dimecres, 30 de novembre del 2011

SANT MARTI DE LA NOU DE BERGUEDÀ.

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, ens enviem unes bellíssimes imatges, i una breu crònica de la seva estada a la població de la Nou de Berguedà. Nosaltres anomenen aquelles terres altes, com Berguedà Sobirà – pensem que és la forma ‘ més correcta en llengua Catalana ‘, però no considerem anatema, les expressions Alt, Baix, Alto, Bajo, de Dalt, de Baix, o qualsevol altra que amb el mateix sentit es pugui fer servir.

La població la trobem esmentada com illa Noz el 839, i posteriorment citada com Nuce, no és val a dir-ho un topònim ‘pacífic’ , se li atribueixen entre altres els sentits següents :
Lloc tancat entre muntanyes
Vall en forma de barca
Lloc planer
Terreny planer i espaiós

Cal visitar l’església romànica de Sant Marti de la Nou, i atès que fora dels horaris de culte està tancat, preneu nota del telèfon 93.825.90.40, i poseu-vos en contacte amb mossèn Camil Viladrich i Casas.

L'edifici original – possiblement per les seves minses dimensions - degué restar abandonat o fou enderrocat a la fi del segle XII, ) per tal de bastir-hi l'església romànica que ha arribat fins a l'actualitat que fou consagrada el 20 de febrer de 1195 pel bisbe Bernard d'Urgell.



Els detalls de la consagració són coneguts des del 1967, data en que es va restaurar l'església, i en desmuntar l'altar, hom trobà unes lipsanoteques amb relíquies i un pergamí explicatiu d'aquest acte, a més de moltes monedes de la primera època comtal de Barcelona i posteriors. A la casa rectoral es conserven les tres lipsanoteques trobades a l'altar major: dues són capses rectangulars, i la tercera és un pot de fusta bombat amb una coberta perfectament adaptable al cos, coronada per un pom.

L’església té una única nau , coberta amb una volta lleugerament apuntada i acabada en un absis central i dos de laterals disposats en forma de creu llatina trevolada.



És notable la porta d'entrada, amb tres arcs de mig punt en degradació, coberts per una arquivolta simple, i una porta ferrada d'època romànica; al damunt hi ha una finestra de doble esqueixada.

La torre-campanar quadrada, que devia exercir funcions de guaita i bada, està adossada a la banda dreta de la façana, i fou afegit entre els segles XVII i XVIII.



Sobta l’escut oficial de la Nou de Berguedà; res a veure amb la llarga tradició dels escuts parlants; aprovat el 21 d'octubre de 1991, és una ‘ fantasia preciosista ‘ de la heràldica catalana. Voldria tenir imatges dels segells municipals anteriors a aquella data, sou pregats d’enviar-les a l’email coneixercataunya@gmail.com

Alguna dada sobre el titular de la parròquia :

Sant Martí era molt venerat per les tropes franques que van participar en l’anomenada reconquesta del territori català a les forces musulmanes; el sant soldat gal•lès fou un dels tingué major devoció durant l’època carolíngia. Els exèrcits francs solien erigir una capelleta a san Martí per tots els cims que conquerien, en agraïment al sant per l’ajut que els enviava des del cel, a la mercè del qual atribuïen llurs victòries. Aquest costum explica la gran devoció de què era objecte sant Martí per tota la Catalunya vella i que fos el sant que havia comptat amb més nombre d’ermites dedicades, com també que fos el patró d’un major nombre de poblacions.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Nostra Senyora del Carme de la Farga de Bebié.

Nostra Senyora del Carme de la Farga de Bebié.
( extret del llibre Història d’una Colonia Textil – La Farga de Bebié )

A l'any 1895, Edmundo Bebié Wild, enginyer suís, que havia treballat en la construcció del canal de Suez, i que posseïa una fàbrica de filats de llana que portava el seu nom; E. Bebié und Co. Turgi A.G., a d'Aargua, prop de Zuric, un cantó travessat pel riu Aare, afluent del Rin, molt ben aprofitat per a la producció d'energia hidràulica, va arribà a Barcelona i recorregué la conca del Ter, on va crear també una fàbrica de filats i una colònia tèxtil.



Edmundo Bebié Wild, de religió protestant , i posteriorment la seva família, mai van impedir que els habitants de la colònia poguessin disposar d'un lloc per practicar lliurement la seva religió. Ben al contrari, recolzen moralment i econòmicament la pràctica del catolicisme. Hem de tenir en compte que els Bebié també van ser extremadament respectuosos amb les tradicions i costums catalanes, i col • laboraren en el seu manteniment de diverses formes.

Durant alguns anys, Els fidels de la colònia que habitaven a la banda dreta del riu, zona adscrita al municipi de les Llosses, depenien de la parròquia de Sovelles. Tanmateix, els fidels de la banda esquerra, pertanyien a la parròquia de Sant Quirze de Besora i de Montesquiu. La llunyania d'aquestes dues parròquies respecte de la colònia dificultava que els hi feligresos de la Farga poguessin assistir regularment a missa. Això va provocar que se sol • licités a l'empresa un espai per adaptar-lo al servei religiós. La petició fou atesa i el dia 5 de febrer de 1927 és va beneir i obrir una dependència adossada a la mateixa fabrica per aquest fi. Dos dies després, el rector de Montesquiu va sol • licitar al bisbe de Vic la facultat de poder celebrar dues misses cada diumenge, una de les quals s'oficiava a la Farga de Bebié.

