dissabte, 30 de juny de 2012

ERMITA DELS APÒSTOLS. CASTELLAR DE LA RIBERA. EL SOLSONÈS

Anàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Castellar de la Ribera que té una extensió de 60 quilometres quadrats i una població de dret de 170 persones.

Cercàvem l’esglesiola dedicada als apòstols , Sant Felip i Sant Jaume Menor, l'actual edificació si hem de creure la inscripció de la llinda data de 1808; Mossèn Antoni Bach i Riu , sosté que l'ermita és d'origen medieval.

L’ermita s'aixeca al mig del bosc al terme de Clarà, poble integrat actualment dins del municipi de Castellar de la Ribera.



Pel que fa a la descripció tècnica llegim : Capella de planta rectangular i campanar d'espadanya d'una sola finestra a la cara nord-est. Porta d'entrada amb llinda monolítica on apareix la data de 1808. Al mur sud-est, hi ha una obertura molt petita. La capella està assentada sobre la codina. A l'interior de la nau, els paraments estan enguixats i pintats. Volta de canó a l'interior.



El primer diumenge de maig, s’hi celebra una festa , en la qual es beneeix el pa que serà posteriorment repartir entre els assistents.

Esglesioles, ermites i capelles, son testimoni d’un temps en que des del poder – aleshores feudal – les persones naixien, vivien i morien, adscrites a un tros de terra del que en formaven part al mateix nivell que les pedres, els arbres i/o les besties.

Ens semblava extremament lúcida, la reflexió que escoltàvem de boca d’un pagès; aleshores la lluita i/o la resistència eren sortides difícils però possibles, coneixem al sàtrapa , que vivia també entre nosaltres. Ara sota la ‘democràcia del lliure mercat’, mancats dels serveis més bàsics, conscientment desprotegits pels poders ‘públics’, haurem d’acabar marxant tots, la lluita no té cap sentit; contra qui ?, Solsona?,Barcelona?, Madrid ? ,Brussel•les ?, Washington ?,...

Enyorança dels dèspotes coneguts.

divendres, 29 de juny de 2012

EL CASTELL DE SANT CLIMENÇ. PINELL DEL SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, visitàvem aquesta – mai millor dit – casa regia, on ens atenia de forma exquisida la senyora Maria, a la que li agradaria saber alguna dada sobre la història de l’edifici.


De la descripció tècnica llegim : casal senyorial, que conserva alguns elements de la construcció primitiva (segle XIV) però que fou molt reformat als segles XVI i XVII; consta de planta baixa i dos pisos amb teulada a quatre vessants. A la façana principal es troba la porta d'entrada d'arc rebaixat a la planta baixa; al primer pis les obertures donen pas a petits balcons; les dues que hi ha per sobre de la porta són d'arc rebaixat i estan emmarcades amb maó, la resta són allindades. A les golfes només s'obre una finestra doble amb arcs rebaixats resseguits amb maó. En una cantonada hi havia una torreta de la qual només resta la base. En tot l'edifici hi ha diferents tipus de paraments fruit de les diferents ampliacions i modificacions que ha sofert l'edifici.


Presideix el petit conjunt urbà de Sant Climenç, i té sortida a la Vila closa.
Pel que fa a dades històriques trobàvem :

1199: Ponç de Pinell dóna a Guillem, espòs de la seva filla Ermessenda, els castells de Pinell, Mirabé i Sancto Clemente.

1375: El lloc figura com a domini dels Cardona.

1343: El senyoriu de Sant Climenç recau a la nissaga dels Junyent.

1411: El senyoriu de Sant Climenç passa a la nissaga dels Ferrer.

1521: La nissaga dels Rovira, enriquits entre el 1500 i el 1520 mercès a l'administració de la Tresoreria general del ducat de Cardona, exerceix la titularitat del senyoriu de Sant Climenç. Se’els identifica com a senyors i barons de Sant Climenç (Solsonès)

Andreu Galera i Pedrosa, fa referència a un Joan de Rovira 1561-1586, i el qualifica com : donzell, Senyor de Vall-llebrera. Sant Climens i Miravet.


Pel que fa al blasó familiar trobava :

Catalán. “Rovira, de Cardona. De azur, un palo de plata, acompañado de dos leones aculados y rampantes de oro.” (sic) [P. Mr. Rigalt, ms.].

Declinava l’estrella dels Rovira el primer terç del segle XVII, quan com a conseqüència dels molts deutes contrets amb el marit d'una filla de la família, el Doctor en dret Miquel Morera, es va veure obligat a vendre part dels seus béns a Cardona, tot coincidint amb el trasllat de la seva residencia fins a Solsona.

L' 11 de novembre de 1637, l'il•lustre Joan Baptista de Rovira i de Boldo, donzell domiciliat a la ciutat de Solsona, en nom seu i com a procurador del seu pare l ' Il•lustre senyor Gaspar de Rovira i de Josa, donzell, domiciliat a la mateixa ciutat, venia mitjançant subhasta pública tota la seva casa amb les tres portalades que s’obrien al carrer i I 'hort de darrera que ell i el seu pare posseïen a la vila de Cardona, a la plaça del Mercat, sota el domini de la Col•legiata de Sant Vicens; a cens d' 1 sou la casa, mentre que I 'hort era franc en alou.

Sou pregats de lliurar a mans de Misenyora Maria de Sant Climenç aquest document, amb la nostra gratitud.

dimarts, 26 de juny de 2012

PAU, T’ESPERAVEM.

M’ho feia saber el Feliu Añaños i Masllovet, a la seva dilatada trajectòria vital s’hi afegeix ara el títol d’avi.

El Feliu és alt com un sant Pau.

L’expressió té – com quasi tot – la seva explicació.

Sant Pau [ Saule de Tars ) en una de les seves cartes es descriu ell mateix , i es presenta com «un home petit».

La tasca gegantina de sant Pau en l'estructuració d'una Església que va estendre per tot l'Imperi Romà, va fer pensar als grans mestres de la pintura clàssica que l’havien de representar com un home alt, de cara allargada i barba abundant. Sens dubte cregueren que per la seva labor, tan important, li corresponia una còrpora també destacada.

Salvador Alsius, explica a la Petita enciclopèdia de la cultura catòlica, que l’expressió que es va forjar arran d'una antiga festa popular que es feia el 25 de gener, dia de la Conversió de sant Pau, a la zona de l'església barcelonina de Sant Pau del Camp, en la qual un home disfressat de sant Pau havia de brandir una espasa enorme. Per poder sostenir-la calia que fos d'una corpulència considerable.



Benvingut Pau !

diumenge, 24 de juny de 2012

ARANSIS, AL TERME DE GAVET DE LA CONCA AL PALLARS JUSSÀ

L’Enric Sànchez-Cid s’arribava en aquesta ocasió fins al nucli d’Aransis que pertany avui al terme de Gavet de la Conca, ens facilita un plànol aixecat a mà, i ens indica la ruta des de Tremp en direcció a Isona, s’arriba al trencall de la carretera a Sant Salvador de Toló que cal seguir , i a uns 7 km. s’arriba al poble d’Aransís, que nasqué com un poble clos, amb doble recinte murat.



El recinte superior, que no conserva cap vestigi d'un possible castell, sí que serva una plaça que hauria pogut correspondre al pati d'armes d'un castell.



En l’extrem oposat a l’entrada es situa l’església de Sant Pere, d'origen romànic. És un edifici d’una sola nau, sobre alçada, afegint posteriorment, dues capelles a migjorn. Coberta en volta de canó i teulada a dues aigües. Absis a llevant sense cap decoració no obertura. En el mur de migjorn hi ha 15 arquacions llombardes. El frontis, a ponent, s’aixeca un ampli campanar i, en aquest mur, s’obre la portalada d’arc rebaixat amb dovelles de maó, un ull de bou i, en la part més alta, dues finestres per les respectives campanes.



Una tradició atribueix al Sant Patró una protecció miraculosa envers els possibles afectats pel mal de la ràbia. Milers de devots, de tots els temps, es constitueixen en testimonis de la protecció dispensada pel Sant als afectat, en les seves persones o en els seus bestiars, per les adverses circumstàncies que provoquen aquest mal.

Aquesta tradició m’he la confirmat Josep Mª Besora, farmacèutic de Salou i fill de Sant Quirze de Besora (Ripollès): era norma en la seva comarca, que quan un vailet era mossegat per un gos, el portaven fins a Aransís per evitar que agafés la ràbia...

Aleshores, li aplicaven sobre la ferida la clau de la porta de l’església, treta de les braces del foc... No crec que amb aquesta teràpia medieval, pogués sobreviure cap bactèria! Pel que sembla, casi totes les aplicacions eren preventives, quan encara no s’havia diagnosticat la malaltia.

He intentat esbrinar l’origen d’aquesta expeditiva tradició, preguntant als únics tres veïns que m’he trobat passejant pel poble i cap m’ha donat raó. Cal subratllar, que no passaven de mitja edat i es dedicaven a l’agricultura mecànica.

