dimecres, 29 de febrer del 2012

SENTMENAT. EL FOSSAR QUE VA CAPTIVAR AL GATO PEREZ

Em refereixo a Xavier Patricio Pérez Álvarez ( Buenos Aires , Argentina 11 abril de 1951 - Caldes de Montbui , Catalunya , octubre 18 de 1990 ), artísticament Gato Pérez , va ser més que un músic d'origen argentí establert a Catalunya , que va destacar especialment en el gènere musical de la rumba catalana . Cal reconèixer-li que sense el seu impuls, aquesta música, mai hagués sortit de l’àmbit reduït d’una comunitat marginal, instal•lada dins d’una cultura que patia i pateix un ofegament sistemàtic.


 En aquest cas, s’ha d’afirmar de forma rotunda que ‘hostes vingueren, que la casa ens salvaren’.


Residia a Caldes per raons de salut, i sembla que en el trànsit d’anar i tornar de Barcelona, l’estètica de cementiri de Sentmenat, li va cridar tan l’atenció, que va demanar esser enterrat aquí quan arribes la seva hora.




Imagino que en aquella època, l’indret s’assemblava més a la descripció que el Joan Oliver i Sellarès – Pere Quart- en fa al seu poema ‘CORRANDES D'EXILI’ :


En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".


Perdíem no tant sols un músic genial, sinó clarament un enamorat de Catalunya, més que un amic, i en aquesta Pàtria tant petita, això últim esdevé tràgic.

Us deixo alguns enllaços bàsics :

http://blogs.lavanguardia.com/hemeroteca/2010/10/18/la-repentina-muerte-de-gato-perez/

http://tu.tv/videos/gato-perez-mayo1990

No us serà fàcil accedir al cementiri de Sentmenat; i el desballestament sistemàtic d’instal•lacions d’aquesta mena, ho complicarà si és possible encara més. Demaneu els horaris a l’Ajuntament de la Vila.




Descansa en un nínxol senzill, quasi anònim.

SANT BARTOMEU DEL GRAU. EL LLUÇANÈS. OSONA. CATALUNYA

Anàvem amb l’Antoni Ibáñez Olivares fins a Sant Bartomeu del Grau per recollir a la Irene Tironi Laporte, ens esperava un mati de troballes al Santuari de Nostra Senyora de la Gleva, en el terme veí de les Masies de Voltregà.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/02/santuari-de-la-gleva-les-masies-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/02/santuari-de-nostra-senyora-de-la-gleva.html
http://relatsencatala.cat/relat/santuari-de-nostra-senyora-de-la-gleva-art-i-religio-les-lletanies-de-la-santissima-mare-de-deu/1037232

A la tornada prop ja de les 13,00 hores, retratava ‘l’església nova’ , malgrat estar aixecada entre els anys 1780 i 1787, està dalt d’un petit turó al costat de la carretera.


És un edifici originalment de planta quadrangular , coberta a dues vessants (est-oest). Té tres naus, les dues laterals tenen la coberta en un nivell més baix que la nau central. Murs de pedra irregular lligada amb morter de cal.


L’any 1864 el cens parroquial era de 803 feligresos, i l’assistència als oficis religiosos – com per arreu en aquella època – podem estimar-la en un 50%, fem exclusió dels molts menuts, molt ancians, i persones malaltes.

El retrocés constant del nombre d'habitants des del tancament de la tèxtil Puigneró, en fam pensar que tornaríem en el millor del casos a una població semblant, però ara amb una pràctica religiosa en percentatges per sota del 10%. No trobava les dades del cens a la pàgina de l’Ajuntament.

L’any 1936 es va cremar el retaule major datat l’any 1806.

Passada la guerra de 1936-1939 es va restaurar el culte l'any 1940.


El 1967 es va construir l'escalinata davant l'església i, el 1986, es va clausurar el cementiri, situat a l'entorn de l'església; les restes òssies es varen retirar; actualment hi ha un jardí.
Finalment, el 1998, es va restaurar la casa rectoral i, durant la festa major de 2000, es va inaugurar l'exposició permanent d'orfebreria religiosa.

Ens acomiadàvem passades llargament les 13,00.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA POSA. ISONA. EL PALLARS JUSSÀ

Rebia del José Antonio Uriz Rodríguez, una fotografia de l’esglesiola, ermita i/o capella de la Mare de Déu de la Posa, de la que explica Joan Amades ; "Fou trobada a la muntanya de Sant Antolí i decidiren portar-la a l'església parroquial. Quan eren pel camí, sentiren una veu que baixava del cel que els deia 'Posa, Posa!'; i tots van creure que volien dir que posessin, allí on es trobaven, la imatge que portaven, i allí mateix li aixecaren una capella i la denominaren de la Posa, per rememorar la veu que havien sentit".


El primer document en que l'esmenta aquesta esglesiola és del segle XVII.

Hom pensa però que fou aixecada a darreries del segle XI, o en les primeres dècades del XII, atès l’absis fet amb un aparell molt regular.

Al llarg dels segles XVII-XVIII fou més que reformada, refeta. Imaginen que com per arreu amb els ‘ diners d’Amèrica’.

Ens expliquen que a la base de l'altar hi ha una làpida romana dedicada al déu Mercuri, que procediria de les runes romanes d'Isona, i que fou incorporada al temple en la reforma del seu interior feta als anys 70 del segle XX. En aquella data es dugueren a terme la retirada de les runes dels voltants. No cal insistir gaire en que el santuari com tot el terme d'Isona, foren escenari d'una llarga i dura batalla, al llarg de tot el 1938, en el període denominat eufemísticament de la ‘ guerra civil ‘.

El temple fou molt malmès, el seu interior destruït i cremades les seves imatges, entre les que es trobava el seu retaule i la imatge romànica de la seva marededéu. L'actual imatge de la marededéu, que data del 1947 – i de la que agrairem la tramesa d’una imatge al coneixercatalunya@gmail.com – ens diuen que té força semblances amb l'antiga imatge.

Com record d’aquelles dates tràgiques, a la seva espadanya, com a campana, hi ha un fragment d'obús.