El dia 19 de març de 1935, els veïns de la banda esquerra del riu ( municipi de Montesquiu ) van adreçar una sol•licitud al Bisbat en la qual demanaven ser incorporats a la parròquia de Montesquiu. En el transcurs del mes següent, l’alcalde de Montesquiu també va adherir-se a la petició dels veïns amb un altre document dirigit al Bisbat. Malgrat tots els esforços, aquesta petició no es va poder dur a terme a causa dels problemes polítics que s’iniciaren pocs mesos després.

A la Farga de Bebié , no varen ser destruïdes cap de les edificacions que pertanyien a la Colònia. Una de les accions principals que varen dur a terme els seus responsables va ser ordenar pintar la bandera suïssa sobre les taulades de la fabrica amb la finalitat d’expressar la seva neutralitat i, per tant, no ser bombardejats.



En acabar-se la Guerra Civil, a l’abril de 1939, Mn. Pere Viñas Currius prengué possessió de la parròquia de Montesquiu que compartia al servei religiós amb la colònia de la Farga de Bebié

A l’any 1943 va arribar a la Farga de Bebié el primer capellà propi d’aquesta colònia: Mn. Josep Rovira Tenas, nascut a Vic i fill adoptiu de Manlleu. Era jove, dinàmic i tenia moltes ganes de treballar. Va decidir modificar i arreglar l’oratori, cosa que va fer realitat amb l’ajuda econòmica de l’empresa.

A principis dels anys 50 els fidels de la colònia van sol•licitar als Bebié que, com que la colònia tenia capella propi s’edifiqués un temple ja que, a més, l’oratori era un lloc poc propici per als actes religiosos. Aquesta sol•licitud fou atesa pels Bebié i Juan Enrique Bebié Hurts ( net del fundador), que per aquells anys era el director tècnic de l’empresa, va posar el màxim interès per tal que es dugués a terme la construcció de l’església.

El dia 6 de març de 1955 el doctor Ramon Masnou i Boixeda, bisbe de Vic, col•loca la primera pedra del temple de la Farga de Bebié.

L'arquitecte va ser Gil Nerot, el constructor Joan Serradell , i l'enginyer Abril.

Disposo d'imatges de les diferents fases de la construcció.

L'església és d'estil muntanyenc i consta d'un esvelt campanar on es van col•locar quatre campanes que porten els noms de Trinitats, Maria a Monte Carmelo, Joshepa, i Antonia Maria Claret.




Darrera l'altar major l'escultura de talla de la Mare de Déu del Carme, patrona de la colònia de la Farga de Bebié.

El dia 16 juliol de 1958 el doctor Ramon Masnou i Boixeda, bisbe de Vic va fer la benedicció i la primera missa solemne d'aquesta nova església així com el Cor de la Farga oferí el cant dels goigs amb lletra de Sebastian Sanz i música de Mossèn Enric Bonada en honor a la patrona de la Farga, la Verge del Carme.



Aquests Goigs tenen llicència eclesiàstica des del 28 de setembre de 1960.

Paquita Viñeta Ortigués.

dilluns, 28 de novembre del 2011

HERÀLDICA, PUBLICITAT I MÀRQUETING

M’agrada retratar escuts i altres símbols, que davant la mirada indiferent de la majoria, llueixen a les parets d’alguns edificis dels nostres pobles, viles i ciutats.

Sovint em cal consultar a l’expert en heràldica del coneixercatalunya.blogspot.com, per discernir entre allò que és una representació heràldica – no tots els escuts tenen aquesta qualitat – del que únicament és una estratègia de publicitat i/o de màrqueting.

Històricament les armes no són nobles per naturalesa, en un inici no són més que la insígnia del titular. És l'obligació d'aquest titular "ennoblir-les", és a dir manifestar la seva noblesa pels seus actes, atorgant-los honor i glòria.

El reconeixement social oficial d'aquest caràcter noble, o "ennobliment", no ve a reconèixer sinó una noblesa que ja ha estat adquirida prèviament.

La publicitat i el màrqueting pretenen en general que siguin les armes les que donin prestigi al titular i/o marca, i no al reves com exigeix la regla fonamental de la noblesa.

No existeix al Regne d’Espanya un Registre d’Armes Personals, i aquells que ja tenen un blasó, o els que legítimament el volen tenir des d’ara, cal que el registrin a l’Oficina Espanyola de Patents i Marques. El tràmit us costarà 315,54 €, i les taxes de renovació – cal fer-ho cada deu anys – son a data d’avui 330,24 €.

A Castellar del Vallès tenim mostres d’ambdós ‘ categories’ ; l’escut de D. Josep Tolrà i Avellà que podreu veure entre d’altres llocs a la façana de l’església, des del camí que porta al Parc de Canyelles.



I, el de la firma tèxtil Viuda de Josep Tolrà S.A, a la cantonada dels carrers Major i Colom, a ,l’edifici conegut com l’Ateneu. La iconografia és la mateixa que feien servir els industrials tèxtils anglesos, que per així dir-ho , fascinaven als seus homònims catalans.



Malgrat pertànyer actualment la marca VIUDA JOSE TOLRÀ a TERVER TEXTIL S.L, amb seu al carrer de les Flassades, 5 de Ontinyent [Valencia ], els productes que es comercialitzen sotra aquest nom continuen lluint l’escut ‘ comercial’ que incorporava com un actiu més a la firma, D. Emili Carles-Tolrà i Amat, segon Marquès de Sant Esteve de Castellar.

diumenge, 27 de novembre del 2011

L’ÀVIA HELENA

L’Helena desprès de trucar i esperar una bona estona, ha obert la porta de la casa amb les claus que li havia donat anys enrere el seu fill. Fa forces anys que les té però no li ha agradat mai fer-les servir perquè sempre pensà que podia sorprendre’ls en un d’aquells moments íntims que tant agraden a les parelles. Encara somnia a vegades en els instants passats amb el seu home però per desgràcia fa anys que li falta la seva companyia. També la suma dels anys fan oblidar altres temps i altres neguits.