La capella romànica de Sant Fruitós es troba a 500 m del poble, a uns 200 de la carretera. És un edifici molt senzill, sense cap ornamentació, d'una sola nau amb volta de canó. Data del Segle XI. La imatge de Sant Fruitós fou traslladada a l'església de Sant Pere a causa del mal estat de la capella.



Com passa també en altres pobles, hi ha una llegenda per tal d'explicar l'origen del nom del poble. Diuen que en fer el fogatjament del 1553, l'encarregat de deixar constància dels habitants de la comarca, en passar per Aransís demanà quants caps de casa eren. Li respongueren ja en som molts, ara sis. D'aquest ara sis diuen que procedeix Aransís.

Continuant en el mateix tema, es diu que els d'aquest poble, per tal d'evitar l'acció dels lladregots de camí ral, es desplaçaven a mercat de sis en sis, i quan els veien venir deien ara vénen els de sis, i d'aquí el nom del poble...

Segons Coromines, es tracta d'una arrel basca, com moltes altres de la zona pirinenca catalana. És la mateixa arrel que dóna altres noms de poble : Arans, Arinsal i Ransol (Andorra) i Arànser (Baridà, a la Cerdanya jussana ), almenys, i alguns topònims bascos, com Arantza. L'origen és la paraula basca arantze, que significa espina, i que, encara, té a l'arrel la paraula aran (vall). Diria en aquesta ocasió que podem fer coincidir la investigació erudita, i l’origen llegendari, Aransis ho podem entendre com Vall dels sis, o Vall sis.

EL FAR DE LA PENÍNSULA DEL FANGAR AL DELTA DE l’EBRE

Rebia unes fotografies del Delta de l’Ebre del Josep Antoni Uriz Rodríguez, em cridava particularment l’atenció l’actual Far del Fangar, una torre de formigó de 20 metres d’altura i 3 metres de diàmetre exterior.



Al indret s’aixecava l’1 de novembre de 1864 un edifici de ferro, muntat sobre sis columnes, i això va permetre fer únicament unes habitacions petites, i insuficients per a cap matrimoni amb fills, va caldre fins construir una barraca per fer les tasques domèstiques. Hi havia un aparell catadiòptric de 6è ordre, que aixecava el pla focal 8 metres sobre el terreny.

Malgrat la poca importància tècnica de l’aparell, era atès per dos torrers en atenció a l’aïllament del lloc; eren abastits en carro, dos vegades per setmana. A l’aïllament i a la inhospitalitat del lloc calia afegir-hi les periòdiques inundacions que patia.
Aquestes condicions difícils , el feren candidat preferent per automatitzar-lo i suprimir el personal, cosa que va succeir l’abril de 1929.

L’any 1972, va entrar en funcionament una nova balisa: una torreta de ferro de 8 metres d’altura. Pintada amb franges negres i blanques.

Noves exigències derivades de la nostra integració a la Comunitat Econòmica Europea, van fer necessària l’execució del far actual.

EL QUE NO SABEM. LA DITA TORRE DEL BOLET DE LES CASES DE LES ARENES EN EL TERME DE CASTELLAR AL VALLÈS SOBIRÀ

M’arribava fins al petit nucli de les Cases de les Arenes per retratar alguns dels edificis que s’aixecaven en les primeres dècades del segle XX.

Feta la feina cercava informació a l’ INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE CASTELLAR DEL VALLÈS, i constatava que no existeix una descripció detallada de cada edifici.

A : http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_27336

En relació a la Torre dita del Bolet llegia :

Casal d'estiueig de la família Romaguera. Habitatge unifamiliar situat a la zona d'estiueig de "Les Arenes", prop dels marges del riu Ripoll. La façana de l'edifici s'ha disposat seguint la idea d'un castell o fortificació, il•lusió afavorida per la disposició esglaonada de la teulada que dóna una imatge que recorda els merlets. Pel mur s'ha fet servir un picadís de pedra i morter que li confereix un aspecte d'antigor. La distribució de la façana és simètrica, destacant les arcuacions cegues entrellaçades amb arc de mig punt situades sobre la porta. Sota els arcs s'ha disposat una decoració amb ceràmica amb figuració (gerros amb flors). Sobre aquesta, i just per sota del ràfec de la teulada, hi ha un rellotge de sol que també és de ceràmica policroma, on s'inclou la data de construcció de l'edifici (1925). Cal destacar en aquesta construcció, on predominen els elements medievals, i seguint la tònica imaginativa , la barana de l'escalinata per la qual s'accedeix a l'edifici, realitzada a partir de troncs i aprofitant les formes naturals ondulades d'aquests.



Més enllà del petit cartell que llueix en alguns indrets – davant la torre del Bolet, ja no – m’agradaria saber :

Qui va ser l’arquitecte / mestre d’obres ‘autor’ de l’edifici.

Qui li va encomanar el projecte.

Sou pregats d’enviar-nos un e.mail a coneixercatalunya@gmail.com

dissabte, 23 de juny de 2012

MORIR PER UN €

Ja tenim en funcionament la mesura de l’€ per recepta que és ÚNICAMENT d’aplicació a Catalunya, tant al territori del Regne d’Espanya, com als països de la Comunitat Ecpnomia Europea.



Sembla que ha estat una imposició del Govern del Regne d’Espanya que amplia així les paries que se’ns imposaven l’11 de setembre de 1714.

El poble català entén aquesta discriminació, com ha fet sempre amb totes les mesures inhumanes que des de Madrid s’aproven contra Catalunya.

Els ciutadans voldrien saber però les amenaces concretes que pesen sobres nosaltres; així podrien valorar, si ens estimem més viure de genolls - com fa el nostre poble des de 1714 – ho morir dempeus.

LA TORRE DIPÒSIT D’AIGUA DE LES CASES DE ARENES EN TERME DE CASTELLAR AL VALLÈS SOBIRÀ

Em fascinen aquestes senzilles estructures aixecades en una època en que calia trobar solucions que no precisessin de cap consum d’energia per al seu funcionament. La dita ‘llei de la gravetat’ funciona sense facturar-nos mensualment cap despesa, i amb total independència pel que fa als països que viuen en llibertat, o els que com nosaltres som esclaus dels veïns d’ençà de 1714, en part per la nostra estultícia 90%, i en un percentatge del 10% per confiar en que els anglesos ens farien costat. Entre una persona i un penic i/o xíling – en aquella època- un angles no ho dubta mai.



Llegia de la definició ‘tècnica’ : Estructura sostinguda per quatre pilars de base quadrada, de formigó armat, que suporten una plataforma circular també de formigó amb una barana ornamental de balustres, sobre la qual es troba el dipòsit de diàmetre més petit que la plataforma de manera que permet el pas al seu voltant. Originàriament donava i distribuïa aigua a totes les torres i cases del nucli de les Arenes.

El nucli s’aixecava en les primeres dècades del segle XX a l’empara dels ideals d’aquell moment històric; avui els efectes devastadors de la crisis econòmica i moral que assolen l’anomena’t Regne d’Espanya, es fa present també aquí amb tota la seva cruesa.

No hi ha cap edifici religiós d’us col•lectiu i/o social, en els anys de ‘missa obligatòria ‘ i fora d eles celebracions politico-militars del Frente de Juventudes, els veïns s’havien d’arribar fins a Sant Feliu del Racó , i/o l’ermita de la Marededéu de les Arenes, que s’alça a l’altra vora del Ripoll.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/08/la-torre-de-laigua-de-la-bleda-alt.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/04/la-torre-de-laigua-de-sabadell.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/04/santuari-del-tallat-catalunya.html

MAS UMBERT A SANT FELIU DEL RACÓ

Quan em presentava a la casa amb la màquina de retratar, veia clar que la meva presència pertorbaria l’execució de les tasques habituals; raó de més per deixar constància del tracte exquisit que em van dispensar.

Ho recordava amb delectança mentre llegia la descripció tècnica de Mas Umbert; masia que respon als preceptes arquitectònics clàssics, amb un adossament posterior d'un annex de planta quadrada i de la mateixa alçada.



El frontis presenta una distribució simètrica dels elements, com segurament ho era abans la totalitat de la planta. Arc de mig punt adovellat a la planta baixa, entrada pels utillatges agrícoles i finestra, que comprenen i corresponen respectivament a les tres crugies clàssiques de la típica construcció catalana. A la primera planta hi ha tres finestres emmarcades amb discreta ornamentació en els dintells. La finestra del mig, més gran que les altres, indica la importància de la cambra central. Sota el teulat hi ha una obertura que assenyala l'emplaçament de les golfes. Per sobre l'obertura hi ha també la típica corriola per pujar la palla. L'annex adossat es comunica per l'interior, a nivell de la segona planta i queda inclòs en la zona d'habitacle, mentre que la última dependència s'utilitza per utillatge.

El mas té una antiguitat immemorial, l’afirmació es sustenta en el fet que alguns dels fills d’aquesta casa van ser personalitats polítiques del municipi: Joan Umbert, va ser alcalde l’any 1510, Damià Umbert, entre l’any 1650 i 1658, i durant el segle XIX trobem Josep i Jaume Umbert, com a regidors.

