia.

Després de la restauració de l'edifici l'any 1988 es convertí en el Museu d'Història i seu de diferents activitats culturals realitzades al municipi.

Durant l'any 1992-1993, l'arquitecte Josep Maria Botey realitzà els plànols de rehabilitació de l'espai per ubicar-hi el Museu Thermalia, i l’Oficina de Turisme.

MODERNISME A SENTMENAT. LA CASA DE NÚMERO 42 DEL PASSEIG D' ANSELM CLAVÉ

El proper cap de setmana Sentmenat reivindicarà el seu Patrimoni Històric :

Tinc compromisos que hores d’ara potser no podré desfer, però m’encantaria gaudir d’aquesta descoberta.

En ocasió d’una de les freqüents que faig a Sentmenat, aprofitava per retratar la casa de número 42 del passeig Anselm Clavé, que segons m’explica Lluis Solà Marti •, d’Amics del Museu Arxiu de Sentmenat, es construïa en els primers anys del segle XX. La casa es coneix com la Torre Pujol; construïda l'any 1918 , és obra de l'arquitecte Jaume Bayó i Font (Barcelona, 1873 - 1961) , col•laborador d'Antoni Gaudí , i que fou l'arquitecte director de construccions per l'Exposició de Barcelona de 1929. La va encarregar en Ramón Pujol Raurell com a segona residencia d'estiueig. Es la clàssica torre modernista de l'època, a Sentmenat en podem avui un parell més d'aquest estil, la torre de can Clapers Jussà i la de can Mas, avui en runes

NO havia estat ‘Oficina Provisional’ de la que semblava LA CAIXA FORTA, que com a conseqüència d’una gestió poc curosa – quan no manifestament maldestra - ha desaparegut, i amb ella els treballs i afanys de varies generacions. Un en recordeu – encara – de la Caixa d’Estalvis de Sabadell ?.


La descripció tècnica de la casa, no és ni de bon tros per tirar coets ; vivenda unifamiliar aïllada amb jardí, formada per planta baixa i un pis, amb teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la línea de façana. La façana principal té la porta d'accés rectangular centrada, amb tarja de ventall superior i dues finestres rectangulars als costats. Al primer pis hi ha set obertures rectangulars, més gran la central i en gradació decreixent cap als extrems. A la banda dreta del conjunt, a la part posterior, hi ha una torre de base quadrada amb coberta de pavelló que té tres obertures rectangulars a cada cara. Són interessants les xemeneies de ceràmica vidriada que sobresurten de la teulada.


Em cridava l’atenció la modificació duta a terme a la seva part posterior.

Tenim coneixement : http://www.sentmenat.com/noticia/0137/saprova-el-cataleg-i-pla-especial-de-patrimoni-de-sentmenat que la Vila disposa d’un Catàleg de patrimoni, ara cal que estigui a disposició de la ciutadania, i plenament accessible amb els mitjans que ens permet avui la tècnica.

dimarts, 19 de febrer de 2013

SANTA CATERINA DE SENTMENAT

Retratava la Capella de Santa Caterina de Sentmenat, malgrat el vehicle que estava estacionat literalment a la seva entrada; per cert no feia honor a la marca, ja que això no és gaire ‘capdavanter’, com tampoc ho son els cables dels ‘mal dits’ serveis públics. Aquest territori – encara és ESPAÑA – i hem d’assumir el que això comporta en els terrenys de l’educació, i el respecte de les coses comuns.





Hi ha un deliciós treball de l’Esteve Canyameres Ramoneda, en el que documenta la història d’aquest edifici religiós :

La tradició parla d’una imatge ‘trobada’. I, en els inventari dels béns d'Emerenciana de Torrala i de Gassol, esposa del marquès Francesc de Sentmenat i de Perapertussa, consta una imatge de Santa Caterina d'Alexandria.

Al testament de la marquesa de l'any 1678 figura una disposició en que s’ordena : ‘reservar 1000 liures per fer una capella en lo lloch ahont finch trobada Santa Catahrina, martir i perquè amb la quantitat restant s'oficiés una missa semanena y un aniversari cada dissapte celebradors en la dita capelleta per salut i repós de la mia ànima’.

Passaran 90 anys fins que Joan Antoni de Sentmenat i de Boixadors, posant en ordre el patrimoni familiar , va descobrir el testament de la seva besàvia, i per acomplir la seva voluntat, a l'any 1768 el marquès demana llicència al Bisbat de Barcelona per construir la capella; les obres es van acabar dos anys després.

Al juliol de 1770 el vicari general beneeix la capella i dóna permís per poder oficiar misses.

Al 1855, Joaquim Gassol de Sentmenat i de Villalonga s'exilià a causa dels disturbis polítics de l'època i deixa d'ingressar els fons per a les misses que es deixen de fer.

L’any 1875, es recuperen , però en el memorial de la parròquia de 1892, consta, que quasi no se celebren misses i sembla ser que la capella només s'obria el 25 d'abril, Sant Marc, aprofitant la processó que passava pel davant.
Ja el segle XX tenim notícies que, als anys trenta, la capella s'obria durant la Setmana Santa, pel Corpus i per la festa dels llums del carrer.

Desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, la capella es torna a obrir per Setmana Santa i per Corpus i, des d’ almenys 1950, es celebra la missa dels diumenges.

A mitjans dels anys seixanta, el nacionalcatolicisme comença a perdre pistonada, això és tradueix en la poca assistència de feligresos als oficis religiosos, que acabarà amb el tancament de la capella , que es perllongarà fins a principis de 1981, quan un grup de dones enceten un moviment per a la seva restauració i fan una col•lecta i així, a l'abril del mateix any, s'inaugurà oficialment.

Des de llavors s'oficia una missa cada dissabte i, com observa Canyameres, i per una curiosa paradoxa de la historia, s'acompleix l'última voluntat d'Emerenciana de Toralla, sense que ho sabés ningú.

Està clar que Santa Caterina ha patit pitjors situacions que el setge d’un Pathfinder, i els filats dels ‘mal dits’ serveis públics.

SANT CLIMENT DE COLL DE NARGÓ. L’URGELL SOBIRÀ

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, com havia fet entre molts d’altres el Camil José Guiu, ( 1937-1991) l’any 1971, visitaven Coll de Nargó, i la seva església romànica dedicada a Sant Climent, que restaurada sota la supervisió de Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956), fou declarada monument nacional l’any 1946.





L'edifici actual, vora la carretera d'Isona i a tocar les primeres cases del poble de Nargó, fou construït a finals del segle XI o principis del XII al lloc d'una església anterior, de la qual es conserva la traça de la planta al costat de migdia i el campanar, hom pensa que podria correspondre a l'esmentat en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell del 839, en l'improbable supòsit que aquesta sigui autèntica.

L'església és d'una nau, coberta amb volta de canó que recolza sobre arcs torals. L'absis, situat uns 50 centímetres per damunt de la nau, és decorat exteriorment amb arcuacions cegues i lesenes. La porta principal és a ponent, però hi ha un segon accés a migdia.

A l'interior, prop del presbiteri, un arc lleugerament ultrapassat dóna accés al campanar, adossat a la nau. El campanar és una construcció preromànica, no anterior al segle X, de planta rectangular i amb la base atalussada fins a tres quarts de la seva alçada. Al capdamunt del cos piramidal hi ha una finestra de ferradura a cada una de les cares. Tanmateix, alguna d'elles podria ser fruit de la restauració feta a principis de segle, en què es va refer també el darrer cos del campanar, coetani de l'església, amb una finestra triforada emmarcada per un parament d'arcuacions. L'absència d'ornamentació a la resta del campanar contrasta amb la dels murs exteriors de l'església, decorats amb una sèrie d'arcuacions i lesenes. La façana principal disposa igualment d'arcuacions, que segueixen la doble vessant de la coberta i que formen un parament rebaixat en el mur, sobre la portada, on hi ha una finestra cruciforme.

ELS ESCORXADORS DE JOSEP DOMÈNECH I MANSANA.

Els escorxadors públics municipals foren en el seu moment una poderosa iniciativa que permetia millorar alhora; la salut pública en tant que garantia la salubritat de tots els productes carnis que es consumien,i augmentava el nivell tècnic de les Corporacions locals que comptaven amb un expert en salut animal ; al ensems aportava uns ingressos regulars gens menyspreables als Ajuntaments.

La decisió de suprimir-los va fer-se en la línia habitual de l’Administració del REINO DE ESPAÑA de ‘dessolar la terra’; els casos recents de la carn de cavall en productes que deien ser de vedella, l’afer de les ‘vaques boges’ amb algunes morts i força perjudicats de per vida, o l’episodi de ‘l’oli de colza’ de tristíssima memòria amb més de 600 persones mortes i un gran nombre – es parla de més de 60.000 – d’afectats en diferent grau, ens diuen clarament quina ha estat sempre la màxima preocupació dels poders públics : FER DINERS DE FORMA RÀPIDA.

A dia d’avui, es fa molt difícil - i costós - per als petits pagesos i/o ramaders la gestió dels animals de carn, i això com som agraïts cal reconeixerà que és mèrit ÚNIC de l’administració del REINO DE ESPAÑA.

Josep Domènech i Mansana, (Barcelona, 1885-1973) és l’arquitecte que aixecava l’edifici que exerceix avui com a Biblioteca Pública a Sant Celoni.



http://www.santceloni.cat/ARXIUS/imatges_generals/patrimoni/Antic_Escorxador__Biblioteca__1.jpg

També el que com a ‘local d’us social’ aixopluga entitats diverses a Esparraguera



http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/11/lescorxador-desparraguera.html

Desconeixem les activitats que es duen a terme a l’edifici de l’antic escorxador de Santa Maria de Palautordera, que és de tots els esmentats el que presenta un major nombre de modificacions en la seva estructura exterior.


https://picasaweb.google.com/lh/photo/H7bayRdGSzeLIqmcMd_MPQ?feat=embedwebsite

No son aquestes instal•lacions una ‘arquitectura menor ‘ que es pugui descuidar.