L’horroritza pensar la cara espantada de la seva nora si els trobés fent-se petons o en més compromeses situacions. Més pensa, ara ja són grans i aquestes idees són per gent més jove.

En entrar a la casa el silenci li fa basarda. Li pesa sobtadament com una boira gris i espessa que tapa tots el sorolls. Avança pels passadís i veu que com sempre la casa i les habitacions són recollides i tot és en ordre. Recull un llapis de terra a prop de la porta de la habitació del Santi. No gosa entrar-hi perquè tem trobar-la desordenada i amb les robes damunt el llit.

- Ai, aquest nét sempre esvalotat.

Sembla rar que malgrat ja ha complert 15 anys encara no hagi assentat el cap i ara menys, el té massa ocupat pensant en nenes o joves. Particularment no té prou clar el tema, en els seu temps als quinze anys eren almenys mentalment nenes. Actualment el jovent ha canviat tant que moltes de les nenes que acompanyen al seu nét li semblant dones. Les minis, els shorts, els corses i tota la barreja de robes modernes i la manera de portar-les que tant aviat despullen com tapen la jove carn a vegades l’escandalitza.

Mira la cambra de la néta. No hi ha ningú i tot és ordenat. Aleshores olora com sempre que hi entra. L’olor a llimona i mandarina, l’aroma de la seva néta mig l’embriaga. Perfum de dona, perfum de net. Llàstima que parla d’anar a viure amb el desastre del Jordi. Dintre de tot, té quasi vint-i-cinc anys i caram, a aquesta edat ella ja era mare. Com canvien els temps. Però és que el Jordi amb aquells pantalons mig caiguts, la camisa a quadres sempre per fora, el cabell llarg i amb rastes, i un jerseiot malgirbat per sobre les espatlles potser n’és una mica massa de modern.

- Ai senyor, amb la maco i afalagador que n’era el Pere. Ai, Déu meu aquesta joventut que s’enamora de qualsevol pingo. –Clar, fa tant anys que no se’n recorda que l’Armand, el seu marit també va semblar una maledicció al seu pare. Parant-se en aquests pensaments fa la senyal de la creu per fer fugir les males astrugàncies.

De cop sona el telefono, el despenja i una veu pregunta pel Ricard.
- No, no hi són, no hi ha ningú. Jo he arribat ara i la casa és buida.
- No és preocupi telefonaré més tard.

I torna a quedar sola. Aquesta petita pausa en la solitud de la casa li ha trencat les cabòries. Està en el menjador, mira la foto de l’aparador on es veuen els fills el dia del casament. Què eixerits que estaven, el Ricard últimament s’ha engreixat massa, fa panxa. Aquells cabells tant rinxolats i ara ja sembla que vagi per capellà amb la calba coroneta. La Berta continua com sempre, aquesta sí que li prova la vida de casada. Ni el gat és a casa, s’hauran fugat tots per no veure-la.

- On anirà si no venen, s’acosta Nadal i que farà sola a casa seva. Si anés a casa la Vicenta, també està sola.

S’asseu al sofà i prem el comandament i començà a veure una sèrie, poc després el televisor s’apaga i pensa:

- Clar com sóc velleta i no em bellugo gens, fins i tot l’estri aquest pensa que no hi ha ningú. Mare de Déu, quan ens fem vellets ningú ens vol. Ni la tele em nota.

Trencant aquestes dèries sent una cotxe que aparca al garatge i les veus dels seus fills i néts que parlen en veu alta ressona des de sota.

- A l’àvia l’hem comprat una brusa amb encaixos. Creieu que li agradarà?
- Sí -repeteixen tots a una. Reconeix una a una les veus alegres dels seus.
- El pare li vol comprar un televisor modern, no gaire gros i que quan s’adormi davant s’apagui automàticament.
- Gràcies, Senyor- diu en veu alta mentre mira al sostre. I allunyà totes les males idees del meu pensament.- Malament amb un televisor d’aquest em despertaré amb torticolis, després de passar la nit en el sofà.

Les veus que venen del garatge, li fan pensar en el Nadal , el seu rostre canvia i un beatífic somriure apareix en els seus llavis.

Els seus fills i néts se’n recorden...

- BON NADAL ÀVIA- Criden tots a una, fins i tot, el Jordi amb aquelles rastes sembla bon nano. Si no fos pels cabells!!



Per tots els avis i àvies.

Miquel Pujol Mur Berga, 26 novembre 2011

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA, DITA ARA DE L'ANTIGUITAT. CASSERRES. EL BERGUEDA JUSSÀ

Ens aturàvem a l’amplia plaça que es forma davant la façana i el cementiri annex.



Res en aquest edifici recorda la primitiva església – possiblement romànica – de la que es fa esment un document que recull una transacció entre Pere Cella i Pere Perarnau en relació a una vinya. Tenia la categoria de parròquia segons documents de l’any 1.403, en els que s’esmenten el masos de la Cella, del Puig, de la Fàbrega i encara d’altres avui desconeguts, que rebien aquí els auxilis espirituals.

Us recomano l’atenta lectura d’aquest enllaç :
http://people.itu.int/~costa/Historia-Casserres.pdf

L’edifici actual, és una església d'una sola nau amb un transsepte molt marcat i sense absis. Coberta a doble vessant, la façana orientada a migdia està coronada per un petit campanar d'espadanya modern.