Entre 1877 i 1879 Pere Umbert Blanchart fou el representant de Sant Feliu del Racó al Consistori municipal de Sant Esteve de Castellar.



Em cridava l’atenció l’absència visible dels blasons que hom atribueix al fet de tractar-se de roca arenisca.



També la torre de planta quadrada, que sense tenir les mides de la del Rubió en terme de Monistrol de Calders - en quines terres neix la riera de Sant Joan – obeeix a les mateixes necessitats, en el cas del Rubió la casa d’aire marcadament senyorial, va ser fortificada al segle XVII per un hereu implicat en les lluites entre Nyerros i Cadells; pensem que no foren raons ‘politiques’ les que aconsellaven aixecar la torre del mas Umbert, sinó clarament el bandolerisme que assolava d’una manera especial les terres pròximes a la serralada de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac.

Actualment la planta baixa de la masia i la torre, estan habilitades com a restaurant ; un dels més antics del terme, ja que continua dins de la mateixa família després de quatre generacions. Per aquest motiu l’establiment va ser premiat amb la Medalla de la Vila de Castellar del Vallès, l’any 1994.

divendres, 22 de juny de 2012

L'ESTRANY ATUELL

La definició d’atuell de l’enciclopèdia de l’ Institut d’estudis catalans diu :

m. [LC] Estri còncau de terrissa, de metall, de vidre, etc., que serveix per a contenir alguna cosa.

Ens expliquen – a la casa on el retratàvem – que es tracta d’un peça molt antiga, de la que en desconeixen però, la seva utilitat.



Aquí comencen les teories :

1. Anava al forn :
a) Per cuinar
b) ...

2. Servia per recollir l`aigua, oli, etc... d`algun recipient que estigués pràcticament buit. Que només quedes 3 o 4 dits de líquid i així poder-lo recollir.

3. Com la major part d’estris casolans acabava servint per posar el menjar dels animals.

Sou pregats de dir-hi la vostra, i per descomptat si teniu la resposta correcta agrairem ens la feu arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ens encantarà fer-ho saber a la propietària.

SANTA MARIA D’ARTES

La construcció de la nova església es deu al creixement industrial d'Artés durant el segle XIX, i està vinculada a la voluntat empresarial del moment.

Els plànols de l'església són de Claudi Duran i Ventosa, de l'any 1892. El 4 de setembre de l'any 1892, el bisbe Morgades i Gili en posava la primera pedra i, el 14 de setembre de 1912, consagrada pel bisbe Josep Torras i Bages. El campanar és obra de Josep Coll i Vilaclara; es té constància que a l'any 1916 s'estava acabant.

Poc després de consagrada la nova església, es va destruir Santa maria del Puig d’Artés, conservant-se únicament les restes encara visibles. El procés de destrucció és tèrbol. Durant l'avalot dels Burots (1917), hom atribuí a Mossèn Anton Berenguer, capellà i germà dels directors de la fàbrica Berenguer, la iniciativa de desmuntar l'antiga església

Es tracta d'una església neobizantina amb elements noucentistes que consta de tres naus cobertes amb volta de canó i decorades amb elements propis del romànic, com arcuacions, columnes, i arcs de mig punt. A la façana principal es presenta un pòrtic amb tres arcades de mig punt. Al seu damunt s'obre un finestral triple.





A la dreta hi ha el campanar, de planta octogonal amb coberta a quatre vessants i una llanterna sostinguda per quatre columnes. Cada cara de l'octògon està oberta per un arc de mig punt que el travessa. Tant l'octògon com la llanterna són rematats amb un fris d'arquacions cegues. Al costat oposat del campanar hi ha el baptisteri.

A l'interior – on no podia accedir. Expliquen que en destaquen l'orgue, les vidrieres i les pintures de l'absis. L'orgue és romàntic i data de l'any 1922. La majoria de les vidrieres són de l'època de construcció de l'església, d'estil modernista. Estaven en molt mal estat i s'han restaurat recentment per part de l'empresa Vicus. Les pintures del baptisteri són de l'any 1934, obra de Llucià Costa i representen l'ascensió i entronització de la Mare de Déu. En el nivell inferior hi ha la representació de la ciutat de Jerusalem i el sepulcre buit de la Mare de Déu; als costats hi ha els dotze apòstols. En el nivell mig, ens trobem el tema central envoltat d'una anella ametllada. En el nivell superior hi ha la figura de l'esperit sant.

El cens d’Artés superava els 2000 habitants quan s’aixeca la nova església de Santa Maria, aleshores la mitjana d’assistència al culte cal estimar-la – pel cap baix - en un 50% de la població; actualment els habitants de dret son més 5000, però l’assistència al culte ha caigut per arreu – pensem que Artés no serà l’excepció – fins percentatges a l’entorn del 10 %. Fa 100 anys, potser la impressionant fàbrica de Santa Maria era necessària, avui, més enllà de les incomoditats d’accedir fins dalt al turó, els fidels trobarien aixopluc perfectament dins les parets de Santa Maria del Puig d’Artés.

dijous, 21 de juny de 2012

NO SEMPRE LES FERRADURES DONEN SORT. CAL BOTER

Retratava la casa en ocasió de recollir imatges de l’acte de cloenda del mes de la Dansa. En la meva recerca, em sorprendria el fet que l’edifici arrossega una història tràgica.

Li venia el nom del fet que fou el Sr. Bruguera “El boter” el que faria aixecar la casa d’estil modernista als voltants de 1914.

Vivia originàriament el Sr. Bruguera en una casa tocant al Palau Tolrà i, en els baixos, tenia instal•lada una petita indústria de construcció de botes. Segurament la seva feina deuria començar molt d’hora al matí i el xivarri deuria molestar a la senyora Emília Carles Tolrà raó per la qual la marquesa li va cedir el terreny situat entre la carretera de Sentmenat, el carrer de Colom i de Torras, fins a l’alçada d’ El Coral, per tal que hi anés a viure i hi traslladés el taller.

L’habitatge amb el número 10 disposa de façana a carrer Torras simètrica, amb portal central amb cancell d’entrada i dues finestres ampitadores, respiralls de ventilació i tortugada de recollida d’aigua de coberta, amb acroteri de línies sinuoses, rematat lateralment amb dues pilastres amb esferes ornamentals. Obertures amb brancals decorats amb pilastres corínties i llindes. La façana al carrer Colom – que sortia en la fotografia - , originalment també era simètrica, disposa d’un gran arc de ferradura que composa tot el pany, amb decoració ceràmica. Dues finestres centrals i un respirall de grans dimensions. La façana és rematada amb acroteri de línies sinuoses que amaga els pendents de la coberta, també amb pilastres i esferes. Una finestra oberta posteriorment, de proporcions horitzontals totalment aliena, desvirtua el conjunt.

La història tràgica feia referència al doctor Antoni Puigdueta i Angli , que es va establir a la casa número 10 del carrer de Torras , i va començar a exercir l’1 de juliol de 1939, any en què es va llicenciar en medecina per la Universitat de Barcelona.

Antoni Puigdueta i Angli “fue depurado sin sanción en relación con el Glorioso Movimiento Nacional el 29 d’agost de 1940”. Tenia una altíssima consideració social entre la població ja que visitava els malalts malgrat aquests no poguessin pagar-li els seus honoraris. M’explicaven que s’hagués mostrat molt bel•ligerant davant les retallades en sanitat que comportaran sens dubte pèrdues irreversibles justament entre la població més feble.

El doctor Puigdueta estava malalt , i el 12 d’abril de 1952, després de jugar una partida de cartes amb els seus companys habituals de joc s’acomiadà d’ells com moltes altres vegades però aquest cop seria el definitiu. Al cap de dues hores van trobar el cos del metge penjat al pati de cal Boter. El poble va demanar que se’l pogués enterrar com a cristià, dins el recinte del cementiri i no fora.



El món no s’atura, i al costat d’un indret que va ser testimoni d’una tant tràgica història, avui es celebren festes, s’aixequen tendals per acollir compravendes de productes, i tots ens hi aturem un moment ho altre, quan anem a comprar queviures i/o a fer gestions al Mirador.

DE SINDICAT AGRICOLA HARMONIA A BIBLIOTECA MUNICIPAL ANTONI TORT

L'actual seu de la Biblioteca Municipal Antoni Tort, és un edifici amb molta historia : inicialment fou la seu del Sindicat Agrícola Harmonia, entitat que va néixer a principis del segle XX com a sindicat de pagesos adherit a la Unió de Rabassaires, i com a centre de trobada de socis i centre recreatiu on hi havia una agrupació coral, s'hi realitzaven balls, teatre, conferències i discursos. L'entitat partia d'una ideologia d'esquerres.

El local del Sindicat fou construït de nova planta amb les aportacions dels pagesos del poble i el préstec del Banco Hipotecario Español, a la cantonada dels carrers de l'Hospital, l'antic carrer del Metge Portabella i el carrer de Sala Boadella. El local de Sindicat es va inaugurar el 26 d'abril de 1926. Tenia una sala d'actes, dividida per a cafè i com a sala de ball. Les activitats que s'hi organitzaven eren balls, obres de teatre a càrrec del grup format pels mateixos socis afeccionats al teatre, conferències i discursos, també tenia un cor; la vida del Sindicat Agrícola Harmonia, com la democràcia, s’acabaven amb la publicació del darrer bàndol o ‘parte’ en que el feixisme donava per conclosa la fase de ‘guerra civil.