Trobava a http://goigsdelignasi.jimdo.com/el-pallars-juss%C3%A0/isona/ els goigs de sant Sebastià. Si existeixen els de la verge de La Posa, i els de Sant Roc, sou pregats de fer-nos-en arribar una còpia a coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 28 de febrer del 2012

SANT MIQUEL D’ORDEIG. LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA. CATALUNYA

Agafava el camí asfaltat que des de Vinyoles mena fins a Sant Miquel d’Ordeig [ aquesta advocació acostuma a trobar-se prop dels camins ]. L’insigne escriptor sabadellenc, Antoni Ibáñez Olivares, ens regalava un preciós relat sobre aquest sant precristià. http://www.guimera.info/avui/tribuna/SMiquel.htm

Em sorprenia veure un petit campanar d’espadanya sobresortint per damunt d’una tanca perimetral de filferro, reforçada amb vegetació. Sou pregats d’explicar-nos allò que sapigueu a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://relatsencatala.cat/relat/lemboscada-ermita-de-can-cama-cami-de-vinyoles-a-ordeig-les-masies-de-voltrega-osona-catalunya/1037308


La visió de l’absis de Sant Miquel, en un primer moment et permet suposar un exquisit respecte per l’edifici, els fils que passen per davant de la façana, alhora que ho desmenteixen clarament, em retornen a la meva personal convicció, d’un ànim declarat de ‘dessolar la terra’ per part de les companyies espanyoles de serveis públics.


Les Masies de Voltregà disposa sortosament d’un Mapa de Patrimoni, i en relació a aquesta esglesiola trobem :

http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08117

Pel que fa a l’edifici :

Església de nau única de planta rectangular, molt llarga, capçada a l'est per un absis semicircular. La nau està coberta per una volta de canó de perfil apuntat, reforçada per una arc toral menys apuntat. La coberta és a dues vessants de teula aràbiga. La porta original se substituí l'any 1618 per una de nova al refer-se la façana oest. Sobre aquesta fou bastit llavors un campanar d'espadanya de dos ulls. La porta és d'obertura rectangular amb brancals i llinda de pedra aristada i rematada amb un frontó circular; també s'hi obre un òcul. A l'absis hi ha una petita finestra de doble esqueixada, la qual per la cara exterior forma una arquivolta. Exteriorment l'edifici presenta arrebossada i pintada només la façana barroca. L'església és orfe de qualsevol ornamentació, llevat de la porta barroca i un senzill ràfec a l'absis. L'interior fou repicat arran d'unes obres de restauració l'any 1978. Presenta un aparell de carreuons simplement escairats, lligats amb morter de calç i disposats en filades uniformes i regulars.

Pel que fa a la seva història :

L'església es trobava dins l'antic terme del castell de Voltregà, al lloc d'Ordeig ("villa Ordege"), ja documentat l'any 975. L'existència del temple es constata l'any 1059, quan el noble Miró Foguet, més tard senyor del castell de Voltregà, dóna l'església amb el domini de la quadra d'Ordeig al monestir de Santa Maria d'Amer, al qual esdevingué vinculada fins a l'exclaustració del 1835. Els monjos de Santa Maria d'Amer van fer reedificar l'església, que fou consagrada l'any 1104 pel bisbe de Vic, Arnau de Malla, qui havia estat abat del monestir anys abans.
No sabem des de quan, però sí que anteriorment al 1154 l'església de Sant Miquel d'Ordeig tenia funcions parroquials. Segurament a causa del despoblament de la pesta negra del 1348 perdé aquestes prerrogatives, quedant vinculada com a sufragània de Sant Esteve de Vinyoles.

L'any 1618 es construí un portal nou d'estil barroc al mur oest suprimint l'antiga porta situada al sud, on s'hi adossà un cos d'edificació que enllaça l'església amb el Mas Soler Vell. El 1654 incendiaren l'església i fou cremat un retaule gòtic que el 1460 havia pintat el mestre barceloní Jaume Mesquerò. El 1724 el bisbe manà enlluir-la i fer un altar nou, que va ser destruït el 1936 en ser profanada l'església.

El 1978 fou restaurada traient un retaule que tapava la conca de l'absis i es va netejar l'interior del guix que cobria els murs romànics.

El Joaquim Sanitjas i Arcarons m ‘havia previngut sobre ‘ les obres de restauració ‘ . en aquesta qüestió hem deixat clara la nostra posició :


Entre l’ inacció – i per tant l’absoluta ruïna a curt termini - , i la uniformització del romànic català. Ens decantem pel mal menor.

SANT JAUME DE VILAMONTÀ. MANLLEU. OSONA. CATALUNYA

Veníem des del trencall de Torelló la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés; ens portava fins a la Capital del Ter el desig de recollir imatges d’alguns dels seus indrets.


Començàvem per Sant Jaume de Vilamontà, no trobem cap explicació d’aquest topònim, que suposem alterat pel que fa a montà, i quan al prefix Vila, li atorguem un sentit de procedència, i fent un bon xic ‘ fantasia històrica’, li adjudiquem el significat ‘ de la muntanya’ , en relació lògicament als que vivien a les terres planes a la vora del Ter. Com sempre, si coneixeu el sentit, o en trobeu un de més ajustat, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La devoció al Sant té els seus antecedents en una esglesiola romànica, documentada com capella rural depenent de Santa maria de Manlleu des del 1247; s’aixecava prop del mas dit ara de Sant Jaume Vell, i va desaparèixer segons les cròniques al segle XVIII.

Com a conseqüència de l’epidèmia del còlera morbo de 1884, es va decidir aixecar per vot popular, aixecar novament una església – ara de naturalesa votiva - a Sant Jaume, el terreny fou cedit pel senyor Hipòlit Poquí, i edificada durant l’any 1885, es va obrir al culte l’any 1886 realitzant benedicció el bisbe Antoni Palau.

Retratava la façana i el rellotge de sol data a darreries del segle XX.



Us deixo alguns enllaços d’interès :

http://goigsmanlleuencs.blogspot.com/2010/01/lermita-de-sant-jaume-de-vilamonta.html

http://devocioteca.blogspot.com/2009/07/lermita-manlleuenca-de-vilamonta.html

http://www.manlleu.cat/mod/adreces-i-telefons/id84/ermita-de-sant-jaume-de-vilamonta.htm

A l’entorn de Sant Jaume de Vilamontà sembla que sortosament es desenvolupa tot un seguit d’activitats culturals, socials i de lleure, a banda de les estrictament vinculades al culte religiós.

SANT MIQUEL DE LA GUARDIA DE LES MASIES DE RODA. OSONA. CATALUNYA

Quan assolíem una mínima elevació que ens permetia veure el Ter, creuàvem la línia invisible del terme de les Masies de Roda, sortíem del terme de Manlleu justament per poder-lo veure.

Ens arribàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, fins l’església de Sant Miquel de la Guardia, que atén les necessitats espirituals d’un nucli relativament modern d’habitatges. El topònim evoca clarament la funció d’aquest indret en altres èpoques.


L’església fou refeta l’any 1786 possiblement per atendre adequadament les necessitats del culte d’una feligresia creixent. Res doncs en aquest edifici ens recorda l’esglesiola romànica del segle XI amb categoria de parròquia, que mantindrà fins l’any 1116 en que per decisió del bisbe Ramon Gausfred passa a dependre del monestir de Sant Pere de Casserres.