La porta té la data 1848 sota l'anagrama de Maria. El cos de l’edifici en forma de creu és obra de Gregori Canudes, i les dues capelles laterals del seu fill Josep, de l’any 1883.

Ens expliquen que dins de l’església hi ha dos sarcòfags procedents de Sant Pau de Casserres, els quals daten del Segle XIV. Un dels sarcòfags, situat en una falsa fornícula al mur lateral dret, té esculpida al damunt de la tapa la figura d'un guerrer o cavallar, força erosionada pel temps. El cavaller, que agafa l'espasa amb les mans, va vestit amb una túnica de mig genoll amb un punyal al costat dret. L'altre sarcòfag, la mur lateral esquerre, correspon a un eclesiàstic que, com l'altra figura, jeu i té el cap damunt d'un coixí. El cos presenta els motius heràldics dels Pinós i els dels Cardona i el fris superior, en lloc de l'ornamentació, presenta la inscripció HIC IACET G. DE NIUBÒ (aquí reposa G. de Niubò). Va vestit amb una llarga sotana que li cobreix fins al peus i amb un mantell molt ample botonat al pit i col•locat sobre les espatlles, mostra el cap i el cos molt estilitzats, amb les mans encreuades damunt el ventre, sostenint un escut triangular curvilini i pla sota el qual surt l'estola.

De l’inefable Charles d’Espagnac (1875-1839), més conegut per ‘Comte d’Espanya’, i al que cal agrair que els anys 1838-39 destines l’edifici per a dipòsit d’armes, sobretot d’artilleria, se’n expliquen històries truculentes; no en va li adjudicaren sobrenoms com ara “el tigre de Catalunya” o “l’assassí de Catalunya”.

Capità general de Catalunya, entre 1827 i 1832 va instaurar un autèntic règim de terror des del seu quarter general a la Ciutadella de Barcelona.

Una de les moltes mostres del seu peculiar caràcter, era que tenia molta mania a les trenes de les dones. Per això en una ocasió va pagar un grup de gitanos esquiladors (aquesta professió era molt comú en el poble gitano) perquè empetitissin les dones amb trenes i les esquilessin.

Les noies corrien atemorides davant els gitanos mentre ell gaudia i reia de l’escena.

Tenim mal veïns, al sud, al nord, a l’est i a l’oest. Per intermediació de Maria, renovo la meva pregaria ; Senyor, allibera el teu poble !!!

dissabte, 26 de novembre del 2011

EL PONT DEL CLOP DAMUNT LA RIBERA SALADA. LLADURS. EL SOLSONÈS

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, al costat de l’anomena’t Pont del Clop; a primer cop d’ull no veiem res que el faci mereixedor del interès de ningú. Ens sobta la ruïna de la que fou gran casa i possiblement molí, i decidíem arribar-nos-hi; seguim el camí fins als vessants de les altes parets, i des d’aquell punt observem uns grans forats practicats a la roca de l’altre costat, estem en el que sembla un parament;



aleshores ho entenc !, això va ser l’originari Pont del Clop del que s’explica per aquestes terres :

Que davant la impossibilitat de travessar la Ribera Salada, la major part dels dies de tardor, hivern o primavera, els veïns cansats de pagar i treballar pel senyor, s’apleguen a la plaça del castell de Terrassola, per acordar bastir un pont, tots proposen fer-ho on els convé; les reunions sovintegen i les baralles acaben en aldarulls.

En una de les diputes un home mig en broma mig seriosament per trufar-se dels litigants, per deixar la minsa palanca usual, exclama: Mestre banyeta, us ho faria per cap diner, almenys treballa sempre a bon preu.

Encara no havia finit el xivarri promogut per la dita que s’afegia a la reunió un vianant que ningú no coneix i que disculpa la seva presència perquè vol demanar un gual fàcil per passar la ribera. Aleshores l’innoven que fer un pont damunt la Ribera Salada motiva la reunió i la baralla. Ell, fent el desentès respon: He oït que, realment, Mestre Banyetes, fa ponts i el preu contractat era quedar-se l’ànima del qui primer hi passa. La reunió esclafi una rialla en oir la resposta del nouvingut i unànime exclama: “Si coneixeu Mestre Banyetes, digueu-li que amb aquest preu, tracte fet”. I la gentada s’adreçà al cap de la serra per triar l’indret de la codinera i la facilitat de bastir-lo.

El vianant segueix el camí, la gent cansada de garlar s’acomiada amb el mot que el senyor indiqui lloc i dia per la nova sentada i amb la mofeta als llavis d’aquell vianant que tractava amb el dimoni, el constructor de ponts. Si la proposta motiva rialles, un dia ben aviat les rialles es tornen ploralles. Com un tro s’ha esbombat per la comarca de la Ribera Salada , l’existència del pont nou, de pedra escairada i amb un gran ull que engolirà la Ribera Salada per grossa que baixi. Els veïns volen visitar-lo, ningú però , s’arrisca a travessar-lo car tots recorden i estan convençuts de qui ha estat el cap-mestre dels paletes que l’han fet , i la pèrfida condició amb que l’han edificat.

Tothom parla del pont, tothom l’ha contemplat i lloat, ningú l’ha estrenat, ni tenen ganes d’estrenar-lo. Un veí de la Salada alta organitza la caça del senglar que malmet els trumfos i els moresc, la proposta sembla engrescadora , la llebre pel dinar i per l’acabament de la festa estrenar el pont nou.