Fou l’estatge social del Círcol Republicà Autonomista, i cada any pel 14 d’abril s’hi celebrava un acte commemoratiu de la proclamació de la República l’any 1931 ;cosa que no feia cap més entitat del poble.



Des del febrer de 1985 és la seu de la Biblioteca Municipal Antoni Tort, gràcies al conveni establert entre l'Ajuntament i el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya per tal de dotar la vila amb una biblioteca, ja que fins aleshores no n'hi havia cap. El nom d'Antoni Tort se li va donar perquè fou l'últim alcalde elegit democràticament abans de la Guerra Civil.



En un primer moment només ocupava la planta baixa de l'antic local del Sindicat però des de l'any 2001 es van ampliar les instal•lacions ocupant el primer pis de l'edifici, que durant molts anys i fins a finals de 1993 havia estat el gimnàs municipal; així el 21 d’octubre de 2001 es va inaugurar aquesta remodelació que va suposar que la biblioteca tingués dos pisos. En l'actualitat l'entrada a l'edifici és per la part frontal, pel carrer de Sala Boadella però quan es va inaugurar la biblioteca l'entrada es trobava a la part lateral, pel carrer Hospital.

Des de començaments de desembre de 2006 la Biblioteca Municipal Antoni Tort llueix en una de les seves parets la gran pintura d'Alfons Gubern Campreciós que hi havia a la Sala de Petit Format de l'Ateneu. El quadre, de 4'7 metres de llarg i poc més de dos d'alçada, es va instal•lar a la paret de l'espai obert entre les dues plantes de la biblioteca. L'obra de Gubern representa una al•legoria sobre la sortida de missa a l'antiga església de Sant Esteve de Castellar Vell. El quadre va ser pintat l'any 1953 amb motiu de la reinauguració de l'Ateneu Castellarenc i va ser penjat a les parets de la sala del cafè.

EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE CASTELLAR DEL VALLÈS DEL SEGLE XX

En aquest edifici l’any 1878, hi havia el Casino-Café del Porvenir, trobaven el testimoni històric de l'existència d'aquesta entitat, quan van aparèixer les lletres del rètol Cafè del Porvenir, durant les tasques de restauració de la façana l’any1901.

Cap a finals del segle XIX, el local era conegut com el Café de Cal Viñas, propietat o regentat per un germà del forner Isidre Viñas Cusidor. En aquest cafè, possiblement l'únic que existia en el poble a part del cafè de Cal Sardanet, situat en el mateix carrer Major amb el carrer de Colom (actual edifici de l'Ateneu), s'hi reunia una colla de caçadors afeccionats al cant, els mateixos que pocs anys després van constituir la Soceitat Coral La Llebre. A principis de segle Emília Carles Tolrà va adquirir l'edifici per cedir-lo al consistori per a ús públic (acte procol•laritzat davant del notari Juan Seman Roig el 28 de juliol de 1900), tal com ho recorda la inscripció de la placa de marbre col•locada sobre les escales d'accés al primer pis, i va costejar les despeses de restauració. Hi havia una clàusula de reversió que només podien exercitar els descendents de la família Tolrà, i que fins a dia d’avui no s’ha exercitat.

El paleta Emili Puig i el fuster Josep Girbau es van encarregar de les obres d'adequació de l'edifici, i l'arquitecte Emili Sala Cortès, de la restauració de la façana. L'edifici va ser beneït el 15 de juny de 1902 pel cardenal bisbe de la Diòcesi de Barcelona, el Reverend. Salvador Casañas Pagès, però les obres van continuar fins al 1917-1918, a causa de diversos impediments.



Llegim pel que fa a la descripció tècnica ; Edifici entre mitgeres que consta de planta baixa i un pis. El frontis segueix un esquema simètric i la decoració es concentra en el pis superior. A la planta baixa s'obren tres portes d'arc rebaixat que tenen la clau decorada. Al primer pis es situen tres finestrals amb balconades de pedra esculpides amb motius florals; els finestrals estan emmarcats per pilastres que aguanten una llinda decorada amb palmetes i al centre un escut. En l'escut de la finestra central es representa un gos i una campana, símbol de les famílies que exerciren llur jurisdicció a Castellar, la campana dels Clasquerí i el gos emblema de la família Meca. Dues pilastres estriades, amb capitells amb decoració floral, separen les finestres. Sobre les finestres unes mènsules suporten l'acabament de la façana, al centre mateix, un rellotge i a cada banda, l'any que es bastí l'edifici (1901) complementat amb decoració floral.

Des de la seva inauguració fins al setembre de 1994, les oficines administratives municipals van estar situades en aquest edifici, excepte el període corresponent a la Guerra Civil, ja que a principis de desembre de 1936 el Comitè Antifeixista va traslladar el Consell Municipal i el Jutjat de Pau a la casa-torre de can Tolrà (Palau Tolrà), després d'haver estat incautada, i en el carrer Major només van quedar dues conselleries.

Des de després de la guerra es van fer diverses remodelacions interiors per tal d'aprofitar el màxim d'espai disponible. Amb l'arribada de la democràcia, es van descentralitzar algunes regidories a causa de la necessitat d'ampliar algunes de les dependències i millorar el servei i l'atenció al públic. Aquestes regidories estaven distribuïdes dins el poble en diferents edificis de propietat municipal.

Durant la Festa Major de 1966 es van inaugurar tres pintures murals (pintades sobre tela) que decoren l'interior de la Sala de Plens, corresponent a l'antiga sala de ball del Café. Els autors són tres pintors castellarencs (Raimon Roca, Alfons Gubern i Lluís Valls Areny) i tracten temes propis de la realitat del poble. Actualment la restauradora Marta Llobet està duent a terme la restauració de la pintura mural d’Alfons Gubern que es va malmetre a causa de la humitat.

Fins a l'octubre de 1988 en la planta baixa de l'edifici hi va haver el Jutjat de Pau, tot i ser un servei no depenent del municipi.

En el Ple del 28 de juny de 1994, l'Ajuntament va aprovar per majoria absoluta el trasllat de la seu de la Casa de la Vila al Palau Tolrà, residència de la família Tolrà, situada al carrer del General Boadella, 1. El trasllat de les dependències municipals es va fer el setembre de 1994 i es van inaugurar el dia 9 de setembre, en el marc de la Festa Major.

L’edifici es transformà aleshores en Casal d'Entitats, i Actualment l’Arxiu Municipal , que romandrà obert al públic tots els dimarts i dijous, de 9 a 13 hores, és la planta baixa de l’edifici, que ha quedat distribuïda en dos àmbits diferenciats. D’una banda, s’ha condicionat una sala polivalent, amb un punt d’atenció al públic i 16 espais de consulta, 4 més que els que es podien trobar a l’edifici de la plaça de la Llibertat. En aquesta sala s’ha incorporat un ordinador que disposa de connexió a Internet i que podran utilitzar tots els usuaris de l’Arxiu. Des d’aquest ordinador, a més, es podrà accedir a l’arxiu fotogràfic de l’Arxiu Municipal, on s’hi troben, entre d’altres, el Fons Garrós i 370 fotografies antigues de Castellar, i als documents que s’han digitalitzat fins al moment.

Les diferents corals castellarenques s’ubicaran al primer pis de l’edifici per tal que el puguin utilitzar com a local d’assaig. Així, les corals Sant Esteve, Xiribec i Sant Josep ja fan ús de l’antiga sala de plens des del mes de novembre de 2011. La Coral Sant Esteve, a més, podrà fer ús de l’antiga alcaldia. A banda d’aquestes tres corals, el primer pis de l’Antic Ajuntament servirà d’escenari a un taller de cant coral que hi engegava la seva activitat el divendres dia 25 de novembre. Es tracta d’una proposta promoguda des de l’Àrea de Benestar Social que realitzaran durant tot el curs 2011-2012 diversos membres d’entitats de discapacitats del municipi.

dimecres, 20 de juny de 2012

EL TURÓ D’ARTÉS , DE SANTA MARIA, O DEL CASTELL

Pujava fins al cim del petit turó on hi ha les restes de la torre campanar de Santa Maria d’Artés, i de l'antic castell que probablement protegia el camí de Manresa al Lluçanès. El lloc és la ‘cara’ d’aquesta població del Bages per als que van i venen per la C-25, l’eix tranversal.



El castell d'Artés, transformat en masia particular, formava part del recinte emmurallat que protegia durant l'edat mitjana el poblet nascut dalt del puig.
D'aquest recinte es conserven dos dels quatre antics portals i restes de murs. El castell manté encara molta part romànica i són perceptibles les dues torres que hi va construir vers el 1195 el bisbe de Vic, Guillem de Tavertet. Els bisbes de Vic hi construïren una residència en la que residien en els seus desplaçaments al Bages. Al segle XV s'amplià la residència episcopal i es modificaren les torres, que avui només s'endevinen en el conjunt heterogeni que formava el castell.