Quan a la descripció tècnica trobem a :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08116

Església d'una sola nau de planta rectangular, amb l'absis carrat orientat a llevant. La nau està coberta per una volta de canó amb llunetes, dividida en quatre tramades per arcs torals sostinguts per pilastres adossades als murs laterals. Una cornisa motllurada recorre el perímetre de l'església, al nivell dels capitells. Als peus de la nau hi ha el cor, sostingut per una volta rebaixada. A l'extrem sud-est hi ha adossada la sagristia, amb la coberta exterior d'un sol vessant. Tant la porta d'accés a l'interior des del presbiteri com la finestra orientada a l'exterior del temple presenten les llindes gravades l'any 1786. De la mateixa manera, el portal d'accés a l'interior del campanar, situat al presbiteri, presenta la mateixa data gravada.


La façana principal presenta un portal d'accés d'arc escarser bastit en pedra, damunt del qual hi ha un rosetó adovellat amb vitralls acolorits.


El campanar de torre, adossat a la sagristia, és de planta quadrada, amb la coberta de pavelló i quatre finestrals allargats de mig punt, situats a la part superior de cada un dels paraments. La construcció està bastida amb carreuons ben desbastats disposats en filades regulars, exceptuant la part superior que sustenta la coberta, bastida amb còdols i pedra sense treballar. A les cantonades hi ha carreus ben treballats.

Depèn eclesiàsticament en l’actualitat de Sant Pere de Roda de Ter.

SANT PERE DE MADRONA. BERGUEDÀ CENTRE

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, anaven en aquesta ocasió a un dels llocs més emblemàtics del Berguedà.

Si veniu de Barcelona, sobretot de nit, veureu lluir damunt la ciutat de Berga, a la serra de Queralt, en primer lloc, i més il•luminat el santuari Marià, i a seva la dreta , solitària damunt d’un penyal calcari que domina l’anomenat Pas Estret, el punt de llum que assenyala la presència de la senzilla església de Sant Pere de Madrona.


Seguint la carretera que puja al santuari de Queralt en el PK. 2,3 enmig d’un revolt molt pronunciat és troba el cartell que indica l’inici de la pista per arribar-hi , cosa que fèiem un cop deixàvem aparcat el cotxe,.

El camí fa pujada, però al cap de poca estona de caminar- trobavem escales de pedra i també bancs - ens deixava davant l’esplanada propera a l’esglesiola.

El lloc es esmentat com a castell per primera vegada l’any 980 (in castri Madronae) en una donació del comte de Cerdanya Oliba Cabreta i la seva muller al monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Era depenen del bisbat d’Urgell.

La primera referència documental de l’ecclesiam Santi Petri quae est fundata in Castro Matronae data del 13 de juliol de l’any 843, quan el vescomte Deilanus va vendre a l’església un alou situat a prop del castell de l’Estret.

L’església apareix documentada l’any 1060 en el testament de Ramon “Deurasen” on deixa a Sant Pere una quantitat de diners per pagar l’il•luminar l’església. Signen el document testamentari el vescomte del Berguedà Dalmau, la seva muller Arsèn i el seu fill Bernat Dalmau.

L’any 1183 Ramon de Madrona feia constar en les clàusules del seu testament que volia ser enterrat a l’església de Sant Pere i deixa a l’església el mas de Vilaformiu. Signa el testament, com a testimoni el trobador Guillem de Berguedà, senyor del testador.

Administrativament, es mantingué com a parròquia independent fins el 21 de novembre de 1633, en que un decret del Papa Urbà VIII establia que passés a ésser regentada per la comunitat de preveres de la parròquia de Berga, donada la dificultat de mantenir el culte regularment. Així va ser fins la creació del bisbat de Solsona l’any 1593.

Va mantenir la qualitat de parròquia fins al segle XIX, època en la qual passà a dependre de Sant Bartomeu de la Valldan, que havia estat sufragània seva.

Fou profanada l’any 1873 i malmesa durant la Guerra Civil del 1936-39.

L’any 1943 fou empresa la tasca de la seva restauració. Un parell d’anys més tard ja netejada i amb un altar nou hi fou entronitzada una imatge de Sant Pere, tallada per Jaume Pujals.


El temple està format per una nau coberta amb volta de pedra de canó apuntat, encapçalada a llevant per un absis semicircular –que s’alça sobre una base quadrangular- cobert amb volta de quart d’esfera. La unió entre la nau i el absis es realitza a través d’un arc triomfal de mig punt que no es manifesta volumètricament a l’exterior.


La porta, en forma d’arc de mig punt, s’obre a migdia, on es crea una plataforma a la manera d’atri, que es un esplèndid mirador de la ciutat de Berga i del Berguedà jussà.

Adossat a la façana oest del temple existeix una necròpolis externa.

Durant la intervenció arqueològica prèvia a la restauració de l’any 2007, va ser trobades seixanta quatre tombes a l’interior de l’església, totes han pogut ser documentades i corresponen al període dels anys 1671 al 1731.

Durant el segle XXI, s’han anat fent treballs de reparació, manteniment, i és l’any 2004 quan l’Ajuntament de Berga demana al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació una intervenció a fons. Aquesta va iniciar una intervenció integral,que és la més important feta fins ara i que va acabar el 2011.

En les darreres excavacions s’ha determinat que part dels seus murs pertanyen a l’antic castell de Madrona esmentat documentalment des del segle IX, però amb una antiguitat que possiblement es remunta al segle VII. L’excavació arqueològica de l’interior del temple ha permès desvetllar la identitat del castrum d’època visigòtica.

Els Amics del Romànic del Berguedà tenen un lligam molt especial amb aquesta església. L’any 1989 van plantejar la necessitat de reconstruir el campanar d’espadanya, i aprofitant la festa anyal, van fer una pujada simbòlica de materials, un any més tard l’obra era realitat. L’estiu de l’any 1995 es va substituir l’antiga porta d’entrada, atès el seu mal estat ; la nova va ser pujada fins a l’església amb l’esforç d’una bona colla de socis de l’entitat. Aquest darrer any 2011 les tasques d’aquesta Associació han estat l’acondicionament de l’escomesa elèctrica i l’ il•luminació interior de l’església


En la actualitat s’hi celebra missa el dia de Sant Pere, i també es fa un aplec el diumenge més proper, on es canten els goigs del Sant, i les ‘priores’ reparteixen unes coques en forma de clau als assistents.