Sense fer rebombori – amb la clàssica discreció de la gent del país - l’organitzador de la festa ha explicat als caps de colla que calia fer passar pel pont un senglar o una llebre.

Cap al tard, quan les ombres senyoregen els camps, els caçadors refermen llur fama i assoleixen fer passar una llebre pel pont i trufar-se de l’astúcia de mestre Banyeta; encara la llebre no acaba de passar el pont que el Banyeta la rebat a la codinera on avui podeu contemplar el clot que hi marcà la llebre... l’enfurisma haver estat vençut per aquesta gent senzilla i noble, no enrunà però el pont nou de moment...

Va estat endebades, ningú el va creuar fins que pel pas dels segles es va esfondrar, avui, des del vessant esquerra, com ho fèiem nosaltres , podreu veure encara els forats dels fonaments.



Tractes amb el Dimoni?. Déu ens guardi. Avui , aigües avall, hi ha un petit pont, senzill i simple, que ens permet superar tranquil•lament la Ribera Salada.

divendres, 25 de novembre del 2011

EL GRÈVOL DE VENTOLÀ. EL RIPOLLÈS


El visitant fugisser, o els passavolants que creuen aquestes terres per estalviar-se el peatge del túnel del Cadi, s’enduen la sensació de travessar unes valls angostes, que s’estenen per les vores del rius, , Freser , Ritort, Ter ,... i els seus afluents. Res més incert !, ben al contrari li escauria molt la denominació ‘País de les Mil Valls’ ; com el ‘viuen’ els que ultra estimar-lo, s’aturen per coneix-se’l.

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés – que som per així dir-ho ‘parella romànica’, com el Miquel i la Rosa, el Tomàs i la Carmen, els desconeguts amics del Romànic a l’objectiu, i una anònima legió, que ultra seguir-nos a uns i altres, ens expliquen també les seves particulars experiències des del món virtual - ; de la nostra destinació en diu l’enciclopèdia de ‘Barcelona’ :

Ventolà

Poble del municipi de Ribes de Freser (Ripollès), a l'W de la vila, situat al vessant meridional de la serra Estremera, a 1 300 m alt., damunt la vall del Rigard, al voltant de l'església parroquial de Sant Cristòfol.

Cap esment del reconeixement que des del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, en la seva edició DOGC núm. 4393 - 27/05/2005, en feia l’ ORDRE de MAH/228/2005, de 2 de maig, en la que incloïa en el catàleg d’arbres monumentals, dins del terme municipal de Ribes de Freser, el Grèvol de Ventolà, de la espècie: Ilex aquifolium, amb el número d'identificació: 31.145.03.

El terme "Ilex" fa referència al nom llatí de l'alzina, que li va fixar el botànic francès Joseph Pitton, ja que les fulles d'ambdues plantes s'assemblen molt. "Aquifolium", que és el nom clàssic del grèvol, prové d' "acus" que vol dir agulles i "folius" que vol dir fulles, al·ludint a la forma punxeguda que presenten aquestes.

S’explica que els antics celtes el consideraven un "arbre sagrat”; quan un home portava damunt seu una bossa amb fulles i baies, això li feia atraure la sort, i al ensems augmentava la seva capacitat d'atracció sobre les dones. Plantat prop de la casa, la protegia dels mals averanys, les malediccions i n’allunyava la mala sort. S'utilitzava en els rituals del solstici d'hivern (Nadal actual), per atraure sort i prosperitat.

Algunes d’aquestes ‘propietats màgiques’ s’atribuïen fins fa poca anys als llorers – sempre n’hi havia algun prop de les cases de pagès - . Pel que fa a l’augment de l’atracció, tant pels homes, com per les dones, les fulles i baies, s’han substituït ara per les monedes d’€ .

Els ‘País de les Mil Valls’ està ple de sorpreses.

dijous, 24 de novembre del 2011

MARE DE LA FONT. SOLSONA I L’AIGUA.

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, a Solsona, la Capital de la comarca del Solsonès, que s’identifica com la ‘ ciutat del sol ‘ . La ciutat ha patit tradicionalment problemes pel que fa al subministrament d’aigua de boca de la seva població; a principis del segle XV el Consell de govern la ciutat va acordar fer arribar a Solsona l'aigua de la font de Miravella, que serà denominada i coneguda anys a venir com Mare de la Font.



En un document datat l'any 1420 hi consta el contracte signat pel Consell amb Pere Puigredom, de Cervera, i Joan Ferrer, de Montblanc, per a construir els canons de la conducció que havien de tenir un pam d'amplada i dos de llargada.




Aquest contracte incloïa, així mateix, la construcció d'un aqüeducte sobre la riera d'Olmeda (encara subsistent) i dels tres dipòsits de tres fonts a bastir dins del recinte de la ciutat: la font Major (actualment coneguda com la Font de la plaça de Sant Joan), la font de l'Església (actualment la font de la plaça de la Catedral) i la font del Castell (font de la plaça Sant Isidre). La consciència dels solsonins de l'època que l’aigua provenia de la font de Miravella – font mare - va comportar la designació i reconeixement d’ aquesta font amb la denominació que trobem avui en la toponímia. El primer document trobat fins ara en que hi figura aquesta nova denominació data de l'any 1557.




Avui, el parc de la Mare de la Font és la zona de pícnic més concorreguda pels solsonins, especialment en èpoques de bonança.

Em complaïa en recollir imatges d’aquest espai lúdic, orgull d’aquesta ciutat i seu episcopal de poc més de 9.000 habitants que concentra més del 69% de la població total de la comarca.