La primitiva església de Santa Maria d'Artés fou renovada al segle XII i el 1684 se li va erigir un campanar quadrat.



Es va abandonar el 1912 en ocasió de la inauguració de la nova església parroquial d’Artés, dedicada també a Santa Maria. Situada a l’actual centre de la vila, se’n col•locà la primera pedra el 4 de setembre de l’any 1892. Un any més tard, fou el rector de la parròquia, el Dr. Josep Noguera Llobet, qui presentà el projecte a l’ajuntament i el febrer del 1902 les obres ja estaven molt avançades; s’acabarien l’any 1912; el 15 de setembre d’aquell any es celebrà la festa de consagració, en l’altar barroc que hi havia a l’església vella, construït l’any 1626, que fou traslladat a la nova, i que malauradament, fou cremat durant la Guerra Civil. Els actes es feren coincidir amb la festa major del poble; participaren personalitats il•lustres com el bisbe Torras i Bages, el president de la Diputació Enric Prat de la Riba, l’ex-diputat de les Corts Lluís Ferrer Vidal, el diputat Francesc Cambó,.... La festa va incloure oficis solemnes amb destacats predicadors, una processó amb trasllat del Santíssim de l’església vella a la nova, ..., l’església del turo fou demolida poc temps després.

Resta dempeus el campanar i la part de l'absis que es va respectar per fer de paret mitgera amb una casa que anys a venir seria la seu de l’Arxiu d’Història d’Artés.



L’església del turó, la ‘vella’ Santa Maria d’Artés, si atenem als pocs elements esculpits – visibles encara - que ornen l'exterior, era una obra sumptuosa.

dilluns, 18 de juny de 2012

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE MONTSERRAT DE CASTELLAR DEL VALLÈS

Datada cap al 1896, s’aixeca com l'oratori de les antigues Escoles Pies, per encàrrec de la marquesa de Castellar Emília Carles, vídua de Tolrà.


Aquest edifici religiós que es troba al carrer del Doctor Pujol,i es va haver de construir sota el nivell del carrer, perquè hi havia una biga de l'antiga foneria de ferro Vda. de J. Lluscà que impossibilitava aixecar el sostre. La façana monumental està decorada amb elements d'inspiració clàssica. El portal enreixat dona pas a la gran arcada. I també cal destacar el campanar d'espadanya que corona el conjunt.

El dia 22 de juliol de 1936, l'oratori de les antigues Escoles Pies va ser saquejat, es destruí tot el mobiliari de la capella, i varen desaparèixer els ornaments .
L’any 1943 es va celebrar un primer ofici per part dels treballadors de l'empresa de Lluís Clols.

L'abril de 1950, feligresos i veïns van fer una recol•lecta de 50 pessetes per poder comprar una nova campana. Arrel d'aquest interès per part dels veïns i devots de la Marededéu, el juny d'aquell any es va celebrar ja missa amb la nova imatge de la Verge beneïda. El 1953 es va celebrar un ofici per beneir la nova campana.

Al maig de 1979 va tenir lloc la inauguració de la restauració i la nova decoració interior de la capella feta pel pintor Alfons Gubern. Aquest pintà dos motius marians a banda i banda de l'altar. La decoració actual de la capella és molt austera, en comparació a la que tenia abans de la Guerra Civil

LES ESCOLES PIES DE CASTELLAR DEL VALLÈS.

El 1896 la senyora Emília Carles Tolrà va impulsar la construcció d’una escola amb oratori dirigida per pares escolapis i administrada pel Patronat Tolrà que havia comprat l’edifici l’any 1888 per valor de 25.760 pessetes. La senyora Tolrà va presentar al pare Francesc Llonch el projecte d’unes escoles per a alumnes obrers de Sant Esteve de Castellar com a complement de la Fundació Escoles Tolrà; la nova escola seria una escola nocturna per a joves obrers o per a aspirants a la carrera eclesiàstica, exclusivament masculina.



L’edifici va ser aixecat de nova planta i els pares escolapis el van inaugurar quan hi van anar. Per a la construcció de la capella es va adequar l’edifici de l’antiga foneria de ferro Vda. de J. Lluscà i els corrals de la família de Vicenç Sallés. La casa es va anar moblant de mica en mica. L’edifici tenia àmplies sales dividides amb separadors de fusta per augmentar el nombre d’aules: les de la banda del carrer del doctor Pujol corresponien a les classes diürnes i les de la banda del Passeig a les classes nocturnes destinades als treballadors. Malgrat tot es creu que aviat es va suprimir el torn del matí i van quedar només les classes del vespre.

La xifra més alta d’alumnes obrers és la que correspon al curs 1927-1928 en què un total de 85 alumnes assisteixen a l’escola. El nombre d’alumnes assistents va variar segons la pressió que feien els directius de la fàbrica Tolrà, d’on provenien els alumnes. A partir de 1909 i veient la manca d’alumnat el pare Serra, el segon rector, va decidir obrir el col•legi a altres alumnes, deixant així d’ésser un col•legi només per a obrers. Els alumnes complementaven els ensenyaments primaris ja cursats ampliant, bàsicament, l’aspecte comercial.

La comunitat de l’escola va ser sempre reduïda; entre cinc i sis religiosos. Amb el rector i dos religiosos més es cobrien les necessitats escolars i per a completar el nombre total de persones que havien de formar la comunitat, els provincials hi van enviar religiosos grans que ja no podien fer classe però que ajudaven i col•laboraven en moltes tasques tant dins la comunitat com amb els alumnes.

L’octubre de 1931 s’introdueixen a l’escola reformes pedagògiques i es distribueixen les classes en tres seccions:

- Jardí d’infància (pàrvuls)
- Graus: català, castellà, aritmètica, geografia, cal•ligrafia, cultura general, solfeig, gimnàstica, religió i moral.
- Comerç: càlcul mercantil, teneduria, francès, castellà, català, ciències físiques i naturals, geografia estadística, cal•ligrafia, dibuix, mecanografia, taquigrafia, cultura general, religió i moral.

Abans de l’esclat de la Guerra Civil (1936-1939) aquestes aules també van ser utilitzades per al Col•legi Verdaguer que feia classes nocturnes, de 7 a 8 del vespre, de Primer Ensenyament (preparatori 1-2-3 i grau superior) per a treballadors.

En aplicació de la Llei de Congregacions Religioses el col•legi va tancar el maig de 1936 però era gairebé al final del curs i el trastorn no va ser gaire considerable.

El dimecres 22 de juliol l’escola és saquejada i es destrueix tot el mobiliari de la capella.

L’espai que fins aquells moment ocupaven els pares escolapis fou emprat com a oficines i magatzem del Sindicat de Rabassaires. Més endavant s’hi van instal•lar refugiats que van malmetre considerablement les instal•lacions.

Després del conflicte bèl•lic es va intentar reactivar les Escoles Pies però aquest intent no va reeixir. L’11 de setembre de 1939 es van aturar totes les activitats escolars que s’havien iniciat perquè el col•legi es tancava i el 23 de setembre de 1939 el pare Bassagaña lliura al rector de la parròquia les claus del col•legi i de la capella per la marxa definitiva dels religiosos.

DAVANT DEL TELEVISOR

L’Andreu mira el televisor, i segueix una i altra vegada les entrevistes on els politics de sinuós verb, entre glop i glop d’aigua, compleixen amb la proesa d’informar,entre cometes, i rebatre els arguments del moderador; i els “contrincants” dels altres partits politics, també entre cometes; sense anorrear totalment l’interès del “crèdul”, entre cometes, teleespectador.

Durant les pauses; “entre cometes”,més aviat, s’ha d’escriure entre els múltiples anuncis, observa el quadre que li ha enviat sa mare com a regal d’aniversari.

Observa el que sembla ser unapilota i obsessionat pel programa pensa: La pilota immobiliària,- no!!!exclama- això només és una piloteta, l’autèntica ompliria tot el quadre.

Els reflexes en l’aigua deuen serles promeses d’un futur lluminós prèviament enfosquit per la realitat actual.Abans tothom parlava d’un matí de sol i platja ara s’imposa el clarobscur de lanit i el nebulós futur. Aquest futur també podria ser la pilota vermella queportada per la marea fuig de les costes mal tractadores on arribem, de quant enquant, els desesperats d’un altre continent.

Es reprèn l’emissió del programa i salten a la pantalla tot una sèrie de números que ens volem demostrar la inversió en obra pública, AVE, aeroports, ampliacions, nous edificis, això si tot nou. Avui mateix nova línia de tren alta velocitat València- Sevilla 70 passatgers per un tren de 300. Això el primer dia veurem després com decau l’assistència de viatgers. Sabem que hi ha estacions d’AVE tancades després d’una gran inversió. I aeroports on només van els treballadors contractats i no arriben avions o un de quan en quan. Altres aeroports que mantenen la seva activitat gràcies a pressupostos pagats pels organismes públics mitjançant els impostos recaptats a la gent treballadora i les subvencions europees. Unaautovia de set quilometres en Lleida que no condueix enlloc.