L’ajuntament de Berga i els Amics del Romànic demanaran la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional per a Sant Pere de Madrona.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dilluns, 27 de febrer del 2012

SANTA MARIA DEL MAS D’EN BOSC O DE VILAFORTUNY. CAMBRILS

Rebia una crònica de l’Enric Sànchez-Cid, en la que ultra l’erudita explicació relativa a la imatge de la Mare de Déu del Bosc i/o de Vilafortuny, de fusta policromada del segle XIV ; cara rodona, mentó entrat i riallera; asseguda en un escambell, coronada, i amb un vel que deixa veure la cabellera, porta un mantell que li cobreix les espatlles, envolta el braç dret, passa per damunt de la cama dreta i arriba al peu; el vestit, vermell, de coll rodó, cenyit per la cintura mitjançà un cíngol, arriba fins els peus veient-se la punta de les sabates, estan l'esquerra malmesa; els plecs dels mantell prenen la forma d'una V; amb la mà dreta sosté una poma i amb l'esquerra al Fill per l'espatlla.


L'Infant, assegut en el genoll esquerra de la Mare porta un vestit, també, vermell i amb els plecs aguts. Amb la mà dreta beneeix i amb l'esquerra hi té un llibre. L’original es guarda actualment al Museu Diocesà de Tarragona, la podreu veure a la Sala I (Antic refetor dels Canonges), catalogada amb el nº 29.

Ens explica que Vilafortuny es troba a tres Km. de Cambrils, per la carretera de la costa a Salou. Un cop s’arriba al semàfor i fent un gir a l’esquerra, s’entra a la Urbanització i es segueix en direcció a trobar la carretera N-340, de Tarragona a València. Poc abans d’arribar-hi, apareix a mà dreta el vial, indicat, que mena al Mas d’en Bosc on, sense dificultat, es troba l’ermita romànica de la Mare de Déu.




La capella del mas d'en Bosc és una construcció d'una sola nau amb teulada plana de dues vessants sostinguda per tres arcs torals i l'arc triomfal apuntat. Absis semicircular. Tres contraforts es situen en els murs laterals coincidint amb els arcs torals. A la façana nord s'hi obra la porta dovellada i un ull de bou sobre ella i un altre en el mur de llevant.

La història de l’indret es remunta fins a l'any 1076 , data en que moria el comte de Barcelona Ramon Berenguer I, el Vell, que havia aconseguit eixamplar la Catalunya cristiana des de l'Ordal fins els riu Gaià i Tarragona. En el seu testament, al deixar el comtat als seus fills Ramon Berenguer, Cap d'estopa i Berenguer Ramon, va portar moltes disputes entre els germans i, fins i tot, Cap d'estopa fou assassinat (1082). Encara que Berenguer Ramon II sempre va negar la participació en la mort del germà, tothom el va considerar culpable, al menys de manera indirecta.

El crim va produir una crisis que durà quatre anys (1082-1086), durant la qual va perillar seriosament l'obra de Ramon Berenguer I, però sortosament es va imposar el seny i la conciliació i pel juny de 1086 una Assemblea de magnats van arribar a un acord amb Berenguer Ramon II, en virtut del qual aquest cedia tots els drets al seu nebot, fill del Cap d'Estopa, que a la majoria d'edat fou en Ramon Berenguer III.

Berenguer Ramon II, en compliment d'una penitència va anar-se'n a Roma com a peregrí i el Papa Urbà II el va enviar a Terra Santa amb la primera Creuada (1097) on va morir. En espera de la majoria d'edat d'en Ramon Berenguer III es va fer càrrec del govern del Comtat de Barcelona i de continuar la reconquesta en el Camp de Tarragona, el Bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, que havia rebut del Papa Urbà II el nomenament d'Arquebisbe de la Tarraconensis.

Més enllà del riu Gaià no s'havia progressat, si bé s'havia conquerit la Conca de Barberà als sarraïns de Lleida. Aleshores l'Arquebisbe va concebre una estratègia per saltar-se les defenses del Gaià i va ordenar (Arxiu de la Corona d'Aragó) que es construís una torre forta (no un castell) i una església (després traslladada a l'actual Mas d'en Bosch) en el puig anomenat Vila Fortuny.

La idea era escollir i protegir un paratge a on es pogués desembarcar un exèrcit sense perill d'ésser atacada durant la maniobra militar i Vila Fortuny reunia les condicions idònies:

- tenia una platja de terra ferma i del pinar fins a la timba o turó eren tot aiguamolls on no podia atacar la cavalleria.

- en el turó hi havia hagut una vila romana i s'aprofità la pedra tallada i els fonaments per construir la torre forta ràpidament.

- poca era la distància a Tarragona i això permetia atacar als sarraïns per la reraguarda.

Aquesta estratègia va tenir tant èxit militar com polític i en el Concili de Saint Guilles (Provença) celebrat a l'any 1095, s'acceptà la separació de la província eclesiàstica de Tarragona de la seu de Narbona. Aleshores, Tarragona deixà de formar part de la Galia a nivell eclesiàstic.

La reconquesta militar del Camp de Tarragona la va acabar Ramon Berenguer III, el Gran, i el primer bisbe que va residir a la ciutat va ser Oleguer (Sant Oleguer), 1129, que portà a terme la repoblació de Tarragona, anomenant Príncep de la Ciutat al cavaller normand Robert Bordet o d'Aguiló. Sant Oleguer moria a Barcelona l'any 1137.

Per l'any 1154 en Guillem de Vilafortuny funda un poblat situat a quatre quilòmetres del municipi de Cambrils, que més tard fou anomenat Vilafortuny. La construcció del Castell de Vilafortuny data de la meitat del segle XII com apareix en un document que es troba en l'Arxiu de la Corona d'Aragó, on s'esmenta la cessió per part d'en Ramon Berenguer IV a Guillem Fortuny.

El comte barceloní vengué la seva jurisdicció a l'Arquebisbe de Tarragona, l'any 1391. Però hi ha la noticia que l'any 1294, en Pere Aicart, senyor de Vilafortuny, permuta aquesta propietat pel lloc i Castell de Torrebesses a la comarca del Segrià.

A l'any 1496 a la junta de fogatjament s'afirma que només hi viu en aquest paratge en Joan Oliver en el Mas d'Oliver (l'actual Mas d'en Bosc).

El paratge sofreix els atacs dels pirates i en tenim noticia que en segle XV, a causa de la destrucció del Castell de Vilafortuny i de l'Església de Bareyns, l'Arquebisbe de Tarragona ordena que s'aprofitin les pedres d'aquells edificis per bastir l'Església del Mas d'en Bosc.

Al juliol de 1582, el patró sarraí Morató, capitanejant set galeres, abordà a les cales de Salou i amb la seva gent morisca incendiaren i destruïren el Castell a més de robar en l'església del Mas d'Oliver.