Ah!, és d’obligada visita el restaurant Mare de la Font. www.maredelafont.net

dimecres, 23 de novembre del 2011

RECORDS IMPACTANTS


És un paratge on hi ha les runes d’un antiga ermita romànica enmig d’una zona d’herbei. Uns arbres estan situats a certa distància, més com a fons que com a presència real. La llum del sol està atenuada per una suau boirina que dilueix la força dels colors, per tant, el sol no brilla, però, una dolça claredat permet veure els objectes i les formes de les persones.

Assegudes sobre unes pedres de les runes, a prop l’una de l’altra, hi ha dues dones. Estan quietes, com abstretes en el seus pensaments. Malgrat que la vestimenta és similar, per la forma de portar-la i pels petits moviments de cadascuna, s’endevina que procedeixen d’estrats socials diferents.

L’una és més alta i prima, amb aparença senyorívola; porta els cabells llargs i ben pentinats. Els seus moviments lleugers, educats i enèrgics ens demostren que ha sigut una dona acostumada a manar i a fer acatar la seva autoritat. El seu nom és Ermesenda.

L’altra és més baixa, una mica grassoneta i demostra en la seva mirada fugissera que està acostumada a observar les reaccions i les emocions de la gent. El seu cabell està mal tallat i mal pentinat. Es diu Maria.

¾ Tu per quina raó ets aquí?- li pregunta l’Ermesenda a la Maria.

¾ Per amor, per amor a un home. I vós, senyora? - li contesta aquesta.

¾ Per amor també, per amor a Déu i pel seguiment de la seva doctrina.

¾ Vós, senyora, amb la vostra classe? Això, jo que era una pobra dona amagada i furtiva. Només em buscaven quan necessitaven les meves medicines, les meves herbes i els meus encanteris. Pobres remeis, però, algú quan sofria i estava perdut hi creia. Potser eren les meves paraules de consol las que ajudaven!

¾ Qui ets? – li requereix la dama.

¾ Jo sóc la Maria, la Napa, la darrera bruixa de les contrades d’Osona.

¾ Què et va passar?

¾ Em vaig enamorar d’un majoral, potser el que manava els ramats més importants d’ovelles de tots els voltants. Un home acostumat a fer-se obeir per cinc o sis rabadans quan sortia a pasturar als prats de muntanya. Em va venir a veure perquè li guarís una ferida que li havia fet una serp i jo, que no creia amb ningú, em vaig deixar convèncer per les seves ardents paraules. Com vaig poder ser tan boja?

¾ Què va passar aleshores? – li demana la senyora.

¾ El vaig seguir, vaig ser tot l’estiu amb ell a dalt dels cims. El vaig curar, li vaig cuinar, el vaig estimar i em va fer sentir tota la passió de l’amor dels homes. Va ser un estiu inoblidable.

¾ Bé, si tot era així de meravellós, què us va succeir?

¾ Quan vam tornar al poble, la seva dona, doncs era casat, ens va denunciar a la Inquisició dient que l’havia embruixat i que me l’havia emportat dalt dels cingles per fer un conjur amb el dimoni.

¾ I...

¾ Va demanar perdó a Déu, als clergues, a la seva dona i als fills. Acovardit va acceptar fer penitència, nu va deixar-se assotar davant de tot el poble i em va acusar de que amb els meus beuratges li havien pres la raó.

¾ I tu què vas dir?

¾ Jo, pobra de mi, tothom em coneixia com a bruixa. Com que estava enamorada, vaig callar pel bé d’aquell home.

¾ I després?

¾ Van voler treure’m tots el secrets, tots els encanteris, fins i tot, allò que no sabia. Em van torturar. Els ferros roents van marcar el meu cos, les meves entranyes. Vaig ser escarnida pels que parlaven de l’amor d’un déu que també va ser escarnit. Més no sabien que el cos quan arriba al màxim de sofriment desconnecta els fils del cap i solament és una massa de carn que rep patacades i moltes ni les sent. A la fi, només hi va haver un detall que em va fer impacte. Al Tossal de les Bruixes allà a Sant Feliu, on em van empresonar i jutjar, quan el botxí va passar la corda pel meu coll, l’aspror del cànem em va impressionar, després només la cridòria de la gent, les llàgrimes d’un home i la forta sotragada en perdre els meus peus lacerats el terra.

¾ Pobra dona enamorada! - Digué l’Ermesenda.

¾ I a vós senyora, què us va ocórrer?

¾ Jo era la senyora de Castelltort. Vaig casar-me amb el meu marit, om la majoria dels casaments d’aquell temps. Tots eren acords entre senyors feudals, poc representaven els sentiments. L’amor era substituït pel valor de les terres, el poder, la gent a manar, les hostes que podies posar a les ordres del rei i els diners que podies aportar a les seves arques. El meu marit aviat va marxar a guerrejar al costat del rei i vaig quedar sola amb les dames.

¾ Quina soledat, oi senyora?

¾ Soledat dius, si l’home amb qui em van unir no l’havia vist fins al dia del casament. I, sort, va haver d’arribar el dia que havien pactat, si no ja preparaven el seu matrimoni amb la filla d’un vescomte.

¾ Així passava, senyora, entre la noblesa? Aleshores vau quedar-vos sola.

¾ Sí, però, aviat s’assabenten quan una dona jove està sola en un castell. De seguida hi ha joglars, trobadors i músics que donen voltes com abellots cercant la seva presa.

¾ I què veu fer, senyora?