Tornen els anuncis i l’Andreu tornaa alçar la mirada al quadre l’aigua sembla tranquil·la potser com la indústria i el comerç d’aquest país. Per sort ha de tornar a mirar el televisor ja què la sessió publicitària ha estat curta.

El dirigent d’un institut oficial que ha defraudat milions d’euros, entitats bancàries que han despatxat directius amb primes i jubilacions després d’obtenir crèdits oficials. Vertaderament recorda unes frases maldites o mal dites: Espanya és diferent. Itant!!

I per últim el polític de torn parla de retallades. La necessitat de les retallades i el rescat econòmic d’Europa(No rescat no!!!) Subvenció a la banca que ha de tornar la pròpia banca, suposo què la banca no té una màquina de fer €, si no que d’una forma o altra ens ho pensen treure dels nostres diners. O de la pujada dels subministraments bàsics per subsistir honorablement: Aigua, llum o electricitat. L’IVA no, ho veurem més tard.

Finalment per consolar-nos ensmostren un documental de la forma tan horrorosa que malviuen en Àfrica. Sort que per finalitzar un somrient home del temps en parla de la climatologia i ens mostra lluminoses platges i una maquíssima postes de sol.

Ja sense esma l’Andreu despenja el quadre i el posa davant de la pantalla del televisor, potser les poques llums i la pilota vermella són més alegres que la realitat.

Darreres paraules en tancar la llum i marxar a dormir:
RETALLADES D'IL·LUSIONS

Miquel Pujol Mur




















































SORTIDA ALS BOSCOS DE CAVA. L’URGELL SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur tornaven al poble de Cava per assistir a una activitat promoguda pel Parc Natural Cadí- Moixeró amb motiu del Dia Europeu dels Parcs.

Arribem a Cava (1286 m. altitud) i vam aparcar a la plaça, pocs metres per sota nostra l’església dedicada a sant Climent i el seu cementiri amb dues creus, i el petit nucli de la població.

El grup era format per 25 persones entre elles, Joan Gispert alcalde de Cava, que va explicar-nos dades de la història de la petita població. Cava té una panoràmica fabulosa, la part nord de la serra del Cadí i la vall del Segre són a grans trets part del seu bell entorn.



Posats a caminar i després de veure un mapa amb els punts orogràfics importants, la fauna i la natura vam iniciar la singladura en una visita al perer del camp de l’Era, arbre de molts anys però si per saber a ciència certa la seva antiguitat el procés és tan invasiu en el tronc més val conservar l’arbre a arriscar-se en la seva mort.

A continuació veiérem les pedreres, lloc on es dipositaven les pedres tretes al llaurar el camps i les parets de pedra seca. Vam passar per les restes de l’antic poble ara completament arrasat però on es conserven restes del cagaferro (Escòria de carbó i de ferro produïda en els forns de les foneries i les fornals) habitual de les fargues. Les guerres feudals o la pesta vam fer fugir la gent del poble. Recordaré les paraules del Joan en la seva explicació, més tard es van crear dos grups de cases Cava jussà i cal Pubill o Cava sobirà.

També ens van comentar reforestació natural de la zona indicant-nos la línia dels antics camps de civada ara totalment coberts d’arbreda. El primer pas de la recuperació dels camps per la natura és l’aparició de gavarreres que fam d’avantguarda de la repoblació forestal.



Les restes del castell de Cava (1300 m. altitud) només són unes filades de pedra tallada conegudes amb el nom de “La Cadira del Senyor”. Hi ha poques noticies històriques i no és fins el 1277 que apareix esmentat en el testament de Galceran III de Pinós un Castro Cava entre els seus béns. La família Pinós l’infeudà a Pere d’Aragall, senyor de la baronia d’Ansovell al final del s. XIII. L’edifici no havia de ser gaire gran ni poderós.

Vam continuar el camí fins a cal Pubill i després ens enfonsarem per una pista que ens retorna a Cava.

Els sons i el cants de diferents ocells i soroll del pigot picant la fusta per construir el seu niu van ser-nos comentats. Diferents tipus d’arbres i una zona on els pins roigs havien sofert l’atac d’escolítids que havien exterminat una clapa de pins en un tros de bosc.

Un matí molt ben aprofitat; El guiatge, magnífic, va ser portat per personal d’AUBÈRRIA, una empresa de serveis integrals (estudi, gestió, educació i promoció) relacionats amb el patrimoni natural pirinenc; deixem palès el nostre particular agraïment al personal d’Aubèrria, i al Joan Gispert per la seva amabilitat.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

EDIFICI DE LA CASA DE LA VILA A SITGES

L'Ajuntament de Sitges està situat en el punt més alt de la vila, en l'emplaçament que abans ocupava el castell.

El primer projecte de Casa de la Vila, fou obra d'Adrià Casademunt i data de l'any 1870, quan l'estat va cedir a la corporació municipal el terreny que ocupava l'antic castell de Sitges. Tanmateix, el nou edifici no es va començar a construir fins el 25 d'agost de 1888, sota la direcció de Salvador Vinyals, a qui l'Ajuntament li havia encarregat el projecte el 15 de maig de 1879, essent aprovat el 8 d'octubre de 1883. Sembla ser que el consistori va autoritzar l'enderroc de l'antic castell, si bé es van conservar part de les parets mestres que van servir per a configurar l'edifici actual.



La nova Casa de la Vila, d'estil gòtic civil català,va ser inaugurada el 24 d'agost de 1889. Els plànols de la reforma de l'antic castell de Sitges en casa consistorial van ser signats el 8 d'octubre de 1887 i aprovats dos dies més tard; es conserven a l'Arxiu Històric de Sitges, juntament amb una interessant memòria descriptiva redactada pel propi Vinyals.

Les dades històriques de la seva construcció són conegudes en detall, des de la subhasta de les obres, el 7 d'octubre de 1888, fins a les quantitats concedides al mestre fuster, al serraller i al pintor entre d'altres. De l'antic castell de Sitges es coneix el seu volum cúbic i l'existència d'una torre en el seu interior que estava en ruïnes en el moment del seu enderroc. El castell conservava un finestra amb traceria que encara perviu a la façana del Cau Ferrat. Les reixes de l'entrada principal van ser sufragades per Bartomeu Blay, un dels coneguts "americanos" de la vila, mentre que l'estucat de la façana va ser pagat per Artur Misas. Pel que fa a l'interior, cal mencionar que el mobiliari i la decoració del Saló de Plens són obra d'Eduard Llorenç i van ser realitzats l'any 1900 i sufragats per Bartomeu Robert. El retrat d'aquest personatge és obra d'Arcadi Mas i Fontdevila i fou instal•lat el mateix dia de la inauguració. El tapís del replà del primer pis és obra del pintor A. Ferrer Pino. Les façanes de l'Ajuntament van ser reformades l'any 1979.

Quan a la descripció tècnica us deixo un enllaç :
http://patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=268000011

TRESORS DE LA PETITA HAVANA

Caminar per la capital del Garraf si portes una màquina de retratar i t’agrada fer fotografies és una tasca més que difícil, ho constatava quan advertia a la casa assenyalada amb el número 2 a la Plaça Cap de la Vila, se la coneix com : Casa del Cap de la Vila, Casa del Rellotge, o Can Bartomeu Carbonell.

Bartomeu Carbonell i Mussons (Sitges, 1859-1947) va emigrar a Santiago de Cuba, on establí la firma comercial "Carbonell. Hermanos" dedicada a la importació de teixits. A la seva tornada va encarregar la construcció d'una gran residència a l'arquitecte Ignasi Mas i Morell, per a la qual cosa va triar una parcel•la de forma irregular, situada al bell mig del nucli històric sitgetà, a la plaça Cap de la Vila. En aquest indret s'aixecava un dels sis portals de l'antiga muralla de Sitges (segle XVII). La primera construcció civil fou construïda per Gaietà Buïgas i Monravà, segons un projecte aprovat pel consistori el 17 de juny de 1889.

El promotor de l'edifici modernista va sol•licitar la llicència d'obra el mes de desembre de 1912 i va presentar els plànols del projecte definitiu al maig de l'any següent. El responsable de l'execució tècnica de l'obra fou l'arquitecte Ignasi Mas i Morell, qui va finalitzar l'edifici l'any 1915.

Ignasi Mas i Morell (1881-1853) únicament va aixecar a Sitges la casa del Cap de la Vila; altres obres destacables seves son : a Barcelona la plaça Monumental, i el edifici dels magatzems "El Siglo”; a Sant Pol de Mar, va dirigir l'aixecament de les escoles, i a Sant Joan Despí va construir la Casa Auriga.



Per un profà, de l’edifici en qüestió crida especialment l’atenció la façana, que es corona amb una barana d'obra que finalitza amb una suau corba, fins a desenvolupar un cos graonat en el centre i unir-se, finalment, amb la coneguda "torre del rellotge". Del seu cos destaca la base, formada per cinc cobertes a doble vessant -que contenen cinc rodones decorades per trencadís de ceràmica- i de la que surt la característica punxa.