L'exercit castellà, capitanejat per Pedro Fajardo de Requesens-Zúñiga Marqués de Los Vélez va assetjar la Vila de Cambrils el 15 desembre de 1640 amb 2.300 infants, 3.000 cavalls i 25 canons. La població estava defensada per 4.000 catalans (molts d'ells vinguts de Sarral) i manats per Antoni d'Armengol, Baró de Rocafort i Senyor de Vilafortuny. Es va pactar amb el cabdill castellà una rendició honrosa, que no va ser respectada i així fou com una càrrega de la cavalleria de l'exercit d'en Felip IV de Castella va fer una carnisseria dels defensors cambrilencs desarmats, penjant als dirigents sobrevivents i al seu cap el Senyor de Vilafortuny, Baró de Rocafort, de les torres de les muralles i de les finestres de la Casa de la Vila.

Vers a 1600, es té noticia que el Castell pertanyia a Angela Alentorn i ja en aquest segle els seus propietaris han sigut:


- la família Miró.

- la família Castellarnau.

- els Marquesos de la Mesa d'Asta, que ho foren fins els darrers anys de la dècada dels setanta.

- l'any 1960, la Marquesa de la Mesa d'Asta ven a "Rumasa" els terrenys entre la via del ferrocarril i la platja per iniciar-hi un complex turístic que s'ha anat desenvolupant fins l'actualitat.

- Més tard, aquesta mateixa empresa adquireix el Castell i, sembla, que amb certa relació amb l'Opus Dei, doten l'edifici d'habitacions amb serveis, restauren els salons i destinen una secció només pel personal del servei.

- L'empresari Antonio Cochs, de Cambrils, ho adquireix i, anys després, ho vent al col•lectiu format per Josep Mª Besora (Farmacèutic de Cambrils), Francisco Barrajón (Assessor Fiscal de TGN), Mario Trelles (Metge de Vilafortuny), que són els propietaris que el venen a Porcelanosa per fer-ne un hotel privat.

Dins d'aquest llistat es té que incloure com ocupants, no com a propietaris, al General Prim, que hi venia a descansar i, durant la Guerra Civil del 1936-1939, el Castell va estar ocupat pel Quarter General de la 5ª Divisió de les Brigades Internacionals i, entre els Oficials i amb la graduació de Capità, s'hi trobava Josip Broz, nat a Croàcia l'any 1892, polític iugoslau, cofundador i secretari del Partit Comunista, conegut per Mariscal Tito.

SANTUARI DE PUIG-AGUT. OSONA. CATALUNYA

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz , i l’Antonio Mora Vergés , fins al santuari de Puig- Agut, ho fèiem en companyia de la boira, i m’aturava per fer la primera fotografia quasi al punt on termenegen Manlleu, Torelló i Santa Maria de Corcó.


S’ha escrit molt i bé d’aquest indret, que llevat justament del santuari, definiríem com un erm.
Com recull l’enllaç que trobareu més endavant i consta a l’Arxiu Municipal de Manlleu , el 10 de setembre de 1885 es prenia el següent acord – advertiu que el text està en llengua castellana - : “por unanimidad consagrar esta Villa y término municipal al Sagrado Corazón de Jesús (que se venerará en el templo que se levanta en Puig-agut) a fin de que bajo el amoroso amparo de su tierno Corazón, podamos nosotros y nuestros descendientes vernos libres de todas las calamidades presentes y futuras y á su vez colmados de prosperidades” i acabava el text dient que “entiende este municipio atraer así las Bendiciones que augura León XIII (del Sagrado Corazón de Jesús) sobre esta Villa y comarca y en las cuales nos confirma con su Bendición Apostólica”.


http://www.parroquiesmanlleu.net/fardepuigagut/sagratcor.htm

De la dedicació d’un altar a Nostra Senyora a Lourdes en trobareu tota la informació en aquest enllaç :

http://elfardepuig-agut.blogspot.com/2012/02/historia-de-laltar-de-la-verge-de.html

No hem sabut trobar cap enllaç que ens expliqui la presència de Sant Josep, quina imatge com la del Sagrat Cor, foren – segons les cròniques - sufragades pel Bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili.

Li dedicàvem l’any 2005 un dels nostres ‘secundaris d’Or’ a Sant Josep. Pensàvem i pensem que tradicionalment no li ha estat reconegut el seu excepcional mestratge :

http://www.guimera.info/avui/tribuna/StJosep.htm

Josep ens diu als homes del segle XXI, que com ell hem d’acceptar la voluntat de Déu, que ho hem de fer sense escarafalls, amb senzillesa , que lluny del que pot semblar, la vida no es un camí de roses , però que justament per això es tant meravellosa. La seva vida es la mostra palesa de la doctrina de Jesús, que es recull a Mc 9,35 “ si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots “.




Feia encara un parell de fotografies sota un fred intens.

CATALUNYA, TERRA DE MISSIÓ


Reprodueixo del diccionari català - valència -balear, ara que sortosament encara el tenim; tant al  territori valència, com al balear, el poble – que no s’equivoca mai,malgrat l’evidència del genocidi jueu – decidia atorgar al PP el poder.

Etimològicament.: pres del llatí missiōne, ‘acte d'enviar’.

I també :

Conjunt de sacerdots o religiosos enviats a predicar la fe entre els infidels.

Territori on fan aquesta obra de predicació.

Lloc on resideixen els encarregats de realitzar-la. 

La pràctica religiosa – no únicament l’assistència a les funcions litúrgiques -  està a Catalunya per dessota del nivell d’alguns països manifestament hostils a la religió catòlica.


M’ho explico – personalment – en bona mesura pel fet que d’ençà de 1714,  els espanyols – sempre sota pal·li – han practicat una vegada i altra accions hostils contra Catalunya i els catalans. Costa  fer confiança en un Déu que sembla complaure’s en les accions més vils :
  
Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre;
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presència dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.

No compteu que aquestes accions innobles s’aturin, ni ara, ni en cap moment del futur.

Suggereixo que atesa la concepció de Déu dels espanyols, monolingüe, centralista, taimat ,...  es demani de Roma l’excomunicació, i en endavant se’ls consideri – com de fet son – una església separada.

Només aleshores serà possible començar de nou. 

SANT ANTONI, QUINA PASSADA !!! . CASTELLAR DEL VALLÈS. CATALUNYA

Actualment és una festa laica , finançada bàsicament amb diners de persones privades que s’estimen alhora els cavalls i les tradicions.

Aquest caràcter ‘popular’ – quin gran mal li ha fet el PP a la ortografia, oi ? - fa que any rere any, sigui un més dels que restem embadalits davant la corrua – nombrosíssima aquesta any – de besties, carros i persones, que avancen amb parsimònia seguint els compassos de la banda.

Seleccionava tres imatges per il•lustrar la crònica d’una de les millors passades que recordo a Castellar del Vallès.