Si algun dia Catalunya assoleix la llibertat Nacional, s’haurà de posar ordre en aquestes qüestions del Patrimoni Històric i/o Artístic.

dilluns, 18 de febrer de 2013

CAN MANICH DEL ‘TURÓ DELS TEIXONS’

José Manich Palau encarregava al prestigiós ‘ DESCONEGUT DE MONTMELÓ’ en alguna data inconcreta – anterior en tot cas a l’any 1926 – que li construís una casa envoltada de jardí.



La descripció – quasi telegràfica - ens diu : Consta de planta baixa i pis. Les cobertes són de teula àrab acabades amb una potent cornisa. Les façanes estan arrebossadades i coronades per un entaulament que incorpora a la planta baixa els buits pel desguàs de les terrasses i en el pis els de ventilació de la coberta. Les obertures són de proporcions verticals i estan emmarcades amb engaltats. Els tancaments de les finestres són de fusta, persianes de llibret. La planta baixa està composada en forma d'angle recte amb un cos poligonal que sobresurt al centre on hi ha la porta principal. La planta pis és molt més petita que la planta baixa i té la mateixa forma poligonal que el cos on hi ha l'accés principal.

La tanca del jardí és de mur de còdols de perfil recte coronat per una filada de totxo. Al damunt hi ha unes senzilles baranes de ferro forjat subjectades a petits pilars de totxo.

La casa – que no llueix com en el seus dies millors - s’aixeca a continuació del que és avui ‘centre de formació i recursos G2M’, i anteriorment la Granja Avícola ‘ las dos Mercedes’ que per encàrrec de Enric Turanzas Boixedas , construïa l’arquitecte Avelino Baldellou Martinell, del que desconeixem la data i lloc de naixement, sabem però , que moria a Barcelona el dia 12 de desembre de 1990 a l’edat de 76 anys.

En aquella zona s’han conservat alguns edificis de factura modernista, que - esperem - s’inclouran properament en el Catàleg de Patrimoni Històric i/o Artístic de Montmeló.

LA CASA DE LA VILA DE MONTMELÓ.

Eusebi Bona i Puig (Begur, Baix Empordà, 1890 - Barcelona, 12 d'octubre de 1972), aixecava l’any 1927 l’edifici que faria funcions d’ Ajuntament i d’Escola Pública, l’arquitecte va destinar el cos central i més elevat per l’ajuntament , i els laterals per les escoles públiques (a l'ala dreta l'escola masculina , i a l'esquerra l’escola femenina ) respectivament, essent alcalde ESTEVE GUITET I BOSCH, ho seria en el període (20-03-1924 - 26-02-1930), i curiosament nomenava Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937 ) arquitecte municipal.

Montmeló havia crescut un 137,07% entre 1920 i 1930, com a conseqüència de la primera onada immigratòria derivada de L'Exposició Internacional de Barcelona que tingué lloc del 20 de maig de 1929 al 15 de gener de 1930, i pel creixement derivat dels ‘estiuejants’ que li donarien un aire més cosmopolita.

De la fitxa tècnica reproduïm : Edifici de tres cossos amb planta baixa, pis i pati interior. El cos central més elevat està situat al xamfrà. Les façanes estucades imiten carreus menys en el sòcol que està arrebossat. Ambdues parts estan separades per una potent motllura recoberta de rajoles de ceràmica. La coberta és a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal.

Les dues plantes estan separades per una motllura. A la planta baixa hi ha la portalada d’arc de mig punt envoltada per una motllura. Entre la portalada i la porta d'entrada formen un petit porxo o corredor, en el qual en una paret trobem un dibuix que representa l'església de Santa Maria amb l'aspecte que tenia abans i l'antiga rectoria, a l'altra paret trobem una representació dels tres turons. En el sostre hi ha representat l'antic escut de Montmeló. En el pis hi ha un buit de llinda plana amb permòdols als extrems. Aquesta obertura té un balcó que no sobresurt del pla de la façana i que té la barana de ferro forjat. Al damunt d’aquest buit n’hi ha un altre d’arc apuntat. Ambdues obertures estan emmarcades per motllures que representen dues pilastres que sostenen un arc apuntat.



A la part superior de la façana hi ha un rellotge carilló, la campana corona el capcer. Aquest té en els extrems una mènsula escalonada feta de paredat. Els dos cossos laterals són pràcticament iguals. La coberta és a dues vessants amb el carener paral•lel a la façana principal. A la planta baixa hi ha cinc buits d’arc rebaixat. Un és l’antic portal d’accés a les escoles, i té a un costat, tres finestres de grans dimensions i a l’altre, una de més petita. Totes tenen una motllura a la línia d’imposta i reixa de ferro.

Actualment l’antic portal de les escoles dels nens s’ha reformat en una finestra. En el pis també hi ha cinc obertures que són de llinda plana. El buit situat al damunt de l’antic portal té sortida a un balcó amb barana de ferro