Trobareu una acurada descripció tècnica en aquest enllaç :
, http://patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=268000439

EL MAS CANET D’ARTÉS

M’aturava abans d’Artés, venint des de l’eix tranversal, davant la masia dita Can o Mas Canet. És un singular edifici de planta quadrada amb la façana principal orientada a migdia i coberta de teules a quatre aigües amb els careners paral•lels. Consta de planta baixa i dos pisos. Té una torratxa o llanterna que s'eleva per la part central de la coberta i il•lumina l'escala interior.



Està documentada almenys des del segle XVI; trobem en el fogatge de 1553, esmentat "Onophre Canet", com un dels habitants de la parròquia i terme d'Artés i Horta. En el capbreu de 1693, el propietari és Joan Canet, fill i hereu de Bernat Canet. L'any 1774 n'era l'amo en Joan Canet i sabem que residia al mas. A principis de segle XIX, passa per dificultats econòmiques, i l'any 1872 consta com a propietari el darrer Canet, Josep Canet.

L'any 1954 la propietat ja estava a mans d'un Vila, Francesc Vila i Batlle; desconeixem quan comença aquest cognom (el Sr. Lluís Oliveras ens deia que des de finals de segle XIX). Des de l’any 1982 el Sr. Lluís Oliveras Calafell n’és el propietari.

En un text deliciós en explicaven que el Paradís Terrenal estava en terres catalanes. No costa gaire de creure-s’ho, oi ?.

diumenge, 17 de juny de 2012

SANT CLIMENT DE CAVA. L’ URGELL SOBIRÀ.



la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens expliquen en aquesta ocasió , la seva visita a Sant Climent de Cava, en terres de l’ Urgell sobirà – malgrat el ‘mal’ costum,   i l’evident síndrome d’Estocolm que patim a nivell col·lectiu, hem de reivindicar una vegada i altra aquesta denominació pròpia de la nostra llengua-. Nosaltres ja ho fem, i vosaltres ?.  

Per arribar-hi es segueix la carretera de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, poc abans d’aquesta població hi ha un trencall a mà esquerra que indica Arsèguel. Un cop passada aquesta població es continua per una estreta pista enquitranada fins una bifurcació que assenyala Cava a la dreta  i Ansovell a l’esquerra. Per la pista pugem fins arribar a l’entrada del poble de Cava que dona nom al municipi malgrat actualment Ansovell ostenta la capitalitat (33 hab. contra 12 hab.) El terme comprèn, a més del poble de Cava, el d'Ansovell, el del Querforadat, el veïnat de Can Pubill, l'església de Sant Cristòfol de Vinyoles i la casa forta, i el santuari de Boscal.

El municipi forma part del territori històric de l'Urgellet, actualment correspon a bona part de la comarca de l'Alt Urgell, menys la població del Querforadat que pertany al territori històric d'el Baridà (Alt Urgell i Baixa Cerdanya)

El topònim Cava: Antigament equivalia a cova però no ens hem d’oblidar del mot àrab alaqaba, el turó, el pujol. En arribar al poblet un cartell ens anuncia els seus 1286 m. d’alt. Davant nostre ens admira la part nord de la serra del Cadí.

No hem trobat cap entrada en l’Enciclopèdia  de l’Art Romànic a Catalunya,  malgrat que per la seva construcció i les dades històriques aconseguides sembla de dita època. És esmentada en un acta testamentaria de l’any 1037. Fan referència però, a un temple anterior que es trobava a l’anomena’t Camp Gran de Cava a mig quilòmetre al nord de la població actual. Fa poc vam visitar aquesta població i l’actual alcalde ens va ensenyar el lloc on antigament era situat el poble i on hi ha mostres de cagaferro (Escòria de carbó i de ferro produïda en els forns de les foneries i les fornals) habitual de les fargues. A causa de guerres feudals que assolaven els país o la pesta sembla ser va abandonar-se el poble. Més tard fan formar-se dos nuclis: Cava jussà i Can Pubill o Cava sobirà.  No hi ha cap esment de la data en què l’església va ser construïda en el lloc actual.

En la visita del any 1312 i 1314 els agents de l’arquebisbat de Tarragona visiten les parròquies del bisbat d’Urgell i entre elles l’església parroquial de Cava. Al Llibre de visites del bisbat d’Urgell de 1575 l’església figura com sufragània de Sant Martí d’Ansovell, i actualment encara hi depèn.

Sant Climent I, màrtir i quart bisbe de Roma, no existia aleshores el títol de Papa,és un dels tres Sant Climent del santoral, i el Patró d’aquesta esglesiola. Segons Sant Irineu coneixia personalment als Apòstols Pere i Pau i havia escoltat la seva predicació. Segons la llegenda va ser desterrat.  i Trajà va fer que el llencéssim al mar amb una àncora de ferro al coll. Sant Ciril trobà el seu cos a la vora d’una àncora (en un túmul) i va dur les seves despulles a Roma i las lluirà al Papa Adrià que les posa a l’altar major de la Basílica de Sant Climent in Laterano. El cap sembla ser que va estar al monestir de les Coves de Kiev. És bastant confosa la sèrie de llegendes lligades amb la seva mort i la troballa de les seves despulles.


L’edifici és d’una sola nau orientada a ponent amb l’absis pla i coberta amb volta de canó que presenta dues llunetes afrontades.  Al costat de la porta d’entrada hi ha un arc que reforça la volta de canó i que és recolza en dues pilastres encastades en els murs laterals. A la capçalera hi ha les restes d’un retaule pintat que presenta tres fornícules. A  la part baixa hi ha dues portes, una d’accés a la sagristia i l’altra és falsa. Les imatges del retaule van ser cremades en la Guerra Civil. Als peus de la nau hi ha un cor de fusta.

El parament interior i l’exterior de la nau ha estat repicats i és trobà a la vista, és irregular. La volta interior és arrebossada. Les cantonades hi ha grans carreus quadrangulars toscament desbastats. La coberta de l’església és a doble vessant. La porta d’accés és al centre de la façana oriental és d’arc de mig punt adovellat i damunt hi ha un ull de bou.

El campanar és una torre de planta quadrangular i d’aspecte robust adossada a la capçalera i s’accedeix des de la sagristia. Té coberta a doble vessant. L’espai del cementiri és davant de la porta.


La  panoràmica que se’ns obre des de Sant Climent és digne d’admirar, i justifica sobradament la visita del indret i  l’esglesiola.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

dissabte, 16 de juny de 2012

LA MAL DITA PEDRA ‘DEGOLLADA’ DE VILADECAVALLS

En queia la tapa de l’objectiu de la Canon 1000D en el camí que des de la carretera que puja a Sant Lluís de Rístol, havia de fer per situar-me davant d’aquesta més que peculiar ‘taula de Viladecavalls’, que no trobava inclosa dins de la relació de ‘monuments’ d’aquesta població del Vallès Occidental.



Prop d’on està ubicada es llegeix : Formació natural de pudinga de quars del triàsic de Buntsandstein, de fa 230 milions d’anys. Mencionada en una escriptura del segle XIII.

L’any 2008, quan la crisis començava a ensenyar les orelles, però els PP & PSOE, repetien una vegada i altra, Espanya va bien !, Espanya va bien !,... ara sabem el que volien dir ‘ que a ells, certament els anava molt bé !!!!’, documentàvem la ‘ taula de Castellcir ‘ :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/11/la-taula-de-castellcir.html

Dèiem allà i reiterem ara en relació a la que designem com ‘ taula de Viladecavalls’ ; Cap semblança amb les taules de Trepucó, d ‘en Gaumés , o la de Torralba d’en Salort , a Menorca, fins algú podria suposar-li un origen casual.

Les dimensions i el pes d’ambdós roques, la que fa de base i la que fa de Taula, posen difícil l’acceptació d’un origen accidental; altrament tenim a Viladecavalls, a la nostra comarca i les veïnes , molts testimonis de la presència humana en èpoques pretèrites, que ens permeten acceptar més que com a possible, com a probable la pràctica de l’ animisme , i altres manifestacions de la religiositat, de forma prèvia i molt anterior en el temps al cristianisme.

Si trobeu la tapa de l’objectiu d’una Canon 1000D agrairé que m’ho feu saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com, no estem per fer viatges al Japó per a buscar-ne una, oi ?.

Per descomptat, sou pregats com sempre a fer les vostres aportacions.

ESGLÉSIA DE LA SANTA CREU D'OLLERS. VILAMANTELLS. GUIXERS. SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, tornàvem de veure la XIII Festa de les Trementinaires a Tuixén. Vam decidir fer la tornada per l’Estació d’Esquí de Port del Comte i baixar en direcció a Sant Llorenç de Morunys passant pels pobles de Pedra i la Coma. Un quilòmetre abans de Sant Llorenç va cridar-nos l’atenció una església molt ben conservada al mateix costat de la carretera i vam decidir visitar-la.