Ah!, felicitats a tots els que amb ‘santa obstinació’, aconsegueixen mantenir aquesta ‘Passada’, malgrat l’enorme sacrifici econòmic que comporta, i que ens fan al ensems el regal del seu temps i les seves energies.

Gràcies.

LA TORRE DE LA POBLA. SÚRIA. BAGES

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, prop les restes de la torre de la Pobla, hom pensa que en aquest indret des de molt antic hi havia un lloc de guaita i bada, que controlava el camí ral i garantia el trànsit de la sal procedent de Cardona.
Desprès de la reconquesta , al segle XI s’aixecà aquesta construcció militar romànica, que es comunicava visualment amb els castell de Súria i Sant Mateu.

Al segle XII va perdre la seva funció militar, les dependències van patir reformes, i el que inicialment era un pati emmurallat, amb coberts de fusta, es va compartimentar en diverses estances, separades amb parets de pedra, entre els quals es distingeix la cuina i la llar de foc central, la solera de la qual és una part d'una mola de molí. L’edifici va començar a funcionar com a mas. Apareix en la documentació de l’època com el mas de la Selva.

L'any 1499, el duc de Cardona amortitza el mas que ja està en ruïnes- i l'incorpora al mas de Reguant.

La seva desaparició va ser deguda, probablement, a l'escassa rendibilitat econòmica de l'explotació i a una catàstrofe natural provocada per una riuada que es va endur part de les construccions. La seva vida, relativament curta, permet apreciar clarament el que era una construcció militar medieval i la seva transformació en un mas medieval, previ a les grans reformes que van patir els masos a partir dels segles XVI-XVII.

La funció dels tres àmbits que ens han arribat era la següent ; el primer que es troba a mà esquerra era la cuina i llar de foc; el segon , també a l'esquerra, feia funcions de magatzem, on va aparèixer un munt important de calç i el tercer, a mà dreta, degué ser segurament el celler.


Quan la torre va adoptar un ús civil, a la planta superior es van construir colomars a les seves parets, encara visibles avui. El sostre que separa els dos nivells de la torre és una magnifica volta en falsa cúpula. També destaca la porta d'accés original, situada a mitja alçada.


L'excavació i restauració es va dur a terme l'any 2001.

Li convé a Súria, al Bages i a Catalunya, que es dugui a terme un Catàleg en el que s’incloguin les restes – encara força nombroses – del Patrimoni històric i cultural, que s’han pogut salvar de l’abandó i l’espoli. Aquesta tasca s’ha de dur a terme únicament amb ‘mans catalanes’ ja que en bona mesura el lamentable estat en que està avui aquest veritable tresor, té una clara relació amb les accions i/o omissions , que de forma conscient i voluntària s’han dut a terme des de les Administracions Espanyoles.

diumenge, 26 de febrer del 2012

SANTA BÀRBARA DE CONANGLELL. LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA. CATALUNYA

Deixava el vehicle aparcat dins del nucli d’habitatges situat a l’esquerra de la carretera en direcció Torelló, i malgrat constatar que recentment s’havia adobat el camp , «fems i aigua fan miracles», vaig arribar-me fins l’edifici religiós, ara aïllat i solitari.


Des del 1857 , desprès de la II guerra Carlina, com a lloc estratègic , Conanglell va estar ocupat per diferents serveis de l’exèrcit.

L’advocació de Santa Bàrbara, excelsa patrona de l’Arma d’artilleria ens permet suposar una presència majoritària de militars d’aquesta especialitat. La darrera destinació com a Casa de Remonta vindria a confirmar la nostra hipòtesis. Sou pregats d’ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En relació a l’edifici –que com a minin cal qualificar com ‘singular’-, trobem
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08117

Església de nau única amb murs de carques arrebossats i pintats, i coberta a doble vessant de teula aràbiga. Presenta un portal a la façana oest amb forma d'arc de mig punt sobre el qual trobem un frontó semicircular amb una creu inscrita a l'interior del quart de cercle; culminen la mateixa façana una rosassa sense vitralls, una finestra d'ogiva i un petit campanar d'espadanya. A la façana nord s'obre un segon portal també amb frontó semicircular decorat amb un crismó. Sota el ràfec dels murs s'aprecien decoracions gotitzants. A la façana est existeix un únic i petit absis. A l'interior es conserven restes d'artesanat.

El quadre Santa Barbara, obra de Josep Serra i Porsón, lluïa esplendorós en aquesta capella de la Casa de la Remonta d'Artilleria de Conanglell (Vic).

A mitjans del segle XX, quan el Regimen del General Franco es va sentir segur, els militars van abandonar aquestes instal•lacions.

A principis del segle XXI les restes que quedaven van ser enderrocades, i en el seu emplaçament es va aixecar un barri d'habitatges unifamiliars.

He tingut ocasió de veure esglésies dedicades a guardar bestiar, utilitzades com a garatge, o com un edifici auxiliar per a l’activitat – normalment agrícola - ; mai fins ara però, havia tingut ocasió de veure i retratar un edifici religiós tancat i barrat, sense altra destinació que fer de límit als tractors quan treballen el camp.

Agrairé més informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com per part de les autoritats corresponents : Religioses, Militars i/o Civils. Per descomptat també d’algun lector/a de qualsevol condició si ho sap.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE L’ALBA A PINÓS DEL SOLSONÈS

la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem davant el Santuari de Pinós, que havien contemplat suara des de la Creu de Sant Vicenç.


Llegim que està dedicat a l’advocació de la Mare de Déu de l’Alba. No en trobava cap altra referència a l’ esmentada advocació mariana, en cap dels documents que vaig consultar.

Del lloc trobem :

Al cap de la carena, l’orde militar dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem hi construí una església (1.312) dedicada a santa Maria. Després de l’aparició de la Mare de Déu l’1 de setembre de 1507 - segons la tradició - a un tal Bernat, amo de cal Cases de Matamargó, s’edificà l’actual santuari que aglutina la devoció mariana de la comarca, que va assolir uns nivells tant elevats , que l'administrador Mn. Arcís Garriga, va considerar necessari sol•licitar a Elisabet de Josa, senyora de la baronia, ajudes per la construcció de l'hostal i la casa.

El comanador de Cervera, l'Ametlla i Puig-reig nomenava sempre el prior d'aquest santuari.
És un dels molts llocs de Catalunya on la Verge recull l'advocació de Verge trobada.

El Santuari és de planta rectangular, cobert de doble vessant i amb el carener paral•lel a la façana principal. Al portal, al bell mig de l'austera façana, repeteix la fórmula del frontó triangular sostingut per dues columnes estriades amb capitells dòrics sobre massisses pilastres.


Un òcul il•lumina l'interior de l'església i dos parells de finestres rectangulars a banda i banda de la porta són les úniques obertures de l'edifici.