¾ Què volies que fes? Era molt jove, i eren tan amables, sabien dir paraules tan dolces, tan enamoradores, i quan cantaven cançons lloaven la meva bellesa. Alguns em van fer companyia amb la meva solitud i la meva cambra. Això sí, discretament...

¾ I què va passar més?

¾ Mira, a la llarga, de tot ens cansem, sobretot quan es valora més la sexualitat fortuïta que l’estimació. A continuació, després d’un breu temps de disbauxa i molts desenganys, vaig caure en el misticisme, en la religió dels càtars, vaig creure amb la seva fe i les seves formes d’entendre la vida. Quan el meu home va tornar de les guerres el vaig convèncer de les veritats de la seva doctrina i els vam protegir.

¾ Malament van acabar els càtars.

¾ Ja ho pots ben dir. Les tropes del Sant Pare de Roma i les hostes del rei francès ens van derrotar, vam ser fets presoners, jutjats, torturats perquè abjuréssim les nostres creences i finalment cremats.

¾ Us va marcar algun fet?


¾ Sí, les rialles dels enemics quan ens cremaven en les fogueres i el sentir el cos del meu fill arraulit a les meves cames. Sort hi va haver de, com tu has dit, quan va arribar al màxim el càstig, Déu és compadeix i el cos es nega a sentir més dolor.

¾ Ai senyora, quan sofriment porta l’amor al Déu i als homes. Quantes lluites, quantes morts, quantes crueltats per interessos han assolat els humans.

Miquel Pujol Mur Berga, 31 maig 2007

MONTPOL[T]. LLADURS. EL SOLSONÈS

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, davant d’un rètol com a mínim ‘peculiar’, que diu :



LA CASA DE COLÒNIES
DE LA MÚSICA DE LA
RECTORIA DE MONTPOL

Al costat s’aixeca l’església de Sant Miquel, i la rectoria. Ambdós edificis aixecats al segle XVII.

Prop l’anomenada Roca de Montpol - lloc al que no podiem accedir per les adverses condicions climàtiques - s’alçà el que probablement fou una torre de guaita i bada, que s’esmenta però en certs documents com a castell de Montpol, i s’explica que amb les restes d’aquell – del castell - es bastí una primitiva església romànica, avui en runes.



L'advocació era de sant Miquel i esdevingué sufragània de la parròquia de Terrassola. En documents antics surt la forma Muiopulto. Coromines proposa des del llatí MODIUM PULTUM, una evolució que vindria a significar : ‘fanguissar’, o ‘turó argilós’.





L’actual església de Montpol, és el resultat d’una obra que s’inicià el primer terç del segle XVII i s’acabà a finals del segle XIX. Durant la guerra civil es va cremar i va ser repintada el 1958.

La rectoria, annexa a l’església, és avui el centre d’activitats musicals a la natura de l’Escola de Música L’antàrtida i al seu voltant s’ha organitzat un circuit de fantasia per a petits i grans: els jardins de les coses petites, el bosc dels ritmes, el teatre de l’escala (a l’antiga escola de Montpol), el poblats dels “montpolins”...

Sant Miquel de Montpolt, ha estast substituïda en el culte des del 1966 pel santuari de Massarrúbies.

El terme té molt per a ‘viure’ :

l'església romànica de Santa Maria de Solanes
les restes de l’església romànica de Sant Pere, a la masia de Capdevila de Sants.
L’antiga església, de la qual encara s’aprecien alguns vestigis (part del mur sud i restes de l’absis semicirculars) era romànica i estava al mig del turó de la Roca de Montpol.
...

Aquella fusió de parròquies del segle XIX, no va produir-se únicament per raons econòmiques – que també – ja que aleshores, com ara, el Regne d’Espanya estava en números vermells. I, per idèntics motius; corrupció política, i l’estultícia ‘natural’ d’aquesta raça maleïda. Pretenia – i en gran part ho va aconseguir – fer realitat allò que tanca aquest article :

Qui perd la memòria, perd la identitat

NADALA


L’home posa la màquina d’escriure sobre la taula d’on abans ha retirat els plats i la resta del menjar.

Per un dia tan assenyalat la seva menjada ha estat un pobre àpat. Els plats bruts mostren una mica de verdures, una raspa de peix, les pells d’un plàtan i de beguda una petita ampolla de cervesa. Ha estat la seva celebració de les festes nadalenques.

Malgrat tot, està content, amb els diners del darrer treball ha pogut pagar el lloguer de l’apartament i els que devia atraçats. Mistress Mary l’havia avisat que lamentant-lo molt hauria de desnonar-lo.

Durant cert temps viurà sense angoixa. En una mirada envolta les petites dimensions de la cambra on tot just hi cap la taula, les tres cadires, un llit estret, un armari de reduïdes dimensions i la petita cuina. Això sí, les blanques parets són una temptació a la imaginació, segons l’estat d’ànim, és pot entreveure un món idíl·lic o cruel. Però almenys, té un lloc on viure ja que la vida al carrer és dura. En qualsevol temps és molt difícil trobar un recer a la intempèrie.

Harry, aquest és el seu nom, s’asseu davant de la vella màquina que fa temps va trobar llençada.

¾ Un company abandonat, com jo- pensà al primer moment, però l’ajuda a malviure. És l’eina que li facilita algun que altre mitjà per subsistir.

Fora, al carrer hi ha un esclat de llums i d’estrelles. Se sent una musiqueta que prové del supermercat de la cantonada. Les conegudes músiques de Merry Chrismats i de Dring Bells continuadament repetides l’acompanyen en la seva solitud. Escolta les veus alegres i excitades de la mainada que passa acompanyada pels pares per la vorera. Riuen perquè és temps de regals i d’il·lusió.