Poca cosa hem trobat de la seva història. El comte Ermengol IV d’Urgell i la seva esposa Adaled (Adelaida, comtessa de Forcalquier) la van transferir al Monestir de Sant Llorenç de Morunys el 14 d’octubre de 1084 com l’església de Santa Creu (d’Ollerios)

Hi ha una llarga tradició – que sense cap fonament – sosté que el nom prové del fet que la gent de la contrada es dedicava a la fabricació d’olles grises, i d’aquí el topònim d’Ollers. A Catalunya les persones que es dediquen a la fabricació d’atuells amb fang s’anomenen terrissaires; i més enllà d’aquesta peregrina explicació no hi ha cap artesà a Vilamantells. Defensem més un sentit de ‘ cul d’olla’ pel fer de trobar-se l’esglesiola enclotada en relació a les terres properes.

L’església (a 933 m. d’altitud.) està closa en un recinte de paret de pedra de poca alçada, a més inclou un altre espai segurament el cementiri i la font. És d’una sola nau rectangular i capçada a llevant per un absis semicircular. És coberta per una teulada a dues aigües de teula.

El parament de les parets és de pedres de diferents mides col•locades en filades i escairades a cops de maceta. L’absis és bastit damunt un basament de triple graonada. La part exterior és decorada en 5 faixes llombardes que baixen fins el basament. Entre faixa i faixa hi ha dos arcs cecs de mig punt excepte en la part central on només n’hi ha un. Està coronat per una cornisa de pedres rectangulars i cobert per lloses que no arriba al nivell de la nau.



El frontis és coronat per un campanar d’espadanya, amb dues finestres amb arc de mig punt adovellat. La porta d’accés s’obre al centre del frontis i és d’arc de mig punt adovellat i decorat per un altre arc de mig punt fet amb pedres rectangulars.

L’interior és cobert amb una volta lleugerament apuntada, subdividida en tres trams per arcs torals sostinguts per pilars adossats als murs. L’arc del presbiteri és de mig punt. L’absis interior és cobert amb volta de canó.

La finestra damunt de la porta del frontis és de doble esqueixada i arc de mig punt i monolític.

És sufragània de Sant Llorenç de Morunys i s’hi celebra culte per la Santa Creu del mes de maig.

Una bonica església, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, i que us recomanem molt especialment.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

CAN BOIXERES, O CASTELL DE SANT LLUÍS DE RÍSTOL

Pujava fins aquesta gran casa senyorial construïda l’any 1925 dins del terme de Viladecavalls a 480 metres de altitud, amb unes vistes immillorables de les comarques del Vallès Occidental y el Penedès, se la coneix com el Castell Sant Lluís.

La descripció tècnica diu :

Gran casal situat a dalt d'un turó. És de planta de creu grega amb cossos afegits als encreuaments formant un quadrat.




La teulada és a quatre vessants i els colors de les teules fan un dibuix geomètric. El parament és de pedra petita irregular unida amb mortes i les obertures, totes rectangular, estan emmarcades per una motllura. En un costat hi ha un cos annex de planta semicircular i un pis on les partes de tancament són de vidre. A l'angle nord-est hi ha una torre-mirador annexa. Aquesta torre és de planta quadrangular i té el parament igual a la resta de l'edifici. S'obre una finestra emmarcada per una motllura a cada planta. A la part superior unes grans mènsules aguanten el mirador: un cos quadrangular envoltat per una galeria tancada per una barana de balustres; sobre la barana hi ha dos parells de columnes dòriques per cara que aguanten un fris llis sobre el qual hi ha la teulada a quatre vessants.



Darrera hi ha una capella en al que es duen a terme les cerimònies religioses.
Recordo l’admonició que feia el prevere en el casament d’un cosí germà en la que comparava la relació de parella amb una llàntia :



Llum constituït per un dipòsit on va un líquid combustible (generalment oli) i una metxa, immergida en el líquid, amb un cap que en ressurt, i que un cop encès, produeix una llum feble.


Perquè la relació funcioni en el temps, cal com en els llums d’oli, anar afegint de tant en tant una mica d’oli, i vigilar la metxa. Recordo, que lluny del que pot semblar, ningú en aquestes paraules, va veure cap imatge escatològica i/o explícitament sexual.

La llàntia d’aquella parella es va apagar irremissiblement; però en el vostre cas particular, en quantes ocasions ha calgut , a corre-cuita afegir oli, o fins renovar la metxa ?.

La visita m’havia fet recordar aquesta anècdota, que em reforçava en la meva decisió de seguir aquells savis consells.

divendres, 15 de juny de 2012

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE LA MATA. LLINARS D’AIGUADORA. CASTELLAR DEL RIU. BERGUEDÀ SOBIRÀ.



La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur. Anaven en aquesta ocasió al Santuari de la Marededéu de la Mata, al terme de Castellar del riu, prop de les ribes del riu d’Aiguadora, en els límits del Berguedà i el Solsonès.

El topònim Mata és molt comú a Catalunya ;

Reproduïm del DEC ,  Mata :

D'origen incert, probablement del llatí. td. matta 'estora' i d'aquí 'clapa de plantes que cobreix una extensió de terreny', d'origen també incert, potser preromà o púnic, equivalent a l'heb. mitta 'flassada, cobertor']
        
f 1 1 BOT Arbust de petita alçària, com és ara la farigola o el romaní.
                 
2 BOT Llentiscle.
                 
2 1 Porció de terreny poblat d'arbres d'una mateixa espècie; bosc.
                 
2 Arbreda situada a la vora d'un riu.
                 
L’accès es fa per  la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys en arribar al pont de l’Aiguadora agafarem la bifurcació que condueix al càmping. Passat l’entrada del càmping prendrem la tercera entrada que per una pista de terra ens porta per damunt del santuari.

L’edifici actual fou construït a finals del segle XVII o principis del segle XVII, és una construcció barroca;  aixecada en una època de gran devoció mariana.  En aquell període es dugué a terme la reconstrucció de  quasi bé tots els santuaris existents sota l’advocació de la Mare de Déu; tant a la comarca del Berguedà , com arreu de Catalunya.

No trobàvem referències en aquest cas d’un temple anterior.  



L’edifici és d’una sola nau amb el presbiteri quadrat. Al costat té adossades estretes i petites capelles. El campanar és una torre de secció quadrada i cobert als quatre vessants, bastit al peu del mur de ponent al costat de la façana.

La nau és coberta amb volta de canó. La senzilla façana té un òcul que il·lumina la nau. A la porta si accedeix mitjançant una escala de pedra.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

LA SENTIU DE SIÓ [ O DEL JAUME ]

M’explicava un aborigen de la Sentiu de Sió, població de la comarca de la Noguera, que el topònim feia referència a un gran serpent que només era conegut pel rastre de vegetació morta i terreny aplanat que deixava per on passava.

La bona gent s’anaven dient l’un a l’altre, la sentiu ?, la sentiu ?.

Conta la llegenda que, fa molts anys, la diligència que feia el trajecte de Balaguer a la Sentiu es creuà amb aquesta bèstia i volcà. Hi hagué molts morts, però no pas per les conseqüències del cop, sinó pel terror que provocà aquell monstre. Fou alçat el sometent de tots pobles de la rodalia, i els homes armats sortiren en persecució d'aquell terrible animal. Pel seu rastre es creu que acabà tirant-se al mar.

Encara que a Catalunya hi ha poques serps verinoses, en general, la cultura popular les ha considerat repugnants i perilloses. S'atribueix a les serps el poder de paralitzar, amb un poder hipnòtic, les seves víctimes, de xuclar la sang dels ocells encara que aquests volin molt amunt. També es creia que les serps són molt llamineres de la llet de dona i s'explica, en molts indrets, que hi havia nens que malgrat que la mare tenia força llet, cada dia estaven més prims. Així, la família sospità de l'actuació d'una serp i deixà farina pel terra. L'endemà es veié el rastre i, aquella nit, el marit es quedà a l'aguait. Veié com una grossa serp mirava per una escletxa de la finestra i, després d'enfilarse pel llit, apartava, amb tota suavitat, el nen del pit de la seva mare. Tot seguit es posava a xuclar la seva llet, mentre ficava la cua a la boca del nen per entretenir-lo i que no plorés. No cal dir que el marit enfurismat matà la serp.

Explica Amades que –segons la creença popular– totes les serps, quan es fan velles, esdevenen serpents. Els creix una llarga cabellera, entre les crins de la qual porten una pedra lluminosa. Cap serpent pot viure sense aquesta pedra i mai l'abandona per res, sols per beure aigua, temorosa que li caigui i això sigui motiu de la seva mort. Aquestes pedres porten la clau de la riquesa i el benestar a tota persona que n'aconsegueix una. Evidentment, és molt arriscat intentar robar-li la pedra al serpent. Aquest es llença furiós contra el lladre –li va la vida– i el mata amb seguretat si l'atrapa.

Etimològicament, però - em dol haver de dir-ho jo Jaume - el mot Sentiu , prové i/o deriva del llatí sentice, que significa esbarzer; ho trobareu també a la pàgina de l’Ajuntament de la Sentiu de Sió.



Agraïm a la Rosa Planell Grau, la cessió de la seva fotografia.