Ens expliquen de l’interior de l’església – no teníem ocasió d’accedir-hi - que al cambril hi ha la talla policromada de la Mare de Déu de Pinós, barroca, aquesta imatge formava part d'un retaule que en els dies foscos del genocidi dut a terme contra el poble de Catalunya en el període 1936-39 es va perdre. Damunt de l'altar es pot observar un fragment del retaule barroc amb l'escena de la trobada de la Verge.

Al costat de llevant de l'església hi ha el gran edifici de l'hostaleria i les dependències annexes.

A la plaça del santuari s’hi aixeca una preciosa creu de pedra, que fa de rellotge de sol.

El monument que hi ha de la Rosa dels Vents es considera el punt del centre geogràfic de Catalunya.

Trobarem més informació i els Goigs a Santa Maria de Pinós del Solsonès en aquest enllaç :
http://goigsdelignasi.jimdo.com/el-solson%C3%A9s/pin%C3%B3s/

Agrairem infinitament – mai més ben emprat el terme, ja que parlem de la Mare de Déu – qualsevol informació relativa a l’advocació d’aquest santuari.

dissabte, 25 de febrer del 2012

SANT QUIRO I SANTA JULITA D'OSSERA. ALT URGELL


Feia prop d’un any que la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur no havíem pujat a Ossera. L’altre cop un blanc i prim mantell de neu cobria el camins que envolten aquesta aturonada població a 1.250 m. d’altitud

Poble del municipi de la Vansa i Fórnols (Alt Urgell) situat en el massís del Port del Comte. Segons dades de 2009 compte amb 25 h.

Les cases de pedra i amb cobertes de teules, segueixen l’esquena allargada del turó. Possiblement en la seva part alta podia haver estat l’antic castell d’Ossera, que Ermengol Josbert, fill del comte de Cerdanya, infeudà a Galceran de Pinós segons esment de l’a. 1107.
Les dades sobre toponímia de Manel Bofarull i Terrades ens diuen: Mentre que uns el consideren provinent d’os, i li donen el sentit de “fossar, cementiri”, altres el relacionen amb ós, amb el significat de lloc on abunden óssos. Per la seva situació dalt del cims i ser un lloc cobert per espessos boscos per la meva part li donaria la darrera explicació però no vull oblidar-me que a l’entorn es troba un o varis dolmens

L’església, sufragània de la parròquia de la Vansa està sota l’advocació de sant Quirze i santa Julita, mare i fill, que moriren màrtirs en temps de l’emperador Dioclecià. La denominació de Quiro respon a la forma local de Quirze. Adjuntem Goigs dels Sants Màrtirs.

L’església d’una sola nau, coberta amb quatre trams de volta i capçada al nord amb capçalera plana. Una teulada a doble vessant, construïda amb el sistema de llata per canal cobreix el conjunt. La façana de migdia és culminada per un campanar de dos ulls desiguals.

En el seu interior es conserva segons dades un retaule gòtic.
Construïda al s. XIX, substituí un primitiu temple medieval emplaçat a l’indret del prat de Sant Quiro a les masies d’Ossera.

Hi ha una ruta senyalitzada de descoberta botànica i camins i pistes forestals que ens ofereixen als amants de l’excursió a peu o en cotxe amples possibilitats de gaudir del impressionant paisatge.

També hi ha un taller d’escultura, un botiga d’herbes remeieres i també altres cases que es dediquen a elaborar productes artesans de la zona.

Les dones d’Ossera van ser les últimes a deixar l’ofici de trementinaire, molt popular en la vall de la Vansa i Fórnols. En Tuixén hi ha obert un museu dedicat a aquestes dones que voltaven pels pobles oferint els seus productes com la trementina i l’oli d’avet a més de herbes per guarir les malalties. Una forma de guanyar algun diner per subsistir.

I finalment no em podia deixar dos detalls: 1r. Les paraules escrites en un monòlit col•locat en la plaça al costat de l’església que diuen:

I si demaneu quin són els fruits del silenci us dirà,
El domini d’un mateix, el veritable coratge de la perseverança, la paciència, la dignitat i el respecte.
El silenci és la pedra angular del caràcter.


2n. Un petit cabirol que en quatre bots va travessar la pista de terra quan baixaven de caminar. Quina lleugeresa i quina simplicitat de moviments.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

UN PETIT REGAL.


Un matrimoni jove amb el seu fill esperen en el moll de Sidney per embarcar en el vaixell que els ha de portar fins a Birmània. Fins aleshores el viatge ha estat pesat ja què enllaunats en l’avió des de Barcelona el temps se’ls ha fet llarg. Trenta-quatre hores dins l’aparell malgrat l’avió sigui nou i espaiós, i les hostesses molt amables, són cansades. Finalment s’havien cansat de veure, fins i tot, les cares dels altres passatgers.

I el frunzir dels motors, suau però insistent i perdurable havia fet que la Mònica hagués de demanar un calmant a l’hostessa. El Marc neguitós per la seva dona tampoc estava molt seré i el petit Pol feliç com un gínjol, inquiet i juganer el treia fàcilment de polleguera.  Sort va tenir va tenir el nen de les hostesses que van fer-lo jugar en el saló de l’avió. L’Erika, una polonesa alta i ferma que es notava que tenia molta experiència i moltes hores de vol li va regalar un peluix amb la figura d’un petit coala.
La Erika no sabia català i al regalar-li li va dir en francès:

Prenez vous petit garçon, c’est un petit jouet per toi.

El Pol no l’entenia però el Marc que xampurrejava una mica de francès ho va comprendre i fa dir-li al nen que li fes un petó a l’Erika. Al rebre’l la noia va posar-se vermella i unes llàgrimes van caure-li galtes avall, va aixecar-se i mig somicant va refugiar-se a la cabina de les hostesses.

El Marc m,entre amb un ull mirava a la seva esposa, la Mónica, que mal dormia va cridar a una altra hostessa que per sort entenia el català i li va preguntar.

-   Què s’ha molestat?

Mentre entregava un got de taronjada al passatger de la fila de darrere li respongué.

-   És que l’Erika fa poc va perdre el seu fill i fins ara no s’havia recobrat. L’hi feia tanta il·lusió. L’estimava amb bogeria.

Poc després l’Erika sortia de la cabina i jugava a estones amb el Pol.

Quan va aterrar l’avió, en sortir, les hostesses acomiadaven els viatgers   i el Pol va agafar-se a l’Erika i li va fer dos petons a cada galta. La dona va reprimir-se per no plorar però va abraçar-se al nen com si no el volgués deixar marxar. Finalment va donar-li la mà, empenyent-lo cap els seus pares i un ample somriure va brillar en els seus llavis.
EN TOTES LES SITUACIONS ELS SENTIMENTS ENS MARQUEN LA VIDA I DEIXAR-LOS SORTIR, MALGRAT SIGUI PLORANT, DESCANSA L’ÀNIMA.