Recorda la infantesa en el seu país, sol, aigua, llum i palmeres. Fa memòria dels cants, tan diferents dels d’aquí; que canta la seva gent. I també veu la família que va haver d’abandonar, la mare, el pare, els germans i la noia en la qual estava a punt de casar-se.

Tot per què, per una revolta a la universitat, per protegir un grup d’estudiants que demanaven justícia. No era la seva lluita. Havia acabat la carrera. Gràcies a una beca havia estudiat a l’estranger, tenia una plaça de professor i un món plaent s’obria davant seu. Més, allò que els joves reclamaven era just i s’hi va involucrar.

Cops, sang, fugida i l’exili són els últims records que té de la seva pàtria. Va salvar la vida, però va perdre la família, mai més ha pogut posar-hi en contacte. El dubte d’on i com estan l’ha neguitejat molt temps.

Fa un esforç, aparta aquestes idees i posa un full en blanc al carro de la màquina d’escriure.

¾ Anem a veure que se’ns ocorre! - el director del setmanari gratuït l’hi ha promès diners per una nadala.

¾ D’una bona nadala- li ha dit- és per incloure per Any Nou.

Això i un quants treballs en el supermercat, recollir, posar i netejar li permeten viure mes a mes. També l’ajuda alguna traducció del francès a l’anglès, quan li dóna avís l’amic Sean. I l’esperança d’ una feina més adient als seus estudis.

Comença a teclejar.

Bon any nou a totes les persones de bon cor

Que els regals i la bona taula siguin cordials.

Es deté, això no li agrada i arrenca el paper de la màquina. Es passa la mà pels cabells crespats i grisosos. Fa tants anys que van succeir aquells fets i no els ha pogut esborrar de la memòria. Deixa la taula i s’asseu al llit, un esclat de plor el trenca, plora sense somicar. Les llàgrimes serenes cauen per les seves xocolatades galtes. Fent un esforç s’eixuga, s’aixeca, pren la cadira i torna a posar-hi un altre paper. El full és tan blanc que no li dóna cap inspiració i tracta de pensar. Es troba en un estat de lassitud, la plorada ha assedegat el seu esperit, més el seu cos sembla com si hagués rebut una pallissa. Està com buit.

A fora sonen les clàssiques musiques i se sent el riure dels menuts. Torna a teclejar i escriu aquestes frases:

Bon Nadal i pau en la terra,

als homes de bona voluntat.

Torna a arrencar el paper, però, aquest vegada el posa a l’inrevés, la seva l’economia no li permet llençar contínuament fulles sense aprofitar.

¾ Això s’ha dit moltes vegades, no peques pas d’original- pensa.

Torna a moure les tecles i escriu:

Festes de Nadal

festes de família

Gaudim del menjar

tots a taula asseguts

I quan alcem les copes

brindem per els bons records

La nit de Cap d’Any,

altre cop reunits

tindrà un millor averany

ja que noves portes

se’ns obriran a la vida

bones festes i bon any.

Ho torna a llegir i ho intenta recitar entonant-ho una mica.

¾ Ho repassaré i pot ser una bona nadala. Tampoc suposo que pels diners que em paga no es creurà que li escriure una obra de Shakespeare.


La seva mirada s’endolceix, ja que tornen els records de temps millors. Sol, aigua, llums, palmeres i cants tradicionals.

Miquel Pujol Mur Berga, 28 desembre 2007

MARTORELL. SANTA MARGARIDA DE LA VIA AUGUSTA.

Anàvem l’Antoni Calvo uribe i l’Antonio Mora Vergés, per les terres del Baix Llobregat, la nostra destinació final d’aquell mati estava al terme de Castellví de Rosanes, teníem intenció de retratar Miralles.

Ens venia quasi de camí Santa Margarida de Martorell, i , Sant Genis de Rocafort, una i altra església les podeu trobar a :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/12/santa-margarida-de-martorell.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/01/sant-genis-de-rocafort-martorell-baix.html




Tenien coneixement que s’havien fet noves excavacions prop de Santa Margarida, que havien aconseguit recuperar entre altres coses, dos fragments d’un mil•liari - fita romana que assenyala la distància en milles – la troballa confirma el pas de la Via Augusta, i la realització de reformes a l’època de Magnenci (emperador entre els anys 350-353) al qual correspon la dedicatòria que es conserva parcialment.

Altrament però, les dades referides al període que va des del món romà, al món medieval són escassament conegudes i de forma molt desigual.

La informació disponible prové fonamentalment del jaciment de Santa Margarida, on les excavacions arqueològiques han posat al descobert les restes d'una església de tradició paleocristiana i una necròpolis de la mateixa època, que cal situar en el context de l’expansió del cristianisme, vers el segle V. La primera església de Santa Margarida, construïda a la vora de la Via Augusta, és un edifici format per una cambra rectangular amb la capçalera tripartida i l’absis en forma d’arc de ferradura.

Com ho fèiem en el cas de Sant Pere de Castellar del Vallès, també en el cas de Santa Margarida de Martorell, podem suposar que fou aixecada sobre les restes d’un anterior edifici religiós – anterior al cristianisme- , que situat prop d’una via de comunicació, facilitava als vianants la pràctica de les seves creences.

Recollíem imatges de l’indret, i continuàvem fins a la nostra destinació matinal, que va ser amics lectors molt decebedora.
http://relatsencatala.cat/relat/la-propietat-privada-de-miralles-castellvi-de-rosanes-baix-llobregat/1034524

Confiem poder accedir a Miralles ben aviat.