Miquel Pujol Mur

SANT ANDREU DE PUJOL. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA


Crònica de la vista realitzada per la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a aquest poble i església del Pallars Sobirà però situat en terrenys més propis del Pallars Jussà.

A la mort l’any 1010-11 del comte de Pallars Sunyer I va dividir el seu territori en dos comtats llegant al seu fill gran Ramon III les terres més riques i planeres del Pallars més al sud, des d’aleshores Pallars Jussà i al benjamí Guillem la zona situada més al nord, més muntanyosa i al mateix temps més protegida dels atacs del musulmans, llavors Pallars Sobirà. Però la divisió no va ser grata pels dos germans i van disputar-se durant anys la possessió de les terres. Per tant observant el mapa del Pallars notem que els dos comtats entren en el territori de l’altre.

Un dels motius de la nostre visita era conèixer un poble amb el mateix nom que el cognom propi i per arrodonir la situació contemplar que era envoltat de planells.
 Pujol, pronunciat Puiol en la parla local. Joan Coromines explica el topònim Pujol, relacionant-lo amb Puig, a partir del mot comú puig, del llatí podiu(m) (elevació, turó petit). Amb l'afegitó del sufix diminutiu -olu(m) es creà Podiolo, que evolucionà fins a Pujol ja en el català medieval.

Pujol és un poble del Baix Pallars (Pallars Sobirà) a 841 m. d’altitud i amb 19 h l’a. 2009. Fins l’any 1969 s’anomenava Pujol de Peramea. Queda al sud-oest de l'actual cap de municipi, Gerri de la Sal, i al sud-sud-oest de l'antic, Peramea. És accessible des d'aquesta darrera població, per la Carretera de Pujol, un camí rural en bon estat o bé des de la N-260, una mica al sud del punt quilomètric 297, al nord-est del Túnel de l'Argenteria, per la continuïtat de la carretera anteriorment esmentada.

Situat a l'extrem meridional del pla de Corts, damunt l'entrada a l'estret de Collegats, al SW del terme i amb bones vistes del congost. El terme començava, venint del nord o del nord-est, a la Creu de Pujol.

El poble s'allargassa de llevant a ponent formant pràcticament un sol carrer a l'extrem del Pla de Corts, entre el paratge de la Terra i el de Les Farratges i Rengaret. Tot i que avui dia a penes hi romanen mitja dotzena de cases, entre les quals destaquen l'església i l'esplèndida casa pairal, de caràcter essencialment senyorial (havia tingut torres de guaita i senyaleres) Pujol n'arribà a tenir ben bé el doble, aproximadament una dotzena.

 De la seva església parroquial de Sant Andreu, d'origen romànic però força modificada, depenien les de Cortscastell i Canals. Al poble, que el 1847 només tenia 4 cases, hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser. Sorprenentment no he trobat cap dada sobre la seva construcció ni història.

Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... al terme de Pujol. S'hi pot llegir que el poble està situat en un lloc alt, però pla, des on es domina, a l'oest, tot el Pla de Corts. Combatut pels vents del nord, el clima hi és bastant fred, però sa.

La terra és de bona qualitat, una mica sorrenc, i participa tant de pla com de muntanya, tot i que les muntanyes són roques molt àrides. S'hi collia poc blat, ordi, patates, oli, mongetes, peres, pomes i herba per a pastures.

Segons la dita popular dels entorns de Pujol: Els Coixos de Pujol, que no fan mal ni dol, són gent de pa i de pau.Malnom dels seus habitants: Coixos i Bufafocs.
Prop de Pujol hi ha la Cabana de la Mosquera, un dels monuments megàlits coneguts des de més antic de Catalunya.

Durant de la nostra breu estada va arribar un vehicle que portava els nens de retorn de col•legi i ens va sorprendre que hagués tanta mainada pel pocs habitants del poble.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau

EL SAGRAT COR DE PERICAS O DE LA COROMINA. TORELLÓ. OSONA.CATALUNYA

Voltava pel terme de les Masies de Voltregà cercant prop de la carretera que comunica amb Torelló l’església de Santa Bàrbara de Connanglell, un entrador asfaltat semblava cridar-me, i ben aviat creuava el Ter per damunt d’un estret pont en el que s’insisteix amb lletres de grossos caràcters que cal tenir especial cura pel que fa al pes màxim que suporta aquesta estructura.


L’indret com veure posteriorment des del mirador de Sant Isidre és un vestigi del passat industrial d’aquesta terra nostra.


Entre la boirina distingeixo un campanar d’espadanya amb força semblances amb els que s’aixequen per les terres de la Segarra, quan trobo la forma d’accedir a l’edifici – que no és cosa senzilla – pregunto a unes persones sobre l’advocació d’aquesta església, i em manifesten no tenir-ne coneixement.




Em costa trobar informació a les ‘fons habituals’ :

Estic en terrenys de la que fou Colònia industrial, coneguda avui com de la Coromina, del municipi de Torelló (Osona), a uns 3,5 quilometres del nucli d'aquesta població, a l'esquerra del Ter i a l'interior d'un pronunciat meandre, aigua avall de la vila.

Quan a les dades històriques trobo :

Josep Pericas, de Vic, demanà l’any 1874 l'aprofitament de l'aigua del riu com a força motriu d'una fàbrica de filats i teixits en l'indret del mas de la Coromina.

El 1883 hi féu edificar una colònia industrial , i l’any 1903 una església d’estil neoromànic sota l’advocació del Sagrat Cor.

Al 1924 s’aixecarà també una ‘Casa de l’Amo’ a la Coromina. Aquest edifici va ser residència de l'arquitecte Josep Maria Pericas, i sintetitza els corrents noucentista, neoromànic i modernista, agermanats per aquest arquitecte.

La raó social d'aquesta indústria fou Pericas, Boixedo i Companyia fins el 1946, que la canvià per la de Filatures Ter SA. Fou destruïda parcialment el 1926 per un incendi, i el 1940, per l'aiguat del mes d'octubre.

El topònim és molt comú a Catalunya; Etimològicament del llatí *condomīnia, pl. de condominium, ‘terra que es té en copropietat’, ‘camp lliure d'impost’,camp annex a una vila’ (cf el prov. cundamino i cundomino,mat. sign., ap. Mistral Tres. i, 620).

En aquest cas, com en el barri homònim de Cardona , - ambdós prop d’un corrent d’aigua, allà el Cardener, aquí el Ter - cal descartar un dels altres possibles significats : Camp de conreu, especialment de secà.

Com sempre, si podeu ampliar-nos aquesta minsa informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com us ho agrairem.